Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 30 de setembre de 2012

EN BAUZÁ DEFENSA LA COVARDIA I L'AMAGAR LA CARA DELS JOVES DE NNGG DEL PP


COMUNICAT DE PREMSA D'STEI-i (Balears) http://dbalears.cat/actualitat/balears/-110.html
El president Bauzá, du les sabates girades de peu. Aplaudeix un vídeo que pot ser considerat un cas de CIBERASSETJAMENT i no ha previst la transcendència que tendran les seves paraules. De cop i volta allò que pretén esser un acte ofensiu cap al professorat de les illes, perpetrat per
"Nuevas Generaciones del PP", es converteix en un acte que té el suport del president del govern. En Bauzá defensa la covardia i l'amagar la cara  dels joves de NNGG del PP.
S'entén per ciberassetjament quan una persona humilia o ridiculitza una altra per mitjà d'internet, telèfons mòbils o altres tecnologies telemàtiques.
El professorat se sent doblement molest per aquestes paraules pronunciades al nostre Parlament per part de la persona que encapçala el govern, el senyor José Ramón Bauzá. En temes de llengua i d'ús del català ja li hem vist perdre les formes i els papers, al president, en unes quantes ocasions públiques i privades.
Senyor president, som davant un possible cas de Ciberassetjament i vostè encara ho aplaudeix? Aplaudeix que, a més a més de l'alt índex de fracàs escolar, de l'augment de les ràtios d'alumne per aula i de les hores lectives del professorat,  de la disminució del sou i la supressió de la paga extra, es vulgui atacar el professorat? Troba vostè que ens ha d'obsequiar amb pronunciaments antipedagògics i antisocials d'aquest estil? Vostè, com a màxima autoritat votada pel 20% del cens de l'electorat, ha de poder comptar amb el professorat si és que realment té interès en desenvolupar el punt estrella del seu programa electoral, cosa que no ha fet fins ara, i és posar en marxa les famoses AUTOPISTES DE L'EDUCACIÓ.

Creim que el paper del president del govern no és animar el jovent a no mostrar la cara, a fer un acte de covardia, a atacar sense proves el professorat que treballa per l'educació de tots els infants i joves de les Balears, que defensa un model d'escola que és un referent internacional i un model d'integració social.
Més informació: Secretària de Normalització lingüística i política educativa de l’STEI Intersindical

divendres, 28 de setembre de 2012

Contundent intervenció de Joan Tardà al congrés en defensa de la llengua




Joan Tardà, diputat d'Esquerra al congrés espanyol, va pujar ahir a la tribuna de l'hemicicle a defensar la llengua catalana, atès que avui era el dia europeu de les llengües. Una contundent intervenció que va començar recordant Martí Gasull, activista i fundador de la Plataforma per la Llengua, que va perdre la vida fa pocs dies a l'Himàlia: 'Ens encoratja en la lluita per la salvaguarda de la llengua nacional dels Països Catalans.'
Tardà va recordar les dotze famílies que han demanat l'escolarització en castellà a Catalunya contra les 125.000 que no van tenir el dret d'escolaritzar-se en català al País Valencià, i també va recordar el discurs del rei espanyol, que fa onze anys va dir que el castellà no havia estat mai una llengua imposada. 'Ens ho va dir a nosaltres, que hem viscut èpoques de genocidi lingüístic. I encara avui no ha tingut ni l'honradesa de corregir-se.' Tot i amb això, va recalcar: 'No aconseguiran de sembrar l'odi en el nostre poble i entre els pobles'.
'Qui vulgui dividir el poble de Catalunya no ho aconseguirà. Contra la democràcia no hi ha res a fer', va dir tot recordant que molts del milió i mig de persones que havien sortit al carrer l'Onze de Setembre tenien com a llengua materna el castellà. 'No ens dividiran per això. Catalunya som tots. No tenim res contra de la llengua castellana, de la mateixa manera que no tenim res contra cap llengua'. I adreçant-se als diputats de la sala, va instar a 'imposar-se la raó'. 'Si no, patireu molt amb vosaltres mateixos. Em feu una mica de pena'.

dijous, 27 de setembre de 2012

QÜESTIÓ DE NOMS, Joan Fuster


 Joan Fuster  

El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos «regnes» a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els «valencians» com els «mallorquins» havien de trobar ben natural el fet de dir-se «catalans». Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional dels regnes» respectius, no eren sinó «catalans» -catalans del Principal - trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior i la ciutat capital del «regne» van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic---, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. «Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món», escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia.


Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en «Estats» autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en «regnes» a part, no alterava de moment la «realitat ètnica» a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se por conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració do, gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència «catalana» de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels «regnes», amb els episodis diguem-ne èpics de 1a Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven l'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos «regnes» filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuïtat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència.

D'altra banda, com a «catalans» érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de «regnes» : al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única dels reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de «catalans». Com a «catalans» eren coneguts, i corn a «catalans» es donaven a conéixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani !» exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -«Papa catalanus» es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós por a la «nació catalana» : «Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris ... » De vegades i tot, el gentilici «català» arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: «catalans» en definitiva.

Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats «catalans» en el mateix àmbit domèstic.

Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels «regnes» -un «regne» de Mallorca i un «regne» de València, al costat del «principat de Catalunya»-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de «catalans». Era lògic i necessari: els «regnícoles» del «regne de València» havien de dir-se «Valencians», i els del «regne de Mallorca», «mallorquins». Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat «polítiques», que d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència, dels «regnes» comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per «catalans», en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat dels catalans es desglossava, així, en tres «ciutadanies», si puc dir-ho en termes moderns, i cada «ciutadania» descansà en, un nom especial.

Des d'aquest angle, per tant, hi hauria «valencians», «mallorquins» i «catalans». Hi hauria, de fet, uns catalans, més «catalans» que els altres. Perquè e1s nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de «catalans». I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula «català» esdevenia amfibològica: tant podia servir por referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de conseqüències incòmodes. Aquell «un sol poble» que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament «innominat». Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions «estatals» distintes ho fomentaven. De més a més, als «regnes» es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, por un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l'aventura d'independència dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se «mallorquins» o «valencians», després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles.

No la unitat, però sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona. fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, por cert: 1383-, del particularisme valencià. Eiximenis diu del «poble valencià» que, «com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans por especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià». La diferenciació entre «valencians», «mallorquins», i «catalans» es trobava desproveïda duna instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que «catalans» eren, per antonomàsia, els habitants del principat, resultava fàcil la contraposició de «valencians» i «mallorquins» a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de «Catalunya» i el de «catalans»-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura -per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema.

Malgrat tot, «valencians» i «mallorquins» continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no por la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l'ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que «est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques». Durant la guerra entre «ciutadans» i «forans» en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels «ciutadans», Jaume Cadell, diria: «Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'esser lleials vassalls a nòstron rei i senyor ... » Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs Mareh, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada, del llibre fa constar que «el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el í456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és «de nostra nació». Insisteixo que totes aquestos dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom «català» amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: «Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això durà «hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones («valencians» i «catalans») ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes».

No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, «catalans», «valencians» i «mallorquins» van ser «tenidos por diferentes». Abans, la diferència de noms no afectava, la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme «català» era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període de «decadència» i «cada una de estas naciones», efectivament «tira por su cabo». «Valencians», «mallorquins» i «catalans», es distancien. El nom de «catalans» sels fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix 1'element unitari més «visible» provoca l'aparença d'uns «fets diferencials» idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: «Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias». Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara «catalans», «mallorquins» i «valencians» no voldran reconèixer-se com «un sol poble» -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres «pobles germans», o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels «catalans».

El particularisme regional s'havia esclerosat, de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinions sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien tendit a anomenar «llengua valenciana» la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una «llengua valenciana» i els mallorquins una «llengua mallorquina» que no seria ja la «llengua catalana». Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estat idioma únic i comú de «valencians», «catalans» i «mallorquins». Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadéncia van creure -almenys molts d'ells-, que el català antic no era sinó «llemosí», la mateixa llengua dels trobadors. L'ús del terme «llemosí» per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La «regionalització» del nom «català» era suplida pel nom fals de «llemosí» quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unitat dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres «llengües» modernes -el «català» el «mallorquí», el «valencià»-, eren filles directes del «llemosí», i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament.

Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn. a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels «valencians», dels «mallorquins» i dels «catalans» que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i, més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos «un sol poble», que es planteja com un presupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi «mallorquins» «catalans» i «valencians» que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, aixó. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge «llemosinista» era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir «llengua catalana» «literatura catalana». D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de «català», que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.



II

Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula «català». D'ençà del XV, «català» vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast «total» que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de «catalans» que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme «català» sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda coma a titular del gentilici. El particularisme, dones, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.

I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: «Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears». Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, «llemosí», que «no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua». Les presumptes «rivalitats» -els particularismes-, doncs, només incidiren en «lo calificatiu». També per defugir la denominació «català» un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula «bacavès» per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.

Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart que segueixen a les ja transcrites. «Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'aon tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la castellana». El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua «que parlem hui en la pàtria llemosina» no procedeix de «la provençal Limoges», sinó de Catalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències «regionalistes» enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.

De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni Ma Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne «de la Llengua Catalana» en deia «Català-Valencià-Balear», obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. «Català-Valencià-Balear» de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot «bacavès» o llengua «bacava», mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne «català» de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: «cabarovès» és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de «Criterion» penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques...

«Llengua catalana» -i «literatura catalana»-: tant si es vol com el no es vol. I tot això de «bacavès», i de «cabarovès» a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba «xocant» el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió «llengua catalana» hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. «Pàtria llemosina» havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de «llemosina» la llengua dels catalanoparlants, dir «pàtria llemosina» esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme «pàtria llemosina» quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un «cognom» a la «pàtria», els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi : resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del «llemosinisme» era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: «català». Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n «pancatalanisme». Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir «Catalunya» del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que la paraula «Catalunya» oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va «a València» o «al regne de València», sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als «serrans»-, i els recorda que viuen «entre Castella e Catalunya». Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma «Catalunya» no havia pogut competir mai amb les de «regne de València» o «regne de Mallorca». Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. «Catalunya» és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» al conjunt dels territoris de llengua catalana. «Catalunya» era el Principat; la «Catalunya Gran» era la totalitat dels pobles catalans.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula «Catalunya». Hauríem de fer els majors esforços per reservar-la en el futur aquella amplitud integral. Es per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació «el Principat» per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, «Catalunya estricta» justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència.

Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran», és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitas. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Paisos Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec, que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

«Països Catalans» i després «Principat», «País Valencià», «Illes Balears», «Rosselló», «Andorra» és probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què «Illes» i no «regne de Mallorca»? ¿Per què «País Valencià» i no «regne de València» o «Valéncia»? ¿Per qué «Rosselló» si el Rosselló «vertader» no és sinó una part de l'anomenada «Catalunya francesa»? I per què mantenir «Principat», quan deixem de banda els «regnes» de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant.

Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm «Principat» en comptes de «Catalunya»: tanmateix, ¿com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'«inventar» un gentilici noti per a la gent del Principat; fóra ridícul Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós «bacavès», «cabarovès» o «rosalbacavès». No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de «catalans» per distingir-los dels «valencians» dels «mallorquins» i dels «rossellonesos», la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se sentí a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la «regionalització» del terme «català», ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir «estricte». «Català estricte» o «del Principat» és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós.

Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

dimarts, 25 de setembre de 2012

ENLLAÇATS NO ACATEM - RAÓ 8



Suma-t'hi i ajuda'ns!

Envia el teu suport a l'adreça:
ppccena@gmail.com
Fes constar el teu nom i/o el de l'entitat que representes i ajuda'ns a fer-ne difusió.

Participa a la pàgina del facebook:
https://www.facebook.com/ppccena
Enllaça't a l'esdeveniment de facebook:
https://www.facebook.com/events/238804202825286/

Twitter:
#EnllaçatsNoAcatem #ésMaó #ésPalma #ésElx #ésCanigó #ésPaísValencià #SomPaïsosCatalans


dilluns, 24 de setembre de 2012

ENLLAÇATS NO ACATEM - RAÓ 7



Suma-t'hi i ajuda'ns!

Envia el teu suport a l'adreça:
ppccena@gmail.com
Fes constar el teu nom i/o el de l'entitat que representes i ajuda'ns a fer-ne difusió.

Participa a la pàgina del facebook:
https://www.facebook.com/ppccena
Enllaça't a l'esdeveniment de facebook:
https://www.facebook.com/events/238804202825286/

Twitter:
#EnllaçatsNoAcatem #ésMaó #ésPalma #ésElx #ésCanigó #ésPaísValencià #SomPaïsosCatalans

diumenge, 23 de setembre de 2012

Mor Martí Gasull, fundador i principal activista de la Plataforma per la Llengua

COMUNICAT DE LA PLATAFORMA PER LA LLENGUA

Mort en un accident de muntanya al Manaslu (Nepal) Martí Gasull, sens dubte en aquests moments el principal activista i lluitador per la llengua catalana al nostre país. Activista per la llengua i la cultura catalana. Fundador i màxim impulsor de la Plataforma per la Llengua, de qual n'era dirigent. Independentista i apassionat de l'alta muntanya, Compromès amb la llengua, la cultura catalana, i prou conegut per la seva humanitat i compromís en la lluita pel nostre país. La Plataforma per la Llengua expressa el seu més sentit condol a la família.

Des d'ENLLAÇATS NO ACATEM, ens sumem al condol de la família i amistats, i agraïm la seva tasca generosa en defensa de la llengua que ens uneix com a poble.

ENLLAÇATS NO ACATEM - RAÓ 6


Suma-t'hi i ajuda'ns!

Envia el teu suport a l'adreça:
ppccena@gmail.com
Fes constar el teu nom i/o el de l'entitat que representes i ajuda'ns a fer-ne difusió.

Participa a la pàgina del facebook:
https://www.facebook.com/ppccena
Enllaça't a l'esdeveniment de facebook:
https://www.facebook.com/events/238804202825286/

Twitter:
#EnllaçatsNoAcatem #ésMaó #ésPalma #ésElx #ésCanigó #ésPaísValencià #SomPaïsosCatalans

dissabte, 22 de setembre de 2012

BALEARS ES MOBILITZA PER LA LLENGUA

L’STEI Intersindical i l’Assemblea de mestres i professors en català Illes Balears, ens vàrem adherir a la campanya ENLLAÇATS, NO ACATAM que es proposa celebrar dia 26 de setembre EL DIA DE LES LLENGÜES. Es tracta de fer un acte a tot el territori dels Països Catalans a favor de la unitat de la llengua i com a manifestació del que, el que passa a una part del territori és important i vital per a tot el seu conjunt. Tant pel que fa als atacs com pel que fa als avenços.

Us proposam que faceu dia 26 de setembre la lectura d’un manifest que us enviam o una adaptació del mateix, si el trobeu massa extens. Digau-nos qui fa comptes i a quin centre fer alguna cosa per celebrar aquest dia i si us adheriu a la campanya de fer un acte de Països Catalans. Mantenim els canals de comunicació oberts amb la resta de persones i entitats del nostre territori.

ACTE D’UNITAT DE LA LLENGUA A TOTS ELS PAÏSOS CATALANS
26 DE SETEMBRE DIA INTERNACIONAL DE LES LLENGÜES
LLEGIM EL MANIFEST !!

Som 11 milions! Els atacs rebuts darrerament pel català a la Franja d'Aragó, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià I Principat de Catalunya; atacs precisos com son la eliminació del requisit de saber català per treballar a l'administració pública, el canvi de topònims al castellà, el tancament de Ràdio Televisió de Mallorca, la marginació de Canal9, la impossibilitat de veure TV3, IB3 i Canal9 a tots els territoris tal i com recomana la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries, -signada pel govern de l’estat-,  els decrets que marginen el català com a llengua preferent en l'educació, les decisions polítiques i sentències jurídiques contra els decrets que regulen la immersió lingüística, així com les "detencions irregulars i indiscriminades" de manifestants contraris a les polítiques del PP, justifiquen una acció contundent d'afirmació de la llengua comuna que ens faci visibles dins i fora dels Països Catalans.

Cal reivindicar "la unitat territorial, és a dir, que s'entengui que els atacs que pateix una part del territori, afecta tot el domini lingüístic. En aquest sentit, no oblidem les denúncies sobre la situació lingüística a la Franja, amb la recent invenció de l'aragonès oriental que nega el català; al País Valencià amb la imposició del castellà a més de 125.000 alumnes; o les dificultats de la Bressola i el català en general a la Catalunya Nord.
Reconeixem que la llengua que compartim és la llengua pròpia d'un extens territori, que té una extensió de 68.000 km2, distribuïts en quatre estats. La part principal del qual es troba a l'estat espanyol, però també a Andorra, França i Itàlia (illa de Sardenya). També reconeixem com a pròpia de la Valh d’Aran, l’Aranès, variant de l’Occità, llengua germana que ha seguit el mateix procés d’extermini que el català de la Catalunya Nord per part de l’estat francès.

De Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Aquests són els extrems geogràfics del català i segons les darreres dades sobre el grau de coneixements lingüístics, devers 9 milions de persones saben parlar català i 11 milions són capaces d’entendre’l; pel que fa a la demografia, és la llengua número 88 al món.


Coincidim en anomenar a la llengua pròpia d'aquests territoris, la qual pertany al grup Occidental de les llengües romàniques, Llengua Catalana, d'acord amb les definicions de l'Institut d'Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Real Acadèmia de la Lengua Española, entre altres. Coincidim també en què totes les parles de la Llengua Catalana són genuïnes en la seva denominació de català, i així existeix com a expressió quotidiana tant el català parlat al País Valencià o valencià com el tortosí o les variants illenques, les variants del Principat i Andorra, els parlars de La Franja i de les comarques de la Catalunya Nord, així com de la ciutat d'Alguer a Sardenya.

Conscients de la responsabilitat que tenen els actes o les omissions i de l'auto-odi que sovint ens fa canviar de llengua, demanem a la ciutadania dels territoris de parla catalana, el respecte que mereix la parla pròpia, ni més ni menys que qualsevol altra. Animem a tothom a defensar-la amb il·lusió i perseverança, fent-la servir com a primera opció per a dirigir-nos tant a les administracions com a la resta de població tot exigint-ne el respecte i els drets que la protegeixen, regulats a la Declaració Universal dels Drets Humans, la dels Drets Lingüístics i les Lleis de Normalització Lingüística.

També exigim a les administracions locals, territorials, estatals i europees, que apliquin i facin complir amb decisió la legislació que defensa aquesta llengua en tots els territoris on és parlada de fa segles i que preparin les normatives necessàries per tal de garantir-ne no només la supervivència sinó la plenitud.

Per últim, afirmem que els drets lingüístics de la nostra llengua no poden ser determinats ni legislats des d'administracions ni tribunals forasters, ni per constitucions que no tracten per igual les comunitats nacionals i lingüístiques de l’estat. Rebutjam les sentències i els decrets que ataquen el català i fem una crida a tots els territoris perquè, ENLLAÇATS lluitem pels nostres drets i pels canvis constitucionals que siguin necessaris per a la igualtat de drets de totes les comunitats lingüístiques o per si és el cas pel dret d’autodeterminació dels pobles. 

Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per unes altres, i ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la menystenen i l'ofeguen en lluites induïdes, impedint per tots el mitjans que el català, en tota la riquesa de variants dialectals, sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als territoris on n'és l’única llengua pròpia.

És el nostre dret expressar la nostra visió del món en la nostra llengua.
Ja n'hi ha prou:
ENLLAÇATS, NO ACATEM !!

ENLLAÇATS NO ACATEM - RAÓ 5


Suma-t'hi i ajuda'ns!

Envia el teu suport a l'adreça:
ppccena@gmail.com
Fes constar el teu nom i/o el de l'entitat que representes i ajuda'ns a fer-ne difusió.

Participa a la pàgina del facebook:
https://www.facebook.com/ppccena
Enllaça't a l'esdeveniment de facebook:
https://www.facebook.com/events/238804202825286/

Twitter:
#EnllaçatsNoAcatem #ésMaó #ésPalma #ésElx #ésCanigó #ésPaísValencià #SomPaïsosCatalans

divendres, 21 de setembre de 2012

El català, llengua vehicular! - videoclip de Josep M. Porté

Som una cultura rica, viva i habituada a superar les dificultats amb imaginació. Som una cultura capaç de transformar les contrarietats, les injustícies, els atacs i les persecucions, en expressió artística. Som per tant una cultura capaç de crear vida allà on han pretès anorrear-nos. Sentim la força que desprenem i fem-ne us; sense por. Per a construir un poble, uns territoris germans i tot el món, per convertir-los en indrets on valgui la pena de viure-hi.
Aquest és el suport que hem rebut, en forma de vídeo-clip, de l'artista Josep M. Porté.

"Benvolguts i benvolgudes:

us adjunto un videoclip que vaig elaborar el curs passat a propòsit dels atacs del català a les escoles. Sentiu-vos lliures a l'hora de difondre'l si ho creieu oportú.

http://www.youtube.com/watch?v=GRuhUc_-lP4&playnext=1&list=PLD9E55515E1C754F3&feature=results_video

Salutacions i endavant sempre!

Josep M. Porté"

Us animem a donar suport a la llengua de la millor manera que sapiguem.

ENLLAÇATS NO ACATEM - RAÓ 4



Suma-t'hi i ajuda'ns!

o bé
Envia el teu suport a l'adreça: ppccena@gmail.com
Fes constar el teu nom i/o el de l'entitat que representes i ajuda'ns a fer-ne difusió.

Participa a la pàgina del facebook:
https://www.facebook.com/ppccena
Enllaça't a l'esdeveniment de facebook:
https://www.facebook.com/events/238804202825286/

Twitter:
#EnllaçatsNoAcatem #ésMaó #ésPalma #ésElx #ésCanigó #ésPaísValencià #SomPaïsosCatalans

dijous, 20 de setembre de 2012

ENLLAÇATS NO ACATEM - RAÓ 3




Suma-t'hi i ajuda'ns!
o bé
Envia el teu suport a l'adreça: ppccena@gmail.com
Fes constar el teu nom i/o el de l'entitat que representes i ajuda'ns a fer-ne difusió.

Participa a la pàgina del facebook:
Enllaça't a l'esdeveniment de facebook:

Twitter:
#EnllaçatsNoAcatem #ésMaó #ésPalma #ésElx #ésCanigó #ésPaísValencià #SomPaïsosCatalans

dimecres, 19 de setembre de 2012

EUROPA INTERVÉ EN EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC A LES BALEARS

Acció al parlament europeu en defensa del català


El dia 14 de juny passat, STEI Intersindical i l'Assemblea de mestres i professors en català Illes Balears, varen formular una denúncia davant l'Intergrup del Parlament Europeu a Estrasburg, dels atacs que, per part del Govern de les Illes Balears (PP) pateix la comunitat lingüística de parla catalana a les illes Balears, mentre que Cil Buele, com a membre de DRETS HUMANS DE MALLORCA, enviava una petició de suport als eurodiputats.

Enllaços relacionats que completen la informació i la intervenció en seu parlamentària:
  1. ACCIÓ AL PARLAMENT EUROPEU CONTRA L'AGRESSIÓ LINGÜ...
  2. CONTUNDENT DEFENSA DEL CATALÀ DAVANT LA UE, PER ME...

Plataforma comuna contra les agressions als Països Catalans

Les entitats desplaçades al Parlament Europeu també reivindiquen "la unitat territorial, és a dir, que s'entengui que el que es fa a una part del territori, s'està fent a tot el territori lingüístic". En aquest sentit, la portaveu Magda González recorda que l'intergrup de minories del Parlament Europeu ha recollit les denúncies sobre la situació lingüística també a la Franja i al País Valencià.

González ha manifestat la voluntat de treballar conjuntament des de tots els territoris i crear una "plataforma comuna contra les agressions als Països Catalans". "Si la dreta és capaç d'unir-se per tenir un pla orquestrat per desmantellar la nostra identitat, nosaltres hem de ser capaços d'organitzar-nos per un objectiu comú", ha afegit.

Resposta europea instant a Bauçà a rectificar, a través d'una carta al president Balear

La màxima institució democràtica europea, de representació directa, en una acció sense precedents intervé davant un conflicte lingüístic d’aquesta naturalesa en un document escrit integrament en català.

Aquest gest respon a la voluntat explícita del Parlament Europeu de fer suport a la llengua i cultura catalana. No oblidem que el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, n’és un gran admirador.


Ara s’iniciarà la fase del segon compromís adquirit pel president de l’Intergrup després d’escoltar la compareixença de les entitats. Es tracta d’elevar preguntes a la Comissió europea.

Volem recordar que les entitats van ser convocades en el termini d’un any just per avaluar la situació.

Passi el que passi a la votació del dia 17 al Parlament Balear, volem recordar a la ciutadania que tot és a les nostres mans i sempre tenim el recurs de NO ACATAR.



Destacar que de manera insòlita, la carta del Parlament Europeu duu la signatura dels dos vicepresidents de l'intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües,
  • FRANÇOIS ALFONSI (França, Partitu di a Nazione Corsa, ALE)
  • CSABA TABADJI (Hongria, Magyar Szocialista Párt, S&D)
amb el suport d'eurodiputades i eurodiputats de tres grups parlamentaris:

1) l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates -S&D-: RAIMON OBIOLS (Catalunya, Partit Socialista Obrer Espanyol), MARIA BADIA (Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya), TERESA RIERA (Illes Balears, Partit Socialista Obrer Espanyol)

2) d'Els Verds/Aliança Lliure Europea (ALE): RAÜL ROMEVA (Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds), ANA MIRANDA (Galícia, Bloque Nacionalista Galego), CATHERINE GRÈZE (França, Europe Écologie), JILL EVANS (Regne Unit, Plaid Cymru - Party of Wales)


3) de l'Aliança dels Demòcrates i Liberals (ALDE): IZASKUN BILBAO (País Basc, Partit Nacionalista Basc), IVO VAJGL (Eslovènia, ZARES-Nova Politika ), TATJANA ZDANOKA (Letònia, Par cilvēka tiesībām vienotā Latvijā), RAMON TREMOSA (Catalunya, Convergència Democràtica)



EN ELS DARRERS DIES I EN ALTRES ÀMBITS

El PEN Internacional instarà l'ONU i la UNESCO a investigar els atacs contra la llengua

Denuncia 'les accions que han portat i porten a terme els diferents governs de l'estat espanyol contra la llengua catalana'
L'assemblea de delegats del 78è congrés del PEN Internacional ha aprovat per unanimitat avui una resolució proposada pel PEN Català per denunciar 'les accions que han portat i porten a terme els diferents governs de l'estat espanyol contra la llengua catalana'. Segons aquesta resolució, el PEN Internacional es compromet a demanar a les Nacions Unides i la UNESCO, dels quals és membre consultiu, que investigui les vulneracions del català a l'estat espanyol i actuï en conseqüència. L'assemblea s'ha celebrat a Gyeongju, Corea del Sud des del 12 fins al 14 de setembre.
El Manifest de Girona
A principi de juny, es va fer la presentació oficial del 'Manifest de Girona' sobre drets lingüístics del PEN internacional, al Palau de la Generalitat, sota la presidència d'Artur Mas (VÍDEO). L'acte es féu coincidir amb la reunió anual del Comitè Internacional de Traducció i Drets lingüístics del PEN, que presideix el filòsof Josep M. Terricabras. La reunió també va servir per denunciar els casos de persecució i marginació dels drets lingüístics dins l'estat espanyol.
John Ralston, president del PEN internacional, va subratllar, durant l'acte de presentació, la importància i la significació del fet que el PEN català hagués estat el tercer que es constituí, després de l'anglès i del francès. I el romanista alemany John Kabatec, de la Universitat de Tubinga, va llegir una esplèndida conferència sobre 'Llengua i llibertat'.
El 'Manifest de Girona', que consta de deu punts, compendia els principis essencials de la Declaració Universal de Drets Lingüístics. El manifest, que va ser aprovat pel Congrés del PEN internacional, tingut a Belgrad el setembre de l'any passat, ha estat promogut durant el mandat de Terricabras com a president del Comitè Internacional de Traducció i Drets lingüístics. De moment, ja s'ha traduït a seixanta-una llengua. Però Terricabras també té la intenció que, abans d'acabar el seu segon mandat, d'aquí a dos anys, el comitè impulsi un altre manifest sobre la traducció.
El PEN català no ha volgut deixar passar l'oportunitat de posar a la taula els atacs de què és objecte la llengua catalana a tot el territori, com ja va denunciar al mes de març.

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA