Al Fossar des les Moreres
se soterraren el 1714 els cossos de part dels que moriren defensant la ciutat de
Barcelona de les tropes borbòniques. És sabut que entre els defensors figurava
un contingent important de valencians, una part dels quals
acabà soterrada al fossar. El que era desconegut i només comença ara a ser
sabut és que mallorquins i eivissencs també participaren
activament en la defensa barcelonina i que els morts
compartiren el mateix lloc
d’enterrament.
Els valencians
La presència
valenciana en la defensa de Barcelona va ser el resultat de la derrota
austriacista al País Valencià. En efecte, a la batalla
d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, la major potència de foc dels canons
del Borbó destrossà les bateries aliades. Després, aprofitant la seva majoria
d’efectius, els esquadrons de cavalleria filipistes carregaren contra el centre
de l’exèrcit lleial, que no pogué resistir l’envestida.
Als flancs les coses no anaren millor. Al
cap de dues hores de combat el destí del País Valencià quedava
segellat. La derrota a la batalla d’Almansa obrí les portes del
país a les forces borbòniques. Xàtiva fou el primer
objectiu. Queia el 5 de juny i, tot seguit, els invasors
la incendiaren per ordre de Felip V. La
salvatjada quedà gravada als cors dels valencians que
l’han recordada a través de les generacions. Com és prou
conegut, un quadre del brutal monarca està penjat cap per avall al museu
municipal de Xàtiva, en senyal de condemna per la seva perversitat. D’aquells
fets venen dites populars valencianes com “de ponent, ni vent ni
gent”.
Després de Xàtiva la
repressió borbònica al País Valencià no aturà. Caigueren sota
l’odi invasor Alcoi, Alacant, Dénia, València, Vila-real...
Les autoritats austriacistes que pogueren fugiren cap a
l’exili, la majoria a Barcelona. El
general Joan Baptista Basset s’encarregà de reorganitzar el
que quedava de l’exèrcit lleial i aconseguí articular un
cosque marxà a defensar la capital
catalana. Es calcula que entre soldats i familiars foren uns 5.000 els
valencians que se n’anaren.
Una vegada instal·lats a Barcelona,
crearen una unitat de cavalleria només formada per
exiliats, sota el comandament del capità Josep
Marco. Més tard, les antigues autoritats austriacistes valencianes, com
Manuel Mercader i Josep Vicent Torres,
organitzaren, ja el 1713, dos
regiments d’infanteria també exclusivament formats per
valencians: el de la Mare de Déu dels
Desemparats i el de fusellers de Sant Vicent Ferrer.
El primer el comandava el mateix Torres i el segon un alacantí, Josep
Ortiz.
Els dos regiments participaren en la
defensa de Barcelona el 1714, en especial ho feren al
baluard de Santa Clara, que fou brutalment bombardejat
entre el 12 i el 14 d’agost. La mortaldat d’aquells dies va ser
enorme, en aquest indret. Pocs defensors quedaren vius després de la massiva
caiguda de bombes.
Els morts valencians
caiguts aquells dies, i durant tot el setge, foren enterrats al
Fossar de les Moreres.
Els mallorquins i els
eivissencs
Bartomeu Mestre
(Felanitx, 1952), conegut popularment pel seu mal nom
de Balutxo, és un escriptor
mallorquí autor de llibres com Crònica de la cançó catalana
(publicat el 1987), Balada de Guillem d’Efak (1997), La identitat
reeixida (2002), El darrer manuscrit (2010), entre d’altres, que
ha estat investigant els darrers anys sobre la guerra
de Successió a Balears i en relació amb la participació de mallorquins
i eivissencs en la defensa de Barcelona. Ha estat membre de la Comissió Cívica
del Tricentenari 1715-2015, ha fet conferències sobre el
particular —a Mallorca i, també, a Barcelona: el 2014 en feu una a l’Ateneu
Barcelonès titulada “1715, Pólvora i farina: Mallorca, el rebost de
Barcelona”—, ha escrit Petites històries de la guerra de
Successió —publicades a Vilaweb.cat— i ha prepara un
llibresobre aquell esdeveniment històric.
En conversa amb aquest setmanari, Mestre
explica que la seva “investigacióes basa en la
documentació que aporta Pere Oliver i Domenge, a
partir de la qual he anat trobant altres fonts”. Oliver (Palma
1886- Felanitx, 1968), farmacèutic de professió, fou batlle republicà de
Felanitx durant la Segona República, i va ser autor,
entre més obres, de La catalanitat de les Mallorques, publicat el
1916. Oliver s’interessà per la guerra de Successió quan va viure i
estudiar a Barcelona. Allà, explica Mestre, formava
part—en va ser el portaveu— del grup de joves
nacionalistes que es deia Els néts dels Almogàvers, que va ser
el que posà la celebèrrima placa (“Al fossar de les moreres no
s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna de
l’honor”) al famós fossar.
Gràcies a la documentació
d’Oliver, Mestre ha pogut constatar que la presència de
mallorquins i eivissencs en la defensa de Barcelona durant el
setge de 1713 i 1714 fou important, si bé no és tan coneguda com la dels
valencians. Si es pondera la demografia illenca d’aquell moment
s’entén aquesta importància. L’investigador, doncs, explica que
“entre artillers i mariners [que traginaven els aliments i
municions] foren més d’un miler, segur, i podrien
haver estat fàcilment uns 1.500 o més”. Són xifres
modestes, però sobre una població total d’unes 74.000 persones que aleshores
vivien a Eivissa i Mallorca —Menorca, amb uns 16.000 habitants, estava sota
domini britànic—, “són molt significatives”, diu Mestre. Evidentment no tots
combateren. De fet la majoria eren mariners dels vaixells
que portaven aliments i munició a Barcelona des d’Eivissa i
Mallorca.
Els que sí que lluitaren de veres van ser
els artillers de les dues illes que anaren a defensar
Barcelona. El nombre exacte, 538.
Quants d’ells moriren?
Diu Mestre que, segons els papers d’Oliver Domenge,
120, “però no he pogut confirmar la dada, no he trobat cap
altre document que s’hi refereixi, a la xifra de morts”. El que sí que coneix és
que els artillers baleàrics participaren, sobretot, en la
sagnant batalla del baluard de Santa Clara juntament amb els
valencians i els catalans. Algunes cròniques que recolliren testimonis dels
fets, segons explica Mestre, parlaren de verdaderes pluges
d’explosius sobre els caps dels defensors d’aquell indret. Molt
pocs aconseguiren sobreviure.
Després de la batalla, com en totes les
altres, els ciutadans s’encarregaven de donar sepultura als
morts. Diu l’investigador que “els barcelonins soterraven el seus
familiars al cementiri parroquial respectiu, perquè
cada parròquia tenia el seu propi —i així fou fins entrat el segle XIX—, tal
com manava la tradició; però, és clar, què passava amb els altres que
no eren barcelonins, amb els defensors catalans que havien arribat de
fora de Barcelona i els que havien vingut des del País Valencià i Balears?
Doncs els soterraren al Fossar de les Moreres”.
 |
| Bartomeu Mestre, durant la conferència a l'Ateneu Barcelonès, el 2014 |
L’Escola d’Artilleria de
Mallorca
La participació armada d’illencs en la
defensa de Barcelona anà a càrrec d’artillers, com s’ha dit. Més de mig miler.
Una xifra important. Ja el 12 de març de 1705 un total de
100 artillers mallorquins i eivissencs hi viatjaren per
enfortir la defensa de la ciutat. El 8 de maig de
1707, el mateix dia que València claudicava i només dues
setmanes després de la derrota d’Almansa, cent cinquanta més
seguiren la seva estela. En els sis anys posteriors diversos grups de guerrers
illencs partiren amb la mateixa missió.
Per què la participació balear fou
artillera i no de tropes de terra, més fàcils i menys costoses de
preparar? La resposta, segons explica Bartomeu Mestre, cal buscar-la
en l’Escola d’Artilleria mallorquina. Va ser creada
l’any 1559 amb la intenció de formar bons artillers per fer front als
atacs pirates, entre d’altres feines. “En tota la Corona d’Aragó només hi havia
l’escola de Barcelona, però aviat els illencs agafaren fama arreu
d’Europa per tenir una habilitat especial en els quatre oficis
derivats: artillers, minadors, bombarders i enginyers.
Destacaren [també] com a teòrics
amb publicacions com ara el Tractat del bon
artiller o a l’any 1640, coincidint amb la guerra dels Segadors,
el manual Theoria i Practica del Art de Artilleria que seguexen y
uzan los Artillers de la Universitat del Regne de Mallorcas.
Resulta interessant llegir les condicions que havia de tenir un bon artiller:
‘Ha de ser un home condret de mans i peus, de bona vista i bon judici per a
saber usar compte, raó, pes i mesura, que són les quatre coses que conté
l’Art d’Artilleria’”, explica Mestre.
La fama adquirida feia
que molts artillers formats en aquesta
escola mallorquina fossin contractats per
exèrcits d’arreu d’Europadurant els segles XVI i
XVII. A Barcelona ja se’ls detecta el
1683, quan un grapat d’artillers mallorquins hi anaren a
enfortir les defenses atesa “la previsió d’un possible atac de
l’armada francesa”, explica l’investigador; si bé, afegeix,
“la gesta més destacada va ser en la guerra de Successió, on
demostraren una gran destresa i on s’implicaren fins a la mort”. Justament
aquest destacat paper “va ser la
causa principal que se suprimís l’escola
després de caure Mallorca el juliol de 1715”.
Seguint les explicacions de Mestre, tots
els artillers illencs estaven sota el comandament
directe del general valencià Joan Baptista Basset, el
qual, tot i ser de cavalleria, va estar al capdavant de l’artilleria catalana
des del començament del setge. L’estructura militar de l’artilleria austriacista
estava formada per deu companyies d’artilleria i tres de bombarders. “De les
primeres, quatre estaven integrades i comandades totalment per mallorquins i
eivissencs”. Hi ha moltes fonts —d’espanyoles i franceses
incloses— que lloen les habilitats dels artillers illencs.
Quan, de nit, s’intuïa que les tropes borbòniques volien avançar les trinxeres,
els valencians disparaven focs artificials que il·luminaven les línies enemigues
i els illencs les bombardejaven.
“Manifestaven estar en condicions
de contenir els invasors mentre no superassin en cinc vegades els
defensors. Els dietaris de guerra dels filipistes són clars:
‘de cada vint trets almenys setze feien explosió a l’altura deguda per
obtenir major eficàcia mitjançant unes espoletes de temps fetes amb tubs de
fusta’. Al llibre Histoire de la dernière révolte des catalans
s’explica que les espoletes de les bombes barcelonines eren curtes per rebentar
abans de tocar en terra i que això feia molt més mal als assetjadors”, narra
l’investigador.
Entre tots els artillers illencs destacà l’eivissenc
Francesc Costa, que es formà, com tots els baleàrics, a l’Escola
Mallorquina, i que és descrit per la documentació coetània com “el més
hàbil artiller conegut en aquest segle”. Va sobreviure al setge. En
entrar a Barcelona, els francesos li demanaren “que s’incorporàs al seu
exèrcit i li oferien 4 doblons al dia, però ell va
refusar la sol·licitud, perquè se n’anà a Nàpols. Altres fonts
asseguren que se’n va anar a Mallorca o a Eivissa i, posteriorment, a
Viena”.
Mallorca, rebost de
Barcelona
Més enllà de la participació armada, el gran
suport que donaren els illencsals defensors i a la
població de Barcelona fou l’avituallament de queviures, armes,
munició i tot altre tipus de productes que serviren
per aguantar el
setge.
Conta Mestre que centenars de
barques del bou sortien dels molls illencs, principalment
d’Alcúdia, d’Eivissa, de Felanitx, de Palma, de Pollença i de
Sóller, per posar rumb cap a Barcelona. “Sovintejaven
tant que elsbarcelonins, en veure arribar a
port les naus, carregades de pólvora, d’armes i de teies, però també de
farina, de vi, de llegums i d’altres productes bàsics, feren popular la
dita: ‘arriba el rebost
de Mallorca!’”.
La col·laboració illenca arribà fins al
final. Literalment. “Dia 9 de setembre, només dos dies abans de
caure Barcelona, dues naus mallorquines esquivaren el setge marítim
filipista. La gent, entusiasmada, atribuí el coratge dels mallorquins a
un miracle. Després de descarregar aliments i municions,
els 54 mariners d’aquells dos vaixells es posaren a les
ordres de Joan Baptista Basset, per lluitar durant dos dies al costat
dels barcelonins, dels valencians i dels altres artillers eivissencs i
mallorquins, a carn!, fins al final”.
Els artillers illencs, i
els mariners que se’ls afegiren, juntament amb els soldats valencians
d’infanteria i de cavalleria ajudaren a aguantar les envestides
borbòniques fins que l’11 de setembre de 1714 la capital es rendí. Una
part dels defensors illencs, igual que passà amb els valencians i els catalans,
partí a l’exili, d’altres intentaren continuar amb la seva vida tant a Barcelona
com a València, Eivissa, Mallorca, Alacant… i els caiguts
quedaren per sempre allà, soterrats al Fossar de les
Moreres.
