Carta a un botifler sobre la llengua (Xavier Roig)

FONT: Carta a un botifler sobre la llengua (Xavier Roig)

(Nota prèvia: volia començar amb un “Malvolgut botifler”, però predisposaria negativament. Tampoc un “Benvolgut...” em sembla honest, car no et tinc en cap estima.)

Xavier Roig

No pretenguis confondre l’article. És tan probable que siguis catalanoparlant com castellanoparlant. De la mateixa manera que tant pot ser que siguis descendent de trenta generacions de catalans com que hagis arribat ahir. Per tant, no pretenguis fer passar aquest article pel que no és, tot utilitzant una de les distraccions a les quals, darrerament, esteu habituats els botiflers quan algú practica el catalanisme: acusar-me de xenòfob. Dit això, voldria centrar-me en el tema del català -vull ser precís, perquè amb tu em cal ser-ho: parlo de la nostra llengua.

Està de moda entre els partits que t’agraden (el PP i Ciudadanos, sobretot, però segur que n’hi ha d’altres) anar escampant a tort i a dret que el castellà ha estat, tradicionalment, llengua habitual entre els catalans. De fa segles. A cop de repetir-ho pot ser que t’ho hagis arribat a creure. Però tu saps, perfectament, que aquesta asseveració és falsa. Per això la vostra figura, la del botifler, és tan odiosa: fereix els sentiments més íntims, com és el de fotre’s de la llengua materna, amb arguments falsos, amb mentides descarades. Ep, no ho dic jo només, us qualifica en Coromines quan defineix el mot botifler : “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

Un dels meus avis va néixer a Sarrià, encara que la seva família provenia del País Valencià -això que vosaltres en dieu Comunidad Valenciana, i ell no hauria entès a què treia cap una denominació tan idiota-. Ja veus que no va néixer als antípodes. Tampoc en un indret aïllat del país, als Pirineus per exemple. Va néixer dins d’una àrea metropolitana important. Doncs bé: ¿vols creure que sempre va parlar català i va morir amb serioses dificultats per enraonar en castellà? No et pensis pas que era un tarat nacionalista -del virus del separatisme me n’he infectat jo solet-. Senzillament, va actuar tota la vida amb la naturalitat que exigia l’entorn. No va fer servir gaire el castellà pel simple fet que no el va necessitar -almenys fins que ja va tenir una certa tercera edat, quan el va agafar la gran immigració dels setanta; ah, perdona, me n’oblidava, i quan els feixistes l’hi obligaven.

Jo mateix, de petit, a Tarragona (aquesta rebregada ciutat que ara creieu que és un feu vostre), sempre vaig utilitzar el català, ja que el castellà era cosa rara. Només l’utilitzava gent generalment inadaptada o bé funcionaris invasors vinguts amb Franco. Els immigrants, en general, parlaven català. Per això, sense la maldat demagògica que després se li ha volgut donar al mot (sobretot el PSC, amb Joan Manel Serrat al capdavant), tothom qualificava aquells inadaptats de “xarnegos”. Però, insisteixo, eren minoria i amb supèrbia invasora.

No crec que al meu avi ni a mi ens puguis prendre per illetrats -almenys del tot-. Guaita què escriu Orwell a Homenatge a Catalunya : “La cosa se’m complicava més encara pel fet que els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari que em treia de la butxaca quan em trobava en algun conflicte”. O quan escriu: “Però desafio qualsevol a torbar-se de cop i volta barrejat amb la classe obrera espanyola -potser hauria de dir classe obrera catalana, perquè, a part d’uns quants aragonesos i andalusos, només vaig tractar amb catalans-...”

Generalment, els de la vostra raça apel·leu a la llibertat d’elecció i al darwinisme lingüístic. Demaneu llibertat després d’haver poblat el país de castellà per la força, amb prohibicions a l’ús del català i amb la intrusió d’innombrables mitjans tècnics (televisions incloses). I sempre hi haurà algú important que jugui el vostre rol -“ nunca fue el castellano lengua de imposición”-. Per això, repeteixo, resulteu insultants. Perquè considereu com a bons, accepteu com a vàlids i dignes, els que han comès genocidi cultural. També els seus mètodes, que preteneu obviar.

Ara vénen eleccions diverses. Tornareu a escarnir la pobra llengua catalana. Mentireu, malgrat saber que ho feu. I no pas per defensar una idea política, sinó per destrossar un país. I això, repeteixo, és un fet odiós.

Sense res més a dir-te, per ara, espero que les coses et vagin tan malament com sigui possible. Cordialment, esclar.

La nostra fragmentació

Font: La nostra fragmentació - Ara.cat

Publicat al diari Avui el 30 de juny del 2008.

L’AUTOR

Joan Tudela

Joan Tudela va néixer el dia 4 del mes 4 d’un any acabat en 4. Número preferit? El 4, naturalment. Ofici? Professional de la paraula. Val a dir que ha tocat totes les tecles com a periodista i també en el camp professional de la llengua. És autor de llibres periodístics, d’estudis sociolingüístics i d’obres d’assaig i d’aforismes. Ha publicat centenars d’articles a diaris i revistes. Amb la seva producció escrita, ha guanyat els premis Francesc Layret, Ciutat de Barcelona, Gaziel, Jaume Ciurana, Federació d’Ateneus, Serra i Moret i el premi Recull de retrat literari. Al blog Anys d’aprenentatge, hi reedita articles seus.

No hem d’estar sempre a la defensiva, des del catalanisme lingüístic; no hem de deixar que els del Manifiesto ens marquin l’agenda, mentre dels nostres problemes de debò ni en parlem.

La fragmentació administrativa de la nostra àrea idiomàtica és un fet i és un problema. Andorra, Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer i el Carxe: vuit situacions ben diferents, legalment, des de l’òptica sociolingüística i pel que fa a la consciència de la unitat de la llengua.

Vet aquí el que hauria de ser un dels nostres lemes nacionals: contra la fragmentació, vertebració. Tenim la sort que Internet, el gran espai virtual de la nostra època, és extraterritorial, de manera que la nostra fragmentació administrativa no l’afecta. La instauració, a més, del domini .cat ha representat un reconeixement important de la llengua catalana a la xarxa. Tots els espais que s’hi expressen en català –webs, diaris digitals, etcètera– formen el país català a la xarxa.

El mal, però, és que hauríem d’haver vertebrat un mercat cultural compartit i un espai complet de comunicació compartit i no ho hem fet. Els llibres, el teatre, la cançó en català haurien de tenir com a espai propi tot el nostre àmbit lingüístic. Però sobretot hauríem de tenir una premsa, una ràdio i una televisió en la nostra llengua adreçades a tota la gent que viu de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El dilema de les llengües minoritzades com la nostra és o substitució o normalització, en paraules d’Aracil. Hi podríem afegir que en el nostre cas el dilema és també o fragmentació o vertebració.

També aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.

Cartografia, ideologia i poder

FONT: Dimarts presentació a L'Espai VilaWeb de 'Cartografia, ideologia i poder' - VilaWeb

Autor/s: Vicent Partal

Dimarts presentació a L'Espai VilaWeb de 'Cartografia, ideologia i poder'

El llibre de Rafael Company estudia com representen el nostre país els atles del Touring Club italià

Rafael Company, historiador i primer director del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, publica un estudi llaminer sobre els mapes etno-lingüístics del Touring Club italià. Pren un esment especial en la manera com representen els 'catalani'. 'Cartografia, ideologia i poder', un volum extraordinàriament editat per Publicacions de la Universitat de València, es presentarà aquest dimarts 17 de març a les vuit del vespre a l'Espai VilaWeb de Barcelona.

En la presentació prendrà part el propi autor, acompanyat de Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya, Antoni Durà, professor de geografia de la UAB i el director de VilaWeb Vicent Partal.

Entrevista amb Rafael Company:

—Per quin motiu aquesta obsessió amb uns mapes concrets, els del Touring Club Italià?

—Cal entendre el context en què naixen aquests mapes. Arriben en un moment en què molta gent té la voluntat de posar Itàlia a l'altura dels altres gran països europeus en tots els terrenys. També en el cartogràfic, en què Alemanya era la gran referència. Ells volen que Itàlia siga reconeguda pels seus atles i això fa que acaben creant una cartografia excelsa, molt recognoscible. Amb una característica interessant: aquells italians són molt nacionalistes i saben que perquè els italians estimen Itàlia els calen mapes que ensenyen Itàlia als italians. Que mostren una certa idea d'Itàlia. Però que alhora els siguen útils per a moure's pel país. Tot plegat els impel·leix a tenir una divisió cartogràfica de primera línia, que és senzillament admirable.

—Però com hi vau arribar?

—Per internet, és clar! Un dia a DavidRumsey.com, que és una web de col·leccionisme de mapes impressionant, vaig veure els mapes etnolingüístics del Touring Club i em va colpir la seua acuradíssima cartografia, la forma tan subtil i ben pensada que tenien de representar els diversos pobles i les seues subdivisions… Després vaig descobrir els llibres d'Eduardo Boria, especialment 'Cartografia e Potere' i una cosa va anar portant una altra. Boria estudia els atles italians del segle XX i el que explica és impressionant. En aquest sentit cal entendre que el meu llibre és completament guiat: per Josep Vicent Boira ací i pels meus referents italians Boria i Claudio Cerreti, autor de 'Geografia e minoranze'. Ells dos sobretot representen la geografia crítica. La geografia ha estat qualificada sovint de freda, allunyada de les pulsions i les passions, però això no és cert. Només cal entendre com i per què es fan els mapes!

—Algú va dir que si vols fer un país només necessites un mapa i una bandera…

—En l'imaginari col·lectiu dels estats els mapes tenen una transcendència enorme. Els posen a les parets de les escoles, ara apareixen quan expliques l'oratge per televisió. És evident, per tant, que és amb allò que t'has d'identificar. I si els mapes dels estats constituïts juguen a favor d'ells passa a l'inrevés amb els mapes etnolingüístics, que hi juguen a la contra. S'ha arribat a dir que l'auge dels nacionalisme no hauria estat possible sense el recurs a la cartografia. Les masses, la ciutadania necessita els mapes per a representar-se ella mateixa. Això els fa tan determinants.

—A la Itàlia del període que estudieu tampoc no devia ser fàcil, tot plegat.

—Precisament és molt interessant de veure com, en els atles del Touring, els algueresos i les altres minories nacionals hi figuren entre el 1927 i el 1939. I és quasi més interessant encara de veure com després el feixisme els esborra de la cartografia. Hi ha la ideologia i hi ha el poder al servei d'una manera d'entendre Itàlia.

—Però vós no en devíeu veure gaires, de mapes etnolingüístics, de xiquet…

—L'absència d'aquests mapes en la formació escolar ja és una opció ideològica! Jo vaig anar a escola en el tardofranquisme i de mapes etnolingüístics simplement no n'hi podia haver. El règim no hauria pogut suportar-ho. A tot estirar, algun mapa de les llengües d'Espanya i tan pocs com fos possible. Però la cosa trista és que les escoles d'avui dia continuen igual.

—Quina és la diferència entre un mapa lingüístic i un d'etnolingüístic?

—El mapa d'una llengua és més objectiu. El mapa etnolingüístic obliga l'autor a fer una tria. Aquests què són? I aquells? Com és normal, la llengua marca molt. Però no únicament. Els mapes del Touring Club, per exemple, identifiquen als Balcans els musulmans que parlen serbocroat i els fan aparèixer a banda, per exemple. Vist des d'avui, qui pot dubtar que aquesta és una distinció de pes? Però en l'època els cartògrafs, els geògrafs, van haver de triar si els feien aparèixer o no. Ho van encertar.

—El vostre llibre, però, va més enllà, en la intenció. Parleu dels mapes de Touring Club, però centrant-vos en la visió que tenen dels valencians, dels catalans…

—Perquè, havent viscut la Batalla de València, sempre m'ha interessat molt la visió exterior sobre nosaltres. Com a valencià visc en el problema i vull saber, amb independència dels debats endògens, com ens veuen des de fora.

—I?

—Bé, la cosa més clara que es pot dir és que generalment ningú no trenca el cordó entre València i Catalunya. En tot cas trobes gent que, benèvolament, ens inclouen junts en l'espai occità, francès fins i tot. I evidentment hi ha la cartografia espanyolista on desapareixem els uns i els altres, també junts. Però és que la cartografia espanyolista ha arribat a fer desaparèixer en alguna ocasió els bascos i tot, que, des del punt de vista ètnic, és una autèntica animalada.

—Els de fora veuen aquest tronc comú entre Catalunya i el País Valencià amb facilitat, però si els de dins no el volen veure…

—Però és que els de dins no han vist mai aquests mapes! Quanta gent comprava atles a València? Atles estrangers, vull dir; de qualitat. La gent no ha tingut l'oportunitat de veure aquests mapes i crec que és important que siguen vistos. La visió des de fora no crec que canvie la visió des de dins, però segur que fa entrar el dubte. La cartografia que ens ha arribat als valencians és molt limitada, sovint traduccions d'Agostini i prou. I allà, a l'Agostini, que era la casa preferida dels feixistes, hi ha l'Espanya més Espanya i prou. Gens de pluralitat.

—Doneu-me una cartografia i canviaré un país?

—No. Només es tracta d'intentar que gent que té molts apriorisme es mire tot això i dubte. Que es demane raonablement com és que passa. 

—Kaplan ha posat de moda tot això del retorn de la geografia. Els valencians som uns hiperhistoriats: ens convé més la geografia?

—La història és més del segle XIX que la geografia, que és molt del segle XXI. Què veus ara a internet? Mapes de tot! Jo sóc educat en la història com a pilar de meditació, però la geografia ja es veu que és molt important. Boira, Vinyoles… molts debats valencians tenen una expressió geogràfica potent. La presència o l'absència del corredor mediterrani, per exemple, no dibuixen models de país o d'estat on són molt visibles els beneficis o les càrregues?

—A l'hora d'escriure un volum com aquest sou conscient que hi haurà qui el llegirà també com un canvi ideològic respecte del que va representar Rafa Company temps arrere? A la portada hi ha ben recognoscible un mapa dels Països Catalans…

—Jo crec que sempre he estat un indubtable nacionalista valencià catalanòfil. I la meua lleialtat sempre ha tingut com a nucli central el País Valencià. No hi veig cap problema per aquesta banda, doncs. Siga com siga, jo no he mirat mai cap a ponent. Ni ho he fet ni ho faré, que simplement no em naix.

—És difícil d'acabar aquesta entrevista sense demanar-vos com us sentiu davant una publicació tan exquisida com la que ha fet Publicacions de la Universitat de València. Aquest llibre és un objecte bellíssim…

—Estic emocionat, pràcticament sense paraules. El volum causa admiració a Itàlia i això és molt important per mi. La maqueta, el tractament del color, la reproducció adequada de cada mapa… són tants detalls! Publicacions de la Universitat de València és un orgull per al País Valencià i ara, treballant per fer aquest llibre amb bibliotecaris de tot el món, he constatat que és una editorial coneguda i reconeguda en tots els continents. El premi que em va atorgar la Societat Coral el Micalet em va permetre de fer el llibre però he de reconèixer, i ho faig de gust, que els professionals que l'han editat l'han fet créixer, molt.

A LA FRANJA EN CATALÀ. EL DEMÉS SÓN ROMANÇOS!!

Ajuda’ns a portar a Europa l’intent d’acabar amb el català a la Franja!

Volem fer sentir la veu de la Franja al Parlament Europeu, i per fer-ho necessitem la vostra ajuda:

Clica aquí per signar: http://www.estimoelcatala.cat/

Mallafrè i Larreula: 'No cal que el català sigui oficial; n’hi hauria prou amb dir que és la llengua de Catalunya'

Publicat en Reus Digital dijous 19 de febrer del 2015

http://reusdigital.cat/noticies/reus/mallafre-i-larreula-no-cal-que-el-catala-sigui-oficial-nhi-hauria-prou-amb-dir-que-es
L’escriptor, Enric Larreula, i el lingüista, traductor i membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Joaquim Mallafrè, han defensat a LANOVA Opinió d’aquest dijous que més que deixar escrit que el català sigui o no oficial en la futura Constitució catalana més determinant pel futur de la llengua és l’actitud dels catalanoparlants, especialment els del Principat, que han abaixat la guàrdia i bona part dels quals no són conscients del perill de substitució lingüística per part d’una llengua dominant com el castellà.

Per Larreula una bona solució seria que “la Constitució digui simplement que el català és la llengua de Catalunya. Que digui que és oficial no salvarà el català. I, a més, si té el caràcter oficial ens trobarem que hi haurà qui defensarà que el castellà, per exemple, també ho sigui”. Mallafrè ha posat com a exemple la pardoxa del gaèlic, que malgrat tenir un estat darrere com Irlanda ha acabat minoritzat fins a tal punt que la majoria d’habitants del país ni tan sols el reconeixen.

Podeu escoltar la tertúlia sencera aquí:

• Enric Larreula i Joaquim Mallafré
• 
  

CASTELLA ENS SEGUEIX OCUPANT I ATACANT.

Espanya intensifica la temporada de caça contra el català

Cinc atacs contra la llengua catalana en una mateixa setmana

---

A continuació els presentem cinc casos d’atacs contra la llengua catalana que han tingut lloc en el decurs d’aquesta setmana. La voracitat de l’Estat no té límits a l’hora de llençar els seus tentacles contra la llengua catalana, per molt que els defensors del bilingüisme s’entestin a fer veure que el castellà està en perill d’extinció al Principat.

'Àrea privada de caça'... contra el català

© Flickr de Bellwizard

FONT:

Divendres, 6 de març de 2015

La Plataforma per la Llengua denuncia que una advocada és vexada en un Centre d’Internament per la policia espanyola per parlar en català. “Aquí se habla en castellano. Aquí tiene Vd. que hablar en castellano y no en catalán. Estamos en unas dependencias españolas y aquí se habla español y punto”. (Directe!cat)

Divendres 6 de març de 2015

El portal de notícies Vilaweb denuncia el cas d’un testimoni de Sabadell que responia des de Brussel·les un parell de preguntes, per ser enviades al jutjat de Sabadell, i així evitar el desplaçament. El consolat espanyol a Brussel·les en va denegar la tramitació per estar en català.

Dimarts 10 de març de 2015

La Plataforma de la Llengua denuncia, al webestimoelcatala.cat els atacs del govern d’Aragó a la Franja, on pretén substituir el català per la denominació inventada LAPAO. (Directe!cat)

Dimecres 11 de març de 2015

El Punt Avui recull en una carta el vergonyós cas de l’anul·lació de sis llicències per part de la Federació Catalana de Futbol, negant el permís per a jugar a sis nens per no haver portat l’empadronament conjunt en castellà.

Dijous 12 de març de 2015

El Diari Segre recull el cas d’una família de Miralcamp que volia fer el DNI als seus dos fills d’un i tres anys, però els funcionaris els ho van negar perquè el certificat de naixement del registre civil i el d’empadronament estaven en català. Hi han hagut de tornar aquest cop amb la documentació en castellà.

CRIDA A LA MOBILITZACIÓ A LES ILLES

L’STEI crida a la mobilització arreu de les Illes contra la LOMCE

el sindicat afirma que "el nou acte d'autoritarisme dictatorial del Govern Bauzá amb el que vol seguir fustigant a la comunitat educativa ha de ser contestat".

El sindicat STEI ha proposat avui la convocatòria de concentracions el dia 25 de març a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera contra l'aplicació de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE).

L'STEI afirma que "el nou acte d'autoritarisme dictatorial del Govern Bauzá amb el que vol seguir fustigant a la comunitat educativa ha de ser contestat".

En opinió d'aquest sindicat, l'aplicació de la LOMQE per via d'urgència tindrà greus conseqüències organitzatives, pedagògiques i laborals.

Des del sindicat asseguren que "som molts els col·lectius que hem demanat la derogació de la LOMQE i, en qualsevol cas, l'ajornament de la seva aplicació, però el Govern del PP ignora de manera continuada les nostres propostes, es mereix una resposta contundent".

Per això, l'STEI convida a la resta de sindicats de la Junta de Personal, a les assemblees de Docents de Mallorca i Menorca, a la Coordinadora de Professorat Preocupat d'Eivissa, a les famílies, alumnes i a tota la societat en general a sortir novament a carrer i concentrar el dia 25.

[Vídeo] Muixeranga en defensa del patrimoni natural i cultural del PV

Al voltant de 300 persones, un centenar d'elles de la Nova Muixeranga d'Algemesí, s'han donat cita al Pont de Ferro d'Alzira per reivindicar de manera conjunta el nostre patrimoni natural i el nostre patrimoni cultural

Fotos: Xúquer Viu / Nova Muixeranga

---

FONT:

---

Notícies relacionades

• 06.03.2015. El Xúquer es mor! Fem pinya pel Xúquer!
• 06.03.2015. Xúquer Viu i Nova Muixeranga fan pinya pel Xúquer aquest dissabte

---

Xúquer Viu i la Nova Muixeranga d'Algemesí, amb el suport de nombrosos ciutadans i representants de diversos partit i entitats socials del País Valencià, han unit forces aquest dissabte en Alzira per a fer, literalment, pinya en defensa del patrimoni natural i cultural valencià alçant una torre humana de cinc altures.

Aquest matí, al voltant de 300 persones, un centenar d'elles de la Nova Muixeranga d'Algemesí, s'han donat cita al Pont de Ferro d'Alzira per reivindicar de manera conjunta el nostre patrimoni natural i el nostre patrimoni cultural.

Des del Pont de Ferro, una cercavila-manifestació ha baixat a la vora del riu fins situar-se en un punt on els membres de la Nova Muixeranga d'Algemesí i altres desenes de persones han fet pinya per alçar una magnífica torre de 5 altures a la vora del riu. Posteriorment, la Nova Muixeranga d'Algemesí ha format una línia de torres menudes amb xiquets, a la vora del riu, amb la bandera de Xúquer Viu, sostinguda en alt.

Els membres de la Nova Muixeranga d'Algemesí portaven de la mà d'un grup de xiquets una pancarta amb el lema de "Xúquer Viu", mentre que els membres de la Coordinadora de Xúquer Viu sostenien una altra pancarta amb el lema "El Xúquer no es ven".
 

La imatge de la Nova Muixeranga en el marc del principal riu dels valencians, col·laborant amb Xúquer Viu, és una crida als riberencs i valencians per lluitar pel futur del nostre riu.

La sobreexplotació del Xúquer en les últimes dècades, el mal resultat del nou pla de conca aprovat el passat mes de juliol i les amenaces del canvi climàtic amb una reducció significativa dels cabals en els pròxims anys, urgeixen a la mobilització social per evitar una situació irreversible del Xúquer, segons els organitzadors d'aquesta concentració.
 

Imatge dels participants en la concentració celebrada aquest dissabte a Alzira.

Des de l’any 2011, la Nova Muixeranga forma part del Patrimoni de la Humanitat. Però el riu Xúquer ja ho era molts anys més enrere. Hui, la Nova Muixeranga ha posat les seues mans, junt amb les de Xúquer Viu, al servei del Xúquer, perquè som conscients que sense el riu no es poden concebre igual les nostres torres. En les teues mans està que el riu no es transforme en una pudenta claveguera a cel obert.
 

Xúquer Viu i la Nova Muixeranga d'Algemesí, amb el suport de la ciutadania i representants de diverses entitats i formacions d’esquerra del País Valencià, han unit forces per fer literalment pinya en defensa del nostre patrimoni natural “i d’un riu Xuquer, que s’està morint”.

Representants de la Nova Muixeranga denunciaven, ja abans de l’acte, que “el Xúquer es mor” i que “després de res valdrà, quan arribe el moment, mirar cap a un altre costat com si en nosaltres no anara la cosa” ja que “uns perquè, com a sangoneres, han xuplat a conveniència i profit fins deixar-lo ben mortet i eixut” i altres, “els  polítics, que ho han permés”.
 

A més, a més, al nou Pla de Conca del Xúquer, “es reparteix més aigua de la que realment porta el riu”, gràcies a la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental. A més, els representants de la Nova Muixeranga d’Algemesí denuncien que la ciutat de València “gasta tres parts d’aigua del Xúquer per cada part que ho fa del Túria”. “I per rematar el saqueig, aigua al Vinalopó al servei dels interessos més obscurs de la cobdícia humana, d'aquells que es fan servir de corrupteles per fer honor al seu cor “negre i pelut”. “Si tots i totes ens posem mans a la feina sense perdre un segon més –subratllaven-  ni una gota més, el Xúquer és més que un riu” ja que “és patrimoni de tots i ens identifica com a poble”.
 

 

 

Degeneració lingüística

Font: http://www.nuvol.com/opinio/degeneracio-linguistica/

Eugeni S. Reig. València. 

/ 3.03.2015

“Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una llengua subordinada”

(Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol del 2009)

¿Degeneren les llengües? Hui en dia sí que degeneren. I molt. I les que, com la nostra, estan en una situació de feblesa manifesta, encara degeneren més i ho fan, per a desgràcia nostra, molt més ràpidament que les que tenen una posició més sòlida, més forta, més segura. Tots hem sentit dir moltes voltes allò de “les llengües no degeneren, les llengües evolucionen”. Això, que ha sigut veritat al llarg de la història de la humanitat fins fa poc més de mig segle, ara ja no és pas veritat. Ara sí que degeneren les llengües. I tant que degeneren.

Joan Solà

Evolucionar és canviar gradualment, mudar de manera lenta, continuada. Els canvis que es produïxen en una evolució no són, per regla general, ni bons ni roïns, no tenen connotacions positives ni negatives. Són únicament i exclusivament canvis, només canvis i res més que canvis. A més, com que són molt lents, el canvis evolutius no arriben a notar-se en períodes relativament curts i, per tant, una persona difícilment arribarà a apreciar cap canvi evolutiu –lingüístic o de qualsevol altre tipus– al llarg de la seua vida. Els canvis es noten al cap de molts anys i, en no pocs casos, d’alguns segles. Degenerar, al contrari, implica sempre evolucionar a pitjor, mudar-se en més roín. La degeneració sempre té connotacions negatives, sempre implica empitjorament, degradació, descomposició, desfiguració, deformació, deturpació, corrupció, perversió. Degenerar significa canviar a pitjor, perdre les qualitats que es consideren pròpies d’alguna cosa, que la caracteritzen i la diferencien de la resta. A més, les evolucions sempre són lentes, molt lentes. Les degeneracions, en canvi, solen ser ràpides. En alguns casos, malauradament, són rapidíssimes.

Totes les llengües les han fetes els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-les. Contínuament s’han produït canvis i més canvis i la manera de parlar ha anant mudant, evolucionant. Però això, els parlants, ho han fet sempre de manera inconscient, involuntària. El poble a poc a poc ha anat modelant la llengua i ha creat les lleis que la regixen, lleis que, posteriorment, els gramàtics han estudiat i han codificat. Però els gramàtics no han creat la llengua, no se l’han inventada, només l’han estudiada, l’han analitzada, l’han descrita i l’han exposada. I l’han codificada, és a dir, han elaborat una normativa lingüística. I eixa normativa l’han elaborada, com no podia ser d’altra manera, per inducció, és a dir, partint de l’ús real de la llengua, i no per deducció, partint d’un ús hipotètic ideal però no real.

Però les lleis que fan que parlem la llengua d’una manera determinada han nascut del poble i els que tenien el poder que dóna la intel·ligència, els coneixements, els diners o la força –els intel·lectuals, els savis, els reis, els nobles, els grans propietaris, els banquers, el clero, els militars, etc.– sempre han parlat com parlava el poble. Les lleis lingüístiques internes –digueu-ne regles o normes si us fa més feliços– que contenia implícitament una llengua i que, per tant, emanaven del poble, les acceptaven els poderosos i les feien seues. La llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents, d’una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés. Però eixa democràcia de fluir la llengua de baix cap amunt que ha imperat durant molts segles, actualment s’ha tornat tirania que la fa anar de dalt cap a avall. Ara són els mitjans de comunicació –la televisió, la ràdio, la premsa (escrita o digital), el cinema, internet, etc.– els que potencien –i a voltes fins i tot s’inventen– determinades paraules, expressions, exclamacions, construccions gramaticals, etc, i el poble, per mimetisme, les fa seues. Actualment els mitjans de comunicació tenen una influència sobre la llengua que parla la gent que és molt superior a la que té el sistema educatiu. I les persones que són responsables d’eixos mitjans de comunicació així com les que hi comparéixen, hi parlen i hi escriuen –periodistes, presentadors de televisió, locutors de ràdio, guionistes, actors, esportistes, polítics, cantants, famosos, etc.–, en molts casos, en saben ben poc de llengua i la supèrbia i la ignorància que tenen fa que no es molesten en assessorar-se, en preguntar als que sí que en saben, i així es popularitzen paraules, expressions i construccions que desplacen i arraconen les que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles i segles. D’eixa manera la llengua es desfigura, s’emprobix, es mistifica, s’adultera i es deforma. Es convertix en una llengua degradada, deturpada, falsificada. Això és una degeneració en tota regla, malgrat que sempre hi haurà qui dirà que és una evolució, que les llengües evolucionen i que cal respectar la manera de parlar que s’usa en qualsevol moment, fins i tot si es donara el cas que tots acabarem parlant com si fórem cavernícoles prehistòrics.

Eixe problema el patixen, en major o menor grau, totes les llengües, però la nostra, per la seua situació de llengua minoritzada, el patix amb molta més intensitat. No faré cap relació de la quantitat tan immensa d’incorreccions, deformacions, errors, barbarismes –i, fins i tot, m’atreviria a dir barbaritats– que he observat al llarg dels darrers anys –i que, malauradament, continue observant cada dia– en el valencià parlat i escrit en els mitjans de comunicació i que, per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, han estat assumits per una bona part dels valencianoparlants, especialment els més jóvens, i que, en no pocs casos, han penetrat en l’escola i fins i tot en la universitat i en les obres literàries. La llista seria massa llarga i massa depriment.

Observeu una cosa ben curiosa. Si algú es preocupa per la bona qualitat de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d’art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l’art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, es burlaran d’ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Jo considere que lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la meua llengua és tan noble i tan digne com lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la natura, de la salut de les persones, de les obres d’art o de qualsevol altra cosa. I mentres puga, continuaré fent-ho.

Edicions Bromera publica el llibre d'Eugeni S. Reig El valencià de sempre

Títol: El valencià de sempre

Autor: Eugeni S. Reig

Col·lecció: «Materials»

Número: 14

Pàgines: 864

Format: 16,5 x 24

Enquadernació: cartoné

Preu sense IVA: 24,04 euros

PVP: 25 euros

ISBN: 978-84-9026-179-8

Data de publicació: 10/03/2015

L’OBRA

Versió actualitzada i notablement ampliada del llibre Valencià en perill d’extinció, obra clau per al coneixement de la nostra llengua.

Es tracta d’una obra en la qual tots els lectors, aficionats o tècnics, aprendran moltíssimes coses, subtils o essencials; d’una obra on palpem el que qualsevol professional sap per experiència: que la llengua és un pou sense fons.

El llibre El valencià de sempre inclou:

– Les 1440 entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció.

– Les 300 entrades de Lèxic valencià d’ahir i de hui, fins ara inèdit.

– 440 entrades noves.

A més, cal dir que:

– La immensa majoria de les entrades, antigues i noves, incorporen exemples literaris d’autors reconeguts.

– Totes les entrades antigues han estat revisades i, en molts casos, notablement ampliades. En algunes s’han incorporat noves accepcions.

– El valencià de sempre inclou el model lingüístic d'Eugeni S. Reig, autèntic llibre d'estil que els valencians hem tindre en compte.

L’AUTOR

Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942), un treballador infatigable a favor de la llengua i la seua unitat, va autopublicar, l’abril de 1999, el llibre Valencià en perill d’extinció, recull de 835 paraules i locucions genuïnament valencianes que l’autor considerava que estaven en perill de perdre’s. El 2005 en va publicar una segona edició, revisada i augmentada, que ara amplia de manera considerable i actualitza en aquesta tercera versió.

CAL DESTACAR

– Es tracta d’un material amb gran potencial didàctic que es pot aprofitar directament a les classes i que pot estimular els professors i els alumnes.

– És també molt recomanable per als responsables de les decisions normatives.

– El llibre llança el missatge urgent d’intentar salvar la nostra llengua de la castellanització progressiva i proposa un model a seguir per recollir el nostre tresor lèxic.

DOMINI LINGÜÍSTIC?

Publicat al blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 21 de febrer del 2015

http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2015/02/21/domini-linguistic/

Joan Tudela

(Publicat al diari Avui el 2 de juny del 2008)

Feu clic per ampliar

Espriu triava bé les paraules: “Quant al fet lingüístic andorrà, és d’una importància immensa. Les Valls són l’únic tros de la nostra àrea idiomàtica en el qual el català ha estat, és i serà oficialment establert, en tots els actes i cerimònies públics i privats, amb una absoluta, única, indiscutida sobirania.” Subratllem que, del conjunt de terres de parla catalana, Espriu en diu “la nostra àrea idiomàtica”. N’hi ha que seguim el seu exemple. Però la majoria en diu domini lingüístic.

El reconeixement de la unitat de la nostra llengua i l’existència d’un mercat cultural compartit és, per a nosaltres, una qüestió de vital importància. És per això que hauríem de deixar de parlar de domini lingüístic i, també, de dialecte. Tant se val que la ciència lingüística internacional faci servir aquests termes. El llenguatge del nostre discurs públic ha de prendre nota de les connotacions que té cada paraula en un moment determinat i actuar en conseqüència. Jo crec que és ben clar que domini lingüístic i dialecte haurien de ser substituïts, al discurs públic, per àrea idiomàtica i variant territorial, que són expressions neutres.

En aquest sentit, m’ha agradat que les bases del premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot del 2008 estableixin que “poden optar a aquest premi els poemaris o reculls de poesia escrits en valencià, o en qualsevol altra varietat de la llengua”. Si volem defensar de debò la unitat de la nostra llengua hem de deixar de parlar de domini lingüístic a l’hora de referir-nos al conjunt dels territoris de parla catalana, i de dialecte a l’hora de referir-nos al valencià.

Trobo que aquest article meu del 2008 que ara reedito és del tot vigent.

La lenta recuperació identitària d'Oriola

FONT:

http://www.eltemps.cat/ca/notices/2015/02/la-lenta-recuperacioidentitaria-d-oriola-8466.php

XAVIER ALIAGA 22/02/2015

Des de l'arribada de la democràcia i la implantació d'una tímida política lingüística al País Valencià, la ciutat d'Oriola i la comarca del Baix Segura en general han estat un terreny molt hostil socialment i política amb la llengua i la identitat. I això que, durant segles, el català fou allí una llengua ben viva. Els darrers anys, tanmateix, Oriola viu una evolució positiva: l'antiga animadversió és substituïda per una visió molt més constructiva. L'arribada d'un govern progressista a la ciutat, que publica llibres i materials en català sobre la identitat perduda, el requisit lingüístic en l'administració, el treball dels docents i la superació de vells prejudicis, van donant petits però insospitats fruits

Som a l'IES Thader d'Oriola, a la perifèria d'aquesta bonica ciutat de 90.000 habitants i escaig, un matí de febrer bastant fred però temperat  per un sol enèrgic. A l'entrada del centre, una pancarta en castellà exigeix una promesa ampliació. Avui, en el Thader, uns alumnes d'ESO tenen una activitat especial: l'autor de la novel·la en català que han llegit, el visita. Amparo Arcos i Marta Borràs, les professores de valencià, naturals d'Alginet i Cullera, respectivament, estan expectants, com els seus alumnes. Els xiquets i les xiquetes fan un bon grapat de preguntes en un valencià vacil·lant però bastant correcte. Sols quan volen plantejar una qüestió complexa, es passen al castellà. Acabada la xerrada, les professores tornen les claus de l'aula. Es dirigeixen al bidell en valencià. A la sala de professors també se sent parlar en la llengua del país entre el professorat foraster.

L'escriptor, que havia acceptat la xerrada amb una mica de prevenció, no es troba, ni de bon tros, l'ambient hostil d'unes altres èpoques. Ben al contrari: l'ambient és cordial i constructiu, amb la literatura com a protagonista. Les coses, de fet, han canviat bastant en els darrers anys. I com del cel a la terra en comparació dels anys 80 i 90, quan hi havia associacions de "castellanohablantes" i es muntaven campanyes amb el metafòric lema "Que no te pisen la lengua", reacció a la tímida normalització lingüística del govern socialista de Joan Lerma. La mare de l'ex-alcaldessa del PP, Mònica Lorente, és una de les promotores.

Anys de ferro per als professors de valencià que eren destinats a Oriola i el Baix Segura i que es trobaven un alumnat refractari, uns pares hostils i unes direccions als centres indiferents, en el millor dels casos. D'un temps ençà, el canvi de percepció ha estat important. El requisit lingüístic en l'administració ha ajudat al fet que les famílies atorguen utilitat a l'ensenyament en valencià i les sol·licituds d'exempció de la matèria es mantenen -amb matisos, com ara veurem- en uns nivells raonables. Un canvi de percepció que explica l'èxit d'iniciatives com ara L'Aula de Conversa Antoni Almunia, posada en marxa fa dos anys en la Biblioteca Maria Moliner. Un servei que, fins i tot, té llista d'espera.

Institucionalment, a més, la llengua ha guanyat petits espais inèdits fins ara, la qual cosa té a veure amb l'arribada a l'Ajuntament d'Oriola, l'any 2011, d'un govern progressista fruit de la pèrdua de la majoria absoluta del PP i de la coalició entre Els Verds, PSPV-PSOE i una agrupació liberal local. Aquest nou govern s'ha mostrat sensible amb la qüestió lingüística i identitària: l'any passat, en col·laboració amb l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Universitat d'Alacant, la regidoria de cultura impulsava la publicació del primer llibre en català, el volumLlengua i identitat a Oriola en l'època foral, un estudi a càrrec dels professors Antoni Mas, Jesús Millán i Brauli Montoya. En agenda, a més, l'edició d'una guia, "Oriola, referent de la cultura valenciana. Un recorregut pel nucli històric", feta per l'aula de conversa en col·laboració amb la Universitat d'Alacant i que lliga el patrimoni de la ciutat amb la perduda identitat catalana de la ciutat. Segons explicava a EL TEMPS Amparo Pomares, coordinadora de l'àrea de cultura de l'ajuntament, la idea es oferir visites culturals "amb la base del valencià" a instituts i col·lectius culturals d'arreu del País Valencià. Pel recorregut ja s'ha interessat una associació tan significativa com El Tempir d'Elx. Altrament, el pròleg de la guia s'ha encomanat al president del Consell Valencià de Cultura, Santiago Grisolía, deixeble del científic Severo Ochoa, amb orígens oriolans, en un intent de solemnitzar la publicació. 

També s'ha presentat el conte il·lustrat El pardal Oriol, realitzat per Maria Jesús Francès i editat en col·laboració amb la Diputació de València. El conte està dedicat a l'oriol, l'emblemàtic ocell que corona la senyera d'Oriola, conservada en l'ajuntament. Tot just una denominació que revela les inequívoques arrels catalanes de la ciutat.

Nosaltres els oriolans. Seria molt estrany, a més, que no existiren aquestes petges. Si més no, des del moment que el rei Jaume I repobla les terres de Múrcia i el sud del País Valencià amb catalans, a l'entorn del 1325, fins que la llengua va desapareixent gradualment, al segle XVIII, transcorren quatre segles d'un ús molt estès del català entre la població i les institucions.

Una de les raons de la fidelitat a la llengua dels oriolans durant aquells segles cal buscar-la en la rivalitat amb Múrcia i l'adscripció de la ciutat al Regne de València arran de la sentència arbitral de Torrellas, el 1304, que posa fi a una disputa entre les corones castellana i catalano-aragonesa. Com explica el professor Antoni Mas en el llibre referit adés sobre la identitat, "determinades característiques d'Oriola, que sorgeixen durant els segles XIV, XV i XVI, generen l'aparició d'una identitat nacional concreta que servirà per oposar-se a la dels seus veïns castellans". "Cal tenir en compte que la capital del Segura era una població fronterera amb el regne de Castella separada de Múrcia per tan tols 20 quilòmetres, ciutat amb la qual compartia riu, i, encara que formava ja part del Regne de València, eclesiàsticament pertanyia al bisbat de Cartagena".

Oriola lluita durant anys per trencar aquesta dependència eclesiàstica, un dels molts conflictes amb la capital veïna que "es van traduir en la necessitat de reafirmar la consciència nacional d'ambdues parts", apunta Mas. Lògicament, un dels instruments d'autoafirmació és la llengua, quasi sempre caracteritzada com a "català" fins i tot quan a la resta del País Valencià ja s'havia generalitzat l'accepció "llengua valenciana". En tot cas, la diferent adscripció lingüística era un dels arguments adduïts des d'Oriola per la creació d'un bisbat a la ciutat. L'actual capital de la Vega Baixa, fins i tot, es distingeix per una sorprenent fidelitat institucional a la llengua a les acaballes del segle XV i principis del XVI, quan a València ja s'estan donant els primers passos per la substitució lingüística. A Oriola, per contra, els estudiosos consideren que existeix en aquells anys una forta socialització de la llengua basant-se en la documentació escrita disponible [vegeu quadre cronològic].

Amb tot, l'evolució històrica matisa algunes d'aquelles condicions de fidelitat identitària i lingüística. La unió dinàstica entre Isabel i Ferran dilueix les diferències polítiques amb Múrcia. I l'aferrissada rivalitat amb aquesta ciutat va esvaint-se amb la creació, cap a la meitat del segle XVI, del desitjat bisbat d'Oriola. La progressiva castellanització oriolana al llarg d'aquella centúria també és un factor que cal considerar, una introducció del castellà que té a veure amb fets com ara l'expulsió dels moriscos i el repoblament al Baix Segura amb gent provinent de Múrcia. De forma molt resumida, Antoni Mas, citant J.A. Barrio, conclou que hi ha un primer canvi en la consciència nacional dels oriolans: d'una identitat catalana es passa a una de valenciana pels efectes de la guerra civil a Catalunya (1462-1472) i les revoltes de les Germanies del segle XVI. "I, molt possiblement, d'aquest sentiment nacional valencià es passaria a l'actual més identificat amb l'espanyol a partir de la segona meitat del segle XVII, un sentiment que aniria acompanyat de la desaparició definitiva del català i l'ús majoritari del castellà pels oriolans", completa. Comptat i debatut, quan arriba el decret de Nova Planta, el 1707, els daus ja estan llançats i la sort de la llengua catalana a Oriola i el seu àmbit d'influència, decidits. "De la mateixa manera que el canvi de llengua institucional que s'estableix a partir de 1707 (...) no implicarà cap retrocés en l'ús col·loquial de la llengua catalana entre els valencians, tampoc a Oriola la famosa ordre de Felip V modificarà la tendència recessiva del català que ja s'havia iniciat, com a mínim, des de la mitjania del segle anterior", argumenta el professor de la Universitat d'Alacant Brauli Montoya.

Les petges en la toponímia rural i urbana d'Oriola (Monserrate, Adoberías, Pámies, Jinjoleros, Pedrera, Escorrata, Menadores, etcètera), en el patrimoni (la ciutat conserva multitud de quadribarrades esparses per diferents monuments) i, és clar, la documentació arreplegada pels estudiosos, són mostres d'un passat identitari i lingüístic que la immensa majoria dels oriolans ignorava.

Oriola, referent cultural. "El meu cas no és representatiu, les meues són unes circumstàncies molt especials", adverteix l'oriolà Jesús Millán, historiador, professor de la Universitat de València. Ell és un dels estudiosos que ha participat en el llibre sobre llengua i identitat a Oriola, ha participat també en la confecció de la futura guia i en la posada en marxa de l'Aula de Conversa Antoni Almunia, de la qual és voluntari. "Vaig començar a estudiar a Alacant i em vaig interessar per la llengua i per parlar-la. Sabia que el passat lingüístic d'Oriola era catalanoparlant i m'interessava el tema del desplaçament lingüístic", relata.

Millán apunta que als anys 80 ja hi hagué algun intent de recuperar una certa presència del català a Oriola, amb una campanya Carles Salvador el 1984. Després, vingué una lenta i progressiva presència de la llengua en el sistema educatiu i, darrerament, iniciatives com la del llibre, a la presentació del qual  acudiren unes 200 persones, una xifra ben eloqüent de l'interès suscitat a la capital del Baix Segura per un llibre editat en català, fins fa poc termes antitètics. "Vull pensar que estan caient alguns murs i que la gent s'està acostumant a una Espanya lingüísticament plural. S'ha difós que la ciutat tenia un passat lingüístic en català i voldria creure que darrere hi ha la consciència que és un valor important per a la ciutat, un recurs de cara al futur per atraure l'atenció de l'opinió pública i de les institucions". "Oriola hauria de ser un referent cultural i històric al nivell de Xàtiva o Morella, un lloc de la memòria. La ciutat necessita molt d'això, entrar en un nivell de civilització i normalitat", assenyala Millán abans d'advertir que tots aquests esforços de normalització "s'han de fer gradualment, amb tranquil·litat, sense generar cap mena de conflicte que provoque passes enrere". 

Brauli Montoya, natural de Novelda (Vinalopó Mitjà), també participa en iniciatives de recuperació lingüística a Oriola o Elda, ciutat pertanyent a la seua comarca però de parla castellana. Ens rep en una biblioteca que acull l'aula de conversa d'Elda, una iniciativa bessona a la de la ciutat del Segura. "El que pretenem és que es puga produir una convivència lingüística al País Valencià. Si els oriolans es veuen no com a castellans, sinó com a valencians, aleshores poden arribar a sentir que el català és la seua segona llengua. I això pot contribuir a actituds més positives i que s'instal·len línies educatives que no siguen vistes com un element exogen, sinó com una llengua pròpia".

Montoya admet que amb les anteriors autoritats oriolanes "no es podia parlar d'aquests temes, però quan va entrar Anna Mas en la regidoria de Cultura, ens posàrem a la feina. I per exemple, l'aula de conversa ha estat un èxit, molt més que a Elda", diu, abans d'elogiar el paper jugat per oriolans parlants en valencià com ara Jesús Millán ("és un factòtum a Oriola, li fan molt de cas", diu amb admiració) o Ximo Lacal, voluntari lingüístic. "Si és possible que aquestes coses les faça gent del poble, és millor, perquè serveix per demostrar que no costa tant aprendre i parlar la llengua".

Trobem Anna Mas a l'IES Thader, on fa classes de filosofia. Aquesta dona, nascuda a Gandia, fa un quart de segle que resideix a Oriola, on va anar a parar per motius familiars. "Quan hi vaig arribar, hi havia al Palmerar una pancarta de l'associació de 'castellano-hablantes', un grup de dretes que feia campanya en contra del valencià. Era una reacció política ben organitzada perquè el valencià era el referent de l'esquerra. Això ha anat calmant-se amb el temps", recorda aquesta professora, impulsora durant el seu pas per la regidoria de Cultura d'iniciatives com la del llibre sobre la identitat. "La publicació del volum va ser una cosa boníssima. A la presentació hi havia totes les forces vives de la ciutat i es van dir coses molt ben dites: ací, qui no defensa el valencià, és perquè no sap quins són els seus orígens".

Respecte a l'aprenentatge del català a ciutats com Oriola, Mas pensa que "en general no es va fer bé la política lingüística. L'any 1994 el professorat que havia de traure's el grau mitjà ho trobà molt difícil, i la reacció fou molt dolenta. No té sentit que en una comunitat bilingüe el català no siga obligatori per a tothom, però ho has de fer fàcil, facilitar-ho a la gent, perquè els costava i els costa molt. Per això l'èxit de l'aula de conversa", inaugurada el 2013 aprofitant la inauguració de la nova biblioteca María Moliner en un dels molts edificis històrics d'Oriola.

"L'exempció és una trampa". A la Biblioteca Maria Moliner, retolada, per cert, en valencià i castellà, ens trobem amb tres dels seus voluntaris: l'oriolà Ximo Lacal, el coordinador de l'aula, que parla un català perfecte, fruit de la seua criança a Callosa d'En Sarrià i a l'interès per la llengua, i dues professores de valencià destinades a la ciutat del Segura, Enrién Sebastián, nascuda a València i amb dues dècades de docència a Oriola, i Alícia Boluda, d'Olleria, arribada fa quatre anys. Per als tres, la bona demanda de l'aula els ha servit de motivació per continuar en una activitat de voluntariat lingüístic que suposa renunciar a una part del seu temps lliure. El diagnòstic compartit és que, els darrers temps, la visió del català a la ciutat ha millorat substancialment. "Ací no hi ha el blaverisme que pots trobar a València", apunta Enrién. "Quan vaig arribar, fa quatre anys, estava espantada, em pensava que seria molt més greu del que en realitat és", afegeix Alícia. "Fa 19 anys, quan vaig arribar jo, era molt dur", intervé de nou Enrién, "no era qüestió d'alumnes, era un tema generalitzat. Et podies veure al tauló d'anuncis del centre una arreplegada de signatures perquè l'informatiu de Canal 9 era sols en valencià. O fer escrits perquè la nòmina arribara únicament en castellà, no en bilingüe". "Fer classe de valencià era estar en l'oblit, no venien les editorials a visitar-me, em sentia desterrada", recorda. "Quan vaig començar a donar classe, un company de l'STE-PV em va dir: prepara't per a rebre totes les hòsties que vindran", rememora Lacal. 

Hi havia "valencianofòbia", un sentiment tal vegada provocat per una identitat que als darrers temps no ha estat massa clara. "És el problema dels pobles fronterers, ni són murcians del tot ni valencians de tot", argumenten. Això ha evolucionat? "Sí", responen a l'uníson. "Al meu institut m'expresse en valencià amb els companys, normalment. No hi he detectat especial rebuig", assegura Alícia. "S'ha notat molt l'arribada d'interins no sols de valencià i que parlen en la nostra llengua. Gent d'Elx, de Crevillent... Abans, els instituts estaven pràcticament tancats i sols arribaven els rarets de valencià". "El fet que hi haja professors d'altres assignatures que parlen en valencià provoca un efecte curiós en els alumnes, encara els sorprèn", diu Alícia. "A l'ESO, tret d'un parell d'alumnes acèrrims, que no volen saber res del valencià, la resta s'ho miren com una matèria més. Per sort".

Un altre tema és el de l'exempció de la matèria de valencià, una possibilitat que es dóna en els municipis de predomini lingüístic castellà i que, segons els docents consultats, a la ciutat d'Oriola és poc significativa a infantil i ESO, tenint en compte la realitat sociolingüística de la ciutat, però es dispara en Batxillerat, quan la proximitat de l'examen de selectiu fa que els alumnes solten llast i matèries. "L'exempció és una trampa, els alumnes interpreten coses que no contempla la llei", critica Alícia. El text legislatiu no ho especifica, per exemple, però els alumnes que escullen aquesta opció han de romandre a la classe. Fins i tot es pot donar el cas que l'exempció no siga concedida per la Conselleria, la qual cosa provoca que alguns alumnes es troben que han de fer l'assignatura i aprovar-la després de mesos de tractar d'ignorar-la. La cosa òptima, consideren, és que no existira aquesta opció, malgrat que les xifres van baixant: segons dades arreplegades per la pedagoga Tudi Torró, a la zona castellanoparlant d'Alacant (Baix Segura, Alt Vinalopó i Vinalopó Mitjà), l'exempció se situava en el curs 1998-1999 en el 66,45%. El 2004-2005 tan sols era del 24,22%. Amb alguna fluctuació, aquesta podria haver estat l'evolució en cursos següents.

Respecte a l'experiència concreta a l'aula de conversa, tots tres són conscients que els alumnes van allà per necessitats de formació, no per convicció, tot i que també hi ha casos cridaners i engrescadors. "Aquesta zona és tan peculiar que et pots trobar una dona de 60 anys a la qual son pare li llegia de molt petita el Tirant lo Blanc i que trobava a faltar escoltar el valencià", diu Enrién.

"El rebuig ha estat per la imposició". Al consistori d'Oriola, l'activitat és frenètica. L'actual regidora de Cultura, Rosa Martínez, oriolana i castellanoparlant, ens rep a les petites dependències de la seua àrea. "L'objectiu de mirar per la cultura i el patrimoni sempre ha estat present, amb Anna Mas i Antonia Moreno, les meues predecessores, i ara també", explica Martínez, que es mostra molt satisfeta d'iniciatives com l'edició de publicacions en català, l'aula de conversa o la retolació de la biblioteca que l'acull en català i castellà. "Conèixer la història ajuda molt, ens fa sentir-nos més orgullosos de ser oriolans, i tot això s'ha de posar en valor", argumenta la regidora. "Fa temps hi havia un moviment frenètic en contra del valencià. Crec que hi va influir molt el fet que la gent es presentara a les oposicions i es quedara fora pel nivell tan alt que es demanava. El rebuig va ser per la imposició", continua la regidora, que té un punt de vista diferent sobre l'exempció, un sistema que "ha ajudat que la gent escollira el valencià lliurement i després s'adonara que era beneficiós. La demostració és que hi ha pocs xiquets exempts i l'actitud envers el valencià és boníssima". "Sempre que no s'impose", reitera, "és enriquidor. És una llengua molt propera a nosaltres i, a més, tenim en la nostra parla moltes paraules i girs. El valencià està molt normalitzat a la nostra ciutat", conclou la regidora.