Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 20 de juliol de 2013

DOS INTENTS (frustrats) D'UNITAT NACIONAL

balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dimecres, 3 de juliol de 2013 | 09:45h
És coneguda. estudiada i ben analitzada, la correspondència derivada delMissatge als Mallorquins(Barcelona, 20 de maig de 1936), i de la Resposta als Catalans  (Mallorca, 10 de juny). Allò que no és tan sabut és que ambdós documents culminaven precedents orientats a combatre l'esquarterament de la nació catalana. Fins avui, les circumstàncies han impedit reeixir en un objectiu del tot necessari si volem ser i viure en el concert dels pobles lliures del món.

*     *     *
Fotos: Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès, defensors de la Catalunya Gran. 
*     *     *      

Algunes dades de referència
Si bé des de la Renaixença trobam declaracions d'unitat identitària entre Catalunya i Mallorca, com el Pacte de Tortosa de 1869, amb participació dels republicans mallorquins, les propostes d'agermanament no anaven gaire més enllà de l'àmbit cultural. Va ser durant el període de la Segona República espanyola quan es varen intensificar les relacions polítiques. El primer fet destacat va ser la intervenció de Gabriel Alomar a les Corts espanyoles el setembre de 1931 quan reclamà poder federar distintes regions. Aquella proposta pretenia corregir el fracàs de l'intent d'Estatut de les Balears, atesa la negativa de Menorca que preferia incorporar-se al de Catalunya.
L'argúcia d'Alomar, orientada a la unitat política entre Balears i Catalunya, va rebre el suport dels diputats illencs (tots excepte Lluís Alemany), mentre els diputats espanyols rebutjaren la proposta. El socialistaAlexandre Jaume recordà la seva antiga posició sobre el tema: "Era mi tesis que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era inventar entidades artificiosas y fantásticas. Que los mallorquines éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado el más grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Mi postura no ha cambiado. Sigo luchando por la ilusión que he acariciado toda mi vida: la federación de esta región balear a la antigua nacionalidad catalana".Miquel Ferrà, malgrat l'acord negatiu, pronosticà en el futur la lliure federació i aixecà un clam vigent: "Companys de l'altra ribera, recordau-vos sempre de Mallorca!".
El 1932, en promulgar-se l'Estatut català, més de mil mallorquins van a Barcelona i participen en els actes oficials. Francesc de S. Aguiló, tinent de batle de Palma, és prou explícit: "Mallorca sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació". Des d'aleshores, cada 11 de setembre, una delegació oficial de la Diputació assistirà a Barcelona als actes del Fossar de les Moreres. El novembre de 1933, arran del plebiscit a favor de l'estatut d'Euzkadi, l'editorial de la revista La Nostra Terra critica que Navarra no faci part del mateix estatut amb el conjunt de la nació basca, fa un paral·lelisme amb la situació de les illes Balears, respecte de Catalunya, i conclou: “Hem de lamentar que en un règim de democràcia s'hagi impedit la llibertat d'autodeterminació dels pobles”.
La crida a la unitat de 1934
Un precedent poc estudiat del Missatge i la Resposta el trobam l'any 1934. La similitud és tal que fa pensar que, dos anys després, seria utilitzat de model. El maig de 1934 es publiquen a Barcelona dos manifests complementaris. El primer, "Desviacions en els conceptes de Llengua i de Pàtria", afirma que la nació catalana és tot el territori on es parla català. El segon, "Per l'aproximació catalano-mallorquina", reclama vies d'intercanvi cap a la unitat. El signen Pompeu Fabra i altres personalitats de la cultura.
El juny de 1934, curiosament quan Francisco Franco era comandant militar de les Balears, apareix l'obligada resposta: "Carta oberta dels mallorquins al senyor Pompeu Fabra". Al mateix temps, un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca anuncia que el desembre es farà efectiu un programa d'actes, a banda i banda de la mar. Quan tot apuntava que s'enfortirien els nexes d'unió, els Fets d'Octubre de 1934 varen avortar el projecte. Una ombra de fatalitat es feia present en el moment de més intensa col·laboració. El diputat Lluís Zaforteza, un botifler marcadament anticatalanista, aprofità la confusió social per declarar que creixia el separatisme i presentà a les Corts espanyoles la proposició de prohibir que les emissions en català de Ràdio Barcelona poguessin escoltar-se a Mallorca. Tal intent de censura té avui una gran similitud amb el que passa a València i a les Illes amb TV3.
L'intent de germanor de maig i juny de 1934 va fracassar. Malgrat tot, s'endevinava que només seria una interrupció i que, després del Bienni Negre, hi hauria represa. Així va ser i, la primeria de 1936, es va crear un nou ens, similar al Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, ara denominat Comunitat Cultural Catalano-Balear. El maig de 1936, s'informava que en un proper Consell de Ministres s'aprovaria un decret de bilingüisme a favor de Bascònia, les Balears i València, similar al de Catalunya. El Centre Regionalista convocà una reunió a Palma a finals de maig per desencallar i reactivar l'Estatut de les Balears, emmirallat en el model del de Catalunya. Entre d'altres qüestions, proposava el Concert Econòmic i l'ús del català a l'Administració.
La nova convidada de 1936
Dia 20 de maig de 1936 es publicà a Barcelona un Missatge als mallorquins. L'escrit posava en relleu els lligams entre Catalunya i Mallorca i animava la realització d'actes d'apropament entre dos territoris d'un mateix poble, amb l'objectiu de prosperar agermanats. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d'Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l'àmbit de l'empresa i de la cultura. Com en el precedent de 1934, era necessari correspondre la convidada. N'assumiren la redacció Miquel Ferrà, aleshores resident a Barcelona, i Joan Pons i Marquès. La correspondència entre ambdós desxifra que, d'entrada, ambdós trobaven perillosa la iniciativa i passaven ànsia de no assolir un acord entre els més moderats i els més radicals, conscients que calia incorporar tant la dreta com l'esquerra. Tot i els recels, sobre les línies marcades per Ferrà, Pons va fer un esborrany que es va discutir i aprovar sense canvis. Malgrat l'intent d'alguns de dotar la Resposta d'un major contingut polític, finalment s'optà per un text de caràcter essencialment cultural. Quan Pons explica per carta el desenllaç del debat a Ferrà, aquest li respon satisfet per haver evitat l'esqueix, però emet un presagi premonitori de la malifeta que es veia venir a curt termini: "Això si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l'aire com els titeres de Maese Pedro!".
El dia 10 de juny de 1936 es publicà a Mallorca la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”. Per fer efectiva la unitat, com s'havia dissenyat l'any 1934, es confeccionà un calendari d'activitats a banda i banda de la mar.
La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informa: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.” La cosa pintava molt bé. Només la fatalitat podia esbaldregar el pont en construcció.
El Missatge i la Resposta varen generar altres dos documents. Un, des de València, ratificava el contingut del Missatge; el segon, des de Menorca, imitava la Resposta. Ambdós aplaudien l'acostament. Dia 18 de juny de 1936, la premsa informava que el programa d'intercanvi es faria durant la tardor, però com els actes programats de l'any 1934, tampoc no seria possible.
La proposta afusellada
Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l'Església catòlica, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: "El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració entre les dues regions germanes" i ho ratifica Gregori Mir: "l'alçament militar-feixista interrompé la unitat".
La repressió dels revoltats sobre els mallorquins que signaren la Respostava ser duríssima, fins al punt que seria pregunta obligada de la Comisión Depuradora a les persones detingudes. A plena consciència, Llorenç Villalonga va manipular la redacció, substituí el nom de Resposta per Manifiesto i presentà el document com un acte de submissió a la Generalitat i una crida a la invasió de l'illa. El seu germà Miquel, dia 15 d'agost de 1936, amenaçava rere el titular Aviso Cariñoso: “Emboscados en nuestra isla, permanecen algunos señores que se siguen considerando solidarios de la Generalidad. Estáis en país enemigo. No os llaméis a engaño si os sucede un contratiempo desagradable”.
L'endemà d'aquell article, dia 16 d'agost de 1936, el capità Alberto Bayodesembarcava a la costa de Manacor. Aquella acció, atribuïda a la Generalitat de Catalunya, va servir d'excusa per atiar l'anticatalanisme, amb un discurs pervers que, fins i tot, va ser assumit per les víctimes, que oblidaren que els vertaders invasors eren els militars amotinats contra un govern legítim i que, dies abans, ja hi havia assassinats secrets per les voreres dels camins de Mallorca.
Arran de la retirada de les tropes republicanes, Villalonga torna a aparèixer per exigir als signants de la Resposta “Un comunicado rompiendo toda relación con la Generalidad y adhiriéndose al movimento nacional”. El requeriment i la por provocaren l'efecte que volia. Dels 153 firmants de laResposta, 107 se'n varen desdir amb una rectificació que, si bé es pot justificar atesa la circumstància que als signants els hi anava la vida i la supervivència dels familiars, constitueix un document vergonyant que, a més, inculpava els qui no el signaren, alguns assassinats o desapareguts i uns altres a la presó. Llorenç Villalonga, tanmateix, no es donà per satisfet i encara reclamà més repressió.
Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, la mateixa setmana que un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili DarderAlexandre JaumeAntoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937, Villalonga torna a parlar de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l'agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a éstos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, seguint les indicacions d'extermini de Villalonga, els processats foren condemnats a mort amb tot el cinisme del món per un delicte de “rebelión militar”. Sense mostrar cap remordiment, mig any després, l'agost de 1937, Villalonga tornà a exhibir el seu feixisme i el seu racisme i disparà contra qui no podia replicar: “Los separatistas catalanes, los judíos y los masones decidieron comprar las plumas españolas postergadas. Su error consistió en tomar a los pobres intelectuales mallorquines, que nada pintaban, como una auténtica representación de Mallorca”.
Després de sembrar de morts els cementiris, de sal les memòries i d'anticatalanisme les illes Balears i Pitiúses, s'establí una sàdica repressió de postguerra, quatre dècades de franquisme i altres quatre més que, d'ençà de la vigent restauració borbònica, ens han volgut esvair el sentiment de pertinença a una nació catalana, més esquarterada que mai. És cert que s'han produït alguns avenços, però la reculada ha estat gegantina. Hi ha un indicador que ho delata: la connivència amb el poder dels il·lustrats d'avui front a la coherència ideològica del catalanisme dels anys de la República.Josep Massot i Muntaner, en referir-se als intel·lectuals d'aquell temps, escriu: “tenien una amplitud d'esperit que no permet d'encasellar-los en un regionalisme de via estreta”. Gregori Mir amplia: “Va ésser un grup d'homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat. I aquell repte s'ha d'enfocar des d'una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d'existència col·lectiva.”
Pendents d'una nova crida?
Quin podria ser, avui, el millor homenatge possible als impulsors d'aquelles iniciatives frustrades? Com he reclamat altres vegades, crec que s'escau com mai la redacció d'un renovat Missatge i de la corresponent Resposta. Repetir aquelles dues gestes de 1934 i de 1936 seria una gran contribució per reparar els anteriors intents no reeixits i, com a trànsit cap a l'emancipació nacional, poder reprendre la lluita contra l'esquarterament que ens han empeltat si volem refer el camí de la unitat eixalada. Tant a la crida de 1934 com a la de 1936, s'hi afegiren les més representatives entitats culturals i les més il·lustres personalitats de tots els sectors de la Ciència i de les Lletres. Endegar de nou la iniciativa i fer una nova crida no sembla cap frívola aventura, sinó un acte de germanor solidària pendent i, sobretot, un reconeixement als autors de les anteriors propostes d'unitat presentades en temps de major convulsió. 

ANNEX: Un poema per memoritzar!
Un exemple del compromís i la fermesa d'aquells prohoms defensors de la unitat nacional, el va brindar Miquel Ferrà. Just iniciat l'aixecament militar de 1936, va ser "convidat" per un company a afiliar-se a Falange Españolaper evitar les més que possibles represàlies. Ferrà, a risc de pagar-ho amb la vida, va correspondre la invitació amb un poema, bellíssim i carregat de força, dedicat a l’estelada, tot recordant un viatge compartit a la Catalunya Nord per visitar el Canigó. Els versos, escrits a Mallorca l'any 1936, amb l'illa en poder dels feixistes en plena activitat repressora, són un referent de dignitat i de valentia. L’autor rebutja el suggeriment, referma la seva fe, i brinda una resposta que constitueix un emblemàtic programa d’esperançada resistència.
L'ESTEL
Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,
quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,
tu que a l’hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.
Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.
Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.
Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,
t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.
Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Comentaris: 1
  • DE LA REGIÓ CAP A LA NACIÓ?
    Jordi Caldentey| Adreça electrònica | dissabte, 6 de juliol de 2013 | 13:06h
    Un poema admirable, que vessa bellesa, fermesa, convicció, lleialtat i patriotisme!
    Aquestes hores tan decisives de la nostra Història que s'acosten,  ens caldran fonts que ens il·luminin de valent als mallorquins no renegats en el camí a seguir.  
    No sé fins a quin punt l'Assemblea Nacional Catalana és nacional i catalana.  Reconec que he de fer esforços per no veure-la més aviat regional i centrecatalana.  No pinta València ni les Balears en el seu mapa de seccions comarcals, com hi pinta, en canvi, la Franja i el Nord.  La Via Catalana que promou per a l'Onze de Setembre vinent, s'atura a les fronteres artificials francoespanyola al nord i  autonòmica intercatalana entre el Principat i València al sud.  
    Confii que hi haurà compatriotes del Sud i del Nord que voldran continuar la Via allà deçà Vinaròs i allà deçà Argelers.  Confés, però que tenc un profund dubte: li anirà bé a l'Assemblea?  O passarà amb cançons com va fer amb l'intent de constitució de l'Assemblea Nacional Catalana a Mallorca?
    La tradició medieval de la Nació Catalana va ser federal des de la naixor, el temps del rei En Jaume, fins a la desfeta del 1707-1715 i la nostra conseqüent annexió a Castella.  Tan cert és que els mallorquins érem i ens consideràvem catalans de nació com que no fèiem part del Principat.  Aquest fet devia tenir els seus avantatges i els seus inconvenients alhora.  Crec que els actuals mallorquins som el resultat d'aquest fet endèmic i de l'aprofitament que n'ha sabut fer el colonialisme espanyol per a esquarterar la nostra Pàtria.
    La nostra reconstrucció nacional s'haurà de fer a Mallorca partint d'aquest resultat.  Crec que hem de ser materialistes i partir de la situació que tenim, que patim; no partint de la situació ideal que voldríem tenir.  
    Per això, Tomeu, et deman opinió i consell:  Crec que ens avenim que la Nació Catalana és una suma de regions, tres com a mínim, cadascuna de les tres amb les seves subregions.  Esperam els mallorquins, balears, catalans insulars, els del Sud, els del Nord, els de la Franja i els de l'Alguer l'acció reunificadora de la regió Central una vegada que existirà una república catalana del Principat?  O hem de reconstruir la regió històrica insular sense esperar res del Principat, com s'esdevé a hores d'ara en aquesta regió germana, que no espera res de València ni de les Balears ni del Nord, ni tan sols dels compatriotes conscients que hi resistim?  On és l'equilibri?  
    Al Principat acullen, en el procés d'emancipació actual, com a independentistes de primera ben igual un pancatalanista com un regionalita que no sap ni vol saber que a València i a Mallorca parlam català.  Quins roïssos ens podem permetre Mallorca i a la resta de les Balears?  Quins roïssos no ens podem permetre?  On és la línia divisòria entre el regionalisme mallorquí aprofitable, reciclable, sà, constructiu i la quintacolumna espanyolista?  
    Al Principat ningú no dubta del patriotisme dels qui volen un Principat independent sense comptar per res amb les regions germanes del Nord, del Sud, de terra endins i de mar enllà.  A Mallorca, jo deman: és concebible un independentisme mallorquí o, fins i tot, de les Balears?  En conec que, almanco de boca, simpatitzen amb aquesta idea tot i no considerar-se catalans.  Suposant que aconseguís fer un cert camí un imaginari projecte insular o interinsular de dotar d'estructures d'Estat la nostra illa o el nostre arxipèlag, serien aquests avenços aprofitables per a una confluència federal nacional amb el Principat?  O seria un entrebanc?  Fins a quin punt un regionalisme mallorquí o balear és continuador de la nostra tradició endèmica pluriregional i fins a quin punt és traïció i espanyolisme? En el Principat, que jo sàpiga, ni en debaten, del tema regional-nacional.  A les Balears no feim altra cosa.
    És possible que, a Mallorca, anem reconstruint regió i nació alhora?
    Al Principat no en tenen cap dubte ni mania: com molt bé digueres el passat 9 de gener en aquest mateix bloc, 'El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S'anuncia, com a gran esdeveniment ‘nacional’, la commemoració de l'11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d'Almansa, Xàtiva, Lleida i més poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l'himne nacional? Quina és la festa? Quin és el projecte nacional?'.

    Al Principat, tot bri els fa feix en l'actual procés d'emancipació nacional (?) regional (?): pancatalanistes, regionalistes, catalanoparlants, castellanoparlants... En canvi, a les Balears, regalam a l'espanyolisme moltes d'animetes regionalistes sinceres que, en el Principat, serien aprofitades sense cap mania per al procés cap a la independència.  
    Hem tingut històricament entitats d'àmbit regional d'actuació que, sens dubte, han fet molt de bé a la nostra causa: Esquerra Republicana Balear, Unió Obrera Balear, l'Obra Cultural Balear, la Televisió de Mallorca...  Ara bé: el colonialisme espanyol ha de menester l'aprofundiment en la nostra divisió històrica interregional com el pa de cada dia.  Quan és que caiem en el seu parany?  En fugir de caure-hi, quan és que regalam a l'espanyolisme roïssos  bons, saludables, aprofitables, reciclables?
    Tenc aquest debat amb mi mateix fa estona.  Et deman el teu parer i el teu consell.
    Una abraçada. 
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA