Em dius “populista” si em queixo de la sentència de la Manada i en especial del vot particular que diu –diu, exactament– que una dona “durant una relació sexual no consentida pot arribar a sentir plaer merament físic”. Em dius “demagoga” si em queixo de la interlocutòria del jutge Llarena, que diu –diu, exactament– que els manté en presó provisional perquè “no s'aprecia en l’esfera psicològica interna un element potent que permeti apreciar que el respecte a les lleis d’aquest instructor hagi de ser permanent”. Això vol dir que el jutge en qüestió sap llegir la ment i endevinar el futur. Em dius “victimista” si em queixo del jutge de Badalona que no va voler casar una dona amb una xapa de les que reclamen la llibertat dels presos polítics. Ja és gros que jo em pogués casar amb un Elvis a Las Vegas i ella no ho hagi pogut fer amb una xapa. Em dius tot això i, de propina, nacionalista i sectària.
Tu et sents segur, perquè ets al cantó del 155. Tu ets un senyor d’ordre (jo en realitat voldria ser com tu; la revolució és un pal i et fa perdre molt de temps per llegir) i pots fer un tuit passat de voltes contra mi, que saps que no et passarà res. Si el faig jo contra tu és diferent. I tots dos ho sabem. Però fins i tot tu hauries de tenir por. Tu tens fills i nebots. I els teus fills i nebots, que ja comencen a ser grans, no votaran exactament el que tu votes. Digue’m. Si el teu fill es fa raper, que podria ser, on et sentiries més segur? A Espanya o a qualsevol altre país d’Europa, com Portugal, la Gran Bretanya, França o Bèlgica? I si el teu fill es fa bloguer, periodista o mestre? A Catalunya, avui, un pare pot denunciar el mestre del seu fill (perquè li cau malament, perquè li té tírria, perquè l’ha suspès) per adoctrinament. Li faran cas. Anirà al programa de la Griso. Citaran el mestre a declarar. Tu no seràs. Però un dia serà algú que t’estimes.
Potser cal advertir-los que, algun dia, alguns dels promotors, els encobridors i els col·laboradors necessaris del 155 i el que representa, podran ser jutjats per crims de lesa humanitat. O almenys cada cop som més els que ho procurarem. #LlibertatPresosPolítics
Sembla que ja està a punt de ser investit el 131è president de la
Generalitat. Ho serà enmig d’una emergència nacional que inclou presos,
exiliats, processats, una societat que treballa cada dia però que està
molt amoïnada i un Estat que té Catalunya en llibertat vigilada. Per si
l’excepcionalitat no fos prou gran, el nou president no tallarà el fil
amb l’anterior. Aquest no és, precisament, el començament d’una nova
etapa. És habitual que els nous presidents afirmin que aspiren a
governar per a tothom. Que no ho perdi de vista el futur president
Torra, i si vol fixar-se en una imatge que li resulti inspiradora, que
recordi la fraternitat que es va viure als carrers de Catalunya el 3
d’octubre, el dia que el que va fer sortir una gentada als carrers va
ser més la dignitat que les banderes.
Aquest bonic poblet, quasi desconegut, de Menorca, al peu de l’Impressionant
volcà que el senyoreja, ha estat descobert per un membre de la guàrdiacivil, en sortir
de l’Hogar del Piolín (Típic local de la zona) després de fer-hi unes copes
durant 17 hores.
Aquesta redacció s’ha posat en contacte amb la Batlessa de Menorca de les
Alzines per confirmar el que venia essent un rumor des del moment de la
descoberta, l’agermanament entre aquesta població i la població del Principat de
Sant Esteve de les Roures, també descoberta per la guàrdiacivil.
Així la batlessa ens ha pogut confirmar “la voluntat de compartir un futur
agermanats dels dos pobles, atesa la història comuna que ela agermana”. Sembla
que s’han pogut superar les dificultats sobrevingudes els darrers dies i que
semblaven impedir els actes de celebració de l’agermanament. Aquests actes
tindran lloc els propers 31 i 31 de Juny a la localitat menorquina, amb una
àmplia presència internacional.
“És un motiu d’orgull i satisfacció que la Reina d’Anglaterra presideixi
aquests actes, ja que la Corona Britànica ha estat una tradicional aliada dels
nostres pobles, i tenim pensat de sol·licitar-li l’integració en la
Commonwealth”. Preguntada si estaven molt avançades les negociacions ens ha dit:
“toquem fusta”, mentre s’acabava d’un glop el darrer gin que quedava.
Pels que vulguin viatjar als actes de celebració els recomanem el Bar del
poble, El Hoigar del Buen Piolín, i sobretot que evitin el xiringuito Los de
Llarena, que darrerament està portant molts problemes de convivència.
Com
es pot comprovar al cartell, seran diversos els actes i actuacions; cal destacal
la participació de Miquel Mariano, sa Traginada i es Parranderos. Els actes
acabaran amb un Jaleo, la festa típica de Cavalls de Menorca.
Sembla ser
que al Xiringuito de Los de Llarena, han contraprogramat una festa de rucs, però
no sembla que hagi de comptar amb gaire assistència
Davant la passivitat del govern local, el CDR de Vilanova i la Geltrú ha decidit inaugurar de manera unilateral la plaça de l’1 d’octubre. Una proposta del mateix CDR que es va aprovar al ple municipal del 20 de novembre del 2017. L’acte es durà a terme el 26 de maig a partir de les 6 de la tarda.
Han passat 7 mesos i l’Ajuntament de Vilanova no ha donat senyals de voler dur a terme aquesta iniciativa, saltant-se els seus propis acords. Fins el moment, l’únic que s’ha fet és un canvi en la ubicació de la plaça que havia de dur el nom d’aquest dia tan transcendental. El CDR va demanar que fos la Plaça de les Casernes però davant l’oposició veïnal, la comissió de nomenclàtor va decidir que fos el Parc de Baix a mar el que canviés de nom. Tot i que ja no es va complir l’acord del ple en aquest punt, des del CDR vam decidir acceptar que fos aquesta altra zona de la ciutat la que rebés el nom, per no dilatar encara més l’acte simbòlic de dedicar una part de la ciutat a recordar el referèndum d’autodeterminació i la defensa de les escoles que vam fer entre totes. Però de moment, el govern de Neus Lloveras no sembla disposat a mullar-se.
Així doncs, igual que vam fer l’1 d’octubre, tirarem pel dret i prendrem nosaltres la iniciativa que no volen prendre els nostres governants. El CDR convoca a tota la ciutat a inaugurar de forma festiva i reivindicativa la plaça de l’1 d’Octubre del 2017. Volem que sigui una jornada familiar on participi tothom, amb la presència d’entitats, d’associacions i de balls populars. Serà un dia ple de cultura, de música, de record i d’esperança pel futur que vindrà. Es preveu un cercavila que sortirà de la plaça de la Vila a les 6 de la tarda fins a la Plaça de l’1 d’Octubre, on es descobrirà la placa amb el nom de la plaça i es realitzaran diversos actes.
Publicat per Joan en November 30th, 2013 en Història
Presa I Domini Austriacista Sobre El Penyal
El general valencià Joan-Baptista Basset i Ramos va ser una peça clau del bàndol austriacista en la presa militar del penyal de Gibraltar, una plaça forta que domina la badia d’Algesires i l’entrada al Mediterrani, integrada fins llavors a territori espanyol. Aquest fet d’armes, esdevingut els primers dies d’agost del 1704, s’inscriu en el context de la Guerra de Successió espanyola que enfrontava el bàndol borbònic, integrat per tropes francoespanyoles al servei del pretendent Felip V, amb una aliança militar partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria, integrada per contingents imperials, anglesos, holandesos, portuguesos i tropes dels antics regnes de Mallorca i València i del Principat de Catalunya. El tractat d’Utrecht, que posava fi al conflicte, deixaria finalment Gibraltar en mans britàniques. Però la petja catalana encara hi és present.
L’estreta punta de terra on es dreça el Penyal de Gibraltar no arriba a fer, de cap a cap, set quilòmetres quadrats. Presenta, a les seves costes, petites badies una de les quals, situada a la costa oriental, recorda els catalans que van participar en la seua conquesta i per això conserva, encara avui, el nom de Catalan Bay. Aquell any 1704 un batalló austriacista integrat per uns 400 catalans i valencians, comandats per Basset, va prendre part d’una manera activa en la presa i control d’aquest Penyal estratègic que els aliats borbònics confiaven poder retenir. Els austriacistes, en concret la flota britànica, aconseguiren mantenir-lo sota el seu domini durant tot el conflicte. Van poder controlar així el punt de connexió entre el Mediterrani i l’Atlàntic, un estret de gran importància geoestratègica i comercial.
Durant la Guerra de Successió espanyola (1701-1715), després que la mort del rei Carles II deixés el tron sense successor, el candidat borbònic, nét del rei Lluís XIV de França, rebé també el suport de la corona de Castella i del regne de Navarra, mentre la corona Catalano-aragonesa va fer costat, majoritàriament, al bàndol austriacista. L’arxiduc Carles d’Àustria, d’esperit federalitzant, capitanejava els aliats austriacistes i va confiar al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, el seu lloctinent al Principat de Catalunya, i a l’almirall anglès George Rooke la missió urgent de conquerir Gibraltar. Dels més de dos mil d’homes que van participar en aquella escomesa, prop de 400 eren catalans, valencians i balears. La que avui es coneix amb el nom de Catalan Bay fou la petita platja on aquests desembarcaren el dia 1 d’agost de 1704.
Poc després, el 4 d’agost, el príncep de Hessen-Darmstadt prenia possessió de la plaça i la convertia en un punt clau de l’ofensiva austriacista. Com es va fer aquella incursió armada? José-Luis Cervera Torrejón, coronel d’enginyers en situació de reserva i diplomat d’estat major, ha estudiat en profunditat la vida del valencià Joan- Baptista Basset i Ramos. Al seu llibre Basset: mite i realitat de l’heroi valencià (Tres i Quatre, 2003) Cervera dibuixa la personalitat del general i la seua trajectòria militar, incloent-hi la presa de Gibraltar. Explica que una expedició naval anglo-holandesa en què anava Basset partí el 9 de maig de 1704 en direcció a la ciutat occitana de Toló on havien d’auxiliar les tropes del duc de Savoia. De camí, havien de fer abans una demostració de força a Mallorca, Menorca i Barcelona, on demanarien suport i obediència a Carles III d’Àustria.
Entre la vintena d’oficials que acompanyaven Hessen-Darmstadt al seu vaixell, només Basset ostentava la graduació de general. Pocs dies abans d’embarcar-se, el 30 de març de 1704, havia hagut de renunciar a la condició d’ajudant prop de la Real Persona en favor de Diego Crooft. La destinació final, com hem dit, era Toló però l’Arxiduc havia donat ordres perquè, si sorgia l’ocasió, la nau exigís obediència a Gibraltar en passar per l’estret. Una carta signada per ell així ho certificava. Tanmateix, en passar-hi per davant el 12 de maig i observar-hi un vaixell ancorat de nacionalitat francesa, amb cinquanta canons, l’expedició optà per continuar el seu camí i ajornar la temptativa sobre Gibraltar. Anant cap al nord, la nau va recalar el 21 de maig a Altea (Marina Baixa). Al seu llibre Cervera narra que “la notícia que hi anava el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt va animar les esperances dels austriacistes de la població, que mostraren el seu entusiasme per la casa d’Àustria en la breu recalada”.
Per la seua banda, Basset aprofità l’ocasió per a contactar, sense baixar del vaixell, amb alguns paisans valencians. El professor Enrique Giménez López explica que el general maulet s’entrevistà amb el rector de la vila, Martín Morales, i amb el batlle de les baronies de Calp, Benissa i Altea per tal que li facilitaren informació d’algunes persones de qui ell esperava col•laboració amb la causa austriacista. Basset duia una agenda on tenia tot de noms apuntats; per exemple, el de Francisco García d’Ávila, un dels agents de la revolta en aquella zona. Sis dies més tard, l’expedició va ancorar a Barcelona i, més concretament, a Montjuïc. El 31 de maig, Jordi de Hessen va decidir bombardejar la ciutat per tal de sotmetre-la i va fer desembarcar-hi 1.600 homes.
L’acció, arriscada, no va reeixir i els soldats aliats hagueren de retornar als vaixells. Aconseguiren, però, nous simpatitzants per a la causa: un grup de catalans s’hi va afegir i formaren dues companyies més, popularment conegudes amb els noms de la Companyia dels Miquelets i la Companyia dels Catalans Voluntaris, un fet recollit per Narcís Feliu de la Penya als seus Annals de Catalunya (1709). Un cop a Niça, la flota va assabentar-se de la negativa del duc de Savoia a cooperar en l’atac austriacista contra Toló. L’almirall Rooke va optar llavors per una tàctica conservadora que implicava desfer el camí mamprès i girar cap al sud, en direcció a Gibraltar. Hi arribaren a començament d’agost del 1704. L’ofensiva gibraltarenya va iniciar-se l’1 d’agost del 1704. A més dels expedicionaris catalans, dos vaixells anglesos a les ordres de l’almirall George Byng i deu més de procedència holandesa, liderats pel vicealmirall Van der Dussen, s’aproximaren al Penyal. Eren, en total, uns 2.100 homes. Segons l’historiador Antoni Porta i Bergadà, els primers a desembarcar-hi, a l’altra banda del Penyal i a les tres de la tarda, foren els soldats catalans, valencians i mallorquins d’infanteria de marina.
Al capdavant hi havia el príncep Jordi de Hessen, assistit per l’oficial espanyol de major graduació, el general Basset. Tots dos van comminar els assetjats a rendir la plaça, però fou en va. Aquell mateix dia, Diego Salinas, governador de Gibraltar, va negar-se a prestar obediència a l’Arxiduc. Encara que tenia prou artilleria (una vuitantena de canons de ferro, una trentena de bronze i un miler de peces d’armament lleuger) era ben conscient que no disposava de soldats suficients per a plantar cara als aliats. Amb prou feines si tenia un centenar de persones al seu càrrec que podrien rebre, si de cas, el suport d’uns 300 homes de la rodalia. No podia comptar amb ningú més, tot i el seu reclam d’ajut al capità general, el marquès de Villadarias, que era al front de Cadis. Aquest, per no quedar desguarnit, refusà enviar-li qualsevol mena d’auxili.
Com detalla José Luis Cervera al seu llibre, un canvi de vent va impedir de prendre Gibraltar el primer dia. Els assaltants van preferir esperar fins l’endemà, 2 d’agost. Aquell matí es produí un bombardeig insistent, així com el desembarcament de marineria per tal de prendre els molls i reductes que protegien el Penyal. Ben aviat el capità Whitaker hi plantà la bandera britànica que hi oneja, encara ara, tres segles i una dècada després. El 3 d’agost, impotent davant l’escomesa austriacista, el governador de Gibraltar es va rendir, segons Cervera, “davant la por a represàlies sobre les dones”. El dia 4 Jordi de Hessen-Darmstadt hi feia la seua entrada triomfal i, un cop signades les capitulacions, els habitants abandonaren el penyal. De 4.000 que n’hi havia, sols n’hi restaren setanta. El príncep va exercir, transitòriament, com a governador local. Més endavant, segons que es desprèn de la crònica de l’historiador i militar anglès John Drinkwater, aquesta funció la va exercir el propi general Basset.
Però això fou després que Jordi de Hessen encomanés a Basset l’acatament de Ceuta, a l’altra riba de l’estret. Hi arribà el 21 d’agost i el general s’hi presentà amb cartes del príncep en què demanava obediència a l’Àrxiduc d’Àustria. Si Gibraltar era estratègic, el control de Ceuta feia encara més important aquella plaça. La correspondència de Hessen conservada fins avui demostra la seua obsessió per mantenir i enfortir la plaça gibraltarenya. Va ordenar ampliar les defenses portuàries i va engrandir la part fangosa de l’istme per tal de convertir-la en una barrera natural. Finalment, va fer minar els accesos del nord i va fer col•locar vint canons al costat de la torre Redondela. Basset va dirigir tots aquests treballs, ens assegura Cervera, i així consta, també, en el memorial que més tard es presentaria a la reina.
Intents Borbònics De Recuperar El Penyal
Però mantenir Gibraltar no resultaria una tasca fàcil per als austriacistes. El 3 de setembre de 1704, quan no feia ni un mes de la presa del Penyal, el marquès de Villadarias va fer un primer intent de reconquerir la plaça acompanyat de 4.000 homes, un contingent molt superior al nombre de defensors que havia tingut a l’agost. A l’octubre, amb l’arribada de tropes franceses, ja eren uns 7.000 assetjants. Amenaçat per tres flancs, Jordi de Hessen-Darmstadt confià el manteniment de Gibraltar a un cos central de tropa, integrat en bona part per catalans. L’ofensiva felipista definitiva començà el 10 de novembre, quan cinc centenars de granaders van aparèixer pel costat est del penyal, el més inaccessible, guiats per pastors gibraltarenys i sota les ordres del coronel Figueroa. L’endemà, abans no els arribessin els reforços esperats, va tenir lloc una contraofensiva austriacista ideada per Jordi de Hessen que comandava una avantguarda de dues companyies angleses, a banda d’una altra espanyola i dues de catalanes. Els borbònics van perdre la contesa, i molts d’ells la vida, al lloc conegut com el Salto del Lobo en estimbar-se pels penya-segats. L’endemà arribaren vint vaixells anglesos, comandats pel general Leake, per a donar suport als aliats tot i que ja no calia.
Els francesos, que s’havien compromès a participar d’una manera activa en la recuperació de Gibraltar, no es mostraren tan decidits a l’hora de la veritat. Això no obstant, aquell no va ser l’únic setge a què van haver de fer front les tropes austriacistes. Pocs mesos després, el 7 de febrer de 1705, les tropes felipistes del marquès de Villadarias van arribar a prendre la torre Redondela. De seguida, però, va ser reconquerida pels austriacistes, dirigits per Basset. L’arribada de dos regiments anglesos i un d’holandès va contribuir a afermar la plaça. El 2 de maig de 1705 acabà, per fi, el setge borbònic i els atacants emprengueren definitivament la retirada.
A la seua biografia del general Basset, el militar de reserva José-Luis Cervera, destaca les dissensions que sorgiren entre els comandaments anglesos desplaçats a Gibraltar i el príncep Hessen-Darmstadt. En l’origen del conflicte, segons Cervera, hi havia “el convenciment dels anglesos que la defensa de Gibraltar era impossible, enfront de la confiança de Hessen en aquesta defensa”. Més encara, “la negativa dels oficials anglesos a obeir les ordres dels altres comandaments austriacistes portà Basset a desentendre’s de millorar la fortificació dels punts defensats pels anglesos, la majoria, i limità la seua activitat al comandament del front defensat per tropes espanyoles fidels a Carles III d’Àustria”. Cervera ens diu que, tot i trobar-se temporalment a Gibraltar, Basset no descuidava gens els seus plans sobre València.
Basset En Terres Valencianes I Al Setge De Barcelona
A Gibraltar va rebre la visita del rector d’Altea, Martín Morales qui, fugit de la presó on havia estat reclòs, es dirigí al Penyal per entrevistar-se amb el general. Morales es féu acompanyar d’una dotzena d’homes que posaren Basset al corrent de les darreres novetats. El contacte estret que Basset mantenia a Gibraltar amb diversos i destacats austriacistes, la majoria catalans o valencians, el va persuadir definitivament de la bondat de la seva causa i el va esperonar a actuar a la seua terra. El 17 d’agost de 1705, Basset arribava al port de Dénia (Marina Alta), i la ciutat li rendia, de forma entusiasta, obediència a l’Arxiduc. Una mosaic en un carrer cèntric de la vila així ho recorda. Al cap de quatre mesos, el 16 de desembre, Joan-Baptista Basset feia una càlida i clamorosa entrada a València, la seua ciutat natal. Més endavant es personà també a les viles d’Alzira (Ribera Alta) i Xàtiva (Costera).
Anys més tard, després de patir empresonament com a víctima d’intrigues polítiques, passà a Barcelona. Abandonada ja a la seva sort per Carles III i els aliats austriacistes, la ciutat no es resignava a perdre-ho tot. Davant un setge que es preveia imminent, el juny de 1713 Basset, el general maulet, va esdevenir comandant en cap de l’artilleria encarregada de la defensa de la ciutat. Una placa de bronze, en aquest cas al Fossar de les Moreres, a tocar de la basílica de Santa Maria del Mar, recorda Basset i tots els valencians que van participar activament en la defensa heroica de la capital catalana.
«Si algú creu que el 18 de maig es formarà un govern com els autonòmics anterior, pensat per a gestionar el 'qui dia passa any empeny' fins que no arribe l'any 2022, crec que va molt equivocat»
En la reunió a Berlín, Junts per Catalunya
ha decidit de remoure l’obstacle de la investidura. Segons que han anunciat, a
tot estirar el 16 de maig hi haurà un president de la Generalitat investit i es
conjurarà la possibilitat de noves eleccions. El nou govern de Catalunya
recuperarà així allò que resta de la Generalitat, inclosa la potestat de
convocar eleccions quan convinga o de publicar lleis i decrets en un diari
oficial ara també intervingut per Madrid.
Segons que he entès, el compromís és ferm.
Junts per Catalunya presentarà el president Puigdemont com a candidat. Perquè
això va votar la gent i perquè la votació de divendres de la reforma de la Llei
de la Presidència ho fa factible. Per això l’han feta. Això que em sembla que és
nou és que es comprometen a tenir un president el 16 de maig com a molt tard. Si
no pot ser Puigdemont, ara que l’obstacle tècnic, legalista, ha estat remogut,
seran, en tots cas uns altres els qui hauran d’explicar i en tot cas justificar
com és que allò que han votat els ciutadans no pot ser. Que com és que el
resultat d’unes eleccions és violat. Els independentistes primer hauran intentat
investir el president votat pels ciutadans, se’ls haurà dit que no per raons
legalistes, que hauran remogut, i finalment caldrà que es diga descaradament que
l’estat espanyol no està disposat a permetre-ho, a la força, i ja sense cap
argument que no la siga. La lògica del moviment sembla clara, encara que els
nervis de les darreres setmanes i l’abundància de moviments al voltant d’aquesta
legislatura no hagen ajudat gaire a entendre-la.
És evident que molta gent s’ha posat
nerviosa amb tanta negociació i tanta proposta diferent. Gent que considera que
ja s’hauria hagut de formar govern sense Puigdemont. De fet, avui publiquem
aquesta carta de Simona Levi en
la qual defensa aquesta posició amb arguments contundents i ben punyents, com
ella sempre fa. Que jo entenga la lògica i la coherència dels arguments de
Puigdemont no vol dir que alhora no respecte els d’aquells qui en discrepen.
Saber qui té raó és la cosa més difícil que hi ha en la política i en la vida.
Jo no sé què és millor i sobretot no sé què hauria estat millor fins ara. Això
que sé és que aquest gest d’ahir remou un obstacle que ha servit per motivar
moltes discussions: hi haurà govern el dia 18 de maig. I em felicite d’això
perquè el 19 de maig podrem començar a parlar de les coses realment importants.
Com ara, què farà aquest govern o què farà el moviment republicà a partir
d’aleshores. I quin n’és l’objectiu.
I sobre això sí que he de dir que la
lògica d’intentar a tot preu i fins el darrer segon la investidura de Puigdemont
determina i prefigura una lògica d’enfrontament posterior amb el govern espanyol
que no existiria de cap manera.
Perquè la formació d’un govern no és cap
punt d’arribada. Sinó d’inici. Si algú creu que el 18 de maig es formarà un
govern com els autonòmics anterior, pensat per gestionar el ‘qui dia passa any
empeny’ fins que no arribe l’any 2022, crec que va molt equivocat. Crec que no
és això, la cosa que hi ha al cap del president Puigdemont, com a mínim. I per
això entenc perfectament que vulguen obrir la nova etapa demostrant més enllà de
cap dubte possible que la democràcia no és respectada a Espanya. I anunciant, en
conseqüència, que el govern de Catalunya no pot actuar com si això no passés,
refugiant-se en la gestió del dia a dia mentre els qui els han dut al govern es
demanen què se n’ha fet, de la república proclamada el 27 d’octubre.
Institut d’Ensenyament Secundari El Palau.
Sant Andreu de la Barca. Només a 173 passes de la Comandància de la Guàrdia
Civil. De fet, un carrer en línia recta connecta la porta principal de l’edifici
funcional i rigorós del cos armat amb la porta metàl·lica del centre escolar.
Els dos edificis configuren una metàfora del que ha passat en aquest
país els darrers mesos. Una policia que va intentar evitar a cops de
porra que hi haguèssin urnes als col·legis. El cas IES El Palau és potser la
punta de llança d’una doble estratègia: per una banda, fer trontollar el
model d’escola catalana i per altra banda, buscar certa impunitat policial per
tal que ningú gosi criticar l’actuació dels cossos i forces de seguretat de
l’Estat.
L’IES El Palau s’ha convertit un
protagonista polític i mediàtic de primer ordre per la denúncia contra nou
docents del centre. La Fiscalia els acusa d'un delicte contra l'exercici
dels drets fonamentals i un altre d'injúries contra els cossos i forces de
seguretat de l'Estat que s’haurien perpetrat entre el dos i el quatre d’octubre,
després del referèndum. Un d’ells ja està investigat per
discriminació per un jutjat de Martorell. Però ni la comunitat
educativa, ni el professorat, ni el departament d’Ensenyament tenen indicis
racionals que les acusacions siguin certes. I el relat dels alumnes dels docents
denunciats posen en dubte els fets que descriu la querella de la Fiscalia,
instada per les denúncies dels pares de Guàrdies Civils.
La denúncia recull el testimoni de nou
alumnes que acusen els mestres de titllar els guàrdies civils de
”bèsties que només saben clavar pals", de “gossos rabiosos"
i "salvatges”, durant les classes de l’endemà del
referèndum. Segons el text de la fiscalia, els docents haurien assenyalat els
fills dels guàrdies civils. Una denúncia que inclou fins a 7 pàgines de
“context dels fets ocorreguts el dos d’octubre” en què s’hi
compten concentracions davant casernes de la Guàrdia Civil i un “patent
clima de rebuig social” al cos o bé una “profunda hostilitat”
sobretot “dirigida contra tot allò que representa Espanya o la unitat
de Catalunya amb Espanya”.
Imatge de la querella de la Fiscalia contra
els docents en l'apartat de context | QS
Són les onze del matí. Surt un bon gruix
d’estudiants a esmorzar als Jardins Mariana Pineda. És un parc
amb instal·lacions per fer skate i on hi rau un monolit “en homenatge als homes
i dones que han lluitat per la llibertat i la democràcia”. “Gràcies per
preguntar-nos”, responen dos estudiants de batxillerat i alumnes dels
docents denunciats, en demanar-los informació sobre els fets. “Ens hem
trobat que han vingut teles, ens han preguntat si ens havien assetjat o
discriminat i en contestar que no, han marxat, no ens han preguntat res
més”, detalla una altra estudiant de 15 anys amb ulleres de
pasta.
Gairebé tots porten un entrepà embolicat
amb paper de plata. I els costa menjar-se’l perquè han decidit que s’estimen més
parlar. Entre ells enraonen en castellà. La rotllana es fa més gran i
s’interrompeixen. Agraeixen que no els fem fotos. Han quedat cremats en veure
els seus ‘profes’ retratats al Twitter o a El Mundo. “No és veritat el
que diuen, no és veritat que no vam fer classe, vam fer tutoria!”,
reivindiquen. “Vam decidir que havíem de parlar del que havia passat, perquè
nosaltres no som aliens al que passa, la porta de l’Institut estava rebentada i
ens vam proposar fer un debat i ho vam acceptar”, apunta una altra alumna amb
ulleres metàl·liques.
Els jardins on els alumnes de batxillerat poden sortir a fer l'entrepà | QS
“Els profes ens van dir si volíem
anar a la concentració contra la violència i per la pau, i qui va voler va
baixar i els que no es van quedar a classe”, detalla un estudiant.
“Però alguns que es van quedar a classe van començar a cridar, a treure banderes
espanyoles i fer xivarri, llavors va pujar i els va dir que no fessin soroll que
sinó no es podrien quedar sols”, afegeix una altra estudiant amb un entrepà
perfectament desembolicat. De fet, sembla que l’entrepà porti una faixa
metàl·lica. “En els debats, que per això són debats, la gent hi diu la
seva, però ningú sortia plorant, i recorda que hi ha gent que si tu expliques la
teva opinió, imposes, però si la diuen ells, és llibertat d’expressió”,
indica. “Algun d’aquests ja havien amenaçat als professors que els podien
arruinar la vida”, sentencia una estudiant amb l’assentiment de la resta.
“Aquests professors són incapaços
d’haver fet el que diuen!”, conclou convençuda una altra de les
alumnes. “Ells ens ensenyen a pensar i no ens aïllen del que passa a fora, i vam
estar d’acord en debatre”, remarca. “Dels que han denunciat ni uns que ja fa
temps que corren per l’institut”, ironitza un altre. “No sé, hi ha qui s’ha
queixat que no és filla de Guàrdia Civil”, constata. “Escolta, potser hi ha
seixanta alumnes que venen de la caserna i han denunciat sis, els altres no s’hi
posen i no diuen res perquè crec que tampoc volen buscar-se problemes a la
caserna”, diu un dels alumnes. “No és veritat això que diuen que va
passar, cap profe va discriminar o humiliar cap alumne!”, acorden
tots.
“No som nens, ja sabem què fem i què no, i
coneixem els nostres professors i no van fer això que diuen, hi va haver debat
però els professors no insulten!”, insisteixen. “Ens sap greu tot el que
està passant, perquè l’ambient entre els professors es nota afectat, està tot
com rar, està malament, es nota”, descriu una altra de les alumnes.
“Veiem els professors angoixats”, avisen. “Només van faltar les pintades
d’ahir”, sospira un altre que ho compensa recordant la mobilització de
l’1 de Maig davant l’ajuntament en suport als docents.
“De fet, aquí, a l’Institut els
assenyalats eren els independentistes”, aporta una de les estudiants
que ha deixat l’entrepà al sostre d’un cotxe. “Hi ha més classes en castellà que
en català”, diu un altra. “Sempre hi ha hagut pau a l’institut, però perquè
evitem el tema, aquí passem moltes hores junts, i aquest poble, malgrat el que
diguin, no és un reducte independentista, al contrari”, subratllen.
“Mires la tele i sembla que aquí som una colla d’independentistes i res
de res!”, rebla un altra. Justifiquen la concentració del cinc
d’octubre davant l’Institut en suport dels alumnes fills dels guàrdies civils
com una convocatòria feta per wattsapp per “nanos molt
influents en la resta d’alumnes de l’escola”.
Ha passat la mitja hora de pati. S’han
anat afegint altres alumnes i marxen tots junts. Sense fer gaire soroll. Al parc
hi queden tres nanos. Dos seuen en unes tumbones de fusta just a la paret del
skatepark. Un que es diu alumne però no entra a l’Institut explica convençut que
“els independentistes van tancar els nens en una classe”. “Els van
humiliar”, detalla. “Però jo no hi era, però és el que expliquen, també ho diuen
a la tele”. “Per això els han condemnat ja”, diu un exalumne mentre
encèn una cigarreta. Un altre exalumne rau en un banc i té una germana dins al
col·legi. Comenta que la seva germana li explica el que veu a la tele, però que
“no ha vist res”.
Tres senyores i un home debaten sobre la
polèmica davant l’oficina del Banc de Sabadell que hi ha a cinquanta metres de
l’Institut. “¡Los niños no mienten!”, avisen. “Pero
aquí hi ha molt independentista, però quan els hi portes la contrària no
respecten la llibertat d’expressió, jo ja li ho vaig dir a una mestra, ja la
vaig avisar que no anàvem bé”, explica amb vehemència el senyor amb un
braç enguixat.
Un jubilat que pren un tallat en una
terrassa s’estranya del que està passant. “Vivíem en pau” i
mostra una fotografia a la plaça del poble del 3 d’octubre amb dues noies, una
amb bandera espanyola i una altra amb bandera catalana, que sostenen una
pancarta contra els presos polítics.
Ciutadans de Sant Andreu de la Barca amb
banderes d'Espanya i estelades sostenen una pancarta de Democràcia el tres
d'octubre | JP
Aquest migdia hi ha hagut assemblea de
docents. Diuen que estan més tranquils. Els inquieta la decisió del
departament d’Ensenyament d’estimar-se el silenci. De fet, el portaveu
dels docents i delegat de la CGT, Josep Lluís Alcàzar,
s’interroga contínuament. Mostra cartes de la directora dels
serveis territorials d’Ensenyament al Baix Llobregat, Núria
Vallduriola, amb què reivindica els esforços per tal que “torni
la normalitat al centre”. Alcázar lamenta el silenci i que no es
difongui ni un informe de la Inspecció ni el manifest del Consell Escolar del
passat 6 de novembre-que fins i tot compta amb el vot de la regidora
d’Ensenyament, Saray Cantero de Ciutadans, on es “manifesta el rebuig
davant les greus acusacions infundades per part d’una minoria de
famílies”.
Fonts del departament s’expliquen a El
Món. “Hem d’actuar molt i parlar poc”, avisen. “Des de Madrid
ens van fer un requeriment sobre el cas de l’IES El Palau, amb un paquet d’una
quinzena de centres més amb polèmiques relacionades amb l’1-O”, narren des del
Departament. Ensenyament va respondre recordant que el cas estava judicialitzat
i, per tant, no es podia fer una inspecció. “El mateix instructor s’hi
haguès negat perquè no es pot inspeccionar si està judicialitzat”,
recorden. “Hauria estat una inspecció inocua i, de fet, és el que a Madrid han
al·legat per justificar que no s’hagi obert un expedient ni una informació
reservada d’aquests docents tal i com reclamava Ciutadans al ministre”,
al·leguen.
Des d’Ensenyament recorden que no hi ha
cap queixa, ni denúncia ni acta ni al centre, ni als serveis territorials ni tan
sols a l’AMPA o “si apurem, al coserge” dels fets del 2 d’Octubre.
“Normalment quan uns pares veuen alguna cosa que grinyola a les dues
hores estan a l’Institut reclamant explicacions, aquí res, només ens vam trobar
de cop, càmeres de televisió”, subratllen.
El cas IES El Palau indica possiblement un
doble objectiu de l’Estat. Per una banda, fer trontollar el model d’escola
catalana. Un objectiu que fins ara s’ha resistit malgrat els embats de l’Estat
que ni pagan un xec als pares se n’ha sortit. I per altra banda, i més
subliminal, buscar certa impunitat policial per tal que ningú gosi criticar
l’actuació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Potser s'ha encès la
metxa contra l'escola catalana.
Diversos representants de les plataformes Per la reforma del sistema de finançament, de les illes Balears, i Per un finançament just, del País Valencià, s'han reunit aquest divendres a Palma per a intercanviar experiències i opinions amb l'objectiu de treballar en la "sensibilització i conscienciació de la ciutadania" sobre la situació del finançament autonòmic i exigir al govern espanyol "un canvi radical de la seua postura".
Ambdues plataformes han explicat aquest divendres des de Palma que uneixen "les seues forces per a pressionar l'executiu nacional, que té la clau de la caixa". Des de les Illes han assenyalat que durant 2018 es duran a terme una sèrie d'actuacions de sensibilització que culminaran amb "una gran manifestació", prevista per a "finals d'octubre o principis de novembre".
Per a açò, entitats que formen part de la Plataforma de les Illes Balears s'han unit per a engegar la campanya 'Uneix-te per un bon finançament', la finalitat del qual és organitzar actes de debat i divulgació i promoure tot tipus d'iniciatives als municipis de les Illes per a conscienciar a la societat civil i a les institucions. "És necessari visitar els pobles i tots els sectors per a fer tasca pedagògica i, així, crear consciència durant aquest 2018", ha manifestat el president de les Fundacions Darder-Mascaró, Miquel Rosselló.
El grup promotor d'aquesta campanya està format per CCOO, Col·lectiu Aurora Picornell, Faavv-Palma, FAPA-Mallorca, Fundacions Darder-Mascaró, Fundació Gabriel Alomar, OCB, Pimem, STEI, UGT, UPM, USO.
En el seu manifest fundacional s'insta el govern espanyol a reconéixer la condició insular mitjançant l'aprovació del Règim Especial per a Balears (REB), a incrementar de forma progressiva les inversions estatals i a com impulsar un model de finançament que incremente la capacitat decisòria de les Illes i la derogació de la Llei Montoro, entre altres peticions.
Des de les plataformes han explicat que l'objectiu de la trobada d'aquest divendres és "intercanviar les opinions de persones que viuen en dos territoris que consideren que no tenen el finançament necessari per a cobrir les necessitats de la ciutadania".
La jornada ha continuat al llarg d'aquest divendres. A les 13 hores, la presidenta del govern de les illes, Francina Armengol, ha rebut les plataformes al Consolat de Mar i a les 17 hores hi ha un acte en la seu d'UGT en el qual també participen les 65 entitats que conformen la plataforma de les illes.
Per la seua banda, el secretari general d'UGT-PV, Ismael Sáez, ha declarat que "no volen competir amb ningú tret amb el govern central" i ha qualificat de "dramàtica" la situació. "El repartiment de competències no va acompanyat d'un repartiment de finançament", ha assegurat.
Finalment, també han denunciat la "mania persecutòria de Madrid" i han criticat que el govern espanyol "actua com un estat unitari i no com un estat compost". Per açò, han afegit que perquè es realitze un canvi "cal crear el moment polític i açò ho fan els ciutadans".
La Plataforma pel Finançament Just va viatjar el passat dimarts, 24 d'abril, a Madrid per a reunir-se amb els diputats autonòmics al Congrés i tractar la qüestió de l'infrafinançament. Els representants també van anar al Ministeri d'Hisenda, on van lliurar un manifest amb les demandes per a aconseguir un finançament just per al País Valencià.
L'STEI-Intersindical ha expressat el seu suport als docents de Sant Andreu de la Barca denunciats per la Fiscalia espanyol per un presumpte delicte d'odi arran de l'1-O i ha sol·licitat al Consell Escolar de les Balears (CEIB) que també es pronunciï sobre aquest tema.
En aquest sentit, des del STEI han explicat que el Consell Escolar de Catalunya «ja s'ha manifestat a favor dels docents», per l'han dirigit una petició al president del CEIB perquè inclogui un punt en l'ordre del dia del proper ple o comissió permanent que faci referència a l'expressió de suport al professorat de l'Institut El Palau.
Segons ha expressat el sindicat, «la llibertat de càtedra del professorat està fonamentada en el pacifisme, en la no-violència i en el respecte mutu». Així, davant «la complexa situació política derivada de la relació entre Espanya i Catalunya, davant el conflicte que va generar la repressió de l'1 d'octubre, és lògic i congruent que l'alumnat tengui preguntes, interrogants, inquietuds i demani l'opinió del professorat i que parlin als seus espais de trobada, a les aules», ha defensat.
En aquesta línia, han assenyalat que «l'escola no està aïllada de la societat en la qual està immersa, per la qual cosa és part de la tasca docent donar eines perquè els futurs ciutadans puguin formar-se el seu propi criteri per fomentar l'esperit crític».
«Per al bon funcionament del sistema educatiu no és bo que es fomentin campanyes de desprestigi del professorat, que no tenen cap base de certesa i que responen a interessos d'alguns partits polítics que, en comptes de fomentar la convivència i el respecte, fomenten la confrontació social», ha afegit el sindicat.
Finalment, l'STEI ha recordat que aquest dijous, 3 de maig, participarà a Tortosa «en una taula rodona amb entitats i sindicats de l'àmbit educatiu de tots els Països Catalans».
«D'això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se'n per la degradació política i institucional, però sobretot per la pèrdua de referents cívics»
Una cultura nacional on tothom, de la
bugadera al professor d’universitat, del rocker a la cortesana, coincideix sobre
un problema transcendental per la seva pàtria, impressiona. Quan el
quillo i l’acadèmic estan d’acord, quan Loquillo i Francisco Rico,
Raphael i Fernando Savater estan d’acord, poca broma. I també ho estan Jiménez
Losantos i Gabriel Tortella; Pedrerol i Juan Pablo Fusi; Belén Esteban i
Victoria Camps; Eduardo Inda i Vargas Llosa; Mónica Randall i Santos Juliá;
Mariscal i Ana Rosa. Quan el dibuixant Nazario (que tant entendreix els cors de
l’extrema esquerra) dóna la mà al neoliberal radical Fernando Schwartz per negar
als catalans el dret al referèndum, aleshores com que no s’entén res ja ho hem
entès tot.
Fa molt de temps que les universitats
espanyoles estan cegues i mudes davant la decadència intel·lectual moral i
política del seu estat. Cap queixa ha sortit del món acadèmic, tot i que les
universitats tenen tots els motius per a témer la dreta espanyola, que tant ha
denigrat la cultura i la intel·ligència, la ciència i la decència. Històricament
i especialment després de la primera Guerra Mundial, els intel·lectuals han
estat considerats ‘watchmen in what otherwise would be a pitch-black night’
(Karl Mannheim, 1936). Quan els polítics perdien els punts de referència i les
institucions començaven a podrir-se, quedava l’esperança de la
intelligentsia.
Els historiadors han criticat amb duresa
el silenci dels intel·lectuals alemanys, i en particular dels professors
d’universitat, en els anys 1933-1939. Els mateixos historiadors alemanys d’avui
són poc comprensius amb els seus col·legues dels anys trenta –les universitats i
els professors contemporanis del nazisme són acusats d’haver renunciat a ser els
custodis dels principis bàsics d’una societat civilitzada. Wilhelm Röpke,
professor d’Economia a la Universitat de Marburg, expulsat el 1933: ‘Van ser
precisament els professors d’universitat els qui van fallar quan va arribar el
moment en què calia defensar amb coratge els valors més bàsics de la nostra
civilització.’
Espanya s’assembla cada cop més a Turquia,
però ambdues són (per ara) lluny de la degradació alemanya dels anys trenta.
Això no obstant, valors bàsics de la democràcia trontollen a Espanya, o estan
explícitament qüestionats –com la separació de poders i les llibertats
d’expressió i manifestació. El sistema judicial apareix cada dia més dominat per
valors i pràctiques franquistes, i el 95% dels intel·lectuals espanyols no
piulen, ans al contrari. Els grans mitjans de comunicació espanyols públics i
privats són gasòfia al servei del nacionalisme espanyol, una vergonya –però
intel·lectuals espanyols hi col·laboren i són els primers a exigir que tanquin
TV3. Manifestos de professors i intel·lectuals espanyols han reclamat tota la
contundència possible i més contra els líders catalans per voler convocar un
referèndum (!). Això són intel·lectuals, o són hooligans del
supremacisme espanyol, del nacionalisme intolerant que vol espanyolitzar els
nens catalans?
D’això que passa a Espanya, els seus
intel·lectuals haurien de preocupar-se’n per la degradació política i
institucional, però sobretot per la pèrdua de referents cívics. És inquietant la
freqüència d’episodis per a intimidar i silenciar els catalans independentistes
–episodis en què manta vegada hi ha involucrats militants de Ciudadanos i de
l’extrema dreta. I això visualitza un símptoma pervers en la societat espanyola,
amarada de nacionalisme: exculpen aquestes agressions, les neguen i les
converteixen en quelcom irrellevant o innocu.
Perquè sí que hi ha encaputxats a
Catalunya que amb nocturnitat trenquen finestres, fan malbé astes municipals i
tallen arbres amb llaços grocs. Sí que han fet escarns violents contra Catalunya
Ràdio. Sí que hi ha unionistes pels carrers de Barcelona que insulten gent amb
el llaç groc. Sí que disparen perdigons a les finestres amb estelades. Sí que
els unionistes intimiden associacions cíviques i partits independentistes, als
quals pinten façanes i trenquen vidres i increpen en reunions públiques. Perquè
possiblement sí que hi ha odi infiltrat en el moll de l’os de l’unionisme —’a
por ellos!’, se’n recorden? I de tot això, a Espanya ningú no en parla. No
s’enganyin, intel·ligència espanyola, no facin l’orni, tenen un problema moral i
polític com una catedral.
Per estima als espanyols, que vull pensar
que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem
d’exigir-los que s’encarin amb els qui erosionen llur estat de dret i llur
convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha
passat res irremeiable –tret dels mesos de presó d’uns innocents.
Els qui teniu una edat recordareu l’escena
final de La mort a Venècia (Visconti). Un home gran (Dirk Bogarde)
enamorat d’un noiet es tenyeix els cabells i es maquilla per semblar més
atractiu. I acaba sol a la platja, amb la pluja que li empastifa la cara, bruta
de regalims de rímel escorregut. Quan ara llegeixo Francisco Rico i Fernando
Savater i Vargas Llosa només puc pensar en el rímel de Dirk Bogarde.
Antoni Malet, professor
del departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.
Acaba de morir Jep Gouzy, poeta, dramaturg, escriptor de narrativa i assaig i traductor. Jep Gouzy, de Sant Feliu d’Amunt, va neixer el 1933.
Ha traduït del castellà, cors, francès, occità i portuguès al català, i també ha fet algunes versions de lletres de cançons de l'anglès al català, com ara les de Jim Morrison i Van Morrison.
Va ser professor de literatura castellana a la Universitat de Pau, i era també psicoanalista i psicoterapeuta.
A Ràdio Arrels, Jep Gouzy va ser convivat 2 cops per Joan-Pere Sunyer, en el marc de les seves Edicions, Hertzianes Arrels (EHA).
Un primer cop el 2006, per presentar « I el mar, allà com el plat dels déus ». I el 2009, Joan Pere Sunyer, va tornar a convidar Jep Gouzy, per una presentació amb un acompanyament musical (Maties Mazarico) del seu llibre S(a)lam Aleikum: òpera bàrbara a peu coix.
