Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 29 de març de 2016

Sobre els drets lingüístics valencians i la competència del funcionariat al PV - Sal·lus Herrero - La Veu del País Valencià


L’Estat espanyol ha insistit en la promoció quasi exclusiva -o exclusiva- del supremacisme i el fonamentalisme monolingüistic espanyol en castellà i la manca de respecte pel plurilingüisme cap a les altres llengües, tot i que no porten nom per a fomentar la fragmentació, entre les quals la nostra, la catalana (balear o valenciana), des de la manca de reconeixement de la diversitat cultural i d’un model inclusiu, alça les barreres per a menystenir, invisibilitzar i continuar discriminant les persones que no són d’origen castellanoparlant, sobretot al País Valencià, on els funcionaris de l’Estat, de la Generalitat, diputacions i ajuntaments, encara poden accedir a la funció pública prescindint de la competència lingüística en valencià per a discriminar la ciutadania catalanoparlant i forçar-la al canvi lingüístic, tant si vols com si no vols, que és el que s'imposa per la força de l'Estat. Si el funcionariat no està capacitat en la llengua oficial o pròpia del País Valencià és evident que les persones catalanoparlants del País Valencià seran discriminades i no podran viure -plenament i democràticament- en valencià, perquè no podran exercir el seus drets lingüístics i de ciutadania, seran aixafats en considerar-nos ciutadania de segona, que ens poden discriminar.

Anem a veure. Des d’alguns sindicats del País Valencià (des de l’extrema dreta espanyola a l’esquerra espanyola) es considera que s’ha “d’harmonitzar” el dret de la gent valencianoparlant a expressar-se en la seua llengua i -el que “ells” consideren, sembla, molt més important i bàsic encara- l’accés a la funció pública del País Valencià de gent que no siga ‘originàriament’ del País Valencià perquè si no “diuen” que contribuirem a “alçar barreres” que ens conduirien a “l’aïllament” del món mundial, barreres que alcen tots els països 'normals' amb estat propi (Portugal, França, Anglaterra, Espanya), i inclús encara sense estat propi com Catalunya o el País Basc si del que es tracta és de preservar la llengua i la cultura pròpia i els drets lingüístics o socials de la gent valencianoparlant. Davant d’aquest oxímoron, una contradicció "in terminis", de prioritzar els “drets” del funcionariat al fet de no saber valencià i no ser prou hàbil lingüísticament en el país on treballen com a funcionaris, cal analitzar els prejudicis o els punts de partida que prioritzen l’accés de gent de fora del País Valencià que no siga competent lingüísticament, tot i que es vulneren el dret de les persones valencianoparlants del País Valencià a viure en valencià i relacionar-se en valencià amb les administracions públiques. Aquesta contradicció és irresoluble si es prioritza el dret del funcionari al fet de no saber valencià, es condemna la valenciana gent perquè es vulneren els seus drets. Em sembla que això passa perquè molts d’aquests sindicats, llevat d’Intersindical Valenciana, COS, etc., han interioritzar el model estatal, dictat des de Madrid, basat en el supremacisme lingüístic que denuncia, encertadament, el catedràtic de filologia de la Universitat de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera; un model, el de l’estat, que és molt racista i anticatalà o antivalencià, perquè menysprea i reprodueix el model franquista basat en la marginació de les altres llengües distintes al castellà per a dur-les a l’aniquilament o al genocidi, en la imposició prioritària del supremacisme espanyol a tots els àmbits, sobretot en l’àmbit funcionarial, per a remarcar que els espanyols (castellanoparlants) són ‘primer’ (com afirmen els Savater, Sánchez Dragó, Boadella, de Azua...), i els altres (catalanoparlants, èuscaparlants o gallegoparlant) només tenim drets si renunciem als nostres drets de ciutadania com a catalanoparlants i acceptem comportar-nos com a espanyols castellanoparlants, deixant-los passar a ells primer i castrant i extirpant del tot els nostres drets de ciutadania, els mateixos drets que els castellanoparlants, individualment i col·lectivament. Algú s’imagina l’accés a la funció pública a Extremadura, Andalusia o Castella, de gent que no fóra competent lingüísticament en la llengua pròpia d’aquestes comunitats? Evidentment no, de cap de les maneres.  

El que no pot ser és que s’acuse de ‘fonamentalisme’ l’exigència perquè no es discrimine i vulneren els drets de les persones catalanoparlants del País Valencià que vulguen relacionar-se amb l’administració (de justícia, policia, hisenda, Correus, Renfe, etc.) en la llengua oficial i pròpia del País Valencià. Perquè -en la pràctica- el que passa és que som discriminats, insultats, agredits i vexats quan volem exercir els nostres “drets” lingüístics, com si estiguérem en un país democràtic, però no podem fer-los efectius, com indica la denuncia que han presentant els eurodiputats de tots els Països Catalans, entre els quals els valencians Marina Albiol d'Esquerra Unida i Jordi Sebastià de Compromís, els catalans Josep Mª Terracabras d'Esquerra Republicana, Ramon Tremosa de Convergència i l'eurodiputat basc, Josu Juaristi, que ha denunciat que el mateix odi i racisme amb què s'ataca el català es podria aplicar a l'èuscar. En la pràctica, si una llengua és “oficial” però la ciutadania d’aquesta llengua no té els mecanismes institucionals i social normals per a exercir els seus drets, per molt que es proclamen aquests “drets” -de manera inflada i pomposa-, en constitucions, estatuts i lleis d’ús “en vigor”, la realitat indica, fefaentment, que no es poden exercir, i quan no s’exerceixen uns drets, es perden i es tornen paper mullat o sarcasme pur i dur.

Alguns proposen que els que es presenten per a funcionaris sense ser competents lingüísticament, quan aproven, després de treure la plaça de funcionaris, se’ls obligue a aprendre el valencià; per experiència sabem que molts dels funcionaris que treuen la plaça i han d’aprendre el valencià “a posteriori” no ho fan de cap de les maneres perquè, com tenen interioritzat el model supremacista de l'Estat, que menysprea el valencià, a l’estil de la diputada de Ciudadanos, Carolina Punset, en pensar que el valencià és una llengua de segona, de “pobletans”, habituats a discriminar-la es passen per l’entrecuix l’obligació ‘laxíssima’ i ‘voluntarista’ d’aprendre-la i, per tant, imposen la llengua de l’Estat, el castellà, i pensen que tenen tot el dret a fer-ho i creuen que les persones valencianoparlants no tenen cap dret en la pràctica, perquè allò que diu la constitució “espanyola” (i antivalenciana!) de promoure i protegir especialment “les altres llengües”, inominades, ha esdevingut un sarcasme, una burla, una mofa i una befa; se’ns rifen, i ells saben que se’ns rifen, el problema és que massa valenciana gent accepta a ulls clucs i doctrinàriament això de les “barreres” que suposa el "requisit", “l’aïllament”, les 'catàstrofes' que passarien al multivers si s’exigira que tot el funcionariat del PV haguera de saber valencià per a respectar els drets de la gent d’aquest país que vol viure en valencià, perquè en la pràctica es vulnera de manera sistemàtica el seu dret, els nostres drets lingüístics com a valencians. Des de la perspectiva dels drets humans, de les recomanacions de la UE per a les llengües minoritzades, com la nostra, des del punt de vista de l'ONU, les llengües i cultures que han patit intents d'extermini, com la que hem sofert els catalanoparlants durant la dictadura de Franco, en una situació democràtica han de reparar-se les ferides causades durant el temps del feixisme, han de compensar-se les desigualtats que s'han provocat, han de superar-se les injustícies socials, lingüístiques i culturals que ha generat el monolingüisme de l’Estat espanyol, tant durant la dictadura com durant una "democràcia" de baixíssima qualitat que ha reproduït els tics supremacistes del franquisme, en un context que se'l considera "democràtic", però no ho és perquè es continuen vulnerant els drets de la gent valencianoparlant de manera sistemàtica, estructural i quotidiana. Així, les ferides causades per la dictadura ni es cicatritzen ni es superen perquè no s'ha fet justícia, encara se'ls llança sal a sobre de les ferides quan se'ns deixa, a la valenciana gent, sense cal mitjà de comunicació en català o valencià al País Valencià. Això els sindicalistes i els polítics que diuen que defensen els drets humans i la justícia social ho haurien de saber per a posar fi a la vulneració de drets socials i lingüístics de la gent valencianoparlant. Car del contrari són còmplices directes i sense cap excusa de les nostres vulneracions, agressions i discriminacions que patim diàriament, com se'ns mostra a l'informe dels eurodiputats denunciant els casos de discriminació lingüística flagrant i ignominiosa presentat a la Comissió Europea. 

El problema és que la 'constitució' espanyola (tot en minúscula), diu que la ciutadania 'espanyola' de l’Estat ha de tenir el ‘deure’ de saber castellà, és a dir, ha de saber castellà per 'obligació'. En canvi, les altres llengües, inominades, considerades "regionales", seran només 'optatives', inclús encara que es diga, retòricament, que seran “cooficials” en les respectives comunitats autònomes amb llengua pròpia, perquè és evident que mentre una és del tot oficial (en majúscula i llengua d'Estat completament), les altres són només 'cooficials', és a dir, “oficials a mitges", limitades; poden aprendre’s, tens “dret”, diuen ampul·losament, és a dir, estan despenalitzades i no estan prohibides del tot, com estaven durant la dictadura, però no s’ha fet un pla d’igualtat de dret per a equiparar el valencià-català al castellà perquè es fomenta el monolingüisme i es tracta d’imposar la llengua monolingüe de l’Estat, la castellana, per sobre de les altres, en la pràctica a tots els àmbits de les diverses nacions i cultures que hi ha a l'Estat espanyol, si no, no seria possible que la gent, al País Valencià, estiguera tres anys sense cap mitjà de comunicació en la seua pròpia llengua. Estem segurs que la ciutadania castellanoparlant d’Extremadura, Múrcia, Andalusia, Castella i també dels Països Catalans no acceptaria estar tres anys sense cap mitjà de comunicació en castellà. Jo, sense ser castellanoparlant, els defensaria i protestaria perquè no se'ls vulneraren els seus drets a tenir mitjans en castellà. No obstant això, pel que fa a tenir mitjans de comunicació en la nostra pròpia llengua, al PV, encara està prohibit el català o valencià, com durant la dictadura. Per què la valenciana gent ha de permetre que se li vulneren els seus drets humans, socials i lingüístics bàsics com és l’accés als mitjans de comunicació en la pròpia llengua, vinguen d'on vinguen, de València, de Barcelona o de Palma? Al meu parer, un sindicats seriosos i al servei de la gent del País Valencià no acceptarien directrius estatals de Madrid, basades en el nacionalisme espanyol de matriu castellana que s’imposa per sobre dels drets de ciutadania de la gent del País Valencià.

Uns polítics i sindicalistes democràtics haurien se defensar les reparacions socials i les compensacions per justícia històrica, per superar la situació de discriminació de la llengua pròpia del País Valencià i haurien d'exigir que tot el funcionariat que vinga al País Valencià, abans de presentar-se a les oposicions, aprenga el valencià perquè, si no, es vulneren els drets de les persones valencianoparlants, en tractar-nos com si no fórem persones, com si no tinguérem dret a tenir drets humans, socials i lingüístics, com qualsevol ciutadania amb estat propi o amb estructures d'estat autònomes que procuren per la llengua i cultura pròpia del seu país. Perquè, si no, ens obliguen a tenir estat propi per a defensar-nos en la nostra supervivència i reproducció social. No hi ha cap altra opció que tenir un Estat valencià propi o confederat amb Catalunya i les Illes, que continuar en el model que prioritza els drets dels espanyols, o dels espanyols castellanoparlants, discriminant els valencianoparlants. No es pot defensar cap altre model, al meu parer, al País Valencià, per a garantir els drets de les persones que tenen dret a viure en valencià, més que des d'un model plurilingüe i inclusiu que garantisca un funcionariat que estiga capacitat i siga competent lingüístic en valencià (i en castellà), altra cosa és reproduir un model en extrem supremacista, excloent i monolingüe, que prioritza el castellà i que acaba marginant i exterminant el valencià i vulnerant els drets de les persones valencianoparlants, com si no tinguérem dret a tenir drets lingüístics. L'escriptor mexicà, Octavio Paz, premi Nobel de literatura, que, de jove, va participar, als anys 30, quan València era capital de la República, al Congrés d'escriptors antifeixistes a València i que defensava la diversitat lingüística i cultural, com defensa la Unesco, com a "patrimoni de la humanitat", advertia que quan es perdia una llengua al món, aquest era més pobre i l'esperit humà s'encongia i es debilitava. Aquestes coses tan bàsiques sembla que encara hi ha gent al País Valencià que no les té clares i defensen, des de la mentalitat estatal de Madrid o des del provincianisme sucursal, la immolació, la castració i el sacrifici dels drets socials, polítics i lingüístics de ciutadania de la gent del País Valencià. Perquè quan es prioritza els dictats estatals, els qui perden són els valencians. 

Sal·lus Herrero
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA