Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Territori en disputa

Jordi Graupera 

FOTO CDR -Vilanova. Mural a Vilanova i la Geltrú
Veieu com, si fèiem un referèndum de veritat, el ‘no’ voldria votar? Els ha costat tres setmanes i una declaració d’independència, però al final han entès que Catalunya només pot ser el que diguin les urnes que ha de ser. 
Divendres es va declarar la independència al Parlament, però no som una república.  La república no existeix. Som un territori en disputa. Se’l disputen l’Estat i la Generalitat. I tots dos han entès, per fi, que aquesta disputa no es dirimeix amb violència sinó amb democràcia. Ni la por a la violència era més que una tàctica dissuasiva, ni cal enviar els Mossos a disparar a la Guàrdia Civil. La democràcia s’imposa.
Catalunya no es pot governar amb la policia només, com es va veure l’1 d’octubre. És ingovernable amb policies hostatjats en vaixells i havent d’anar a dormir a Osca. Ara volen veure si amb les urnes poden fer-la governable. Ara és quan pots demostrar que amb les urnes també és ingovernable, perquè la voluntat popular no fa possible una comunitat autònoma de Catalunya dins del regne d’Espanya.
Rajoy t’ha proposat un repte democràtic perquè li has guanyat tots els reptes en què optava per l’autoritarisme. Per això mateix va convocar eleccions immediatament. Se’ns havia dit que governarien Catalunya des de Madrid durant sis mesos o un any, com va dir Soraya Sáenz de Santamaría. Els calia demostrar que poden, que poden governar-te amb 2 milions de persones i els representants legítims en contra. Si haguessin pogut, significava la lenta desaparició de les institucions catalanes, per inanició. 
Espanya és, amb tots els defectes i carències, una democràcia, i eventualment hi ha d’haver eleccions: no es pot governar com una dictadura militar
Però el cost de fer això, que és un cost violent, és altíssim. Espanya és, amb tots els defectes i carències, una democràcia, i eventualment hi ha d’haver eleccions: no es pot governar com una dictadura militar. Eleccions a l’Estat i eleccions a Catalunya. Com pacifiques una comunitat com la catalana, amb la força econòmica i les arrels polítiques que té, governant-la sense permís del poble? No pots sense autodestruir-te. 
La dicotomia és la de sempre: o democràcia i autodeterminació, o autoritarisme i prohibir Catalunya com a subjecte polític. La convocatòria d’eleccions de Rajoy és l’admissió que les urnes i només les urnes poden solucionar-ho. Ja era hora, Mariano, i gràcies. Ja era hora que PSOE, Cs i PP ho veiessin. Ho poden vestir com vulguin, però la veritat sura.
I la veritat és que Catalunya és un territori en disputa: no és ni una república ni una comunitat autònoma. I la veritat també és que el teu problema de reconeixement no és que els Estats Units d’Amèrica no et reconeguin, el problema és que l’Hospitalet no et reconeix. Però amb les eleccions, tothom reconeix que és una disputa a decidir així, democràticament. 
De tots els xocs possibles per al control efectiu de la governança a Catalunya, el que tu vols, el que fa vuit anys que demanem i allò a què sempre donarem la benvinguda, és el xoc de voluntats expressades en una urna. 155 o independència, aquesta és la tria, aquest és el marc. 
La veritat també és que aquestes no són unes eleccions constituents. Les constituents te les has de guanyar. I no te les has guanyat perquè no controles les institucions del país. El Govern i el Parlament no ho tenien preparat perquè no tenien previst que el referèndum sortís tan bé, que tanta gent sortís a votar, i que, efectivament, es fes fora la policia. Per aquest motiu no estaven preparats psicològicament per donar les ordres que calia i s’han passat 27 dies discutint sobre eleccions. Aquesta és la notícia del dia 1 i la seva legitimitat. És el que permet declarar la independència i el que força l’Estat i l’unionisme a aplicar el 155 en format processista, és a dir, fent veure que poden, quan no poden del tot, i haver d’apel·lar a unes plebiscitàries per intentar continuar buidant-te les institucions. 
Però a les urnes pots guanyar. A les urnes no hi ha fractura violenta. A les urnes hi ha l’admissió que és una decisió a prendre així, lliurement. 
De tots els arguments que s’han fet servir a Palau aquests dies, estic segur que el que ha pesat més a l’ànim del president i del Govern ha estat que si es donaven certes ordres hi podia haver violència
De tots els arguments que s’han fet servir a Palau aquests dies, estic segur que el que ha pesat més a l’ànim del president i del Govern ha estat que si es donaven certes ordres hi podia haver violència. Perquè el quid de la qüestió no són les famoses estructures d’Estat; això, si s’ha de fer, es fa com ho han fet totes les noves repúbliques del segle XX sense la tecnologia que nosaltres tenim a l’abast. La clau és la predisposició psicològica, la seguretat que dona saber que pots fer-ho perquè tothom entén, policia i funcionaris inclosos, que et deus a la gent i a les seves decisions, especialment en un país tan divers com el nostre, amb tanta part de la població lligada a d’altres parts d’Espanya. I aquest és el marc que ha hagut d’admetre Rajoy. Al final del joc no hi havia morts i tancs, al final del joc hi havia urnes. 
No són les urnes d’un referèndum pactat, com voldria tothom, però és el màxim que Rajoy i l’Estat poden fer sense negar-se a ells mateixos. Sense regalar-te el dret a l’autodeterminació que t’has de guanyar tu i que et vas guanyar a hòsties el dia 1 d’octubre. Les eleccions no tindran totes les garanties, però tampoc les va tenir el plebiscit de Pinochet i el va perdre. Aquestes eleccions només les podia convocar Rajoy, les necessita per poder continuar. Les bufetades han fracassat. Estem guanyant terreny a l’autoritarisme. 
Protegim les urnes. Protegim les urnes del 21 de desembre. Són urnes autonòmiques perquè la veritat és que Rajoy té prou força per imposar-les, de la mateixa manera que no té prou força per imposar-se sense urnes. Estem guanyant terreny, exactament com l’està guanyant la veritat de fons. I per això no podem flipar-nos i hi hem de ser fidels: Puigdemont no és el president d’una República, encara que ho sigui en la teva lleialtat i en la meva. Puigdemont és el president de la Generalitat en un territori en disputa amb l’Estat, comandat per Rajoy.
L’Estat assumia que ho boicotejaríem, almenys en part. Que hi hauria prou boicot per dur-los a la presidència de la Generalitat, i fer-la sevir, un cop més, per imposar l’Estat a Catalunya. Que la CUP se’n desmarcaria i que això donaria ales als Santis Viles i als Espadalers, i que podrien guanyar en condicions com a mínim similars a les de l’1-O, en participació, però amb la legitimitat que dona tenir els tancs i la policia al darrere. I podrien fer Iceta, o Arrimadas, o Xavier Domènech president. Que guanyin, si volen, i que mirin de pactar-ho i governar-nos. Si passa, és una derrota honorable. Si surt a votar el 80% de la població i perdem, bé, és el país que som. Però hem deixat sobre la taula de la història que aquesta i no cap altra és l’única manera de governar Catalunya. Graveu-vos-ho a foc: han doblegat el genoll davant del poble.
Protegim les urnes. Protegim les urnes del 21 de desembre
Però si hi anem tots, si sortim els 2,3 milions de persones que van sortir l’1-O, podem guanyar i amb contundència. Al capdavall, és una campanya amb un 155 aplicat, amb la Soraya de presidenta de facto i amb ordres de detenció sobrevolant el cap del Govern i el president. I amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. Ja els compro enfrontar-me a aquest programa electoral, als unionistes. 
És comprensible reaccionar dient: el dia 21 faré una paella. És una bona resposta a la d’Iceta sobre l’1-O: ell també va dir que faria una paella, en lloc d’anar a votar. Però si fas com Iceta, ets Iceta. I mira on és ara, protegit per la repressió i havent de blanquejar l’ocupació del país. Mentre hi hagi urnes al nostre país, encara que les posi Rajoy, que és qui disputa el territori, perquè votin els catalans, tots, aquestes urnes són les nostres urnes, és la nostra voluntat popular, és el nostre poble decidint. Volen contar-nos? Que es preparin, que serà una nit llarga amb tots els interventors mirant.
Si guanyem, la tria per a ells continuarà essent entre ser una democràcia i perdre Catalunya, o ser un estat autoritari, que ja hem vist que és inviable més enllà de 50 dies i convocar unes eleccions. 
El president no s’ha d’amagar. Ha de fer campanya, anar a Palau, operar amb normalitat, com tothom
El president no s’ha d’amagar. Ha de fer campanya, anar a Palau, operar amb normalitat, com tothom. Si l’Estat decideix que la seva campanya electoral és mirar de detenir Puigdemont, la nostra serà que no el detinguin, al carrer, on no ens han pogut guanyar mai encara. 
Com ens hem de presentar? Jo sóc partidari del pluralisme, els partits per separat, lluitant pels seus espais, fent un front comú democràtic i autodeterminista. Però si el president creu que el millor instrument per fer efectiva la declaració d’independència és una altra cosa, endavant, que ho proposi: que lideri la manera de fer efectiva la declaració que va impulsar al Parlament el dia 27 d’octubre de l’any 2017. 
I aleshores, sí, les persones que es presentin han de saber que si guanyem, amb la participació de tothom, en camp contrari, amb les garanties que els adversaris de l’autodeterminació s’han donat, l’endemà es comença a governar amb la seguretat que Espanya ha estat derrotada democràticament a Catalunya, i tothom ha d’obeir el poble. 
És així com s’evita que mercadegin amb nosaltres, és així com es protegeix l’1 d’octubre i la declaració democràtica d’independència. És així com es funda la nostra República: les urnes mai no ens faran por. 

Pots seguir Boladevidre
Facebook  https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Publica un comentari a l'entrada