Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 22 de novembre de 2013

PARLAR SALAT


No hi pensi gaire i respongui a aquesta pregunta: quina és la característica principal del català que rallam a Menorca? Sí, jo també ho he dit: l’ús de l’article salat. I sí, no hi ha dubte, ho és, però si hi pensam un poquet més ens donarem compte que, moltes vegades, l’ús de l’article salat va acompanyat també de l’ús de l’article literari i que potser és aquesta coexistència entre ambdós un tret encara més característic de la parla menorquina, i de fet de les Illes Balears, en relació a la resta de territoris de parla catalana.

A Menorca diem jugar a la xarranca
Aquest ús (fins l’any que ve deim, o vindré a les 11 des vespre, per exemple, i no fins s’any que ve o vindré a ses 11 des vespre, o la mar i no sa mar), que segurament es dóna més del que tot d’una puguem pensar, en cap cas respon a una norma escrita ni a unes regles generals que diguin quan s’ha d’emprar i quan no, però segur que un nadiu, com jo mateix, ho empra naturalment i sense quasi donar-se’n compte. Però de la mateixa manera, quasi bé sense donar-nos-en compte, aquesta característica de coexistència entre articles salat i literari que es dóna a la parla de Menorca des de fa varis segles, corre el perill de perdre’s, i no perquè l’article salat se’n vagi del menorquí parlat sinó per “l’eliminació progressiva i preocupant de l’article literari en la parla”, talment alerta la filòloga ciutadellenca Pilar Vinent, del Servei de Política Lingüística i Cultura Popular del Consell de Menorca en una de les conclusions de l’article “La coexistènca dels dos articles: una característica de la nostra parla”, aparegut al darrer nombre de la revista digital “Àmbit” que edita el propi Consell.
Així com es pot dir que a Menorca, i a les Balears, es ve utilitzant tradicionalment l’article literari en el llenguatge oral formal i en el registre escrit des del segle XIII, també es pot dir que en l’àmbit oral informal s’ha emprat l’article salat igualment des de llavors, segurament després de 1287 amb la conquesta de Menorca per part d’Alfons III i de la repoblació de l’illa amb persones bàsicament vingudes de la zona de l’Empordà, on també s’utilitzava, i en part encara s’utilitza, l’article salat. De fet, l’ús de l’article salat era un tret característic a tot el català en època preliterària. Rallaríem dels segles VII al XII, quan Menorca encara no s’havia repoblat pels cristians i catalans i hi habitaven els musulmans, i del moment precedent a l’aparició de la lletra escrita i en el moment en què el català es pot considerar una llengua diferenciada del llatí vulgar.

Salat i literari: derivats d’IPSE i d’ILLE
A aquest darrer apartat l’explica molt bé la filòloga Núria Busquet Isart en la seua tesi doctoral per la Universitat de Barcelona “El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús”. Diu que l’article salat era general a tot el català en època preliterària, però que va experimentar una recessió a causa de la connotació pejorativa que va anar adquirint. En realitat, en el pas del llatí a les llengües romàniques es va habilitar dues formes d’articles a partir dels demostratius llatins IPSE i ILLE, per mor que el llatí era una llengua que no tenia articles. I si bé l’article derivat de l’ILLE (el/la) ha estat el més emprat a les llengües romàniques, en època medieval el derivat de l’IPSE (es/sa) era present a diferents llengües, entre elles a l’occità i al castellà (al “Cantar del Mío Cid” es pot llegir “’es’ día es salido e la noch entrada es”), tot i que al cap d’un temps la forma es va extingir a pràcticament totes les llengües romàniques.

A l'Ajuntament li deim “s'Ajuntament” o també “la Sala”, supòs que perquè el terme Ajuntament és més “modern” i ja va agafar l'article salat a la parla.
Pel que fa al català, diu Núria Busquet, els articles es va derivar d’ambdós demostratius, d’IPSE i d’ILLE, els quals van coexistir durant anys, fins que a l’època literària va haver-hi un procés de substitució en detriment de l’ús de l’article salat, que era vigent a tot el domini lingüístic del català en l’època preliterària, si bé va començar a minvar a partir del segle XII i de la segona meitat del XIII, constatant-se que va ser en el moment en què el català va accedir a l’escriptura que es va començar a emprar el derivat d’ILLE, probablement influenciat per la força que llavors exercia la llengua occitana, ja amb l’ILLE com a referent.
És en aquest context de sorgiment de l’article literari en el català escrit i en el manteniment durant anys de totes dues formes (salat i literari) en la llengua oral catalana que a Menorca arriben els repobladors catalans. I és aquell context que fa que, en general, als territoris de parla catalana segueixi el procés de substitució de l’article literari en detriment del salat (llevat d’excepcions) i que a les Balears (i a altres indrets) encara avui en dia l’article salat sigui un tret característic, per mor “que aquest dialecte conserva més bé els arcaismes per trobar-se en una ubicació lateral i isolada”. Així i tot, en la llengua escrita formal gairebé no s’hi ha emprat mai l’article salat (la forma derivada d’IPSE va passar a ser vista com a popular, mentre que la forma derivada d’ILLE es va considerar prestigiosa i més idònia per al registre escrit) i tan sols apareixen en textos que volen ser un reflex de la llengua oral, mentre que sí que l’article salat predomina en la llengua oral i en registres informals, juntament, però, amb la utilització de l’article literari.

Coexistència sense regles escrites
Realment, però, i ho afirma un altre filòleg, ara Josep A. Grimalt a “Els articles en el parlar de Mallorca”, allò que suposa un repte per als lingüistes és la coexistència en aquell parlar de dos articles, el particular i el general, que s’usen segons unes regles tan difícils de formular com rigorosament aplicades dels parlants. És allò que dèiem que no hi ha una norma escrita però que un nadiu, almanco fins ara, ho empra naturalment i, sense saber explicar-ho d’una manera exacta, sap quan una expressió d’aquestes característiques és “acceptable” i la reconeix com a pròpia i quan, des d’aquest punt de vista, és “inacceptable”. Perquè vam, no és el mateix parlar de la Terra (planeta) que de sa terra (terreny cultivable), ni de la mar que de sa mà, ni és el mateix estar a la glòria que mirar d’obtenir sa glòria (honors), apart que a un li pot agradar sa bulla o pot no ser de la bulla, a la vegada que xerrar de l’any de la picor o de la setmana passada, o de la Catedral i el dimoni que va a la Vall o a la Mola, a menjar melons de tot l’any o peres de la nau i a jugar a la sabateta, a la corda o a la xarranca, tot açò a la Sala o a s’Ajuntament i al costat de l’amo i de sa madona.

Quina hora és: la una o sa una?
Tenint en compte aquesta dificultat per establir una norma concreta, algunes de les pautes i circumstàncies que es donen per a l’elecció de l’article literari i no el salat dins la parla menorquina són, afirma en aquest cas Pilar Vinent, la necessitat d’individuar un objecte, de donar-li un caràcter únic; pel context en què es fa servir, o bé com a recurs estilístic. En aquest sentit, a les paraules i expressions que a Menorca feim servir amb l’article literari com a “convidat” i ben actiu les podríem incloure dins alguns d’aquests 10 apartats: expressions temporals (tot l’any, l’any que ve, les hores del dia: la una, les dues…), paraules que designen ens únics sigui per volum, grandesa, respecte o en àmbits concrets (la mar, la mort, el camp, el rei, el cel, l’infern, …), paraules del camp semàntic religiós (la Catedral, el dimoni, el bisbe, la cúria, el Papa, l’altar, la Mare de Déu, el Bon Jesús, …), locucions, frases fetes i altres expressions de discurs repetit (a les fosques, a l’acte, a la babalà, a la merda, al trot, al galop, a la dreta, a l’esquerra, a la llarga, fer la traveta, fer l’ullet, ser de la ceba, …) alguns topònims (la Trinitat, la Vall, la Cova, …), els punts cardinals (el nord, el sud, …), modalitats de productes (peres de la nau, …), noms de jocs infantils (la marraquinca, la pedreta, l’escambril, …), llenguatge mariner (a la fluixa, a l’encesa, …) i usos estilístics (com a la frase “Quan na Maria va veure que ningú li donava sa raó, ‘la’ dona va canviar d’estratègia”). Provem de canviar aquestes paraules i expressions emprant l’article salat i veurem com no només es fan enfora de la nostra manera de rallar sinó que fins i tot, a orelles o en boca d’un nadiu, sonaria a discurs fals i en part fora de lloc.

Quedar a sa plaça de ‘sa’ Catedral?
I el cas és que, coincideixen els tres filòlegs citats en aquest article, darrerament s’ha evidenciat un cert procés en la distribució tradicional de contextos de l’ús de l’article salat i l’article literari, veient-se que hi ha una tendència a anar substituint l’article literari per l’article salat en moltes d’aquestes paraules en què, sigui per ús o per costum, fins ara li posàvem. Es diu que aquesta dinàmica es produeix especialment entre els més joves i en ambients urbans. I és ben cert que, si ens hi fixam de manera atenta, es pot constatar com no és gens estrany sentir com els més joves, d’una manera habitual i segurament inconscient, diuen expressions com ara adéu, fins sa setmana que ve, no ens veurem fins s’any que ve, hem quedat a sa plaça de sa Catedral, es cavallers de ses festes han de fer feina as camp o es cel de Menorca és ben blau.

A Menorca deim 'Saltar a la corda'
Aquest increment de l’article salat i el retrocés del literari en les paraules que tradicionalment anaven precedides d’aquest article és una de les constatacions del treball de Núria Busquet, que ho fa a través de les dades de les enquestes realitzades expressament per a la seua tesi doctoral. Especialment interessant és l’explicació que dóna un dels enquestats quan xerra dels motius pels quals açò succeeix, dient que passa sobretot en la parla dels joves i de la gent de fora. I és que l’article salat, en la parla col·loquial, sobretot dels joves autòctons i dels al·lòctons, ocupa cada vegada més posicions que correspondrien tradicionalment al literari, sentint-se a dir amb freqüència aquests “girs” i considerant que el fenomen contrari, d’ús d’article literari en comptes del salat, sol ser exclusivament entre persones que han après català com a segona llengua i en tenen un coneixement molt precari.

Quin és el perill de la desdialectalització?
A manera d’epíleg, citarem a la filòloga ciutadellenca Pilar Vinent, que a l’article publicat a la revista digital “Àmbit” és contundent quan diu que “en contra del que podria semblar, però, la supressió de l’article literari en la parla davant aquelles paraules que, per costum, l’exigeixen, no juga a favor de la defensa de la varietat dialectal del català que es parla a Menorca, ja que aquesta és, precisament, una de les característiques de la nostra parla i, per tant, l’hauríem de mantenir si volem conservar els trets distintius de la nostra varietat dialectal. Cal, per tant, desterrar la falsa idea que el perill de la desdialectalització rau en l’ús de l’article literari en els textos escrits -la qual cosa ha estat una pauta d’ús totalment normal i documentada a la nostra illa des del segle XIII en els textos formals- i entendre que, si de cas, el perill està en l’eliminació progressiva i preocupant de l’article literari en la parla”.
Joan Mascaró M.

(Article aparegut al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 11 d’octubre de 2013)
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA