Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 16 de febrer de 2018

La gènesi del poder econòmic | Encara el franquisme

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla

01. Rafael del Pino. 02. Leopoldo Calvo-Sotelo. 03. Juan Miguel Villar Mir, president d’OHL. 04. Rafael Arias Salgado. 05. José María López de Letona. 06. Mariano Rubio. / EFE
RUBÉN JUSTE Sociòleg i escriptor

Com a mínim hi ha tres accepcions del terme franquisme: una primera, un conjunt de noms, expressions i maneres de pensar i d’actuar amb les quals s’identifica un grup (franquistes); una segona, els descendents directes de la família Franco; i una tercera, menys explorada i no al·ludida, que relaciona el franquisme amb un conjunt social relacionat entre si, el poder del qual es fonamenta en la proximitat i el contacte amb les màximes autoritats de l’Estat. No només aquelles que envoltaven el poder des del 1939 fins a la mort de Franco, sinó també els governs de la monarquia preconstitucional de Joan Carles I, des del 1975 fins al 1977.
En aquest sentit, aparells de l’Estat com el judicial o el militar han sigut assenyalats com a “franquistes”, mentre el poder econòmic es mantenia en un segon pla. Els Del Pino Calvo-Sotelo, Villar Mir o Revoredo, entre les 10 fortunes més grans, queden fora de l’ombra de la sospita, tot i el seu patrimoni resultant i el seu poder, equivalent a una dècima part del PIB espanyol, i malgrat les connexions amb les trames de corrupció política.

De Ferrovial a Prosegur

A la família Gut-Revoredo se la coneix pels seus furgons blindats de Prosegur, però també per l’omnipresència dels seus vigilants en aeroports, metros, ministeris, bancs, etc. La seva història oficial es remunta al 1976, quan l’argentí Herberto Juan Gut Beltram funda l’empresa. Entre els seus accionistes hi havia la Banca March i el Banc de Madrid. El 1982 Rafael Arias Salgado entra a la presidència de l’empresa, procedent del nucli dur d’Adolfo Suárez i l’UCD, per passar després a ser ministre del Partit Popular en l’era Aznar. Avui l’empresa té com a apoderat el nebot del rei Joan Carles, Pedro de Borbón. Prosegur té presència en 15 països i una plantilla de 168.000 treballadors, que inclou des de la Moncloa fins a la prefectura dels Mossos d’Esquadra.
Els Del Pino Calvo-Sotelo han sigut esquitxats pel cas Palau, ja que afecta pagaments de la seva empresa familiar, Ferrovial, a Convergència Democràtica de Catalunya. L’empresa va ser fundada el 1952 per Rafael del Pino, conjuntament amb el seu cunyat i posterior president del govern espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo. També per prohoms del franquisme com José María López de Letona, ministre d’Indústria amb Franco. En aquesta empresa es va formar el governador del Banc d’Espanya durant l’etapa de Felipe González, Mariano Rubio. Avui és l’empresa d’infraestructures amb més projecció exterior, amb 96.000 empleats i presència en més de 15 països. Els seus tentacles toquen autopistes, càterings, infraestructures o el telèfon 010 de l’Ajuntament de Madrid.
El marquès Villar Mir ha passat de puntetes per d’un règim a l’altre, amb una fortuna que ha pogut triplicar durant la crisi econòmica. Recentment es detallava l’origen del seu empori, l’empresa d’infraestructures i serveis OHL. Segons un informe de la UDEF, un terç de la facturació d’OHL entre el 2002 i el 2009 procedia d’adjudicacions de comunitats governades pel PP i el seu nom apareix en els papers de Bárcenas com a donant del PP, també en el cas Lezo (Madrid) o en el de Son Espases (Mallorca). Els seus primers passos van ser esborrats: des del seu pas com a alt càrrec en ministeris franquistes (Obres Públiques i Treball) i ministre d’Hisenda fins a vicepresident econòmic del govern preconstitucional d’Arias Navarro. Als anys 80 va comprar per una pesseta Obrascon, i als 90 Huarte a canvi d’un préstec de 10.000 milions de l’ICO. El 2011 el rei Joan Carles el va premiar amb la concessió del títol de marquès de Villar Mir, el mateix any en què declarava que era “urgentíssima” una reforma laboral.
Juntament amb aquest grup situat entre les deu grans fortunes hi ha cognoms com els Daurella, propietaris de l’embotelladora de Coca-Cola gràcies a la intermediació del règim, que va concedir al pròcer la “medalla al mèrit en el treball”. Altres coneguts són els Samaranch, que salten del règim al màxim lloc a La Caixa o Ercros, o els Primo de Rivera, que avui tenen un dels seus descendents com a accionista d’ El País i anterior gestor d’Amber. En el mateix àmbit, la família Lara, fundadora del Grupo Planeta (1949) i propietària d’Atresmedia (Antena 3 i La Sexta), va passar de ser l’editorial que despuntava amb els llibres de Josep Maria Gironella sobre la Guerra Civil a ser coneguda com una de les dues famílies que controlen els dos emporis de comunicació a Espanya, juntament amb els Polanco. Un dels seus màxims directius, Maurici Casals, apareix vinculat a l’operació Hanta i al testaferro d’Ignacio González. En aquest context es poden englobar els fets següents: que la Falange es querelli contra el jutge Garzón per investigar els crims del franquisme i que la querella sigui admesa a tràmit; que ofendre Carrero Blanco sigui delicte, o que el canvi de nom dels carrers tingui l’oposició dels grans mitjans.
Hi ha un nucli del poder econòmic fortament vinculat al període de la Transició, associat al poder polític i amb una vocació política clara, que es manifesta en una capacitat d’impulsar reformes del mercat laboral que els afavoreixin. Una generació que va viure i va créixer amb una idea de “mercat” poc democràtica.

Font: La gènesi del poder econòmic

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Publica un comentari a l'entrada