Entrevista des del Regne Unit a l'ex-consellera d'Ensenyament
Clara Ponsatí ha deixat Brussel·les i s’ha
instal·lat a Escòcia al començament d’aquesta setmana, quan va agafar un avió
per reincorporar-se a la càtedra d’Economia a la Universitat de St. Andrews. Les
autoritats acadèmiques ja han rebut l’ex-consellera d’Ensenyament, que ha
presentat la dimissió al president Puigdemont. Ponsatí va rebre VilaWeb ahir
dissabte en un lloc indeterminat del Regne Unit per explicar el seu pas pel
govern, per què ha deixat Brussel·les, què farà a Escòcia, com afronta el seu
futur personal i legal, i com veu l’actual procés polític. La catedràtica
Ponsatí, però, també té temps per mirar enrere i valorar l’1-O i els dies
posteriors.
—Per què heu vingut a
Escòcia?
—He de continuar amb la meva vida i necessito activitat
professional i modus vivendi. Al mateix temps m’ha semblat positiu que hi hagués
una veu dels exiliats catalans al Regne Unit. He escrit una carta al president
Puigdemont en què li explico que renuncio al meu lloc de consellera, que ha
estat un període molt breu i extraordinàriament intens, que estic agraïda que
se’m donés confiança i que, malgrat que tot el que hem fet és farcit d’encerts,
també hi ha limitacions òbvies: Catalunya encara no és independent. Per mi va
ser un honor i un privilegi ser la consellera d’ensenyament de l’1-O. Ell
m’agraeix el servei i em demana que segueixi disponible per la causa de la
llibertat de Catalunya. Hi estic.
—Us sentiu segura des d’un punt de
vista legal, al Regne Unit?
—Al 100% no ho estàs mai. Aquí podria
viure, certament, un procés com el viscut a Bèlgica: arrest policial, declarar
davant el jutge, veure què decreta, etc. I ens podríem trobar amb un jutge que
estigués d’acord amb Llarena. Poc probable, però qui sap. No es pot
descartar.
—Potser una monarquia us salva
d’una altra monarquia.
—Però potser d’aquí uns dies vaig a una
república. La vida acadèmica permet viatjar molt.
—Teniu cap advocat? Com encareu
l’aspecte legal?
—He parlat amb uns quants advocats d’aquí, sí. Tot
dependrà del que escriguin des d’Espanya. Si escriuen alguna cosa per
arrestar-me, aleshores veurem.
—Ja fa uns dies que sou a Escòcia.
Quina rebuda heu tingut a la Universitat de St. Andrews?
—Em valoren
a escala professional i em tenen afecte. I això està bé. I en particular em va
agradar molt la frase que va fer servir la meva cap: Clara, estem molt
orgullosos de tu. Està molt bé que les autoritats de la universitat,
políticament independents, i no especialment alineats amb la independència de
Catalunya, valorin que els seus professors ocupin posicions importants i
exerceixin lideratges polítics. Han manifestat suport des dels primers
dies.
—Els partits flamencs s’han abocat
amb el president Puigdemont. Què farà l’SNP, a Escòcia?
—No tindré
l’impacte que ha tingut l’arribada del president a Brussel·les. El meu perfil és
menor. El centre de l’exili continuarà essent Brussel·les. Al final, sóc una
persona que torno a fer classe i articles acadèmics. Per una part, podria ser
que ells preferissin estalviar-se el problema. Però ja sóc aquí. Sóc resident,
tinc casa, tinc feina, i uns drets. Que això podria tenir un impacte polític?
Potser. Ja veurem. Només hi haurà ocasió que tingui impacte si la justícia
espanyola comet la imprudència de demanar una ordre d’arrest. Em sembla que
només els pot perjudicar a ells. L’escenari més probable és que els diguin que
això no està justificat.
—Des de Brussel·les, com heu
viscut el procés a Barcelona?
—Ho veig tan empantanegat com es veu
des de Barcelona o Londres. Per una part hi ha un gran afany per formar govern.
Això té dues components. El component natural de recuperar les institucions i
servir el país. I l’altre és que hi ha una pretensió vana de recuperar la
normalitat, que mai podrà tornar. Què pesa més no és clar. I les negociacions
per formar govern no està clar que hagin posat el focus en allò que era més
important: com mantenir la tensió amb l’estat espanyol per aturar la repressió i
recuperar la democràcia. És una tasca que tenim pendent. Em sembla que no puc
donar grans idees més enllà de compartir la preocupació per la situació
d’atzucac. És evident que, perquè Brussel·les pugui fer tota la feina, encara
necessitem prendre passos. I també que s’acabi d’entendre des de Barcelona.
Perquè sembla que encara no és clar que no es tracta només de formar un govern
autonòmic. Hi ha molta boira encara sobre aquest tema.
—Per què creieu que hi ha aquesta
boira?
—A Barcelona la repressió es veu de manera diferent com la
viuen els que ens hem represaliat. Els exiliats, com qui diu, hem travessat el
riu. Estem a l’altre costat. I potser tenim més llibertat d’expressió i
pensament. El xantatge del Tribunal Suprem i el govern espanyol sobre la
política catalana és molt efectiu a Barcelona, al parlament, i amb el
comportament d’alguns alts càrrecs del govern de la Generalitat. A Brussel·les
aquest xantatge no ens fa efecte personal. I aleshores hi la tensió entre el
desig d’intentar aturar la repressió i el pensament, jo crec que equivocat, que
si retornem al discurs autonòmic, la repressió pararà. Encara no hem entès que
això es mentida. Encara ho hem d’acabar de pair.
Hi ha el pensament, jo crec que equivocat,
que si retornem al discurs autonòmic, la repressió pararà.
—Els de l’exili, quins covards,
comparats amb els de la presó. Més d’un ho diu sense saber que en el seu moment
marxar de Catalunya semblava insegur, i quedar-se, no tant.
—Quan
vaig començar a parlar sobre la possibilitat de marxar, tots els advocats amb
els quals vaig marxar em van dir que no ho fes. Que el sistema d’euroodre era
automàtic i que en 24 hores seria presa. I vaig parlar amb més d’un. Però un
advocat que practica a Londres m’ho va fer veure diferent. Tampoc molt
categòric, va ser. Però només va ser un. A finals d’agost ja estava prenent
mides sobre això i ja sabia que una euroorde a segons quins països no era tan
automàtica. No vull entrar a la discussió de qui és més valent i qui no. Ara, a
mi no em sembla coherent formar part d’un parlament que proclama la
independència i en menys de 48 hores s’accepta la jurisdicció de l’Audiència
Nacional. I amb acusacions que no eren fonamentades. A mi això no em sembla
coherent. I ho critico. No em sembla coherent votar la independència i tot
seguit acatar l’Audiència Nacional, Dit això, no vull anar més enllà.
—No estaven
decidits?
—Teníem sobredosi de samarretes de colors. Que van anar
molt bé, per arrencar-ho, però va haver-hi un moment que les samarretes s’havien
d’acabar. I encara érem amb la mentalitat de les samarretes. Cada país té la
història de la independència que té, i la nostra encara està per escriure.
Segurament aquesta és una fase que havíem de passar. Només podem pensar això.
Tota altra cosa seria massa derrotista. Va haver-hi uns dies, el vespre de l’1-O
que pensava que teníem una oportunitat. Però no insistiré que tenia raó, i
discutir sobre la història és una mica absurd. El no haver-ho fet del tot, el
podríem intentar-ho just després de l’1-O… Això ho penses, però potser ni jo ni
molts no érem prou informats. Passa que va ser dur veure que no s’intentava, i
després veure que potser no es feia perquè no teníem les eines. Jo encara no
n’he treta l’aigua clara. I no sé quan la’n traurem.
—Passat fet. I ara, què
fem?
—Ara és una carrera de fons. I de resistència. L’estat espanyol
no pot anihilar Catalunya. I la seva agenda és aquesta. Que siguem tots
espanyols. Com s’ho faran? L’única manera de satisfer la seva agenda és que
Barcelona no sigui Catalunya, sinó Espanya. I per això cal que els qui hi viuen
es reconeguin com a espanyols. I això es fa proposant un projecte atractiu. Però
no ho estan fent. Crec que no poden. Si l’únic que planteges és que s’ha de ser
espanyol perquè t’ho mano…. No se’n sortiran. Però una cosa és que ells no se’n
surten, i l’altra que ens en sortim nosaltres. Estem empatats. Però el dolor
està tot en el nostre costat. Ells no estan patint. Seria molt pretenciós saber
què s’ha de fer. Crec que s’ha d’aguantar la posició i no patir tant pel dia a
dia pel que passa als despatxos de Barcelona. Però també entenc que cadascú fa
l’anàlisi des de la seva respectiva posició. I a mi no m’aclapara massa
directament el…
—…el no tenir
govern
—No. En canvi m’angoixa bastant que el sottogoverno
que hem deixat no està resistint com hauria de resistir. Trobo que aquesta
reacció col·lectiva que hem tingut de voler que parés el dolor de forma molt
ràpida, que no hi hagi més presos, que facin el que sigui per sortir, tot això
ens està sortint molt car. No seré jo qui digui que ha d’haver-hi més presos i
exiliats. Però si no tenim una cultura de disponibilitat a patir… Serà una
carrera de fons bastant llarga. Tinc la sensació que ha d’haver-hi un cert
relleu generacional als lideratges. Tampoc conec al detall com ha funcionat els
directors generals i secretaris generals. Però no tinc la sensació que siguin
trinxera. De fet, però, ni el parlament de Catalunya ha estat
trinxera.
M'angoixa bastant que el 'sottogoverno'
que hem deixat no està resistint com hauria de resistir
—I Brussel·les, ha estat
trinxera?
—Crec que sí, però juguem amb avantatge: juguem lluny del
foc. Per tant, si el parlament no pot fer coses perquè som un país ocupat, les
haurà de fer un altre espai. Això em sembla que s’hauria
d’institucionalitzar.
—Hi ha
gent que diu que el tros que falta serà fet fora del govern.—Si
poguéssim entrar per plantar cara, però com que no tenim les forces… Crec que hi
ha coses que les haurem de fer des de fora, sí. Els pròxims temps potser toca
fer coses que no seran acceptables des del règim autonòmic i s’hauran de fer
fora.
—La repressió fa aflorar coses que
poden ser destructives?
—La repressió ha fet aflorar les febleses
del nostre lideratge. I això és trist, però no ens ho podem amagar a nosaltres
mateixos. Hauria estat molt bé que el jutge Llarena sentís declaracions molt més
decididament en defensa dels que havien fet els catalans l’1-O. N’ha sentida
alguna. I n’hauria hagut de sentir alguna més. A mi m’hauria agradat. I ja
entenc que jo no hi era, allà i per tant… Els grans lideratges són els qui
davant la dificultat verbalitzen les seves posicions de forma
contundent.
—I ara amb lideratges febles, com
avancem?
—Resistint, i donant relleu a noves generacions. Haurà de
passar. A les nostres institucions, que són espanyoles, hi tenim llistes
tancades, per exemple, que no afavoreixen gens els relleus i el rendiment de
comptes davant dels ciutadans. Però som en una situació tan extrema que acabarà
passant. L’altre dia algú parlava de la trituradora de la política
catalana.
—Sort d’Europa,
també.
—És que és tan delirant això de Llarena. Espanya podria haver
tingut una reacció repressiva sense passar-se tant. I han optat per cobrar-se
per avançat les presons. Saben i entenen que seguint les seves regles no podrien
tenir ningú a la presó. Per això s’ho estan cobrant per avançat. L’escarment. Us
farem passar un escarment. I llavors els presos polítics són un missatge:
vigileu que us pot passar com aquests. Ara, això Europa no pot tolerar que passi
a casa seva. Però permet que passi a Espanya. Ho tolera. No mouen dit perquè
això no passi a Espanya, però altra cosa és deixar que passi a casa
seva.
—No puc evitar preguntar sobre la
polèmica conversa filtrada de Lluís Salvadó.
—Mai he considerat els
meus pits un dels meus mèrits. Podrien, això sí, ser un mèrit addicional. Jo ja
sóc gran i els meus pits no causen gaire interès. Jo no tinc res més a dir
d’aquest episodi.
—Vau arribar a govern per a fer la
independència, però també éreu consellera amb idees sobre
ensenyament.
—M’hauria agradat molt ser consellera una temporada. Al
país li falta gruix intel·lectual. Ara ja sé que no podré fer els canvis. Però
en tenia, sí. Sobretot en la formació del professorat: ser més exigents formant
professors. Demanant més nivell. L’èxit dels sistemes educatius depenen de la
qualitat humana i intel·lectual, dels professors. Crec que tenim uns grups de
professors amb qualitat humana excel·lent. Mèrit que no es pot menystenir. Però
encara hem de millorar molt en uns altres aspectes. I crec que això té a veure
com el país reconeix l’esforç. No és només un problema dels mestres. Hem de
reconèixer l’avantatge intel·lectual i social de ser exigents amb els nens.
Estan molt preocupats que els nens siguin feliços. Molt bé. Però en canvi no ho
estem gaire en el fet que els nens aprenguin a fer coses que no els agrada.
Perquè són pel seu bé. No és un problema només de Catalunya. Com que som una
societat molt cohesionada, i cohesionadora, que té molta cultura de la
integració, i això és molt bo, moltes vegades ens costa, per exemple, de no
donar oportunitats a les altes capacitats. De no deixar que hi hagi grans
diferències. Perquè ens fa molta por la diferència.
