La gènesi del poder econòmic | Encara el franquisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla

01. Rafael del Pino. 02. Leopoldo Calvo-Sotelo. 03. Juan Miguel Villar Mir, president d’OHL. 04. Rafael Arias Salgado. 05. José María López de Letona. 06. Mariano Rubio. / EFE

RUBÉN JUSTE Sociòleg i escriptor

Com a mínim hi ha tres accepcions del terme franquisme: una primera, un conjunt de noms, expressions i maneres de pensar i d’actuar amb les quals s’identifica un grup (franquistes); una segona, els descendents directes de la família Franco; i una tercera, menys explorada i no al·ludida, que relaciona el franquisme amb un conjunt social relacionat entre si, el poder del qual es fonamenta en la proximitat i el contacte amb les màximes autoritats de l’Estat. No només aquelles que envoltaven el poder des del 1939 fins a la mort de Franco, sinó també els governs de la monarquia preconstitucional de Joan Carles I, des del 1975 fins al 1977.

En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla. Els Del Pino Calvo-Sotelo, Villar Mir o Revoredo, entre les 10 fortunes més grans, queden fora de l’ombra de la sospita, tot i el seu patrimoni resultant i el seu poder, equivalent a una dècima part del PIB espanyol, i malgrat les connexions amb les trames de corrupció política.

De Ferrovial a Prosegur

A la família Gut-Revoredo se la coneix pels seus furgons blindats de Prosegur, però també per l’omnipresència dels seus vigilants en aeroports, metros, ministeris, bancs, etc. La seva història oficial es remunta al 1976, quan l’argentí Herberto Juan Gut Beltram funda l’empresa. Entre els seus accionistes hi havia la Banca March i el Banc de Madrid. El 1982 Rafael Arias Salgado entra a la presidència de l’empresa, procedent del nucli dur d’Adolfo Suárez i l’UCD, per passar després a ser ministre del Partit Popular en l’era Aznar. Avui l’empresa té com a apoderat el nebot del rei Joan Carles, Pedro de Borbón. Prosegur té presència en 15 països i una plantilla de 168.000 treballadors, que inclou des de la Moncloa fins a la prefectura dels Mossos d’Esquadra.

Els Del Pino Calvo-Sotelo han sigut esquitxats pel cas Palau, ja que afecta pagaments de la seva empresa familiar, Ferrovial, a Convergència Democràtica de Catalunya. L’empresa va ser fundada el 1952 per Rafael del Pino, conjuntament amb el seu cunyat i posterior president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo. També per prohoms del franquisme com José María López de Letona, ministre d’Indústria amb Franco. En aquesta empresa es va formar el governador del Banc d’Espanya durant l’etapa de Felipe González, Mariano Rubio. Avui és l’empresa d’infraestructures amb més projecció exterior, amb 96.000 empleats i presència en més de 15 països. Els seus tentacles toquen autopistes, càterings, infraestructures o el telèfon 010 de l’Ajuntament de Madrid.

El marquès Villar Mir ha passat de puntetes per d’un règim a l’altre, amb una fortuna que ha pogut triplicar durant la crisi econòmica. Recentment es detallava l’origen del seu empori, l’empresa d’infraestructures i serveis OHL. Segons un informe de la UDEF, un terç de la facturació d’OHL entre el 2002 i el 2009 procedia d’adjudicacions de comunitats governades pel PP i el seu nom apareix en els papers de Bárcenas com a donant del PP, també en el cas Lezo (Madrid) o en el de Son Espases (Mallorca). Els seus primers passos van ser esborrats: des del seu pas com a alt càrrec en ministeris franquistes (Obres Públiques i Treball) i ministre d’Hisenda fins a vicepresident econòmic del govern preconstitucional d’Arias Navarro. Als anys 80 va comprar per una pesseta Obrascon, i als 90 Huarte a canvi d’un préstec de 10.000 milions de l’ICO. El 2011 el rei Joan Carles el va premiar amb la concessió del títol de marquès de Villar Mir, el mateix any en què declarava que era “urgentíssima” una reforma laboral.

Juntament amb aquest grup situat entre les deu grans fortunes hi ha cognoms com els Daurella, propietaris de l’embotelladora de Coca-Cola gràcies a la intermediació del règim, que va concedir al pròcer la “medalla al mèrit en el treball”. Altres coneguts són els Samaranch, que salten del règim al màxim lloc a La Caixa o Ercros, o els Primo de Rivera, que avui tenen un dels seus descendents com a accionista d’ El País i anterior gestor d’Amber. En el mateix àmbit, la família Lara, fundadora del Grupo Planeta (1949) i propietària d’Atresmedia (Antena 3 i La Sexta), va passar de ser l’editorial que despuntava amb els llibres de Josep Maria Gironella sobre la Guerra Civil a ser coneguda com una de les dues famílies que controlen els dos emporis de comunicació a Espanya, juntament amb els Polanco. Un dels seus màxims directius, Maurici Casals, apareix vinculat a l’operació Hanta i al testaferro d’Ignacio González. En aquest context es poden englobar els fets següents: que la Falange es querelli contra el jutge Garzón per investigar els crims del franquisme i que la querella sigui admesa a tràmit; que ofendre Carrero Blanco sigui delicte, o que el canvi de nom dels carrers tingui l’oposició dels grans mitjans.

Hi ha un nucli del poder econòmic fortament vinculat al període de la Transició, associat al poder polític i amb una vocació política clara, que es manifesta en una capacitat d’impulsar reformes del mercat laboral que els afavoreixin. Una generació que va viure i va créixer amb una idea de “mercat” poc democràtica.

Font: La gènesi del poder econòmic

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El que està passant | Eduard Voltas

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La unitat d’Espanya no es negocia, i a por ellos. Per tant, la independència només es pot fer violentant en algun moment la llei i exposant-se a la repressió. Fa la sensació que l’independentisme encara no ha digerit aquesta dada.

Eduard Voltas

Que què està passant? Doncs que tenen por, com en tindríem vostè i jo. La investidura està paralitzada per la por, però no només la investidura, també la definició estratègica del que hauria de ser aquesta legislatura. Cada proposta que es posa sobre la taula en les negociacions és examinada amb lupa jurídica més que no política. Això que diu aquí ens pot portar davant del jutge? I això d’aquí, és inhabilitació només, o pot ser presó? L’estat ha trobat la tecla, que tothom en sigui conscient. És vergonyosa, antidemocràtica, autoritària, sí, però l’ha trobat. I l’ús arbitrari del Codi Penal que està fent el jutge Llarena converteix la por en pànic, perquè ni els advocats ja no s’atreveixen a assegurar si això d’aquí o això d’allà és inhabilitació o presó. 

En aquest sentit, difícilment passarà res en relació a la investidura abans de la pròxima ronda de compareixences davant Llarena. El dia 14 hi han d’anar Anna Gabriel i Mireia Boya, el 19 Marta Pascal  i Marta Rovira, i el 20 Artur Mas i Neus Lloveras. I ningú (especialment ERC, que ja té el número 1 entre reixes i no vol tenir-hi també la número 2) no vol fer res que al Torquemada del Suprem li pugui semblar un motiu per quedar-se’ls. Una prevenció tan comprensible com inútil, perquè el jutge els pot citar a tots tantes vegades com vulgui. Si una cosa té el jutge és temps: si no se’ls queda ara al febrer, segons què facin se’ls quedarà al març. I si no, ja ho farà a l’abril.

Ho hem dit altres vegades des del novembre: ara ja tenim tota la informació sobre la taula. I hem après que al Regne Unit o al Canadà no, però a Espanya, perseguir la independència, per molt que sigui per mitjans pacífics, et pot portar a la presó. Dins la llei no es pot fer, i la nació que té la majoria demogràfica estructural no vol canviar la llei, ni interpretar-la amb flexibilitat, ni res. La unitat d’Espanya no es negocia, i a por ellos. Per tant, la independència només es pot fer violentant en algun moment la llei i exposant-se a la repressió. Fa la sensació que l’independentisme encara no ha digerit aquesta dada. Se l’ha empassat dolorosament, però no l’ha digerit, no l’ha paït, no l’ha processat i no n’ha tret conclusions i marcs d’acció estables i compartits a curt, mitjà i llarg termini. Mentre això no passi, viurem instal·lats en el desconcert i la provisionalitat. I mentre no es superi la paràlisi de la por, no hi haurà política independentista possible. Disculpin la cruesa d’aquest article, però això és el que està passant.

Font: El Món | El que està passant

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El català (no) suma

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Diversos són els homes i diverses les parles

Laura Marí és tècnica de normalització lingüística. Twitter: @Mar8Lau

Sempre havíem pensat que el coneixement de més d’una llengua és enriquidor per a l’individu que les parla i per a la comunitat que hi conviu, i que la coexistència en igualtat de condicions de diverses llengües, una de pròpia i una de cooficial ─si deixem de banda l’aranès, en el cas del català─, s’havia de garantir. La política lingüística hauria d’establir els mecanismes per tal que tots tinguéssim garantits els nostres drets lingüístics. Si no cal conèixer una llengua, l’ús només es pot garantir amb limitacions (i militància!), perquè la comunicació se’n ressent. I ja som al cap del carrer.

A Catalunya, la normalitat, és a dir la pràctica del català en tots els àmbits d’ús, no ha estat garantida mai. De fet, la Llei del Codi de consum de Catalunya, que pretenia elevar el llindar d’obligatorietat del català en el marc socioeconòmic ha quedat en el somni dels justos des que es va aprovar el 2010; mentrestant, les directives sobre l’obligatorietat del castellà han anat fent via a l’empara de la Unió Europea ─que recordem que és un club d’estats i, per tant, no té en compte per a Espanya llengües diferents a l’explicitada a l’article 3 de la Constitució─, i són més de 200 les lleis que regulen l’ús en exclusiva del castellà.  

Tot això ve a tomb de la involució lingüística que es respira últimament arreu. No fa ni una setmana el partit taronja, Ciutadans, ha proposat a Madrid que es consideri únicament un mèrit el coneixement de les llengües pròpies de les diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol per accedir a l’administració; també recentment hem viscut la polèmica a la baixa sobre el nivell que ha de certificar un treballador de la sanitat pública a les Illes Balears per poder optar a un lloc de treball (amb un termini d’adaptació, és clar!) i just acabem de saber que Consum, una cooperativa del sector de la distribució del País Valencià, amb gran implantació a Catalunya, ha decidit deixar d’etiquetar en les dues llengües cooficials els seus productes propis. I alerta!, que l’etiquetatge es reduïa a posar a sota del nom del producte, i en cos més petit, la denominació en valencià/català. Per què aquesta aversió a la diversitat, a la plena cooficialitat de les llengües? Si una no es garanteix i l’altra sí, evidentment amb una fem i aquí és on alguns volen arribar. L’equidistància té aquests problemes.  

Qui ha decidit que el català resta? Com és que Consum decideix que etiquetar en més d’una llengua els és perjudicial? Un excés de prudència davant previsibles boicots ara que la situació política és de negació del diàleg? Com és que preferim restringir drets que educar en la diversitat? Com és que fidelitzar els clients catalans i valencians val menys que acontentar els de l’a por ellos? La tècnica de la por sempre funciona.

El Matí Digital - El català (no) suma

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

MANIFÈST DE SOSTEN A MIRÈLHA BÒIA | Assemblada Nacionala Occitana (ANÒC)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

MANIFÈST DE SOSTEN A MIRÈLHA BÒIA

Manifèst collectiu · 11.02.2018

La deputada aranesa al Parlament de Catalonha, Mirèlha Bòia (Mireia Boya), serà menada davant la justícia espanhòla per “rebellion” pr’amor de sa participacion politica al referendum que se tenguèt lo 1r d’octòbre passat.

Lo jutge del Tribunal Suprèm espanhòl, Pablo Llarena, l’a apelada pel 14 de febrièr.

Bòia serà seguida puèi d’Anna Gabriel, tanben èx-deputada de la CUP e mesa en examen pel meteis “delicte”.

Lo jutge Llarena decidiguèt lo 22 de decembre passat d’alargar l’enseguida contra Mirèlha Bòia, e mai contra d’autras responsablas politicas catalanas coma Anna Gabriel, Marta Pascal o encara Marta Rovira.

Las practicas politicas de l’estat espanhòl nos semblan vengudas d’un autre temps, d’un temps que fòrça gents l’avián cregut passat, e nos remembran las piègers oras de l’istòria en Catalonha tant coma en Espanha: la criminalizacion e la repression judiciària d’una partida de la classa politica catalana per sas opinions politicas, l’empresonament de lidèrs de partits e d’associacions ciutadanas, l’exili d’un president de govèrn... Tot aquò manten un sentiment d’arbitrarietat e d’injustícia, al bèl mièg d’una Union Europèa que se targa d’èsser un modèl de liberalisme e de pluralisme politic dins lo Mond.

Nosautres, ciutadanas e ciutadans de l’Union Europèa, occitanas e occitans, declaram nòstre sosten total a Mirèlha Bòia.

Sostenèm Mirèlha Bòia per aver representat al Parlament catalan, entre 2015 e 2017, amb dignitat istorica, la votz d’Occitània; o faguèt en rendent possible que, pel primièr còp dins l’istòria dels estats modèrnes europèus, la lenga occitana ganhèsse una visibilitat publica e politica, dins lo quadre del procès per lo bastiment de la Republica de Catalonha, çò que representa un fenomèn d’una portada politica incomparabla amb la situacion desastrosa de la lenga d’òc dins son territòri istoric majoritari, dins la Republica Francesa.

Sostenèm Mirèlha Bòia, dont lo quite nom es portaire de tota una esperança per las femnas e los òmes d’òc, fàcia a las practicas policièras e arbitràrias d’un estat dont las garentidas democraticas cada jorn van mai a la deriva.

Entre las primièras organizacions signatàrias:

- Assemblada Nacionala Occitana (ANÒC)

- Accion Culturala Occitana

- Associacion entara difusion d’Occitània en Catalonha (ADÒC)

- Cercle d’Afrairament Occitanocatalan (CAÒC)

- Chambra d’Òc

- Corròp per Aran

- Òc Malhòrca

- Partit de la Nacion Occitana (PNO)

Tota organizacion e tot individú pòdon signar aqueste manifèst en escrivent als mèdias Jornalet (info@jornalet.com) o Aquò d’Aquí (aquodaqui@aquodaqui.info).

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Conviden al Pirineu català els murcians reprimits per la policia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Estany Llong, Autor: Jorge Picallo

Alba Solé 

La plataforma i iniciativa ciutadana Pirineus "con ellos" convida els murcians que hagin estat víctimes de la repressió i violència policial per les seves protestes contra el mur de l'AVE a Múrcia a passar uns dies al Pirineu català. 

Els impulsors de la plataforma han proposat als hotelers del territori, Alt Urgell i Cerdanya, que convidin als seus establiments els ciutadans de Múrcia que es van manifestar contra la construcció d'un mur que havia de permetre l'arribada de l'AVE al preu de tallar la ciutat pel mig. Els manifestants proposaven que se soterrés el tren. 

Pirineus "con ellos" ha nascut amb l'objectiu de promoure accions de solidaritat amb grups socials, entitats i persones d’arreu d’Espanya que hagin estat víctimes de repressió policial pel sol fet de defensar els drets col·lectius. 

 

La primera acción ha estat posar-se en contacte amb els hotelers de les dues comarques per proposar-los una campanya que consisteixi en l’oferiment gratuït d’allotjament, menús, activitats esportives, lúdiques i culturals als membres de la plataforma Pro-Soterramiento de la Vías de Murcia.

 

Després de rebre les propostes dels empresaris del sector turístic els promotors de la iniciativa traslladaran els programes de les visites a l’entitat murciana per tal que persones afectades per la violència policial puguin ocupar aquestes places. Les primeres respostes positives ja han començat a arribar a la plataforma.

 

Amb aquesta acció, la plataforma “busca donar una resposta en positiu com a poble solidari també amb Espanya, que no busca l’enfrontament ni el rancor, sinó simplement lluitar pels nostres drets com a poble”.

 

Aquesta iniciativa neix com a reacció i resposta a l’oferiment d’estades i activitats gratuïtes que una cadena hotelera de Múrcia ha fet als policies i guàrdies civils desplaçats a Catalunya amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre. 

RELACIONAT: 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/disculpa-socialista-murcia-invitacio-piolins_237717_102.html
https://www.elnacional.cat/ca/politica/hotelers-murcia-estades-gratuites-policia-catalunya_202548_102.html

Font: Conviden al Pirineu català els murcians reprimits per la policia

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El concepte de justícia com a arma de guerra política, nascut als EUA, és aplicable en aquest conflicte

Josep Casulleras Nualart

La repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme a Catalunya té la forma i el propòsit d’allò que s’anomena lawfare, és a dir, ‘guerra judicial’, un concepte d’origen nord-americà que es refereix a l’ús de la llei com a arma política. És una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir forçar-la, tergiversar-la o àdhuc incomplir-la. ‘Qui ha fet que avui ERC i JxCat no tinguin líders perquè estan escapçats? Mariano Rajoy i el PP’, es vantava la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáez de Santamaría. Una operació d’estat amb un mateix propòsit: la inhabilitació de l’adversari polític, la persecució judicial de l’enemic, i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident de lawfare, de guerra judicial.

L’origen d’aquest concepte és incert, tot i que n’hi ha referències als anys setanta als Estats Units. Però hom considera que el primer a teoritzar-lo fou el coronel de les forces aèries dels EUA Charles Dunlap Jr. amb l’assaig ‘Law and military iterentions: Preserving Humanitarian Values in 21st Conflicts‘ (pdf). Dunlap hi defineix lawfare, directament, així: ‘Ús de la llei com a arma de guerra.’ Més tard, ha estat la iniciativa The Lawfare Project, impulsada per l’advocada de drets humans i directora de cinema Brooke Goldstein, que n’ha ampliat la definició. I ha ajudat a popularitzar-lo, fent veure els diversos casos arreu del món en què un sistema legal o una legislació són utilitzats per justificar l’eliminació d’oponents polítics. ‘Es tracta de l’abús de la llei i dels nostres sistemes judicials per a minar els principis que pregonen: l’estat de dret, la presumpció d’innocència i el dret de llibertat d’expressió’, deia Goldstein en aquest discurs el 2010.

Aquest vídeo de la iniciativa No Lawfare és revelador, si s’aplica a la situació de repressió política i judicial de l’estat espanyol:

#Lawfare es utilizar el Poder Judicial y los medios de comunicación para perseguir a líderes populares.

Aprendé un poco más sobre el #Lawfare mirando este video. pic.twitter.com/qEomiJaYiV

— NoLawfare (@nolawfare) 29 de desembre de 2017

Defineix aquestes accions emmarcades en el lawfare: ‘Persecució política, destrucció de la imatge pública o inhabilitació d’un adversari polític; combinació d’accions que semblen legals amb una gran cobertura mediàtica que exerceix pressió sobre l’adversari i el seu entorn, formulant acusacions sense proves, de manera que perdi suport i que no disposi de capacitat de reacció.’

‘S’ha acabat la broma’
L’instrument més clar i contundent de la repressió política a l’estat espanyol aquests últims anys ha estat el Tribunal Constitucional, amb un sistema de designació dels magistrats que respon a les majories polítiques que hi ha, i que en el cas de Catalunya ha tingut una funció de detonant del conflicte, amb la sentència del juliol del 2010 que escapçava un estatut d’autonomia aprovat pel parlament, retallat després per les corts espanyoles i aprovat finalment en referèndum pels catalans.

Francisco Pérez de los Cobos

I amb l’eclosió del procés independentista, la majoria absoluta del PP va permetre la reforma de la llei orgànica del TC, feta expressament per a combatre aquest procés i els seus dirigents, dotant el tribunal per primera vegada de capacitat sancionadora. ‘S’ha acabat la broma’, amenaçava el dirigent del PP català Xavier Garcia Albiol en la presentació de la reforma. Eren els anys de creixement de l’independentisme, amb fulls de ruta que tenien l’aval d’una majoria parlamentària, els anys immediatament posteriors a la sentència de l’estatut, durant els quals Francisco Pérez de los Cobos, ex-militant del PP, amb un passat vinculat a l’extrema dreta i reconegut anticatalanista, va presidir la institució. Pérez de los Cobos, germà del policia que deia que la llei estava per damunt de la convivència.

La ingerència política en un tribunal que lidera l’acció repressiva contra l’independentisme s’ha fet evident també aquests dies. Amb les trucades del govern espanyol al president i als membres del tribunal per fer-los veure la importància d’admetre a tràmit la impugnació de la candidatura de Carles Puigdemont a ser investit president de la Generalitat. El tribunal va acabar ajornant la decisió sobre el recurs, però va accedir a complaure el govern espanyol imposant unes mesures cautelars impossibles d’assumir per Puigdemont per a poder-se sotmetre a la investidura.

Ho va fer tenint en compte que ni el ponent, ni els lletrats, ni el Consell d’Estat espanyol no aconsellaven l’admissió a tràmit d’un recurs que a la pràctica implicava una impugnació preventiva d’una votació d’investidura d’un candidat que es va poder presentar a les eleccions perfectament. Una cosa mai no vista.

Tot això va acompanyat d’una acció decisiva de pràcticament tota la maquinària mediàtica de l’estat espanyol, que construeix un discurs de caricaturització i demonització, d’elevació d’aquest adversari a la condició d’enemic públic número u, i que permet de fer penetrar entre l’audiència i la ciutadania la convicció que el càstig que rebi serà just, i que les consideracions de dubtosa legalitat o de manifesta il·legalitat són secundàries. Perquè l’objectiu polític, en aquest cas la preservació de la unitat d’Espanya, s’ho val.

Ana Rosa Quintana forma part de l’engranatge de la maquinària mediàtica

La violència és culpa dels agredits

L’enemic no és només Puigdemont; és tot l’independentisme. Per això es va obrir una causa general, feta amb investigacions secretes i construïda amb atestats policíacs que falsegen deliberadament els fets, per a permetre que l’acció de la justícia sigui implacable amb els responsables d’uns fets que són convenientment presentats com a violents, ‘tumultuaris’. D’ací es desprèn l’acusació de sedició contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, de l’alçament ‘tumultuari’ i violent, al qual es refereix el codi penal espanyol. La manifestació del 20 de setembre davant el Departament d’Economia va ser multitudinària i pacífica, i els dirigents d’Òmnium i l’ANC van actuar perquè ho fos. Però, en canvi, seran jutjats per sedició, i és per aquesta acusació que fa més de cent dies que són en presó preventiva.

El 20 de setembre hi va haver les concentracions de protesta; el dia 22 a migdia el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ja parlava d’accions ‘tumultuàries’; i quan encara no havia acabat la conferència de premsa la fiscalia general de l’estat ja presentava una denúncia per sedició contra Sànchez i Cuixart. Més tard, la jutgessa Lamela, primer, i el jutge Llarena, després, assumien la tesi de la Guàrdia Civil, que era la mateixa que la del govern espanyol, que era la mateixa que la de la fiscalia, que era la mateixa que la seva. I que la del jutge Pablo Llarena. Un cas de lawfare en tota regla.

I una cosa semblant va passar amb les acusacions de rebel·lió contra els membres del govern i els de la mesa del parlament, inclosa la presidenta. Que no hi havia la violència que requereix l’acusació del delicte de rebel·lió? La Guàrdia Civil, i la fiscalia, i la jutgessa Lamela, i el jutge Llarena, se la van inventar en sengles atestats i interlocutòries. I si les proves de violència dels manifestants eren escasses, s’acabava fent responsable de la violència de la policia espanyola durant el referèndum de l’1-O (una violència, aquesta sí, molt evident i clamorosa) als qui havien convocat el referèndum, és a dir, als qui n’havien estat víctimes.

Tot plegat amb l’acompanyament mediàtic adequat. I social i polític. El PSOE, l’altre gran partit de l’estat, ha fet pinya amb el PP, Ciutadans i el rei d’Espanya. El 3 d’octubre, quan Felipe VI va comparèixer ordenant d’actuar contra l’independentisme, els socialistes van retirar la petició de reprovació de Sáenz de Santamaría per la violència de l’1-O. I només els mitjans estrangers es van estranyar del discurs de Felipe VI i van criticar-ne la duresa. Tots els poders de l’estat remaven alhora contra un enemic comú que calia destruir. Aquest és un dels principis de la definició de lawfare, el de guerra desigual, entre un combatent molt poderós, amo de la llei, i un altre que en rep les conseqüències.

En aquest combat, se n’ha ressentit també la llibertat d’expressió i s’ha fet un ús impropi del concepte de delicte d’odi, que s’imputa a tots els qui han gosat criticat la violència de la policia i la Guàrdia Civil durant l’1-O. Com en la causa general oberta a Reus.

Acaba essent inútil de recórrer a cap dels mecanismes interns de què disposa el sistema judicial espanyol, perquè en totes les instàncies judicials hi ha un mateix punt de vista i una mateixa manera de procedir en aquest conflicte; que és la mateixa que dicta la majoria política a l’estat espanyol. Queda el recurs a la via judicial internacional. Perquè, políticament, tampoc la UE no ha servit, de moment, per a demanar empara davant la repressió. De fet, la Comissió Europea ha acabat esdevenint l’última peça de l’engranatge del lawfare contra l’independentisme català. El penúltim episodi: la resposta a una pregunta que demanava a l’executiu comunitari d’investigar la violència de l’1-O. La resposta: ‘És competència dels estats membres garantir els drets fonamentals d’acord amb els tractats internacionals i la pròpia constitució.’ És a dir, dels mateixos estats que els poden vulnerar.

Font: Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

#JoTambé Només respondré en català!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Al Facebook, a Twitter, a Goggle Plus, Instagram, Youtube i a les xarxes socials; per telèfon, a la feina, als transposrts públics; a botigues, bars i restaurants; a la policia, als jutjats, a qui ens pregunta pel carrer; als formularis, qüestionaris i correus; pel carrer, a casa, en public i en privat, fem l'esforç de no canviar de llengua; de mantenir el català contra l'opressió, la humiliació i el menyspreu. Som moltes les persones que procurem fer-ho amb naturalitat, sempre i perquè entenem que el català, en totes les seves variants dialectals, és la llengua pròpia de tots els Països Catalans; de Fraga a Maó i l'Alguer, i de Salses a Guardamar.

Ara, a més, fem-ho visible i possible com a resposta activa a la persecució política que ja no es limita a uns quants càrrecs electes, sinó que amenaça a professors d'escola, mecànics, botiguers, gent gran, usuaris del transports públic i a tothom en general que sembli sospitós de pertànyer a la causa catalana que defensa la República.

En solidaritat amb els presos polítics, amb el Govern legítim de la Generalitat, il·legalment cessat i a la presó o a l'exili, fem servi el hashtag #JoTambé per indicar que no ens doblegarem. Pengeu el cartell als vostres murs, a les vostres solapes. Que la nostra resposta no sigui mai més el silenci de la nostra llengua.

Fem República responent sempre en la seva llengua. #JoTambé

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial