Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 19 de gener de 2018

Per què l'Alguer parla català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere el Cerimoniós en va expulsar la població i la va repoblar amb gent catalana, sobretot procedent del Penedès i del Camp de Tarragona

L'AlguerThinkstock
Un graner cobejat
Sardenya va ser concedida a la corona d'Aragó el 1297 gràcies a les gestions diplomàtiques de Jaume II, que concloïa així una agressiva política d'expansió per satisfer el desenvolupament de la burgesia mercantil catalana. Precisament, el papa Bonifaci VIII havia cedit els drets sobre aquesta illa i sobre Còrsega als catalans. I l'infant Alfons, més tard Alfons III el Benigne, va fer efectiva la conquesta tres dècades després, entre els anys 1323 i 1324. Fet i fet, Sardenya era una font de recursos (com ara minerals, entre els quals argent, sal o blat) molt atractiva, alhora que la seva situació estratègica sobre la Mediterrània occidental la convertia en un punt de domini necessari per materialitzar amb èxit el salt comercial a l'Orient.

Justament per aquesta raó, durant la segona meitat del segle XIV Sardenya va ser un motiu constant d'enfrontament entre els catalans, els pisans i els genovesos, que incentivaven el descontentament dels sards i ajudaven militarment els seus aliats nadius, a més de participar en accions de pirateria per castigar els interessos econòmics dels mercaders barcelonins. I és que el bloqueig imposat anys abans per la flota genovesa al voltant de Sicília per tal d'impedir la importació de cereals de l'illa als territoris peninsulars de la corona no va tenir efecte per la bona productivitat dels conreus de Sardenya.
Gènova: l'enemic
L'any 1350, un cop resolta la reannexió de Mallorca a la corona, Pere el Cerimoniós va tenir les mans lliures per passar comptes amb Gènova. Sardenya era el territori més feble de les possessions mediterrànies de la corona a causa del seu estat permanent de revolta, que s'havia agreujat el 1347 per la derrota a Aidu de Turdu dels exèrcits catalans de Guillem de Cervelló, governador de l'illa, i de la posterior rebel·lió del jutge Marià IV d'Arborea, màxima autoritat política autòctona, ben amatent a conservar la seva autonomia. Les corts de Barcelona, València i Aragó abonaven una acció expeditiva de càstig, i amb l'ajuda dels venecians, que se sentien amenaçats per la bel·ligerància de la Senyoria de Gènova, la corona es va preparar per a la guerra naval.

El 13 de febrer del 1352, un estol format per galeres catalanes, venecianes i gregues (Bizanci també s'havia afegit a l'aliança) es va enfrontar a la flota genovesa a la batalla del Bòsfor, just davant de Constantinoble, en un intent d'arrabassar-hi el domini dels ports orientals. Però tot i guanyar, la victòria de l'aliança va tenir uns costos molt elevats i Gènova va poder refer aviat el seu monopoli en aquella part de la Mediterrània.

En qualsevol cas, la Senyoria es trobava en una posició difícil per la pressió dels catalans i els venecians. I el rei de França, l'emperador d'Alemanya i el papa Climent VI van intercedir perquè el conflicte perjudicava seriosament el comerç internacional. Llavors, Pere va imposar duríssimes condicions per a la pau: el lliurament de Còrsega a la Santa Seu per part de Gènova, a fi que el papa fes complir les clàusules del tractat d'Anagni que cedien l'illa a la corona catalanoaragonesa; el compromís de no donar suport als rebels sards; i indemnitzacions pels costos de la guerra. El Cerimoniós sabia que Gènova no s'avindria a acceptar unes peticions tan exigents i, com havia previst, les negociacions es van trencar. La guerra continuava.

Pere el Cerimoniós
Guerra i pau (i guerra)
Després d'un esforç ingent, l'estiu del 1353 una nova flota de cinquanta galeres de Catalunya, València i Mallorca, sota comandament de Bernat de Cabrera, estava llesta i a punt per a salpar des de Maó. L'estol va anar de dret cap a l'Alguer, on les forces de Riambau de Corbera assetjaven la ciutat. Allí se'ls va unir l'esquadra veneciana de Niccolò Pisano, composta de vint galeres més. El 27 d'agost, la batalla naval del Port del Comte va representar un sever cop a la Senyoria, que va patir milers de baixes, i els algueresos es van rendir. Quan Bernat de Cabrera va posar rumb a la capital salda, Càller, per continuar la reconquesta, l'Alguer es va tornar a revoltar i el motí es va escampar per bona part de l'illa. Però Cabrera va marxar amb les forces terrestres contra els sards i els va tornar a derrotar a la batalla de Quartu.

De nou, es va aconseguir una pacificació formal i el gruix de l'esquadra va partir deixant contingents repressius importants. Però el jutge Marià IV d'Arborea continuava organitzant la revolta, i davant la incertesa sobre el domini català a l'illa, el rei Pere va decidir encapçalar en persona un nou exèrcit per mirar de liquidar definitivament la resistència sarda. Era la primera vegada que un sobirà català anava personalment a l'illa, i això demostra la importància que la corona atribuïa al domini de Sardenya.

El Cerimoniós va preparar a consciència la nova expedició i, a tal efecte, buscà la complicitat de la noblesa, de la burgesia i de les classes populars urbanes, fins i tot a través d'autèntics mítings davant de grups de ciutadans. La marina reial, formada per unes cent naus, es va concentrar a Roses i va salpar el 15 de juny del 1354. El dia 21, es va plantar davant l'Alguer. I el dia 24, una altra vegada amb la col·laboració de trenta galeres venecianes, els aliats van decidir assaltar la ciutat per mar i per terra, per bé que les bones defenses i la perícia dels ballesters genovesos van ensorrar l'esperança d'una conquesta ràpida.
Setge i colonització
El rigorós setge dels atacants va durar sis mesos, ja que la ciutat rebel no es va rendir fins al 22 de desembre, i la resposta de Pere va ser contundent: “l’Aleguer s’era ja retut a nós e per nós a mossèn Bernat de Cabrera, lladoncs capità nostre, s’era contra nós prodicionalment rebelat, no voguem ne consentim que algun dels pobladors antics pus avant hi romangués, ans tots ne foren foragitats ensems ab lo capità e ab tots los altres que hi eren per defensió del dit lloc, e que el lloc romangués a nós en guisa que fos poblat a volentat e ordinació nostra”. Pere el Cerimoniós en va expulsar, doncs, tota la població i la va repoblar amb gent catalana, sobretot procedent del Penedès i del Camp de Tarragona.

Una preocupació constant de la corona, a partir de la instal·lació del seu poder a Sardenya, va ser la catalanització de les ciutats. Però aquesta política va ensopegar amb grans dificultats, sobretot per l'escàs interès dels súbdits del re a afrontar l'aventura de l'emigració en un país pobre i malsà (entre el 1348 i el 1476, Sardenya va patir set epidèmies de pesta). La colonització de Càller, que va tenir des del començament un caràcter essencialment mercantil, va esdevenir una tasca impossible de realitzar utilitzant exclusivament ciutadans de Catalunya i Aragó. En aquest sentit, la corona es va acontentar amb la concessió de franquícies i privilegis comercials per atreure-hi pobladors. En canvi, a Sàsser (ciutat del nord de l'illa) i l'Alguer, després de l'expulsió dels antics habitants i la confiscació de llurs béns, es va posar en marxa una veritable política de colonització. Una pràctica que en el cas de l'Alguer és encara ben visible.

Una altra imatge actual de l'AlguerWikimedia Commons
Centre del poder català

Tanmateix, malgrat la victòria del 1354, la situació de Sardenya va empitjorar els anys següents, i els problemes i desencerts del rei Pere es van fer evidents. Des de l'agosarada expedició al Bòsfor, les pretensions de consolidació del domini català a Sardenya van xocar una vegada i una altra contra les revoltes liderades pels Arborea. Quan el Cerimoniós, després d'haver-hi celebrat corts el febrer del 1355, va partir de Càller —requerit pel seu consell a causa de l'actitud amenaçadora de Pere el Cruel de Castella que desembocaria en una guerra—, sabia que la pau seria tan efímera com les anteriors. A més, l'exèrcit reial, esgotat per la fatiga i les malalties (el mateix rei era afectat de malària) era a la mercè de Matteo Dòria, noble d'origen genovès a qui s'havia desposseït de l'Alguer.

En aquest context, la colonització es feia més necessària que mai. Tres anys després de l'expulsió dels sards i genovesos, a l'Alguer només hi vivien unes quaranta famílies. Però la corona prometia propietats (cases, camps, vinyes i horetes) a aquells que es decidissin a viatjar-hi, a canvi d'una residència obligatòria d'entre cinc i deu anys. La crida va fer efecte, i en aquest període tenim notícia de la sortida de Barcelona de dos grups de colons integrats per cinquanta famílies cadascun, i del projecte de transferir de Càller deu o dotze dels seus millors 'heretats'.

La rebel·lió sarda va esclatar el 1358. Però aquest cop, l'Alguer ja no seria un focus insurgent, sinó el centre del poder català assetjat pels sards. I així va continuar durant molts anys entre altres raons perquè la sagnant ferida sarda va ser parcialment compensada per l'èxit polític a Sicília, base des de la qual la corona aconseguiria reforçar llur presència al sud d'Itàlia al segle XV, en temps d'Alfons el Magnànim.

Font: Per què l'Alguer parla català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada