Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 16 de març del 2018

El Constitucional anul·la diversos articles de la llei valenciana del sector audiovisual

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El tribunal considera que la Generalitat s'atribueix competències de l'Estat sobre infraestructures, ordenació de telecomunicacions i gestió del canal múltiple digital

El govern espanyol va presentar el recurs contra aquesta llei en 2007.. EUROPA PRESS
El govern espanyol va presentar el recurs contra aquesta llei en 2007. ©EUROPA PRESS
El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha estimat de manera parcial el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol en 2007 contra la Llei 1/2006 de 19 d'abril de la Generalitat Valenciana que regula el sector audiovisual. Segons ha informat el TC aquest dijous, el ple declara inconstitucionals i nuls els preceptes A i B dels articles 38.2 i 45.2, per atribució de competències sobre infraestructures i ordenació de telecomunicacions, en concret sobre la gestió del canal múltiple digital en l'àmbit autonòmic i local. Per connexió, el TC també anul·la la resta d'aquests dos articles.
El ple considera, en canvi, que l'article 32.3 sobre els canals de cobertura autonòmica és Constitucional quan assenyala que correspon al País Valencià la titularitat d'aquells altres canals múltiples digitals de cobertura autonòmica que puguen configurar-se d'acord amb les disponibilitats de l'espectre radioelèctric al territori. 
En la seua sentència, amb data 8 de març, el Constitucional declara que l'objecte del recurs interposat pel govern espanyol ha sobrevingut en el cas de l'article 36, sobre extensió i efectes de les concessions administratives de TDT autonòmica, i l'article 46, que regulava la transició progressiva cap a la tecnologia digital. El ple ha desestimat la resta del recurs.
Font: El Constitucional anul·la diversos articles de la llei valenciana del sector audiovisual - Diari La Veu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 14 de març del 2018

17 de Març, propera mobilització: L'Escola no té por

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

17 de març de 2018 - BARCELONA - 
Pg. de Gràcia / Ronda Sant Pere (Pl. Catalunya)


Davant la situació excepcional que estem vivint, ho deixem ben clar: l’escola no té por.

El proper 17 de març ens mostrarem decidits per la llibertat de l’escola, per la llibertat de l’ensenyament.

Aquí podeu baixar-vos el cartell i el manifest consensuat entre les diferents entitats promotores.




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 13 de març del 2018

Contra l’esllanguiment | Sebastià Alzamora

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Imatge relacionada

Sebastià Alzamora

No deixa de ser un premi de consolació per als demòcrates que finalment el 155 s’hagi girat també contra Rajoy, i ara li sigui un obstacle seriós per obtenir el vot favorable del PNB a l’aprovació dels pressupostos. D’això en principi no cal esperar-ne res més que els bascos en tornin a treure algun peix suculent per al seu cove, però almenys és bona notícia que algú li recordi al PP que es troba en minoria, atès que, quan es tracta d’atropellar l’estat de dret i la democràcia, ho pot fer amb la mateixa tranquil·litat que si gaudís de majoria absoluta, gràcies a la dimissió del PSOE del seu paper com a principal força de l’oposició. En la seva obcecació, el PP no es pensava que la voladura de l’autogovern de Catalunya podria fer tremolar també el govern d’Espanya.
Els premis de consolació, però, traspuen sempre un aire melancòlic, que és el mateix que es respira, i amb motiu, dins el sobiranisme i el republicanisme català. La manifestació de l’ANC de diumenge, amb tot el respecte pels participants, va ser un poema, i no precisament dels més estimulants. Van fer ben fet d’exigir la formació d’un govern i la implementació de la República, per descomptat, però a ningú se li escapava que, malauradament, de les tres formacions que van rebre el mandat electoral de la majoria el 21-D, poca cosa se’n pot esperar. Ho va resumir amb exactitud Agustí Alcoberro, recorrent al calendari de festivitats cristianes: “Vam votar abans de Nadal, s’acosta Setmana Santa i encara no tenim Govern”.
Dir que convocar unes segones eleccions “no seria cap tragèdia” és perdre el món de vista
Tot el respecte mereix també el president Puigdemont, però sembla que se li hagi atrofiat la capacitat d’anàlisi quan afirma que convocar unes segones eleccions “no seria cap tragèdia”. Per molt que hi hagi altres dirigents del sobiranisme que secundin aquesta opinió, dir això és perdre el món de vista. Potser no seria cap tragèdia, però el que és segur és que seria una indecència, després d’una participació del 82% en uns comicis convocats per Rajoy a través del 155. Una indecència i una temeritat que es podria pagar molt cara, en el cas més que probable que l’electorat republicanista perdés gas i en canvi l’unionista el mantingués: ¿tenen ganes de provar com seria un govern de Cs i el PP, que per molt que s’odiïn es posarien d’acord de seguida per manar a Catalunya? ¿Volen viure uns anys que farien que el 155 semblés una broma de cunyats? ¿Senten curiositat per tocar amb les mans com desapareixen la immersió lingüística i els models d’escola i de mitjans de comunicació públics?
Com que suposo que no, cal que facin el que els pertoca per sortir de l’actual esllanguiment. Formar govern, amb Turull de president o amb qui sigui, i, si no pot ser amb el suport de la CUP, amb el dels comuns. Però formar-lo d’una vegada. I, com ha suggerit el professor Pérez Royo, fer ploure les querelles per prevaricació contra el Tribunal Suprem per haver impedit la investidura de Jordi Sànchez i l’ajornament sine die del ple del Parlament d’ahir. El jutge Llarena, també sense pensar-s’ho, ha assenyalat un camí.

Font: Contra l’esllanguiment (Sebastià Alzamora)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 12 de març del 2018

Clara Ponsatí: ‘No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l’Audiència’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista des del Regne Unit a l'ex-consellera d'Ensenyament



Clara Ponsatí ha deixat Brussel·les i s’ha instal·lat a Escòcia al començament d’aquesta setmana, quan va agafar un avió per reincorporar-se a la càtedra d’Economia a la Universitat de St. Andrews. Les autoritats acadèmiques ja han rebut l’ex-consellera d’Ensenyament, que ha presentat la dimissió al president Puigdemont. Ponsatí va rebre VilaWeb ahir dissabte en un lloc indeterminat del Regne Unit per explicar el seu pas pel govern, per què ha deixat Brussel·les, què farà a Escòcia, com afronta el seu futur personal i legal, i com veu l’actual procés polític. La catedràtica Ponsatí, però, també té temps per mirar enrere i valorar l’1-O i els dies posteriors.

Per què heu vingut a Escòcia?
—He de continuar amb la meva vida i necessito activitat professional i modus vivendi. Al mateix temps m’ha semblat positiu que hi hagués una veu dels exiliats catalans al Regne Unit. He escrit una carta al president Puigdemont en què li explico que renuncio al meu lloc de consellera, que ha estat un període molt breu i extraordinàriament intens, que estic agraïda que se’m donés confiança i que, malgrat que tot el que hem fet és farcit d’encerts, també hi ha limitacions òbvies: Catalunya encara no és independent. Per mi va ser un honor i un privilegi ser la consellera d’ensenyament de l’1-O. Ell m’agraeix el servei i em demana que segueixi disponible per la causa de la llibertat de Catalunya. Hi estic.

Us sentiu segura des d’un punt de vista legal, al Regne Unit?
—Al 100% no ho estàs mai. Aquí podria viure, certament, un procés com el viscut a Bèlgica: arrest policial, declarar davant el jutge, veure què decreta, etc. I ens podríem trobar amb un jutge que estigués d’acord amb Llarena. Poc probable, però qui sap. No es pot descartar.

Potser una monarquia us salva d’una altra monarquia.
—Però potser d’aquí uns dies vaig a una república. La vida acadèmica permet viatjar molt.

Teniu cap advocat? Com encareu l’aspecte legal?
—He parlat amb uns quants advocats d’aquí, sí. Tot dependrà del que escriguin des d’Espanya. Si escriuen alguna cosa per arrestar-me, aleshores veurem.

Ja fa uns dies que sou a Escòcia. Quina rebuda heu tingut a la Universitat de St. Andrews?
—Em valoren a escala professional i em tenen afecte. I això està bé. I en particular em va agradar molt la frase que va fer servir la meva cap: Clara, estem molt orgullosos de tu. Està molt bé que les autoritats de la universitat, políticament independents, i no especialment alineats amb la independència de Catalunya, valorin que els seus professors ocupin posicions importants i exerceixin lideratges polítics. Han manifestat suport des dels primers dies.

Els partits flamencs s’han abocat amb el president Puigdemont. Què farà l’SNP, a Escòcia?
—No tindré l’impacte que ha tingut l’arribada del president a Brussel·les. El meu perfil és menor. El centre de l’exili continuarà essent Brussel·les. Al final, sóc una persona que torno a fer classe i articles acadèmics. Per una part, podria ser que ells preferissin estalviar-se el problema. Però ja sóc aquí. Sóc resident, tinc casa, tinc feina, i uns drets. Que això podria tenir un impacte polític? Potser. Ja veurem. Només hi haurà ocasió que tingui impacte si la justícia espanyola comet la imprudència de demanar una ordre d’arrest. Em sembla que només els pot perjudicar a ells. L’escenari més probable és que els diguin que això no està justificat.

Des de Brussel·les, com heu viscut el procés a Barcelona?
—Ho veig tan empantanegat com es veu des de Barcelona o Londres. Per una part hi ha un gran afany per formar govern. Això té dues components. El component natural de recuperar les institucions i servir el país. I l’altre és que hi ha una pretensió vana de recuperar la normalitat, que mai podrà tornar. Què pesa més no és clar. I les negociacions per formar govern no està clar que hagin posat el focus en allò que era més important: com mantenir la tensió amb l’estat espanyol per aturar la repressió i recuperar la democràcia. És una tasca que tenim pendent. Em sembla que no puc donar grans idees més enllà de compartir la preocupació per la situació d’atzucac. És evident que, perquè Brussel·les pugui fer tota la feina, encara necessitem prendre passos. I també que s’acabi d’entendre des de Barcelona. Perquè sembla que encara no és clar que no es tracta només de formar un govern autonòmic. Hi ha molta boira encara sobre aquest tema.

Per què creieu que hi ha aquesta boira?
—A Barcelona la repressió es veu de manera diferent com la viuen els que ens hem represaliat. Els exiliats, com qui diu, hem travessat el riu. Estem a l’altre costat. I potser tenim més llibertat d’expressió i pensament. El xantatge del Tribunal Suprem i el govern espanyol sobre la política catalana és molt efectiu a Barcelona, al parlament, i amb el comportament d’alguns alts càrrecs del govern de la Generalitat. A Brussel·les aquest xantatge no ens fa efecte personal. I aleshores hi la tensió entre el desig d’intentar aturar la repressió i el pensament, jo crec que equivocat, que si retornem al discurs autonòmic, la repressió pararà. Encara no hem entès que això es mentida. Encara ho hem d’acabar de pair.
Hi ha el pensament, jo crec que equivocat, que si retornem al discurs autonòmic, la repressió pararà.

Els de l’exili, quins covards, comparats amb els de la presó. Més d’un ho diu sense saber que en el seu moment marxar de Catalunya semblava insegur, i quedar-se, no tant.
—Quan vaig començar a parlar sobre la possibilitat de marxar, tots els advocats amb els quals vaig marxar em van dir que no ho fes. Que el sistema d’euroodre era automàtic i que en 24 hores seria presa. I vaig parlar amb més d’un. Però un advocat que practica a Londres m’ho va fer veure diferent. Tampoc molt categòric, va ser. Però només va ser un. A finals d’agost ja estava prenent mides sobre això i ja sabia que una euroorde a segons quins països no era tan automàtica. No vull entrar a la discussió de qui és més valent i qui no. Ara, a mi no em sembla coherent formar part d’un parlament que proclama la independència i en menys de 48 hores s’accepta la jurisdicció de l’Audiència Nacional. I amb acusacions que no eren fonamentades. A mi això no em sembla coherent. I ho critico. No em sembla coherent votar la independència i tot seguit acatar l’Audiència Nacional, Dit això, no vull anar més enllà.

No estaven decidits?
—Teníem sobredosi de samarretes de colors. Que van anar molt bé, per arrencar-ho, però va haver-hi un moment que les samarretes s’havien d’acabar. I encara érem amb la mentalitat de les samarretes. Cada país té la història de la independència que té, i la nostra encara està per escriure. Segurament aquesta és una fase que havíem de passar. Només podem pensar això. Tota altra cosa seria massa derrotista. Va haver-hi uns dies, el vespre de l’1-O que pensava que teníem una oportunitat. Però no insistiré que tenia raó, i discutir sobre la història és una mica absurd. El no haver-ho fet del tot, el podríem intentar-ho just després de l’1-O… Això ho penses, però potser ni jo ni molts no érem prou informats. Passa que va ser dur veure que no s’intentava, i després veure que potser no es feia perquè no teníem les eines. Jo encara no n’he treta l’aigua clara. I no sé quan la’n traurem.

Passat fet. I ara, què fem?
—Ara és una carrera de fons. I de resistència. L’estat espanyol no pot anihilar Catalunya. I la seva agenda és aquesta. Que siguem tots espanyols. Com s’ho faran? L’única manera de satisfer la seva agenda és que Barcelona no sigui Catalunya, sinó Espanya. I per això cal que els qui hi viuen es reconeguin com a espanyols. I això es fa proposant un projecte atractiu. Però no ho estan fent. Crec que no poden. Si l’únic que planteges és que s’ha de ser espanyol perquè t’ho mano…. No se’n sortiran. Però una cosa és que ells no se’n surten, i l’altra que ens en sortim nosaltres. Estem empatats. Però el dolor està tot en el nostre costat. Ells no estan patint. Seria molt pretenciós saber què s’ha de fer. Crec que s’ha d’aguantar la posició i no patir tant pel dia a dia pel que passa als despatxos de Barcelona. Però també entenc que cadascú fa l’anàlisi des de la seva respectiva posició. I a mi no m’aclapara massa directament el…

…el no tenir govern
—No. En canvi m’angoixa bastant que el sottogoverno que hem deixat no està resistint com hauria de resistir. Trobo que aquesta reacció col·lectiva que hem tingut de voler que parés el dolor de forma molt ràpida, que no hi hagi més presos, que facin el que sigui per sortir, tot això ens està sortint molt car. No seré jo qui digui que ha d’haver-hi més presos i exiliats. Però si no tenim una cultura de disponibilitat a patir… Serà una carrera de fons bastant llarga. Tinc la sensació que ha d’haver-hi un cert relleu generacional als lideratges. Tampoc conec al detall com ha funcionat els directors generals i secretaris generals. Però no tinc la sensació que siguin trinxera. De fet, però, ni el parlament de Catalunya ha estat trinxera.
M'angoixa bastant que el 'sottogoverno' que hem deixat no està resistint com hauria de resistir

I Brussel·les, ha estat trinxera?
—Crec que sí, però juguem amb avantatge: juguem lluny del foc. Per tant, si el parlament no pot fer coses perquè som un país ocupat, les haurà de fer un altre espai. Això em sembla que s’hauria d’institucionalitzar.

Hi ha gent que diu que el tros que falta serà fet fora del govern.—Si poguéssim entrar per plantar cara, però com que no tenim les forces… Crec que hi ha coses que les haurem de fer des de fora, sí. Els pròxims temps potser toca fer coses que no seran acceptables des del règim autonòmic i s’hauran de fer fora.

La repressió fa aflorar coses que poden ser destructives?
—La repressió ha fet aflorar les febleses del nostre lideratge. I això és trist, però no ens ho podem amagar a nosaltres mateixos. Hauria estat molt bé que el jutge Llarena sentís declaracions molt més decididament en defensa dels que havien fet els catalans l’1-O. N’ha sentida alguna. I n’hauria hagut de sentir alguna més. A mi m’hauria agradat. I ja entenc que jo no hi era, allà i per tant… Els grans lideratges són els qui davant la dificultat verbalitzen les seves posicions de forma contundent.

I ara amb lideratges febles, com avancem?
—Resistint, i donant relleu a noves generacions. Haurà de passar. A les nostres institucions, que són espanyoles, hi tenim llistes tancades, per exemple, que no afavoreixen gens els relleus i el rendiment de comptes davant dels ciutadans. Però som en una situació tan extrema que acabarà passant. L’altre dia algú parlava de la trituradora de la política catalana.

Sort d’Europa, també.
—És que és tan delirant això de Llarena. Espanya podria haver tingut una reacció repressiva sense passar-se tant. I han optat per cobrar-se per avançat les presons. Saben i entenen que seguint les seves regles no podrien tenir ningú a la presó. Per això s’ho estan cobrant per avançat. L’escarment. Us farem passar un escarment. I llavors els presos polítics són un missatge: vigileu que us pot passar com aquests. Ara, això Europa no pot tolerar que passi a casa seva. Però permet que passi a Espanya. Ho tolera. No mouen dit perquè això no passi a Espanya, però altra cosa és deixar que passi a casa seva.

No puc evitar preguntar sobre la polèmica conversa filtrada de Lluís Salvadó.
—Mai he considerat els meus pits un dels meus mèrits. Podrien, això sí, ser un mèrit addicional. Jo ja sóc gran i els meus pits no causen gaire interès. Jo no tinc res més a dir d’aquest episodi.

Vau arribar a govern per a fer la independència, però també éreu consellera amb idees sobre ensenyament.
—M’hauria agradat molt ser consellera una temporada. Al país li falta gruix intel·lectual. Ara ja sé que no podré fer els canvis. Però en tenia, sí. Sobretot en la formació del professorat: ser més exigents formant professors. Demanant més nivell. L’èxit dels sistemes educatius depenen de la qualitat humana i intel·lectual, dels professors. Crec que tenim uns grups de professors amb qualitat humana excel·lent. Mèrit que no es pot menystenir. Però encara hem de millorar molt en uns altres aspectes. I crec que això té a veure com el país reconeix l’esforç. No és només un problema dels mestres. Hem de reconèixer l’avantatge intel·lectual i social de ser exigents amb els nens. Estan molt preocupats que els nens siguin feliços. Molt bé. Però en canvi no ho estem gaire en el fet que els nens aprenguin a fer coses que no els agrada. Perquè són pel seu bé. No és un problema només de Catalunya. Com que som una societat molt cohesionada, i cohesionadora, que té molta cultura de la integració, i això és molt bo, moltes vegades ens costa, per exemple, de no donar oportunitats a les altes capacitats. De no deixar que hi hagi grans diferències. Perquè ens fa molta por la diferència.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 11 de març del 2018

No em dona la gana | Toni Soler

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lluís Salvadó, secretari general adjunt d’ERC, en una imatge d’arxiu. / MANOLO GARCIA
Lluís Salvadó, secretari general adjunt d’ERC, en una imatge d’arxiu. / MANOLO GARCIA

ESCÀNDOL. Només es parla d’això. En Lluís Salvadó, en una conversa privada, diu que trobar dones per a càrrecs públics és molt complicat i que, a males, millor triar la que tingui les mamelles més grosses. Diu algunes bajanades més de to masclista. L’estupor, especialment entre les dones d’ERC, ha estat notori i immediat. Els partits de l’oposició li demanen que dimiteixi. Marta Rovira l’ha criticat i ha defensat el feminisme del seu partit. No em sorprendria que, quan aquestes línies vegin la llum, Salvadó ja hagi plegat. Quan ho faci, el feminisme haurà obtingut una victòria moral, perquè haurà aconseguit que cert llenguatge que fa uns anys era acceptat amb condescendència, avui dia ens escandalitzi. A tots.
Però em sento en l’obligació de dir que, si les clavegueres de l’Estat divulguessin converses que jo he mantingut en privat, trobarien material de sobres per a la meva lapidació pública. He fet bromes i comentaris del tot inapropiats o de mal gust, sobre dones, homes, malalties, tendències sexuals, races i religions, ideologies, accidents, morts i catàstrofes naturals. M’agrada fer-ho justament quan estic en privat, amb amics i amigues amb qui comparteixo certs codis, perquè no m’agrada ofendre gratuïtament en públic. Em poso a mi mateix com a exemple, però crec que això val per a molts dels que em llegeixen ara, per a molts dels que critiquen Salvadó. Les converses privades, de vegades, serveixen per dir coses que no es pensen, almenys que no es pensen seriosament. Es diuen coses per fer riure o per escandalitzar o, senzillament, perquè a qui les diu li resulta còmic i estimulant passar-se de la ratlla, quan la seva dimensió pública l’obliga a la contenció i a la correcció política.
El dia que decidim que tot el que diem en privat ha de poder ser enregistrat i reproduït en públic, em sembla que lleparem molts. I a més haurem acabat amb un dret fonamental, que és el dret a la intimitat, que empara tothom, fins i tot els polítics. Fa només uns anys, quan l’ètica dels drets individuals estava per damunt de l’ètica del puritanisme ideològic, això també ens hauria escandalitzat.
DRETS. Que les clavegueres de l’Estat, que ja han imputat Salvadó pel referèndum, enregistrin i filtrin una conversa privada és un atac als drets individuals. Especialment quan la conversa no té res a veure amb els presumptes delictes que s’imputen a Salvadó. Que la filtració es produeixi just després del 8 de març, és una maniobra de manipulació tan vulgar que hauria d’ofendre qualsevol feminista. Que el programa Espejo públicodivulgui disciplinadament aquest contingut, sense preguntar-se per què existeix i per què li arriba, és la constatació que l’ètica periodística és una broma. Però el pitjor de tot és que, mentre estem tan ocupats en la conversa mamelluda d’en Salvadó, ningú no es preocupa de denunciar que hi ha una policia política que es dedica a espiar i a destruir adversaris polítics, furgant en els seus punts febles, com habitualment ho feia la Brigada Político-Social, o la Gestapo, o la Stasi, o la CIA. És un tentacle de la mateixa bèstia que ens va apallissar l’1 d’octubre, que manté els Jordis en presó preventiva des de fa 146 dies, que pretén empresonar Valtonyc per unes lletres fora de to. Els sicaris d’aquesta bèstia, que no comptin amb mi ni per acció ni per omissió. Mai amb ells, ni d’acord amb ells. O sigui que, encara que podria dir “i malgrat això la conversa de Lluís Salvadó em sembla un escàndol”, doncs avui no em dona la gana de dir-ho.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 10 de març del 2018

ATAC A LA SEU CENTRAL. QUE NO ENS TOQUIN ELS BOMBERS!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

































Font: Bombers per la República a Twitter: "Avui ha cremat oficines de la seu central de @bomberscat. Obrim fil, perquè la cosa potser és més seriosa del que sembla. ��"



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 9 de març del 2018

Volem la sanitat en Català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ajuda'ns a exigir que es garanteixin els nostres drets lingüístics a la sanitat!




Reclamem massivament al Govern de les Illes Balears que garanteixi el nostre dret d’ésser atesos en català a la sanitat pública.

El Govern de les Illes Balears podria rebaixar, o fins i tot retirar temporalment o definitivament, el requisit que els treballadors de la sanitat pública coneguin la llengua catalana.
Els nous professionals de la medicina i la infermeria hauran de certificar un nivell B2 d’anglès per obtenir la titulació, però no hauran d’acreditar el mateix nivell de català per a treballar a les Illes. Aquest fet ens podria dur a la situació insòlita que un pacient del sistema sanitari balear pogués tenir garantida una bona atenció en anglès, però no en la llengua pròpia de les Illes.

AJUDA'NS A FER PRESSIÓ!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 8 de març del 2018

dimecres, 7 de març del 2018

Paraules de Jordi Sànchez a l’Assemblea General Ordinària de l'ANC 2018

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Fa 2 anys i vuit mesos vaig ser escollit President de l’Assemblea Nacional Catalana.

Avui, 25 de febrer del 2018, us vull dir des de la cel·la 205 del mòdul 8 de Soto del Real, que si ara pogués tornar enrere, desfer el camí fet, i em trobés de nou a Cardona davant el dilema de tornar a presentar-me com a candidat a la presidència de l’ANC, ho tornaria a fer.

Amb tota seguretat i sense els dubtes que els companys d’aquell meu primer secretariat saben que vaig tenir.

Us dec molt, amigues i amics de l’ANC. Han estat tres anys d’una gran intensitat. Gràcies a la gent de les territorials,... he conegut,... en centenars d’actes, trobades i sopars... la força, la il·lusió i la dignitat d’un país que ha decidit ser constructor de la seva pròpia llibertat.

Avui sóc infinitament més ric en el coneixement del meu país que ho era el maig del 2015 quan em vàreu escollir president. I això, tant sols això, ja em fa estar en deute permanentment amb tots vosaltres.

Jo he vist la il·lusió de tanta gent a favor d’un nou país en forma de república i com estat independent, sé que aquesta il·lusió es farà realitat. No era una il·lusió buida, no era una il·lusió només expressada en paraules. En absolut.

La il·lusió a mi m’ha captivat i m’ha convertit en deutor amb tots vosaltres, és la il·lusió dels nostres voluntaris per fer possible un acte al poble, una encartellada a la comarca, els autocars plens per la Diada, la venda de les nostres samarretes, que la caixa de solidaritat s’emplenés i que sobretot mai manqués ni el somriure ni el civisme.

Des de Soto del Real em declaro insolvent per tornar-vos tot el que m’heu donat. Especialment des del 16 d’octubre. La vostra dignitat i el vostre escalf m’ha donat la llum i la força per seguir anímicament bé i fort el meu empresonament.

Us encoratjo a preservar l’ANC. Amb la mateixa intensitat i generositat de sempre. L’ANC és el gran fil roig de la transversalitat del país a favor d’un estat català independent en forma de República. Sense la gran força mobilitzadora que des del 2012 Catalunya ha demostrat avui no tindríem la independència tan a prop. Però sense l’ANC no haguéssim tingut mai aquestes grans mobilitzacions. I sense vosaltres i tots els socis i simpatitzants, l’ANC no seria res.

Per això quan us dic que us encoratjo a preservar l’ANC us estic dient que si us plau no canvieu. No abaixem la guàrdia. No renuncieu al vostre somriure ni a la vostra il·lusió. No renuncieu a la vostra exigència amb nosaltres mateixos com entitat ni amb els nostres representants polítics. No tingueu por de ser exigents i menys encara amb aquells que tenen un perfil semblant als qui han ocupat la presidència de l’ANC.

La intensitat dels moments viscuts i el dolor que la majoria de nosaltres hem interioritzat aquests últims mesos no ens pot fer perdre el nord i oblidar tot el que hem guanyat, com a persones i com a ciutadans d’un país que volem més just, democràtic i lliure, en aquests últims anys.

Em sento orgullós de formar part d’un país que és capaç de fer una Via Catalana, d’haver custodiat i protegit 6.400 urnes sense cap baixa fins l’obertura dels col·legis electorals, d’haver il·luminat amb el blanc de l’esperança el cel d’aquell vespre de l’11 de novembre i d’haver omplert de groc de llibertat les urnes el 21 de desembre.

Desitjo tota la sort i els encerts al nou secretariat, tot l’agraïment als meus companys del secretariat sortint, tot el suport a la futura presidència de l’ANC i totes les disculpes pels errors i desencerts que he tingut en el meu mandat.

Com va dir l’estimada Muriel, «nosaltres som el somni». Per això us demano que quan surti de la presó em feu un lloc entre vosaltres, em guardeu una armilla de voluntari i ens disposem tots junts a seguir fent camí.

Guanyarem!Llum als ulls i força al braç.

Jordi Sànchez.
Soto del Real.

Moltes gràcies per compartir aquesta informació.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 6 de març del 2018

Els arquitectes ens plantem

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


“Volem un col·legi sobirà i independent de l’Estat espanyol
Els arquitectes també ens plantem. Essent fidels al mandat de l’1 d’octubre, entenem que ens hem de desvincular del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España (CSCAE) com a acte de sobirania i de dignitat, tant personal com professional. No volem seguir formant part d’una corporació que té el seu origen en un Real Decreto de 1929, en plena dictadura de Primo de Rivera, i que no ens representa ni ens respecta. De fet, estem vinculats a un consejo que ens obliga a acatar i complir els acords adoptats en les seves assemblees, tot i que aquests van en contra dels nostres propis interessos. Un consejo que determina i condiciona la forma amb què el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) es relaciona amb el món. També ens obliga a contribuir, amb les nostres quotes col·legials, al seu sosteniment: un fet que no deixa de ser una altra forma d’espoli.
En conseqüència i en sintonia amb els companys de Psicòlegs per la República, ens agradaria que la junta actual del COAC no hagués de tornar a abonar cap més quota al CSCAE i alhora pogués deixar de formar-ne part. Per aquest motiu, des d’Arquitectes per la República fem una crida pública a tots els arquitectes col·legiats del país a definir-se en un tema que, com a professionals, ens afecta i ens interpel·la. Tal com vam fer en el seu moment, durant la campanya del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, quan vam recollir prop de 350 adhesions amb el Manifest d’Arquitectes pel Sí. Perquè, com va dir Joan Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
Un cop proclamada la independència, construïm la República Catalana. Els arquitectes, com els psicòlegs i altres col·lectius professionals d’aquest país, hem estat, estem i estarem sempre al servei del poble de Catalunya i de les seves institucions.
Per això, des d’Arquitectes per la República treballarem perquè el COAC esdevingui un actor clau en la seva construcció, com també ho fou en altres moments de la nostra història. Volem que el nostre sigui un col·legi inclusiu i participatiu, obert i sense peatges, i implicat, des del moment zero, en el debat i el procés constituent republicà. És a dir, un col·legi sobirà i independent de l’Estat espanyol i alhora, seguint el model nòrdic i britànic, d’adscripció voluntària. D’aquesta manera no tornarem a estar obligats, per llei, a mantenir-nos neutrals i, en conseqüència, a renunciar a una de les principals funcions del col·legi: donar suport a les demandes de la societat civil envers la professió com també són la lluita per la democràcia, la justícia i la llibertat del nostre país. En aquest sentit, les eleccions al COAC del proper mes de maig ens han de servir per començar a posar fil a l’agulla.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 5 de març del 2018

No vull que el poder demogràfic acabi amb els meus drets democràtics.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Àlex
Ribes

És autor del blog Societat Anònima. El seu llibre 'Benvolgut, o no' (Viena Edicions) és un recull de respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Twitter: @blogsocietat

Benvolguda, o no, Soraya,
El pare entra a l'habitació del seu fill. Vol anar a la discoteca, però el pare no li deixa anar-hi. Protesta. Fins i tot crida. El pare li planta una bufetada que el tira a terra. Li sagna el nas. Creuen mirades. El pare abandona l'habitació. El fill observa com se'n va. Hi ha un desert entre tots dos. Tota la ràbia es condensa en el segon posterior a la bufetada. Ja res tornarà a ser igual. I no té importància qui tenia raó.
Tendim a confondre dues paraules que no són iguals: poder i autoritat. Poder és l'habilitat de mantenir l'autoritat de manejar o regir sobre una funció en específic, sobre algú o sobre un grup; és a dir, qui té poder posseeix la suprema autoritat sobre alguna cosa. L'autoritat és el dret d'exercir poder sobre alguna cosa o algú i és designada a un individu o grup amb l'objectiu d'assolir certes metes en una organització. Ho veus? No és el mateix. Perquè potser hi ha una autoritat formal: el pare la té sobre el fill (almenys mentre és menor d'edat). Però hi ha un altre tipus d'autoritat molt més efectiva i convincent, que és l'autoritat moral. Aquesta es guanya amb les accions, amb paraules, amb el dia a dia, amb intel·ligència emocional. El pare no pot obligar el fill que l'estimi. Per molt pare que sigui, el fill no hi experimentarà cap afecte si, en comptes de parlar, li propina una bufetada. El fill no estimarà el seu pare per haver estat empleat del mes en una empresa que és líder en el sector. El fill estimarà el seu pare si és sensat, si de petit jugava amb ell, si veu que amb certa freqüència abraça la seva mare, si deixa els problemes de la feina fora de casa o si els disgustos li duren cinc minuts. I per descomptat, el fill no estimarà el pare si aquest li diu "m'agrades perquè fas coses".
Auctoritas. La paraula en qüestió va aparèixer a l'antiga Roma unida a la funció tutelar. Per als romans, l'auctoritas no consistia a emprar la violència, sinó en una legitimació reconeguda socialment, que procedeix d'un cert saber i que s'atorga a uns ciutadans en concret. Posteriorment, en l'edat mitjana, el concepte d'auctoritas es va assimilar a una tècnica argumentativa amb la qual els escriptors recorrien tot citant textos antics per donar força i veracitat als seus escrits. Com veus, l'auctoritas no té a veure amb lleis, ni amb la brigada Aranzadi, ni amb antiavalots. I encara menys amb l'exercici del poder d'una manera autoritària, agressiva i repressiva.
A mi em resulta extraordinàriament difícil viure compartint la mateixa nacionalitat amb persones que neguen la meva veu o que pretenen acabar amb la meva cultura a cop de llei. No vull que el poder demogràfic acabi amb els meus drets democràtics. I em produeix una enorme vergonya aliena que la vicepresidenta del govern sigui tan poca intel·ligència emocional per vantar-se d'impedir que el president de la meva nació (la que SENTO com meva) tingui el càrrec que legítimament li correspon. És el segon després de la bufetada. Aquest instant.
Hi ha una nació que va molt més enllà de les lleis o de la Història, una nació més poderosa, capaç de moure masses amb un objectiu comú. Em refereixo a la nació dels sentiments. I una i altra vegada l'esteu aïllant de l'equació. Has pensat en les persones que l'1 d'octubre van rebre cops de la policia? Has pensat en Roger Espanyol, que des d'aquell dia ha de viure amb un sol ull? Has pensat en tots aquells catalans que van assistir per televisió o en directe a l'extrema violència que va exercir l'Estat i que ara reben la bufetada de ministres o d'un delegat del govern que la nega? I, sobretot, ¿has pensat en els nens que van veure com pegaven als seus pares? Has pensat que aquests nens han estat desposseïts de tota possibilitat de sentir afecte per això que suposadament defenses perquè només els heu fet que por?
El pare s'asseu al sofà creient que ha guanyat. Un remolí d'emocions i pensaments es creuen en la ment del fill. Queden pocs mesos per a la seva majoria d'edat. Potser ha arribat el moment de prendre una decisió.
[Rebeu les actualitzacion d'El Matí al nostre canal de Telegram: t.me/elmatidigital]


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 2 de març del 2018

dijous, 1 de març del 2018

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pugem a recollir la Copa'

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"La demanda de la CUP pot ser coherent. La seva posició, no tant. Al cap i a la fi, quan Rajoy va convocar eleccions amb el 155 la CUP no va desobeir. I això que eren autonòmiques. I també hi va participar. I va fer bé"


Antoni Bassas

Demà (per avui), a les 10 del matí, el Parlament tornarà a reunir-se. Ara feia cinc setmanes que no es convocava un ple, des que el 17 de gener els diputats van escollir la mesa i van convertir Roger Torrent en president de la cambra. No serà el ple d’investidura del nou president, però vindria a ser-ne un preàmbul. Demà no s’aprovarà cap llei ni es nomenarà ningú. Es votaran quatre propostes de resolució que han presentat els grups comuns, PSC, JxCat i Cs.

A la de Junts per Catalunya es pretén reconèixer la legitimitat de Carles Puigdemont, però no com a preparació per investir-lo, sinó tot el contrari: per escollir un altre president, potser la setmana que ve. En aquest sentit, el cap de files de la CUP al Parlament, Carles Riera, ha dit avui a Mònica Terribas que estan "molt lluny" d'un acord amb JxCat i ERC, i ha lamentat que el text que JxCat i ERC pretenen aprovar al ple de demà per legitimar la figura de Carles Puigdemont és una "proposta de resolució de fireta" per "recuperar l'autonomia i les institucions autonòmiques i ratificar la legitimitat de Puigdemont", però no per materialitzar la República.

Recordem que els vots dels quatre diputats de la CUP són imprescindibles per tirar endavant la legislatura, i Riera ha advertit a la resta de grups independentistes que no avalaran una proposta "autonòmica" i del "peix al cove".
"Quan Rajoy va convocar eleccions amb el 155 la CUP no va desobeir. I això que eren autonòmiques"
Imatge relacionada 
Que un partit marqui una posició de màxims és de manual, i la de la CUP és coneguda. La seva idea és el xoc, la confrontació amb un estat que ens confronta cada dia amb les presons preventives i els bloquejos a candidats com Puigdemont o Sànchez, que tenen els vots legals i legítims per ser investits. Però un diria que l’estratègia hauria de ser la de la topada selectiva, perquè és urgent recuperar el Govern. Perquè vivim un temps estrany, de rellotge parat, com si la majoria sobiranista fos un equip que acaba de guanyar una final (les eleccions) però no pugés a la llotja a buscar recollir la Copa (la presidència i el Govern). La demanda de la CUP pot ser coherent. La seva posició, no tant. Al cap i a la fi, quan Rajoy va convocar eleccions amb el 155 la CUP no va desobeir. I això que eren autonòmiques. I també hi va participar. I va fer bé. Si pots guanyar un espai, juga. Però aleshores, l’opció de protesta de la CUP també va ser selectiva, no va ser total.

Mirin, el nou Govern podrà fer dues coses: governar amb el DOGC a la ma i confrontar-se amb l’Estat quan sigui evident que l’Estat sotmet Catalunya a una llibertat vigilada. Fixin-se en el soroll que ha fet la rebuda de Torrent i Colau al rei Felip.

Puigdemont haurà de fer un pas al costat, i l’independentisme haurà de saber tornar a les institucions que s’ha guanyat. I fer-ho no està renyit amb la protesta. Ens sembla que dir-ne autonomisme i parlar de peix al cove serveix per marcar posició pròpia i afegir desànim al desànim.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I llibertat de moviments per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig i Anna Gabriel.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial