Taula rodona per la reciprocitat plena mitjans deld mitjans de comunicació en català i la creació del Consell Audiovisual Català
Els mitjans de comunicació en català són uns dels pilars que possibiliten la normalització de l'ús del català juntament amb la feina que es fa a l'ensenyament i a l'Administració autonòmica, local i perifèrica.
La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) organitza, dia 25 de maig a Barcelona, una taula rodona que du per títol "PER LA RECIPROCITAT PLENA I PEL CONSELL AUDIOVISUAL DE L'ESPAI DE COMUNICACIÓ EN CATALÀ. Es planteja revisar la situació actual de l'espai de comunicació en català i veure quins són els reptes immediats més urgents per avançar en aquest tema. Hem convidat a participar-hi a alguns dels responsables dels mitjans de comunicació públics. L’acte es farà a les 19:30h al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la Rambla de Catalunya, núm.10 de Barcelona. Aquesta taula reunirà personalitats del món dels mitjans de comunicació de diferents parts del territori:
Brauli Duart, conseller del Consell de Govern de la CCMA del Principat de Catalunya
Rafael Xambó, professor de Sociologia i conseller de la CVMC del País Valencià
Andreu Manresa, director general de radio televisió pública IB3 del Govern de les Illes Balears
Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà de Catalunya Nord
Josep Gifreu, periodista, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, presentarà el Consell Audiovisual de l’Espai de Comunicació en català i moderarà la taula.
Presentació de l’acte a càrrec de M. Antònia Font (Presidenta de la FOLC)
La FOLC fa dotze anys que es va constituir i treballa per la llengua arreu dels Països Catalans. Va ser creada per tal de respondre a la necessitat de coordinació d’organitzacions i accions relacionades amb la llengua catalana. L’extensió de l’ús social de la llengua catalana així com la seva unitat són uns dels objectius de la nostra entitat. Formen part activa de la FOLC els sindicats STEI Intersindical, la Intersindical Valenciana, USTEC-STEs, Amics de la Bressola, Escola Valenciana, Assemblea de Mestres i professors en català Illes Balears...
Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L’illa del tresor
Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L’illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l”època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l’Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L’edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d’Amèrica… L’edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea… En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d’Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d’Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L’illa del tresor són un poc posteriors, d’entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l’època baxmedieval i arriba fins al segle XIX.
Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l’imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions “de bona guerra”, és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l’activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d’on fóra, entrant ja en l’àmbit de la pirateria sense senyor. L’obtenció del botí era l’objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l’empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l’autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l’activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.
No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d’Aragó, foren des d’aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l’any 1334 isqueren un mínim de 19 baixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures “de bona guerra”, que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l’historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.
Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd
En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d’Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent “fermança”, és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren “de bona guerra”. Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l’edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l’escrivania del batle.
D’aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven “Entrecuix” -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l’emir d’Ifriqiya i per tant “de bona guerra”, ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l’illa, que justament llavors estava sent conquerida per l’infant Alfons d’Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l’enorme exèrcit preparat per a l’ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d’Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s’atansaren cap al campament que encerclava el primer d’aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.
Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l’adolescent musulmà, que s’havia reservat com a capità. S’hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l’exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l’epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d’aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s’afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s’amotinà, proposà que l’embarcació anara “a roba de tothom“, és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità.
Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española
Alguns, però, s’oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l’exèrcit aragonés. Llavors, l’11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l’abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l’embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d’Oristany, però els pirates ja s’havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l’illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d’allí s’atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d’origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge.
A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s’enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n’anaren per l’interior de l’illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l’ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d’algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d’Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l’illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326.
Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d’acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d’Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d’ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d’Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l’objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell.
A França existeix un col·lectiu format per desenes de milers de persones que parlen català, i que es defineixen a si mateixes com a “gitanos catalans”, que s’ha mantingut ignot durant segles. El seu origen se situa al Principat de Catalunya, sobretot a l’Empordà. Van començar a establir-se al Rosselló arran d’una llei del 1783 de Carles III que els va permetre viatjar després de segles de prohibicions, i van anar seguint dues grans rutes migratòries al llarg de la costa mediterrània i de la Garona.
Avui, una dotzena de cognoms com Batista, Patrac, Ferrer, Pubill, Cargol o Malla s’escampen per bona part del país fins a la frontera amb Bèlgica en comunitats que han mantingut majoritàriament la llengua i els costums. Parlen un català, que ells anomenen gitano, diferent dels dialectes territorials.
Les últimes setmanes s’han fet públiques les dades dels pressupostos generals de l'estat de l’any 2017. Mentre la inversió mitjana de l’estat espanyol es situa en 185 euros per habitant, algunes comunitats autònomes, com Castella i Lleó en reben 405. Nosaltres, els valencians i les valencianes, rebem 119 euros per habitant, la xifra més baixa de tot l’Estat espanyol; és a dir, que la inversió, respecta la ja minsa de l’any 2016, baixa un 33,8 %.
Davant aquesta situació, que es porta repetint els últims 15 anys, i davant la manca de recursos i infraestructures al nostre territori fruit, en gran part pel maltractament financer sostingut a què ens sotmet els governs espanyols, any darrere any, hem de donar una resposta social contundent per a fer-nos escoltar com a poble maltractat que som.
Els valencians i les valencianes no volem pagar i callar. Volem cridar PROU! La situació actual del nostre autogovern, és crítica, i cal revertir la situació sense esperar un moment més.
Estem davant d'un estat d’emergència social i de falta de recursos per al nostre territori, a causa d’un sistema finançament profundament injust que ens castiga com a societat i que augmentarà la precarietat que ja sofreixen, especialment, els nostres sectors més desfavorits.
Moltes són les necessitats del nostre país, i molts els anys que portem denunciant-les: Sense corredor mediterrani, ni infraestructures adients per al creixement, sense sistema financer propi i demanant els nostres diners a Madrid, a tornar amb interessos (en forma del pervers FLA), no podem cobrir les necessitats del nostre territori i de les persones que hi vivim. Per això cal que s’escolte la nostra veu com a poble ací, a Madrid i on calga, per denunciar l'espoli sistemàtic, que patim històricament, i no ens deixa avançar.
Som ací, perquè volem un futur de benestar i llibertat per a la societat valenciana.
I som conscients que el problema del finançament valencià, que afecta a tothom qui vivim en aquest territori, necessita de la implicació de tots els estrats de la nostra societat: món empresarial, treballadors i treballadores, gent aturada, depenent, jubilada, desnonats, estudiants, organitzacions sindicals, polítiques, socials, Govern, administracions públiques, càrrecs electes, etc.
Per tot això, les organitzacions convocants volem fer una crida a la societat valenciana per eixir al carrer massivament, prendre el protagonisme, i manifestar el nostre rebuig als Pressupostos Generals de l’Estat d’enguany, denunciar l’espoli sostingut que sofrim i declarar que volem tindre accés a les claus de la caixa.
Fem una crida pel finançament valencià i vos convidem a tothom a sumar-vos al manifest i manifestació que tindrà lloc a València el 10 de juny a les 18 hores, des del Parterre fins la Plaça de l’Ajuntament, amb el lema:
El 4 d´abril coneixíem el projecte dels Pressupostos Generals de l´Estat (PGE) del regne d´Espanya per al 2017. Uns PGE restrictius que disminueixen en un 32% (290 milions d´€ menys que el 2016) les inversions al País Valencià i ens condemna a la cua de l´Estat en quant a inversió per habitant (119€ per persona amb una mitjana estatal de 185€/persona). Som el 11% de la població de l´Estat però rebem sols el 5% dels pressupostos. Per adobar aquest infrafinançament, al País Valencià tenim un PIB per càpita d´uns 20.500€, per sota de la mitjana estatal (22.400€/càpita), el que significa que deuríem ser una comunitat receptora de la "solidaritat" autonòmica al tindre un PIB més baix, en canvi som una comunitat que aportem per sobre de les nostres possibilitats econòmiques.
Aquesta discriminació, lluny de sorprendre´ns i resignar-nos, ha detonat el malestar i la indignació de gran part de la societat valenciana, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDaD) i fins a 15 organitzacions polítiques, socials i culturals del País Valencià han manifestat la seua predisposició de sumar esforços per superar aquesta situació d´espoli sistemàtic. Hem de tindre en compte que l´emprenyament és un estat anímic conjuntural que minva amb el temps, dissortadament l´espoli no és conjuntural, és un sistema colonial de despossessió enquistat al llarg dels 310 anys d´ocupació del País Valencià. La diferència temporal entre la indignació i el greuge objecte de la mateixa és important alhora de frenar aquesta ofrena normalitzada de rendes, cal tenir memòria i no donar per bona la dita castellana de "el tiempo todo lo cura".
En casa sempre m´han dit que: val més una "llapisera" curta que una memòria llarga; en aquest cas necessitem tant la memòria com l´anàlisi per escrit per conscienciar, guanyar muscle i frenar l´espoli amb una estratègia sobirana per i des del País Valencià. En aquest sentit faré servir el "llapis" per valorar què ens aportaria als valencians i les valencianes poder comptar amb la totalitat dels nostres recursos, una xifra anual espoliada que incrementaria en uns 6.000 milions d´€ els pressupost de la Generalitat amb els que es podria realitzar polítiques socials com les següents:
- En educació: formar part de l´Estat ens costa la totalitat del pressupost d´educació més un terç del mateix. Podríem incrementar un 133% el pressupost per a educació (actualment d´uns 4.500 milions d´€) que comportaria contractar més professorat i obrir nous centres educatius per disminuir el rati per aula, deixar d´estudiar en barracons, també es podrien baixar les taxes universitàries facilitant l´accés a la universitat a les classes populars. Aquestes mesures millorarien la qualitat de l´ensenyament, disminuint l´índex de fracàs escolar i l´absentisme per dignificar la formació del jovent. Estan espoliant el nostre futur!
- En sanitat: la xifra dels actuals pressupostos de la Generalitat per a sanitat ronda els 6.000 milions. Mantenir el regne d´Espanya ens costa la totalitat del pressupost de sanitat, el que comporta duplicar el temps d´espera en les llistes, incrementar preus de medicament, reduir prestacions i atencions sanitàries per destruir el sistema de salut públic. Estan espoliant la nostra salut!
- En la inclusió i benestar social: desempallegar-nos de la condemna del "Estado de las Autonomias" ens donaria per pagar totes les ajudes concedides i duplicar les mateixes per poder garantir una vida digna a les persones amb diversitat funcional i a les seues famílies, garantir el dret a envellir dignament, aplicar polítiques inclusives, incrementar el benestar social i reduir el percentatge de famílies en exclusió social. Estan espoliant-nos el benestar!
Per resumir les xifres i dades, l´espoli és el que ens costa mantenir un Estat aliè que ens nega com a poble. Discriminació que repercuteix en la nostra sanitat, educació, benestar... en el nostre dia a dia i en la recerca d´una vida digna centrada en la felicitat individual i col·lectiva com a eix de les polítiques transformadores del País Valencià. Sols gestionant els nostres recursos podem garantir els drets de les classes populars. Volem ser sobirans per decidir el nostre futur i construir el nostre present. Tenim Dret a Decidir!
Sempre recurrent, el tema de la llengua al nostre país és motiu de discussió, reguer de vots o fil conductor de dures tertúlies entre posicions absolutament irreconciliables. Així, des d’aquesta perspectiva hem introduït en el nostre lexicó terminologia lingüística que potser seria més ben tractada en contextos acadèmics. Un dels conceptes de què parlem i que, aquest sí, hauria de ser conegut per tothom, és el de llengua minoritzada, al grup del qual la nostra té el dubtós honor de pertànyer. Un concepte que cal diferenciar del de llengua minoritària, de fet, la sufixació d’ambdós mots ja ens hauria de fer veure que no són la mateixa cosa.
La distinció entre ambdós conceptes ens la mostra el sociolingüista eivissenc Bernat Joan: “La diferència fonamental entre una llengua minoritzada i una minoritària és que la minoritzada és parlada, dins el seu territori, per una majoria de parlants autòctons”. En canvi, la minoritària és pròpia d’una minoria lingüística que o bé ha quedat “residualitzada dins el seu propi territori, o bé forma part d'una minoria nacional desplaçada”, com per exemple l’italià, que actualment és minoritari a Croàcia on és la llengua d’una minoria nacional desplaçada des de fa un parell de segles. Sobre la situació del català, Bernat Joan el reconeix com una llengua minoritzada, “però no minoritària a la major part del país”.
En el context de les llengües minoritzades és evident que hi ha hagut factors de tot tipus perquè una llengua deixe de ser parlada per gran part de la pròpia població del seu territori. Segons el mateix Bernat Joan, el factor bàsic “per a la residualització i desaparició d'una llengua és la manca de poder polític en mans de la comunitat lingüística que la té com a pròpia” i, en el nostre cas, “el declivi del poder de la corona catalanoaragonesa a partir del segle XVI i l'ocupació borbònica del segle XVIII, que van espanyolitzar la noblesa”, ens recorda Joan, fet que posteriorment va ser acompanyat d’una imitació per part de la burgesia que també va deixar de banda la nostra llengua per a fer servir el castellà amb què es comunicaven els gestors del poder polític de l’època. Per tant, s’entén que el procés de minorització que ha patit el valencià ha sigut possible “per la pèrdua de poder polític i, per tant, per l'alienació de la sobirania pròpia”, i encara cal sumar a aquesta manca de poder el fet de “tenir l'estat en contra, perquè constitueix l'element fonamental de desaparició de llengües”, conclou qui fóra també secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
El valencià dins el marc europeu de llengües minoritzades
La particular formació d’Europa al llarg de la història ha dibuixat un autèntic eixam d’estats davall el poder dels quals podem reconéixer nacions i pobles amb llengua pròpia que no tenen reconeguts plenament els seus drets com a nacions històriques. En aquest context, ens trobem davant un ampli ventall de comunitats lingüístiques que, mancades del poder de l’estat que abans esmentava Bernat Joan, veuen vulnerats els seus drets lingüístics i, per tant, perilla la supervivència de la seua pròpia llengua. Per a defensar les llengües minoritzades de què parlem, el passat mes de desembre del 2016 es va signar a Donostia el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics, un document que entén com a comunitat lingüística “tota societat humana que, establerta històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres.” Així, el protocol, que reconeix com a propis tots els principis recollits a la Declaració Universal de Drets Lingüístics aprovada a Barcelona l’any 1996, inclou 180 mesures proposades per agents de tot Europa que intervenen en processos de recuperació de llengües minoritzades.
Acte de presentació del Protocol de Donostia
Una de les entitats impulsores d’aquest protocol és la xarxa per la igualtat lingüística (ELEN, en les seues sigles en anglès), el president de la qual és Ferran Suay, professor de la Universitat de València i directiu d’ACPV. El mateix Suay reconeix que el valencià viu ara mateix “una situació social delicada”, tot i que, “considerant el conjunt de la llengua, podem dir que està entre les millor posicionades en Europa, però amb fortes diferències entre territoris”. El president d'ELEN apunta directament els “20 anys de política contrària a l'ús del valencià” com un dels motius pels quals la llengua pateix aquesta greu situació al País Valencià, i demana “accions molts decidides a favor del retorn a la normalitat lingüística”.
L’estat de la llengua
Al País Valencià la situació actual de la llengua palesa una precària situació pel que fa a l’ús. Mancada del suport institucional dels darrers 20 anys de govern del Partit Popular i sumant altres factors determinants, com ara l’alt flux migratori des de territoris castellanoparlants, el valencià s’ha vist empentat cada cop més a àmbits familiars i el pes percentual en nombre de parlants ha decrescut progressivament fins a arribar a xifres preocupants. Les dades de l’última enquesta realitzada per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport (CEICE) en el 2015 mostren, però, una estabilització respecte de l’alt ritme de caiguda que patia l’ús des de les enquestes dels anys noranta del passat segle. Així, segons l’enquesta esmentada, en la zona de predomini lingüístic valencià el 49,3% dels enquestats declara entendre’l perfectament i el 37,4% declara que sap parlar-lo perfectament, mentre que a les zones castellanoparlants només el 9% reconeix que l’entén perfectament i el 4% que el parla perfectament. Unes xifres que, com comentàvem abans, han patit una caiguda força preocupant, ja que, segons l’Informe de la xarxa Cruscat, en la dècada dels 90, més de dos terços de la població declaraven saber parlar el valencià, mentre que al 2010 es recollia l’índex més baix amb només un 54% de la població que declarava saber parlar-lo. Segons el mateix informe, que pren com a referència l'enquesta del 2015 de la CEICE, la reducció s’ha estabilitzat ara en un 56,4% de la població que declara que el sap parlar bé o perfectament. També cal parar atenció a una dada molt significativa: el 22,3% de la població de la zona valencianoparlant declara que ni tan sols l’entén, dada que va tindre el seu màxim l’any 2010 amb un 25,6%. Finalment, de l’informe de la xarxa Cruscat destaquem un fet molt significatiu i que caldrà tenir en compte a l'hora d’executar una planificació lingüística que esdevé fonamental, ara per ara, per a garantir la supervivència de la nostra llengua: “Els decrements en l’ús del valencià acostumen a anar lligats amb increments en l’ús del castellà més que no l’increment d’usos bilingües (indistintament) i l’ús d’altres llengües, contràriament al que ocorre en altres territoris”, és a dir, malgrat l’evidència del bilingüisme al nostre país, caldrà ser conscients que no poden rebre el mateix tractament ambdues llengües perquè la seua situació social no és la mateixa.
Miquel Àngel Pradilla. / NEUS MASCARÓS
Sobre aquestes dades aporta una visió raonada el director de la xarxa Cruscat i membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC, Miquel Àngel Pradilla (Rosell, el Baix Maestrat), qui alerta sobre “una crisi d’usos molt important” en el valencià, a pesar d’existir un increment de les habilitats comunicatives “vinculades a la seua presència en el món educatiu”. Segons Pradilla, el valencià “ha anat perdent visibilitat en el paisatge lingüístic, sobretot en els àmbits urbans, per definició, els de més pes demogràfic i amb major influència per a difondre normes d'ús”, entre altres coses perquè no ha esdevingut llengua de comunicació de grup “en el seu ecosistema històric, un paper que la llengua castellana ha monopolitzat”. En aquest context, ens trobem que la llengua per a interaccionar entre desconeguts “és el castellà” i, també, “la norma d'adaptació lingüística quan l'interlocutor és (o es mostra) castellanoparlant, perquè s'executa de manera quasi bé categòrica”.
Pel que fa als factors demogràfics que exposàvem abans, Miquel Àngel Pradilla en reconeix la influència i afirma que “l’alteració demolingüística que han ocasionat les migracions internacionals del tombant del mil·lenni han agreujat la situació del valencià”, sobretot l’important nombre d’immigrants procedents d’hispanoamèrica que han “incrementat el diferencial demolingüístic entre els col·lectius valencianoparlant i castellanoparlant”, cosa que fa que el parlant autòcton es trobe “minoritzat en el seu propi ecosistema”, recorda Pradilla. Tot plegat dibuixa un escenari on la llengua castellana “s’ha consolidat com a eina de cohesió grupal i de comunicació intergrupal” i, òbviament, deixa el valencià en una situació de manca de prestigi i l’arracona als usos familiars.
Sobre aquesta tendència del parlant a triar el castellà en situacions entre desconeguts, el professor Ferran Suay afirma que “s'explica fonamentalment com a desemparança apresa”. Segons Suay, els valencianoparlants hem aprés que tenim “les de perdre quan usem el valencià i molta gent, per tant, opta per l'alternativa que no comporta cap cost afegit..., excepte el de sotmetre's a l'altre i renunciar a ser qui som, clar”. És cert que mitjançant aquesta resposta, aquest canvi sistemàtic de llengua, els parlants resolem una situació que per a alguns podria ser incòmoda, “però també contribuïm a perpetuar el problema, i que cada vegada siga més infreqüent, i així, més improbable que ens expressem en el nostre idioma”, conclou Ferran Suay.
Per a evitar aquest arraconament de què parlem, Miquel Àngel Pradilla recomana “polítiques lingüístiques multidimensionals, i no tenir molta pressa per copsar resultats favorables, els canvis socials són lents i el lingüístic n'és un. Els passos han de ser ferms i la direcció adequada, però el ritme ha de poder ser seguit pel gros de la població”. A més, apunta tres àmbits d’actuació que seran fonamentals per a assolir aquest canvi social per la seua presència pública: “A l’Administració, on s’ha de prioritzar clarament el valencià; l’ensenyament, on el valencià ha d’ocupar la centralitat (que no l’exclusivitat) de l’ensenyament, i bastir una xarxa comunicativa, de tipus local-regional, autonòmica i d'abast de comunitat lingüística, alternativa a l'actual, amb el valencià com a eina de treball”. Finalment, és important també no obviar el fonamental paper que poden tenir els mitjans de comunicació en l’ardu treball de revertir aquest allunyament de la nostra llengua dels seus àmbits naturals. Així, Miquel Àngel Pradilla els reconeix una importància “molt gran”, perquè situen la llengua en un “àmbit de formalitat que li atorga prestigi i referencialitat”, sense perdre de vista la difusió, sobretot dels mitjans audiovisuals, que són capaços de fer arribar la llengua “als llocs més recòndits, la difonen i impulsen l'adquisició d'habilitats comunicatives”.
El paper de l’AVL
Una de les institucions que han d’esdevenir cabdals per a aconseguir millorar la situació exposada és sense dubte l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El seu president de Foment de l’Ús i membre de la Junta de Govern, Honorat Ros, adverteix que “les dades de referència respecte a l’ús del valencià són molt complexes, perquè són molts els factors que hi intervenen” i matisa que “les dades globals són unes i les dades per territoris són unes altres”. Ros recorre a les enquestes de l’AVL del 2004 i les dos de la CEICE del 2010 i 2015 per a plasmar que el coneixement del valencià “s’ha incrementat en tots els aspectes”. Així, destaca el manteniment i millora en les diferents competències (oral, escrita i lectora), ja que en la del 2004 “només el 27% declarava saber llegir en valencià, i en la darrera del 2015 la xifra augmentà fins al 57,2%”. Tanmateix, l’acadèmic es fa ressò de l’autovaloració dels enquestats, ja que “es mostren dades negatives, minva la confiança en l’augment de l’ús del valencià”, perquè el percentatge de gent que afirma que el valencià s’usa actualment més ha baixat 13 punts percentuals respecte del 45% que reflectia l’enquesta del 2004. A més, també es mostra una dada que no convida a l’esperança, ja que els que creuen que s’usarà més en el futur han baixat un 13% respecte del 45% del 2004.
Façana del Monestir Sant Miquel dels Reis, seu de l'AVL. Foto: MsNice
Sobre el paper que ha de jugar l’AVL en aquest repte que suposa la lluita per la llengua, Honorat Ros recorda que l’Acadèmia, a més de ser la institució normativa lingüística del valencià, “té per funció conéixer la realitat sociolingüística i vetlar per l’ús normal del valencià i presentar alternatives de noves pràctiques per a la progressió en el seu ús”. Així, destaca l’elaboració de la Memòria anual, mitjançant la qual es fa arribar al Govern valencià “consells i propostes innovadores perquè el valencià siga la llengua pròpia de l’Administració”. Finalment, Ros defensa la tasca que fins ara ha fet l’AVL en defensa del valencià, i a més en moments tan durs com el tancament de la RTVV, quan va denunciar “la desaparició de la RTVV per incompliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i va reivindicar uns mitjans públics de comunicació i en valencià”; el continu suport als programes plurilingües "en què el valencià és llengua prioritària”, i sobretot perquè des de l’AVL s’ha potenciat “l’autoestima per la llengua pròpia i s’ha posat en valor la literatura i la llengua com a principal senya d’identitat”.
Perspectiva de futur
Amb aquest escenari és evident que urgeix una planificació lingüística amb un objectiu central innegociable: salvar la llengua. El repte és, ara per ara, molt important i sembla que els passos que s’estan fent des del Govern valencià van en la bona direcció. Cal ser conscients que les previsions diuen que durant el s.XXI desapareixeran el 80% de les llengües del món i no seria estrany que el valencià en fóra una de les afectades. No es pot defugir el fet que les diferents administracions no han sigut capaces d’executar una planificació lingüística adequada a les necessitats del valencià, és més, els darrers vint anys, de fet, s’ha patit una contraplanificació terrible que ha reduït l’espai lingüístic valencià cap a una zona on corre seriós perill de desaparéixer. És cert també que és el govern valencià el que ha de posar en marxa les mesures que, per repetides, tots coneixem i que es redueixen a fer visible la llengua en àmbits com ara la vida pública, les administracions públiques, l'educació o els mitjans de comunicació..., en això tots estem d’acord. Però també ha de desenvolupar un paper fonamental el mateix parlant que evita expressar-se en la seua llengua quan el context comunicatiu no es troba en la seua zona de confort, perquè si continua aquesta por, aquesta inseguretat, que ningú dubte que ens quedarem sense llengua. Potser ha arribat l'hora de canviar els arguments de per què hem arribat a aquesta situació per les propostes i l'acció decidida, per l'assertivitat i, sobretot, per la voluntat ferma de tornar a escoltar el valencià a totes les contrades del nostre país.
Entrevista al president de les Corts Valencianes, Enric Morera
El País Valencià viurà avui un 25 d’Abril d’intens contingut polític i reivindicatiu en l’àmbit institucional. Les corts atorgaran per primera volta el premi Guillem Agulló i s’hi farà un acte per a bastir un front comú contra l’infrafinançament. Per analitzar el simbolisme d’aquesta diada, parlem amb el president de les Corts Valencianes, Enric Morera (Oliva, 1964). Morera recorda l’alegria que va sentir quan el parlament va homenatjar Guillem Agulló. ‘Finalment les institucions valencianes feien costat al poble’, afirma. En aquell moment es va començar a gestar un premi que ha de ser un ‘reconeixement a les persones i les entitats que lluiten contra els delictes d’odi, de xenofòbia i de racisme’. Enguany, el guardonat és Daniel Sanjuan, a títol pòstum.
El president parla molt clar sobre l’acte per a reivindicar un finançament just: ‘El maltractament és estructural. Ha arribat el moment de plantar-se i dir fins ací hem arribat.’ Considera que el model territorial de l’estat espanyol s’ha esgotat i que calen solucions immediates per a reparar un greuge històric que és ‘la causa de l’empobriment del poble valencià’. Morera també demana coherència als representants polítics del PP i Ciutadans que van signar la declaració institucional contra l’avantprojecte de pressupost de Mariano Rajoy i que avui boicotaran l’acte de les corts. ‘Com més unitària siga la resposta [al govern espanyol] millor’, rebla.
—Per què un premi Guillem Agulló? —Perquè va ser una víctima. Un jove assassinat per les seues idees polítiques en un context molt determinat. Vam considerar oportú, després de l’homenatge a les corts, de fer un reconeixement a les persones i les entitats que lluiten contra els delictes d’odi, de xenofòbia i de racisme. Per desgràcia, el País Valencià, segons l’informe Raxen del Parlament Europeu, és la regió europea on l’índex d’agressions d’aquesta mena de delictes és més alt.
—Què vau sentir el dia de l’homenatge? —Vaig sentir que es feia una reparació. Finalment les institucions valencianes feien costat al seu poble. Vaig sentir alegria i que es feia justícia. Una cosa que no ha passat amb el seu assassí, que continua impunement present en les nostres vides. Com s’ha vist fa poc en el cas Pànzer.
—Per què s’ha escollit DanielSanjuana títol pòstum? —De Daniel Sanjuan, se’n reconeix el compromís i l’activisme en defensa dels drets humans i de les llibertats. Era advocat de causes i persones perseguides. Les entitats i organitzacions que vam consultar ens van suggerir que era la persona indicada per a rebre el guardó.
—Avui les corts també reivindicaran en un acte un finançament just. Què passarà si Mariano Rajoy acaba aprovant un pressupost que perpetua l’infrafinançament? —Les Corts Valencianes, en una declaració institucional, han rebutjat aquest avantprojecte de pressupost. Hem decidit d’activar mecanismes perquè tots junts, al País Valencià, intentem corregir el greuge que tenim any rere any pel que fa al finançament . En eixe sentit, les corts fem la nostra faena per a representar els interessos dels valencians. Personalment, estic molt content que tots els grups hagen mostrat rebuig al pressupost.
—Ara però el PP el boicotarà l’acte i Ciutadans s’ha dividit… —Cal valorar la declaració com un pas positiu que s’ha fet. A partir d’ací, com a president de les corts, demane coherència amb allò que s’ha signat. Jo no puc entrar en la dinàmica de cada grup parlamentari, però l’acte es farà i servirà per a abordar un problema que no es pot negar: el model territorial de l’estat fa aigües. I això és gravíssim. Hem de cercar una solució de seguida, perquè l’infrafinançament és una situació perjudicial que s’eternitza i és la causa de l’empobriment del poble valencià.
—Hi haurà una resposta a l’altura del greuge històric? —La fórmula, perquè se’ns respecte i se’ns faça un tracte just, haurà de ser decidida en l’àmbit dels grups parlamentaris i el conjunt de la societat valenciana. Com més unitària sigui aquesta resposta, millor. Però és clar que haurà de traduir en accions concretes una indignació que no para de créixer. El maltractament és estructural i ha arribat el moment de plantar-se i dir: ‘Fins ací hem arribat.’
—I creieu que aquesta indignació pot desembocar en un procés com el català? —No ho sé. Jo només sé que cada poble, cada país, ha d’escollir el seu camí per cercar solucions als seus problemes en el context europeu, de l’estat i el seu propi àmbit. Tanmateix, crec que són dos processos bastant diferents.
—Ahir Ciutadans va rellevar Alexis Marí del seu càrrec de portaveu del grup a les corts per haver criticat el pressupost de Rajoy i voler assistir a l’acte d’avui. Us esperàveu aquesta reacció? —No en sé la causa exacta, del relleu. A les corts, no se’ns ha comunicat. En tot cas, puc dir que la posició del senyor Marí i part del grup parlamentari de Ciutadans és la correcta. Defensen el principi d’igualtat i reclamen allò que és just per als valencians. No reclamen cap privilegi. Si aquesta és la causa del cessament, no em sembla justa. Però al capdavall és el partit, que ha de determinar que fa amb els seus representants.
Mallorquinisme, autonomia, estat, confederació, nació catalana, república, independència, Països Catalans... són alguns dels seus referents.
Sinopsi
Visca Mallorca lliure! és el crit històric, la divisa que uneix les persones i col·lectius que treballen amb l’objectiu de fer de Mallorca un país de gent lliure i feliç. Tomeu Martí converteix aquest crit en una crida a pensar i preparar el futur de Mallorca amb els màxims nivells de sobirania i benestar col·lectiu.
El mallorquinisme polític, des dels seus inicis, ha cercat sempre un encaix entre els territoris històrics dels Països Catalans i ha proposat el màxim d’autogovern. Un debat sobre Mallorca, mallorquinisme, autonomia, estat, confederació, nació catalana, república, independència, Països Catalans, llibertat... són alguns dels referents que planteja aquest treball.
És l’oportunitat per proposar la construcció d’una república al servei dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, confederada amb la resta de territoris de la Nació Catalana. Ha arribat el moment de fer de Mallorca el millor país del món. Tomeu Martí, amb el bagatge que li atorga l’experiència d’activista, selecciona les eines més efectives per enllestir aquesta meta.
Com diu la diputada de la CUP Anna Gabriel en el pròleg del llibre, «agafeu el llibre, llapis en mà, i treballeu el país».
Tomeu Martí Florit
(Palma, 1969)
Ha treballat com a periodista a S'Arenal de Mallorca, al diari El Punt, al setmanari La Nau i a la revista Quatre Illes. Ha col·laborat en una vintena de publicacions més. Actualment, és col·laborador habitual de la revista El Mirall, de Diari de Balears i de Tribuna Catalana, i és director de la revista de Son Sardina Coses Nostres. Ha publicat els llibres d’assaig La lluita contra el servei militar a Mallorca (1995) i SUS Mallorca, manifest de futur (2006); els llibres de poemes Vocabulari del plor (1994), Quaranta-nou dies amb Nausica (1998) i Retorn a la utopia (2001); el recull d’articles Articles salats (2004), i els opuscles Amb la mà esquerra contra la guerra (2003) i Per la refundació del nacionalisme a Mallorca (2004). També ha participat en els llibres col·lectius Es prega que tanqueu les portes de l’ascensor (1994), Poetes de Mallorca per la Llengua (1999), Paraula de poesia (1999), Diguem No (2005), Països Catalans en plural (2005) 13 x 3, poesia perifèrica (2006). Paradís topical (2007). El grup de música popular Al Mayurqa va musicar el seu poema «Adéu amic!». Llibertat i llengua, 100 reflexions sobre el català a les Illes Balears (2010), La revolta dels enllaçats (2013) i Visca Mallorca lliure! (2017).
El sumari és prou indicatiu i explicit
PRÒLEG, 9 PRESENTACIÓ, 13 INTRODUCCIÓ, 19 La Revolució dels Somriures, 20 I les Illes Balears, què?, 22 GIRANT LA ULLADA CAP ENRERE, 25 La Transició, 27 L’autonomia, 29 Però, hi ha hagut mai autonomia?, 31 Una autonomia del 20%, 32 El final de l’autonomia?, 32 EL MALLORQUINISME, MOTOR AMB ENERGIA POSITIVA, 35 El mallorquinisme i la Nació Catalana, 35 MALLORCA AVUI, 47 ESPOLIACIÓ ECONÒMICA O TRACTE COLONIAL, 49 Espoliació amb ales, 51 Els ciutadans de les Balears pateixen les conseqüències
d’aquest espoli, 51 Aquesta és la seva unitat?, 52 Espanya és una ruïna, 53 Espanya no té remei, 54 Països Catalans: El mateix tracte colonial, 55 És molt senzill, digau-li Països Espoliats, 55 LA NACIÓ CATALANA, 57 Som Països Catalans, 57 Reptes comuns, 60 SENTIT COMÚ, 61 El sentit comú del Corredor del Mediterrani, 62 Països Catalans en present, 63 CIUTADANS DE MALLORCA I DE LES BALEARS NECESSITAM UN ESTAT,
65 El nou Estat català, voldrà ser l’Estat que no ha estat
l’espanyol?, 66 El no ja el tenim, 67 CENT RAONS PER DIR Sí LA INDEPENDÈNCIA, 69 EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ, INSTRUMENT DE PAU, CLAU DE LA
LLIBERTAT, 75 L’autodeterminació arreu del món, 76 Els propers referèndums d’autodeterminació, 79 UN FULL DE RUTA CAP A L’AUTODETERMINACIÓ, 81 UN NOU SOBIRANISME, 85 Un sobiranisme social, 88 UNA AGENDA PER A LA LLIBERTAT, 89 El full de ruta del sobiranisme mallorquí en dotze passes,
92 LA INDEPENDÈNCIA ÉS UNA REVOLUCIÓ, 95UNA REPÚBLICA AL SERVEI DELS MALLORQUINS I LES MALLORQUINES,
97 Independència per millorar-ho tot, 98 UNA REPÚBLICA CONFEDERADA, 99 FACEM DE MALLORCA EL MILLOR PAíS DEL MÓN!, 101 ANNEXOS Taula rodona del Grup Blanquerna, 105 Discurs al Pi de les Tres Branques, 110 Discurs de presentació de la campanya SUS Mallorca, 114 Catalunya és una nació?, 118 Així serà la llibertat, 119 Qualsevol nit, sortirà el sol, 121 Discurs amb motiu de la consulta del 9N, 123 Discurs amb motiu de la Diada de Catalunya del 2016, 125 Per un mallorquinisme grafènic, 127
