ORQUESTRA DE JOVES INTÈRPRETS DELS PAÏSOS CATALANS: ENLLAÇA LLENGUA, MÚSICA I EXCEL·LÈNCIA MALGRAT LA PASSIVITAT INSTITUCIONAL

Vols ser amiga/amic de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans o del Cor Jove dels Països Catalans? fes clic aquí

Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans
(Pàgina a Wikipèdia)

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les iran per la ventada
com l'au dels temporals. Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), neix a Mallorca l'any 2004, impulsada pel “Forum Musicae. Centre de dinamització dels ensenyaments musicals a les Balears”, amb la intenció de consolidar-se com un agent cultural que aplegui a joves d'entre 18 i 26 anys, dels diferents àmbits de la mateixa cultura (Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears i el País Valencià) que units pels diferents accents d'una mateixa llengua i amb la música i la llengua com a vincle d'unió, en un segle XXI controvertit, barrejat, multicolor, mestís, multiètnic, pluriracial, vulguin donar a conèixer al món el nostre patrimoni cultural: les nostres músiques, músiques que ens parlen d'allò que fórem i d'allò que som, i contribuir a cercar el seu lloc en aquest marc tan enriquidor que és la pluralitat, el diàleg i la diversitat des del respecte.

El 14 d'agost de 2004 fa la seva presentació oficial a Barcelona amb el concert de cloenda del Festival Mundial de la Joventut, emmarcat dins el Fòrum de les Cultures.

La imatge corporativa de l'OJIPC fou creada l'any 2005 per l'artista d'Alcoi Antoni Miró com a mostra de suport a aquest projecte. Actualment l'obra, titulada “Amar l'OJIPC”, roman al museu de l'autor situat al Mas Sopalmo.

Des de l'any 2006 comença a col·laborar amb el Forum Musicae, entitat titular de l'orquestra, la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Fruit d'aquesta col·laboració en serà la creació d'un Secretariat Permanent a Barcelona.

L'any 2006 l'OJIPC rep el premi Jaume I de La Franja de Ponent per la seva tasca de defensa del patrimoni cultural català.

L'any 2009 amb motiu del cinquè aniversari de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) es duen a terme dues iniciatives importants per a la història de l'orquestra: la fundació del Cor Jove dels Països Catalans que, formant part del projecte de l'orquestra, serà el Cor de l'OJIPC. L'acte fundacional es celebra a Mallorca el 6 de juny de 2009 amb l'assistència dels principals representants dels moviments corals de les Illes Balears, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent i Alguer. I la instauració del Concurs de composició Matilde Salvador. Ambdues iniciatives ampliaran així, el ventall d'acció del projecte a tres bandes, el món orquestral, coral i de la composició.

L'any 2009 rep el Premi Caixa Sabadell i dins l'edició dels Premis 31 de desembre atorgats per l'Obra Cultural Balear, l'OJIPC rep el Premi Josep Maria Llompart  per la seva  dedicació a la normalització, coneixement i prestigi de la llengua i cultura catalanes i a l'aprofundiment de la identitat nacional.

L'OJIPC i el Cor cobreixen la seva plantilla, seguint, en la mesura del possible, criteris d'equilibri territorial, mitjançant proves d'accés anuals (març-abril) en els diferents territoris, convocades oportunament a través de la seva web.

Una de les principals raons de l'existència de l'OJIPC i del Cor de l'OJIPC, serà la recuperació i projecció del nostre patrimoni musical oblidat incomprensiblement. En aquest sentit i sota la supervisió de musicòlegs especialistes dels diferents territoris així com de Salvador Brotons, director titular de l'OJIPC, i d'Esteve Nabona, director del Cor de l'OJIPC, es centraran els esforços en la recuperació d'obres dels nostres compositors, dedicant sempre una part del programa a fer-ne l'estrena o, si s'escau, la reestrena.

Recuperació i Difusió de Patrimoni musical: Enregistraments i Edició de partitures

Enregistraments 
Actualment l'OJIPC té enregistrats, amb el suport de l'emissora Catalunya Música, i editats, IV volums de la col·lecció Compositors dels Països Catalans. 

(Vol. I, 2006) dedicat al valencià Manuel Palau i als catalans Enric Morera, Eduard Toldrà i Pau Casals

(Vol. II, 2007) dedicat a la castellonenca Matilde Salvador i als catalans Jaume Pahissa i Joaquim Serra

(Vol. III, 2008) dedicat al valencià Manel Oltra, al mallorquí Baltasar Samper, i al català Eduard Toldrà.
En aquest Volum s'ha realitzat el primer enregistrament de la reestrena de la Suite en Mi (1919) d'Eduard Toldrà i, amb motiu de l'any Jaume I, de l'estrena de La Mata de Jonc, de Joan Martorell i Adrover, basat en el mateix exemple de la Crònica de Ramon Muntaner.

(Vol IV, 2009) dedicat al catalans Albéniz i Manén, al mallorquí Mas Porcel i al valencià Vicent Asencio.
En aquest volum s'ha realitzat el primer enregistrament de la Suite simfònica de l'Òpera del Castell d'Iràs i no Tornaràs de Jaume Mas Porcel.

(Vol. V, 2010) Inclourà el primer enregistrament de les Aquarel·les valencianes d'Eduard López-Chavarri Marco, Nocturn per a piano i orquestra de Jaume Mas Porcel i el Ritual de pagesia de Baltasar Samper,realitzats a Lisboa el 4 de març així com les Tres dances valencianes d'Amand Blanquer i la Sardana de Griselda i Gentil i la Danasa dels Fallaires de Jaume Pahissa que es realitzarà al Palau de la Música Catalana gràcies al suport de l'emissora Catalunya Música.

Edició de Partitures recuperades 
Al mateix temps l'OJIPC ha duit a terme l'edició de les següents obres inèdites:

Del Compositor Enric Morera (Barcelona,1865-1942)
- Somni. Editorial B&M. Versió català/anglès
- Indíbil i Mandoni (Poema simfònic, 189?). Editorial B&M. Versió català/anglès
- Pàtria (Marxa per orquestra, 1892). Editorial B&M. Versió català/anglès
- Catalònia (Epigrama simfònic, 1898). Editorial B&M. Versió català/anglès

Del compositor Jaume Pahissa (Barcelona, 1880 - Argentina 1969)
- El Combat (Poema simfònic, 1901). Editorial B&M. Versió català/anglès
- A les Costes Mediterrànies (Obertura per a orquestra, 1906). Editorial B&M. Versió català/anglès
- Sardana de Griselda i Gentil (Canigó, 1910)
- Dansa dels Fallaires (Canigó, 1910)

Del compositor Jaume Mas Porcel (Palma, 1909 - Alacant, 1993)
- Suite simfònica de l'òpera El castell d'iràs i no tornaràs. M.Estelrich. Editorial Piles. Versió Català/anglès

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), té com a finalitats principals:

•  Donar difusió i projecció exterior al patrimoni musical de la nostra cultura

•  Realitzar tasques de recuperació de patrimoni històric. Dedicant l'edició de cada any a la recuperació d'un autor.

•  Dur a terme programes de recerca, edició, enregistrament o interpretació

•  Ser una plataforma de formació i projecció dels nostres joves intèrprets

•  Esdevenir una plataforma real que contribueixi a la vertebració de tots els territoris de l'àmbit cultural català

•  Contribuir a un procés de normalització en l'intercanvi musical entre joves músics del mateix àmbit cultural

•  Consolidar aquesta orquestra com a ambaixadora musical i cultural

•  Afavorir que el nostre patrimoni musical aconsegueixi el seu espai just dins la història de la música

•  Contribuir al desenvolupament musical d'altres cultures oprimides

•  Facilitar una formació orquestral i coral integral

•  Contribuir a impulsar el desenvolupament del món de les nostres cors i orquestres

El compromís amb la llengua i la cultura que uneix els nostres països, la profunda convicció de la necessitat de l'existència d'aquest projecte i de l'espai de confluència, relació, i projecció que significa per a tos els que formam part d'aquest àmbit cultural comú indiscutible, i, per damunt de tot, la música, que ens fa esdevenir universals....., són els pilars sobre els quals es fonamenta aquesta orquestra.

L'EDICIÓ D'ENGUANY

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) celebrarà la seva novena edició entre els pròxims 16 i 21 d'agost. Durant aquests sis dies, els joves músics procedents de diversos territoris de parla catalana que integren l'orquestra en aquesta ocasió, estaran allotjats a l'alberg del municipi de Planoles (Ripollès) on es duran a terme els assajos i les sessions de treball.

Novament, enguany, l'orquestra estarà dirigida per, Salvador Brotons, i treballarà un programa amb obres de compositors com Enric Morera,Eduard Toldrà, Jaume Pahissa i Eduard López Chávarri, representatius dels diversos territoris de parla catalana. A més, se sumaran a les commemoracions del bicentenari del naixement de Richard Wagner que tenen lloc aquest 2013 amb la interpretació del cèlebre Idil·li de Sigfrid. Per a la interpretació de les cançons d'Eduard Toldrà i Jaume Pahissa, l'orquestra comptarà amb la col·laboració de la soprano Rosa Mateu.

Els dos concerts tindran lloc dimarts dia 20 d'agost, a les 22 hores, al Monestir de Santa Maria de Ripoll, en el marc del XXXIV Festival Internacional de Música de Ripoll, i l'endemà dimecres, 21 d'agost, a les 20 hores, a l'església de Sant Pere de Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, en el marc de la XLV Universitat Catalana d'Estiu.

Cor Jove dels Països Catalans

El Cor Jove dels Països Catalans neix a Mallorca sota l'impuls de l'entitat Forum Musicae. Forma part del projecte de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) i es crea amb el recolzament dels representants dels m oviments corals de l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó i les Illes Balears, els quals , reunits a Palma el 6 de juny de 2009, decideixen reforçar-ne la seva fundació.

El Cor Jove dels Països Catalans estarà format per joves d'entre 18 i 26 anys, residents a l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó , Illes Balears i País Valencià. Té com a objectiu, recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l'àmbit cultural català i amb la llengua com a vincle d'unió ser una plataforma enriquidora d'encontre i d'intercanvi entre joves de diferents àmbits de la mateixa cultura al mateix temps que ser-ne un ambaixador cultural.

Dirigit per Esteve Nabona i amb Pau Casan com a pianista, el seu repertori anirà des de la música tradicional d'àmbit català fins a la simfònica coral.

El cor funcionarà per Encontres anuals que es celebraran durant els mesos de juliol o agost. Cada Temporada el cor combinarà la seva estada anual central de treball amb la de l'OJIPC independentment que, de manera ocasional, pugui realitzar concerts a nivell individual.

La selecció dels seus membres es realitzarà cada any, mitjançant proves d'accés, durant els mesos de març-abril arreu de tots els territoris. La permanència en el cor serà de dos anys.

Els seus components rebran una formació destinada a aconseguir un nivell de qualitat que permeti dur una activitat concertística de prestigi.

BALEARS I PITIÜSES: vaga indefinida una historia real

L'Assemblea de Docents, després de l'èxit del vídeo de les galtades, ha elaborat un nou vídeo sobre la Vaga indefinida 13-S.

Com observareu, al final del vídeo hi ha la convocatòria de la nova assemblea programada per a dimarts dia 30 de juliol a Santa Maria. En tenir l'ordre del dia ja us el passarem.

Salutacions.

La lluita continua.

DOS INTENTS (frustrats) D'UNITAT NACIONAL

DOS INTENTS (frustrats) D'UNITAT NACIONAL

balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dimecres, 3 de juliol de 2013 | 09:45h

Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248074

És coneguda. estudiada i ben analitzada, la correspondència derivada delMissatge als Mallorquins(Barcelona, 20 de maig de 1936), i de la Resposta als Catalans  (Mallorca, 10 de juny). Allò que no és tan sabut és que ambdós documents culminaven precedents orientats a combatre l'esquarterament de la nació catalana. Fins avui, les circumstàncies han impedit reeixir en un objectiu del tot necessari si volem ser i viure en el concert dels pobles lliures del món.

*     *     *

Fotos: Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès, defensors de la Catalunya Gran. 

*     *     *      

Algunes dades de referència

Si bé des de la Renaixença trobam declaracions d'unitat identitària entre Catalunya i Mallorca, com el Pacte de Tortosa de 1869, amb participació dels republicans mallorquins, les propostes d'agermanament no anaven gaire més enllà de l'àmbit cultural. Va ser durant el període de la Segona República espanyola quan es varen intensificar les relacions polítiques. El primer fet destacat va ser la intervenció de Gabriel Alomar a les Corts espanyoles el setembre de 1931 quan reclamà poder federar distintes regions. Aquella proposta pretenia corregir el fracàs de l'intent d'Estatut de les Balears, atesa la negativa de Menorca que preferia incorporar-se al de Catalunya.

L'argúcia d'Alomar, orientada a la unitat política entre Balears i Catalunya, va rebre el suport dels diputats illencs (tots excepte Lluís Alemany), mentre els diputats espanyols rebutjaren la proposta. El socialistaAlexandre Jaume recordà la seva antiga posició sobre el tema: "Era mi tesis que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era inventar entidades artificiosas y fantásticas. Que los mallorquines éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado el más grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Mi postura no ha cambiado. Sigo luchando por la ilusión que he acariciado toda mi vida: la federación de esta región balear a la antigua nacionalidad catalana".Miquel Ferrà, malgrat l'acord negatiu, pronosticà en el futur la lliure federació i aixecà un clam vigent: "Companys de l'altra ribera, recordau-vos sempre de Mallorca!".

El 1932, en promulgar-se l'Estatut català, més de mil mallorquins van a Barcelona i participen en els actes oficials. Francesc de S. Aguiló, tinent de batle de Palma, és prou explícit: "Mallorca sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació". Des d'aleshores, cada 11 de setembre, una delegació oficial de la Diputació assistirà a Barcelona als actes del Fossar de les Moreres. El novembre de 1933, arran del plebiscit a favor de l'estatut d'Euzkadi, l'editorial de la revista La Nostra Terra critica que Navarra no faci part del mateix estatut amb el conjunt de la nació basca, fa un paral·lelisme amb la situació de les illes Balears, respecte de Catalunya, i conclou: “Hem de lamentar que en un règim de democràcia s'hagi impedit la llibertat d'autodeterminació dels pobles”.

La crida a la unitat de 1934

Un precedent poc estudiat del Missatge i la Resposta el trobam l'any 1934. La similitud és tal que fa pensar que, dos anys després, seria utilitzat de model. El maig de 1934 es publiquen a Barcelona dos manifests complementaris. El primer, "Desviacions en els conceptes de Llengua i de Pàtria", afirma que la nació catalana és tot el territori on es parla català. El segon, "Per l'aproximació catalano-mallorquina", reclama vies d'intercanvi cap a la unitat. El signen Pompeu Fabra i altres personalitats de la cultura.

El juny de 1934, curiosament quan Francisco Franco era comandant militar de les Balears, apareix l'obligada resposta: "Carta oberta dels mallorquins al senyor Pompeu Fabra". Al mateix temps, un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca anuncia que el desembre es farà efectiu un programa d'actes, a banda i banda de la mar. Quan tot apuntava que s'enfortirien els nexes d'unió, els Fets d'Octubre de 1934 varen avortar el projecte. Una ombra de fatalitat es feia present en el moment de més intensa col·laboració. El diputat Lluís Zaforteza, un botifler marcadament anticatalanista, aprofità la confusió social per declarar que creixia el separatisme i presentà a les Corts espanyoles la proposició de prohibir que les emissions en català de Ràdio Barcelona poguessin escoltar-se a Mallorca. Tal intent de censura té avui una gran similitud amb el que passa a València i a les Illes amb TV3.

L'intent de germanor de maig i juny de 1934 va fracassar. Malgrat tot, s'endevinava que només seria una interrupció i que, després del Bienni Negre, hi hauria represa. Així va ser i, la primeria de 1936, es va crear un nou ens, similar al Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, ara denominat Comunitat Cultural Catalano-Balear. El maig de 1936, s'informava que en un proper Consell de Ministres s'aprovaria un decret de bilingüisme a favor de Bascònia, les Balears i València, similar al de Catalunya. El Centre Regionalista convocà una reunió a Palma a finals de maig per desencallar i reactivar l'Estatut de les Balears, emmirallat en el model del de Catalunya. Entre d'altres qüestions, proposava el Concert Econòmic i l'ús del català a l'Administració.

La nova convidada de 1936

Dia 20 de maig de 1936 es publicà a Barcelona un Missatge als mallorquins. L'escrit posava en relleu els lligams entre Catalunya i Mallorca i animava la realització d'actes d'apropament entre dos territoris d'un mateix poble, amb l'objectiu de prosperar agermanats. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d'Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l'àmbit de l'empresa i de la cultura. Com en el precedent de 1934, era necessari correspondre la convidada. N'assumiren la redacció Miquel Ferrà, aleshores resident a Barcelona, i Joan Pons i Marquès. La correspondència entre ambdós desxifra que, d'entrada, ambdós trobaven perillosa la iniciativa i passaven ànsia de no assolir un acord entre els més moderats i els més radicals, conscients que calia incorporar tant la dreta com l'esquerra. Tot i els recels, sobre les línies marcades per Ferrà, Pons va fer un esborrany que es va discutir i aprovar sense canvis. Malgrat l'intent d'alguns de dotar la Resposta d'un major contingut polític, finalment s'optà per un text de caràcter essencialment cultural. Quan Pons explica per carta el desenllaç del debat a Ferrà, aquest li respon satisfet per haver evitat l'esqueix, però emet un presagi premonitori de la malifeta que es veia venir a curt termini: "Això si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l'aire com els titeres de Maese Pedro!".

El dia 10 de juny de 1936 es publicà a Mallorca la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”. Per fer efectiva la unitat, com s'havia dissenyat l'any 1934, es confeccionà un calendari d'activitats a banda i banda de la mar.

La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informa: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.” La cosa pintava molt bé. Només la fatalitat podia esbaldregar el pont en construcció.

El Missatge i la Resposta varen generar altres dos documents. Un, des de València, ratificava el contingut del Missatge; el segon, des de Menorca, imitava la Resposta. Ambdós aplaudien l'acostament. Dia 18 de juny de 1936, la premsa informava que el programa d'intercanvi es faria durant la tardor, però com els actes programats de l'any 1934, tampoc no seria possible.

La proposta afusellada

Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l'Església catòlica, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: "El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració entre les dues regions germanes" i ho ratifica Gregori Mir: "l'alçament militar-feixista interrompé la unitat".

La repressió dels revoltats sobre els mallorquins que signaren la Respostava ser duríssima, fins al punt que seria pregunta obligada de la Comisión Depuradora a les persones detingudes. A plena consciència, Llorenç Villalonga va manipular la redacció, substituí el nom de Resposta per Manifiesto i presentà el document com un acte de submissió a la Generalitat i una crida a la invasió de l'illa. El seu germà Miquel, dia 15 d'agost de 1936, amenaçava rere el titular Aviso Cariñoso: “Emboscados en nuestra isla, permanecen algunos señores que se siguen considerando solidarios de la Generalidad. Estáis en país enemigo. No os llaméis a engaño si os sucede un contratiempo desagradable”.

L'endemà d'aquell article, dia 16 d'agost de 1936, el capità Alberto Bayodesembarcava a la costa de Manacor. Aquella acció, atribuïda a la Generalitat de Catalunya, va servir d'excusa per atiar l'anticatalanisme, amb un discurs pervers que, fins i tot, va ser assumit per les víctimes, que oblidaren que els vertaders invasors eren els militars amotinats contra un govern legítim i que, dies abans, ja hi havia assassinats secrets per les voreres dels camins de Mallorca.

Arran de la retirada de les tropes republicanes, Villalonga torna a aparèixer per exigir als signants de la Resposta “Un comunicado rompiendo toda relación con la Generalidad y adhiriéndose al movimento nacional”. El requeriment i la por provocaren l'efecte que volia. Dels 153 firmants de laResposta, 107 se'n varen desdir amb una rectificació que, si bé es pot justificar atesa la circumstància que als signants els hi anava la vida i la supervivència dels familiars, constitueix un document vergonyant que, a més, inculpava els qui no el signaren, alguns assassinats o desapareguts i uns altres a la presó. Llorenç Villalonga, tanmateix, no es donà per satisfet i encara reclamà més repressió.

Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, la mateixa setmana que un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937, Villalonga torna a parlar de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l'agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a éstos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, seguint les indicacions d'extermini de Villalonga, els processats foren condemnats a mort amb tot el cinisme del món per un delicte de “rebelión militar”. Sense mostrar cap remordiment, mig any després, l'agost de 1937, Villalonga tornà a exhibir el seu feixisme i el seu racisme i disparà contra qui no podia replicar: “Los separatistas catalanes, los judíos y los masones decidieron comprar las plumas españolas postergadas. Su error consistió en tomar a los pobres intelectuales mallorquines, que nada pintaban, como una auténtica representación de Mallorca”.

Després de sembrar de morts els cementiris, de sal les memòries i d'anticatalanisme les illes Balears i Pitiúses, s'establí una sàdica repressió de postguerra, quatre dècades de franquisme i altres quatre més que, d'ençà de la vigent restauració borbònica, ens han volgut esvair el sentiment de pertinença a una nació catalana, més esquarterada que mai. És cert que s'han produït alguns avenços, però la reculada ha estat gegantina. Hi ha un indicador que ho delata: la connivència amb el poder dels il·lustrats d'avui front a la coherència ideològica del catalanisme dels anys de la República.Josep Massot i Muntaner, en referir-se als intel·lectuals d'aquell temps, escriu: “tenien una amplitud d'esperit que no permet d'encasellar-los en un regionalisme de via estreta”. Gregori Mir amplia: “Va ésser un grup d'homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat. I aquell repte s'ha d'enfocar des d'una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d'existència col·lectiva.”

Pendents d'una nova crida?

Quin podria ser, avui, el millor homenatge possible als impulsors d'aquelles iniciatives frustrades? Com he reclamat altres vegades, crec que s'escau com mai la redacció d'un renovat Missatge i de la corresponent Resposta. Repetir aquelles dues gestes de 1934 i de 1936 seria una gran contribució per reparar els anteriors intents no reeixits i, com a trànsit cap a l'emancipació nacional, poder reprendre la lluita contra l'esquarterament que ens han empeltat si volem refer el camí de la unitat eixalada. Tant a la crida de 1934 com a la de 1936, s'hi afegiren les més representatives entitats culturals i les més il·lustres personalitats de tots els sectors de la Ciència i de les Lletres. Endegar de nou la iniciativa i fer una nova crida no sembla cap frívola aventura, sinó un acte de germanor solidària pendent i, sobretot, un reconeixement als autors de les anteriors propostes d'unitat presentades en temps de major convulsió. 

ANNEX: Un poema per memoritzar!

Un exemple del compromís i la fermesa d'aquells prohoms defensors de la unitat nacional, el va brindar Miquel Ferrà. Just iniciat l'aixecament militar de 1936, va ser "convidat" per un company a afiliar-se a Falange Españolaper evitar les més que possibles represàlies. Ferrà, a risc de pagar-ho amb la vida, va correspondre la invitació amb un poema, bellíssim i carregat de força, dedicat a l’estelada, tot recordant un viatge compartit a la Catalunya Nord per visitar el Canigó. Els versos, escrits a Mallorca l'any 1936, amb l'illa en poder dels feixistes en plena activitat repressora, són un referent de dignitat i de valentia. L’autor rebutja el suggeriment, referma la seva fe, i brinda una resposta que constitueix un emblemàtic programa d’esperançada resistència.

L'ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,

quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,

tu que a l’hora del gran dol abandones la família

i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa

la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.

Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,

i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,

albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,

Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,

i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,

t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;

vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,

a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,

me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Versió per imprimir (format PDF)

Comentaris: 1

Afegir-hi un comentari

• DE LA REGIÓ CAP A LA NACIÓ?

  Jordi Caldentey| Adreça electrònica | dissabte, 6 de juliol de 2013 | 13:06h

  Un poema admirable, que vessa bellesa, fermesa, convicció, lleialtat i patriotisme!

  Aquestes hores tan decisives de la nostra Història que s'acosten,  ens caldran fonts que ens il·luminin de valent als mallorquins no renegats en el camí a seguir.  

  No sé fins a quin punt l'Assemblea Nacional Catalana és nacional i catalana.  Reconec que he de fer esforços per no veure-la més aviat regional i centrecatalana.  No pinta València ni les Balears en el seu mapa de seccions comarcals, com hi pinta, en canvi, la Franja i el Nord.  La Via Catalana que promou per a l'Onze de Setembre vinent, s'atura a les fronteres artificials francoespanyola al nord i  autonòmica intercatalana entre el Principat i València al sud.  

  Confii que hi haurà compatriotes del Sud i del Nord que voldran continuar la Via allà deçà Vinaròs i allà deçà Argelers.  Confés, però que tenc un profund dubte: li anirà bé a l'Assemblea?  O passarà amb cançons com va fer amb l'intent de constitució de l'Assemblea Nacional Catalana a Mallorca?

  La tradició medieval de la Nació Catalana va ser federal des de la naixor, el temps del rei En Jaume, fins a la desfeta del 1707-1715 i la nostra conseqüent annexió a Castella.  Tan cert és que els mallorquins érem i ens consideràvem catalans de nació com que no fèiem part del Principat.  Aquest fet devia tenir els seus avantatges i els seus inconvenients alhora.  Crec que els actuals mallorquins som el resultat d'aquest fet endèmic i de l'aprofitament que n'ha sabut fer el colonialisme espanyol per a esquarterar la nostra Pàtria.

  La nostra reconstrucció nacional s'haurà de fer a Mallorca partint d'aquest resultat.  Crec que hem de ser materialistes i partir de la situació que tenim, que patim; no partint de la situació ideal que voldríem tenir.  

  Per això, Tomeu, et deman opinió i consell:  Crec que ens avenim que la Nació Catalana és una suma de regions, tres com a mínim, cadascuna de les tres amb les seves subregions.  Esperam els mallorquins, balears, catalans insulars, els del Sud, els del Nord, els de la Franja i els de l'Alguer l'acció reunificadora de la regió Central una vegada que existirà una república catalana del Principat?  O hem de reconstruir la regió històrica insular sense esperar res del Principat, com s'esdevé a hores d'ara en aquesta regió germana, que no espera res de València ni de les Balears ni del Nord, ni tan sols dels compatriotes conscients que hi resistim?  On és l'equilibri?  

  Al Principat acullen, en el procés d'emancipació actual, com a independentistes de primera ben igual un pancatalanista com un regionalita que no sap ni vol saber que a València i a Mallorca parlam català.  Quins roïssos ens podem permetre Mallorca i a la resta de les Balears?  Quins roïssos no ens podem permetre?  On és la línia divisòria entre el regionalisme mallorquí aprofitable, reciclable, sà, constructiu i la quintacolumna espanyolista?  

  Al Principat ningú no dubta del patriotisme dels qui volen un Principat independent sense comptar per res amb les regions germanes del Nord, del Sud, de terra endins i de mar enllà.  A Mallorca, jo deman: és concebible un independentisme mallorquí o, fins i tot, de les Balears?  En conec que, almanco de boca, simpatitzen amb aquesta idea tot i no considerar-se catalans.  Suposant que aconseguís fer un cert camí un imaginari projecte insular o interinsular de dotar d'estructures d'Estat la nostra illa o el nostre arxipèlag, serien aquests avenços aprofitables per a una confluència federal nacional amb el Principat?  O seria un entrebanc?  Fins a quin punt un regionalisme mallorquí o balear és continuador de la nostra tradició endèmica pluriregional i fins a quin punt és traïció i espanyolisme? En el Principat, que jo sàpiga, ni en debaten, del tema regional-nacional.  A les Balears no feim altra cosa.

  És possible que, a Mallorca, anem reconstruint regió i nació alhora?

  Al Principat no en tenen cap dubte ni mania: com molt bé digueres el passat 9 de gener en aquest mateix bloc, 'El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S'anuncia, com a gran esdeveniment ‘nacional’, la commemoració de l'11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d'Almansa, Xàtiva, Lleida i més poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l'himne nacional? Quina és la festa? Quin és el projecte nacional?'.

  
  

  Al Principat, tot bri els fa feix en l'actual procés d'emancipació nacional (?) regional (?): pancatalanistes, regionalistes, catalanoparlants, castellanoparlants... En canvi, a les Balears, regalam a l'espanyolisme moltes d'animetes regionalistes sinceres que, en el Principat, serien aprofitades sense cap mania per al procés cap a la independència.  

  Hem tingut històricament entitats d'àmbit regional d'actuació que, sens dubte, han fet molt de bé a la nostra causa: Esquerra Republicana Balear, Unió Obrera Balear, l'Obra Cultural Balear, la Televisió de Mallorca...  Ara bé: el colonialisme espanyol ha de menester l'aprofundiment en la nostra divisió històrica interregional com el pa de cada dia.  Quan és que caiem en el seu parany?  En fugir de caure-hi, quan és que regalam a l'espanyolisme roïssos  bons, saludables, aprofitables, reciclables?

  Tenc aquest debat amb mi mateix fa estona.  Et deman el teu parer i el teu consell.

  Una abraçada. 

TAL COM RAJA! (com a mínim "mierdaministro")

He rebut aquest escrit d'un amic i company de professió de Mallorca.
El trobo exacte i precís. El subscric de dalt a baix i vull compartir-lo doncs em sembla que val la pena començar a reaccionar amb contundència.

Cal que la vaga la facin alumnes, pares i mares, no només els i les docents!

Aulas Vacias

Miquel Gelabert

Cuando comience el nuevo curso mi hijo no ira a la escuela...si ésta, está vacía de contenidos, de discernimiento, de pensamiento crítico-dialèctico, de empatía, de solidaridad y se dedica a fomentar la obediencia servil, el papanatismo, la competición insana...mi hijo no tiene nada que hacer en ellas...

Y pienso que los demás hijos tampoco, porque la educación no es cosa de los maestros solamente…  Pero no estamos solos...somos muchos, somos vecinos...ya nos organizaremos para salvaguardar a nuestros retoños, ya haremos trueques entre nosotros, les llevaremos a ver el mundo y su riqueza que está lejos de las minas del rey Salomón y de los zafiros y diamantes que son la única niña de sus ojos capaz de estimular su ridícula testosterona. Les enseñaremos a jugar y a compartir, a reír con todos y no de todos, comerán de nuestros platos y aprenderán que son libres y que su deber es enfrentarse a los sátrapas egocéntricos, injustos, crueles y autistas.

Las escuelas estarían así vacías, o -quizá- repletas de Nuevas Generaciones Alicantinas proclives a acusar inquisitorialmente a los negros, imberbes, cojos, albinos, maricones desviados o rojos...tal vez repletas de aznares, guerrilleros de Cristo Rey, cohortes asotanadas de la España tercermundista, tal vez repletas de carca-rubias que aúllan “que se jodan” desde los asientos que “okupan” i que estaban destinados a los SERVIDORES del pueblo...los maestros estarán –por imperativo legal- tan solos como usted mierdaministro en la entrega de premios a los alumnos excelentes (cualquiera de ellos cien veces mejor y más honesto que usted, mierdaministro) que le dieron la espalda pero no la mano...aulas vacías y solas como la caverna de su cerebro, como este gobierno que tan bien representa usted, y que es corregido una y otra vez por Europa que premia la ciudadanía de la PAH...(Oh! que escándalo! dicen ustedes), zafios mendaces inmersos en sus quimeras depravadas...aulas abandonadas del respeto, del saber, de las mujeres de la limpieza, de la libertad de cátedra...de las lenguas madres reemplazadas por las viperinas...esas que prohiben adoctrinar en la pública y no hacen otra cosa en sus privadas y concertadas.

Han avanzado tanto sus huestes en sus posiciones, con tanta prepotencia y chulería mesetaria, han infectado tantos pozos en su -aún no percibida- retirada, producto de una derrota que les aboca al tercer mundo, que ahora estan rodeados de un paisaje i paisanaje hostil y agreste...y lo saben, van a caerles hostias de por vida aunque sus “roucos” bendigan sus acciones de mal nacidos...la llegada del invierno con sus aludes va a sepultarles para la historia y no habrá vecino que se moleste en desenterrarlos...allá se conserven ustedes en el frío hielo de su insensibilidad y su arrogancia...no se avergüenzan porque no tienen sangre en las venas, tal vez agua de cloaca, tal vez insecticida. Puede que mi carta parezca una letanía de insultos y amenazas...nada más lejos de mi intención,  son sólo opiniones y advertencias, el día que el pueblo harto levante la voz, Juego de Tronos será una serie de dibujos animados. Dicen que de casta le viene al galgo, y yo soy galgo, no podenco...con todos mis respetos, considero un derecho y un deber decirle lo que pienso, diga lo que diga su compañero gallardón y un TC hecho a medida de cohecho...a mi edad, usted –y los esbirros que le acompañan- me dan asco, no miedo. Sean  malditos por los siglos de los siglos!.

CONCERT PER LA LLIBERTAT COMPLERT (Concert for freedom. complete - Catalan Countries 06/29/2013)

Part 1

Inclou les actuacions de Cobla de Cambra de Catalunya ("Juny"), Cobla de Cambra de Catalunya + Pascal Comelade + Enric Casasses ("Sense el ressò del dring"), Pere Jou (Quart Primera) + Andreu Rifé + Joan Dausà + Jofre Bardagí ("Qualsevol nit pot sortir el sol"), Joana Serrat + Xavier Baró ("Aquesta terra"), Sopa de Cabra ("Camins"), Projecte Mut ("Jo tenc una enamorada"), Pep Sala + Dyango ("Boig per tu"), Sabor de Gràcia ("Ningú no compren ningú"), Yacine Belahcene + Yannis Papaioannou ("La mala reputació") Paco Ibáñez "Como tú", Peret ("L'emigrant")

Part 2

Aquest fragment del Concert per la Llibertat conté les actuacions de Grup de Folk, Mercedes Peón, Joan Isaac i Joan Amèric, Amadeu Casas + Jordi Batiste + Meritxell Gené, Theo, Fermín Muguruza, Pau Alabajos i Cesk Freixas, Brams, Maria del Mar Bonet i Companyia Elèctrica Dharma, Companyia Elèctrica Dharma i la Cobla de Cambra de Catalunya. I conclou amb el parlament de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, i el desplegament d'un mosaic al Camp Nou on es llegeix "Freedom Catalonia 2014", mentre sona "Els segadors".

Part 3

L'Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya interpreten "Els Segadors" mentre està desplegat el mosaic "Freedom Catalonia 2014" al Camp Nou. En aquesta tercera part del Concert per la Llibertat, també podem veure l'actuació dels Castellers de Vilafranca, Carles Santos i Cobla per la Independència, Lluís Llach, Pastora, Gwen Perry i Gisele Jackson cantant en anglès "Que tinguem sort", Gossos, Lídia Pujol i Pau Figueres, Miquel Gil, Franca Massu, Nena Venetsanou, Marina Rossell, Alessio Lega, David Alegret, Carles Cases, Orfeó Català, Joan Isaac + Ferran Piqué / Joan Enric Barceló / Eduard Costa (Els Amics de les Arts) + Pere Jou (Quart Primera) + Andreu Rifé + Joan Dausà + Jofre Bardagí + Xavier Baró + Orfeó Català, Gerard Quintana + Pascal Comelade + Xarim Aresté, Cris Juanico, Gorka Knörr, Mercedes Peón, Beth + Ivette Nadal + Bikimel, Maria del Mar Bonet, Manel Camp + Ramoncín + Nabil Mansour + Massyl Aita + Ronza Ismael + Jordi Camp + Cor per la integració. I Lluís Llach cantant amb tots els artistes "Tossudament alçats".

L'INCENDI PLANIFICAT DELS PAÏSOS CATALANS

Si aquest no és el meu país, Perquè l'ataquen com si ho fos?

Com la terra cremada. Només els falta sembrar-la de sal per intentar l'extermini d'una llengua i d'un poble, doncs per acabar amb una llengua han d'acabar amb els seus i les seves parlants.

Mitjançant jutges fanàtics, polítics corruptes, i borratxos disfressats de falsos lingüistes o del que convingui, la classe dirigent espanyola avança com l'exèrcit alemany sobre Polònia, o com Mladic sobre Srtebrenica i ataca planificada i sistemàticament tots els territoris dels Països Catalans.

EL QUE JO EM PREGUNTO, ÉS PERQUÈ NO RESPONEM COM A PAÏSOS CATALANS!

Declaració de la Junta de Govern de l’AILLC sobre la marginació i discriminació de la comunitat lingüística catalana

Davant les iniciatives que recentment han adoptat el govern espanyol i els governs autonòmics de la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Aragó sobre l’ús, l’ensenyament i la denominació de la llengua catalana, la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) denuncia:

1. La planificació i aplicació d’unes mesures legislatives, en particular a les Balears i el País Valencià, que, invocant sovint com a pretext l’aprenentatge de llengües estrangeres, tenen com a objectiu marginar encara més la llengua catalana en tots els àmbits d’ús, particularment en l’educatiu.

2. La inacceptable denominació que aplica a la llengua catalana la Llei de llengües d’Aragó recentment aprovada per les Corts autonòmiques, que recorre al circumloqui “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (popularitzat a través de l'acrònim LAPAO) per a designar el català de la Franja, tot establint alhora regulacions que en dificulten greument l’ús normal i l’aprenentatge.

3. La constant i creixent obstrucció política a la intercomunicació audiovisual entre tots els territoris de llengua catalana, que no sols lesiona la cohesió lingüística i la normalitat cultural de la comunitat catalanoparlant, sinó que s’oposa als més elementals principis de lliure circulació de la informació, de foment del mercat audiovisual i d’estímul de la intercomunicació entre regions veïnes de la Unió Europea.

4. El setge judicial, legislatiu i administratiu a les polítiques educatives favorables al manteniment o la implantació del català com a llengua vehicular en els sistemes d’ensenyament propis (una eina indispensable per a assegurar l’adquisició suficient de l’idioma propi per part de tots els ciutadans, tal com ja queda garantit per a la llengua oficial de l’estat), dins una estratègia sistemàtica òbviament orientada a preservar una situació heretada de dissimetria i subalternitat per a la llengua catalana. 

5. La manipulació de la qüestió onomàstica i de la variació geogràfica, que persegueix la fragmentació de la consciència lingüística unitària, la degradació de les estructures del sistema lingüístic comú i el foment artificial de barreres innecessàries en la intercomunicació fluida entre els parlants d’un mateix idioma.

6. Les estratègies polítiques destinades a obstaculitzar la visibilització de la llengua catalana, tant al si dels estats on es parla, llevat d'Andorra, com en les institucions de la Unió Europea. A l'estat espanyol, en concret, es troba a faltar l’adopció de mesures que assegurin la reconeixença efectiva de la pluralitat lingüística de l’estat, especialment en els àmbits educatiu, institucional i mediàtic, i la projecció internacional de la llengua catalana i de les seves manifestacions culturals.

Totes aquestes actuacions no sols vulneren els drets lingüístics i civils més bàsics dels ciutadans de llengua catalana, sinó també les recomanacions explícites de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (articles 7, 8 i 10), les quals vetllen per garantir els usos normals d’aquestes llengües i la seva denominació acadèmica. De més a més, les regulacions i disposicions restrictives que denunciem contravenen l’esperit i fins i tot la lletra dels diversos estatuts d’autonomia, que encomanen a les institucions la promoció decidida de la llengua pròpia, i a més s’oposen al precepte de “especial respecte i protecció” de les llengües cooficials, entre les quals la catalana, nítidament expressat a l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978.

Així mateix, la Junta de Govern de l’AILLC observa amb preocupació que l’estat francès no hagi signat encara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i que no adopti unes mesures suficients per a assegurar el respecte i la protecció de les llengües "regionals" de França, entre les quals la catalana, que l’article 79 de la Constitució francesa proclama com a "patrimoni" de la República.

En conseqüència, l’AILLC demana als responsables polítics corresponents que observin els criteris científics en el tractament de la llengua catalana, assegurin els drets lingüístics consagrats per la normativa internacional (Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries), interpretin i apliquin favorablement a les diverses llengües de cada estat els principis establerts per la legislació vigent, els millorin, si és el cas, en aquest sentit i posin fi a la discriminació dels seus ciutadans catalanoparlants pel fet d'expressar-se en aquesta llengua i de reivindicar la seva normalitat política i cultural. 

Barcelona, 7 de juny de 2013

Fer el blaver... i fer el ridícul

Vicent Partal

Vilaweb, 19 de juny del 2013

http://www.vilaweb.cat/editorial/4126648/blaver-ridicul.html

       

El 2 de març del 1999 el Senat espanyol em va convidar a participar en una comissió sobre l'impacte d'internet, que havia estat proposada pel Partit Popular. Hi vaig parlar (ací en teniu la transcripció íntegra) i, com poden imaginar, a part de parlar de temes d'internet també vaig defensar la llengua. Això em va valer, un cop acabada la sessió, una polèmica amb un ancià senador blaver que em va acusar d'imperialista. Quan li vaig respondre dient que jo era de Bétera i que no sabia de què caram em parlava, l'aleshores jove senador Esteban González Pons, per sorpresa meua, em va felicitar i va afirmar que estava fart de les ximpleries del blaverisme.

Per això quan Gonzàlez Pons mateix va començar a fer el blaver en declaracions públiques ho vaig comentar amb una amiga comuna que tenia molta relació amb ell des d'una considerable distància ideològica. Em va dir que ella havia sentit moltes vegades com Pons deia "ara vaig a fer el blaver una estona", abans de dir unes quantes barbaritats en declaracions públiques a una ràdio o un diari, barbaritats que ell sabia, òbviament, que no eren certes.

Quan en política un partit actua així tenim un problema. Quan en un partit els seus dirigents saben que els arguments que estan usant no són reals ni defensables, però els fan servir malgrat això, aleshores estan introduint un virus molt perillós en la societat, el de la irracionalitat. El del menyspreu a la capacitat intel·lectual de la gent. I els que ho fan tenen una gran responsabilitat per això.

L'anècdota ve a tomb de la bajanada de proposició que ahir les Corts Valencianes van acceptar debatre i que afirma, entre altres animalades, que el valencià, el català que parlem a València, és en realitat la llengua ibèrica. Això no s'aguanta per enlloc. No hi ha ni un sol lingüista del planeta, ni de la història, que puga admetre ni remotament una idea semblant. Però el que és perillós i tenebrós, és que la presenta Jorge Bellver, que va i resulta que és llicenciat en Geografia i Història, supose que per la Universitat de València.

Entenguem-nos: el sentit comú hauria de ser un argument suficient per a saber que això que el valencià és ibèric és una proposició simplement absurda. Només cal mirar un text dels ibers per a entendre que això no pot ser mai de la vida valencià. Però és molt pitjor encara que siga un llicenciat en història qui s'atrevisca a dir-ho i defensar-ho. No sé si Bellver va estudiar a la Universitat de València, però si ho va fer precisament en prehistòria la universitat tenia, i supose que té encara, un nivell altíssim. I segur que en les classes a les quals va anar va aprendre de sobres que això que ara defensa per escrit no pot ni remotament acostar-se a la realitat.

I, aleshores, per què ho fa? Doncs pel mateix que Gonzàlez Pons, o tants altres "fan de blavers" sense ser-ho. Ho fan perquè la veritat no els importa. Ni la raó. Ni el mètode —científic o qualsevol altre. Només els interessa manipular la població per a mantenir-se en el poder. I si per a fer-ho han de dir una cosa que és una solemne barbaritat, doncs la diuen i en pau. Embrutant la política i la societat, menyspreant la cultura i la ciència... i també fent el ridícul més espantós. A canvi, només se m'acut que siga per això, del seu sou, del seu escó, de la seua carrera política.

  

Em permetreu tres comentaris marginals:

1. No puc evitar recordar que els ibers, precisament, ocupaven el que avui són els Països Catalans.

2. Hi ha qui pensa que aquest tipus de manifestacions anticientífiques estan justificades perquè són contra el català, en definitiva, i això sembla que siga com un tema menor, més discutible que no altres. No ens enganyem: l'extrema dreta cada vegada pressiona en més fronts i amb més temes contra la ciència perquè la ciència és la barricada de la raó. He dit extrema dreta, sí.

3. Això és el LAPAO valencià, però més ridícul encara i tot...

Joaquim Montclús: “Cal denunciar a nivell internacional la situació del català a La Franja”

Tornaveu núm. 81, 1 de juny del 2013

http://www.tornaveu.cat/entrevista/joaquim-montclus-cal-denunciar-a-nivell-internacional-la-situacio-del-catala-a-la-franja

Historiador, escriptor, periodista, crític d’art... Ha escrit a tots els mitjans de comunicació catalans en col·laboracions regulars. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres, d’història, biografies, traduccions, art, literatura...  De tot una mica dins, però sempre dins l’àmbit de les humanitats. Li hem demanat de parlar-hi principalment per tractar el tema de la Franja de Ponent.

Sou un bon coneixedor de la Franja de Ponent.

La Franja són una sèrie de comarques que en el seu moment de la història van formar part del Principat i per una sèrie de motius a poc a poc van ser separades, no només des del punt de vista civil sinó també de l’eclesiàstic. El Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça són les comarques que estan a l’Aragó i que les coneixem com a Franja de Ponent.

 

En aquests darrers anys ha continuat aquest procés d’annexió.

L’any 1995, mitjançant un edicte de Roma s’incorporen a la diòcesi de Barbastre-Montsó vuitanta tres parròquies que fins aleshores pertanyien a la diòcesi de Lleida. El 1998 s’hi van incorporar les tretze restants. Aquest és l’inici, per exemple, del conflicte amb les obres d’art religioses que es troben al museu de Lleida. És un tema, però, que està blindat per un acord del Parlament català.

 

Quin creieu que és el sentiment dels habitants de la Franja respecte del català?

El sentiment canvia molt al llarg de la història. En els moments clau de la història, la gent s’ha declarat catalana, però. Estem parlant d’un volum d’habitants al voltant d’uns cinquanta mil però amb un gran territori. Aquí cal afegir-hi els que no hi estan censats i els que hi vénen de cap de setmana.

 

En aquestes darreres setmanes estem assistint a una problemàtica lingüística al voler imposar l’Aragó la denominació de “LAPAO” a la llengua que es parla a La Franja en comptes de català.

Això és clarament una ordre de Madrid. De fet, aquesta actitud s’ha donat i es dóna actualment també arreu dels Països Catalans (ho veiem a les Balears i al País Valencià). Volen reduir a la mínima expressió tot el que tingui a veure amb el català. A La Franja tothom sap que es parla català, i “ells” també ho saben!

 

Quin tipus de reacció ha generat?

Cal distingir entre la gent gran que manifesta que “per aquí no hi passo”, que parlen català i ho continuaran fent, i la gent que poc a poc ha anat tenint consciència. El que passa és que aquest afer pot tenir repercussions negatives pel que fa a l’ensenyament.

 

En l’àmbit municipal hi ha hagut reaccions, també.

Sí. Per exemple l’alcalde del Campell, té tot el suport del consistori per tal d’iniciar les accions legals que calgui per defensar el català a la Franja, fins i tot per arribar a les institucions europees. En els propers dies hi haurà institucions de més municipis que aprovaran la moció en defensa del català a la Franja. Passa, però, que la pressió del Partit Popular és molt forta sobre els responsables municipals. Cal tenir en compte que arran de les darreres eleccions municipals, el PP va escombrar a la majoria de municipis de la Franja. Nogensmenys també s’ha de dir que els socialistes quan governaven van fer ben poca cosa en el tema lingüístic. Penseu que a l’Aragó el castellà hi té el pes més gran.

 

Quina creieu que és la sortida a aquest atzucac?

La sortida és internacionalitzar el problema, portar-lo conjuntament amb Catalunya a les institucions europees i dir que el govern espanyol no compleix cap pacte dels que signa -ja que tenen signats una sèrie de pactes internacional sobre les llengües que no apliquen a la realitat de La Franja, per exemple. Penseu que a La Franja es parla català des de fa vuit-cents anys.

 

Com veieu el futur de la llengua?

Depèn del que passi a Catalunya. Si Catalunya aconsegueix anar endavant, la Franja també hi anirà perquè molta gent s’hi sumarà. Actualment comença a passar que partits de disciplina catalanista comencen a treure regidors. Això no havia passat mai.

 

Quina és la situació de la cultura catalana a La Franja?

Hi ha poblacions que fan fins i tot més activitats que algunes d’aquí i tenen més èxit. Benavarri, Fraga i Calaceit... són poblacions força dinàmiques en aquest sentit.

Per altra banda, crec que hi ha una gran quantitat de catalans de tenen casa a la Franja de Ponent i aquesta gent s’hauria de comprometre en el seu futur. No pot ser que hi hagi una pila de càrrecs polítics provinents de la Franja i que s’ho mirin de lluny. No pot ser que un senyor em digui que és independentista i no es recordi de La Franja.

 

Què ens podeu dir sobre l’experiència dels Casals Jaume 1er?

Van fer la seva funció en el seu moment i la seva herència l’ha agafada Convergència Democràtica de la Franja. Tanmateix, s’ha de dir que les coses no les hem de magnificar, ni eren tan importants abans ni ara ho són tan poc, perquè al cap i a la fi, la gent existeix, i si no és als casals doncs s’articula mitjançant altres entitats i iniciatives.

 

Que creieu que podem fer des de l’ENS?

Participar del que està passant allà. No pot ser que Catalunya Ràdio, que tenia uns programes pensats per a tot l’àmbit dels Països Catalans els hagi tret. Ho dic per exemple pensant en el programa Sense fronteres, que era força escoltat per la gent de la Franja. Cal donar notícies constants de La Franja i d’aquesta manera aconseguir que estigui present de manera quotidiana en el context català. L’Associació del Matarranya, el Centre d’Estudis del Baix Cinca… són bon exemples de la realitat associativa de la Franja i bons interlocutors.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta

DISSABTE 22 DE JUNY DE 2013

El "TIL", indesitjable i il·legal

El "Tractament integral de Llengües" del govern balear ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i, per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"), tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes la impressió que allò que val avui en dia és la "internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses que les de dins i que val més dedicar  energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja superat.

Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam de consideracions, sinó de realitats jurídiques:

a) És contrari a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):

Article 4

La llengua pròpia

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.

2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.

3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Article 35

Ensenyament de la llengua pròpia

La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.

D'acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.

També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.

La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.

Article 20

1.-El Govern ha d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.

Article 21

Els plans d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.

Article 22

1.- El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents.

2.- L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a les externes i a les actuacions i documents administratius.

3.-L'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua.

Els documents publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior, conegut com a "de mínims".

c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:

DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.

L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.

Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per

llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.

Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.

A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:

A l’article 8:

• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.

(...)

ARTICLE 8. ENSENYAMENT

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:

a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o

(...)

Aquest article, ratificat per Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo en tres llengües.

d) Imposa als ensenyants l'ús d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció pública pel govern ppero!!!). Només aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.

e) Imposa als alumnes l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera, com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser voluntari, però mai forçós.

Els arguments contra el TIL sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR 30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.

FONT: http://dodeparaula.blogspot.com/2013/06/el-til-indesitjable-i-illegal.html#ixzz2XVST7wUp