Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 1 d’agost de 2018

Valencians a Catalunya: La invisible migració interior

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Kenneth Pitarch, del Centre d'Estudis Demogràfics de Catalunya, presenta aquesta setmana la seva tesi doctoral sobre el moviment de valencians cap a Catalunya al llarg del segle XX -la més important i més oblidada onada migratòria de començament de segle. EL TEMPS avançava algunes de les seves conclusions en aquest reportatge de fa tres anys (març de 2015). 

Toni Payà
Fotomuntatge TONI PAYÂ
El moviment de valencians cap a Catalunya ha passat desapercebut per haver-se tractat d’una migració interior sense necessitat d’integració cultural o lingüística, però és nombrosa i molt representativa. Si la comparem amb les migracions d’altres llocs de l’Estat, la valenciana va ser la més important a començament de segle XX; als anys setanta hi va haver una segona onada de 110.000 persones i, al segle XXI, ha tornat a ser la més nombrosa de l’Estat. Ho descobreix un estudi encara inèdit d’Andreu Domingo i Kenneth Pitarch, del Centre d’Estudis Demogràfics.
“L’anàlisi de les migracions valencianes al Principat i les característiques sociodemogràfiques de les poblacions resultants d’aquests fluxos, ens diu que lluny de la invisibilitat a què actualment semblen condemnades, cal considerar-les fenòmens demogràfics de gran interès, teòric i per les seves conseqüències, tant per al País Valencià com per a Catalunya”. D’aquesta manera comencen les conclusions de l’estudi “Un segle de migracions valencianes a Catalunya”, subtitulat “Població valenciana i la seva descendència a Catalunya”, d’Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, i el valencià Kenneth Pitarch.
Andreu Domingo, subdirector del Centre d'Estudis Demogràfics, (esquerra) amb Kenneth Pitarch
El volum de les primeres migracions de finals del segle XIX i començament del XX són difícils d’escatir perquè no n’hi ha gaires dades. Però l’anàlisi del padró del 1920 ha donat un resultat clar: els valencians eren majoria entre els immigrants d’aquell moment, segons Pitarch: “Un 30 per cent dels empadronats a Catalunya nascuts a fora eren valencians, el 1920. I deu anys després encara representavenun 25 per cent. En nombres absoluts, les xifres van creixent però als anys cinquanta i seixanta, l’arribada de gent d’Andalusia és tan important que els percentatges de valencians baixen”. Als anys setanta ens trobem que, en nombres absoluts, hi ha la major quantitat d’immigrants valencians però percentualment significarà molt menys que a començament del XX: “Als anys setanta, quan el nombre de valencians assoleix el seu màxim –110.000–, això representa només un 6 per cent de la immigració total d’aquell moment”.
No se sap res del que representaven aleshores l’acumulat dels immigrants d’èpoques diferents i els seus descendents. “La primera immigració –destaca Andreu Domingo– era important pel fet de ser la primera i que, en aquell moment, el valencià representava el grup més nombrós de tots. Passa que d’aquesta generació tenim menys informació perquè han mort o van tornar. Tampoc no ho sabem. El més apassionant és que s’ha estudiat molt poc. No s’ha investigat mai quants van retornar, i si van retornar perquè els va anar malament o perquè els va anar bé i van tornar a invertir al seu poble. No se sap què ha significat això en termes de consciència de proximitat cultural entre el País Valencià i Catalunya, si era contraproduent o l’havia beneficiada. Tampoc no se sap res –i nosaltres no ho abordarem per falta de recursos– dels catalans que van emigrar a València, que també n’hi ha. I per què van anar i què hi fan i on són. També ells han desaparegut totalment de la nostra consciència”.
L’estudi de Domingo i Pitarch s’endinsa, doncs, en un territori inexplicablement verge d’anàlisis serioses. I dóna més sorpreses. En l’etapa final del segle XX i començaments del XXI, també han estat els valencians el grup més nombrós de l’Estat a traslladar-se al Principat. Aquest cop ha estat la migració internacional la que ha fet que aquest fenomen passi desapercebut.
La primera onada. Les dades censals de 1920 són “les primeres que recullen el lloc de naixement per províncies de la població censada nascuda fora de la pròpia regió”. L’analisi de les dades revela, a l’estudi, que “aquesta degué ser l’onada més nombrosa, ja que al 1920 amb 91.000 censats, la població nascuda al País Valencià i resident al Principat representava el 30 per cent de tota la població nascuda en altres regions”. La població de Catalunya el 1920 era de 2,3 milions. Cent mil persones equivaldrien a prop d’un 5 per cent. El 1940 el grup de valencians s’elevava ja a 107.000 persones.
“Els de la primera onada –explica Domingo– són, en general, persones grans, amb nivells d’instrucció més baixos i venien més homes que dones”. Però no tots. És una apreciació del mateix Andreu Domingo a partir d’entrevistes realitzades a alguns dels emigrants i d’estudiar la fàcil integració d’una migració interna tan important i, malgrat això, tan desapercebuda: “Crec que hi va haver una immigració important de treballadors del camp que venien a treballar a les fàbriques, però també una immigració de gent instruïda que va entrar directament en contacte amb la seva classe social a Catalunya. El fet que fossin d’una àrea cultural molt pròxima, si no comuna, va fer que molt aviat fossin comptats com uns catalans més, i per això la memòria de la diferència desapareix”.
El subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics contextualitza aquells fluxos de població: “Cal recordar que la primera immigració que ve a Catalunya és deMallorca, del País Valencià i d’Aragó. Quan s’estén més enllà de la frontera meridional de València –Múrcia, Almeria... – és quan se sent més aliena. També crec que l’arribada massiva de murcians al voltant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 –és a dir, als anys vint i trenta– no sols correspon a murcians: crec que es deia murcians també als d’Almeria i d’altres llocs. És a dir, que els que no venien de València eren ‘murcians’”. Aquesta immigració posterior, segons Domingo, hauria fet encara més invisible la dels valencians: “Crec que l’arribada massiva d’aquesta gent encara va integrar més ràpidament els valencians que havien vingut abans. I per això ja no en som conscients. I públicament no hi ha hagut mai cap reconeixement manifest d’aquell fenomen”.
Després d’aquella primera onada, la migració es va mantenir perquè, malgrat les morts i els possibles retorns, el 1970 la població de nascuts al País Valencià arriba a 110.000. L’origen i el destí final dels valencians es pot concretar més. Andreu Domingo ho resumeix: “Com a emissors d’emigrants valencians, la ciutat de València pesa molt i, com a ciutat destinació, la ciutat de Barcelona pesa moltíssim”. En nombres relatius, la cosa canvia. Hi ha comarques que han aportat més percentatge de la seva població que València ciutat i l’Horta. I, a més, ha anat canviant: “Històricament els que venien més eren les comarques d’interior de Castelló i de València però venia poca gent d’Alacant, tot i que de la ciutat hi venia força gent. Aquesta diferència, a l’última onada ha desaparegut: en primer lloc, perquè l’interior pobre ja no és tan pobre i, en segon lloc, perquè el perfil dels que produeixen universitaris –que són els que vénen ara– està disseminat per tota la geografia valenciana. El resultat és que ha crescut molt la presència de persones nascudes a la demarcació d’Alacant. Antigament hi havia colònies de Vinaròs o d’Albocàsser (Alt Maestrat) però no n’hi havia de poblacions de tan al sud”.
L’estudi inclou també una part més qualitativa en forma d’entrevistes a immigrants valencians i alguns dels seus descendents: “En Kenneth –explica Domingo– ha fet entrevistes i les hem dividit per onades migratòries: gent arribada el 1939; gent arribada entre el 1939 i el 1978 i gent que ha arribat més tard. Aquí hem trobat històries que no imaginàvem de gent que havia arribat durant el franquisme, però també després, fugint del control polític del poble i buscant l’anonimat. Perquè eren resistents, primer, o objectors de consciència, després”.
En Kenneth Pitarch explica els diferents casos que s’hi ha trobat: “Jo m’he trobat, fent les entrevistes, amb diversos perfils: el més polític, com el fill d’una mestra republicana que se n’ha d’anar de València, buscant l’anonimat a Barcelona, concretament a Poblenou. De fet és conegut que al Barri de la Plata, a Poblenou, hi anaren molts. I un de també polític però molt posterior i diferent: el de l’objector de consciència que se’n va més tard per no fer el servei militar”. D’altres explicaven la marxa per qüestions econòmiques: “La gent gran tenia motivacions que les recents generacions no tenen: amb qui jo he parlat volien marxar del poble perquè hi havia hagut gelades el 1957 i no hi veien futur. D’una dotzena de persones entrevistades, tres deien el mateix”.
Andreu Domingo explica una de les iniciatives que voldrien endegar a partir d’aquest estudi: “Ens agradaria crear un “Arxiu de la memòria històrica dels valencians a Catalunya”, perquè hem vist que les històries més apassionants són de gent més gran que està desapareixent. I els seus fills, per les circumstàncies històriques, no saben o no recorden. Si la gent gran no ho explica, ho perdrem”.
L’última onada. L’última onada de valencians també és significativa però té un altre caire. No són treballadors del camp ni obrers industrials. “En total, durant el període 1988-2013, es varen registrar 41.855 moviments de persones nascudes al País Valencià i nacionalitat espanyola des del País Valencià cap a Catalunya. La primera característica notable d’aquest flux és que constitueix l’emigració més nombrosa respecte a d’altres comunitats autònomes, i que només ha estat superada en els darrers anys per l’emigració dirigida a l’estranger arran de la crisi econòmica”.
El perfil de l’emigrant, però, ha canviat. “L’última onada són professionals que vénen a treballar, sobretot, a l’ensenyament i la sanitat. Si mires en quins sectors d’activitat estan, t’adones que estan més ocupats que d’altres grups: és a dir, que vénen aquí perquè tenen feina. Segon: estan concentrats en els sectors de directius, professionals liberals, mestres d’institut i professionals de la sanitat. Això vol dir que està lligat amb el coneixement del català. Com aquí el català obre tot un nínxol d’ocupació a l’ensenyament, aquest nínxol l’omplen molts valencians. Això també es pot veure per la distribució geogràfica. A la frontera amb Castelló hi ha una significativa presència de valencians, a banda de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”.
Molts d’aquests valencians que decideixen anar al Principat ja hi eren cursant els seus estudis universitaris, segons es desprèn de la informació recollida per Domingo i Pitarch: “La majoria de valencians que arriben a Catalunya –explica el primer– ja han vingut a estudiar a Catalunya, sigui perquè algunes especialitats que estudien no les ofereixen les universitats valencianes o pel que sigui. Molts d’ells tornen a València i d’altres poden reemigrar a Catalunya si no compleixen les seves expectatives d’ocupació”.
En aquesta última onada immigratòria, que també ha acabat fent dels valencians el primer grup d’immigració de l’Estat –les xifres d’immigrants estrangers són una altra cosa–, hi ha novetats: més dones que homes, perquè hi ha més universitàries que universitaris, i la procedència de les comarques més meridionals ja no és un hàndicap: n’hi ha tants universitaris buscant feina a l’Alcoià o la Marina Baixa com a l’Alcalatén.
Un esment a banda mereixen les terres del Sénia, perquè la frontera és tan permeable com sempre i el mercat de treball és qui mana. “Després hi ha la frontera amb el País Valencià –reconeix Domingo–, que crea una altra realitat que nosaltres no hem estudiat a fons. Els hàbits de vida dels habitants de la frontera s’haurien d’estudiar més bé: quan un pot anar a buscar un servei a un lloc a l’altra banda del Sénia. La meva hipòtesi, o sospita, és que, si ets de Vinaròs i te’n vas a fer classe a un municipi de l’altra banda de la frontera no sabem on fas la vida, perquè el teu àmbit està molt proper. Com els mestres s’han d’empadronar a Catalunya, potser hi viuen, però els caps de setmana es queden allà? La seva xicota és d’allà o del poble? Tot això, en la frontera crea un transvasament que alhora marca i difumina la frontera”.
Una de les conclusions més sorprenents de l’estudi és que la immigració recent a Catalunya es considera una mena de “laboratori” de la immigració valenciana cap a l’estranger. I és que els valencians –professionals, mestres i científics– ja no van majoritàriament a Catalunya: “Des de mitjan anys noranta –es remunta Pitarch–, estan venint cap a Catalunya generacions formades –llicenciats en el camp de l’ensenyament o la sanitat. Quan ha vingut la crisi, aquestes generacions formades que venien a Catalunya se n’estan anant a Europa. Continuen venint però no tant. A més, coincideix amb la crisi molt clarament: el 2008 és el primer any que es registren més fluxos de valencians des del País Valencià cap a l’estranger que cap a Catalunya. Fins al 2008 venien més cap a Catalunya”.
Domingo i Pitarch volen ampliar el seu estudi als descendents d’aquells valencians immigrants fa dècades. “El nostre propòsit és endegar una nova investigació per veure què ha passat amb els fills de tots aquests valencians que van arribar: què ha passat en termes de mobilitat social, que ha passat en termes de nombre, on viuen ara...”.
Els demògrafs estan sorpresos encara per la dimensió del fenomen i la manca d’estudis sobre el tema. “És curiós com l’estudi de les migracions internacionals ens ha fet preguntar-nos per la nostra història i interessar-nos per la immigració interna dins la zona entre el País Valencià i Catalunya, un flux migratori que ha de tenir conseqüències. També té interès si això –amb aquests fluxos humans– és una regió d’integració econòmica o no. De cara al futur europeu –essent la part central del que s’anomena arc mediterrani–, entendre els intercanvis demogràfics entre Catalunya, Balears i el País Valencià –que són els més intensos, perquè el Rosselló és diferent– ens hauria d’interessar molt: saber si això ha estat conformant una unitat regional. És un camp verge i anem descobrint coses noves a cada pas”.

D'arrels valencianes

El llistat de catalans amb pares o avis valencians és llarguíssim, i molt heterogeni. Des de Josep Rull a Enric Millo i d'Ernest Maragall a Joan Herrera. Dotze catalans amb avantpassats valencians expliquen d’on venien i quan i on es van instal·lar al Principat. 
Josep Bohigas
Arquitecte
“La meva àvia materna, Pilar Aranda Barber, era nascuda a Cuba perquè els seu pares, valencians els dos, havien emigrat d’un poble de les comarques de Castelló cap a l’illa caribenya. Ell era forner, però també feia forns, els construïa. A Cuba van néixer tres dels cinc fills d’aquell matrimoni. Quan van tornar, ja no van anar al poble sinó que van tornar a Barcelona. La meva àvia es va quedar aquí i es va casar amb el pare, que era barceloní, però sí que conservem tiets de la meva mare que viuen al País Valencià –tot i que era una família viatgera i uns altres se’n van anar al Brasil i a altres països sud-americans.”
Montserrat Caballé
Cantant d’òpera
Montserrat Caballé i Folch ha explicat més d’una vegada que la seva mare era de Xàtiva. Després d’un concert a la capital de la Costera, Caballé va dir que n’havia sentit a parlar molt: “Una ciutat de la qual la meva mare em va parlar infinitat de vegades i que jo he repassat mentalment moltíssimes vegades, però mai ets capaç d’endevinar la realitat ja que els llocs es desdibuixen a la memòria. Per això jo volia venir aquí, a aquest lloc entranyable que m’ha emocionat”.
A Xàtiva, la mare de Montserrat Caballé, Ana Folch, venia d’una família adinerada. El pare, Carles Caballé, era químic i tenia una indústria que va tancar després de casar-se, el 1932. Al final de la Guerra Civil, la família Caballé-Folch es va traslladar a Barcelona “La meva família, que havia perdut la posició social i la fàbrica –ha recordat de vegades Montserrat Caballé– estava en una situació desesperada”. 
Pere Gimferrer
Escriptor
“Tinc un únic cantó valencià que és el de l’àvia materna, nascuda el 1890 a Ribesalbes, Elisa Ibàñez Olucha. No sé en quines condicions va venir a Barcelona i si va venir amb més familiars. Només sé, perquè en parlava, que va arribar a veure l’enterrament de Mossèn Cinto el 1902. Per tant, als dotze anys ja era aquí. Ella es va casar amb un barceloní que no vaig arribar a conèixer perquè va morir abans del meu naixement. El lèxic valencià el manejava però la seva parla habitual era un barceloní amb paraules valencianes de tant en tant. Recordo que explicava moltes coses de la Plana i del Maestrat. Em cantava moltes cançons tradicionals valencianes i de Ribesalbes mateix, com ara un conte d’uns lladres que robaven a la nit i, des del balcó, llençaven els objectes al carrer, una història –no sé si basada en algun episodi real– que també incorporava una cançó popular al final.”
Julià Guillamon
Crític i escriptor
“Guillamón, Puerto, Tomás, Barceló són cognoms habituals als pobles de l’Alt Millars. En 1863 cap d’aquests cognoms no apareixia a la relació de veïns del Taulat que es volia segregar de l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals. En el padró del 1900 n’hi havia desenes. Una germana del meu avi, Generosa Guillamón Tomás, va ser la primera a arribar, des de Toga, en algun moment dels anys vint. Després van venir el meu iaio, Julián Guillamón Tomás, i la meva iaia, Manuela Puerto Barceló. El barri del Poblenou de Barcelona era ple de gent de Toga, Espadilla, Argelita, El Tormo, Ayódar, Ludiente, etc.: els pobles de l’interior de la comarca, castellanoparlants.
Es van integrar molt ràpidament i quan jo era nano, als anys 60, els orígens valencians eren un fet privat, familiar, però no hi havia cap reconeixement ni identitat compartida: ignoràvem del tot que els avis dels nostres veïns i companys d’escola eren dels mateixos pobles que els nostres avis. En el meu cas, el lligam s’ha mantingut, sempre m’he sentit vinculat a l’Alt Millars i al País Valencià: de petit era del València C.F. com el meu pare (el meu ídol era el davanter centre Fernando Ansola, tenia l’equip complet amb la samarreta del número 9) i quan vaig començar a escriure, la primera sèrie que vaig fer amb cara i ulls van ser quinze articles sobre la novel·la al País Valencià a la revista Canigódel 1981 o 1982. Fins ara que he començat a escriure la història de la meva família i de l’emigració de l’Alt Millars al Poblenou a la revista L’Avenç.”
Joan Herrera
Coordinador General ICV
“Ma mare era valenciana. Es va traslladar a Barcelona el 1968 o 1969 en casar-se amb el meu pare. Ells es van conèixer a Madrid perquè la família de la mare s’havia traslladat prèviament allà, tot i que la meva mare era nascuda i crescuda a València. I encara que molts familiars de la mare van ser represaliats després de la Guerra Civil, encara queden alguns cosins de la meva mare al Saler i a Catarroja, que és des d’on procedien.”
Ernest Maragall i Mira
Eurodiputat per ERC-NECat-SI
“Els avis materns venien de Monòver i es deien Pasqual Mira Garcia i Basilisa Azorín –Azorín era un cognom comú allà i per això José Martínez Ruiz ho adopta com a pseudònim. Ells dos arriben a Barcelona durant la República. Com que eren fabricants de sabates, aquí van crear una xarxa de botigues de sabates també. N’hi havia a Barcelona i d’altres ciutats de Catalunya, com Mataró i Figueres, i també a Bilbao. Per això la meva mare, accidentalment, va néixer a Bilbao.”
Andreu Mas-Colell
Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya
“Els meus avis paterns eren de Xaló, a la Marina Alta, on va néixer el meu pare, que va començar a estudiar als Escolapis de Dénia. Allà eren petits industrials metal·lúrgics i la crisi del 18 els va traslladar progressivament a Barcelona, on van continuar sent petits industrials a Sants.”
Ferran Mascarell
Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya
“El meu avi, Mascarell, era fill de Gandia, i la meva àvia, de cognom Peiró, era filla de l’Alqueria de la Comtessa. Van arribar a Catalunya a l’entorn de 1920. Venien a trobar feina i a guanyar-se la vida. Van instal·lar-se primer al barri de Sants de Barcelona, on va néixer el meu pare, i després es van traslladar a Sant Just Desvern.”
Empar Moliner
Escriptora
“Els meus avis, Ricard Moliner i Antònia Ascón eren de Castelló i Borriana. Van anar a viure a Barcelona, al carrer de l’Hospital. L’avi va treballar en una fàbrica del carrer de Wellington. Va ser corneta a la guerra, perquè tocava en una banda de música. Ja no van moure’s mai de Barcelona.”
Quim Monzó
Escriptor
“Els meus avis paterns eren valencians, de Benigànim, a la Vall d’Albaida, concretament del carrer de Sant Francesc. Van arribar a Barcelona a principis de la dècada del 1910. Comptant-hi mon pare van tenir un total de nou fills. Els primers van néixer a Benigànim i els últims a Barcelona, a la barriada del Poblenou, on en aquella època hi va haver una forta immigració valenciana. El meu avi –li deien ‘el tio Ximo’– era bufador de vidre. Va morir al Poblenou, després de la guerra del 36. L’àvia –Emília– va morir a la ciutat de València, a la gaudiniana manera: atropellada per un tramvia.
¿Per què es van traslladar a Catalunya? Suposo que perquè hi van veure més oportunitats.”
Josep Rull
Coordinador General Convergència Democràtica (CDC)
“El meu besavi, Manel Andreu, va venir des de Torrent a Terrassa a principis del segle XX. Era venedor en el mercat setmanal de Terrassa. Com molta gent aleshores, va deixar el País Valencià en cerca de la prosperitat. Malauradament tenim poques dades més.
Aquella tradició comercial es va consolidar més tard amb parades, ja estables, als mercats centrals de Terrassa i, més endavant, de Sabadell.”
Antoni Vives
Polític i escriptor
“Els meus besavis Salvador Ros Roig i Antònia Castillo Garriga, i els seus fills, van arribar a Barcelona procedents d’Alzira cap a l’any 1908. Eren una família de guixaires que es van establir al Poble Sec, on va néixer la meva àvia. La resta de germans havien nascut a Alzira. Al cap de dos mesos d’haver nascut la meva àvia, van tornar al poble, on es van estar un parell d’anys, per tornar definitivament a Barcelona, també al Poble Sec. El meu besavi Salvador, el seu germà Ferran, i els seus fills van treballar de guixaires tota la vida. A més de treballar en edificis particulars, van decorar alguns dels teatres i cinemes de Barcelona, entre ells el Coliseum, conegut precisament per la qualitat de les seves decoracions de guix.”
Salvador Giner
Ex-president de l’Instiut d’Estuids Catalans
El pare era d’Aigües de Bussot, molt a prop d’Alacant. Ell va venir el 1932. Volia ser mestre d’escola i havia anat a estudiar magisteri a Madrid, a l’Escola Superior de Magisteri. I va venir a Catalunya a fer de mestre, per petició pròpia. A Madrid havia conegut la meva mare, que era basca, i tots dos se’n vingueren a Barcelona, a fer realitat el nou ensenyament que somiaven. Però el 1936 quan va esclatar la Guerra Civil, ell tenia 24 o 25 anys i el van mobilitzar. Quan es va acabar, va passar a França amb Ferrater Mora i l’Herminio Almendros (el pare del cineasta Nèstor Almendros) i, posteriorment, va provar d’entrar pel País Basc. El van detenir i el van tancar un temps en un camp de concentració. Quan va poder, va tornar a Barcelona, però ja no va treballar de mestre i es va dedicar al comerç.” 
Enric Millo
Diputat del PP al Parlament de Catalunya
“Jo sóc el primer Millo nascut a Catalunya. Tota la meva família –el meu pare, ma mare i el meu germà– és nascuda a l’Alcúdia (Ribera Alta).
Ells van venir el 1956 i jo vaig néixer el 1960. Venim aquí perquè el meu pare era administratiu, però també músic. La Banda Municipal de Terrassa necessitava un saxo solista i el director de la Banda, que també era de l’Alcúdia, el va convèncer. L’ajuntament li va fer un contracte i vam venir tots. Després va anar fent contactes i es dedicaria una altra vegada a l’empresa, però s’hi va estar deu anys a la banda.”

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada