Radiografia del feixisme als Països Catalans: entre les pallisses i els vots

Font Radiografia del feixisme als Països Catalans: entre les pallisses i els vots - Any 2013 

LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM

@laiaaltarriba

L'assassinat de l'independentista i antifeixista valencià Guillem Agulló l'abril de 1993 en mans d'un grup de militants d'extremadreta és un dels episodis més coneguts i tràgics de l'actuació dels grups feixistes als Països Catalans. Vint anys després, analitzem la implantació que tenen actualment les formacions d'ultradreta al nostre país i les seves estratègies i maneres d'actuar, que han canviat parcialment.

La major presència de grups que se situen dins del que s'anomena feixisme i ultradretaés al País Valencià, a Catalunya i a la Catalunya Nord. Però en cada un d'aquests territoris tenen unes característiques específiques. Així, pel que fa al sud del país, continuen, com durant la primera meitat dels anys noranta, sent protagonistes habituals d'agressions violentes. Però tant a Catalunya com a les comarques del nord de l'Albera, els grups hegemònics dins del feixisme són els que han optat per la via electoral: Plataforma per Catalunya i el Front Nacional són les marques respectives. Pel que fa a les illes Balears, no hi ha cap grup organitzat rellevant, tot i que des d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme alerten que s'hi vol implantar Respuesta Estudiantil, un col·lectiu universitari neonazi.

Impunitat País Valencià: 20 atemptats amb explosius de 2005 a 2011 sense resoldre

El País Valencià és, de lluny, el territori on el feixisme adopta un rostre més violent. I a més ho fa amb una gran impunitat. Ho denuncia la plataforma d'Acció Popular contra la Impunitat, creada el 2007 i que té el suport de part partits polítics (PSPV-PSOE, EUPV, ERPV, BNV i Compromís) i entitats i associacions (com Intersindical Valenciana, Ca Revolta, Acció Cultural del País Valencià, Moviment contra la Intolerància o SOS Racisme). En el moment que es va fundar, la plataforma va denunciar que de mitjana es produïen unes 600 agressions de caire feixista cada any, el territori de l'Estat espanyol que n'acumulava més. I des d'aquest espai denuncien que la situació continua sent molt preocupant.

Des de la seva creació, la plataforma ha estat recopilant informació de les agressions de caire feixista que hi ha hagut al País Valencià. El resultat el van plasmar el 2012 en un informe que recull les accions violentes més rellevants protagonitzades o reivindicades pels grups d'extrema dreta. Una de les dades més significatives és que dels 20 atemptats amb artefactes explosius que hi ha hagut durant els sis anys que analitza l'informe (2007-2012), la justícia no n'ha resolt cap.

Les víctimes d'aquests atemptats incendiaris van ser la seu a la ciutat de València del CEAR (Centre Espanyol d'Acollida de Refugiats), que en va patir 10; una bomba amb metralla a la seu d'ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià), diversos atacs amb còctels molotov a seus del BNV (Bloc Nacionalista Valencià) i l'incendi del local PSPV (Partit Socialista del País Valencià) a l'Olivereta. A més, també cal sumar-hi altres agressions com assalts i llançament de pedres contra els locals de diversos grups polítics (BNV, Compromís, EUPV i ERPV) i socials (Intersindical Valenciana, Ca Revolta, Centre Social Terra, Casals Jaume I o Centre Social Mislata). I amenaces, intimidacions i fins i tot pallisses a militants d'organitzacions d'esquerres i catalanistes, però també a immigrants i homosexuals.

Tot plegat no són agressions anònimes, sinó que reiteradament els assaltants deixen la seva signatura perquè no quedi dubte del caràcter dels atemptats. GAV (Grup d'Acció Valencianista) i España 2000 són les marques més recurrents, juntament amb esvàstiques i frases homòfobes i espanyolistes.

El Ministeri d'Interior minimitza i descontextualitza les denúncies

Acció Popular contra la Impunitat va portar l'abril del 2010 un recull de les agressions més greus al Congrés dels Diputats espanyol, a través dels grups ERC, CiU i PNV. El secretari d'Estat de Seguretat i número dos del Ministeri de l'Interior, Antonio Camacho, va evitar respondre directament a les dades que li van oferir i va esquivar la connotació feixista dels atacs denunciats. Per contra, va respondre amb dades generals sobre criminalitat, que va assegurar que s'havia reduït. A més, en relació a la connivència que alguns diputats van apuntar que hi havia entre els grups d'extrema dreta i la policia, Camacho va respondre: “Ningú sap qui va matar el president Kennedy, però a ningú se li ocorre dir que als Estats Units hi ha complaença amb els magnicidis”. 

Des d'Antifeixistes del País Valencià (un portal a internet que ofereix informació actualitzada de l'extrema dreta a les comarques valencianes) recorden que aquella compareixença per un tema que afectava directament el País Valencià no va sortir als informatius de Canal 9. Ni tampoc en van parlar molts altres mitjans. I aquest és un fet que encara dóna major impunitat a aquestes agressions. Per contra, des d'aquest espai informatiu se sorprenen de la gran repercussió que va tenir als mitjans de comunicació l'atac d'un grup de militants d'Alianza Nacional, Democracia Nacional i Falange contra l'acte que la Generalitat de Catalunya celebrava el passat Onze de Setembre al Centre Cultural Blanquerna, la delegació que té a Madrid. D'una banda, perquè gairebé mai surten als mitjans de comunicació generalistes els centenars d'atacs que tenen comptabilitzats en seus de partits, sindicats i associacions diverses del País Valencià. Però a més també els sorprèn la rapidesa amb què van detenir les onze persones que van participar en l'assalt, comparat amb la inacció policial i judicial quan hi ha atacs en poblacions valencianes.

España 2000 i GAV

Però qui són els grups que hi ha darrere de tots aquests atacs al País Valencià? Des d'Antifeixistes del País Valencià apunten principalment en tres direccions: d'una banda el blaverisme feixista encapçalat pel GAV; en segon lloc al feixisme nazi que té España 2000 com a organització principal, i finalment els nazis que es reuneixen al voltant dels clubs de futbol.

Pel que fa al blaverisme, des d'Antifeixistes puntualitzen que n'hi ha molt de populista, i que només una part és feixista. El que s'enquadra dins de l'extrema dreta està organitzat bàsicament al voltant del GAV. Aquest grup s'ha significat per un anticatalanisme furibund i per les actuacions violentes de molts dels seus militants. Alguns dels episodis més significatius dels darrers anys protagonitzats per membres del GAV són atacs a seus de partits com el BNV o a Casals Jaume I, l'agressió contra la celebració d'un acte del Correllengua l'any 2008, on va ser ferida d'una pedrada una regidora del BNV, o l'intent de boicot d'un concert de Raimon el 2010 a l'Olympia de València.

Algunes de les principals convocatòries del GAV dels darrers anys contra actes o mobilitzacions catalanistes les han fetes conjuntament amb España 2000. Per exemple, durant la Diada del 9 d'Octubre del 2009 un grup de persones convocades per aquestes organitzacions van atacar la comitiva del BNV sense que la policia fes res per impedir-ho. Més recentment, també van protagonitzar conjuntament l'assalt contra un acte de Solidaritat per la Independència a València el 2011, sense que ningú fos detingut.

Des d'Antifeixistes expliquen que España 2000, aquests companys de viatge del GAV, s'enquadren dins de la ultradreta espanyolista, on també hi ha altres grups amb molta menys presència a València com Democracia Nacional. España 2000 té àmbit estatal, però sobretot està implantada al País Valencià. Aquesta organització intenta adoptar unes formes més modernes que grups com Falange Española i una retòrica populista per intentar incidir en nous sectors, però les actuacions violentes de molts dels seus membres determinen el caràcter d'aquest grup. Un aspecte clau que explica els recursos tant econòmics com humans que té España 2000 és que el seu líder, José Luis Roberto, és un dels propietaris de Levantina de Seguridad. Aquesta és una de les empreses de seguretat més importants del País Valencià i és coneguda per l'actitud violenta de molts dels seus treballadors. A més, Roberto va ser secretari general tècnic de la patronal de la prostitució a l'Estat espanyol.

Agressions a Catalunya, més puntuals

Si els atacs violents al País Valencià són habituals i tenen com a víctimes tant seus de partits polítics d'esquerres i valencians, com entitats socials i culturals, i persones de col·lectius homosexuals o immigrants, les accions a Catalunya els darrers anys han estat més esporàdiques.

Tot i això, Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en feixisme, recorda que la Fiscalia per Delictes d'Odi i Discriminació de Barcelona, en el seu informe del 2012 alertava que s'havia produït “un augment del nombre de fets amb autors que formen part de grups d'ideologia de ultradreta violenta o skinheads, i que s'han detectat un nombre d'agressions físiques més elevat contra víctimes escollides pel seu origen, raça, ètnia o ideologia”.

Un dels darrers episodis més violents protagonitzat per aquests grups va ser el març del 2012. Una quinzena de neonazis va agredir tres joves que esperaven per entrar a un concert de KOP i Non Servium a la sala Stroika, de Manresa. Tots tres van patir ferides, però un d'ells va quedar en coma diversos dies. Xavier Rius Sant explica que les detencions posteriors a l'agressió de Manresa han demostrat que va ser una acció organitzada per gent vinculada als grups Alianza Nacional, MSR i fins i tot Plataforma per Catalunya com a resposta a l'agressió que va fer un grup d'antifeixistes el 12 d'octubre anterior contra un concert nazi al barri del Poblenou de Barcelona.

Carles Viñas és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB) i estudiós del fenomen skinhead i dels seguidors radicals dels clubs de futbol. Viñas recorda que els anys noranta hi va haver un espiral de violència important per part de grups neonazis a Catalunya, però assegura que la pressió social i policial va fer que minvessin. Reconeix que cíclicament continuen protagonitzant agressions, bàsicament contra el que defineix com a grups de risc, i que inclouen homosexuals i militants independentistes i de l'extremaesquerra. Però subratlla que no són habituals agressions organitzades com la de Manresa i que gairebé sempre és violència espontània. Així que ni per la quantitat d'atacs ni per la diversitat de víctimes es pot parlar d'un fenomen com el que pateixen al País Valencià.

Velles idees amb noves formes

Una experiència emergent dins del món feixista barceloní és el Casal Tramuntana, un local situat al barri del Clot. Carles Viñas els defineix com a extrema dreta transversal, ja que és un punt de trobada de militants, sobretot joves, d'altres organitzacions, des de l'MSR fins a Plataforma per Catalunya, i el seu objectiu és formar-los políticament amb un discurs i iconografia nous. S'inspiren en models europeus i fins i tot impulsen campanyes benèfiques i donacions de sang, adreçades sempre a població autòctona. Viñas puntualitza, però, que no és un fenomen de masses i que cal relativitzar-lo, perquè el 12 d'octubre d'aquest 2013 només van ser capaços d'agrupar unes 200 persones a la manifestació de Barcelona.

Un altre dels grups feixistes de Catalunya que també es fixa en referents europeus i que innova en referents iconogràfics és l'MSR (Moviment Social Revolucionari) . Carles Viñas explica que en aquest cas es presenten com a social-revolucionaris i neonazis, tenen un discurs obertament racista i són una evolució de l'extremadreta més clàssica amb un intent de renovació del discurs. Possiblement el que més crida l'atenció d'aquest grup és que utilitzen referents iconogràfics tant de la ultradreta com de l'extremaesquerra.

<>L'aposta electoral

Carles Viñas aparta el focus d'aquests grups més petits i el situa sobre Plataforma per Catalunya (PxC)com a una de les principals preocupacions. Els defineix com a dreta populista i explica que no es presenten com a racistes sinó com a identitaris.

Però des d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme(UCFR), David Karvala afirma que PxC sí que és una formació clarament feixista: “És la presència feixista més important de l'Estat espanyol”. I es remet al mateix Josep Anglada, líder del partit, que sense adonar-se que l'estaven gravant va dir que era feixista però que s'havia de presentar com a demòcrata per obtenir vots. Així que Karvala assegura que tots els feixistes són perillosos, però que els que, com PxC, guanyen eleccions (actualment tenen 60 regidors a Catalunya), encara ho són més.

Per aquest representant d'UCFR cal tenir en compte, a més, les connexions que existeixen entre Plataforma per Catalunya i els nazis que es dediquen més a l'acció de carrer, com el Casal Tramuntana i l'MSR. I posa l'exemple d'Alberto Sánchez, que és un dirigent del Tramuntana i alhora regidor de Plataforma per Catalunya a l'Hospitalet. O el cas d'Alejandro Fernández, que era dirigent de l'MSR a Sabadell i ara forma part de PxC a la mateixa població.

A la Catalunya Nord fa anys que conviuen amb la presència d'un grup d'extrema dreta a les institucions. És el poderós Front Nacional, que manté uns resultats molt rellevant a les eleccions al departament de Llenguadoc-Rosselló: té 10 dels 67 consellers regionals.

Al País Valencià, la ultradreta blavera va intentar una aventura electoral amb Coalición Valenciana, partit fundat el 2004 per Juan García Sentandreu. Però després de fracassar en dues eleccions seguides (17.331 vots a les autonòmiques de 2007 i 9.300 vots a les de 2011) es va dissoldre amb un comunicat on animaven a continuar la feina “al carrer” a través del GAV. També España 2000 s'ha presentat a comicis, però amb uns resultats molt pobres: té quatre regidors en tres pobles valencians. I l'MSR quan ho ha intentat ha obtingut uns resultats encara més migrats.

Els camps de futbol, espais per la impunitat

A les graderies dels camps de futbol va irrompre a meitat dels anys vuitanta un nou fenomen: els caps-rapats neonazis. Carles Viñas ho ha estudiat bé i explica que van ser un espai de creixement per als grups feixistes. La presència als camps els permet de donar visibilitat a una iconografia que és difícil d'exhibir en altres espais. Des de les autoritats polítiques espanyoles hi van respondre amb una Llei contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport, que prohibeix mostrar des de les grades símbols polítics que incitin a l'odi racial o a la xenofòbia. Però Viñas lamenta que actualment hi ha manca de voluntat per aplicar aquesta legislació.

Des d'Antifeixistes del País Valencià asseguren que les direccions dels clubs de futbol tenen una complicitat total amb els grups de seguidors feixistes. I que al Mestalla, el camp del València, tot i que han canviat el nom de Yomus per Curva Nord, s'hi continuen reunint una part dels nazis valencians més violents, i que això comporta fins i tot agressions al mateix camp.

Quan Joan Laporta va entrar com a president del Barça va trencar la tònica general de les direccions dels clubs i va decidir aplicar la tolerància zero amb els violents a l'estadi. Carles Viñas considera que aquesta decisió possiblement va dificultar que continuessin creixent els seguidors més bel·ligerants, però que per contra es van cohesionar encara més entre ells, i continuen existint.

Debat sobre la il·legalització

Precisament, l'agressió contra el Blanquerna el darrer Onze de Setembre ha tornat a obrir la discussió sobre la il·legalització d'aquests grups com a arma per combatre'ls.

Però per Carles Viñas cal anar amb molt de compte, perquè assegura que algunes mesures poden ser contraproduents, ja que pot afavorir que el grup es presenti com a víctima i es cohesioni internament. David Karvala coincideix que la il·legalització no és necessàriament la millor opció, i explica que hi ha diverses experiències a nivell europeu que no han estat gaire positives: a Flandes i a Eslovàquia van il·legalitzar partits feixistes que després van aconseguir ser legals i van obtenir molt bons resultats a les eleccions.

Tot i això, Karvala considera que “grups que volen fer un altre holocaust no tenen dret a existir com a organització política”. I conclou que el que cal decidir és “on dediquem millor els nostres esforços per acabar amb el feixisme”.

PER PRIMERA VEGADA #llegirestellés 2015

PAÏSOS CATALANS: Salutació de la PDaD a la Diada Nacional de Catalunya

font: Salutació de la PDaD a la Diada Nacional de Catalunya - Pel Dret a Decidir - La Veu del País Valencià

Des del País Valencià, la gent de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDaD-PV) volem fer arribar al poble de Catalunya la nostra salutació en la celebració de la Diada Nacional el proper 11 de Setembre. Val a dir que des de la nostra Plataforma celebrem el moviment de masses que està suposant des de fa molts anys i especialment des de la Diada de 2012 on eixiren al carrer centenars de milers de manifestants i que va donar lloc en 2013 a la cadena humana que va unir Vinaròs i El Pertús (Catalunya Nord) i en 2014 a la V que es va realitzar a Barcelona. Un moviment transversal i majoritari que ha portat  a que el poble de Catalunya puga exercir de forma democràtica i participativa el Dret a Decidir sobre el seu futur.

Estem segures doncs que la Diada de l’11 de Setembre d’enguany serà  un èxit novament i donarà l’impuls necessari perquè les formacions polítiques que aposten pel sí a la independència reben el suport majoritari de la societat catalana, l’autèntica protagonista en aquest camí per un país més just i més lliure.

L’11 de Setembre

L'11 de setembre de 1714 tingué lloc la darrera defensa de Barcelona després de 14 mesos de setge davant els exèrcits de les dues corones borbòniques dirigits pel duc de Berwickdurant . Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats. Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes. El 1716 amb els Decrets de Nova Planta es crea doncs, l’estat espanyol amb capital a Madrid  a l'estil del model d'estat absolutista i centralista francès.

Enguany la gent del País Valencià tornarem a manifestar-nos també i a donar  el suport al dret a decidir que també volem per a nosaltres.  La PDaD participarà a la Via Lliure 2015.

Ho farem en suport a la voluntat de ser i decidir del poble català, i ho farem per un País Valencià lliure, on tota la seua ciutadania decidisca el seu futur sense les imposicions ni els atacs permanents que rebem des de l’estat i des de l’espanyolisme generat per aquest.

Un país lliure on les dones siguen realment igual que els homes, i on puguen decidir sobre el seu cos i el seu futur.  Lliure per esborrar qualsevol forma de desigualtat, com les que es ‘justifiquen’ en la identitat sexual o afectiva.  Lliure per fer que tothom siga igual i puga viure tranquil·lament a  les seues ciutats, els seus pobles i barris i no haja de caminar amb por pels seus carrers, haja nascut on haja nascut i haja vingut quan haja vingut.

Lliure per disposar d’una educació lliure, laica, de qualitat i en valencià.  Lliure per sostenir un sistema sanitari dedicat a la salut de tothom i no al benefici econòmic d’uns pocs i poques.  Lliure per decidir sobre el nostre treball i els nostres recursos i fer-los servir de forma justa al servei de la majoria i  sense deixar mai de ser solidari.  Lliure per protegir el nostre territori i la nostra natura de qui els vol destruir per fer negoci, sense mirar les conseqüències.  Lliure per  establir una relació respectuosa amb la natura i amb totes les formes de vida. 

Lliure per tot això i per tot el que el poble vulga decidir.  Per tot això, participa amb nosaltres a la Diada de l'11 de Setembre a Barcelona.
 
Plataforma pel Dret a Decidir. 

PAÏSOS CATALANS: Seguir el dictat de la dreta

font: Seguir el dictat de la dreta - Manuel Lillo i Usechi - La Veu del País Valencià

Manuel Lillo i Usechi 

Periodista i estudiant de Doctorat d’Història Contemporània 

Ara fa trenta anys, el professor Josep Guia publicava un dels seus assajos més coneguts. El matemàtic, que no deixava indiferent ningú, feia mostra una vegada més del seu catalanisme, compromès com pocs altres i sobretot, nul de complexes. D’això ell no entenia. Amb És molt senzill: digueu-li Catalunya, el dirigent del PSAN apostava, com sempre, per emprar el terme ‘Catalunya’ per a tots els Països Catalans, sense pors ni reserves. Ell mai no fou amic de l’eterna estratègia d’una part important del nacionalisme valencià, eixa que prefereix exercir la cautela, dissimular el sentiment nacional i així poder atraure més simpaties que no pas odis o divergències.

Eixa part important del nacionalisme valencià va respondre. Potser no era pel desacord que sentien cap a l’assaig de Guia. En el fons, podien coincidir perfectament. Criticaven, més bé, les formes, perquè pensaven que eixa forma de fer catalanisme no era la més apropiada per guanyar adeptes al País Valencià. Això suggeria Assumpció Maresma en una entrevista a Guia en El Temps, allà pel 1986. El matemàtic contestava, primer amb ironia i després amb decisió:

“I el valencianisme impur i moll funciona de puta mare. Que no s’ha demostrat a bastament que allò que s’anomena ‘nacionalisme valencià’, variant vergonyant del catalanisme, no obté incidència satisfactòria, per molt que amagui les seues suposades vergonyes catalanes? Per això, jo pose el catalanisme damunt de la taula de forma explícita”.

Han passat trenta anys d’aquelles declaracions, però les estratègies nacionalistes semblen idèntiques. Per un costat, els descarats com Josep Guia que, pensen, no tenen cap motiu per amagar el seu ideal català i independentista. D’altra banda, els cautelosos, que insisteixen en continuar el seu camí polític per la via de la retòrica, de fer país tractant de no enfadar ningú i, per tant, dissimulant el catalanisme o, almenys, posant per davant un sentiment valencianista amb el qual sembla més fàcil acollir els valencians.

Ambdues estratègies són totalment respectables. Es diferencien en les formes, perquè comparteixen el fons, amb els evidents matisos que hi podríem afegir. Però al cap i a la fi, són dues maneres distintes d’arribar a un mateix objectiu polític. I ambdós estratègies han tornat a discrepar ara quan, unes declaracions del conseller català Germà Gordó, han fet tremolar els cautelosos. I és que, els cautelosos tenen por de la dreta, que tants i tants anys s’ha beneficiat del monstre catalanista, tan ben alimentat per ells mateixos i tan inútilment dissimulat per les seues víctimes, els nacionalistes valencians propers al catalanisme. El diari Levante, gens sospitós de ser catalanista però si enemistat amb la dreta valenciana, confirmava la por que sentia cap a declaracions com les de Gordó, concloent així la notícia que testimoniava aquelles paraules: “PP y Ciudadanos se frotan las manos”.

I és eixe el gran problema que patim, encara, els valencians. Levante, que, insistim, no és gens nacionalista, va donar en el clau i va expressar perfectament els temors que molts valencians propers al catalanisme tenen amb aquest tipus de declaracions. Estan inquiets davant la possibilitat de perdre crèdit polític gràcies al creixement del monstre. Molts, estan més preocupats per no donar motius a la dreta per alimentar el monstre que per fer país. Que al cap i a la fi, és del que es tracta.
La dreta valenciana, a banda dels llargs anys de govern dels que ha disposat al País Valencià, va assolir dos triomfs indiscutibles. El primer, pensar més en allò que els unia que no en allò que els separava. I si alguna cosa els unia era la fixació en l’enemic polític. Ara, artificialment dividida en dos –PP i Ciutadans– la dreta continua engegant eixe ‘perill català’ que tants èxits els ha donat. L’altre triomf, més trist, fou aconseguir que els propis nacionalistes es desmarcaren simbòlicament del catalanisme amb eixa consigna: “Que la dreta no es fregue les mans”. Si el PP a nivell estatal relacionava maliciosament amb ETA el seu enemic més preocupant, el PP valencià feia el mateix amb els seus enemics, però relacionant-los amb el catalanisme. Tots els seus enemics formaven part o simpatitzaven amb aquest corrent, segons ells. Era lògic que a nivell estatal, els enemics del PP es desmarcaren intencionadament del terrorisme. No ho era tant que a nivell valencià, els enemics del PP feren el mateix amb una opció democràtica que, molts d’ells sentien com a pròpia, però tractaven de dissimular.

La dreta mai no deixarà de banda eixe joc brut del qual tant s’han beneficiat. L’anticatalanisme, amb raó o sense, el continuarà emprant per atacar tots aquells que puguen frenar la seua tornada al poder, siguen o no catalanistes. És normal que un home del PSOE com és Puig tracte de condemnar tant com puga declaracions com les de Gordó. Ell sap bé que no li convenen aquestes paraules, sobretot perquè el PSOE no és gens catalanista i aquest vincle el pot perjudicar electoralment. També és normal una reacció similar en Mònica Oltra, que sempre ha negat pertànyer al nacionalisme. El que no és tan normal és la reacció enrabiada envers declaracions com les de Gordó o Raül Romeva. Titllar-les “d’ingerència” o mostrar eixe rebuig enlairat per segellar un simple desacord –“haurien d’estudiar geografia”– obeeix a una estratègia de la dreta: el rebuig incondicional del nacionalisme, al qual s’apunta el nou govern valencià amb la seua estratègia de no perdre simpaties quan, alhora, el que està fent és seguir el dictat dels de sempre.

Els de sempre faran el que sempre han fet: alimentar el monstre. I han demostrat que no necessitaven cap motiu real per fer-ho. Ells ho feien i obtenien èxits. A l’altre cantó tenim el nacionalisme, els que utilitzen l’estratègia integradora i els que utilitzen la tàctica descarada. I enmig, aquells que són socis del nacionalisme i que alhora el rebutgen d’una manera molt atrevida, oblidant-se que formen part d’una coalició en la qual militen persones com Jordi Sebastià o el mediàtic Vicent Marzà, que no són gens sospitosos d’exercir eixe rebuig tan insolent.

L’estratègia integradora per no perdre vots valencians podria consistir en desmarcar-se amistosament del procés independentista dels veïns del nord, bé siga per convicció, bé siga per estratègia. L’altra possibilitat és eixe rebuig total, fregant l’odi, que és el que empraria la dreta. Però ara és Compromís qui opta per la segona opció. Una vegada més, PP i Ciudadanos es freguen les mans. Els seus enemics els han copiat el discurs.

MENORCA PELS PAÏSOS CATALANS

Aquest és el manifest íntegre signat conjuntament per Esquerra Menorca (ERC) amb el Partit Socialista de Menorca (PSM) i Iniciativaverds- Equo Menorca (IVM-Equo).

Manifest "Menorquins pels Països Catalans"

El pròxim 27 de Setembre serà una data històrica per als catalans i, com a menorquins, no podem obviar la importància dels moviments polítics que està vivint una part de la nostra nació.

Les eleccions del Principat de Catalunya convocades en clau plebiscitària seran una oportunitat única per a portar a terme un referèndum que les mancances democràtiques de l’Estat espanyol no han permès realitzar. És cert que l'eina que la Generalitat ha hagut d'utilitzar no és la que voldríem, però sí és la millor opció davant la impossibilitat que té la població principatina d'exercir la seva sobirania, de ser qüestionada sobre la relació que ha de mantenir el seu país amb l'Estat. Com sempre, el Govern espanyol suspèn en democràcia i en escoltar les demandes que els ciutadans li fan, enfonsant-se en el mantra de l'Espanya constitucional i uniformitzadora, sense entendre que la legalitat no ha de passar mai per sobre de la voluntat d'un poble.

La realitat és que la creació de la República Catalana no respon tan sols a motius econòmics, a la dèria d'uns quants polítics o a un sentiment nacional, sinó que representa l’oportunitat de canviar de model d’Estat – impossible dins d’Espanya - generant una societat amb menys tolerància a la corrupció i amb major respecte cap als diversos col•lectius que en formen part.

També s'obre l'oportunitat de crear un marc legal que protegeixi el medi ambient, valorant i respectant el territori, així com una separació real dels lligams entre el poder legislatiu i el judicial. A més, es podran tirar endavant totes aquelles polítiques socials que el Govern espanyol es nega a fer, com una fiscalització que gravi més les grans fortunes, prioritzar les infraestructures importants (com el corredor mediterrani) o desenvolupar el decret de pobresa energètica.

En aquest esperançador futur, més proper que llunyà, tindrem un país disposat a estendre’ns la mà en el nostre propi procés de maduració i assoliment com a poble. Per tant, des de Menorca no podem fer veure que l’anhel popular del Principat no ens afecta, ja que, en l'àmbit econòmic i sobretot cultural, el Principat de Catalunya i el País Valencià suposen l’estímul més important per a la nostra illa.

D'altra banda, el fet que el Principat de Catalunya esdevingui un Estat sobirà tindrà unes repercussions per a nosaltres que cal tenir en consideració. En primer lloc, podem estar segurs que s’incrementarà el maltractament econòmic i lingüístic que ja patim, i segonament, no oblidem que aleshores els illencs serem els qui suportarem la pressió fiscal que ara rep el Principat i que s'haurà de contrarestar un cop no es pugui comptar amb aquest. Possiblement també perdrem poder de decisió i tot es justificarà sota l’empara de la Constitució i del que hi diu al nostre DNI. Aquesta és la raó per la qual mai podrem ser bons menorquins i alhora bons espanyols, perquè sempre que qüestionem l'Statu Quo se'ns maltractarà en comptes d'escoltar-nos o satisfer les nostres necessitats.

Quant a la llengua, però, l'emancipació de Catalunya ens afavorirà en gran mesura. Certament, totes les llengües i modalitats canvien amb el temps i és normal que modifiquem algunes expressions o n'adoptem d'altres varietats, però la realitat és que els poders fàctics de l’Estat espanyol ens aboquen a la folklorització i desaparició progressiva del menorquí vers la llengua i els costums castellans. És per això que la política cultural i lingüística de l’Estat català és vital per la pervivència de la nostra manera de ser i de viure. El català es veurà respectat, enfortit, podrà consolidar-se com a llengua en tots els àmbits d’ús i el menorquí serà, a la fi, respectat com a dialecte tal com avui en dia la Generalitat de Catalunya fa amb la idiosincràsia lingüística de l'occità a la Val d’Aran.

I és per tots aquests motius, per l'oportunitat i la realitat que serà la República catalana, que des de Menorquins pels Països Catalans volem donar suport al 27-S com a exercici democràtic que esdevindrà l’avantguarda de l’alliberament nacional dels Països Catalans.

Lluís Llach: ‘El PP ha intentat carregar-se el País Valencià’

Font: Lluís Llach: ‘El PP ha intentat carregar-se el País Valencià’ - La Veu del País Valencià

Valencians, valencians! Amb aquestes paraules d’estima Lluís Llach rep l’equip de La Veu a la plaça del Mercat de Vilanova i la Geltrú. Un Llach pletòric amb ganes d’explicar sensacions, il·lusions, desitjos i, sobretot, d'expressar les ganes que Catalunya aconseguesca la independència. Però, també ens parla del seu estimat País Valencià, del canvi polític esdevingut; a més de donar unes pinzellades sobre la seua fundació i, com no, de música i de literatura.

Xavier Pérez / Sergi Moyano / Vilanova i la Geltrú

-Al País Valencià hi ha una polèmica recent arran les declaracions del conseller Gordó sobre la inclusió del País Valencià als Països Catalans i la doble nacionalitat. Creus que ha estat oportuna aquesta afirmació?
-No, no crec. Si nosaltres aconseguim la independència, és inexcusable que, com a país lliure dels Països Catalans,  la gent del País Valencià que vingui aquí a viure,  tingui la doble nacionalitat immediata. Però, em sembla molt inoportú que això es digui en aquest context tan mal explicat; perquè penso que en aquests moments  al País Valencià hi ha un renaixement de la possibilitat de realització col·lectiva, i de 'neteja', com diria l’Albiol  (riu). I, aleshores, això és senzillament imprudent i innecessari, encara que jo l’entenc,  perquè jo, com a ciutadà que sempre ha estat a favor dels Països Catalans com a un projecte de futur, penso que si mai som independents, els habitants dels PPCC hem d’assumir la nostra nacionalitat fàcilment.

-Fa uns dies es va presentar la candidatura de ‘Junts pel sí’ a Girona, d’on ets cap de llista. T’imaginaves que algun dia participaries en una candidatura que té com a finalitat que Catalunya guanyi la independència?
-No,  primer que res, dir que mai m’hagués imaginat que participaria en política directa, i per la independència jo he somniat 'truites' fantàstiques, però aquesta 'truita' jo no en pensava viure-la i per això he decidit participar-hi; perquè és un moment excepcional, i amb una reacció que es calcula que està incorporant cap al 50% de la gent d’aquest país que vol la independència.  Això ens compromet a tots i a totes, aleshores el que estem intentant és vehicular tot aquest sentiment per donar-li una sortida política; amb això, hi vull ser-hi, fins i tot si m’equivoco.

-Els últims dies se n’ha parlat molt de qui seria el nou president de la Generalitat (Mas, Junqueras, Romeva...). Què hi creus d’aquesta confusió,  i a qui prefereixes tu com a president?
-Ho sento, però tota la gent que hem dit que 'SÍ' en ‘Junts pel sí’ sabem perfectament en el full de ruta en el qual anem, tots. Ara bé, jo entenc que els mitjans de comunicació interpreten d’una manera o una altra que Mas sigui el president. Tots els que estem en ‘Junts pel sí’ sabem que hi ha un acord d’independents, ERC i CDC, i altra gent que s’ha afegit com el ‘Més’, demòcrates catalans i altres grups. Si tenim majoria absoluta es farà un govern de concentració sota la presidència del senyor Mas on controlarem i vigilarem que compleixi estrictament el full de ruta que s’ha pactat i el programa electoral. Això ho sabem tots i està tot assumit, els d’esquerres, els de dretes... tothom; i si no hi ha majoria absoluta i la presidència depèn dels acords, això quedarà obert. Nosaltres, evidentment, la primera persona que proposarem serà Artur Mas.

-Creus que l’11 de setembre, a la Meridiana, hi haurà tanta gent com l’any passat?
-No ho sé.  La veritat és que demanar aquest miracle d’irradiació democràtica a mi em sembla impossible. Ara bé, ja són més de 300.000 persones apuntades. Les iaies van cridant: ‘I tu com hi vas, nen? Tindràs lloc al cotxe?’, i quan les iaies comencen a demanar això vol dir que pot passar qualsevol miracle. És evident que la pretensió és que l’11 de setembre sigui el més festiu, joiós i transversal possible..., perquè la gran importància és el 27-S. És clar; no fotem, eh? (riu),  celebrarem l’11-S perquè fa embranzida cap al 27 de setembre.

-Penses que la bandera de la independència ha amagat les retallades en drets socials que ha fet CiU?
-La gent que estem en ‘Junts pel sí’ som molt crítics, i els que més o menys somesquerranosos i depravats, estem evidentment en contra de moltes de les mesures que ha pres el president Artur Mas i el seu govern, però es que ara no estem jutjant això. No estem judicant el passat; tenim oportunitat de fer el futur, i el que està claríssim és que no hi ha manera de fer el futur si no hi som tots junts. No pots fer una sobirania nacional sense comptar amb sectors de tot el país que són importantíssims, no només pel que representen en vot, sinó també com a estaments. De la mateixa manera que Convergència no pot somniar a arribar a la independència sense comptar amb l’esquerra poderosíssima que hi ha. I què passa?, que com ho veiem a la mà, diem: ‘Escolti!, ens n’anem junts i hem dit tots que sí’. Estic encantat d’anar amb el senyor Mas per fer la independència.L’endemà, d’aquí 18 mesos (si és que hi arribem, per la salut, sobretot)  jo, segurament, no el tornaré a votar mai més,(a part que ell diu que no es presentarà, i tot el meu respecte igràcies per la feina feta, però no votaré mai més  Mas.  El que estem intentant és tenir la sobirania nacional perquè després, fins i tot els que no estan d’acord amb la sobirania nacional, puguin fer les polítiques que ells vulguin, i no les polítiques que vulgui un ‘...’ com Montoro. (riu).

-Quin  és el paper de Podemos en aquest procés?
-Podemos a l’Estat espanyol és l’expressió d’una lluita que ve de molt lluny. Nosaltres sempre parlem de la lluita esquerra-dreta. Però hi ha una altra lluita, que és quasi més important, que és poder-ciutadania. Aquesta lluita, amb la Revolució Francesa, hi ha molta menys distància entre el poder i la ciutadania; a  mesura que la democràcia es va perfeccionant, que no sempre és progressiu, a vegades hi ha reculades. La distància de la lluita del ciutadà per arribar al poder i el poder que l’està mantenint es va escurçant.

Què ha passat a l’Estat espanyol?, que la corrupció del poder i, sobretot, l’enquistament de l’estat que espolia més a Andalusia que a nosaltres. Nosaltres no lluitem contra Espanya, lluitem contra l’estat que la té segrestada. Aleshores,  nosaltres anem contra aquest estat. Podemos és la resposta i intenta dir: Fotem l’Estat de potes en l’aire, la casta que ells diuen, per mirar d’ajuntar més poder i la ciutadania. I nosaltres, a Catalunya, tenim l’immens privilegi  que per raons històriques, culturals, repressives, etc.,  això encara ho tenim més fàcil i més clar.

Nosaltres sabem que hem de lluitar contra aquest estat, perquè, a més a més d’aquesta lluita que és molt soterrada, tenim greuges immensos des de fa segles. Va començar a Almansa això, o no? (riu), crec que Podemos fa un paper bo, el que passa és que jo dubto que ho hagin muntat bé perquè estic veient uns defectes d’esquerres molt antics, curiosament; la manera com s’ha muntat, a través d’un lideratge... És molt de centralisme democràtic antic.

Aquí a Catalunya el problema és  que ells, malgrat que diuen que estan a favor del dret a decidir, fan una ambigüitat per salvar-se electoralment ells mateixos i els seus compromisos amb l’Estat espanyol. Nosaltres pensem, que com són gent d’esquerres també, hi haurà un moment (a partir del dia 28) quan nosaltres els convidem a un procés constituent, que ells podran ajudar-nos, almenys a projectar un país millor i que en aquest compromís de projectar un país millor, segurament al final podrem comptar amb ells. Aquesta és la nostra esperança i el que volem tots el que passa és que en aquest moment pareixeria que nosaltres fóssim els seus enemics. A més, han fet del Mas una mena d’obsessió sexual, (que algun psicòleg ho hauria d’arreglar), vull dir, es passen tot el dia parlant de Mas. Els aconsellaria que, per favor, anar contra el Mas no és un programa electoral, que vagin cap una altra direcció. Dit això, jo els admiro, els agraeixo la feina que han fet, com a esquerranós sóc còmplice, els espero. Ara, no puc anar amb ells perquè em demanen fer unes voltes molt complicades, que jo que sóc de Verges i hi ha una processó de Setmana Santa molt famosa i la pujada del calvari. Mentre ells vagin per un lloc, nosaltres anirem per un altre.

-Esperes també Ada Colau al procés?
-Espero tothom. Tota la gent progressista que estigui a favor del dret a decidir i a la llibertat dels éssers humans, jo els espero. No hi ha sers humans lliures si en els pobles en els quals conviuen i viuen no són lliures, per tant, nosaltres no serem lliures fins que la nostra comunitat no tingui la possibilitat d’exposar lliurement com vol ser. Ei! que ens en podem donar una sorpresa, eh? Que, igualment, aquesta comunitat no vol ser com a mi m’agradaria que fos. Estic disposat a acceptar-ho i si això passa me n’aniré a casa a veure la tele, el Sálvame. 

-T’agradaria que la CUP estigués dins de ‘Junts pel sí’?
-No, no no!, està bé com està!. Ja sé que contradic quasi tota la gent de ‘Junts pel sí’, però jo trobo que la CUP està molt bé on està perquè jo crec que s’ha d’exigir a les formacions coherència, i jo trobo que la CUP quedant-se fora també és una manera de ser molt coherent. Em sembla que pot donar un gruix molt important des de la seva posició a l’independentisme i al sobiranisme.

-Des de la teva opinió, quin resultat tindria que donar-se per a fer una declaració unilateral de la independència?
-Això està escrit en el full de ruta. No és opinió. Vull dir, nosaltres pensem que si hi ha una majoria parlamentària no declararem la independència sinó que declararem el camí cap a la independència. Així, ho anunciarem a Europa i ho anunciarem a l’Estat espanyol, i començarem a fer estructures d’estat i procés constituent, això ens ho permet fer amb seixanta-vuit diputats. Si, a més dels 68, fossin molts més, o tinguéssim una majoria de vots, això seria un acte notarial a totes les cancelleries europees i a l’Estat espanyol que això ja no és un problema d’un parlament, sinó que és una voluntat democràtica expressada.

-T’imagines tancs i tropes espanyoles entrant per la Diagonal?
-Tinc 67 anys, i vinc d’un món on això és molt fàcil imaginar-s’ho. Si això passés, seria un error polític de tal dimensió que crec que l’Espanya que coneixem s’hauria acabat.No sé com reaccionaria Europa el primer dia, però a la llarga s’hauria acabat, i de cara a Catalunya hi ha molta gent que ho desitjaria, perquè a partir d’això ja no caldria convèncer  ningú més. És difícil imaginar que tinguin intel·ligència política, perquè com actuen a vegades... Però espero que no ho facin.

-Què penses sobre la nova etapa que s’ha esdevingut al País Valencià? Què desitjaries per a aquesta nova etapa?
-Que duri. És importantíssim, perquè el Partit Popular al País Valencià no només ha intentat carregar-se la llengua i la cultura, sinó que també ha intentat carregar-se el País Valencià, el país com a tal. Ara teniu una oportunitat de refer algunes columnes que estaven començant a trontollar...  Tinc l’esperança  que duri, i després l’aprenentatge, l’aprenentatge que representa haver viscut tots aquests anys amb una gent així al poder. Aquest canvi ha sigut una de les alegries més grans que he tingut aquest any.Aquella nit electoral estava al Senegal i vaig començar a passejar per casa cridant i dientostres!, què bé, què bé!, i sembla que ho vaig tuitejar perquè fa deu mesos que tinc ‘twitter’, perquè com que ara no canto, no puc predicar d’una altra manera.

-Què em dius de la polèmica de la Punset i la seua “aldea”?
És una ximple aquesta noia, i inculta. Punset no ha escoltat al seu pare. En qualsevol país del món, per molt de dretes que siguis, al dir un disbarat d’aquesta mena se t’aparten dissimuladament perquè t’apartis del mapa. Tanmateix al País Valencià, sembla que hi hagi permís per dir qualsevol bajanada i  que ningú s’escandalitzi. És un 'espasme' d'estupidesa el que diu aquesta noia.

-Com veus el panorama comunicatiu valencià, amb una absoluta manca de mitjans de comunicació en català i sense RTVV?
-Tot això s’ha de refer. I quan deia que han destruït estructures de País em referia a això i per refer això fa falta voluntat política, capacitat de gestió i fermesa. Ho dic pel senyor Ximo Puig a qui vaig conèixer quan era alcalde de Morella, era una persona magníficament conscienciada de molts problemes, i espero que hagi aprés de les antigues experiències del seu partit. Si no es té fermesa, no es guanya. 

-No obstant això, al País Valencià, els nacionalistes diuen que Puig és un espanyolista...
-Sí, perquè clar, està militant en un partit que no ha defensat mai la identitat i el pervindre del seu país, el País Valencià. Un president de la Generalitat no hauria de tindre cap dubte en aquests temes, i en les qüestions culturals jo crec que, al País Valencià, són fonamentals.

-A partir d’ara, hi haurà més vincles, institucional com cultural, entre el nord i el sud? Creus que els catalans s’han oblidat dels valencians?
-Des de Catalunya és molt difícil entendre la realitat d’allà i per a això has d’anar, viure i conviure per entendre'l. Aquí, quan s’objectivitza una mica el que passa allà baix, acabis dient: vaja! Ja s’ho faran!, i no és veritat.

-La sorpresa electoral al País Valencià ha estat Compromís. Podries analitzar aquesta nova situació?
-Totes aquestes preguntes que em fas...,Aviso a la gent que no sé què dir... Perquè encara ho estic assimilant...

-Però t’ho creus?
-Sí, clar que sí. Perquè veig a l’alcalde de València que va amb bicicleta a l’ajuntament cada dia i amb la motxilla a l’esquena i es que, a més, li diuen que és un demagog, els “cabronasos”... Entenen el poder de tal manera que una persona que es posa al servei de la gent i que no vol canviar la seva manera de ser per posar-se al servei de la gent, el consideren demagog. Encara ho estic assimilant. El que entenc és que molt sovint manca fermesa i que, al final, la gent que ha de canviar les coses no s’atreveix a canviar-les perquè “ai ai ai ai ai...!!”, i al final això és un desastre. Crec que el mandat que té la gent és canviar, canviar les estructures que han malversat aquesta gent, i amb això s’ha de ser ferm.

-Creus que Compromís hauria d’anar sols a les eleccions Estatals, o millor amb Podem?
-Jo no tinc ni idea (riu) Això ho heu de decidir els que viviu allà el dia a dia, i heu de ser sobirans en tots aquests aspectes. Jo sóc un espectador, que puc opinar i com que us estimo, i em sap greu dir-ho així, des de sempre, opino, perquè us estimo. Però amb aquesta estimació, segons el que digui, són bajanades.

La veritat que està sent un autèntic plaer estar amb tu ací a Vilanova i la Geltrú... Imagine què açò no te res a veure amb la teua Fundació a Senegal...  Què et va moure a bolcar-te en ajudar a aquestes persones? Què és el que t’ impulsà a fer-ho i quin són els beneficis d’aqueix esforç?
-Si t’he de contestar, molt, molt sincerament, darrere de tot això sempre hi ha un acte d’egoisme, que vol dir sentir-se millor amb un mateix. Jo hagués pogut anar al Senegal, fer de turista americà i tornar amb un recull de fotos..., però m’hagués servit de ben poc. En canvi, comprometre’m amb alguna gent d’allà i mirar a veure que podia fer etc. etc., això m’enriqueix i em dóna unes possibilitats d’aprenentatge personal que sinó no hagués tingut mai. Amb això hi ha egoisme, però profundament, darrere sempre hi ha un acte de solidaritat, que és que el ser humà, quan se sent solidari viu millor amb ell mateix. Aquesta força de viure bé amb un  mateix és la que m’impulsa a estar set mesos a l’any allà intentant d’arreglar cosetes. Que si una biblioteca, perquè la gent pugui llegir millor, que si uns ordinadors... I saps que, amb això, col·labores una mica.

-La Fundació està desenvolupant projectes a la comunitat rural de Palmarin i altre, que s’anomena “Anem més lluny”, que té a veure amb l’educació i formació... La cultura senegalesa d’alguna forma ha influït en les teues darreres creacions?
-Crec que no, perquè he fet molt poca cosa. Estic escrivint, però no crec que hagi de  ser influenciat. El que si que m’ha fet viure allà ha sigut posar en qüestió molts valors que jo creia ferms. A mi em sembla que una persona ha d’estar qüestionant sempre els seus valors i els seus pensaments. I allà m’ha servit per això. Un arriba allà amb seixanta i escaig  d’anys, i “jo he vist”, “jo sé”, “jo conec”... No saps res, no coneixes res i tot el que havies pensat sobre la cultura, la religió, la família ho has de trastocar, i entendre altres realitats i fer un exercici d’aprenentatge. Bàsicament és això.

-Has escrit sobre la Guerra Civil (Memòria d’uns ulls pintats) , sobre la dona en entorns  (Les dones de la Principal) i sobre música, poesia i la relació d’amistat, és a dir sobre tu i Miquel Martí i Pol (Estimat Miquel). Tens previst escriure sobre el present més immediat? O tal vegada musical?
-No. En qüestió de música no, no vull tocar. Ho he estimat molt i penso que una manera de protegir-me és no tocar-ho. Saps què em passa?, que no tinc previst res, o sigui, estic vivint els últims anys de la meva vida amb ganes d’estar obert a tot el que passi. Segurament, el que he fet políticament, també és això, vull participar, veure, aprendre i aprofitar fins l’últim dia de la meva vida el millor que pugui, no em mou massa res. En la meva vida professional o artística, des que era jove mai he previst res, i ara tampoc.

_{PROJECTE ANEM MÉS LLUNY / Fundació Lluís Llach}

-Com valores la qualitat de la música en català que es fa ara?
-Ho trobo meravellós, però no només perquè hi ha una producció fantàstica de quantitat i qualitat, sinó perquè els cantautors, cantants i grups han trobat un camí de comunicació amb el públic que fa deu anys només, semblava impossible. Quan tota la indústria se’n va  en orris, la gran pregunta que ens fèiem els vellets ara: “ostres! però com aconseguiran la connexió entre la creació i la recepció?” I s’han espavilat i s’han fet visibles a través d’internet i les xarxes socials, a través de molta feina, de molt de treball, de molta humilitat..., i han sigut capaços de crear una connexió fabulosa, és a dir, estic contentíssim. Ah!, no em facis fer un rànquing de quin m’agrada i quin no m’agrada, perquè això és un altre problema en el qual no hi he d’entrar.

-En els inicis de la carrera del cantautor Joan Amèric vas jugar un paper molt important i, fins i tot, la primera cançó que vas cantar d’un altre cantautor va ser la seva, “La idea podria enamorar-te”. Veure’l anys després com un artista consolidat, quina sensació et produeix?
-Una joia. Amb aquest aspecte, potser afecte personal, però la gelosia no. Vaig intentar sempre ajudar la gent que jo creia: el Ramon Montaner, la Marina, el Joan Amèric, el Feliu Ventura..., penso que és molt important que hi hagi veus molt diverses, que expliquin coses també de formes diferents; és una joia! Recordo de l’altre dia que vaig escoltar Feliu Ventura i vaig pensar Ostres!, m’agrada! i li vaig preguntar  Què no voldries cantar amb mi?, i ell no s’ho creia... (riu) També perquè aprenguin. Jo, si cantava aquella cançó de l’Amèric, que és una melodia fastuosa (no fabulosa, fastuosa) era perquè estava aprenent i del Feliu Ventura també:  Que no s’apagui la llum és una frase que en el context en què estàvem  et resumeix filosofies de vida.

-Què et sembla que al País Valencià sols hi haja un únic diari digital generalista en català com és la Veu?
-Ho heu d’arreglar ràpid això! (riu). És una responsabilitat de tots, dels polítics també, però de la gent també. Us han deixat en una pobresa comunicativa i identitària bestial.

La Veu del País Valencià