Si no hi ha una consciència per part de les noves generacions que pugen, el català i la catalanitat es perdran en qüestió d'una vintena d'anys a la Catalunya Nord
 |
| Parlez français, soyez propres (parleu francès, sigueu nets). Rètol present a una antiga escola del Conflent (Aiguatèbia i Talau). Font: Wikipedia |
Si heu tingut l’oportunitat de passejar
per Perpinyà i contemplar el seu bonic (i petit) nucli històric, de ben segur
que us haureu adonat de més d’una cosa. Aquesta ciutat de 121.934 habitants és
famosa per ser la capital de la regió històrica del Rosselló, avui un
concepte que apareix només als cartells de les carreteres regionals que
travessen els territoris dels Pyrenées Orientales. Lluny de la visió
tevetresina de Pere Codognan (en pau descansi) i de la visió idíl·lica del
preciós Canigó que presideix la plana del Rosselló, hom pot trobar una realitat
molt diferent als territoris considerats nord-catalans.
Surto del meu pis d’estudiant en ple
centre històric de la vila, on botigues i comerços omplen l’estret carrer de
l’Àngel (rue de l’Ange) al més acurat estil parisenc. Passo per davant de
la boulangerie habitual on compro les baguettes més bones de tot
Perpinyà; Bonjour!, em diu el flequer ben content, Bonjour!, li
responc amb amabilitat. El meu camí segueix passant per davant d’una cruïlla de
carrers on dia i nit una colla de nois joves es dediquen a fumar porros i mirar
la gent com passa. M’endinso pels sinuosos carrerons deixats de la mà de l’Estat
tot sentint una discussió familiar en una barreja de francès i àrab. Després del
divertit entreteniment d’esquivar una sèrie de femtes de gossos incrustades a
l’asfalt, pujo unes escales que em condueixen cap al barri del Palau dels Reis
de Mallorca. Allà contemplo les cases de nova creació típiques de banlieue
francesa mentre dins d’un cotxe aparcat una parella de joves fan petar la
xerrada distesament. Quan albiro la silueta de la Université de Perpignan Via
Domitia començo a veure ja una corrua d’estudiants amb motxilles que fa
quatre dies portaven al Lycée. Entro a classe, sec i espero amb paciència
la tardana arribada del professor de Dynamiques Quaternaires.
Aquesta realitat quotidiana es barreja amb
una quantitat desmesurada de senyeres i burros catalans en cada comerç local de
la vila. Us puc ben assegurar que veureu infinitament més vegades la paraula
catalan a Perpinyà que a qualsevol poble o ciutat de la comunitat
autònoma de Catalunya (el que els nord-catalans anomenen Catalunya Sud). Les
mútues i assegurances són “catalanes”, els vins locals són “catalans”, Perpinyà
mateix és la Catalane, els encenedors porten la senyera i el burro (això
sí, les senyeres poden arribar a tenir vuit o deu barres vermelles), l’USAP i
els Dragons són ben catalans, etc. Però… sorpresa! No sentireu ni un mot de
català en ple centre ville. Haureu de gratar molt i buscar a
les persones indicades i conscienciades que us puguin parlar en aquesta llengua,
o bé també podeu anar al barri de Sant Jaume, on sentireu un català rossellonès
parlat pels gitanos perpinyanesos (una de les més belles i il·lustres maneres de
xerrar el nostre idioma).
Llavors ens preguntem, per què hi ha tant
de simbolisme català si la llengua quasi no s’hi parla? Com és possible que quan
hom parli català pel carrer la gent es pensi que xerres espangol si al
mateix temps tenen una senyera a la matrícula del cotxe?
Temps ençà, a les regions històriques del
Vallespir, el Rosselló, el Conflent, la Fenolleda, el Capcir i l’Alta Cerdanya
el català era la llengua de base de tota persona que habitava en aquestes
terres. De mica en mica, les conseqüències de la Revolució Francesa varen
començar a transformar els territoris d’una manera que no s’havia vist mai
abans. Sobretot després de les guerres mundials i de les descolonitzacions dels
països àrabs per part de França, aquesta es va preocupar per mantenir la unitat
del país a qualsevol preu. I aquest preu el varen pagar molt car els diferents
pobles i cultures que formaven part de l’estat francès, com ara Occitània,
Bretanya, la Catalunya Nord, etc. El genocidi cultural dut a terme per
l’estat, fruit del liberalisme, el despotisme il·lustrat i el centralisme
parisenc, acabà esborrant del mapa qualsevol manifestació que negués França com
a nació-estat. De fet, un dels principis legals de la revolució francesa
considerava qualsevol llengua que no fos el francès com “un atemptat contra la
nació”.
Així doncs, a través de pràcticament tres
o dues generacions, el català es perdé quasi completament: els pares deixaren de
parlar català als fills perquè feia de pagès i a més estava prohibit a l’escola,
i actualment aquests fills ja no saben català (o molt poc) i, per tant, no els
n’ensenyen a la generació que puja avui en dia. Per tant, tenim un tall
generacional que desarrela d’una manera vertiginosa la societat nord-catalana. A
més, el fet que els gitanos siguin els que més parlen català (al ser una
comunitat tancada els ha sigut més fàcil conservar l’idioma) encara denigra més
aquesta llengua a ulls d’un ciutadà francès.
Però segurament encara us seguireu
preguntant el perquè de tot el simbolisme català de Perpinyà…
A partir de l’Antropologia és sabut que el
folklorisme apareix allà on ja no hi queda nacionalisme. Com a resposta al
centralisme francès, a França hom pot trobar el que a mi m’agrada anomenar
“regionalisme”, un concepte que consisteix a ser francès però estar orgullós
de la teua regió històrica. L’odi cap a la regió parisenca hi és ben
present, així com la voluntat de diferenciar-se dels altres territoris
francesos. Un problema que podria ser nacional (el cas d’Escòcia, el País Basc,
Catalunya, etc.) esdevé un fet regional sota la forma d’un folklorisme quasi
turístic. La cultura regional es relega als caps de setmana i a les fires dels
pobles, on un grup relativament reduït de persones es concentra per reivindicar
les poques mostres de catalanitat que ofereix la plana del Rosselló. Aquest
regionalisme barrejat amb un toc folklòric acaba donant elements molt variats:
des del que aquí anomenaríem quillos amb xandalls del Barça, passant
per estudiants universitaris emmirallats en cantants de trap, fanàtics
de l’USAP que miren els partits del Barça per TV3, gent de classe mitjana que es
preocupa més pels impostos de Macron que per presos polítics que ni coneixen,
votants del Front Nacional que veuen com el seu estimat país és envaït per una
immigració massiva, militants del llacet groc que busquen ser reconeguts pels
seus germans del sud… En fi, una amalgama de paradigmes socioculturals del qual
sempre costa treure’n l’entrellat.
Tot i així, sempre i quan depèn de qui us
trobeu, l’últim que s’ha de fer és negar-los la catalanitat. És temptador i
massa fàcil dir que si no parlen català no són catalans, però el cert és que si
ja tenen prou problemes per autoproclamar-se com a tals, no els farà
absolutament cap bé que nosaltres, amb la nostra superioritat moral que ens
caracteritza, els anem a dir el que són o el que no són. La Catalunya Nord és
un espai extremadament complex on hi conflueixen diverses cosmovisions
diametralment oposades, en el qual la pobresa econòmica i l’oblit per part de
l’estat mai han ajudat a tirar endavant la societat que hi viu. El
desarrelament cultural propiciat per l’elevat grau d’immigració interna que té
França tampoc afavoreix la preservació d’una societat que es pugui considerar
majoritàriament com a catalana. Ras i curt, si no hi ha una consciència per part
de les noves generacions que pugen, el català i la catalanitat es perdran en
qüestió d’una vintena d’anys a la Catalunya Nord. És una trista realitat que des
de la nostra perspectiva ens pot semblar molt llunyana, però si hi
reflexionéssim un xic més potser ens adonaríem que no n’estem tan
lluny…
.jpg)
.jpg)
