REPRESSIÓ DE LA LLENGUA CATALANA ALS PPCC. DELS DECRETS DE NOVA PLANTA A LA LOMQE DE WERT

FONT: http://lamentable.org/?p=8407

Eugènia de Pagès, Catedràtica d’Història

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.”

Aquest fragment del discurs de l’ancià rei Juan Carlos I en motiu del lliurament del premi Cervantes (2001) és representatiu del falsejament de la història d’Espanya en els últims anys. Els seus assessors, o bé tenien un desconeixement de la història espectacular o els seu grau de manipulació i cinisme també pot qualificar-se d’extraordinari. Segurament, les dues coses.

La història, però, està ben documentada. Un petit resum, de cap manera exhaustiu:

Decret de Nova Planta. 16-1-1716, que va canviar la estructuració política dels reines d’Espanya.

Seguint les recomanacions del memorial del comte-duc Olivares (1625), l’any 1712 Felip V va donar instruccions secretes als seus representants (corrregidores) a Catalunya subratllant que“pondrà el mayor cuydado en introducir la llengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”.Ho va ratificar el 1714 “que se procure ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos que no la hablan” (cal entendre “pueblos” com a equivalent a nacionalitats, no a viles o ciutats).

Per tant, des de l’annexió del Principat, Castella va promoure l’analfabetisme en català, per tal d’aconseguir allò que mai no havia estat: un territori sotmès a la sobirania de la Corona de Castella. De fet, el bilingüisme era el primer pas d’un procés de substitució d’una llengua. Aquesta voluntat, que arrenca, de manera explícita, dels segle XVIII, passa pels segles XIX i XX i arriba fins als nostres dies.

Per més claredat expositiva, ho anirem explicant sintèticament per àmbits en els quals  es va aplicar una legislació de ferro, sense precedents, per tal d’eradicar una llengua. Com diu Jesús Tusón, lingüista reputadíssim, “un estat, una llengua, és, doncs, una de les afirmacions més destructives de la diversitat humana, una aberració que atempta contra la pluralitat, natural i històrica de la nostra espècie”.  

ÀMBIT EDUCATIU

Segle XVIII

1715 Consulta del Consell de Castella: A l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, on tampoc no es parlarà i escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà.

1780 Reial provisió promulgada pel comte de Floridablanca: Obliga a totes les escoles a ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.

Segle XIX

1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1837 Un edicte reial imposava càstigs corporals i difamadors als infants que encara parlessin en català a l’escola.

1837 La instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar els escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.

1857 Llei Moyano que ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic. Es considera que és la Llei que més va contribuir a que els nens catalans fossin analfabets en la seva pròpia llengua, ja que va ser a partir de la segona meitat del segle XIX quan es va començar a generalitzar l’ensenyament primari a Espanya.

Segle XX

1923 Circular que obliga a l’ensenyament del castellà  (Dictadura de Primo de Rivera), però no és pas l’única… com veurem tot seguit.

Antoni Gaudí

1924 El general Losada implanta l’ensenyament del castellà a les escoles de la Mancomunitat. Reial Ordre que sanciona els mestres que ensenyin en català. Justament aquell any, el 1924, el mateix Antoni Gaudí va ser detingut i apallissat per parlar en català davant els membres dels cossos de “seguretat” de l’Estat.

1926 Reial decret pel qual es sanciona els mestres que utilitzin el català amb el trasllat.

1938  Llei del 9 d’abril que aboleix l’Estatut de Catalunya i prohibeix el català

1939  Prohibició de parlar o escriure el català a totes les escoles públiques o privades.

PRECEDENTS

De fet, la persecució al català té uns antecedents  similars que es remunten al segle XVI, quan la població andalusina va ser objecte d’una acarnissada repressió política, cultural, religiosa i lingüística. S’establí una sorprenent legislació de persecució contra aquesta pobra gent: els van privar de portar vestits andalusins, de parlar àrab. L’expressió que s’aplica als catalans,“hable usted en cristiano”, prové d’aquesta època. Si tenia lloc un casament en una família morisca calia que totes les portes i finestres de les cases estiguessin obertes per tal que els transeünts poguessin sentir si a dins es cantaven cançons morisques o si es ballava amb música semblant.  Van dispersar tota aquesta gent a l’interior de Castella, separant pares dels fills……Donaven els nens a famílies catòliques per tal que els donessin una educació cristiana. La denuncia del règim de semi-esclavitud a qual eren sotmesos els menors d’edat va ser objecte de denúncia a l’obra El Lazarillo de Tormes , d’autoria  discutida….

ÀMBIT JUDICIAL

 1716  Decret de Nova Planta: “Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana”.

1768 “Real Cédula de Aranjuez”: Carles III de Borbó. Ratifica la imposició del castellàen tota l’Administració de Justícia i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica a Catalunya.

1838 Els epitafis dels cementiris en català queden proscrits.

1862 Llei del Notariat : Prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.

1870 Llei del Registre Civil : prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.

1881 Llei d’Enjudiciament civil que prohibeix l’ús del català als jutjats.

ÀMBIT RELIGIÓS

1755 Decret de visita del Provincial dels Escolapis: es mana a tots els religiosos de l’orde a parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. I  imposa la pena de viure en règim de pa i aigua, si això no es duu a terme.

1902 Reial decret de Romanones que prohibeix l’ensenyament del catecisme en català.

ÀMBIT DE L’ENTRETENIMENT

1799 Reial Cèdula: prohibeix “representar, cantar i bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”.

1801 “Instrucciones” de Manuel de Godoy sobre els teatres: es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.

Isabel II, per Reial Ordre de 1837, va confirmar la prohibició  del català en les sales d’espectacle i en les representacions teatrals,  i no es va admetre  a censura aquelles obres escrites en aquesta llengua. Com diu la mateixa ordre, aquella prohibició responia a la gran quantitat d’obres escrites en català que es presentaven al censor.

ÀMBIT COMERCIAL DE COMUNICACIONS

1772 Reial Cèdula : va obligar a dur els llibres de comptabilitat en castellà sota l’epígraf següent: “Real Cédula de S.M. por la qual manda que todos los mercaderes y comerciantes de por mayor y menor de estos mis reinos y señorios, sean naturales o extrangeros, lleven y tengan sus libros en idioma castellano según la ley de nueva compilación.”

1886  Dirección General de Correos i Telégrafos: prohibeix parlar en català per telèfon.

NEGACIONISME

Malgrat tot,  cal recordar que a les Corts de Cadis es va presentar una proposició per fer oficial l’ús del català. La proposta va ser rebutjada per 120 vots en contra i 13 a favor. El comte de Romanones, tot responent a tal despropòsit, va afirmar, amb rotunditat,  que la cooficialitat del català era “inaceptable”. Però la pregunta és ; la Constitució de Cadis, no es basava en la igualtat davant la llei de tots el ciutadans espanyols ?

A més de la imposició del castellà per totes les vies possibles, el següent pas va consistir a negar el fet que el català hagués estat mai llengua oficial ni tan sols a Catalunya. Així, Menendez Pidal va publicar al diari El Imparcial  de Madrid l’article “Catalunya bilingüe” , en el qual afirmava que les Corts catalanes mai no varen tenir el català per llengua oficial.  Fins i tot, un cop assolit el bilingüisme dels catalanoparlants, es va començar a negar que la societat catalana hagués estat mai monolingüe.  L’informe de Jesus Patiño, cap de la “Junta Superior de Justicia y de Gobierno” el 1714, és a dir, la màxima autoritat de l’Estat ocupant, explicava clarament quina era la situació real. Aquest document confirmava la “peculiar” situació de monolingüisme dels catalans a l’arribada de les tropes de Felip V el 1714: “ son tan apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa.”

FRANQUISME

La repressió lingüística dels catalanoparlants ja havia esdevingut una “raó d’Estat” quan el  1939  es va iniciar un dels períodes més repressius de la llengua catalana: el franquisme.  Aquell any el victoriós general Franco manifestava: “ la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española .

Sant Boi no era Sant Boi

1939 :  Molt breument . Prohibició de parlar o escriure el català

• A la ràdio
• Als llibres
• Al teatre, fins i tot Els Pastorets
• A tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casament i estampes de la primera comunió
• A rètols i anuncis
• Als noms de pila
• Al cinema, fins al 1964
• A les fàbriques
• A totes les escoles públiques i privades
• A les làpides dels cementiris i esqueles  mortuòries
• A la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques i embarcacions
• A conferències i actes culturals
• A la correspondència privada, fins al gener de 1940
• A les inscripcions en els registres Civils
• Pels funcionaris, entre ells i amb el públic
• Als noms dels carrers

A això s’hi podria afegir una quantitat immensa de bans municipals, ordres militars i civils. A tall d’exemple tenim la carta del ministre espanyol de Governació, Ramon Serrano Suñer, a tots els bisbes catalans: “ Nueva normativa de usos linguísticos  en la comunicación de la Iglesia con los feligreses, hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos ( lo que se logrará con una tenaz labor escolar)”. Una altra perla ens l’ofereix el reglament de presons del 1956 que especifica clarament que els presos només poden parlar en castellà.

LA TRANSICIÓ

Encara que costi de creure, després de la mort de Franco, durant la transició,  per bé  que l’Estat de les Autonomies  ha induït molta gent , tant a Catalunya com a Espanya, a creure  que la repressió sobre el català havia desaparegut, que era una cosa del passat totalment superada,  també durant aquest període es van publicar lleis per relegar el català a un segon pla

1976 a 2008  Es publiquen almenys 149 Reials decrets i altres normatives per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i d’altres en castellà enfront a l’única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.

1986  Llei de patents que obliga el castellà en la documentació presentada

1989 Reial Decret que aprova el reglament del Registre Mercantil: obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà

1995 Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades: obliga que les pòlisses estiguin escrites en castellà

SEGLE XXI

Malgrat la persecució històrica que ha sofert el català, que hem explicat de manera  molt succinta, el català és avui dia una de les llengües amb més usuaris de la Unió Europea,  a un nivell similar al suec, el portuguès, el grec i d’altres. Tanmateix, l’Estat espanyol bloqueja el reconeixement de  l’oficialitat del català a Europa, com afirma Martin Schulz, president del Parlament Europeu. La negació continua sent una qüestió d’Estat:

2010 Sentència del Tribunal Constitucional respecte l’Estatut de Catalunya: el català no és la llengua preferent de l’administració a Catalunya, ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu

2011 Inici a les Illes d’una persecució del català, sense precedents, per part del Govern autonòmic. Això va portar a una vaga de fam, protagonitzada per uns quants jubilats a Mallorca, com a protesta. Al País Valencià, també el Govern autonòmic persegueix  de manera implacable l’ús normal de la llengua del país, tot desatenent la demanda d’escolarització en català  de més de 1000.000 famílies.

2012  El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imposa la possibilitat d’escolaritzar els infants en castellà si així ho demanen els pares, atenent a la demanda de sis famílies.

2012 El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya denega al català el caràcter de llengua preferent de l’Ajuntament de Barcelona

2012 El Govern d’Aragó rebateja la llengua parlada a la Franja com a “llengua aragonesa de l’àrea oriental”. És com si a l’alemany que es parla a Àustria, se  li digués austríac …..

2012  El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya denega que el català sigui la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya

2012  El ministre d’Educació espanyol presenta un esborrany de llei pel qual el català passa a ser llengua optativa i no cal examinar-s’hi per a obtenir el títol d’educació obligatòria. Sembla que la segona part ha estat revisada….

Conclusió

El marc jurídic que protegia el català, després de segles de persecució implacable, no està garantit. Ni de bon tros.

Molts sud-americans que viuen a casa nostra queden parats de la vitalitat del català tot comparant-ho amb la desaparició d’un munt de llengües, originàries del seu territori, sota el domini colonial. I no en saben res de com han anat les coses aquí!

Si be és cert que les llengües són sempre innocents i són els homes els que les utilitzen com a instruments de poder i submissió, també és veritat, com diu J. Tusón, que “la mort d’una llengua no és mai innocent,, mai és volguda pels parlants.” El cas del català no és una excepció històrica: l’escriptora estoniana Sofi Oksanen en la seva celebrada novel·la “PURGA” – premi europeu a la millor novel·la de l’any 2010 – relata, amb extraordinària cruesa i realisme, l’ocupació soviètica del seu país.  Arrel d’una entrevista sobre la seva obra, la novel·lista va explicar el següent: durant l’època soviètica quan algú anava a comprar i s’adreçava en estonià la resposta solia ser “ parli una llengua humana, si us plau”…. Es clar que aquesta al·lucinant situació va durar només cinquanta anys.

Tornant a J. Tusón, a “Patrimoni natural”,  “I si demanem respecte per a cada ser humà, sembla d’estricta justícia que també exigim la pervivència digna i forta de cadascuna de les llengües que són el nostre brou de cultiu”

Cronologia de la repressió de la llengua catalana

Aquest article és una cronologia de fets que suposen minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la "repressió del català" segons alguns autors, mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar en perjudici del català en el diversos territoris altres llengües que eren alienes, com el castellà o el francès, fins al punt de fer que siguin les úniques acceptables en diferents àmbits de la societat. La llista, que comença l'any 1482 i segueix fins als nostres dies, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat.

Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que el castellà està discriminat a Catalunya, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya i altres òrgans oficials, han adoptat el català com a única llengua vehicular. També hi ha entitats que diuen que existix una discriminació dels castellanoparlants al País Valencià. A això s'ha afegit el Manifiesto por una lengua común d'un grups d'intel·lectuals espanyols i la Declaració de l'Académie Française que defensen el castellà i el francés com a llengües oficials de l'Estat Espanyol i l'Estat Francés. Aquestes declaracions i propostes polítiques, a la vista de les mesures legals que tots dos estats han pres contra el català, han suscitat un gran rebuig i interpretat com una agressió diferents intel·lectuals dels Països Catalans. Així, entre d'altres, l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella va publicar el seu Manifest contra el cinisme dels botxins^[1] el 29 de juny de 2008. Poc després, el juliol de 2008, li va seguir el Manifest de la Federació Galeusca en la que està integrada entre d'altres l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en el qual es comparava el Manifiesto por la lengua común amb les tesis franquistes i el qualificava de "visió anul·ladora".^[2]

Taula de continguts

  [amaga] 

• 1 Edat moderna
• 2 Història Contemporània
  • 2.1 Guerra Civil i franquisme
  • 2.2 Final del segle XX
  • 2.3 Segle XXI
• 3 Referències
• 4 Vegeu també
• 5 Enllaços externs
• 6 Bibliografia

Edat moderna[modifica]

El cinquè punt del Decret de Nova Plantasobre el Principat diu: «5. Las causas en la Real Audiencia se substanciaràn en lengua Castellana [...]» prohibint l'ús de la llengua catalana a la nova administració de justícia i de govern de Catalunya.

Vegeu també: Edat moderna a Catalunya i Decrets de Nova Planta

• 1482 Comença la supressió i crema de la Bíblia Valenciana fins al punt que durant anys es va dubtar de la seua existència.
• 1560 El Tribunal del Sant Ofici insta a que en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana.^[3]
• 1561 El Tribunal del Sant Ofici obliga a que no se escriban los procesos en lengua catalana.^[3]
• 1661 Lluís XIV atorga al Collège de Jésuites, a perpetuïtat, les classes de gramàtica a la Universitat de Perpinyà, a través de les quals s'introdueix el francès entre la noblesa, el clergat i la burgesia.
• 1624 En el memorial del Comte Duc d'Olivares a Felip V de Castella hi diu que "treballi i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon Espanya per a l'estil i lleis de Castella sense cap diferència".
• 1672 Ordenança per a promoure escoles per a l'ensenyament en francès.
• 1682 Ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i obtenir títols honorífics i dóna sis mesos per aprendre'l ^[4]
• 1683 Prohibició als rosellonesos d'estudiar al Principat.^[4]
• 1700 Edicte pel qual Lluís XIV promulga que tots els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics cal que siguin en francès sota pena de nul·litat.^[4]
• 1700 Lluís XIV de França deixa escrit que l'"ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa".
• 1707 - 1719 Decrets de Nova Planta de València (1707), Mallorca (1715), Catalunya(1) (1716) i Sardenya (1719). On es prohibeix l'ús oficial del català.
• 1707, comença la castellanització, substitució o eliminació de topònims al País Valencià. El 6 de desembre, Macanaz fa un ban públic a València amb l'ordre de Felip V de construir en el lloc on estava Xàtiva, una nova població anomenada "Ciudad de San Felipe" (en castellà). Veure Extermini de Xàtiva.
• 1707, o voltants, desaparició del topònim Isla de Xàtiva dels mapes posteriors d'Amèrica.^[5]
• 1712, 20 de febrer - Es dicten instruccions secretes al corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado.^[6]
• 1714 Felip V de Borbó deixa escrit que "es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen".
• 1715 La Consulta del Consell de Castelles escriu que a l'aula no hi ha d'haver cap llibre en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s'ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que "no s'han d'escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, ussàtics, furs i costums".^[7]
• 1716 Ordre que a Perpinyà es prediqui només en francès.
• 1755 En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre sí com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.
• 1768 El comte d'Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.^[8]
• 23 de juny de 1768 - Real Cédula de S.M. a consulta de las del Consejo, reduciendo el arancel de los derechos procesales a reales de vellón en toda la Corona de Aragón, y para que en todo el Reino se actúe y enseñe en lengua castellana, con otras cosas que se expresan.
• 1772 Reial cèdula per la qual es mana que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà.^[9]
• 1776 El bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l'ensenyament del catecisme.
• 1780 José Moñino y Redondo, el comte de Floridablanca promulga una reial provisió per la qual obliga que totes les escoles han d'ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola.^[10]
• 1794 La Convenció Nacional Francesa decreta l'ensenyament generalitzat del francès, parlat per un 10% de la població fracesa en aquell moment, per "per anihilar el patuès i universalitzar l'ús del francès". Comença el gran genocidi lingüístic a França.
• 1799 Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".^[11]

Història Contemporània[modifica]

Vegeu també: Història contemporània de Catalunya

"Parleu en francès, no us embruteu", inscripció en una escola francesa, aAiguatèbia i Talau, a la que es prohibeix als nens parlar català.

• 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.^[12]
• 1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l'Estat espanyol per l'abandó dels anglesos, el capità general de l'illa ordena tot seguit que a les escoles només s'ensenyi el castellà.
• 1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.^[13]
• 1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.^[13]
• 1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.
• 1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.^[13]
• 1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.
• 1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.^[13]
• 1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.
• 1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d'Instrucció Primària del Regne (d'Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d'Espanya, nocions de literatura espanyola, etc.^[14]
• 1857 Llei Moyano^[15][16] d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.^[13]
• 1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.
• 1867 Prohibició que les peces teatrals s'escriguin exclusivament "en los dialectos de las provincias de España", per part del ministre de Governació espanyol González Bravo.
• 1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català.
• 1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat.
• 1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.^[17]
• 1900 Una pastoral del bisbe Josep Morgades sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano Rampolla.^[18]
• 1902 Reial decret de Romanones que obliga a l'ensenyament del catecisme en castellà.
  • 15 de desembre - Menéndez Pidal publica l'article "Cataluña bilingüe" a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant, per exemple, que les "Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català".
  • Prohibició dels Jocs Florals de Barcelona de Barcelona per ordre militar.^[19]
  • Prohibició també a Palma.

1916 El diputat Morera i Galícia defensa una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. Romanones respon que la cooficialitat és inacceptable i la proposta del diputat català és derrotada, al Congrés, per 120 vots contra 13.

• 1917 Reglament de la Llei del Notariat que prohibix l'ús del català.^[20]
• 1923 Circular que obliga a l'ensenyament del castellà.
• 1924 El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat de Catalunya i implantà l'ensenyament en castellà a les escoles de la Mancomunitat^[21]
• 1924 Els Jocs Florals de Barcelona s'han de celebrar a Tolosa a causa de la dictadura de Primo de Rivera.^[22]
• 1924 Antoni Gaudí, a l'edat de 72 anys és detingut i apallissat per negar-se a parlar en castellà davant la policia.
• 1924 Per Reial Ordre espanyola, se sancionaran els mestres que ensenyin en català.
• 1926 Reial ordre que afecta qui es negui a utilitzar el castellà. Reial decret pel qual se sanciona l'ensenyament del català amb el trasllat del mestre.

Guerra Civil i franquisme[modifica]

Rètol de l'època franquista en castellà al municipi alt-empordanès deRabós.

• 1936 Prohibició governativa a Mallorca d'usar el català a les escoles i als comerços, signada per Mateu Zaforteza Musoles.
• 1938 Juan Merida és multat pel Delegat de Seguretat Interior i Ordre públic de Sevilla i la seva Província, per "la seva falta de patriotisme i descortesia en parlar en el dialecte català en el menjador de l'Hotel Itálica".
• 1938 En entrar a Lleida, les tropes franquistes tirotegen aquelles plaques del cementiri que estan escrites en català.
• 1939: Franco diu "La unitat nacional la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola.". En conseqüència a aquesta política s'emprenen moltes accions com la derogació de l'Estatut de Catalunya, la lluita contra rètols, anuncis i papers en català, circulars sobre el català a l'escola, iniciant-se de la més dura minorització de la història contra el català.
  • Ordre del Ministerio de Educación Nacional espanyol on se suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. És abolit l'ensenyament de filologia catalana, història moderna de Catalunya, geografia de Catalunya, Dret Civil Català, història de l'art medieval català...
  • A les fàbriques s'instal·len rètols on es prohibeix explícitament als obrers parlar en català.
  • L'Institut d'Estudis Catalans, ens normativitzador del català, es converteix en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona.
  • La casa de Pompeu Fabra, normativitzador del català, del carrer de la Mercè de Barcelona és assaltada i la seva immensa biblioteca personal cremada enmig del carrer.
  • S'instal·là un gran rètol a la zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: "Si ets patriota parla en espanyol".
  • 4 de febrer les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol.
  • 16 de febrer: Es prohibeix per decret l'ús de la llengua catalana com a segona llengua.^[23]
  • 25 de febrer Ban de l'alcalde accidental d'Olot on prohibeix la presència del català en tots els àmbits.
  • 4 de març Ban de l'alcalde de Mollet del Vallès on s'obliga a redactar en castellà tots els rètols escrits en català.
  • 28 de març El Palau de la Música Catalana passa a dir-se Palacio de la Música.
  • 31 de març L'ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat acorda treure tots els indicadors dels carrers en català.
  • 18 d'abril El governador civil de Tarragona Mateo Torres prohibeix els rètols en català als establiments i a la via pública.
  • 3 de maig Ordre del comandant militar espanyol de Bellver de Cerdanya per a què desapareguin tots els rètols o anuncis "en llengua regional".
  • 7 de maig El General en Cap de Catalunya multa a M. Casanovas Guillen amb 2.000 ptes per dirigir-li una instància en català.
  • 20 de maig El comandant militar espanyol de Granollers dóna vuit dies de termini per substituir tots els rètols i anuncis del català al castellà.
  • 27 de maig L'ajuntament de Lleida acorda que tots els seus serveis es facin en castellà.
  • 7 de juny L'ajuntament de Breda obliga a canviar totes les plaques de retolació dels carrers del català al castellà.
  • 16 de juny El comandament militar espanyol de Sant Hipòlit de Voltregà ordena que en 48 hores se substitueixin tots els rètols en català pel castellà.
  • 24 de juny L'alcaldia d'Olot ordena tapar o esborrar tots els rètols públics en català.
  • 9 d'agost Un ban de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat prohibeix parlar en català als funcionaris tant a dins com a fora dels edificis oficials.
  • 10 d'agost És detingut el professor de la UAB Bel·larmí Rodríguez i Arias per fer classes en català.
  • 7 de setembre El Centre Excursionista de Catalunya és obligat a traduir el seu nom al castellà.
  • 17 d'octubre El cinema Euterpe de Sabadell és multat i clausurat durant quinze per haver parlat el seu director, Tomàs Pasarisas, en català.
  • 28 d'octubre Carta del ministre espanyol de Governació, Ramón Serrano Suñer, enviada a tots els bisbes catalans per comunicar-los la nova normativa d'usos lingüístics en la comunicació de l'Església amb els feligresos "hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos (lo que se logrará con una tenaz labor escolar)".^[24]
  • 25 de desembre La representació teatral d'Els Pastorets a la Garriga és obligada a fer-la en castellà.
• 1940 Circular sobre el "Uso del Idioma Nacional en todos los servicios públicos" per la qual es prohibeix el català. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials. Prohibició del català al cinema.
• 1941 Els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i fins al 1970 se celebren en la clandestinitat.^[22]
• 1944 Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necessàriament cal fer les escriptures en castellà.^[20]
• 1945 Ordre ministerial que obliga a batejar els vaixells en castellà. Nueva ley de educación primaria que només deixa ensenyar en castellà.^[20]
• 1947 Supeses les edicions de Marià Manent per estar en català.^[20]
• 1948, 25 de desembre, la censura espanyola prohibix informar de la mort de Pompeu Fabra i no s'admeten les esqueles als periòdics.^[20]
• 1952 Se segresta la revista Aplec. El governador de Barcelona, Felipe Acedo, els dius als editors: ¿Ústedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?^[25]
• 1953 Es prohibix a València la revista Esclat per estar en català, tot i que acabà publicant-se clandestinament.^[26][27]
  • Es prohibix l'edició d'una novel·la de Miquel Llor per estar en català.^[27]
• 1955, 2 de setembre. Fase preliminar de la segregació del Bisbat de Lleida: el Decret de la Sagrada Congregació Consistorial Cesaraugustanae et aliarum agrega els municipis catalanoparlants de Mequinensa i Faió a l'arxidiòcesi de Saragossa. La segregació es completaria durant l'anomenada "transició democràtica". La persistència de l'episcopat espanyol, acompanyada de la passivitat i indiferència del poble i autoritats catalanes, va aconseguir trencar 800 anys d'homogeneitat del Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català.
• 1956 Reglament de presons: els presos tan sols poden parlar en castellà.^[20]
• 1957 Al Registre Civil els noms només seran en castellà.
• 1961:
  • Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català.^[28]
  • La junta directiva de la Federació Catalana de Muntanyisme és destituïda per la Delegación de Educación Física y Deportes espanyols en assabentar-se que les seves assemblees es feien en català.
• 1968 Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l'Eurovisió.^[29]

Final del segle XX[modifica]

• 1978. La Constitució Espanyola relega a un paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que el castellà es referma com a llengua oficial de tot l'Estat i l'única que els espanyols tenen l'obligació de conèixer (art. 3.1), si bé permet que els estatuts d'autonomiareconeguin d'altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes (art. 3.2), però assolint un rang secundari de "dret" i no d'"obligació".^[30]

Malgrat aquests fets, el rei d'Espanya va declarar el 2001: «Mai no fou la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà. Foren els pobles més diversos qui féreu seu, per voluntat libèrrima, l'idioma de Cervantes.».^[31]

• 1976-2008. Es publiquen almenys 149 Reials Decrets i altres normatives per garantir l'obligatorietat de l'etiquetatge de productes alimentaris i d'altres en castellà front a l'única llei que hi ha, per exemple, a Catalunya.^[32]
• 1986. Llei de patents que obliga el castellà en la documentació prestada.^[33]
• 1989. Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.
• 1995. La Llei 30/1995 d'ordenació i supervisió de les assegurances privades. Obliga que les pòlisses siguin en castellà.
• 1995, 17 de setembre. Fase final de la segregació del Bisbat de Lleida amb el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione, 84 parròquies cultural i tradicionalment catalanes del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al Bisbat de Barbastre-Montsó.^[34]
• 1998, 15 de juny. Segregació definitiva del Bisbat de Lleida. Les últimes 27 parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent passen al bisbat de Barbastro-Monzón.^[34]

Segle XXI[modifica]

• 2001 El Tribunal Superior de Madrid, nega a un ciutadà català, el dret a disposar del document d'identitat en català i el passaport, per un defecte de forma.^[35] Un temps després tots els DNI a Catalunya en faran en castellà i en català, figurant sempre primer el castellà.
• 2005, 20 d'abril, un jove de 16 anys de Xàtiva és retingut per la Policia Nacional a la porta del seu institut i conduit a la Comissaria de Xàtiva, per parlar en valencià. Segons el menor, els agents el comminaren a «parlar en cristià».^[36]
• 2006, 15 de juliol, segons informa el diari Levante un jove d'Ondara que es va negar a parlar en castellà en un control policial a El Verger rep dues multes per no comunicar un canvi de domicili i per tindre l'assegurança caducada (eren les 0:30 i li acabava de caducar).^[37]
• 2007, 23 d'abril, entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia d'Aragó que no reconeix l'oficialitat del Català a la Franja de Ponent.^[38]
• 2007, 24 d'agost de 2007, Xavier Pons, regidor d'Ondara, denuncia assetjament de la policia per parlar català, durant un control de què va ser objecte.^[39]
• 2008 Escola Valenciana denuncia que 70.000 alumnes a la Comunitat Valenciana han de deixar d'estudiar en valencià quan passen a secundària per la "mala planificació" de l'adminstració, que té un professorat bilingüe en només el 64%. 24,9% dels alumnes valencians estudien en català al curs d'enguany.^[40]
• 2008 Manifiesto por una lengua común.^[41] signat per intel·lectuals espanyols, que defensa la asimetria política entre el castellà i les altres llengües cooficials.
• 2008, 26 de setembre de 2008, grups vinculats al Grup d'Acció Valencianista i a España 2000 agredixen als assistents al Correllengua de Gandia amb insults i pedres. Com a conseqüència, Maite Peiró, regidora del Bloc Nacionalista Valencià d'Alqueria de la Comtessa es ferida al cap i ha de ser traslladada a l'Hospital Francesc de Borja.^[42]
• 2008 Dos joves de Banyoles i Girona són jutjats a l'Audiència Nacional a Madrid, el jutge José María Vázquez Honrubia no va permetre que declaressin davant la voluntat de fer-ho en català. El judici finalment fou anul·lat per aquest fet que havia provocat la indefensió dels processats.^[43]
• 2008 Declaració de l'Académie Française.^[44]
• 2009, juliol, la Plataforma per la Llengua va denunciar que l'empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) els havia vetat la seva darrera campanya publicitària, la que duia per lema El català suma i que llançava en motiu dels quinze anys del naixement de l'entitat.^[45]
• 2009, juliol, el sindicat CCOO de Catalunya presenta un recurs de cassació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) només en català. Aquest tribunal va presentar una diligència en la qual donava deu dies hàbils a CCOO per presentar el recurs també en castellà. Davant d'això, el sindicat va presentar un recurs de reposició basat en la infracció de diversos articles legals, així com de la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries. Finalment, el desembre, el Tribunal Suprem (TS) va reconèixer el dret del sindicat CCOO de Catalunya a presentar un recurs de cassació només en català.^[46]
• 2009, setembre, es difon que, segons una denúncia presentada, un Guàrdia Civil agredeix un jove a l'Aeroport de Palma per no parlar en castellà.^[47]
• 2009, setembre, una dona que feia el DNI al seu fill és detinguda per parlar pel mòbil. La dona ha denunciat que, en realitat, el motiu era que parlava en català ^[48]
• 2009, octubre, en un judici a Elx, la jutgessa i el fiscal menyspreen la utilització del valencià per part d'un veí d'Alacant i el comminen a usar el castellà, afirmant que tenia "el deber y la obligación de hablar la lengua oficial en todo el estado", malgrat que la llei diga el contrari.^[49]
• 2009, octubre, el Partit Aragonès Regionalista (PAR), que forma part del govern aragonès en coalició amb el PSOE, pretén denominar «aragonès» al català de la Franja i fer desaparèixer qualsevol referència al català. Va arribar a afirmar en una nota que els seus col·lectius locals "reclamen respecte i reconeixement per a l'aragonès que es parla en la zona oriental, i rebutjar frontalment i sense pal·liatius la imposició com a llengua pròpia i històrica d'Aragó".^[50]
• 2009, octubre, La Federació d'Associacions de la Tercera Edat de Catalunya (FATEC) va suspendre temporalment la seva participació dins la Confederación Española de Organizaciones de Mayores, en protestar per una declaració del president de CEOM relacionada amb la política lingüística del govern català. Després d'un procés Jurídic intern, la Confederación Española de Organizaciones de Mayores va expulsar la federació catalana. Mitjans de comunicacions com ara, Avui han expressat que la FATEC va ser expulsada per defendre el català.^[51]
• 2010, maig, França i el Poder Judicial espanyol demanen als tribunals de Catalunya que no remetin sentències en català. França només accepta, al marge d'el francès, l'anglès, l'italià, l'alemany i el castellà, i "no acceptarà cap altra llengua".^[52]
• 2010, 9 de juliol, es fa pública la sentència del TC respecte l'Estatut de Catalunya: entre altres imposicions estableix que el català no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.^[53][54][55]
• 2010, 11 de novembre, Espanya es nega a complir els acords per les traduccions al català a la UE. El govern espanyol admet que és una decisió plenament conscient i avisa que no té cap intenció de complir-los. El secretari d'Estat espanyol per a la UE ho justifica per la crisi econòmica.^[56]
• 2010, 22 de desembre, el Tribunal Suprem espanyol fa pública una sentència segons la qual el castellà seria també llengua vehicular en l'escola catalana. Fa perillar la immersió lingüística, avalada per la UE després de la votació de "Multilingualism: an asset for Europe and a shared commitment" ^[57] i escollida democràticament pel Parlament de Catalunya el 1983.
• 2011, gener, vint anys després dels compromisos adquirits el 28 de gener de 1991 per la Unió Europea que demanaven un tracte diferenciat per a la llengua catalana, coneguts com a resolució Reding, no s'han complert ni de lluny. Amb l'entrada dels nous països a la UE, ara són llengües oficials molts idiomes que tenen molts menys parlants que el català. Ni tan sols hi ha versió catalana del Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el 2009. Horitzó Europa va enviar l'any 2010 cartes escrites en català a les institucions europees i algunes van tornar escrites en castellà o francès. Altres, com la de la Comissió Europea, no van tornar.^[58]
• 2011, 20 de gener, Alícia Sánchez-Camacho argumenta que està en contra de que es parli català al senat per raons econòmiques, la traducció comporta una despesa de 350.000 euros anuals, i que el castellà és la llengua comuna per a tothom pugui entendre's.^[59]
• 2011, 28 de gener, ADIF no atén una consulta d'un passatger discapacitat per ser en valencià i no parlar en cristiano.^[60]
• 2011, 2 de febrer, es difon que, segons una denúncia presentada davant el Síndic de Greuges del País Valencià, un metge d'urgències d'Alcoi es va negar a atendre a un home de 80 anys perquè s'expressava en valencià i no en castellà. El síndic de greuges no ha pogut constatar la realitat dels fets denunciats.^[61]
• 2011, 12 de febrer, Raül Agné, entrenador del Girona Futbol Club, abandona la roda de premsa del partit que ha guanyat al camp de l'Osca perquè no el deixen respondre en català després d'haver respost algunes preguntes dels periodistes locals en espanyol.^[62] L'endemà, el CD Huesca es posà del costat dels periodistes que no van permetre que parlés en català i va carregar contra Agné per "negar-se a contestar en castellà".^[63]
• 2011, 16 de febrer, l'Associació de Pares d'Alumnes de l'escola pública de la Catalunya del Nord denuncien l'asfíxia del català a l'ensenyament i recorden que 1 de cada 4 famílies volen un ensenyament bilingüe però només l'assoleixen un 5% dels alumnes.^[64]
• 2011, 16 de febrer, els presentadors del programa Zona Champions, de la televisió pública Telemadrid, van queixar-se que Guardiola contestava preguntes "en tots els idiomes menys en castellà" en la roda de premsa posterior al partit contra l'Arsenal a Londres. "Ha parlat en català, en anglès, en francès, fins i tot en italià, però res de castellà. No els el podem posar perquè no l'entendrien. És una pena", anuncien. Instants després, el reporter que tenen a Londres els avisa que Guardiola, finalment, està parlant en castellà i hi connecten de seguida, però no hi arriben a temps. "És clar, si només respon en castellà una de cada vint preguntes, no hi ha manera", es queixa el presentador. I promet que ho tornaran a intentar "quan Guardiola tingui un altre moment de lucidesa hispana".^[65]
• 2011, 23 de febrer, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va denunciar que la Generalitat valenciana incomplia sistemàticament la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i l'Estatut del la Comunitat Valenciana ja que no garantia l'ensenyament en valencià en igualtat de condicions amb el castellà com garantia en teoria el marc legal.^[66]
• 2011, 11 de març, l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va denunciar que l'ús del català als jutjats i als tribunals de justícia catalans estava experimentant un retrocés i era "pràcticament inexistent". El 2009 només el 16 % de les sentències es van dictar en llengua catalana.^[67]
• 2011, 15 de març, el TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona on s'hi estableix que els rètols, impressos i actuacions internes de la institució han de ser en català.^[68]
• 2011, 22 de març, el PP titlla «d'intolerable» que es parli en català al Congrés de Diputats. José Bono compara parlar castellà amb la llei del Tabac: "les lleis encara que no li agradin s'han de complir".^[69]
• 2011, maig, José María Aristóteles Magán, jutge de Lleida, va dir que considerava "una falta de respecte i de mínima educació" fer servir la llengua catalana als jutjats.^[70]
• 2012, el març i el maig el TSJC imposa la possibilitat d'escolaritzar els infants en castellà si així ho demanen els pares. La mesura fou vista com l'inici de la segregació per raó de llengua a les escoles de Catalunya.^[71]
• 2012, el maig el TSJC denega al català el caràcter de llengua preferent de l'ajuntament de Barcelona,^[71] mentre que a les Balears el govern Bauzá estableix la separació de l'alumnat els pares del qual optin pel castellà com a llengua vehicular.^[72]
• 2012, juny el govern d'Aragó rebateja la llengua catalana parlada a la Franja de Ponent com a "llengua aragonesa de l'àrea oriental" per evitar el terme "català".^[73]
• 2012, 26 de juny el Tribunal Suprem d'Espanya denega que el català sigui la única llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya obligant a que el castellà també sigui la llengua de treball.^[71]
• 2012, 3 de desembre el ministre d'educació espanyol vol que el català sigui llengua optativa i que no calgui examinar-s'hi per a obtenir el títol d'educació obligatòria ^[74]
• 2013, 9 de maig les Corts d'Aragó aproven una llei per la qual el català que es parla a les zones de la Franja es denominarà llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental.
• Actualitat Actualment els ciutadans de Catalunya, País Valencià i de la resta dels territoris de llengua catalana poden disposar d'un passaport en 22 llengües, però no en català.

Referències[modifica]

1. ↑ Enllaç al Manifest contra el cinisme dels botxins de Toni Cucarella
2. ↑ «Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común"». Arxivat de l'original el 19 de juliol de 2008.
3. ↑ ^3,0 3,1 Pàg. 1, Francesc Ferrer i Gironés, La repressió de la llengua catalana, article publicat originàriament a Serra d'Or, novembre de 2002, pp.18-21
4. ↑ ^{4,0 4,1 4,2} Citat per Miquel Pueyo i París «Minorització lingüística, implantació escolar i expansió de la llengua nacional. Una altra manera d’explicar la recessió lingüística del català a Espanya, França i Itàli». Arxivat de l'original el 23 de març de 2010. .
5. ↑ Notícia del diari Levante-EMV
6. ↑ Extractes del Decret de Nova Planta en línia «barcelona1714.spaces.live.com».^{[Enllaç no actiu]}
7. ↑ ^{[enllaç sense format]} http://avui.elpunt.cat/noticia/article/12-apunts/31-efemerides/49501.html
8. ↑ 2 (Pàg.5 i ss. art. VI i ss.)
9. ↑ MCU.es
10. ↑ Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p-45-46. ISBN 8484153096.
11. ↑ Amorós, Andrés; Díez Borque, José María; Alvar, Carlos. Historia de los espectáculos en España (en castellà). Castalia, 1999, p. 167.
12. ↑ Miralles i Monserrat, Joan; Massot i Muntaner, Josep. Entorn de la història de la llengua. L'Abadia de Montserrat, 2001, p.49. ISBN 8484153096.
13. ↑ ^{13,0 13,1 13,2 13,3 13,4} Pàg. 2, Francesc Ferrer i Gironés, La repressió de la llengua catalana, article publicat originàriament a Serra d'Or, novembre de 2002, pp.18-21
14. ↑ Perspectiva histórica de la formación de los maestros en España (1370-1990) JUAN ANTONIO LORENZO VICENTE Departamento de Teoría e Historia de la Educación. Facultad de Educación (Universidad Complutense) (castellà)
15. ↑ Ley Moyano de Instrucción Pública de 1857 - Wikisource (castellà)
16. ↑ España y los nacionalismos Luis Enrique Otero Carvajal, Profesor Titular de Historia Contemporánea. Universidad Complutense. Madrid.
17. ↑ El català en companyia, article de l'Avui sobre Albert Brabcadell on s'hi dóna la referència.
18. ↑ ^{[enllaç sense format]} http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0044425
19. ↑ Article de Pau Vinyes sobre els Jocs Florals
20. ↑ ^{20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5} «Llistat de les normes de repressió i violència espanyola contra la llengua catalana». Arxivat de l'original el 13 de maig de 2008. publicat al butlletí electrònic nº 73 de la Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya
21. ↑ La Vanguardia. 25-01-1924, pàg.6
22. ↑ ^22,0 22,1 Article de Pau Vinyes sobre els Jocs Florals
23. ↑ Mallart Navarra, Joan. Anàlisi i producció de textos catalans. Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 261. ISBN 8447531031.
24. ↑ Francesc Ferrer i Gironès, Catalanofòbia. Edicions 62; Barcelona, 2000: p. 300.
25. ↑ pàg 263, Joan Mallart Navarra, Josep Besa Camprubí, Josep Besa Camprubí, ,Multilingüisme & educació, Universitat de Barcelona
26. ↑ «Miscellània Joan Bastardas. 3 (1990) - Google Llibres». Joan Bastardas, Estudis de llengua i literatura catalanes XX, Miscel·lània 3, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, pàg. 189.
27. ↑ ^27,0 27,1 «Llistat de les normes de repressió i violència espanyola contra la llengua catalana» p. 6. Pàg 6, publicat al butlletí electrònic nº 73 de la Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya
28. ↑ Pàg 263, Multilingüisme i educació de Joan Mallart, Universitat de Barcelona, Col·lecció Textos docents nº 218
29. ↑ Article de Ignasi Fleix Minuts per a la nostàlgia: el cas Serrat,1968, Racó Català, 22 de febrer de 2003.
30. ↑ «Enllaç al Manifest Galeusca on en l'article 3 es denuncia la asimetria entre el castellà i les altres llengües de l'Estat Espanyol, inclosa el català.». Arxivat de l'original el 19 de juliol de 2008.
31. ↑ GALEOTE. A., Por voluntad libérrima 29/04/2001 Article al diari El Mundo que recull i comenta aquestes paraules (castellà)
32. ↑ Pdf de la Plataforma per la Llengua que denuncia la asimetria existent entre les mesures legals per al castellà i les mesures legals per al català i que beneficia a la primera.
33. ↑ Informe de la Plataforma per la Llengua on es considera a la Llei de Patents una de les disposicions legals que minoritzen o deixen al català com a llengua residual
34. ↑ ^34,0 34,1 Segregació del bisbat de Lleida
35. ↑ Notícia al diari el País.
36. ↑ La policia reté a un jove a Xàtiva per parlar valencià - Racó català
37. ↑ La Guardia Civil pone dos multas a un joven tras recriminarle que hablara en valenciano - levante-emv.com (castellà)
38. ↑ Boletín oficial de Aragón - 23 de abril del 2007 PDF (castellà)
39. ↑ Un concejal del Bloc de Ondara denuncia acoso de la Guardia Civil por hablar en valenciano - Levant-emv.com (castellà)
40. ↑ 70.000 estudiants, sense valencià a Secundària- 7 de maig del 2008 - diariometro.es (castellà)
41. ↑ Manifest per la llengua comuna - Diari el Mundo PDF (castellà)
42. ↑ «Indignació per l'actuació de la policia espanyola durant el Correllengua de Gandia - VilaWeb». Notícia de Vilaweb
43. ↑ 324: Anul·lat el judici als dos joves que van cremar fotos del rei perquè no van poder declarar en català
44. ↑ Pàgina oficial de l'Academie française (francès)
45. ↑ Veto a una campanya de Plataforma per la Llengua
46. ↑ El Suprem reconeix a CCOO el dret a presentar un recurs només en català
47. ↑ ^{[enllaç sense format]}http://www.avui.cat/cat/notices/2009/09/un_jove_denuncia_que_dos_guardia_civils_el_van_agredir_a_l_aeroport_de_palma_per_no_parlar_en_castel_70515.php
48. ↑ ^{[enllaç sense format]} http://www.elpunt.cat/noticia/article/24-puntdivers/4-divers/79897-una-dona-que-feia-el-dni-al-seu-fill-es-detinguda-perque-parlava-pel-mobil-en-catala.html
49. ↑ Jutgessa i la fiscalia menyspreen el valencià i fan apologia de la lengua común en el judici d'Elx
50. ↑ ^{[enllaç sense format]}http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/el_par_incrementa_la_pressio_per_fer_desapareixer_el_catala_de_la_llei_de_llengues_d_arago_76234.php
51. ↑ ^{[enllaç sense format]} http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/expulsats_per_defensar_el_catala_75971.php
52. ↑ França i Poder Judicial espanyol demanen als tribunals de Catalunya que no remetin sentències en català
53. ↑ Notícia del 3cat24
54. ↑ Notícia de Vilaweb
55. ↑ Notícia de l'Avui.elpunt.cat
56. ↑ Espanya es nega a complir els acords per les traduccions al català a la UE
57. ↑ ^{[enllaç sense format]} http://ec.europa.eu/education/languages/pdf/com/2008_0566_en.pdf
58. ↑ La Unió Europea continua ignorant els seus compromisos amb el català 20 anys després
59. ↑ Sánchez-Camacho proposa reduir un 30% les agències públiques de la Generalitat
60. ↑ ADIF no atén una consulta d'un passatger discapacitat per ser en valencià
61. ↑ Notícia a l'Avui
62. ↑ Raül Agné abandona la roda de premsa perquè no el deixen respondre en català
63. ↑ El CD Huesca carrega contra Agné per “negar-se a contestar en castellà”
64. ↑ Pares d'alumnes denuncien l' 'asfíxia' del català a l'ensenyament de la Catalunya del Nord
65. ↑ Telemadrid no connecta amb una roda de premsa de Guardiola perquè parla poc en castellà
66. ↑ L'AVL denuncia que la Generalitat discrimina el valencià a l'ensenyament
67. ↑ L'ús del català a la justícia és pràcticament inexistent
68. ↑ El TSJC suspèn parts del reglament lingüístic de la Diputació de Girona
69. ↑ El PP titlla «d'intolerable» que es parli en català al Congrés Espanyol
70. ↑ ^{[enllaç sense format]} http://www.ara.cat/societat/judicial-lleida-jutge_0_483552374.html Un jutge, a punt de ser sancionat per dir que parlar català és "una falta de respecte"
71. ↑ ^{71,0 71,1 71,2} "De les tres famílies a l'aragonès oriental: resum de l'ofensiva contra el català"; TV3; 26 de juny del 2012; [darrera consulta: 26 de juny del 2012]
72. ↑ "El Govern Balear estrena el procés d'admissió d'alumnes que permet escollir el castellà o el català com a llengua vehicular"; TV3; 10 de maig del 2012; [darrera consulta: 26 de juny del 2012]
73. ↑ "El govern aragonès rebateja el català de la Franja com a "llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental""; TV3; 19 de juny del 2012; [darrera consulta: 26 de juny del 2012]
74. ↑ http://www.ara.cat/especials/portadaaportada/Cop-contra-catala-lescola-portada_0_821918000.html

Vegeu també[modifica]

• Anticatalanisme
• Batalla de València
• Català
• Conflicte lingüístic
• Defensa del castellà
• Franquisme
• Història de Catalunya
• Interferència lingüística
• Llengua minoritzada
• Llengua minoritària
• Multilingüisme
• Substitució lingüística
• Secessionisme lingüístic
• Uniformisme lingüístic a França
• Imposició de l'espanyol a l'Estat Espanyol contemporani

Enllaços externs[modifica]

• La llengua d'un poble esclau (català) Vídeo del YouTube
• Cronologia: les causes de la situació actual del català en el món del dret
• La vida a la banda del rebre de Matthew Tree
• La repressió sobre la llengua catalana
• La repressió del català durant la dictadura del general Franco
• Perles de la negació Butlletí número 3 del Cercle XX1
• Catalanofòbia, Història del pensament anticatalà, Francesc Ferrer i Gironès, (2000)
• El catalán, ni en los cementerios, article de Josep Maria Sòria al diari La Vanguardia (castellà), (13/05/2001)
• «Llistat de les normes de repressió i violència espanyola contra la llengua catalana». Arxivat de l'original el 13 de maig de 2008. publicat al «butlletí electrònic nº 73». Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya de la Comissió de Llengua Catalana. Arxivat de l'original el 9 de maig de 2008.
• Article d'Antoni Miramon del 31 d'octubre de 2006 al Diari de Mallorca sobre les lleis del XVIII que reprimeixen el català
• Estan bojos aquestos francesos, article d'Andreu Salom sobre el genocidi lingüístic a la Catalunya Nord i sobre l'escriptor nordcatalà Joan-Daniel Bezsonoff

Bibliografia[modifica]

• Benet, J. 1978, Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco (1a part), ed Blume, Barcelona (l'edició original es va fer a l'exili a Paris i amb pseudònim el 1973. Fragments en línia del prefaci .
• Benet, J. 1995. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
• Francesc Ferrer i Gironés, La persecució política de la llengua catalana, ed.62, Barcelona, 1985.
• Francesc Ferrer i Gironés, La repressió de la llengua catalana, article publicat originàriament a Serra d'Or, novembre de 2002, pp.18-21, versió en línia a Racó Català .
• Josep M.Solé i Sabaté,Joan Villaroya Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975 Editorial Curial Barcelona 1994, versió en línia .

ORQUESTRA DE JOVES INTÈRPRETS DELS PAÏSOS CATALANS: ENLLAÇA LLENGUA, MÚSICA I EXCEL·LÈNCIA MALGRAT LA PASSIVITAT INSTITUCIONAL

Vols ser amiga/amic de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans o del Cor Jove dels Països Catalans? fes clic aquí

Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans
(Pàgina a Wikipèdia)

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les iran per la ventada
com l'au dels temporals. Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), neix a Mallorca l'any 2004, impulsada pel “Forum Musicae. Centre de dinamització dels ensenyaments musicals a les Balears”, amb la intenció de consolidar-se com un agent cultural que aplegui a joves d'entre 18 i 26 anys, dels diferents àmbits de la mateixa cultura (Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears i el País Valencià) que units pels diferents accents d'una mateixa llengua i amb la música i la llengua com a vincle d'unió, en un segle XXI controvertit, barrejat, multicolor, mestís, multiètnic, pluriracial, vulguin donar a conèixer al món el nostre patrimoni cultural: les nostres músiques, músiques que ens parlen d'allò que fórem i d'allò que som, i contribuir a cercar el seu lloc en aquest marc tan enriquidor que és la pluralitat, el diàleg i la diversitat des del respecte.

El 14 d'agost de 2004 fa la seva presentació oficial a Barcelona amb el concert de cloenda del Festival Mundial de la Joventut, emmarcat dins el Fòrum de les Cultures.

La imatge corporativa de l'OJIPC fou creada l'any 2005 per l'artista d'Alcoi Antoni Miró com a mostra de suport a aquest projecte. Actualment l'obra, titulada “Amar l'OJIPC”, roman al museu de l'autor situat al Mas Sopalmo.

Des de l'any 2006 comença a col·laborar amb el Forum Musicae, entitat titular de l'orquestra, la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Fruit d'aquesta col·laboració en serà la creació d'un Secretariat Permanent a Barcelona.

L'any 2006 l'OJIPC rep el premi Jaume I de La Franja de Ponent per la seva tasca de defensa del patrimoni cultural català.

L'any 2009 amb motiu del cinquè aniversari de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) es duen a terme dues iniciatives importants per a la història de l'orquestra: la fundació del Cor Jove dels Països Catalans que, formant part del projecte de l'orquestra, serà el Cor de l'OJIPC. L'acte fundacional es celebra a Mallorca el 6 de juny de 2009 amb l'assistència dels principals representants dels moviments corals de les Illes Balears, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent i Alguer. I la instauració del Concurs de composició Matilde Salvador. Ambdues iniciatives ampliaran així, el ventall d'acció del projecte a tres bandes, el món orquestral, coral i de la composició.

L'any 2009 rep el Premi Caixa Sabadell i dins l'edició dels Premis 31 de desembre atorgats per l'Obra Cultural Balear, l'OJIPC rep el Premi Josep Maria Llompart  per la seva  dedicació a la normalització, coneixement i prestigi de la llengua i cultura catalanes i a l'aprofundiment de la identitat nacional.

L'OJIPC i el Cor cobreixen la seva plantilla, seguint, en la mesura del possible, criteris d'equilibri territorial, mitjançant proves d'accés anuals (març-abril) en els diferents territoris, convocades oportunament a través de la seva web.

Una de les principals raons de l'existència de l'OJIPC i del Cor de l'OJIPC, serà la recuperació i projecció del nostre patrimoni musical oblidat incomprensiblement. En aquest sentit i sota la supervisió de musicòlegs especialistes dels diferents territoris així com de Salvador Brotons, director titular de l'OJIPC, i d'Esteve Nabona, director del Cor de l'OJIPC, es centraran els esforços en la recuperació d'obres dels nostres compositors, dedicant sempre una part del programa a fer-ne l'estrena o, si s'escau, la reestrena.

Recuperació i Difusió de Patrimoni musical: Enregistraments i Edició de partitures

Enregistraments 
Actualment l'OJIPC té enregistrats, amb el suport de l'emissora Catalunya Música, i editats, IV volums de la col·lecció Compositors dels Països Catalans. 

(Vol. I, 2006) dedicat al valencià Manuel Palau i als catalans Enric Morera, Eduard Toldrà i Pau Casals

(Vol. II, 2007) dedicat a la castellonenca Matilde Salvador i als catalans Jaume Pahissa i Joaquim Serra

(Vol. III, 2008) dedicat al valencià Manel Oltra, al mallorquí Baltasar Samper, i al català Eduard Toldrà.
En aquest Volum s'ha realitzat el primer enregistrament de la reestrena de la Suite en Mi (1919) d'Eduard Toldrà i, amb motiu de l'any Jaume I, de l'estrena de La Mata de Jonc, de Joan Martorell i Adrover, basat en el mateix exemple de la Crònica de Ramon Muntaner.

(Vol IV, 2009) dedicat al catalans Albéniz i Manén, al mallorquí Mas Porcel i al valencià Vicent Asencio.
En aquest volum s'ha realitzat el primer enregistrament de la Suite simfònica de l'Òpera del Castell d'Iràs i no Tornaràs de Jaume Mas Porcel.

(Vol. V, 2010) Inclourà el primer enregistrament de les Aquarel·les valencianes d'Eduard López-Chavarri Marco, Nocturn per a piano i orquestra de Jaume Mas Porcel i el Ritual de pagesia de Baltasar Samper,realitzats a Lisboa el 4 de març així com les Tres dances valencianes d'Amand Blanquer i la Sardana de Griselda i Gentil i la Danasa dels Fallaires de Jaume Pahissa que es realitzarà al Palau de la Música Catalana gràcies al suport de l'emissora Catalunya Música.

Edició de Partitures recuperades 
Al mateix temps l'OJIPC ha duit a terme l'edició de les següents obres inèdites:

Del Compositor Enric Morera (Barcelona,1865-1942)
- Somni. Editorial B&M. Versió català/anglès
- Indíbil i Mandoni (Poema simfònic, 189?). Editorial B&M. Versió català/anglès
- Pàtria (Marxa per orquestra, 1892). Editorial B&M. Versió català/anglès
- Catalònia (Epigrama simfònic, 1898). Editorial B&M. Versió català/anglès

Del compositor Jaume Pahissa (Barcelona, 1880 - Argentina 1969)
- El Combat (Poema simfònic, 1901). Editorial B&M. Versió català/anglès
- A les Costes Mediterrànies (Obertura per a orquestra, 1906). Editorial B&M. Versió català/anglès
- Sardana de Griselda i Gentil (Canigó, 1910)
- Dansa dels Fallaires (Canigó, 1910)

Del compositor Jaume Mas Porcel (Palma, 1909 - Alacant, 1993)
- Suite simfònica de l'òpera El castell d'iràs i no tornaràs. M.Estelrich. Editorial Piles. Versió Català/anglès

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC), té com a finalitats principals:

•  Donar difusió i projecció exterior al patrimoni musical de la nostra cultura

•  Realitzar tasques de recuperació de patrimoni històric. Dedicant l'edició de cada any a la recuperació d'un autor.

•  Dur a terme programes de recerca, edició, enregistrament o interpretació

•  Ser una plataforma de formació i projecció dels nostres joves intèrprets

•  Esdevenir una plataforma real que contribueixi a la vertebració de tots els territoris de l'àmbit cultural català

•  Contribuir a un procés de normalització en l'intercanvi musical entre joves músics del mateix àmbit cultural

•  Consolidar aquesta orquestra com a ambaixadora musical i cultural

•  Afavorir que el nostre patrimoni musical aconsegueixi el seu espai just dins la història de la música

•  Contribuir al desenvolupament musical d'altres cultures oprimides

•  Facilitar una formació orquestral i coral integral

•  Contribuir a impulsar el desenvolupament del món de les nostres cors i orquestres

El compromís amb la llengua i la cultura que uneix els nostres països, la profunda convicció de la necessitat de l'existència d'aquest projecte i de l'espai de confluència, relació, i projecció que significa per a tos els que formam part d'aquest àmbit cultural comú indiscutible, i, per damunt de tot, la música, que ens fa esdevenir universals....., són els pilars sobre els quals es fonamenta aquesta orquestra.

L'EDICIÓ D'ENGUANY

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) celebrarà la seva novena edició entre els pròxims 16 i 21 d'agost. Durant aquests sis dies, els joves músics procedents de diversos territoris de parla catalana que integren l'orquestra en aquesta ocasió, estaran allotjats a l'alberg del municipi de Planoles (Ripollès) on es duran a terme els assajos i les sessions de treball.

Novament, enguany, l'orquestra estarà dirigida per, Salvador Brotons, i treballarà un programa amb obres de compositors com Enric Morera,Eduard Toldrà, Jaume Pahissa i Eduard López Chávarri, representatius dels diversos territoris de parla catalana. A més, se sumaran a les commemoracions del bicentenari del naixement de Richard Wagner que tenen lloc aquest 2013 amb la interpretació del cèlebre Idil·li de Sigfrid. Per a la interpretació de les cançons d'Eduard Toldrà i Jaume Pahissa, l'orquestra comptarà amb la col·laboració de la soprano Rosa Mateu.

Els dos concerts tindran lloc dimarts dia 20 d'agost, a les 22 hores, al Monestir de Santa Maria de Ripoll, en el marc del XXXIV Festival Internacional de Música de Ripoll, i l'endemà dimecres, 21 d'agost, a les 20 hores, a l'església de Sant Pere de Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, en el marc de la XLV Universitat Catalana d'Estiu.

Cor Jove dels Països Catalans

El Cor Jove dels Països Catalans neix a Mallorca sota l'impuls de l'entitat Forum Musicae. Forma part del projecte de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) i es crea amb el recolzament dels representants dels m oviments corals de l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó i les Illes Balears, els quals , reunits a Palma el 6 de juny de 2009, decideixen reforçar-ne la seva fundació.

El Cor Jove dels Països Catalans estarà format per joves d'entre 18 i 26 anys, residents a l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, La Franja d'Aragó , Illes Balears i País Valencià. Té com a objectiu, recuperar i difondre el patrimoni musical de tot l'àmbit cultural català i amb la llengua com a vincle d'unió ser una plataforma enriquidora d'encontre i d'intercanvi entre joves de diferents àmbits de la mateixa cultura al mateix temps que ser-ne un ambaixador cultural.

Dirigit per Esteve Nabona i amb Pau Casan com a pianista, el seu repertori anirà des de la música tradicional d'àmbit català fins a la simfònica coral.

El cor funcionarà per Encontres anuals que es celebraran durant els mesos de juliol o agost. Cada Temporada el cor combinarà la seva estada anual central de treball amb la de l'OJIPC independentment que, de manera ocasional, pugui realitzar concerts a nivell individual.

La selecció dels seus membres es realitzarà cada any, mitjançant proves d'accés, durant els mesos de març-abril arreu de tots els territoris. La permanència en el cor serà de dos anys.

Els seus components rebran una formació destinada a aconseguir un nivell de qualitat que permeti dur una activitat concertística de prestigi.

BALEARS I PITIÜSES: vaga indefinida una historia real

L'Assemblea de Docents, després de l'èxit del vídeo de les galtades, ha elaborat un nou vídeo sobre la Vaga indefinida 13-S.

Com observareu, al final del vídeo hi ha la convocatòria de la nova assemblea programada per a dimarts dia 30 de juliol a Santa Maria. En tenir l'ordre del dia ja us el passarem.

Salutacions.

La lluita continua.

DOS INTENTS (frustrats) D'UNITAT NACIONAL

DOS INTENTS (frustrats) D'UNITAT NACIONAL

balutxo | HISTÒRIES AMAGADES | dimecres, 3 de juliol de 2013 | 09:45h

Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248074

És coneguda. estudiada i ben analitzada, la correspondència derivada delMissatge als Mallorquins(Barcelona, 20 de maig de 1936), i de la Resposta als Catalans  (Mallorca, 10 de juny). Allò que no és tan sabut és que ambdós documents culminaven precedents orientats a combatre l'esquarterament de la nació catalana. Fins avui, les circumstàncies han impedit reeixir en un objectiu del tot necessari si volem ser i viure en el concert dels pobles lliures del món.

*     *     *

Fotos: Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès, defensors de la Catalunya Gran. 

*     *     *      

Algunes dades de referència

Si bé des de la Renaixença trobam declaracions d'unitat identitària entre Catalunya i Mallorca, com el Pacte de Tortosa de 1869, amb participació dels republicans mallorquins, les propostes d'agermanament no anaven gaire més enllà de l'àmbit cultural. Va ser durant el període de la Segona República espanyola quan es varen intensificar les relacions polítiques. El primer fet destacat va ser la intervenció de Gabriel Alomar a les Corts espanyoles el setembre de 1931 quan reclamà poder federar distintes regions. Aquella proposta pretenia corregir el fracàs de l'intent d'Estatut de les Balears, atesa la negativa de Menorca que preferia incorporar-se al de Catalunya.

L'argúcia d'Alomar, orientada a la unitat política entre Balears i Catalunya, va rebre el suport dels diputats illencs (tots excepte Lluís Alemany), mentre els diputats espanyols rebutjaren la proposta. El socialistaAlexandre Jaume recordà la seva antiga posició sobre el tema: "Era mi tesis que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era inventar entidades artificiosas y fantásticas. Que los mallorquines éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado el más grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Mi postura no ha cambiado. Sigo luchando por la ilusión que he acariciado toda mi vida: la federación de esta región balear a la antigua nacionalidad catalana".Miquel Ferrà, malgrat l'acord negatiu, pronosticà en el futur la lliure federació i aixecà un clam vigent: "Companys de l'altra ribera, recordau-vos sempre de Mallorca!".

El 1932, en promulgar-se l'Estatut català, més de mil mallorquins van a Barcelona i participen en els actes oficials. Francesc de S. Aguiló, tinent de batle de Palma, és prou explícit: "Mallorca sent la unitat nacional. Catalunya, València i Mallorca són les tres regions de la gran nació". Des d'aleshores, cada 11 de setembre, una delegació oficial de la Diputació assistirà a Barcelona als actes del Fossar de les Moreres. El novembre de 1933, arran del plebiscit a favor de l'estatut d'Euzkadi, l'editorial de la revista La Nostra Terra critica que Navarra no faci part del mateix estatut amb el conjunt de la nació basca, fa un paral·lelisme amb la situació de les illes Balears, respecte de Catalunya, i conclou: “Hem de lamentar que en un règim de democràcia s'hagi impedit la llibertat d'autodeterminació dels pobles”.

La crida a la unitat de 1934

Un precedent poc estudiat del Missatge i la Resposta el trobam l'any 1934. La similitud és tal que fa pensar que, dos anys després, seria utilitzat de model. El maig de 1934 es publiquen a Barcelona dos manifests complementaris. El primer, "Desviacions en els conceptes de Llengua i de Pàtria", afirma que la nació catalana és tot el territori on es parla català. El segon, "Per l'aproximació catalano-mallorquina", reclama vies d'intercanvi cap a la unitat. El signen Pompeu Fabra i altres personalitats de la cultura.

El juny de 1934, curiosament quan Francisco Franco era comandant militar de les Balears, apareix l'obligada resposta: "Carta oberta dels mallorquins al senyor Pompeu Fabra". Al mateix temps, un Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca anuncia que el desembre es farà efectiu un programa d'actes, a banda i banda de la mar. Quan tot apuntava que s'enfortirien els nexes d'unió, els Fets d'Octubre de 1934 varen avortar el projecte. Una ombra de fatalitat es feia present en el moment de més intensa col·laboració. El diputat Lluís Zaforteza, un botifler marcadament anticatalanista, aprofità la confusió social per declarar que creixia el separatisme i presentà a les Corts espanyoles la proposició de prohibir que les emissions en català de Ràdio Barcelona poguessin escoltar-se a Mallorca. Tal intent de censura té avui una gran similitud amb el que passa a València i a les Illes amb TV3.

L'intent de germanor de maig i juny de 1934 va fracassar. Malgrat tot, s'endevinava que només seria una interrupció i que, després del Bienni Negre, hi hauria represa. Així va ser i, la primeria de 1936, es va crear un nou ens, similar al Comitè de Relacions entre Catalunya i Mallorca, ara denominat Comunitat Cultural Catalano-Balear. El maig de 1936, s'informava que en un proper Consell de Ministres s'aprovaria un decret de bilingüisme a favor de Bascònia, les Balears i València, similar al de Catalunya. El Centre Regionalista convocà una reunió a Palma a finals de maig per desencallar i reactivar l'Estatut de les Balears, emmirallat en el model del de Catalunya. Entre d'altres qüestions, proposava el Concert Econòmic i l'ús del català a l'Administració.

La nova convidada de 1936

Dia 20 de maig de 1936 es publicà a Barcelona un Missatge als mallorquins. L'escrit posava en relleu els lligams entre Catalunya i Mallorca i animava la realització d'actes d'apropament entre dos territoris d'un mateix poble, amb l'objectiu de prosperar agermanats. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d'Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l'àmbit de l'empresa i de la cultura. Com en el precedent de 1934, era necessari correspondre la convidada. N'assumiren la redacció Miquel Ferrà, aleshores resident a Barcelona, i Joan Pons i Marquès. La correspondència entre ambdós desxifra que, d'entrada, ambdós trobaven perillosa la iniciativa i passaven ànsia de no assolir un acord entre els més moderats i els més radicals, conscients que calia incorporar tant la dreta com l'esquerra. Tot i els recels, sobre les línies marcades per Ferrà, Pons va fer un esborrany que es va discutir i aprovar sense canvis. Malgrat l'intent d'alguns de dotar la Resposta d'un major contingut polític, finalment s'optà per un text de caràcter essencialment cultural. Quan Pons explica per carta el desenllaç del debat a Ferrà, aquest li respon satisfet per haver evitat l'esqueix, però emet un presagi premonitori de la malifeta que es veia venir a curt termini: "Això si no surt un dictador fascista quan menys ens ho esperem, i ho envia tot en l'aire com els titeres de Maese Pedro!".

El dia 10 de juny de 1936 es publicà a Mallorca la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”. Per fer efectiva la unitat, com s'havia dissenyat l'any 1934, es confeccionà un calendari d'activitats a banda i banda de la mar.

La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informa: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.” La cosa pintava molt bé. Només la fatalitat podia esbaldregar el pont en construcció.

El Missatge i la Resposta varen generar altres dos documents. Un, des de València, ratificava el contingut del Missatge; el segon, des de Menorca, imitava la Resposta. Ambdós aplaudien l'acostament. Dia 18 de juny de 1936, la premsa informava que el programa d'intercanvi es faria durant la tardor, però com els actes programats de l'any 1934, tampoc no seria possible.

La proposta afusellada

Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l'Església catòlica, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: "El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració entre les dues regions germanes" i ho ratifica Gregori Mir: "l'alçament militar-feixista interrompé la unitat".

La repressió dels revoltats sobre els mallorquins que signaren la Respostava ser duríssima, fins al punt que seria pregunta obligada de la Comisión Depuradora a les persones detingudes. A plena consciència, Llorenç Villalonga va manipular la redacció, substituí el nom de Resposta per Manifiesto i presentà el document com un acte de submissió a la Generalitat i una crida a la invasió de l'illa. El seu germà Miquel, dia 15 d'agost de 1936, amenaçava rere el titular Aviso Cariñoso: “Emboscados en nuestra isla, permanecen algunos señores que se siguen considerando solidarios de la Generalidad. Estáis en país enemigo. No os llaméis a engaño si os sucede un contratiempo desagradable”.

L'endemà d'aquell article, dia 16 d'agost de 1936, el capità Alberto Bayodesembarcava a la costa de Manacor. Aquella acció, atribuïda a la Generalitat de Catalunya, va servir d'excusa per atiar l'anticatalanisme, amb un discurs pervers que, fins i tot, va ser assumit per les víctimes, que oblidaren que els vertaders invasors eren els militars amotinats contra un govern legítim i que, dies abans, ja hi havia assassinats secrets per les voreres dels camins de Mallorca.

Arran de la retirada de les tropes republicanes, Villalonga torna a aparèixer per exigir als signants de la Resposta “Un comunicado rompiendo toda relación con la Generalidad y adhiriéndose al movimento nacional”. El requeriment i la por provocaren l'efecte que volia. Dels 153 firmants de laResposta, 107 se'n varen desdir amb una rectificació que, si bé es pot justificar atesa la circumstància que als signants els hi anava la vida i la supervivència dels familiars, constitueix un document vergonyant que, a més, inculpava els qui no el signaren, alguns assassinats o desapareguts i uns altres a la presó. Llorenç Villalonga, tanmateix, no es donà per satisfet i encara reclamà més repressió.

Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, la mateixa setmana que un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937, Villalonga torna a parlar de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l'agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a éstos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, seguint les indicacions d'extermini de Villalonga, els processats foren condemnats a mort amb tot el cinisme del món per un delicte de “rebelión militar”. Sense mostrar cap remordiment, mig any després, l'agost de 1937, Villalonga tornà a exhibir el seu feixisme i el seu racisme i disparà contra qui no podia replicar: “Los separatistas catalanes, los judíos y los masones decidieron comprar las plumas españolas postergadas. Su error consistió en tomar a los pobres intelectuales mallorquines, que nada pintaban, como una auténtica representación de Mallorca”.

Després de sembrar de morts els cementiris, de sal les memòries i d'anticatalanisme les illes Balears i Pitiúses, s'establí una sàdica repressió de postguerra, quatre dècades de franquisme i altres quatre més que, d'ençà de la vigent restauració borbònica, ens han volgut esvair el sentiment de pertinença a una nació catalana, més esquarterada que mai. És cert que s'han produït alguns avenços, però la reculada ha estat gegantina. Hi ha un indicador que ho delata: la connivència amb el poder dels il·lustrats d'avui front a la coherència ideològica del catalanisme dels anys de la República.Josep Massot i Muntaner, en referir-se als intel·lectuals d'aquell temps, escriu: “tenien una amplitud d'esperit que no permet d'encasellar-los en un regionalisme de via estreta”. Gregori Mir amplia: “Va ésser un grup d'homes i dones que estimaren profundament la seva terra. No es mereixien el final que tingueren. El seu pecat havia estat creure en la força alliberadora de la cultura i en la llibertat. I aquell repte s'ha d'enfocar des d'una actitud que signifiqui proclamar el dret dels pobles a crear les seves pròpies condicions d'existència col·lectiva.”

Pendents d'una nova crida?

Quin podria ser, avui, el millor homenatge possible als impulsors d'aquelles iniciatives frustrades? Com he reclamat altres vegades, crec que s'escau com mai la redacció d'un renovat Missatge i de la corresponent Resposta. Repetir aquelles dues gestes de 1934 i de 1936 seria una gran contribució per reparar els anteriors intents no reeixits i, com a trànsit cap a l'emancipació nacional, poder reprendre la lluita contra l'esquarterament que ens han empeltat si volem refer el camí de la unitat eixalada. Tant a la crida de 1934 com a la de 1936, s'hi afegiren les més representatives entitats culturals i les més il·lustres personalitats de tots els sectors de la Ciència i de les Lletres. Endegar de nou la iniciativa i fer una nova crida no sembla cap frívola aventura, sinó un acte de germanor solidària pendent i, sobretot, un reconeixement als autors de les anteriors propostes d'unitat presentades en temps de major convulsió. 

ANNEX: Un poema per memoritzar!

Un exemple del compromís i la fermesa d'aquells prohoms defensors de la unitat nacional, el va brindar Miquel Ferrà. Just iniciat l'aixecament militar de 1936, va ser "convidat" per un company a afiliar-se a Falange Españolaper evitar les més que possibles represàlies. Ferrà, a risc de pagar-ho amb la vida, va correspondre la invitació amb un poema, bellíssim i carregat de força, dedicat a l’estelada, tot recordant un viatge compartit a la Catalunya Nord per visitar el Canigó. Els versos, escrits a Mallorca l'any 1936, amb l'illa en poder dels feixistes en plena activitat repressora, són un referent de dignitat i de valentia. L’autor rebutja el suggeriment, referma la seva fe, i brinda una resposta que constitueix un emblemàtic programa d’esperançada resistència.

L'ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,

quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,

tu que a l’hora del gran dol abandones la família

i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa

la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.

Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,

i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,

albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,

Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,

i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,

t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;

vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,

a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,

me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Versió per imprimir (format PDF)

Comentaris: 1

Afegir-hi un comentari

• DE LA REGIÓ CAP A LA NACIÓ?

  Jordi Caldentey| Adreça electrònica | dissabte, 6 de juliol de 2013 | 13:06h

  Un poema admirable, que vessa bellesa, fermesa, convicció, lleialtat i patriotisme!

  Aquestes hores tan decisives de la nostra Història que s'acosten,  ens caldran fonts que ens il·luminin de valent als mallorquins no renegats en el camí a seguir.  

  No sé fins a quin punt l'Assemblea Nacional Catalana és nacional i catalana.  Reconec que he de fer esforços per no veure-la més aviat regional i centrecatalana.  No pinta València ni les Balears en el seu mapa de seccions comarcals, com hi pinta, en canvi, la Franja i el Nord.  La Via Catalana que promou per a l'Onze de Setembre vinent, s'atura a les fronteres artificials francoespanyola al nord i  autonòmica intercatalana entre el Principat i València al sud.  

  Confii que hi haurà compatriotes del Sud i del Nord que voldran continuar la Via allà deçà Vinaròs i allà deçà Argelers.  Confés, però que tenc un profund dubte: li anirà bé a l'Assemblea?  O passarà amb cançons com va fer amb l'intent de constitució de l'Assemblea Nacional Catalana a Mallorca?

  La tradició medieval de la Nació Catalana va ser federal des de la naixor, el temps del rei En Jaume, fins a la desfeta del 1707-1715 i la nostra conseqüent annexió a Castella.  Tan cert és que els mallorquins érem i ens consideràvem catalans de nació com que no fèiem part del Principat.  Aquest fet devia tenir els seus avantatges i els seus inconvenients alhora.  Crec que els actuals mallorquins som el resultat d'aquest fet endèmic i de l'aprofitament que n'ha sabut fer el colonialisme espanyol per a esquarterar la nostra Pàtria.

  La nostra reconstrucció nacional s'haurà de fer a Mallorca partint d'aquest resultat.  Crec que hem de ser materialistes i partir de la situació que tenim, que patim; no partint de la situació ideal que voldríem tenir.  

  Per això, Tomeu, et deman opinió i consell:  Crec que ens avenim que la Nació Catalana és una suma de regions, tres com a mínim, cadascuna de les tres amb les seves subregions.  Esperam els mallorquins, balears, catalans insulars, els del Sud, els del Nord, els de la Franja i els de l'Alguer l'acció reunificadora de la regió Central una vegada que existirà una república catalana del Principat?  O hem de reconstruir la regió històrica insular sense esperar res del Principat, com s'esdevé a hores d'ara en aquesta regió germana, que no espera res de València ni de les Balears ni del Nord, ni tan sols dels compatriotes conscients que hi resistim?  On és l'equilibri?  

  Al Principat acullen, en el procés d'emancipació actual, com a independentistes de primera ben igual un pancatalanista com un regionalita que no sap ni vol saber que a València i a Mallorca parlam català.  Quins roïssos ens podem permetre Mallorca i a la resta de les Balears?  Quins roïssos no ens podem permetre?  On és la línia divisòria entre el regionalisme mallorquí aprofitable, reciclable, sà, constructiu i la quintacolumna espanyolista?  

  Al Principat ningú no dubta del patriotisme dels qui volen un Principat independent sense comptar per res amb les regions germanes del Nord, del Sud, de terra endins i de mar enllà.  A Mallorca, jo deman: és concebible un independentisme mallorquí o, fins i tot, de les Balears?  En conec que, almanco de boca, simpatitzen amb aquesta idea tot i no considerar-se catalans.  Suposant que aconseguís fer un cert camí un imaginari projecte insular o interinsular de dotar d'estructures d'Estat la nostra illa o el nostre arxipèlag, serien aquests avenços aprofitables per a una confluència federal nacional amb el Principat?  O seria un entrebanc?  Fins a quin punt un regionalisme mallorquí o balear és continuador de la nostra tradició endèmica pluriregional i fins a quin punt és traïció i espanyolisme? En el Principat, que jo sàpiga, ni en debaten, del tema regional-nacional.  A les Balears no feim altra cosa.

  És possible que, a Mallorca, anem reconstruint regió i nació alhora?

  Al Principat no en tenen cap dubte ni mania: com molt bé digueres el passat 9 de gener en aquest mateix bloc, 'El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S'anuncia, com a gran esdeveniment ‘nacional’, la commemoració de l'11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d'Almansa, Xàtiva, Lleida i més poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l'himne nacional? Quina és la festa? Quin és el projecte nacional?'.

  
  

  Al Principat, tot bri els fa feix en l'actual procés d'emancipació nacional (?) regional (?): pancatalanistes, regionalistes, catalanoparlants, castellanoparlants... En canvi, a les Balears, regalam a l'espanyolisme moltes d'animetes regionalistes sinceres que, en el Principat, serien aprofitades sense cap mania per al procés cap a la independència.  

  Hem tingut històricament entitats d'àmbit regional d'actuació que, sens dubte, han fet molt de bé a la nostra causa: Esquerra Republicana Balear, Unió Obrera Balear, l'Obra Cultural Balear, la Televisió de Mallorca...  Ara bé: el colonialisme espanyol ha de menester l'aprofundiment en la nostra divisió històrica interregional com el pa de cada dia.  Quan és que caiem en el seu parany?  En fugir de caure-hi, quan és que regalam a l'espanyolisme roïssos  bons, saludables, aprofitables, reciclables?

  Tenc aquest debat amb mi mateix fa estona.  Et deman el teu parer i el teu consell.

  Una abraçada. 

TAL COM RAJA! (com a mínim "mierdaministro")

He rebut aquest escrit d'un amic i company de professió de Mallorca.
El trobo exacte i precís. El subscric de dalt a baix i vull compartir-lo doncs em sembla que val la pena començar a reaccionar amb contundència.

Cal que la vaga la facin alumnes, pares i mares, no només els i les docents!

Aulas Vacias

Miquel Gelabert

Cuando comience el nuevo curso mi hijo no ira a la escuela...si ésta, está vacía de contenidos, de discernimiento, de pensamiento crítico-dialèctico, de empatía, de solidaridad y se dedica a fomentar la obediencia servil, el papanatismo, la competición insana...mi hijo no tiene nada que hacer en ellas...

Y pienso que los demás hijos tampoco, porque la educación no es cosa de los maestros solamente…  Pero no estamos solos...somos muchos, somos vecinos...ya nos organizaremos para salvaguardar a nuestros retoños, ya haremos trueques entre nosotros, les llevaremos a ver el mundo y su riqueza que está lejos de las minas del rey Salomón y de los zafiros y diamantes que son la única niña de sus ojos capaz de estimular su ridícula testosterona. Les enseñaremos a jugar y a compartir, a reír con todos y no de todos, comerán de nuestros platos y aprenderán que son libres y que su deber es enfrentarse a los sátrapas egocéntricos, injustos, crueles y autistas.

Las escuelas estarían así vacías, o -quizá- repletas de Nuevas Generaciones Alicantinas proclives a acusar inquisitorialmente a los negros, imberbes, cojos, albinos, maricones desviados o rojos...tal vez repletas de aznares, guerrilleros de Cristo Rey, cohortes asotanadas de la España tercermundista, tal vez repletas de carca-rubias que aúllan “que se jodan” desde los asientos que “okupan” i que estaban destinados a los SERVIDORES del pueblo...los maestros estarán –por imperativo legal- tan solos como usted mierdaministro en la entrega de premios a los alumnos excelentes (cualquiera de ellos cien veces mejor y más honesto que usted, mierdaministro) que le dieron la espalda pero no la mano...aulas vacías y solas como la caverna de su cerebro, como este gobierno que tan bien representa usted, y que es corregido una y otra vez por Europa que premia la ciudadanía de la PAH...(Oh! que escándalo! dicen ustedes), zafios mendaces inmersos en sus quimeras depravadas...aulas abandonadas del respeto, del saber, de las mujeres de la limpieza, de la libertad de cátedra...de las lenguas madres reemplazadas por las viperinas...esas que prohiben adoctrinar en la pública y no hacen otra cosa en sus privadas y concertadas.

Han avanzado tanto sus huestes en sus posiciones, con tanta prepotencia y chulería mesetaria, han infectado tantos pozos en su -aún no percibida- retirada, producto de una derrota que les aboca al tercer mundo, que ahora estan rodeados de un paisaje i paisanaje hostil y agreste...y lo saben, van a caerles hostias de por vida aunque sus “roucos” bendigan sus acciones de mal nacidos...la llegada del invierno con sus aludes va a sepultarles para la historia y no habrá vecino que se moleste en desenterrarlos...allá se conserven ustedes en el frío hielo de su insensibilidad y su arrogancia...no se avergüenzan porque no tienen sangre en las venas, tal vez agua de cloaca, tal vez insecticida. Puede que mi carta parezca una letanía de insultos y amenazas...nada más lejos de mi intención,  son sólo opiniones y advertencias, el día que el pueblo harto levante la voz, Juego de Tronos será una serie de dibujos animados. Dicen que de casta le viene al galgo, y yo soy galgo, no podenco...con todos mis respetos, considero un derecho y un deber decirle lo que pienso, diga lo que diga su compañero gallardón y un TC hecho a medida de cohecho...a mi edad, usted –y los esbirros que le acompañan- me dan asco, no miedo. Sean  malditos por los siglos de los siglos!.

CONCERT PER LA LLIBERTAT COMPLERT (Concert for freedom. complete - Catalan Countries 06/29/2013)

Part 1

Inclou les actuacions de Cobla de Cambra de Catalunya ("Juny"), Cobla de Cambra de Catalunya + Pascal Comelade + Enric Casasses ("Sense el ressò del dring"), Pere Jou (Quart Primera) + Andreu Rifé + Joan Dausà + Jofre Bardagí ("Qualsevol nit pot sortir el sol"), Joana Serrat + Xavier Baró ("Aquesta terra"), Sopa de Cabra ("Camins"), Projecte Mut ("Jo tenc una enamorada"), Pep Sala + Dyango ("Boig per tu"), Sabor de Gràcia ("Ningú no compren ningú"), Yacine Belahcene + Yannis Papaioannou ("La mala reputació") Paco Ibáñez "Como tú", Peret ("L'emigrant")

Part 2

Aquest fragment del Concert per la Llibertat conté les actuacions de Grup de Folk, Mercedes Peón, Joan Isaac i Joan Amèric, Amadeu Casas + Jordi Batiste + Meritxell Gené, Theo, Fermín Muguruza, Pau Alabajos i Cesk Freixas, Brams, Maria del Mar Bonet i Companyia Elèctrica Dharma, Companyia Elèctrica Dharma i la Cobla de Cambra de Catalunya. I conclou amb el parlament de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, i el desplegament d'un mosaic al Camp Nou on es llegeix "Freedom Catalonia 2014", mentre sona "Els segadors".

Part 3

L'Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya interpreten "Els Segadors" mentre està desplegat el mosaic "Freedom Catalonia 2014" al Camp Nou. En aquesta tercera part del Concert per la Llibertat, també podem veure l'actuació dels Castellers de Vilafranca, Carles Santos i Cobla per la Independència, Lluís Llach, Pastora, Gwen Perry i Gisele Jackson cantant en anglès "Que tinguem sort", Gossos, Lídia Pujol i Pau Figueres, Miquel Gil, Franca Massu, Nena Venetsanou, Marina Rossell, Alessio Lega, David Alegret, Carles Cases, Orfeó Català, Joan Isaac + Ferran Piqué / Joan Enric Barceló / Eduard Costa (Els Amics de les Arts) + Pere Jou (Quart Primera) + Andreu Rifé + Joan Dausà + Jofre Bardagí + Xavier Baró + Orfeó Català, Gerard Quintana + Pascal Comelade + Xarim Aresté, Cris Juanico, Gorka Knörr, Mercedes Peón, Beth + Ivette Nadal + Bikimel, Maria del Mar Bonet, Manel Camp + Ramoncín + Nabil Mansour + Massyl Aita + Ronza Ismael + Jordi Camp + Cor per la integració. I Lluís Llach cantant amb tots els artistes "Tossudament alçats".