Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 13 d’abril de 2017

Català, llengua minoritaria o minoritzada?

No és el mateix ser una llengua minoritària que una llengua minoritzada. 
A través d'aquesta pàgina, exposem els motius pels quals el català és una llengua minoritzada, és a dir, que pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús, i no pas una llengua minoritària. 

El pes demogràfic del català

Una llengua minoritària és una llengua que té un nombre de parlants numèricament inferior a altres llengües, ja sigui en perspectiva mundial o en un determinat territori.
Si endrecéssim les 6.000 llengües del món segons el seu nombre de parlants, el català se situaria entre el lloc 70 i el 100. A l'Estat espanyol, en què viuen la majoria de parlants, el català és la segona llengua més parlada de l'Estat, amb 9,5 milions de parlants, dels quals més de la meitat l'utilitzen habitualment. El català no és, doncs, una llengua minoritària en el context en què es parla. Sí que podem considerar, però, que el català és una llengua minoritària als estats francès o italià, atès que són estats molt grans i el català hi és parlat en un territori molt petit i poc poblat.
El català és una llengua altament vital. El factor més rellevant és el fet de comptar amb una transmissió intergeneracional positiva, és a dir, que hi ha més persones que la parlen amb els fills que persones que la parlaven amb els seus pares.
El català és una llengua altament vital. El factor més rellevant és el fet de comptar amb una transmissió intergeneracional positiva, és a dir, que hi ha més persones que la parlen amb els fills que persones que la parlaven amb els seus pares. El català atrau nous parlants en la transmissió als fills que fan parelles en què només un dels dos progenitors parlava català amb els seus pares i, fins i tot, en la de parelles en què cap dels pares té un origen lingüístic català. Cal destacar, a més, que és una llengua altament vital en la vida social, laboral i en les noves tecnologies. El català és la 17a llengua del món a la Wikipedia, la 19a a Twitter i la 27a del món en pes econòmic, segons l'Institut Steinke de Bonn. A més, és la setena llengua més apresa entre els habitants de la Unió Europea.

Una llengua minoritzada

Les dades de vitalitat del català, però, contrasten amb el seu baix reconeixement. Si fem cas de la definició del TERMCAT, podem entendre que el català es troba en una situació de llengua  minoritzada atès que «pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d'ocasions o àmbits en què cal usar la comunicació verbal».
El català arrossega una llarga tradició de persecució i marginació per part dels estats espanyol, francès i italià que es manté en l'actualitat, encara que en alguns casos tingui un reconeixement de cooficialitat regional. En l'Europa actual, els Estats fan oficials les llengües pròpies a partir d'un nombre de parlants. Totes les llengües pròpies del territori de la Unió Europea han estat declarades oficials del seu Estat i de la Unió Europea si són parlades per més de cinc milions de persones en un mateix Estat o per més del 10% de la població d'un Estat.
El català es troba en una situació de llengua  minoritzada atès que «pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d'ocasions o àmbits en què cal usar la comunicació verbal».
El català és una llengua que compta amb més parlants que 11 de les llengües oficials de la Unió Europea, algunes de les quals tenen una mida notòriament més petita, com el maltès (28 vegades inferior en nombre de parlants al català) o el gaèlic irlandès (36 vegades inferior en nombre de parlants a la nostra llengua). Tot i aquestes dades, el català no és llengua oficial de la Unió. Podem dir, doncs, que no hi ha cap llengua pròpia europea de les seves característiques amb un nivell tan baix de reconeixement. 

Els àmbits de la minorització

Tot i que un 36% de la població de Catalunya declara parlar com a llengua habitual el català, l'any 2015, només un 8,4% de les sentències judicials que es van dictar a Catalunya van ser en la llengua pròpia. Al País Valencià i les Illes Balears, la xifra és molt inferior. L'àmbit de la justícia és completament hostil a un ús normalitzat del català. A més d'un funcionament quotidià que margina la llengua, podem trobar un munt d'obstacles que el català ha de salvar si vol ser utilitzat en unes proporcions similars al seu pes real.
I és que si mai entreu a un jutjat, hi podreu trobar jutges, fiscals i secretaris judicials que no han hagut d'acreditar coneixements de la nostra llengua per treballar allà on és pròpia. És molt probable, per tant, que necessitem un traductor per parlar la nostra llengua. També hi veureu advocats que no han pogut estudiar la legislació en català, procuradors que no saben que disposen de determinats models d'impresos judicials en català. Tot plegat si, amb sort, no topeu amb algú que us suggereix subtilment que no parleu en català o que us discrimina obertament amb una actitud completament contrària als drets lingüístics que preveu la legislació espanyola. I és que el dret reconegut que tenim de parlar-lo com a llengua oficial queda sovint en paper mullat.
Les discriminacions lingüístiques són un fet habitual en l'atenció que presten les administracions espanyoles a la ciutadania.
Les discriminacions lingüístiques són un fet habitual en l'atenció que presten les administracions espanyoles a la ciutadania. A la Plataforma per la Llengua hem recollit, des del 2007, més de 100 casos en què es negava l'atenció al ciutadà, se'l vexava per parlar en català o, fins i tot, se l'agredia. El darrer dels casos ha estat el d'un professor universitari que ha estat multat amb 601 euros per no atendre l'exigència de parlar en castellà a un policia a l'Aeroport de Barcelona, en aplicació de la «Llei Mordassa».

Un estat a la contra que no rectifica

L'Estat espanyol és un estat que va a la contra dels drets dels catalanoparlants i incompleix, fins i tot, la legislació que aprova i els compromisos que adquireix de protecció de les llengües diferents del castellà. Una prova d'això és que incompleix reiteradament la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries 15 anys després d'haver-la ratificat. En el darrer informe del Comitè d'Experts del Consell d'Europa, l'organisme avaluador no va atorgar la qualificació de complerts a més de 40 punts de la Carta (tenint en compte només els incompliments envers el català).
L'Estat espanyol incompleix més de 40 punts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries (tenint en compte només els incompliments envers el català).
El Consell de Ministres va dictar sis recomanacions a l'Estat espanyol per avançar cap al ple compliment de la carta, però de moment les Corts espanyoles rebutgen totes les propostes de millora i adaptació als compromisos de la carta, com la implantació del requisit de coneixement del català per treballar a l'administració de justícia allà on el català és oficial o l'establiment d'un protocol per garantir que el ciutadà expressa l'opció lingüística a l'inici dels procediments judicials. Cal destacar, també, que ni França ni Itàlia han ratificat la carta per protegir els drets dels parlants de català a la Catalunya del Nord i a l'Alguer.
Finalment, cal destacar el gran nombre de lleis que imposen l'ús del castellà, fins i tot en els territoris d'Espanya on no és llengua pròpia. Aquest fet és especialment destacat en la legislació empresarial: 340 lleis obliguen a fer servir el castellà en el món dels negocis i 161 obliguen a etiquetar productes en castellà. En alguns casos, el català ni tan sols es pot fer servir. És el cas, per exemple de l'oficina espanyola de patents, en la qual és obligatori presentar tota la documentació en castellà.

Els efectes de la minorització

El resultat d'aquesta legislació desigual és que, a Catalunya, el 90% dels productes que s'hi comercialitzen no es troben etiquetats en català, una situació impensable en altres estats multilingües com Suïssa, Bèlgica o Finlàndia. Aquesta situació es deu al fet que, si bé les lleis que imposen l'etiquetatge en castellà s'apliquen de manera estricta, la llei que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català -la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya-, no s'aplica, tot i que es va aprovar ara fa més de sis anys.
A Catalunya, el 90% dels productes que s'hi comercialitzen no es troben etiquetats en català, una situació impensable en altres estats multilingües com Suïssa, Bèlgica o Finlàndia.
El fet que les lleis estatals siguin les úniques que l'Estat difon i les úniques que tenen garantit el seu compliment íntegre fa que les grans multinacionals no associïn el fet de vendre a aquesta comunitat lingüística amb dirigir-s'hi en la seva llengua. Sobten exemples com els de les grans empreses d'automòbils, cap de les quals té el web en català, si bé el tenen en la majoria de llengües en què l'Estat s'implica en llur protecció, incloses llengües tan poc parlades com l'islandès (300.000 parlants), l'estonià (1,1 milions de parlants) o l'eslovè (2 milions de parlants). En definitiva, els drets dels consumidors catalanoparlants estan infravalorats pel baix grau de reconeixement que té la llengua per part dels Estats on es parla.
Si volem poder viure plenament en català és molt positiu que tinguem consciència de parlar una llengua de gran vitalitat. És imprescindible, però, que siguem crítics amb aquells aspectes que impedeixen que la nostra llengua pugui ser parlada a tot arreu, que la minoritzen. Així doncs, si volem viure en català, la recepta és clara: parlem-lo sempre i desempelleguem-nos de tots els impediments que ens obstaculitzen a l'hora de fer-ho.
Font: Català llengua minoritaria o minoritzada | Plataforma per la Llengua
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA