Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 20 d’abril de 2017

Saó Edicions » Carles Salvador, la lluita per l’escola en valencià


El major moviment de masses per la defensa i la reivindicació de l’escola en valencià, la Federació Escola Valenciana, no hauria estat el que és, ni podria explicar-se per si mateix, sense el magnífic treball dels mestres de la República. Una generació de mestres com ara Enric Soler i Godes, Antoni Porcar, Empar Navarro, Francesc Boix, Maximilià Thous, Serafí Salort, Pasqual Asins…, que treballaren intensament en demanda de la incorporació del valencià a l’escola. Entre aquesta generació irrepetible destaca pel seu dinamisme, coherència i capacitat d’organització la figura de Carles Salvador: poeta, narrador, autor teatral, gramàtic, periodista…
Carles Salvador, nascut a València el 20 de gener 1893, anava destinat al treball familiar de la fusteria, però un accident en el braç l’obligà a continuar els estudis cap a la carrera de mestre. Al juny de 1910 acaba la carrera i pel setembre es presenta als exàmens del 1r curs del Grau Superior. En els dos cursos del grau ja demostra l’interés per la llengua, obté excel·lent en les assignatures de llengua espanyola i notable en francés. En 1911 se li expedeix el títol de Mestre Superior i el 5 d’octubre de 1912 pren possessió de mestre interí d’Aielo de Malferit, amb un sou anual de 500 pessetes. Després d’exercir dos anys ací, ingressa en l’Administració en 1915, per oposició lliure, amb un sou de 1.000 pessetes. És mestre propietari, el 9 de desembre de 1915, de la Pobla de Benifassà (el Baix Maestrat), on romandrà fins al 3 de maig de 1916. Per motiu de tenir família a Vistabella ―son pare descendia d’allà― es trasllada el 4 de maig de 1916 a Benassal, per estar-ne més a prop. A Benassal es casarà amb Sofia Monferrer i naixeran els dos fills: Carles i Sofia. L’estada en aquesta població de l’Alt Maestrat es perllongarà fins al 25 de setembre de 1934.
En aquests anys llig i s’interessa pels moderns mètodes d’ensenyança, els nous materials i les aportacions educatives dels grans pedagogs europeus J. H. Pestalozzi, F. Fröbel, J. F. Herbart o M. Montessori. En el treball diari de mestre, s’adona de la contradicció d’un sistema educatiu que refusa l’ensenyament en la llengua pròpia de l’infant: «Clar que pensant i parlant en valencià i rebent el coneixement de les disciplines en castellà el xic es troba fora de l’ambient on creix i ha de viure». Molt prompte, en una part destacada dels articles periodístics farà referència a la necessitat de la introducció del valencià a l’escola, tot defensant el dret per rebre l’ensenyament en la pròpia llengua. A poc d’arribar a Benassal, el 1917 ja publica a El Poble Valencià «Per l’ensenyança valenciana». Dos anys més tard, en 1919, escriu la conferència «L’idioma valencià a les escoles», que pronuncià a l’Associació de Mestres Oficials de Castelló.
Però és en 1920, en el II Aplec Valencianista de Betxí, on Carles Salvador llança la proposta de creació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV), semblant a l’homònima catalana, amb la publicació del llibret Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i organitzant una Oficina d’Acció a Benassal. La dictadura de Primo de Rivera tallarà sobtadament, en 1923, aquest intent de promoció i dignificació social del valencià a l’escola. Es refugia aleshores en l’escriptura: narrativa, teatre i assaig, però són els poemaris Plàstic (1923), Vermell en to major (1929) i Rosa dels vents (1930) els més reeixits de la producció d’aquest període. Periodista prolífic, col·labora en nombrosos mitjans periodístics com ara Diario de Castellón, Heraldo de Castellón, Libertad, Taula de Lletres Valencianes..., amb temes de caire polític, literari, reivindicació nacional, problemàtica gramatical…
Cal esperar a l’adveniment de la República perquè l’activitat organitzadora de C. Salvador revife i aconseguisca la saó necessària per a desenvolupar la tasca per l’alliberament del PV i la incorporació del valencià a l’ensenyament. Troba en les planes d’El Camí el vehicle ideal per a desplegar aquests objectius.
En 1932 es invitat per la Generalitat de Catalunya a participar en les activitats de la II Escola d’Estiu de Barcelona. C. Salvador, que sols coneix pels articles de premsa el mestre Soler i Godes, li ofereix una beca per anar a l’Escola d’Estiu, que compartí amb el també mestre Francesc Boix. Soler i Godes escriu: «Allí vaig conviure amb quasi un miler de companys en cursets molt profitosos i assistint al debat d’un tema molt important i actual en aquells temps com era “Problemes que planteja l’ensenyament del llenguatge a Catalunya” i que com a ponent i representant de València parlà Carles Salvador». D’aleshores ençà, l’amistat i la complicitat en molts projectes valencianistes dels dos mestres serà total fins al 1955, l’any de la mort del mestre de Benassal.
Al desembre de 1932 participa en l’aprovació de les Normes de Castelló que tant ajuden a la unitat lingüística del valencià i a la fi la del desgavell ortogràfic. El mateix mes defensa, en representació dels mestres de Castelló, la ponència «El bilingüisme. Problemes que planteja a les escoles» en l’Assemblea de Mestres de Llevant, on és contestat fortament per desenvolupar-la en valencià. A l’estiu de 1933 presenta una altra ponència en la II Setmana Cultural Valenciana: ensenyament del valencià i necessitat de l’estatut d’autonomia són les claus de la seua intervenció.
La Societat Castellonenca de Cultura patrocina l’agost de 1933 la I Colònia Escolar Valencianista a Sant Pau d’Albocàsser, sota la direcció de Carles Salvador, que dóna també les lliçons de Llenguatge, amb la participació dels també mestres Enric Soler i Godes (Sant Joan de Moró) ―que s’encarrega de les lliçons d’Història del PV i de la Gimnàstica i Higiene―, Antoni Porcar (Canet lo Roig) ―responsable del Dibuix i Història de l’Art― i Francesc Boix (Castellfort) de la Història Natural. Inspirada en els principis de l’Escola Nova i de la pedagogia Freinet, emprarà el valencià com a llengua de comunicació, d’ací la seua originalitat, transcendint el model higienista de la majoria de les colònies del període. Amb els anys esdevindrà un referent de renovació pedagògica per a futures generacions dels mestres freinetistes del MCEP.PV dels anys seixanta i setanta.
L’octubre de 1933, des d’El Camí, Carles Salvador, amb Francesc Boix, Enric Soler i Godes i Serafí Salort fan una crida a la resta dels companys del magisteri per tal d’associar-se i unir esforços en defensa i propagació de l’escola en valencià: «Nosaltres, mestres nacionals valencians, fem una crida a tots els companys que tenen consciència de la personalitat política del PV, per a què vullguen unir-se i constituir un Grup els objectius del qual seran almenys: Propagar i defensar dins i fora de l’escola la necessitat pedagògica i patriòtica de fer tot l’ensenyament escolar en la llengua materna de l’infant». El grup té clar que la propagació de l’escola en valencià ha d’estar nugada a la innovació i a la creació de materials per a l’ensenyament. La tècnica Freinet va ser el mètode que més es difon. Pel gener de 1934 queda constituïda l’Associació de Mestres Valencians.
Pel febrer de 1934 pren de nou volada l’APEV, congelada en 1923, amb l’objectiu «del foment de l’ensenyança valenciana en tots els seus aspectes». Carles Salvador, sota la presidència d’Antoni Tarín, entra a formar-ne part de la junta directiva i és un dels principals animadors.
L’aparició d’Ibèria, la primera revista escolar redactada en valencià, impulsada pel mestre Porcar a Canet lo Roig, és rebuda amb gran emoció entre els sectors que reclamen l’ensenyament en valencià. C. Salvador saluda l’aparició d’aquesta publicació filla de la tècnica Freinet amb un gran entusiasme des d’El Camí. «L’entrada a l’escola d’esta nova llum ha produït un esclat d’emoció viva. Voldríem que l’exemple es difonguera, que altres escoles del País imitaren la de Canet lo Roig, i que al capdavall cada escola tinguera el seu full periòdic en valencià. Senyalem el mes de febrer de 1934. En ell s’ha fet pública la primera revista escolar valenciana».
Al final de l’estiu de 1934, C. Salvador es trasllada amb la família a València. El 15 de setembre pren possessió d’una secció de xiquets de la Graduada Cardenal Reig del barri de Benimaclet. En la revista de l’APEV publica «Necessitat d’una ensenyança valenciana».
Amb aquesta tornada a la seua ciutat, Salvador rep el reconeixement públic. L’octubre de 1935 és nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana (CCV), i pel març de 1937 és elegit secretari de la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Valencians. També és nomenat professor encarregat de la Càtedra de Valencià de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València.
Durant la guerra es posiciona en defensa de la República. L’octubre de 1936 ingressa a la FETE i pel gener de 1939 en la CNT. El febrer de 1937 s’afilia al Partit Valencianista d’Esquerres. És membre de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i pren part en la delegació del PV al II Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. Quasi al final de la guerra, el 7 de març de 1939, és nomenat director accidental de la Graduada de Benimaclet.
Acabada la guerra ha de patir com tots els mestres el procés de depuració. Pel febrer de 1940, la Comisión Depuradora (CD), presidida per Francisco Morote, director del Lluís Vives i antic vocal de Lo Rat Penat (LRP), incoa l’expedient de depuració. Els càrrecs que li formula la CD, el 13 d’abril de 1940 són: «Izquierdista. Miembro fundador de la Alianza de Intelectuales anti-fascistas. Miembro del Comité de esta entidad roja. Secretario de la misma en la sección de Cultura Valenciana». A finals d’abril presenta el plec de descàrrecs, seguint els plantejaments de la majoria dels mestres acusats, és a dir, de negació dels compromisos polítics de l’etapa anterior, amb nombrosos avals com ara Teodor Llorente, director de Las Provincias; Raquel Payá Ibars, filla de Maria Ibars i futura professora de la Normal de València; Maria Mulet, mestra i col·laboradora de C. Salvador, i Francesc Soriano, administrador del Levante. El 23 de novembre, la Comisión Superior de ED el confirma en el càrrec de mestre de Benimaclet, d’on no es mourà fins a la seua mort.
A poc a poc, Carles Salvador tracta de salvar, en un amarg exili interior i amb les prohibicions i limitacions imposades pel la fèrria dictadura franquista, les restes del naufragi de la nostra llengua i cultura. Basteix una resistència que permet recuperar una mínima infraestructura cultural: és president de la Secció de Llengua i Literatura del CCV, i en 1949 és nomenat president de la Secció de Literatura i Filologia de LRP, que inicia tot seguit els cursos de gramàtica valenciana que permeten, amb l’edició de la seua Gramàtica valenciana, la formació lingüística d’un bon grapat de mestres valencians que en els anys seixanta formaran la Secció de Pedagogia de LRP, primer moviment de renovació pedagògica del nostre país.
El 7 de juliol de 1955, als 62 anys, mor a Benimaclet Carles Salvador, el mestre que tant va lluitar per aconseguir l’escola en valencià.
Alfred Ramos. Director de Carles Salvador: elogi a un xiprer i membre del Consell de Redacció
Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015
Font: Saó Edicions » Carles Salvador, la lluita per l’escola en valencià
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA