Publicat en la revista digital NÚVOL dimarts 27 de
maig del 2014
Salvador Oliva
La setmana passada Núvol va ser l’escenari d’un intens debat sobre l’estat del català als mitjans de comunicació, que hem convingut a anomenar el cas Garolera. En un article publicat a Els Marges, Narcís Garolera lamentava la degradació de la llengua a la premsa, la ràdio i la televisió. Ara Salvador Oliva s’afegeix al debat amb aquest article demolidor.
Salvador Oliva
Ara que ja han passat dies de la polèmica originada per l’article de l’amic Narcís Garolera, m’atreveixo a dir-hi la meva, però no pas per allargar-la més, sinó per parlar d’aspectes que no s’hi han tractat. Aquest tipus de polèmica mostra la fràgil situació de la llengua, siguin quins siguin els punts de vista adduïts pels polemistes, i demana implícitament quin podria ser-ne el suport que n’impedís el deteriorament.
El primer que hauríem de fer, tant si parlem del català com de qualsevol llengua és tenir en compte les variacions. En català, tenim variacions segons (a) la regió, (b) el grup social, (c) el camp del discurs, (d) el medi i (e) l’actitud del parlant. No m’estendré sobre aquest ample ventall, tot i que seria pertinent per col·locar les opinions en el lloc que els pertoca.
Les variacions individuals en diferents contextos, incloent-hi alguns barbarismes, no tenen, al meu modest entendre, cap importància. Pel que fa als barbarismes, n’hi ha de molts tipus. Dir pues és més insensat que dir sarro. ¿Qui es pot imaginar una sèrie televisiva on un escombriaire digués que té tosca? Doncs toquem de peus a terra i no tinguem complexos si diem sarro, que, d’altra banda ja és al DCBV. Encara em preocupen menys les observacions dels desplaçaments que ens indica Garolera. Que generar hagi desplaçat altres verbs que en són sinònims, no és gens rellevant. Totes les llengües tenen modes i totes les modes són passatgeres. Quan jo era molt jovenet, un disc bastant insuls, però molt popular, de Ray Conniff duia el títol de “Fabulous”, i això va ser prou per posar de moda la paraula fabulós; ningú podia anar pel món sense dir fabulós almenys deu vegades cada dia. I ara només ho deu dir alguna noieta cursi, i encara només de tant en tant. Si hi ha més d’una forma per descriure el que sigui, que cadascú faci servir la que li vingui al cap més espontàniament, sobretot a l’hora de parlar. Per què? Doncs perquè marejar els catalans, com ha fet la normativa des de la creació de l’Institut, no fa sinó trencar l’espontaneïtat de la parla i sembrar dubtes en l’ànim dels parlants. La meva modesta convicció és que això, a una llengua, li és més letal que els barbarismes.
El que sí que té importància i ens ha de preocupar molt més és la manca d’un estàndard sòlid, un estàndard que sigui un punt de referència per a tothom, cosa que encara no tenim, com demostraré més avall, i que no hauria estat gaire difícil de crear un cop instaurada la democràcia. ¿Qui pot aconseguir solidificar un estàndard viu i flexible com a punt de referència capaç d’impedir el deteriorament d’una llengua en una situació com la nostra? L’estàndard a tot arreu es crea sobretot als mitjans de comunicació audiovisuals i, després, a la premsa seriosa, als discursos públics, al teatre, i naturalment a les bones creacions literàries. Els filòlegs no podem realitzar una feina tan immensa; però els polítics, sí que podrien fer-ho. Els polítics, que, almenys aquí a Catalunya, són els amos de la Corporació catalana dels mitjans audiovisuals i que, a mes a més, tenen poder i diners per influir en els mitjans privats (premsa i emissores) han fet molt poca cosa per construir aquest estàndard. El català de TV-3 i de Catalunya Ràdio ha funcionat bastant bé, si tenim en compte la situació anterior de la llengua, abans de la seva existència; però els dos mitjans destil·len uns verins interns (les ultracorreccions) molt més perillosos que els externs (els barbarismes). És als verins interns als quals ens hauríem de referir nou vegades sobre deu i no al revés.
A mi, per exemple m’agradaria saber qui és el culpable de les manies que obliguen a fer dir disbarats als locutors i presentadors. Només dos exemples dels molts que es podrien adduir: ser a punt i fer un cop d’ull. La forma viva i correcta és estar a punt. Ningú ha dit mai frases com aquesta: Quan tu vas arribar, jo encara no era a punt. Pel que fa a fer un cop d’ull és una altra beneiteria que té l’origen en una falsa regla de mestretites (sisplau, llegiu la frase fent una entonació cursi): Els castellans donen, però els catalans “fem”; ells “dan un beso”, però nosaltres “fem un petó”. Aquesta regla, que no té res de gramatical, que és típica dels cervells mandrosos i que, a més a més, és falsa, ha tingut més èxit popular que tota l’obra de Fabra. Qui no n’estigui convençut, que consulti elDCVB i el DLC (de l’Institut) i veurà que hi ha dotzenes d’exemples amb donar, sobretot quan és un verb de suport (donar consells, donar un cop, donar un cop de mà, donar una lliçó, donar potestat, donar poder, donar auxili, donar audiència, donar ocasió, donar corda, donar brida, donar hora, donar pas, donar sortida, donar la raó, donar la culpa, donar importància, donar la comunió, donar gràcies, donar exemple, etc i també en les formes pronominals: donar-se a la beguda, a la mala vida, etc).
Narcís Garolera
Els nostres polítics nacionalistes, que sempre tenen a la boca el nom de Catalunya i que són els que han governat més temps, s’han preocupat tan poc com els altres de la construcció d’un estàndard sòlid als mitjans. Ells són els que col·loquen i paguen els lingüistes, també són els que tenen el poder de canviar-los si no ho fan bé. No ho han fet, i, si no ho han fet (siguem sincers i lúcids) és perquè la llengua els importa un rave. Allò que els importa sí que ho han fet; per exemple: posar-se sous altíssims i dietes innecessàries, procurar-se unes jubilacions generoses i finançar el partit il·legalment a base, per exemple, de cobrar percentatges per obres assignades a dit o a càrrec dels diners que corresponien al Palau de la Música. I per aquesta barrabassada, encara no hi ha ningú a la presó, ni tan sols el Millet. Per això també em veig obligat a dir: “Jo acuso!”
Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme? Sí, jo acuso!
No puc parlar de la pobre prosòdia, perquè necessitaria enregistrar un cd que en fos el testimoni. Però sí que puc parlar de fonètica: ¿a qui se li ha ficat al cap de fer dir als locutors moltes vegades cada dia: Notícies les vint-i-quatre hores, en lloc de les vint-i-quatr’hores? Hi ha locutors que parlen sense fer mai ni una elisió ni una sinalefa. (Josep Cuní n’és un; algú li devia dir que s’han de pronunciar totes les lletres!). Tot són dialefes inexistents a la parla viva. I això, a part de fer malbé la llengua des de dins, fa un cert fàstic, francament. Un altre exemple: la generalització inadequada, al Principat, naturalment, de l’enllaç de la “t”. Els parlants el fan a Sant Antoni (cada vegada menys),però no a Sant August, ni a Alt Empordà ni a Alt Urgell. Per què, doncs obliguen a dir el que no diu ningú? Per què no estudien el fenomen dels enllaços, els quals tenen lleis prosòdiques particulars i no generals? Tinc molts més exemples, però no em vull fer pesat. Permeteu-me, tanmateix, que ho torni a dir: jo acuso!
I algú podria també preguntar què fan els membres de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Doncs han fet barbaritats més grans que les dels mitjans. Exemples: en un dels butlletins que envien als docents, hi havia una llista “normativa” de com es pronunciava la “ix” intervocàlica. La llista era un garbuix absolutament arbitrari. Deia que havíem de pronunciar égzit (èxit), sintágzi(sintaxi), légzic (lèxic), etc. Si els responsables haguessin llegit, com a mínim, els neogramàtics alemanys del segle XIX (Meyer-Lübke o Friedrich Diez, per exemple) sabrien que a totes les llengües indoeuropees que fan distinció entre sons sords i sonors, la “ix” intervocàlica és sorda quan és post-tònica (èxit, sintaxi, lèxic, òxid, taxi, sexe, etc), i sonora quan és pre-tònica (examen, exòtic, existir, exonerar, oxígen, etc). Una sola excepció: els derivats conserven el so primitiu; així, doncs, taxímetre [ks], sexologia [ks], lexical [ks], etc, encara que tinguin la “ix” pre-tònica. Per tant, que ningú s’estranyi si algun dia sent algú de la secció filològica dient que vol agafar un tágzi, o que li agrada molt el ségze, o que el mercuri és tógzic. Jo acuso!
Passem a la sintaxi. La doble negació: els mestre-tites s’entesten a fer-nos dir ningú no ha vingut, res no és així, etc. D’aquesta manera, un mestre de bona fe que acompanyi d’excursió als seus alumnes i hagin de travessar un riu per unes passeres de pedra, els dirà: No vull que ningú caigui al riu. I farà be de dir-ho així; però si vol obeir les normes de l’Institut, els haurà de dir: No vull que ningú no caigui al riu, amb la qual cosa els alumnes entendran que el mestre en vol veure algun de moll. Jo acuso! Ho repetiré: acuso els polítics perquè han demostrat estimar poc la llengua i tenir poc talent per protegir-la amb eficiència. Acuso també la secció filològica de l’Institut per eludir les seves responsabilitats més importants.
Ara que he acabat d’escriure l’article, francament: no sé per què l’he escrit. Tot seguirà igual. TV-3 continuarà dient fem un cop d’ull al trànsit. La majoria dels locutors no faran elisions ni sinalefes.Abans de començar la funció, sentirem, a tots els teatres, una veu que diu: L’espectacle és a punt de començar. Totes les companyies teatrals seguiran sense tenir un expert en dicció (al Regne Unit, no n’hi ha cap que no tingui un expert en veu i un altre en dicció). L’Institut d’Estudis Catalans continuarà fent-nos dir égzit i légzic. Un dia ens van fer escriure primer autoescola, desprésautoscola i després, quan totes les autoescoles van haver canviat dues vegades els rètols, van imposar autoescola (i aneu a saber si demà ens faran escriure auto-escola). Ahir ens deien que s’havia de dir guixeta i avui taquilla. Això sí: no ens deixaran dir mai barco. (Quin pecat!) Toleren, potser a desgrat, barca i barqueta; però no accepten barquet. I estic segur que, abans de deixar-nos dir barco, ens diran que el femení de vaixell és una vaixella). La llista seria immensa. Jo acuso!
3 comentaris
(4 vòtes)