Publicat en el
blog de Víctor
Alexandre diumenge 21 d'abril del 2013
Víctor
Alexandre
El catalans som
un poble que estima la seva llengua; l'estimem molt més del que convida a
pensar el fet que la degradem, l'encongim o l'amaguem dia rere dia. Vull dir
que per més que semblem indiferents al fet que la nostra llengua sobrevisqui o
mori, no és així; altrament no hauria resistit els intents ferotges i constants
amb què Espanya i França intenten extingir-la des de fa segles. Una altra cosa
són els efectes administratius i psicològics que ha tingut en nosaltres la
invasió armada que vam patir. Això salta a la vista. El problema, per tant, no
és de manca d'estima per la llengua, sinó d'acomplexament nacional provocat per
un secular sentiment de derrota. Pensem que no hi ha cap col·lectivitat
humiliada i inferioritzada que pugui tenir confiança en si mateixa. Cap ni una.
I això fa que, tot i estimar la llengua, no gosem impedir que una altra ocupi
el seu lloc. Al contrari, per por de rebre la recriminació d'alguns catalans
més acomplexats que nosaltres, titllant-nos de tancats per exigir el nostre dret a viure en
català als Països Catalans, acotem el cap i n'admetem la marginació.
En aquest sentit, és altament pedagògic el llibre Qui estima la llengua, la
fa servir, del psicòleg Quim Gibert (Barcanova, 2013), ja que,
per mitjà de metàfores altament il·lustratives, el lector s'adona dels efectes
letals que pot tenir un dèficit d'autoestima en els valors i en el patrimoni
cultural d'una societat. Gibert, per exemple, ens parla de la incomoditat
psicològica que experimenten molts catalans a l'hora de parlar en català amb un
hispanoparlant que els entén perfectament, cosa que no passa a l'inrevés:
"¿No és un símptoma de desarmament emocional cap a les nostres coses que
els catalanoparlants es passin a l'espanyol tot just començar? A hores d'ara,
gairebé tothom entén el català. [...] Tot i així, una pressió ambiental, de la
qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem
mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un
castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix
que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant espanyol sense haver-ho
triat conscientment. [...] ¿No és un poble descentrat i sense timó aquell qui
renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori?
[...] Us imagineu un alemany que se sentís incòmode per parlar en alemany a
Alemanya? Qui pensi que quan parla castellà ho fa per pròpia voluntat, el
convido a fer servir només el català durant uns dies. [...] Qui viu pendent de
tenir contents els altres, no és amo del seu destí."
Aquest tarannà resignat i submís que mostrem parlant en espanyol es fa palès
fins i tot en els casos en què hi ha una diferència jeràrquica a favor nostre.
Em refereixo al fet que, per bé que sempre és el subordinat qui s'esforça a
parlar la llengua del seu cap o del propietari de l'empresa en la qual
treballa, en el cas de Catalunya són aquests últims els qui, en lloc de parlar
en català, s'esforcen a parlar la llengua del subordinat. I és que, ves per on,
el subordinat, com a membre d'una col·lectivitat nacional amb un Estat opressor
al darrere, puja d'estatus en matèria lingüística sempre que interactua amb un
catalanoparlant, per més alt que sigui el càrrec que aquest ocupi. En
definitiva, els papers canvien i el subordinat es converteix en cap i el cap en
subordinat.
En el capítol sobre la violència simbòlica, Gibert recorda que "tant en el
sector de les agències de viatges com en el de les assegurances, les joguines,
els automòbils, les noves tecnologies..., la nostra llengua no acostuma a
ser-hi en les indicacions d'ús del producte. La majoria de catalans no se
senten menystinguts per això i, per tant, no ho viuen com una desconsideració.
Em canvi, és difícil d'imaginar que un manual d'instruccions d'una afaitadora
ignori el castellà o el francès. Madrid i París, amb el suport de l'opinió
pública, posarien el crit al cel i no dubtarien a qualificar aquest tracte de
discriminatori."
Un aspecte interessantíssim vinculat a aquesta violència simbòlica és que som
nosaltres mateixos, els catalans, els qui acabem criminalitzant la nostra
pròpia llengua, fins al punt de veure-hi una imposició en tots aquells espais
en què malda per normalitzar-se. Les lleis i coaccions sense escrúpols
d'Espanya per aconseguir la substitució lingüística a Catalunya, en canvi, ens
passen totalment desapercebudes. El llibre ens diu que "el govern català
no disposa d'estructures de coacció, amb la qual cosa, quan emprèn mesures a
favor del català, fàcilment són visibilitzades. I els seus efectes, tot sovint,
són percebuts com a imposicions. Això explica que l'actual llei del català hagi
estat aplicada amb poc convenciment. I que en altres àmbits, com ara les
infraccions de trànsit, la Generalitat de Catalunya sigui estricte. No aplicar
la llei amb el mateix rigor transmet incoherència i poca seriositat; afebleix,
en definitiva, aquesta institució de govern."
Un dels grans al·licients del llibre Qui
estima la llengua, la fa servir, que en té molts, és que obliga el
lector a replantejar-se certes actituds indolents o claudicants que pugui tenir
inconscientment en aquest sentit i li mostra que hi ha altres nacions sense
Estat, com ara el Quebec, molt més assertives lingüísticament que la nostra. A
Espanya ja no li cal prohibir el català com abans, perquè, ja sigui per
indiferència o per covardia, els mateixos catalans la convertim en una llengua
prescindible i de segon ordre. Just al contrari del que passa al Quebec, on el
francès, malgrat la força de l'anglès, és la llengua oficial única i vehicular
del país. Aquí, en canvi, en ple procés sobiranista, ja hi ha veus il·luminades
que estan perpetrant la mort de la llengua catalana en considerar que en un
Estat català independent l'espanyol ha de ser també llengua oficial. És a dir, exactament
el mateix estatus que avui. Són veus que, en el seu afany per semblar més
universals que l'univers, no volen saber que la cooficialitat d'una llengua
forta i d'una llengua feble significa, irremissiblement, la desaparició de la
segona. Quim Gibert, tanmateix, acaba amb un missatge encoratjador quan ens
recorda que "hi ha materials capaços de tornar al seu estat inicial
malgrat haver estat sotmesos a una gran pressió." D'això se'n diu
resiliència. Som un poble resilient. En llengua, caldrà veure si és veritat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada