Duen a terme la pitjor persecució i repressió sofertes de la llengua catalana
Font:
Joan Lladonet
Ni amb el decrets de Nova Planta, ni amb els successius
decrets posteriors, ni amb les contínues lleis i prohibicions, ni amb les dues
dictadures, especialment la franquista, ni amb l’etapa de la falsa
normalització lingüística viscuda els darrers 35 anys no s’havia reprimit ni
perseguit tant la llengua catalana com ho està duent a terme el Govern central
de Rajoy (Aznar i la FAES
a l’ombra) i el Govern autonòmic de José Ramón Bauzá. És una persecució total
que intenta fer desaparèixer d’una vegada la llengua maleïda, la llengua que
caracteritza un poble diferent a l’espanyol, un poble que se l’ha intentat, i
en part aconseguit, espanyolitzar a la força, un poble que forma una odiada
nació, que podria majoritàriament voler convertir-se en Estat.
Que aquesta persecució es duu a terme des de Madrid és
ben evident, només cal veure com avança l’arraconament del català a les
comunitats on hi ha governs del mateix signe que el Govern central, com és el
cas del País Valencià o de les Illes Balears. Al Principat on hi ha un govern
que defensa la llengua catalana ,és el PP, com a partit a l’oposició, el que
intenta introduir mesures a l’escola o impedir que s’apliqui completament el
decret del Català (als comerços, als cinemes, a l’etiquetatge...). I també
causa pena i enuig assistir a la decisió d’uns polítics analfabets, que per a
no desentonar de tanta barbàrie, inventen un nom nou al català de la Franja d’Aragó. El Govern
aragonès li vol posar LAPAO (Ley Aragonesa
Propia del Área Oriental). No tenen sentit del ridícul. Crec que
l’estultícia els inunda per totes parts. No aconseguiran el que es proposen.
Qualcú em dirà que m’equivoc, que no pot ser. Que el
català és a les escoles,a l’Administració i a tot arreu, que s’ha avançat molt
en la seva normalització i que no es pot comparar amb les èpoques de repressió
i persecució sofertes. Jo els diré que tenen raó en el fet de tot allò que
havíem aconseguit avançar des de la mort del dictador i assassí no condemnat
per massa càrrecs polítics espanyols. Ens trobàvem lluny de la normalització de
la llengua catalana, però ens trobàvem en el camí i avançàvem, estones amb
lentitud i a vegades amb rapidesa. Però l’eliminació del requisit del català en
la Llei de la Funció Pública i el
decret d’aplicació del TIL, suposen una estocada a tot el que s’havia fet fins
ara, que podria suposar un retrocés mai no vist. Des de Madrid també utilitzen
el Tribunal Constitucional per a intentar desfer el cabdell de la
normalització.
Intentaré demostrar-ho de manera senzilla i entenedora.
No sé si ho aconseguiré. Les prohibicions, les persecucions i la repressió sofertes
en temps de Felip V; Carles III i successius borbons, el mateix en temps de la
dictadura de Primo de Rivera i els quasi 40 anys de franquisme (durant les
primeres dècades) no aconseguien el seu objectiu, la castellanització no
acabava d’arribar al poble. Una raó bàsica és que durant els segles XVIII, XIX
i gran part del segle XX (més de la meitat), la majoria del poble era
analfabet, no anava a escola, més que per aprendre les oracions (això arriba
als meus pares i a algunes persones de la meva edat, jo mateix als 10 anys vaig
deixar l’escola sense cap problema) i aquest fet feia que la prohibició del
català no arribàs a l’estructura familiar de la majoria de la gent. Era una
època en què els privilegiats i els nobles s’havien apuntat al carro de la
castellanització per obtenir les prebendes corresponents del poder, però el
poble en restava al marge. Només s’aprenia el castellà (a les darreres dècades)
a partir de les pel·lícules de cinema. Les ràdios i la televisió entren a les
cases a partir de la segona meitat del segle XX. Quan dic a les cases, em
referesc a la majoria. La televisió va arribar durant la dècada dels 50 als 60
del segle XX, i l’escolarització total degué arribar entre els 60 i el 70, que
va ser quan va arribar la Llei Villar
Palasí. A partir dels anys 60 i 70, la televisió, la ràdio, els diaris, el
cinema, la informació escrita (prospectes, anuncis, etiquetes, cartells, etc.)
inunden els carrers i ajuden a la castellanització total del poble.
Abans les
prohibicions, les persecucions i la repressió es referien només a alguns
àmbits, els quals representaven poc temps i poc espai dins la vida de la gent.
En canvi ara, la castellanització ha continuat i inundat tots els àmbits per on
es mou la gent, paral·lelament a la normalització del català, que produïa
esperances de recuperació. Amb les lleis i decrets del Govern del PP a Madrid i
a qualsevol àmbit dels Països Catalans, que suposen un retrocés per a la
llengua pròpia d’aquests indrets, el mal que s’aconsegueix es multiplica en
progressió geomètrica. També aprofiten la crisi perquè la gent posi valor a les
llengües i que pensin en quina els podrà aconseguir més feina, perquè triïn les
més poderoses i abandonin la seva; quan dic la seva, em referesc a la pròpia de
la nostra comunitat lingüística històrica.
En definitiva, s’ha de dir que no aconseguiran el seu
propòsit, perquè mai tampoc no havia existit una actitud tan lluitadora com
l’actual, mai no havia aflorat una rebel·lió tan important com l’existent en
aquest moment. El poble ja no és ignorant, sap el que vol i sap qui són els
traïdors. Els mals polítics passaran, passaran a la història com a elements
subversius i com a persones que varen voler molt de mal al nostre país. I el
poble, que sempre té raó, triomfarà per damunt tots aquests colonitzadors i
col·laboracionistes i la nostra llengua i la nostra identitat sobreviuran. A l’escola,
a l’administració, als comerços, al carrer i a totes parts usarem el català,
perquè és la llengua de la nostra nació. I aprendrem altres llengües, les que
puguem i vulguem.
Menéame
Delicious
Yahoo
Tafanera
