Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 28 de juny de 2013

L'INCENDI PLANIFICAT DELS PAÏSOS CATALANS

Si aquest no és el meu país, Perquè l'ataquen com si ho fos?
Com la terra cremada. Només els falta sembrar-la de sal per intentar l'extermini d'una llengua i d'un poble, doncs per acabar amb una llengua han d'acabar amb els seus i les seves parlants.
Mitjançant jutges fanàtics, polítics corruptes, i borratxos disfressats de falsos lingüistes o del que convingui, la classe dirigent espanyola avança com l'exèrcit alemany sobre Polònia, o com Mladic sobre Srtebrenica i ataca planificada i sistemàticament tots els territoris dels Països Catalans.

EL QUE JO EM PREGUNTO, ÉS PERQUÈ NO RESPONEM COM A PAÏSOS CATALANS!

Declaració de la Junta de Govern de l’AILLC sobre la marginació i discriminació de la comunitat lingüística catalana

Davant les iniciatives que recentment han adoptat el govern espanyol i els governs autonòmics de la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Aragó sobre l’ús, l’ensenyament i la denominació de la llengua catalana, la Junta de Govern de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) denuncia:

1. La planificació i aplicació d’unes mesures legislatives, en particular a les Balears i el País Valencià, que, invocant sovint com a pretext l’aprenentatge de llengües estrangeres, tenen com a objectiu marginar encara més la llengua catalana en tots els àmbits d’ús, particularment en l’educatiu.

2. La inacceptable denominació que aplica a la llengua catalana la Llei de llengües d’Aragó recentment aprovada per les Corts autonòmiques, que recorre al circumloqui “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” (popularitzat a través de l'acrònim LAPAO) per a designar el català de la Franja, tot establint alhora regulacions que en dificulten greument l’ús normal i l’aprenentatge.

3. La constant i creixent obstrucció política a la intercomunicació audiovisual entre tots els territoris de llengua catalana, que no sols lesiona la cohesió lingüística i la normalitat cultural de la comunitat catalanoparlant, sinó que s’oposa als més elementals principis de lliure circulació de la informació, de foment del mercat audiovisual i d’estímul de la intercomunicació entre regions veïnes de la Unió Europea.

4. El setge judicial, legislatiu i administratiu a les polítiques educatives favorables al manteniment o la implantació del català com a llengua vehicular en els sistemes d’ensenyament propis (una eina indispensable per a assegurar l’adquisició suficient de l’idioma propi per part de tots els ciutadans, tal com ja queda garantit per a la llengua oficial de l’estat), dins una estratègia sistemàtica òbviament orientada a preservar una situació heretada de dissimetria i subalternitat per a la llengua catalana. 

5. La manipulació de la qüestió onomàstica i de la variació geogràfica, que persegueix la fragmentació de la consciència lingüística unitària, la degradació de les estructures del sistema lingüístic comú i el foment artificial de barreres innecessàries en la intercomunicació fluida entre els parlants d’un mateix idioma.

6. Les estratègies polítiques destinades a obstaculitzar la visibilització de la llengua catalana, tant al si dels estats on es parla, llevat d'Andorra, com en les institucions de la Unió Europea. A l'estat espanyol, en concret, es troba a faltar l’adopció de mesures que assegurin la reconeixença efectiva de la pluralitat lingüística de l’estat, especialment en els àmbits educatiu, institucional i mediàtic, i la projecció internacional de la llengua catalana i de les seves manifestacions culturals.

Totes aquestes actuacions no sols vulneren els drets lingüístics i civils més bàsics dels ciutadans de llengua catalana, sinó també les recomanacions explícites de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (articles 7, 8 i 10), les quals vetllen per garantir els usos normals d’aquestes llengües i la seva denominació acadèmica. De més a més, les regulacions i disposicions restrictives que denunciem contravenen l’esperit i fins i tot la lletra dels diversos estatuts d’autonomia, que encomanen a les institucions la promoció decidida de la llengua pròpia, i a més s’oposen al precepte de “especial respecte i protecció” de les llengües cooficials, entre les quals la catalana, nítidament expressat a l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978.

Així mateix, la Junta de Govern de l’AILLC observa amb preocupació que l’estat francès no hagi signat encara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i que no adopti unes mesures suficients per a assegurar el respecte i la protecció de les llengües "regionals" de França, entre les quals la catalana, que l’article 79 de la Constitució francesa proclama com a "patrimoni" de la República.

En conseqüència, l’AILLC demana als responsables polítics corresponents que observin els criteris científics en el tractament de la llengua catalana, assegurin els drets lingüístics consagrats per la normativa internacional (Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries), interpretin i apliquin favorablement a les diverses llengües de cada estat els principis establerts per la legislació vigent, els millorin, si és el cas, en aquest sentit i posin fi a la discriminació dels seus ciutadans catalanoparlants pel fet d'expressar-se en aquesta llengua i de reivindicar la seva normalitat política i cultural. 


Barcelona, 7 de juny de 2013

Fer el blaver... i fer el ridícul
Vicent Partal

Vilaweb, 19 de juny del 2013
       
El 2 de març del 1999 el Senat espanyol em va convidar a participar en una comissió sobre l'impacte d'internet, que havia estat proposada pel Partit Popular. Hi vaig parlar (ací en teniu la transcripció íntegra) i, com poden imaginar, a part de parlar de temes d'internet també vaig defensar la llengua. Això em va valer, un cop acabada la sessió, una polèmica amb un ancià senador blaver que em va acusar d'imperialista. Quan li vaig respondre dient que jo era de Bétera i que no sabia de què caram em parlava, l'aleshores jove senador Esteban González Pons, per sorpresa meua, em va felicitar i va afirmar que estava fart de les ximpleries del blaverisme.

Per això quan Gonzàlez Pons mateix va començar a fer el blaver en declaracions públiques ho vaig comentar amb una amiga comuna que tenia molta relació amb ell des d'una considerable distància ideològica. Em va dir que ella havia sentit moltes vegades com Pons deia "ara vaig a fer el blaver una estona", abans de dir unes quantes barbaritats en declaracions públiques a una ràdio o un diari, barbaritats que ell sabia, òbviament, que no eren certes.

Quan en política un partit actua així tenim un problema. Quan en un partit els seus dirigents saben que els arguments que estan usant no són reals ni defensables, però els fan servir malgrat això, aleshores estan introduint un virus molt perillós en la societat, el de la irracionalitat. El del menyspreu a la capacitat intel·lectual de la gent. I els que ho fan tenen una gran responsabilitat per això.

L'anècdota ve a tomb de la bajanada de proposició que ahir les Corts Valencianes van acceptar debatre i que afirma, entre altres animalades, que el valencià, el català que parlem a València, és en realitat la llengua ibèrica. Això no s'aguanta per enlloc. No hi ha ni un sol lingüista del planeta, ni de la història, que puga admetre ni remotament una idea semblant. Però el que és perillós i tenebrós, és que la presenta Jorge Bellver, que va i resulta que és llicenciat en Geografia i Història, supose que per la Universitat de València.

Entenguem-nos: el sentit comú hauria de ser un argument suficient per a saber que això que el valencià és ibèric és una proposició simplement absurda. Només cal mirar un text dels ibers per a entendre que això no pot ser mai de la vida valencià. Però és molt pitjor encara que siga un llicenciat en història qui s'atrevisca a dir-ho i defensar-ho. No sé si Bellver va estudiar a la Universitat de València, però si ho va fer precisament en prehistòria la universitat tenia, i supose que té encara, un nivell altíssim. I segur que en les classes a les quals va anar va aprendre de sobres que això que ara defensa per escrit no pot ni remotament acostar-se a la realitat.

I, aleshores, per què ho fa? Doncs pel mateix que Gonzàlez Pons, o tants altres "fan de blavers" sense ser-ho. Ho fan perquè la veritat no els importa. Ni la raó. Ni el mètode —científic o qualsevol altre. Només els interessa manipular la població per a mantenir-se en el poder. I si per a fer-ho han de dir una cosa que és una solemne barbaritat, doncs la diuen i en pau. Embrutant la política i la societat, menyspreant la cultura i la ciència... i també fent el ridícul més espantós. A canvi, només se m'acut que siga per això, del seu sou, del seu escó, de la seua carrera política.
  
Em permetreu tres comentaris marginals:

1. No puc evitar recordar que els ibers, precisament, ocupaven el que avui són els Països Catalans.

2. Hi ha qui pensa que aquest tipus de manifestacions anticientífiques estan justificades perquè són contra el català, en definitiva, i això sembla que siga com un tema menor, més discutible que no altres. No ens enganyem: l'extrema dreta cada vegada pressiona en més fronts i amb més temes contra la ciència perquè la ciència és la barricada de la raó. He dit extrema dreta, sí.

3. Això és el LAPAO valencià, però més ridícul encara i tot...

Joaquim Montclús: “Cal denunciar a nivell internacional la situació del català a La Franja

Tornaveu núm. 81, 1 de juny del 2013

Historiador, escriptor, periodista, crític d’art... Ha escrit a tots els mitjans de comunicació catalans en col·laboracions regulars. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres, d’història, biografies, traduccions, art, literatura...  De tot una mica dins, però sempre dins l’àmbit de les humanitats. Li hem demanat de parlar-hi principalment per tractar el tema de la Franja de Ponent.

Sou un bon coneixedor de la Franja de Ponent.
La Franja són una sèrie de comarques que en el seu moment de la història van formar part del Principat i per una sèrie de motius a poc a poc van ser separades, no només des del punt de vista civil sinó també de l’eclesiàstic. El Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça són les comarques que estan a l’Aragó i que les coneixem com a Franja de Ponent.
 
En aquests darrers anys ha continuat aquest procés d’annexió.
L’any 1995, mitjançant un edicte de Roma s’incorporen a la diòcesi de Barbastre-Montsó vuitanta tres parròquies que fins aleshores pertanyien a la diòcesi de Lleida. El 1998 s’hi van incorporar les tretze restants. Aquest és l’inici, per exemple, del conflicte amb les obres d’art religioses que es troben al museu de Lleida. És un tema, però, que està blindat per un acord del Parlament català.
 
Quin creieu que és el sentiment dels habitants de la Franja respecte del català?
El sentiment canvia molt al llarg de la història. En els moments clau de la història, la gent s’ha declarat catalana, però. Estem parlant d’un volum d’habitants al voltant d’uns cinquanta mil però amb un gran territori. Aquí cal afegir-hi els que no hi estan censats i els que hi vénen de cap de setmana.
 
En aquestes darreres setmanes estem assistint a una problemàtica lingüística al voler imposar l’Aragó la denominació de “LAPAO” a la llengua que es parla a La Franja en comptes de català.
Això és clarament una ordre de Madrid. De fet, aquesta actitud s’ha donat i es dóna actualment també arreu dels Països Catalans (ho veiem a les Balears i al País Valencià). Volen reduir a la mínima expressió tot el que tingui a veure amb el català. A La Franja tothom sap que es parla català, i “ells” també ho saben!
 
Quin tipus de reacció ha generat?
Cal distingir entre la gent gran que manifesta que “per aquí no hi passo”, que parlen català i ho continuaran fent, i la gent que poc a poc ha anat tenint consciència. El que passa és que aquest afer pot tenir repercussions negatives pel que fa a l’ensenyament.
 
En l’àmbit municipal hi ha hagut reaccions, també.
Sí. Per exemple l’alcalde del Campell, té tot el suport del consistori per tal d’iniciar les accions legals que calgui per defensar el català a la Franja, fins i tot per arribar a les institucions europees. En els propers dies hi haurà institucions de més municipis que aprovaran la moció en defensa del català a la Franja. Passa, però, que la pressió del Partit Popular és molt forta sobre els responsables municipals. Cal tenir en compte que arran de les darreres eleccions municipals, el PP va escombrar a la majoria de municipis de la Franja. Nogensmenys també s’ha de dir que els socialistes quan governaven van fer ben poca cosa en el tema lingüístic. Penseu que a l’Aragó el castellà hi té el pes més gran.
 
Quina creieu que és la sortida a aquest atzucac?
La sortida és internacionalitzar el problema, portar-lo conjuntament amb Catalunya a les institucions europees i dir que el govern espanyol no compleix cap pacte dels que signa -ja que tenen signats una sèrie de pactes internacional sobre les llengües que no apliquen a la realitat de La Franja, per exemple. Penseu que a La Franja es parla català des de fa vuit-cents anys.
 
Com veieu el futur de la llengua?
Depèn del que passi a Catalunya. Si Catalunya aconsegueix anar endavant, la Franja també hi anirà perquè molta gent s’hi sumarà. Actualment comença a passar que partits de disciplina catalanista comencen a treure regidors. Això no havia passat mai.
 
Quina és la situació de la cultura catalana a La Franja?
Hi ha poblacions que fan fins i tot més activitats que algunes d’aquí i tenen més èxit. Benavarri, Fraga i Calaceit... són poblacions força dinàmiques en aquest sentit.
Per altra banda, crec que hi ha una gran quantitat de catalans de tenen casa a la Franja de Ponent i aquesta gent s’hauria de comprometre en el seu futur. No pot ser que hi hagi una pila de càrrecs polítics provinents de la Franja i que s’ho mirin de lluny. No pot ser que un senyor em digui que és independentista i no es recordi de La Franja.
 
Què ens podeu dir sobre l’experiència dels Casals Jaume 1er?
Van fer la seva funció en el seu moment i la seva herència l’ha agafada Convergència Democràtica de la Franja. Tanmateix, s’ha de dir que les coses no les hem de magnificar, ni eren tan importants abans ni ara ho són tan poc, perquè al cap i a la fi, la gent existeix, i si no és als casals doncs s’articula mitjançant altres entitats i iniciatives.
 
Que creieu que podem fer des de l’ENS?
Participar del que està passant allà. No pot ser que Catalunya Ràdio, que tenia uns programes pensats per a tot l’àmbit dels Països Catalans els hagi tret. Ho dic per exemple pensant en el programa Sense fronteres, que era força escoltat per la gent de la Franja. Cal donar notícies constants de La Franja i d’aquesta manera aconseguir que estigui present de manera quotidiana en el context català. L’Associació del Matarranya, el Centre d’Estudis del Baix Cinca… són bon exemples de la realitat associativa de la Franja i bons interlocutors.

Joan-Ramon Gordo i Montraveta


DISSABTE 22 DE JUNY DE 2013

El "TIL", indesitjable i il·legal


El "Tractament integral de Llengües" del govern balear ha estat presentat per aquest com un gran avanç pedagògic per a aconseguir que els infants de les Illes cresquin parlant 3 llengües en condició d'igualtat i siguin perfectament trilingües quan acabin l'escolaritat. Han volgut vendre aquest teòric poliglotisme a la comunitat parental com un gran avantatge que els farà més "competitius" per a sobreviure enmig de la salvatge societat capitalista que valora la gent no per la seva cultura, sinó per la seva capacitat productiva. Els impulsors del TIL, però, saben que aquest és una gran mentida que no produirà mai allò que ells diuen que volen, però que sí que produirà uns efectes devastadors damunt una de les 3 llengües implicades, la catalana. ¿Per què? Perquè aquesta ja d'entrada no està en condicions d'igualtat amb les altres dues, sinó que es troba socialment molt marginada i, per tant, en disminuir el temps que dedicaran a practicar-la els infants perdran oportunitats per a consolidar-la i, a més a més, rebran el missatge subliminal que és una llengua prescindible, purament simbòlica i en realitat inútil: sortint d'escola quasi no té presència enlloc i a escola just sobreviu a un racó... Serà vista més com una nosa que com un avantatge. En canvi, el castellà reforçarà el seu paper dominant, absolut fora de l'escola, i serà considerat pels alumnes com l'única eina vàlida de comunicació interpersonal dins la societat moderna de les illes. I la introducció de l'anglès (de fet no els n'importa cap altra, encara que parlin d'una "tercera llengua"), tot i la confusió inicial que provocarà, servirà per a reforçar en els alumnes la impressió que allò que val avui en dia és la "internacionalització", que les coses de fora són molt més valuoses que les de dins i que val més dedicar  energies a una llengua que representa la modernitat en lloc de dedicar-les a una que representa, segons la visió que se'ls dóna, un passat ja superat.
Si només per aquestes consideracions sociolingüístiques el TIL ja és rebutjable del tot, també ho és perquè és clarament il·legal, i ja no parlam de consideracions, sinó de realitats jurídiques:

a) És contrari a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (als paràgrafs subretxats):

Article 4
La llengua pròpia
1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Article 35
Ensenyament de la llengua pròpia
La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma.

b) És contrari a la Llei de Normalització Lingüística (als paràgrafs subretxats):

EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori his-tòric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.
D'acord, doncs, amb aquest marc legal la Comunitat Autònoma té el dret i el deure d'acabar amb la situació d'anormalitat sociolingüística i es compromet a regular l'ús de la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, i del castellà com a llengua oficial de tot l'Estat. És així que haurà de garantir els drets lingüístics i farà possible que tothom conegui les dues llengües, precisament, per poder fer efectius aquells drets.
També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears.
La Comunitat Autònoma té, en suma, com a objectius dur a terme les accions pertinents d'ordre institucional per tal que el català, com a vehicle d'expressió, modern, plurifuncional, clar, flexible i autònom, i com a principal símbol de la nostra identitat com a poble, torni a esser l'element cohesionador del geni illenc i ocupi el lloc que li correspon en qualitat de llengua pròpia de les Illes Balears. Per això ha d'esser present en els diversos àmbits d'ús oficial de l'administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l'escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.
Article 20
1.-El Govern ha d'adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria.
Article 21
Els plans d'estudis s'han d'adequar als objectius proposats en el present títol.
Article 22
1.- El Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents.
2.- L'administració ha de prendre les mesures adequades perquè la llengua catalana sigui emprada progressivam ent als centres d'ensenyament, a fi de garantir el seu ús com a vehicle d'expressió normal, tant a les actuacions internes com a les externes i a les actuacions i documents administratius.
3.-L'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua.
Els documents publicats recentment pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la Universitat de les Illes Balears deixen ben clar que l'únic sistema d'ensenyament que garanteix complir amb aquests articles és de la immersió fins ara possible amb el decret anterior, conegut com a "de mínims".

c) És contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (als apartats subretxats de l'article 8), signada i ratificada per Espanya:

DECLARACIÓ DEL GOVERN D’ESPANYA

Aprovada pel Congrés dels Diputats el dia 23 de novembre de 2000 i pel Senat el dia 20 de desembre del mateix any, en ambdós casos per unanimitat.
L’Instrument de ratificació de 2 de febrer de 2001 va ser publicat al BOE núm. 222, de 15 de setembre del mateix any, i al BOE suplement núm. 15 en llengua catalana, d’1 d’octubre.
Declaració d’Espanya en relació amb l’article 2, paràgraf 2, i l’article 3, paràgraf 1, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, feta a Estrasburg el 5 de novembre de 1992.

Espanya declara que, als efectes previstos als esmentats articles, s’entenen per
llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Valenciana i Navarra.
Així mateix, Espanya declara, als mateixos efectes, que també s’entenen per llengües regionals o minoritàries les que els estatuts d’autonomia protegeixen i emparen en els territoris on tradicionalment es parlen.
A les llengües esmentades en el paràgraf primer s’aplicaran les disposicions que a continuació s’indiquen de la part III de la Carta:
A l’article 8:
• Paràgraf 1, apartats a.i; b.i; c.i; d.i; e.iii; f.i; g, h, i.
(...)
ARTICLE 8. ENSENYAMENT

1. En matèria d’ensenyament, les parts es comprometen, en el territori en què aquestes llengües són usades, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i sens perjudici de l’ensenyament de la llengua o de les llengües oficials de l’estat:
a) I. a fer possible una educació preescolar garantida en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
b) I. a fer possible un ensenyament primari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
c) I. a fer possible un ensenyament secundari garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)
d) I. a fer possible un ensenyament tècnic i professional garantit en les llengües regionals o minoritàries corresponents; o
(...)

Aquest article, ratificat per Espanya al màxim nivell, compromet a fer possible, a tots els nivells preuniversitaris, l'ensenyament en la llengua dita "regional" (la catalana, en el nostre cas, segons aquesta terminologia), i és evident que el TIL impossibilita l'ensenyament en català, des del moment que obliga a fer-lo en tres llengües.

d) Imposa als ensenyants l'ús d'una llengua, l'anglès (o qualsevol altra d'estrangera), que, com a funcionaris, no tenen obligació ni tan sols de saber. Els funcionaris espanyols només tenen obligació de fer la seva feina en la llengua oficial de l'estat o, allà on n'hi ha, en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma (i a les Balears, fins i tot aquesta ha estat eliminada de la funció pública pel govern ppero!!!). Només aquells que han optat a una plaça per a la qual s'exigia explícitament el coneixement d'una llengua estrangera poden ser obligats a usar-la, però sempre per a la finalitat per a la qual va ser convocada la plaça. Als mestres d'anglès se'ls pot exigir que facin classes d'anglès en anglès, però no se'ls pot exigir que també hi facin les matemàtiques o qualsevol altra matèria que no és la seva; i als altres mestres no se'ls pot exigir que facin cap matèria en una llengua que no tenen per què saber i que no és oficial. S'hi poden negar i legalment no se'ls hi podrà obligar, encara que en sàpiguen. Voluntàriament, poden accedir a fer-les-hi; obligatòriament, no ho han d'acceptar.

e) Imposa als alumnes l'aprenentatge en una llengua estrangera no oficial, cosa que també pot ser rebutjada per les famílies. No es pot rebutjar aprendre una llengua estrangera, com a matèria, però sí que es pot rebutjar l'obligació d'aprendre qualsevol altra matèria en una llengua estrangera, no oficial. Aquest aprentatge pot ser voluntari, però mai forçós.

Els arguments contra el TIL sobren. REBUTJAU-LO, IMPUGNAU-LO, RESISTIU-VOS-HI. ÉS CONTRARI ALS INTERESSOS DE LA NOSTRA SOCIETAT I ÉS IL·LEGAL. L'ÚNIC OBJECTIU DEL TIL ÉS PROVOCAR L'ENFRONTAMENT ENTRE ENSENYANTS I ENTRE FAMÍLIES, PROVOCAR MALESTAR I DESTRUIR 30 ANYS DE FEINA A FAVOR DE LA NOSTRA LLENGUA CATALANA.

Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA