Francesc Eiximenis, OFM (1409)

En 2009, es commemorà el 600 aniversari de la mort del franciscà Francesc Eiximenis, ocorreguda entre març i abril de 1409 a Perpinyà. És bo recordar la seua figura i fins i tot donar-lo a conèixer, ja que, malgrat la seua gran importància, molta gent sols el coneix d'oïdes o, senzillament, no el coneix, tot i ser un dels escriptors més importants de la literatura catalana de tots els temps, i una persona molt rellevant al País Valencià del s. XIV. A València visqué 25 anys, i allà hi escrigué la major part de la seua diversa obra, en català i en llatí. Francesc Eiximenis, doncs, representa també la vinculació estreta entre Catalunya i el País Valencià. Tant és així que a Eiximenis hom l'ha considerat al llarg de la història català o valencià indistintament.

Parlant sobre la seua vida, nasqué probablement a Girona, pels volts de 1330, i ingressà de ben menut en l'orde franciscà, com era molt normal entre els fills de famílies acomodades (com era la seua) en aquella època. Seguí després un ampli periple d'estudis per diversos centres universitaris, tant de la Corona d'Aragó com d'Europa Occidental. D'entre ells, tenim molts indicis que el que més li influí va ser la Universitat d'Oxford, on els franciscans tenien llavors un brillant estudi, que donà figures com per exemple Robert Grosseteste, Ricard de Middletown, Adam Wodham, Robert Cowton o Joan de Gal·les, a banda de les dos màximes figures del pensament franciscà del s. XIV: el beat Joan Duns Escot  i  Guillem d'Ockham.

Els seus estudis culminaren amb l’obtenció del títol de mestre en Teologia (grau màxim universitari de l'època) en 1374 en la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Obtingut aquest títol, torna a Catalunya, i se tenen notícies d'ell a Barcelona, Vic i Girona.

En 1379 aproximadament, el rei Pere el Cerimoniós li encarregà la seua gran “obrada”, en paraules del mateix rei: Lo Crestià. Aquesta obra devia haver consistit en una Summa Theologica, com les que se feien llavors, en tretze volums, i ací ve la novetat, en llengua vulgar. D'aquests tretze volums sols s'arribaren a composar quatre, i amb materials destinats per a la resta, composà Eiximenis altres obres, de les quals parlarem després. El Primer del Crestià (376 capítols més 5 del pròleg a tot Lo Crestià), doncs, el primer d'aquests volums, fou conclòs a Barcelona vers 1381 i versa sobre una introducció general i apologètica del cristianisme.

Cap al 1382 es té constància ja de l'estada de Francesc Eiximenis a València. S'ha dit que la seua vinguda es degué al desig dels jurats de València d'atreure a la ciutat figures destacades dels ordes mendicants, que donaren gran lluentor intel·lectual a la ciutat. Ací conclogué Eiximenis la resta de llibres de Lo Crestià: El Segon (239 capítols), vers 1382, que tracta sobre la temptació; el Terç (1.060 capítols), vers 1384, que tracta sobre el mal en general i els diversos pecats en concret, i el Dotzè (907 capítols), amb una primera versió conclosa vers 1387 i la versió definitiva conclosa vers 1391, que és un veritable manual de governants, a l'estil dels nombrosos De regimine principum d'aquesta època, de contingut enciclopèdic, dedicat a Alfons d'Aragó, primer duc de Gandia, comte de Dénia i de Ribagorça i marquès de Villena.

Al poc d'arribar a València, a més, vers 1383, escrigué el Regiment de la Cosa Pública, una obreta de 39 capítols dedicada als jurats de València, on els dóna consells per al bon govern i exposa sintèticament l'ideari pactista medieval.

A València, l'activitat de Francesc Eiximenis fou incessant i podem destacar diverses fites. Així, fou un dels tres religiosos encarregats de pronunciar l'elogi fúnebre de Pere el Cerimoniós en 1387, i també del discurs per a celebrar la campanya siciliana de 1392. No debades, Eiximenis fou autor d'un Ars Praedicandi (Manual de Predicació) en llatí, on dóna consells i pautes per a elaborar sermons, a l'estil de manuals semblants que se feien en aquella època. També fou comissari apostòlic d'una croada valenciano-mallorquina contra els pirates del Nord d'Àfrica entre 1397 i 1399. També rebé l'encàrrec, que no reeixí, de part del Consell de la ciutat de València, d'encapçalar una comissió que pretenia unificar els diversos estudis de la ciutat en setembre de 1399. Col·laborà, en fi, en la fundació del convent franciscà de Sant Esperit de Morvedre, prop de Gilet, en 1404. En aquesta fundació tingué part important la reina Maria de Luna, muller de Martí I l'Humà (o l'Eclesiàstic). Aquesta reina podem dir que fou filla espiritual seua. A ella li dedicà un deliciós devocionari en valencià conegut com a Scala Dei a finals del s. XIV (o principis del XV), i l’assistí espiritualment poc abans de morir aquesta reina en desembre de 1406 a Vila-real.

Eiximenis no desatengué la seua dimensió d'home d'Església mentre estigué a València. Així, participà en 1392 en una comissió d'experts que revisà els llibres hebraics furtats durant el sagnant pogrom de 1391. També en 1391, en una època dura i perillosa per a la Ciutat i Regne de València, organitzà una espècia d'exèrcit espiritual que recorregué els monestirs de prop de València on demanà als religiosos “llurs oracions, per impetrar ajuda e remei”. En darrer terme, participà en 1397 i 1398 en una comissió de teòlegs de tota la Corona d'Aragó (entre els quals estava el dominic Antoni Canals), per a assessorar el rei Martí sobre el Cisma d'Occident. Així mateix, mantingué excel·lents relacions amb Hug de Llupià bisbe de València entre 1398 i 1427, a qui dedicà, possiblement en 1398 el Pastorale (Pastoral), de 167 capítols en llatí. És un complet manual de consells per a un bisbe, on se nota molt la influència de l'obra homònima de sant Gregori.

Després de la mort del rei Pere el Cerimoniós en 1387, principal impulsor de Lo Crestià, Eiximenis abandonà definitivament aquest projecte i se centrà més en temes espirituals, contemplatius i fins i tot místics que il·lustren la majoria de les seues obres posteriors. Tenim així el Llibre dels Àngels (201 capítols), conclòs en 1392, dedicat a Pere d'Artés, mestre racional, que és un veritable tractat d'angelologia i que tingué molt d'èxit, essent el llibre d'Eiximenis que fou més traduït (traduccions al llatí, francès, castellà i fins i tot el flamenc). Una de les versions incunables franceses fou el primer llibre imprès a Ginebra. Aquesta obra contribuí a més poderosament a difondre la devoció als àngels entre la població valenciana. Posteriorment, vers 1396, escrigué el Llibre de les Dones (396 capítols), dedicat a Sanxa Ximenes d'Arenós, comtessa de Prades, on al principi es donen algunes directrius bàsiques per a l'educació femenina segons els cànons de l'època, però després s'hi fa una completa exposició dels fonaments de la fe catòlica (i s'aprofiten molts materials destinats a llibres no escrits Lo Crestià).

Les seues dos últimes obres importants denoten ja l'enfocament preferentment espiritual i contemplatiu de què hem parlat. La darrera obra en valencià, la Vida de Jesucrist (691 capítols), dedicada també a Pere d'Artés, conclosa possiblement en 1403, és una obra que pretén, com diu el pròleg, escalfar els creients en l'amor a Crist i sa mare la Verge, la Gloriosa, com ell l'anomena. És un complet tractat, doncs, cristològic i mariològic, però amb contingut més ample i, com les obres més importants d'Eiximenis, gairebé enciclopèdic. D'aquesta obra es feren traduccions al francès i al castellà. L'incunable de la traducció castellana, feta per fray Hernando de Talavera, O.S.H., primer bisbe de Granada després de la Reconquesta, fou el primer llibre imprès en eixa ciutat. El Psalterium alias Laudatorium (Saltiri o Laudatori), compost a principis del s. XV, és un bell recull de 344 oracions en llatí que Eiximenis dedicà al papa d'Avinyó Benet XIII, estructurades en tres cicles: De laude Creatoris (sobre la lloança del Creador), De vita et excellentia Redemptoris (sobre la vida i excel·lència del Redemptor) i  De vita et ordinatione hominis viatoris (sobre la vida i ordenació de l'home viador).

Precisament aquest papa d'Avinyó, Benet XIII, l'aragonès Pero Martines de Luna, el convocà al concili de Perpinyà a finals de 1408 i el nomenà patriarca de Jerusalem  i bisbe d'Elna, antiga denominació de la diòcesi de Perpinyà. El 15 de maig de 1409 ja consta el nomenament del successor d'Eiximenis en la diòcesi de Perpinyà. I un mes abans, entre el 25 i el 26 d'abril de 1409, es féu un acurat inventari dels llibres que Francesc Eiximenis posseïa, que encara estaven a València, i no havia tingut temps encara d'endur-se a Perpinyà. Es pot suposar, per tant, que morí a Perpinyà poc abans d'eixa data. Francesc Eiximenis fou soterrat al convent franciscà d'eixa ciutat rossellonessa.

Lluís Brines, membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

Font: Francesc Eiximenis, OFM (1409), per Lluís Brines

Un lloc digne per al català dins el Pacte

M. ANTÒNIA FONT Secretària de normalització lingüística de l'STEI Intersindical 

/ ARA BALEARS

Tots volem l’estabilitat legislativa al sistema educatiu i feim passes per consensuar les bases per a un pacte educatiu a les Illes i a l’Estat. El document d’Illes per un Pacte és al Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB). La feina feta suposa una implicació i un procés d’aprenentatge molt bo per a les persones que hi participam, però hi ha aspectes que, de moment, no formen part del consens, com per exemple que hi figuri que l’ensenyament ha de continuar sent el 50% com a mínim en català a tots els centres de les Illes i el 100% per als centres que així ho acordin.

No entenem que, per part de la majoria de la Comissió Permanent, no s’hagi acceptat aquesta esmena que fa referència a la llengua, ni tampoc cap de les altres esmenes substancials que ha presentat l’STEI Intersindical i que fan referència a la derogació de la LOMQE, la reversió de totes les retallades, l’elecció democràtica de les direccions per part dels consells escolars, la garantia de no arbitrarietat en la provisió dels llocs de treball docent, etc. Pensàvem que, ara que el Govern de les Illes Balears ha atorgat el premi Ramon Llull -l’il·lustre mallorquí i pare de les lletres catalanes- a les entitats que formen part d’Illes per un Pacte, s’acceptaria l’esmena que fa referència al català.

L’ensenyament és una de les quatre potes de la normalització de la llengua, juntament amb els mitjans de comunicació, l’Administració i l’ús social. Ens preocupa el fet que hi hagi entitats dins el CEIB que no vulguin la referència explícita del que ara tenim, el Decret de mínims. Un dels arguments és: “Volem complir l’Estatut d’Autonomia, la Llei de Normalització Lingüística (LNL) i l’autonomia de centres i no volem parlar de tants per cent”.

L’STEI no vol passes enrere en la normalització del català. Ni tampoc la desregulació normativa, o que resti en mans d’una falsa autonomia de centre quin serà el tant per cent de català que es farà a cada centre. A les bases del Pacte la qüestió lingüística no pot quedar definida de manera tan feble o en mans del voluntarisme. Volem donar continuïtat a la bona feina que fins ara han fet els mestres i professors implicats amb un sistema educatiu democràtic, obert, participatiu, arrelat al medi, amb el català com a llengua vehicular de l’aprenentatge i de la comunicació interna i externa. Aquest model escolar, que té el suport de pares i mares, va aguantar les envestides del Govern Bauzá perquè estava construït amb uns fonaments sòlids, coherents pedagògicament i amb el català com un dels seus pilars.

Volem que aquesta feina, que ha evolucionat amb el temps i les persones, que ha estat creativa, garantia de cohesió social i que ha sabut incorporar noves metodologies, continuï progressant amb una normativa que li faci costat i que impliqui TOTS els centres educatius de les Illes Balears de la mateixa manera. Perquè la normalització avança quan és majoritària i es fa pertot amb un mínim de presència i compromís.

Per altra banda, el Marc comú europeu de referència és un marc per a l’aprenentatge de llengües estrangeres fora del sistema escolar. No és el currículum bàsic de referència del català a l’escola. A més, el català no és només una assignatura, una matèria que s’ha d’aprovar... és l’element cohesionador de totes les persones que viuen i treballen a les Illes, vinguin d’on vinguin i parlin la llengua que parlin. És l’expressió de qui som, d’on venim i cap on anam, concepte molt útil per no despersonalitzar-nos i tenir una mirada pròpia de com volem organitzar-nos, conviure i fer les nostres aportacions al món contemporani. El català ha de tenir el lloc que li correspon, clar i sense ambigüitats. Ni una passa enrere!

Font: Un lloc digne per al català dins el Pacte

Català als jutjats: un pingüí a l’Amazones

Per què cau, any rere any, el català a la justícia? De qui és culpa?

CARLES MCCRAGH

La recent decisió de la conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya d’incentivar els advocats del torn d’ofici econòmicament si presenten els seus escrits en català explica clarament la greu situació per la qual passa l’ús del català a la justícia. No és, potser, el camí idoni per contribuir a la seva utilització, però qualsevol drecera és bona si aconseguim que es normalitzi l’ús de la llengua pròpia en un àmbit tan essencial.

Però, ¿per què cau, any rere any, el català a la justícia? De qui és culpa? Quina part de responsabilitat hi tenim els advocats? No podem assenyalar la palla als ulls dels altres, per gran que sigui, sense veure la biga als nostres . L’autocrítica sempre és necessària: ¿què ens passa que, utilitzant com utilitzem la nostra llengua en els àmbits familiar, social, cultural..., no som capaços de portar-la també al dia a dia en la nostra professió?

M’atreviria a dir que, des de temps molt llunyans, la justícia ha portat sempre el símbol de la llengua de l’estat dominant: l’espanyol. I així s’ha volgut per part del govern d’Espanya: una justícia diferent, llunyana, implacable, que sigui temuda, com una eina coercitiva. Això ha fet que tant els ciutadans com nosaltres mateixos, els advocats, sentim que la justícia és aliena a la nostra llengua.

La justícia ha portat sempre el símbol de la llengua de l’estat dominant: l’espanyol

D’esforços se n’han fet molts. N’ha fet el govern català i les institucions -redactant una codificació civil catalana, per exemple- i també n’ha fet la mateixa Advocacia, tant la institucional com la individual que practiquen dia a dia molts combatents en les difícils trinxeres dels jutjats. Però són tants els obstacles que només un bon grapat de valents companys i companyes els gosen desafiar. D’alguna manera, en el nostre inconscient col·lectiu la justícia és espanyola i utilitza el castellà. Així, l’advocat, malgrat que a casa seva, al carrer, a l’escola, a l’institut, estigui habituat a expressar-se en la seva llengua natural, quan es tracta d’exercir la seva professió topa amb un ambient diferent i hostil, amable de vegades però contrari i advers d’altres, que li trenca els esquemes. Quan un advocat entra en un contundent ecosistema en el qual predomina la llengua de la justícia -el castellà- se sent com un pingüí en plena selva amazònica o un tucà al pol Nord; és a dir, fora de lloc. I, aleshores, perquè en els estudis universitaris utilitzen massa el castellà, per un equivocat sentit pràctic, per la manca d’una voluntat clara, per comoditat, per mimetisme, per educació, per por, per l’ambient..., per moltes coses, canvia la seva llengua per la castellana.

El ciutadà i l’advocat han de poder triar la llengua en què vulguin que s’administri la justícia, però d’igual a igual

Qualsevol petita circumstància: jutge espanyol (ho són la gran majoria), advocats de l’administració estatal, fiscals (aquí la diferència entre castellans i catalans disminueix una mica), advocat contrari que utilitzi el castellà, escrit de la part contrària fet en castellà, documents importants redactats en aquesta llengua, o el fet que la major part dels codis de les editorials encara estiguin en castellà, fan que canviem de costat i utilitzem aquesta llengua deixant de banda la nostra sense incomodar-nos gaire; i també perquè de vegades ens hi expressem millor per aquest ambient que impregna la justícia. Potser ens falten, doncs, a una gran part, algunes necessàries virtuts: decisió, tenacitat, convenciment. I ens en sobren d’altres (que, paradoxalment, mai haurien de sobrar): educació, cortesia, i alguns defectes que ens sobraran sempre: el servilisme, l’acomodament, el voler quedar bé o la por que comporti un perjudici a qui és defensat en català.

Per tant, penso que una part de la culpa la tenim nosaltres, els advocats, salvant, com ja he dit, honroses excepcions. La palla a l’ull aliè ja, d’alguna manera, l’he explicada: l’interès de l’Estat que la justícia s’imparteixi en una sola llengua (llunyana, estatal, poc comprensible...), l’absència de jutges catalans, el menyspreu que tenen molts operadors jurídics que ja he anomenat per canviar de llengua, per fer l’esforç d’entendre-la i practicar-la, per estimar-la i utilitzar-la com una eina de treball al servei de la ciutadania.

I amb això últim no vull dir que la justícia s’hagi d’impartir sempre en català. Tenint en compte que la nostra societat és bilingüe, el ciutadà i l’advocat han de poder triar la llengua en què vulguin que s’administri la justícia, però d’igual a igual, amb llibertat, sense pors ni prejudicis, sense la supremacia de l’espanyola sobre la catalana, i procurant que, a poc a poc, la llengua natural de la justícia a Catalunya sigui la que hauria d’haver sigut sempre: el català.

Font: Català als jutjats: un pingüí a l’Amazones (Carles McCragh)

La llengua trenca el silenci

Moisés Pérez

L'etapa del PP va caracteritzar-se per la manca de polítiques públiques en favor del català. Amb el canvi polític, la truita s'ha capgirat. I tot i que l'Acord del Botànic va oblidar-se de la llengua, la instauració (excepte sorpreses) de la competència lingüística, la creació d'una Oficina dels Drets Lingüístics, l'augment rècord de les ajudes de promoció, la defensa del Consell dels drets lingüístics davant les vulneracions de les forces de seguretat, la guia d'usos lingüístics dels alts càrrecs i, fins i tot, el polèmic decret de plurilingüisme busquen posar fi al silenci que el català tenia a l'administració popular.

La botella, de vegades, es pot veure mig buida o mig plena. Després dels resultats de la darrera enquesta de coneixements de la llengua pròpia al País Valencià, se’n podia extreure dues conclusions oposades: o bé s’havia frenat la caiguda experimentada en el lustre anterior o bé les dades havien empitjorat. Una esquizofrènia de punts positius i negatius que feia palès la necessitat d’impulsar polítiques en favor de la normalització lingüística. Especialment, quan l’aportació dels executius del PPCV havia estat quasi desèrtica.

Tot i que a l’Acord del Botànic la llengua no pintava fava i el primer any de legislatura els únics canvis foren simbòlics, d’ençà que van bufar les veles del primer aniversari de vida del bipartit que la maquinària s’ha posat en marxa. I el català ha començat a guanyar terreny a l’administració valenciana després de dècades de silenci. Aquestes són les mesures impulsades:

-Competència lingüística. Que territoris com ara Galícia, on governa el PP, comptaren amb la certificació lingüística per accedir a la funció pública, no havia impossibilitat que els populars valencians es posicionaren radicalment en contra. Així, el País Valencià es trobava endarrerit respecte d’altres autonomies amb llengua pròpia.

Després d’unes negociacions intenses entre sindicats, partits d’esquerra i entitats culturals, va firmar-se un acord històric per la introducció -excepte a l’àmbit sanitari- de la competència lingüística a l’administració pública. Les diferències pels detalls i la forma de fixar-ho legalment van enfrontar PSPV i Compromís. Finalment, però, aquests van resoldre les posicions enconades i van acordar que la capacitació estiguera al reglament. Això sí, amb una disposició addicional a la llei que permetia posar-lo en marxa aquesta legislatura en cas que les negociacions sindicals pel reglament s’ajornaren més del previst.

Amb tot, l’informe de l’Advocacia de la Generalitat Valenciana estableix que s’ha de regular a la llei. És a dir, dóna suport a les primeres tesis de Compromís, Intersindical i Acció Cultural del País Valencià, i que són rebutjades per socialistes, UGT i CCOO. Un entrebanc xicotet que pot despertar, de nou, polseguera, però que sembla difícil que desbarate el pacte entre sindicats, entitats i ambdós socis de govern.

-Contra les vulneracions de les forces de seguretat. Malgrat considerar-se normal el fet anormal, al País Valencià s’han produït diverses actuacions policials que han sigut contràries als drets lingüístics. Regidors, músics coneguts i gent anònima ha estat víctima de discriminacions lingüístiques. El conseller d’Educació, Vicent Marzà, va reunir-se amb Juan Carlos Moragues, delegat del Govern espanyol i responsable dels cossos de seguretat, per enviar-li un informe amb els casos denunciats i acordar que la Generalitat Valenciana impartisca cursos en llengua pròpia als policies.

Els govern català, balear i valencià firmant la Declaració de Palma, un acord històric per la cultura i la llengua.

-Oficina de Drets Lingüístics. Les discriminacions lingüístiques no només provenen de les forces de seguretat. També de l’administració, dels restaurants o de botigues privades. Tal com va avançar aquest setmanari, el Consell ha impulsat un organisme que vetllarà per evitar la vulneració dels drets fonamentals dels catalanoparlants. Segons va detallar EL TEMPS, les funcions bàsiques seran les d’assessorament legal i les d’intermediació entre les parts en conflicte.-Català com a llengua prioritària. La normalitat exigida als agents policials també s’ha exigit als alts càrrecs del Consell. I malgrat algunes posicions encontrades, sembla que el decret d’ús de les llengües oficials a l’administració valenciana considerarà el català com a llengua vehicular. Una norma que si bé pot ser rebaixada respecte del projecte inicial, seguirà la filosofia de prioritzar la llengua pròpia.

-Promoció de la llengua. Més enllà de mesures concretes, la conselleria d’Educació i Cultura que dirigeix Vicent Marzà ha aprovat diverses ajudes a la promoció del català. L’augment ha sigut tan significatiu que s’ha aconseguit una xifra rècord. Destaquen els 2,7 milions d’euros destinats, entre altres qüestions, a la recuperació de la llengua en zones com El Carxe. La col·laboració amb l’Institut Ramon Llull i la firma del pacte històric amb el Govern català i balear per la llengua i la culturacomunes són altres passos en favor de la normalització lingüística.

-Decret de plurilingüisme. Tot i que va estar fortament criticat per organitzacions com ara Escola Valenciana i Intersindical, el decret de plurilingüisme busca impulsar l’ensenyament en llengua pròpia -com també en altres llengües com ara l’anglès-. Així, i fruit d’un joc d’equilibris entre valencianistes i socialistes, va cuinar-se un decret que permet al centre l’elecció de l’idioma, però tenint en compte que a major nivell de català, major nivell d’anglès. Una aposta arriscada, diferent de la immersió lingüística, i que busca reforçar, si més no, la llengua pròpia a l’escola.

-Nova RTVV. La nova radiotelevisió pública valenciana no està encara marxa. Ara bé, el projecte escollit i la legislació de la corporació estableixen «el valencià com a llengua vehicular». De fet, la llengua pròpia estarà present en la major part dels continguts. I més quan el projecte de la directora escollida, Empar Marco, recull eines de consulta lingüística a la plataforma web i aposta perquè, fins i tot, els anuncis «siguen en valencià». La llengua pròpia comença a trencar el silenci.

Font: La llengua trenca el silenci – El Temps

El Pont de Fraga, 1938

PER ÀNGEL SORO, ADVOCAT, CANTAUTOR I ACTIVISTA CULTURAL DE LES TERRES DE PONENT

Amagats als refugis a les roques. Esperant alguna nova. Temorosos però coneixedors que aviat començarà un nou ball de bastons. Aquest és l’escenari i el plànol moll però concís. Ens dóna una idea clara de la perspectiva.

La gent perduda intenta cercar els familiars perduts i els familiars perduts intenten trobar la gent perduda. L’exèrcit marroquí comandat pel un general mal anomenat nacional arriba a la població de Quinto. Passa com el vent gelat de l’hivern, si no fos per la calor criminal de la metralla. La propaganda plou com una cataracta de desil·lusió maquinada.

S’han trencat les línies del Cinca i del Segre. Els Monegros són terra erma ocupada per l’exèrcit enemic. Els cossos anomenats Navarra, Urgel i Aragón avancen i ocupen Bujaraloz. Trets, sang, gent a la fugida. Segueix la incursió i es pot sentir la pudor de la pólvora calenta. No serviran les estenalles de ferrar. No servirà aixecar la filferrada. La resistència encara no s’ensuma que el baluard se’n anirà en orris. Caurà Peñalba. Caurà Candasnos. Caurà la línia mateixa del sol en la tenebra de la fosca nit dels negres anys. Soldats internacionals d’ajuda conviuen com poden en un front de misèria i fam, molts d’ells, presoners a Casp.

Perenne es manté desafiant el Pont de Fraga...

Afeblit hivern del 38. No hi ha altra solució. Cal endarrerir el pas de les tropes i el Pont de Fraga s’esmicola en mil espurnes que cobriran el riu Cinca i les façanes del que queda dempeus. Com un símbol malaguanyat, el Pont s’alia amb els seus antics traginers i dóna un xic de temps per refer la rereguarda...Només una molla de temps...

Per la finestra els veu arribar. Han pujat fins al Passeig Cegonyer. Anul·len títols al Banc d’Aragó. Els covards com corbs afamats trairan els seus veïns per quedar-se un pam de terra. A la serreta de Santa Anna, l’Hospital de Guerra instal·lat a les Escoles, mal anomenades Nacionals, vigila la vall quan cau el sol en hora baixa. Decomissaran finques. Cases. Tot i que encara hi haurà certa treva si ho comparem amb altres indrets.

L’Hotel Sorolla serà testimoni de les mosques abrandades sobre els morts com si es tractés d’una bresca de mel.  Testimoni dels ponts caiguts i aixecats sobre el Cinca.

En Ramon explica que el Campesino i la 46ª Divisió van aturar durant més d’una setmana l’arribada de les tropes enemigues a la ciutat de Lleida. Aquell mateix 25 de març ja hi havia ordres de deixar Fraga i avançar cap a Lleida.

Cau al nord Bielsa. Cau al sud el Maestrat. En Ramon no ho oblidarà.

Aquí ja ha caigut el Pont. És un record ja inesborrable. Aquell Consell de Defensa presidit pel cenetista Joaquín Ascaso, amb seu a Fraga. 430.000 homes i dones col·lectivitzant la bona ventura als territoris de la regió d’Aragó i la Franja de Ponent.

El Pont de Fraga, 1938

XARXA A LES ILLES PER IMPULSAR LA LLENGUA PRÒPIA I COMUNA

De dreta a esquerra: Llorenç Carrió, Marta Fuxà, Rafel M. Creus, Magda Gonzàlez membre fundadora d'Enllaçats i M. Antònia Font presidenta de la FOLC i membre de l'STEI.

Ahir a les 19.00h a l'edifici sa Riera de la UIB a Palma, institucions i entitats de la societat civil de les illes es reuniren per promoure la xarxa de la societat civil que ha d’empènyer les institucions a dur endavant la normalització del català a bon ritme. l’STEI Intersindical i la Federació d’organitzacions per la llengua catalana (FOLC) presentaren -amb la col·laboració d’Enllaçats per la Llengua, la UIB i l’Escola de Formació en mitjans didàctics- una taula rodona per impulsar la normalització de la Llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears.

Segons portaveus de les entitats organitzadores, és necessari que la societat civil s’organitzi i que assumeixi que l’impuls a la normalització i a l’ús del català és cosa de totes les persones que viuen i treballen a les Illes Balears, siguin d’on siguin i parlin la llengua que parlin. Em aquestes moments és necessari recuperar el camí perdut i avançar progressivament cap a la igualtat plena del català amb l’altra llengua oficial tal com marca l’Estatut d’Autonomia i que és una reivindicació legítima del poble de les Illes Balears i del conjunt del poble català, des de qualsevol dels Països Catalans, on la llengua catalana n'és la comuna; no així el castellà, el francès o l’italià.

La FOLC és una federació d’organitzacions que fa més de dotze anys que funciona amb entitats d’arreu dels Països Catalans. Enguany, aprofitant que la presidència de la FOLC recau a les illes, vol incrementar l’impuls en la defensa i l’ús del català a les Illes Balears per fer present d’una forma activa la FOLC i continuar així treballant de forma conjunta amb la resta d’entitats a cada part del territori.

L’acte va ser presentat per M. Antònia font, de l’STEI-i, i moderat per  Magda González, de l’Assemblea de Mestres i Professors de les Illes i membre fundadora d’Enllaçats per la Llengua. Hi participaren la Sra. Marta Fuxà, directora general de política lingüística del Govern de les Illes Balears; el Sr. Rafel M. Creus, director insular de cultura del Consell de Mallorca i el Sr. Llorenç Carrió regidor de cultura i política lingüística de l'Ajuntament de Palma. En l'acte, els membres de la Taula rodona van exposar els principals eixos de treball que es duen a terme des de les institucions per la normalització i l'ús del català. Després es donà la paraula a les entitats i les organitzacions que van explicar, molt resumidament, què fan per la normalització des de cadascuna de les organitzacions i entitats. Per part d’aquestes intervingueren en el col·loqui, el president de l'OCB, Sr. Jaume Mateu; una representant de les Fundacions Emili Darder i Pere Mascaró, Sra. Lila Thomàs; del Grup Blanquerna, el Sr. Tomeu Martí; de la Institució Antoni M. Alcover de Manacor, Sra M. Magdalena Gelabert; de l'Escola municipal de Manacor, Sra Emma Terés o en qui delegui, del Joves de Mallorca per la Llengua vendrà el seu president, Saïd M. Barceló; per l'STEI i la FOLC i M. Antònia Font, entre altres.

L'acte, obert al públic en general, va omplir el recinte de sa Riera, i va tenir una gran acollida la idea de posar en comú i estudiar com es pot, entre totes -institucions, organitzacions i entitats- fer avançar en la normalització i l'ús del català. 

IMPRESCINDIBLE: Contra Pérez Reverte i tots els altres

Contra Pérez Reverte i tots els altres

Carles Fenollosa. Filòleg

Els mites no cauen del cel. Els mites els construeixen i els perpetuen les persones. Les llengües, també. Hi ha, però, qui encara no se n’ha adonat o, menys innocentment, fa titànics esforços per no fer-ho. El problema és quan aquestes persones tenen els megàfons. Arturo Pérez Reverte en té, de megàfons. I uns quants. Televisió, planes de diaris de gran tiratge i alguns centenars de milers de seguidors en Twitter. El que diu, va a missa. Encara que siga esbiaixat. Contestar-li com cal, demanaria potser altres megàfons. Jo no en tinc. Que servisquen aquestes humils i subalternes línies.

Doncs bé, recorde ara un article d’aquest notable narrador i superstar mediàtica, que publicava un article al Semanal titulat “Una historia de España (XXI)” –ara ja va pel fascicle LXX, trobe– on tractava d’explicar la innocent, harmoniosa i “natural” supremacia del castellà durant el segle XVI. No és nova, aquesta imperiosa necessitat seua de deixar clar que tot el que no siga castellà –i cristià, i etc– molesta, i que si Espanya no va bé és perquè no està unida i ben uniformitzada. Un discurs que, en el fons, no és sinó una versió 2.0 del noventayochismo de tota la vida. Però anem a les paraules. A les seues.

“Fue durante el siglo XVI”, deia l’acadèmic de la RAE, “cuando se afirmó la lengua castellana”. I ho deia amb certa  raó, que no és cap secret que a partir del cinc-cents la llengua de Castella pren força com a llengua de l’Imperi de Carles V. Fins ací no hi hauria cap problema. Cap. És un fet històric, amb les causes i conseqüències, positives i negatives, de tot esdeveniment. Però ai, Reverte continuava, i donava la seua raó per a explicar aquesta supremacia, aquesta “afirmació” del castellà: “Y eso ocurrió de una forma que podríamos llamar natural”. Natural! Ja sabeu, com la pluja o l’eixida diària del sol. El castellà, tot plegat, acabà triomfant en “en la literatura, la religión, la administración de la justícia (…) no mediante imposición forzosa – como insisten en afirmar ciertos manipuladores y/o cantamañanas –, sinó como consecuencia natural del asunto”. Sublim.

Continuem, però. Comparava aleshores el cas del castellà amb el de l’alemany – “que se calzó al checo” –, l’anglès o el francès, llengües que relegaren a altres com el basc, bretó o valencià a “su uso doméstico, familiar y rural en sus respectivas zonas, mientras que la lengua de uso general, castellana en nuestro caso, se convertía en la de los negocios, el comercio, la administración, la cultura, la de quienes deseaban prosperar”. Ús general? Quina administració? Prosperar on? En la natura, o en un sistema polític? No ens aturarem, encara.

Tot això per què, vos preguntareu? Quina és, novament, la raó que explica els fets? “Para aviso de mareantes y tontos del ciruelo, que esa elección fue por completo voluntaria, en un proceso de absoluta naturalidad histórica, por simples razones de mercado”. Ah, ara ja són “razones de mercado”, hem progressat. “Y no está de más recordar que ni siquiera en el siglo XVII, con los intentos de unidad del ministro Olivares, hubo imposición del castellano”. Res, tot feliç, sense conflicte. Congratulem-nos.

Les gents de mig món, en harmonia i en ús total de les seues facultats mentals i físiques, abraçaven eufòricament la llengua castellana: “cuantos querían buscarse la vida en los vastos territorios del imperio optaron por la útil lengua castellana”. Hi ha més, però: “la hegemonia militar y política que a esas alturas había alcanzado España no hizo sino reforzar el prestigio del castellano: Europa se llenó de libros impresos en español, los ejércitos usaron palabras nuestras como base de su lengua franca, y el salto de toda esa potencia cultural a los territorios recién conquistados en América convirtió al castellano, por simple justícia histórica, en lengua universal”. Si després del concepte “justícia histórica” heu pogut continuar llegint, veieu que acabava amb “lengua universal”. I, així, preparava la cloenda d’un article memorable: “Y las [lenguas] que no, pues oigan. Mala suerte. Pues no”. Ja veiem, la mala sort com la naturalitat, explicacions acadèmicament incontestables d’una supremacia lingüística universal, estratosfèrica.

Bé, anem per parts. El que feia Reverte en tot l’article no era altra cosa que explicar una supremacia total del castellà al segle XVI per simple “consecuencia natural del asunto”. Doncs bé, ni supremacia total –encara, ja vindrà, i no serà amable– ni, per suposat, natural. Natural, senyor Reverte, són el dia i la nit. Les llengües, senyor Reverte, les parlen, imposen, respecten, aniquilen, comparteixen i etc, les persones, amb estructures socials i polítiques que no són necessàries, ni naturals, com les hegemonies militars i polítiques.

En primer lloc, l’autor de Cartagena, hàbilment, evitava el segle XVIII, i amb aquest l’aniquilació del Regne de València, per exemple, i per tant la imposició de les lleis i costums castellanes com a públiques i institucionals, inclosa la llengua castellana. Sí, senyor Reverte, imposició. I gens natural. Podia no haver sigut així, però fou així. Arribaren cossos de funcionaris d’elit forasters sense escrúpols ni miraments, i el castellà s’imposà a l’administració, el servei militar, la predicació eclesiàstica i l’escolaritat, i s’estengué encara més en la producció editorial o els diaris. La uniformització jurídica i administrativa comportava també la uniformització cultural i lingüística. A la força, sí. I li recorde, per cert, que quan es generalitzà l’educació obligatòria, ho va fer naturalment en castellà i sense opció a rèplica. Per tant, no hi hauria escola en valencià fins a final del segle XX. L’escola que ara successius ministres i lleis democràtiques han volgut tornar a tocar de mort.

Com dèiem, però, Reverte evitava el segle XVIII, i el XIX, i per suposat el XX… i parlava del que li interessava: del XVI i del XVII. Ni una paraula de la desfeta indígena i la imposició cultural i lingüística a l’altra banda de l’Atlàntic, que són, ja ho hem vist, esdeveniments de divina “justícia histórica”. Ai, la justícia històrica! Els indígenes abraçaven la llengua castellana com els crucifixos i les espasses: amb total alegria de poder progressar dins les fronteres de l’imperi. Preciós.

El castellà s’afirmà al segle XVI, deia i reiterava. És cert. La seua supremacia s’anirà covant a poc a poc. El castellà avança, i per unes raons que, per cert, res tenen a veure una vegada més amb la “natura”. El mercat, per exemple, com ell mateix comenta. El en cas valencià, Martí de Viciana traduí al segle XVI la seua Crònica de València al castellà per raons de mercat editorial, exactament, com altres ho feren per imitació dels models cultural en voga. No en fou l’únic. Com tampoc no faltaren els escriptors que es mantingueren fidels al valencià, ja fóra per voluntat o per pura impossibilitat d’usar cap altra llengua. Allà està, encara indignat amb el món, Pere Joan Porcar, dietarista del XVII.

Però sí, el castellà comença a arraconar altres llengües. Comença. I prou. Ni és l’única llengua “útil” ni l’única llengua “general”. Dir això és manipular. En primer lloc, el castellà no arracona el valencià en l’àmbit popular, on seria àmpliament majoritari fins ben entrat el segle XX. En segon, continuava havent-hi producció cultural en valencià durant el XVI i el XVII, s’escrivia i es llegia en valencià, com es feien negocis en valencià –i no només els purament locals–, i la llengua de l’administració de les institucions pròpies del Regne de València –no les que representaven la monarquia “central – continuava sent el valencià. El valencià, doncs, era útil. I era “general” entre el poble valencià –i el català, i l’illenc…–. Només deixarà de ser útil en l’administració quan, simplement, es carreguen aquella administració i n’imposen una altra: la castellana. Ja ho hem vist abans. A Reverte, però, això no li interessava.

El castellà també era útil, evidentment. I tant. Útil per a què? Principalment per escriure a la moda o per a progressar en el sistema polític de la monarquia hispànica. Un sistema amb unes institucions que no, tampoc plovien del cel. Una pena. I és que, fins on jo sé, l’existència dels virreis, de la Reial Audiència o el desembarcament de funcionaris i eclesiàstics d’origen castellà, tot això, no es votava. No s’escollia. Ni tampoc, òbviament, creixia dels arbres.

Arribats ací, podem dir alegrement que l’afirmació  del castellà durant el segle XVI fou “consecuencia natural del asunto”? No. Rotundament no. Dir-ho és estendre el que el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno anomena nacionalisme lingüístic. La supremacia de certes llengües no és natural. Les llengües, senyors, no evolucionen “naturalment” de cara al progrés, això és una manipulació del darwinisme social aplicada a la lingüística, pròpia del liberalisme del segle XIX. La preponderància del castellà a partir del segle XVI respon a factors històrics i polítics, no sempre amables, de vegades tràgics, mai naturals. Factors com la influència cultural, sí, però també com la imposició d’estructures polítiques d’un Imperi, que a partir del segle XVIII serien senzillament inapel·lables. Unes estructures que, per cert, sempre han protegit i privilegiat el castellà i no mai cap altra llengua. Així de senzill –o no. I qui no ho vulga veure, que mire cap a una altra banda, però ja n’hi ha prou de reescriure la història.

En tot cas, no heu de fer massa cas de tot el que acabe de dir. Al capdavall, no deixen de ser les paraules d’un trist “cantamañanas” de València, que no creu en els cants de sirena ni en la “justícia històrica”, i que pensa, ingènuament, com alguns altres un “tontos del ciruelo”, que ni els rics han de menjar-se els pobres, ni els blancs els negres, ni els homes les dones, ni les llengües grans les xicotetes. Què hi farem, amics.

Font: Saó Edicions » Contra Pérez Reverte i tots els altres

L'STEI i la FOLC organitzen la taula rodona 'Facem xarxa pel català'

L’STEI Intersindical i la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) organitzen -amb la col·laboració d’Enllaçats per la Llengua, la UIB i l’Escola de Formació en mitjans didàctics- una taula rodona per impulsar la normalització de la Llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears.

Serà dilluns dia 13 de març de 2017 a les 19.00 hores a l'edifici Sa Riera de la UIB, a Palma. «Pensam que és necessari que la societat civil s’organitzi. L’impuls a la normalització i a l’ús del català és cosa de totes les persones que vivim i treballam a les Illes Balears, siguem d’on siguem i parlem la llengua que parlem. En aquestes moments és necessari recuperar el camí perdut i avançar progressivament cap a la igualtat plena del català amb l’altra llengua oficial tal com marca l’Estatut d’Autonomia i és una reivindicació legítima del poble de les Illes Balears».

La FOLC és una federació d’organitzacions que fa més de dotze anys que funciona amb entitats d’arreu dels Països Catalans. Enguany, aprofitant que la presidència de la FOLC recau a les illes, «volem incrementar l’impuls en la defensa i l’ús del català a les Illes Balears, fer present d’una forma activa la FOLC i continuar treballant de forma conjunta amb la resta d’entitats a cada part del territori».  

Hi participaran Marta Fuxà, directora general de política lingüística del Govern de les Illes Balears; Rafel M. Creus, director insular de cultura del Consell de Mallorca i Llorenç Carrió, regidor de cultura i política lingüística de l'Ajuntament de Palma.

«La idea de l'acte és que els membres de la Taula rodona ens facin una exposició dels principals eixos de treball que es duen a terme des de les institucions per la normalització i l'ús del català. Després es donarà la paraula a les entitats i les organitzacions perquè ens expliquin, molt resumidament, què fan per la normalització des de les seves organitzacions i entitats». L'acte és obert al públic en general.

Han confirmat l'assistència i la seva intervenció al col·loqui el president de l'OCB, Jaume Mateu; una representant de les Fundacions Emili Darder i Pere Mascaró, Lila Thomàs; del Grup Blanquerna, Tomeu Martí; de la Institució Antoni M. Alcover de Manacor, Magdalena Gelabert; de l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, Emma Terés o en qui delegui, del Joves de Mallorca per la Llengua vendrà el seu president, Saïd M. Barceló; per l'STEI i la FOLC, M. Antònia Font...

Font: L'STEI i la FOLC organitzen la taula rodona 'Facem xarxa pel català' » Cultura » Cultura » dBalears.cat

25 escriptores valencianes actuals que has de conèixer

Teresa Ciges. Periodista

N’hi ha moltes més, però hem volgut seleccionar 25 escriptores valencianes -i que ho fan en valencià- que hauries de conèixer. 25 veus literàries actuals que tenen moltes coses a dir i escriure, i una recomanació literària.

NARRATIVA:

Raquel Ricart. El temps de cada cosa

Núria Cadenes. Tota la veritat

Anna Moner. El retorn de l’Hongarès

Teresa Broseta. El dia de demà

Lliris Picó. Moisés, estigues quiet

Mercè Climent. Somniant amb Aleixa

Pepa Guardiola. El desordre de les dames

Mercé Viana. Les petjades de l’Àfrica

Mª Jesús Bolta. Animals!

Isabel Canet Ferrer. La copa dels Orígens

Carme Manuel. Llanceu la creu

POESIA:

Mª Josep Escrivà. Serena barca

Teresa Pascual. El temps en ordre

Begonya Pozo. Poemes a la intempèrie

Begonya Mezquita.  Parlen els ulls

Marisol Gonzàlez. Paraula de retorn

Isabel Garcia Canet. L’os de la música

Júlia Zabala. El cercle de les ànimes

Susanna Lliberós. Llibre dels Espills

Christelle Enguix. Tot el blat

Lorena Cayuela. Poemes per a Keo

Àngels Gregori. Quan érem divendres

Alba Fluixà. En el camí de l’alba

TEATRE:

Jessica Fortuny. Nora

Gemma Miralles. De Cuquey a Nayma

Font: Saó Edicions » 25 escriptores valencianes actuals que has de conèixer

Castellà = Espanyol? (Rèplica de Antoni M. Alcover a R. Menéndez Pidal)

Capítol I. En Menéndez Pidal contra un missatge catalanista al Rei.

Antoni M. Alcover

Des que nasquérem com a poble hem tenguda sempre una llengua pròpia que no volem abandonar, a pesar de totes les invasions i imposicions de la castellana.

[…]

Lo que malavetja fer ressaltar el missatge,[2] és que Catalunya té una llengua pròpia i que és aquesta que parla i no la castellana […], i que el decret sobre l’ensenyança del catecisme a les escoles és un agravi a Catalunya. Això diu el resum del missatge, i diu la pura veritat. Sí, Catalunya, València i les Balears tenen una llengua pròpia, més antiga que la castellana, tan digna, tan noble com cap de les que parlen els homes, i tenen el mateix dret a parlar-la en tots els actes i ocasions de la vida que els castellans la seva. Amb quin dret l’Estat Espanyol imposa el castellà a les regions que no el parlen? Són aquestes regions terra de conquista? Les conquistà l’Estat en guerra justa ni injusta? Quan ni com les s’ha fetes seves de manera que en puga dispondre com li don la gana contra la voluntat de sos naturals? Què és l’Estat Espanyol més que l’agregat dels antics regnes i senyorius que hi havia dins Espanya, cadascun autònom i amb vida i constitució pròpia?

[…]

Capítol II. La imposició del castellà com a llengua oficial és una injustícia, perquè el dret que tenim com els castellans a la llengua pròpia, no l’hem renunciat, ni hi ha cap bé major que ens obligui a fer-ho. El castellà no és la llengua nacional; el català és tan nacional com el castellà.

Sí, senyor: invasions, usurpacions, violacions del dret que tenien i tenen a la pròpia llengua els territoris de raça catalana, això és la imposició del castellà com a llengua oficial […]. Quins motius, quines raons podia tenir el Govern per posar a Catalunya, Balears i València el castellà com a llengua oficial? És evident que havia d’ésser per un d’aquests dos motius: o perquè aquells territoris haguessen real i espontàniament renunciat d’una manera explícita o implícita a l’ús de la pròpia llengua renegant d’ella, o perquè el bé major de la unitat i subsistència de la Pàtria comuna, això és, de l’Espanya, reclamàs necessàriament la unitat de la llengua oficial. Hi havia ni hi ha cap d’aquests motius? No i cent voltes no.

[…]

Qualificar de renúncia implícita o de consentiment en la pèrdua del dret a la llengua pròpia el silenci i passivitat amb què els pobles suportaren i sofriren la imposició progressiva del castellà com a llengua oficial en el segle XVIII i fins a l’època constitucional, és senzillament un contrasentit, una atrocitat. I què en direm, de la passivitat dels mateixos pobles davant la imposició consumada i extremada del castellà com a llengua oficial en tots els ordes i rams, que dugué a cap el sistema constitucional?

Se pot qualificar tal passivitat de renúncia del dret a la pròpia llengua? Massa clar diu la Història com se formà la majoria a les Corts de Cadis contra l’opinió vertadera dels pobles espanyols. Massa sap tothom com se formen i se són formades sempre las majories parlamentàries dins Espanya! Que els Governs i les Corts han establida i sancionada com a llengua oficial la castellana? Està clar que sí. Lo que falta provar, que, fent això, siguin estats intèrprets feels de la voluntat dels pobles que governen de llengua no castellana, que són tants i tants, i de tantíssima d’importància.

[…]

I què en direm d’allò de dir-li la lengua, el idioma nacional, com si el català i el basc i el galaic fossen estrangers? Que el castellà és la lengua nacional? Ja està clar que ho és, des de Cadis a Santander, des de Múrcia, la Mancha i Aragó fins a la frontera de Portugal i de Galícia i les muntanyes de Lleó i Astúries que parlen bable! Com el galaic és la llengua nacional de Galícia i el vasc ho és de les Vascongades! Com és el català la llengua nacional dels catalans d’Espanya i de la França, dels valencians, balears i algueresos de Sardenya! Si el castellà és la llengua nacional pels castellans, també el català ho és pels pobles de raça catalana, que compten una població d’uns quatre milions, un vint per cent de la població de tota Espanya. Que no els cau bé a certs castellans això, i volen a tota ultrança que la seua llengua siga la lengua nacional?

Doncs mentre no treguen d’Espanya Galícia, les Vascongades, Catalunya, el regne de València i les Balears, la Nació, l’Espanya, serà qualque cosa més que les Castelles, Lleó, Aragó, Extremadura i les Andalusies, a pesar de tota la infladura, toixarrudesa, prosopopeia i antonomàsia de certs castellans. Per bé que facen i desfacen i per greu que los sàpiga, i per lleis i decrets que promulguen a Madrid imposant el castellà fins i tot a les rates i gatolins, la llengua de Galícia, les Vascongades, Catalunya, regne de València i Balears no serà la castellana, serà allà enfora el galaic i el vasc i aquí el català.

Antoni M. Alcover

«Qüestions de llengua i literatura catalana», BDLC, I, pàgs. 211; 221; 223 i 228-229

[1]La sigla BDLC significa Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana.

Font: Antoni M. Alcover / Francesc de B. Moll

Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València

Selecció comentada per Francesc de Borja Moll

Any de 1a. publicació en idioma original: 1982