Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 17 d’octubre de 2013

La ideologia de l’odi

A les Balears, tothom té, poc o molt, un amic o conegut del PP. O en cas contrari, tothom del PP té un amic o conegut d’esquerres o nacionalista. No hi ha més: els pobles són petits, els barris de Palma també, i en general, no hi espai per a tantes realitats paral·leles.  I això no ha estat mai, en general, un problema per conviure i fer feina i passar-ho bé junts: als clubs de futbol, a les associacions de caçadors, de la tercera edat, a les colles de geganters, de xeremiers, a les agrupacions de ball de bot, als casinos de poble, als consells parroquials, a les confraries de setmana santa, als col·lectius de quintos, al cafè, als grups excursionistes, etc. Tots ens coneixem, i tots sabem, amb els amics, quins temes tractar i no tractar per no tenir discusions que puguin rompre la pau, la calma, del nostre petit país, del nostre petit entorn, de la nostra petita societat.

Això ha estat així fins ara. Perquè, més enllà d’una petita minoria extremista i poc o molt renouera -amplificada per un parell de grans fortunes i un pamflet-, mentalment fora, per tant, de la realitat de les Illes, la llengua mai havia estat un problema per viure en pau: com ha de ser, la llengua de ca nostra, la nostra llengua, un problema de convivència? Tenim milers de persones vengudes de fora, que viuen aquí, i que parlen centenars d’altres llengües: i què? Els que no han après català, han estat entusiasmats que els seus fills l’aprenguessin, a l’escola, és clar, que és on s’aprenen les coses. Tots, excepte la minoria renouera, la que dorm i menja a les Illes, però no hi viu, nascuts o no aquí, que se senten orgullosament estrangers, colons, allà on podria ser ca seva.
La pau social, la calma del nostre petit país, s’ha romput. Per sempre? Ja ho veurem, però hi ha ferides que costen de tancar. El que era motiu de pau ara és motiu de guerra, acarnissada i cruel com no l’havíem vista mai. Llistes negres, amenaces, sancions, agressions, policia, propaganda: el govern i el PP s’han bolcat en una lluita contra la bona gent d’aquestes nostres illes, la que veu en l’eduació i la cultura la font de progrés i evolució, amb tots els mitjans i tota la infanteria: militants a sou per rebentar assemblees i debats, per fer llistes de mestres i professors i denunciar-los, per encerclar nins de pares rebels, per agredir joves militants sindicalistes. El PP balear alimenta la llavor de la violència contra la seva pròpia gent, els seus propis ciutadans i els seus propis treballadors, per mirar de vèncer en un conflicte on no pot convèncer. El govern i el PP, sabent-se clarament minoritaris i aïllats socialment, utilitzen la violència i la intimidació que l’ús del poder els confereix per imposar un projecte d’extermini cultural ideat per la minoria extremista que no difereix, essencialment, d’altres experiments supremacistes fracassats, com la imposició de l’afrikaans a les escoles negres de Sud-Àfrica durant l’apartheid o de l’alemany a les escoles de la Polònia ocupada durant la II Guerra Mundial.
El govern no governa: decreta i amenaça. I cova l’ou de la serp per rompre els vincles socials de les nostres comunitats, els nostres pobles i barris, per dividir-nos enfrontar-nos en petits grupets marcats i encerclats: pancatalanistes, rojos, verds, mallorquinistes. Del caos i la por, de la desconfiança i la divisió en creix la llavor de l’extremisme que Bauzá afavoreix. Ell no presideix les Illes: les sotmet als seus desigs i als de l’extrema dreta, minoritària, ridícula, llefiscosa, patètica, estúpida, però influent.
La ideologia de l’odi, del supremacisme té noms i llinatges: José Ramón Bauzá, Joana Maria Camps, Guillem Estarellas, Bartomeu Isern, Martí Sansaloni, Antoni Camps, Óscar Fidalgo, Ana María Aguiló, Jorge Campos, Assunción Pons, Patricia Moreno, Simón Gornés, Rafael Bosch, Antonio Gómez, Mateo Isern, Fernando Gilet, Carlos Delgado, Agustín Buades, José María Rodríguez, Teresa Palmer, Joan Rotger, María Salom, Tito Kovacs, Álvaro Middlemann; són els més coneguts. Però es comencen a delatar també qui són els seus mercenaris a cada poble, a cada barri, a cada racó. I els Simonet, Cifre, Sagreras, Tauler, Mulet, Sintas i altres que ploren i mamen alhora són, si no reaccionen, còmplices silenciosos de la degradació que vivim.
Encara no hi ha hagut cap esclafit de violència, però sí alguns petits brots: cremes de pancartes contra el TIL, amenaces de pares-militants del PP a mestres, i fins i tot, una agressió a un jove del SEPC. Si l’agressió arriba a ser en sentit contrari… Recordem que per una brega de bar entre un borratxo i un músic, en Bauzá en persona va sortir a condemnar els fets. Ara, però, callen i aplaudeixen en la intimitat la violència de baixa intensitat que ells mateixos instiguen. De moment, només en un sentit, però la paciència, com tot a l’univers, té un límit, fins i tot la dels mallorquins, i de cada dia en són manco els que acoten el cap i paren l’altra galta. I quan això passi, què farem, què direm? Ens lamentarem, aleshores, de la pau perduda? Ens agradarà, viure en una societat dividida, sense cohesió social ni xarxa ciutadana, separada i triada en bàndols?
És això el que vol el PP balear, un país dividit, enfrontat, agressiu, terra ferma on sembrar-hi la germinació de l’odi, perquè no s’aturi de créixer: odi cap a nosaltres mateixos, cap als nostres veïnats, cap als mestres, cap a la cultura, el coneixement, la llengua, el territori, el país; cap al negre, cap al moro, cap al xinès, cap a l’homosexual, cap a l’immigrant, cap a la dona independent, cap al desnonat, cap al desvalgut, cap al pobre. L’extermini de la diferència, de la dissidència, del diferent.
Supremacisme, extermini, odi: no podem consentir que arreli. Ara més que mai no tenim por.
Publicat a NOTES I APUNTS, per Andreu Corbera:http://notesdediari.wordpress.com/2013/10/08/la-ideologia-de-lodi/#more-1632
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA