Crideu independència, si és la independència allò que voleu | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Ara fa un any, quan érem en aquesta manifestació i a les portes del referèndum, tots sabíem què faríem i quins passos ens tocaven. En canvi, avui només sabem que resistirem com calga, però els mesos van passant sense que el govern i els partits polítics concreten gran cosa»

Diada 2012 FOTO Quico Romeu

Vicent Partal

Tot fa pensar que la manifestació d’aquest Onze de Setembre superarà tots els rècords. Venint com venim de l’octubre republicà del 2017 i, sobretot, de la consegüent repressió duríssima contra l’independentisme, tothom veu què pot significar. Un any després de l’aplicació del 155, el fracàs de la política repressiva no pot ser més evident. El país es manté ferm i dempeus, disposat a continuar lluitant i a fer efectiva la República. I l’intent de decapitació no ha aconseguit l’efecte d’esmorteir-lo ni d’anul·lar-lo. Ben al contrari, sembla que el fa créixer.

Aquest intent d’escapçar-lo, amb presons i exilis, ha aconseguit, això sí, de desorientar-nos. Ara fa un any, quan érem en aquesta manifestació i a les portes del referèndum, tots sabíem què faríem i quins passos ens tocaven. En canvi, avui només sabem que resistirem com calga, però els mesos van passant sense que el govern i els partits polítics concreten gran cosa. Ni tan sols han engegat aquell Consell de la República que tothom va dir que era la peça clau per a institucionalitzar la nova situació nascuda del primer d’octubre.

A més, aquesta indefinició va acompanyada d’uns dubtes i d’unes discussions que en alguns casos arriben a qüestionar el sentit d’allò que va fer Catalunya l’octubre del 2017. Causa una sorpresa enorme, per exemple, de veure polítics independentistes criticant ‘l’independentisme màgic’ quan ells mateixos ens van convocar a votar afirmant que al cap de divuit mesos seríem independents, o quan van jurar que abandonarien el congrés de Madrid l’endemà de la proclamació de la independència. I sobta més encara sentir crítiques a la unilateralitat passant per alt que ha estat la unilateralitat que ha aconseguit l’èxit de traure l’estat espanyol de la zona de confort i que ha aconseguit obligar-lo a desencadenar tota una actuació antidemocràtica que és l’única oportunitat que tenim de fer possible la nostra victòria. Però la qüestió és saber què en pensa la gent i quina opinió en té.

Cada Onze de Setembre, tots ho sabeu bé, ha estat decisiu per a encarrilar el procés. Els qui omplen els carrers obliguen la classe política a prendre decisions perquè els recorden que hi ha un país disposat a fer allò que siga. Vist així, l’Onze d’enguany serà estrany, però és a les vostres mans que no ho siga. Serà estrany perquè d’entrada no és clar què hi anem a reclamar. És clar que ha de ser que volem la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Però, com? És molt difícil de definir només amb un clam quina és la voluntat de milions de persones i, tanmateix, hi ha tantes coses que hauríem d’intentar aclarir amb la marxa de dimarts…

Segons com vaja la manifestació, podrem deduir molt bé si una majoria prou gran està d’acord amb el govern i els seus actes o no. Si estem d’acord amb cadascun dels tres partits independentistes i allò que fan o no. Si estem d’acord d’acceptar les conseqüències del judici sense desobeir o no. Si volem que s’engegue el Consell de la República o no. Si podem acceptar que el parlament retire la condició de diputats als represaliats. Si estem d’acord amb què fa el parlament o no. O si calen noves eleccions per a entendre on som ara. Hauríem de saber si la gent està d’acord que cal construir un espai a l’esquerra que intente incloure els comuns per a créixer d’aquesta manera. O si empènyer ja és prou. I com cal afrontar les eleccions municipals, especialment a Barcelona. I si trobem raonable que el joc de partits hi torne a generar l’oportunitat de tenir un batlle no independentista…

La manifestació, doncs, pot ser aquesta onada que torne a empènyer la classe política un any més. Però aquesta vegada això dependrà més que mai de cada manifestant, de cadascú de vosaltres, dels vostres crits, de les vostres pancartes, dels vostres cartells, de què hi puguem observar, de les sensacions que faça aquella gernació aplegada a la Diagonal.

Per això és molt important que, si voleu independència, dimarts hi crideu clarament a favor. I que si voleu unitat, crideu unitat. I que si creieu que les coses no es fan bé, que crideu que cal no fer ni un pas enrere o que hi expresseu el vostre desacord. O, a l’inrevés, és molt important que no crideu tot això si esteu d’acord que ara cal començar un període destinat a demanar un referèndum acordat amb Madrid. Personalment, observaré la manifestació amb un gran interès cercant indicis per a valorar si allò que discuteixen als palaus concorda amb què es diu als carrers o no. Perquè aquest, i exposat cruament, és el gran dubte que tinc ara i avui. I tinc moltes ganes de contrastar-ho amb els amos veritables del procés d’independència, amb vosaltres, la gent del carrer.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/crideu-independencia-si-es-la-independencia-el-que-voleu-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El català del segle XXI | M. ANTÒNIA FONT

Garantir el coneixement del català a tota la població és molt important.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

M. ANTÒNIA FONT pALMA

Una ullada ràpida a l’informe que hem fet a partir de les respostes de més de 100 centres públics i privats concertats de les Illes Balears ens pot ajudar a fer-nos una idea de com està l’ús del català en l’àmbit de l’ensenyament. Garantir el coneixement del català a tota la població és molt important, tant com ho és l’ús que se’n fa dins i fora dels centres educatius.

L’informe ens mostra el que ja sabíem, i és l’incompliment de l’aplicació del Decret de mínims. Un percentatge massa gran de centres diu obertament que no el compleix. I el més fort és que no els passa res. Al mateix temps, l’estudi posa de manifest la manca de mesures per incentivar l’ús del català, com són les classes de català per a pares i mares; els plans d’acolliment lingüístic i cultural amb la dotació d’hores suficients; els desdoblaments de grups de català; l’acreditació de la competència en català del personal de menjador i dels monitors i monitores d’activitats extraescolars; la presència del català a totes les activitats del centre: claustres, comissions de coordinació pedagògica, comunicació interna i externa; la constitució de grups de treball per crear materials didàctics adaptats a les necessitats de les diferents etapes i nivells educatius, etc.

Impuls i recursos

La percepció que tenim de l’ensenyament i l’ús del català als centres educatius públics i privats concertats de les Illes Balears és que no disposen de l’impuls i dels recursos que necessiten. La impressió que fa tot plegat és que el govern no vol parlar del català perquè té por de la polèmica que es crea a l’entorn d’aquest tema, polèmica protagonitzada per una minoria renouera, i la vol evitar. Seria bo, però, plantar-li cara i engrescar la majoria que sí que ho veuria amb bons ulls. L’altre argument que podria explicar l’immobilisme del govern en aquest tema, i que de vegades hem sentit a dir a alguns responsables polítics, és que, des de la Transició -o de la restauració borbònica de 1978, com li vulgueu dir-, s’ha fet molta feina en l’ensenyament i ara convé treballar altres àmbits. I sí, és cert. S’hi ha fet molta feina, però és imprescindible continuar fent-n’hi. Si l’ensenyament en català i l’educació varen resistir els embats del Govern Bauzá durant la legislatura passada, va ser en part gràcies a la bona feina feta pels mestres durant aquests darrers 40 anys. Mestres i professors, pares i mares, saberen posar un bons fonaments per alçar un ensenyament innovador, inclusiu, acollidor i vehiculat en català.

Situació del català als centres

Fa tres anys que demanam a la Conselleria un estudi centre a centre de la situació del català i, basant-nos en aquest estudi, seure a parlar de tot el que volem i podem fer. L’informe recull les necessitats que aquests 100 centres ens han fet arribar i ara us en transmet algunes amb les seves pròpies paraules: “Necessitam més voluntat política, més implicació. Cal que la Conselleria es cregui la necessitat d’impulsar la normalització del català, de manera molt especial a Eivissa. És imprescindible que, socialment i políticament, la promoció de l’ús del català no es redueixi a l’ensenyament i es faci també fora de les aules. Necessitam més mestres de pedagogia terapèutica, d’atenció a la diversitat per poder atendre els alumnes nouvinguts i poder fer un ensenyament 100% en català. Necessitam ajuda per fer una bona integració de les famílies dels nouvinguts. Necessitam una bona disposició del professorat, que tingui un bon coneixement de la llengua i en sigui un bon model ...” i així un bon grapat de propostes.

La voluntat de fer-hi feina per part dels docents hi és. El que volem és que aquest ús es millori dia a dia. Volem col·laborar a construir una societat millor que sigui solidària, igualitària, respectuosa i justa, i el català és un bon instrument per aconseguir-ho, ajuda a la integració de les persones i treballa la cohesió social. Tenim un present i volem tenir un futur. Volem que es treballi, ara, pel català del segle XXI.

Font: El català del segle XXI

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La identitat catalana segons l’historiador Fontana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Josep Maria Puigjaner

Barcelona, 1937. Diplomat en Humanitats Clàssiques i en Periodisme, llicenciat en Filosofia i Lletres i Teologia. Assagista i escriptor. Ha ocupat diversos càrrecs en el món editorial i a la Generalitat de Catalunya. Col·laborador de l’Avui, La Vanguardia i Catalunya Cristiana.

El reconegut historiador Dr. Josep Fontana acaba de presentar una Història de Catalunya que té com a fil conductor el com i el quan de la formació de la identitat catalana . Ho revela ell mateix en el pròleg: “La primera motivació que em va dur a escriure aquest llibre va ser la de cercar explicacions al fet que els catalans siguem avui un poble amb un fort sentit d’identitat, de pertinença a un col·lectiu que comparteix majoritàriament, a més de llengua i cultura, unes formes d’entendre la societat i el món”.

La meva intenció no és fer aquí una recensió d’aquesta obra magna del professor Fontana. Em fixaré només en un dels aspectes que l’historiador contempla: el de la llengua catalana en les seves vicissituds històriques. Fontana discrepa de les versions tòpiques que han circulat durant molt de temps arreu del país. Així escriu: “La tradició que sosté que la recuperació de la llengua catalana va ser fruit d’una Renaixença culta, que començaria el 1833 amb la publicació de La pàtria d’Aribau i culminaria el 1859 amb la restauració dels Jocs Florals, no té gaire fonament. Perquè entre els anys esmentats –sosté Fontana-, el cultiu literari del català no passava de ser una activitat marginal d’un petit grup de lletraferits.

A mitjan segle XIX, tanmateix, el català continuava essent la llengua d’afirmació d’identitat de les capes populars, que mai l’havien abandonat. La usaven, evidentment, en el recinte domèstic, però també en l’àmbit social per criticar la política espanyola: “El castellà és la llengua en què ens avisen el que hem de pagar cada any perquè la gent de Madrid pugui viure en el fast”. A més, el català era la llengua en què la gent del poble parodiava la cultura castellana de l’autodenominada “bona societat” catalana. Aquesta paròdia –afegeix Fontana- s’expressava amb l’ús del bilingüisme a certes obres de teatre, on s’identificava el català amb el que era positiu, i el castellà amb el que es considerava afectat o ridícul.

Cap al 1860 es va produir a Catalunya un fenomen sorprenent. Va sorgir una nova literatura que s’expressava en unes formes properes a les de la cultura popular, una literatura escrita amb “el català que ara es parla” i , per tant, distant del català, culte i un xic artificiós, de la literatura jocfloralesca. Era el català de la revista “La campana de Gràcia” o de les obres dramàtiques i satíriques de Serafí Pitarra.

Josep Fontana clou la seva Història de la identitat catalana asseverant que “per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”.

A mitjan segle XIX va ser el poble, efectivament, el que salvà la llengua catalana de la mort. Avui, al cap de 150 anys, torna a ser el poble el que es proposa salvar la nació catalana. És la convicció i la fermesa del poble la que ha desencadenat la determinació dels polítics de caminar cap a la consecució d’un Estat propi per a la nació catalana. Davant la incomprensió de l’Estat espanyol, davant la impossibilitat de preservar la nació si aquesta roman en aquest Estat, una gran majoria del poble català (indeterminable fins que les urnes parlin) creu que només queda un camí: el que condueix a la plena sobirania, és a dir, a la construcció d’un Estat propi.

Els opositors a la independència de la nació catalana, els que estimen de debò la seva identitat específica, pensen que en un règim federal espanyol encara seria possible mantenir dempeus la nació. Tanmateix, la pregunta que s’imposa és si aquesta estructuració federal d’Espanya té una raonable possibilitat d’esdevenir algun dia una realitat.

En l’actual estadi del procés cap a la sobirania, els líders que el condueixen ja no escolten els cants de sirena federalistes. Es comporten com el jurista i economista Pere Estasén qui, ja abans d’acabar el segle XIX –escriu Fontana- declarava que tots els esforços per fer entendre a Madrid el que se’ls volia explicar havien estat en va, i seguirien essent-ho en el futur: que no hi havia diàleg possible amb els partits polítics espanyols i que, en conseqüència, calia inventar una altra forma de fer política.

Aquesta forma ha sorgit a les primeres dècades del segle XXI. I es concreta en l’aspiració a un Estat propi, que brolla de les profunditats de l’esperit del poble de Catalunya.

Font: https://elmati.cat/la-identitat-catalana-segons-lhistoriador-fontana/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ana Stanic: Els pobles tenen el dret inalienable a l’autodeterminació.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Redacció Unilateral

L

a ciutat tirolesa de Alpbach, a Àustria, reuneix anualment el Forum Europeu Alpbach per tractar temes transcendentals pel futur d’aquest continent. Enguany Ana Stanic, fundadora de E&A Law a Londres ha analitzat, amb detall, la situació catalana.

La realitat catalana està en el centre del debat europeu, molts ponents tenen interès en conèixer els detalls de l’evolució política d’aquest històric moviment independentista. Tot plegat, conjuntament amb la preocupació per la degradació democràtica i institucional que regna a Espanya, començant per la seva monarquia i acabant per la judicatura.

Per aquesta prestigiosa advocada des del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017 principalment, però ja amb anterioritat, els afers catalans es miren amb molta atenció des de la Unió Europea. Si bé no de forma oficial, fòrums com el de Alpbach, amb una notable influència entre els quadres de les institucions comunitàries, tracten sobre el dret a l’autodeterminació dins del dret internacional públic i el propi (europeu). En aquest sentit, s’entén que cal vigilar i seguir amb detall totes aquestes pràctiques polítiques que eviten o obstaculitzen el referèndums i també que persegueixen persones concretes a resultes d’això, tot constituint el cas català un cas ben clar d’aquestes pràctiques, per part del Regne d’Espanya.

En el Fòrum es valora, òbviament, de manera igual, l’ordenament jurídic intern que permet preservar la unitat territorial dels estats, amb la necessària resposta a la voluntat popular quan reclama poder decidir la seva pertinença política i el seu desenvolupament nacional, en el que constitueix, per definició, el dret d’autodeterminació.

Els estats membres de la Unió Europea estan obligats a respectar uns “valors europeus”, tal com estan descrits en l’article 2 del seu tractat constitutiu, “el respecte a la dignitat human, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’Estat de Dret i respecte als drets humans, inclosos els drets de les presones que pertanyen a minories” i també en l’article 10 i 11 sobre llibertat d’expressió i d’associació, respectivament, en els termes del Conveni Europeu de Drets Humans, com a instruments imprescindibles per a que els pobles conformin la seva voluntat col·lectiva.

Aquesta aproximació, acadèmicament rigorosa, defuig, almenys pel cas dels catalans, qualsevol banalització en base a atributs populistes o nacionalistes. Ben al contrari, per a Ana Stanic, la causa catalana respon a una indubtable lluita per fer una aportació genuïna dins el concert de nacions europees i del món. “En el cas de Catalunya, a més també és una lluita per la democràcia i per la justícia social, dins el context d’una realitat europea integrada i decidida”.

El principi d’integritat territorial, com argument per contrarestar el dret d’autodeterminació, només és aplicable, d’acord amb les normes internacionals, a les disputes frontereres entre estats plenament constituïts. Ben al contrari, el dret a l’autodeterminació és un dret que cal protegir i ajudar, fet que no succeix a Espanya, com resulta del tot clar.

És un principi fonamental del dret internacional que un estat és una qüestió de fet. No existeix un requisit legal en el dret internacional per a que una entitat que busca la independència hagi d’exposar una legalitat per ser un nou estat. El Tribunal Intenacional de Justícia ja va declarar, en un estadi consultiu, que la declaració unilateral d’independència de Kosovo no estava prohibida per cap norma de dret internacional, ja que no existeix.

Per tot això, conclou que la independència deixa d’ésser un fet per convertir-se en un dret en que una entitat pot reclamar el dret a l’autodeterminació, ja que com a tal és inalienable i consubstancial amb la naturalesa de tot poble o nació. O dit d’una altra manera, aquest dret no pot ésser eliminat o limitat per d’altres aliens al poble o nació, siguin estats establerts o governs centrals contraris al seu desenvolupament.

Font: http://unilateral.cat/2018/09/06/els-pobles-tenen-el-dret-inalienable-a-lautodeterminacio/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Àngels Martínez: ‘El filibusterisme va tapar el gran paper de tres dones aquell dia’ | Josep Casulleras Nualart

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

'Per què la gent es pregunta tant per què vaig treure les banderes i tan poc per què ells les hi van posar?'

Josep Casulleras Nualart

Eren quarts de deu del vespre del 6 de setembre del 2017 i, finalment, després de tot un dia llarg i tens al parlament, els diputats eren a punt de votar la llei del referèndum, que havia de dotar de marc legal la convocatòria de l’1-O. No tots els diputats, perquè els dels partits unionistes, Ciutadans, PSC i PP, van decidir d’anar-se’n i de no participar en la votació. Els del PP, abans de baixar les escales de l’hemicicle, van deixar als seus escons unes quantes banderes espanyoles i unes de catalanes. La presidenta, Carme Forcadell, va demanar de continuar el ple i va donar la paraula al portaveu de Catalunya Sí que es Pot, Joan Coscubiela, qui l’havia demanada. En aquell moment, la diputada del seu grup Àngels Castells pujava, a poc a poc, les escales que uns minuts abans havien baixat amb posat indignat els diputats unionistes, i va anar retirant, tranquil·lament, una a una, les banderes espanyoles. Els diputats de la CUP aplaudien al seu costat i Martínez els va lliurar les banderes que havia recollides, sense fer cabal de la petició de Forcadell de tornar-les a lloc. Aquell gest és un dels més recordats de la jornada de què avui es compleix un any.

‘Tant de bo aquell gest hagi servit perquè hi hagi més gent que, en determinats moments, quan pensa que la trepitgen, que li posen el peu al damunt, no ho accepti, i que se’l tregui de sobre’, comenta l’ex-diputada en una conversa amb VilaWeb. Per a ella, el record d’aquella acció ens hauria de fer pensar una cosa: ‘Trobo a faltar que la gent no es pregunti per què van fer allò. En comptes de quedar-se a discutir i a votar un cop van haver acabat el filibusterisme, se’n van anar i van penjar aquelles banderes. Per què ho van fer? Per què la gent es pregunta tant per què les vaig treure jo i tan poc per què ells les hi van posar?’

Àngels Martínez reflexiona sobre el significat i les lliçons d’aquelles jornades al parlament. ‘El referèndum el vam fer i va ser un èxit, apuntalat després amb la mobilització del dia 3, i posteriorment amb les eleccions del desembre. La segona part encara s’ha de veure i fer.’ Però d’aquell dia sobretot en recorda la manera com l’unionisme va presentar la seva estratègia. ‘Allà va començar el regnat de les mentides, de la tergiversació del llenguatge; es va veure qui va fer realment el cop d’estat, com el filibusterisme es va imposar en la política catalana i com es va començar a tapar el paper d’unes dones que van ser fonamentals aquell dia: l’Anna Gabriel, la Marta Rovira i la Carme Forcadell. Ara totes tres són represaliades de diferent manera, dues a l’exili i una a la presó. La Marta Rovira fou qui va interrompre el ple proposant les votacions, l’Anna Gabriel va fer l’explicació més política de per què s’havia de passar al nou ordre del dia, i la Carme Forcadell va tenir paciència, diàleg i voluntat democràtica fins al darrer moment, acceptant cada interrupció i impertinència, i fins i tot un masclisme que jo, personalment, difícilment hauria tolerat. Ella el va assumir, suposo, pel bé del ple.’

Troba que aquells dies hi va haver una certa ingenuïtat en l’independentisme de pensar que seria possible de passar de la llei a la llei sense que l’estat reaccionés tan violentament. ‘Sempre he pensat que hi havia una posició molt naïf d’una banda per part d’alguns, i la incredulitat que s’hagués arribat tan lluny per part d’uns altres. S’ho van creure al cap d’un mes, quan de veritat hi va haver el referèndum i l’aturada de país del dia 3. També crec que hi havia gent de la part majoritària de la cambra que no creia que s’arribés a un 1-O i un 3-O o que no en tenia ganes. Hi havia moltes posicions contraposades. Es podia deduir de tot plegat una certa incultura política. Perquè ens n’havien avisat, en Fontana, en Miquel Caminal… Sabíem quin era el pols de què podia passar, i calia anar molt ferm i ser molt determinat per a entendre que si es volia fer dignament honor a allò que es votava, home, calia jugar-se això que s’han jugat unes quantes persones, i encara més i tot.’

Quina lliçó n’extreu? Caldrà anar més ben preparats i previnguts si es vol tornar a avançar unilateralment? ‘Sí’, respon. ‘I amb una mirada menys provinciana. Potser aquesta no és ben bé la paraula, però molt més conscients de quina és l’autèntica naturalesa de l’estat espanyol, dels temors i contradiccions de la UE, i que cal tenir molt més a prop tot allò que es mou, del moviment obrer de veritat, com es va veure el dia 3, fins a les organitzacions que defensen els valors i les institucions i organitzacions republicanes. Calia una valoració i un tarannà que jo no veia. Sincerament, per a mi, aquells dies es va escriure un mal llibret que els dies 1 i 3 d’octubre va tenir una música excel·lent.’

Però encara una altra escena històrica d’aquell dia 6, que ella recorda amb vergonya. La de Joan Coscubiela arrencant els aplaudiments dels partits unionistes, inclosos el PP i Ciutadans. ‘Ho vaig viure amb molta vergonya. Conec en Coscubiela de fa molts anys i ja sabia que això era possible. Vaig passar molta vergonya d’haver fet aquest espectacle i que tothom veiés les misèries del meu grup parlamentari.’

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/angels-martinez-el-filibusterisme-va-tapar-el-gran-paper-de-tres-dones-aquell-dia/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Després ningú no en sap res | David Fernàndez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

David Fernàndez | @HiginiaRoig

A Miquel Grau el varen matar l’octubre de 1977, enmig del carrer de l’espai públic, mentre enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre ho feia, li van llançar un maó al cap des d’un balcó. Qui ho va fer, massa proper a la ultradretana Fuerza Nueva, fou condemnat a 12 anys per homicidi. Però Adolfo Suárez el va indultar parcialment el 1979. El 1982 ja trepitjava carrer.

A Javier Verdejo, militant andalús de la Jove Guàrdia Roja, el van assassinar les bales d’un subfusell de la Guàrdia Civil mentre provava de pintar “Pan, Trabajo, Libertad” en una paret de l’àgora pública de les places d’Almeria. Només va poder escriure “Pan, T…”. Era la funesta nit del 14 d’agost de 1976. Els responsables de la mort, garants de la neutralitat, mai van ser jutjats. Aleshores, uns versos de Juan de Loxa van deixar-ho dit: “Pan y Trabajo, siempre se escapa el tiro pa los de abajo”.

La persecució del diferent, la proscripció del dissident i l’hostilitat –institucional o civil– amb el divergent constitueixen el nucli central de qualsevol autoritarisme

A Xavier Vinader ens el van tenir exiliat, condemnat i empresonat –ja en democràcia i fins el 1984– per no haver renunciat mai a aclarir les connexions directes del clavegueram estatal amb la ultradreta més parda i criminal. I a La Aznaridad, el darrer llibre que ens va deixar Vázquez Montalban, Manolo apuntava amb lucidesa: “los más pacíficos se convierten en los más violentos porque desconfian de su propia voluntad de violencia“. A col·lació fets impunes, repressions anteriors i dites vigents no només com imprescindible acte de memòria històrica, i gairebé que també per pura lògica preventiva, sinó i sobretot com a conseqüència de la darrera envestida contra els llaços grocs. Aquesta polèmica pret-a-porter per a piròmans que mai van ser bombers i epígon testosterònic del lema-insígnia bàsic d’un nacionalisme espanyolista desbocat: “a por ellos“. Només faltava la sinistra incontinència verbal del flamant nou portacoz del PP, Pablo Casado, anunciant que tot podria acabar en llaços negres. Cultura de la por, amenaces gens vetllades i repressió inquisitorial sempre van de la maneta.

On sigui, la persecució del diferent, la proscripció del dissident i l’hostilitat –institucional o civil– amb el divergent constitueixen el nucli central de qualsevol autoritarisme. La raó d’Estat dona per a molt i desplegar la porra extensible de l’extrema dreta –sempre tan funcional als interessos del sistema– per atemorir el carrer no és res de nou. L’hemeroteca donaria per a molt: des de la transició que fou moltes coses però no pacífica –188 morts per violència institucional– fins a recordar que fa res i en prime timeelectoral dels dies previs al 21-D, Mariano Rajoy trucava per telèfon una ultra del Bages per solidaritzar-s’hi. A Susanna Griso no sé si caldrà donar-li medalla per presentar un militant d’extrema dreta amb currículum patibulari, abans d’ahir, com un cívic ciutadà ecologista. Del que no en tenim ni idea, l’altra cara de la mateixa moneda, és de com s’ha forjat la impunitat en la que han quedat les més de 140 agressions ultres perpetrades entre l’octubre i el desembre de l’any passat: aquelles que esquerdaven els vidres de Catalunya Ràdio, agredien periodistes i colpejaven immigrants. Allà on brilla l’arbitrarietat i el doble raser de l’Estat com a garant d’impunitat.

Els climes de tensió i els estats d’opinió mai no neixen espontàniament. Es generen i després es descontrolen i es cruspeixen fins l’inventor

La trampa-nyap, tan evident, de parlar de llaços per no parlar de presos, d’inventar-se confrontacions civils que ningú espera ni desitja i d’atiar-les en comptes d’evitar-ne el risc, cotitza a l’alça en la cursa demencial per veure qui la té més llarga. I tot plegat, si fos real tot el relat ficcionat, hiperbòlic i binari de Ciutadans, dubto molt que només anessin 600 persones a una concentració simptomàticament trufada, per cert, d’elements d’extrema dreta. Càmera agredit de Telemadrid inclòs amb l’excusa terrible que pensaven que era de TV3. O fallen ells o falla la realitat, que no acostuma a fer-ho. Cadascú viurà la fira com li va i un creu –i constata veient el tauler dels qui hi protagonitzen– que l’arrencada de símbols grocs no és res més que una altra forma repressiva, extrajurídica però planificada, per evitar l’inevitable: la solidaritat amb les persones empresonades i exiliades. L’espai públic és l’excusa, l’objectiu és la llei del silenci. Les imatges, salvant distàncies i constant proximitats, reporten a la retina els d’Alba Daurada trinxant les parades regentades per migrants als mercats grecs. El dret violent, redemptor i feudal que alguns s’arroguen per trinxar-ho tot, amb la vergonya de la cobertura oficial i mediàtica.

On volia anar a parar és que els climes de tensió i els estats d’opinió mai no neixen espontàniament. Es generen i després es descontrolen i es cruspeixen fins l’inventor. Després els generadors –sempre i indefectiblement– se’n desdiuen del fet, se n’obliden de les amistats perilloses i, si cal, reescriuen la història. Experts, diria Gelman, en no enrecordar-se de res del que han alimentat i perpetrat i sortir-ne ben parats. Però donar carta blanca i màniga ampla als reduïts nuclis actius de l’extrema dreta és una decisió política que implica responsabilitats i conseqüències. Blanquejar-los com a cívics ciutadans ja és alguna cosa més que complicitat. Ja ho llegireu demà a la Directa –el qui és qui en l’estratègia ultra de la tensió, com molt poquets, menys del que ens pensem, fan molt soroll i com es trava la teranyina dels qui atien l’odi des de la seva impotència. Allò tràgic és que per fer mal no cal ser gaires, prou que ho sabem, i les 80 víctimes mortals per delictes d’odi dels darrers quaranta anys –Sònia, Lucrecia, Guillem– ens ho recorden permanentment.

El que caldria no oblidar és que a favor de la llibertat dels presos i preses polítiques –allò que simbolitza el llaç groc i que s’ha estès i s’estendrà com a demanda democràtica– hi està a favor el 80% de la societat catalana

Hi ha també unes quantes postveritats de manual que no caben en aquesta columna –no, no és espai públic neutral un domicili particular, ni les rodes d’un cotxe ni un balcó consistorial ni la integritat física de tothom– quan la perversió equipara el dret de protesta amb el no-dret a rebentar la protesta dels altres, més encara aïllant tot debat del context en què es produeix i banalitzant el sofriment aliè –la presó i l’exili dels adversaris polítics. A Per combatre aquest època, Rob Riemen es demana si cal trigar gaire més per anomenar determinats fenòmens o actituds com a feixistes. Judit Butler recorda sempre que la política de la no-violència rau en autodeterminar-nos i decidir ser no violent precisament en un context de violència. I mentre pocs, molt pocs però amb sorprenents altaveus de suport, atien la violència de “limpiar las calles“, el que caldria no oblidar és que a favor de la llibertat dels presos i preses polítiques –allò que simbolitza el llaç groc i que s’ha estès i s’estendrà com a demanda democràtica– hi està a favor el 80% de la societat catalana, segons la més recent enquesta de La Vanguardia. Que aquest consens es vegi reflectit en l’espai públic, en plens municipals o en concentracions gairebé diàries no és res més que discrepància solidària en temps d’excepció. Que una minoria ultra pretengui enverinar-ho tot, de manual d’estratègia de la tensió.

Ara que aquest curs que arrenca serà més difícil sense els aprenentatges de l’Eva Serra i les lliçons de Josep Fontana, caldrà constatar continuïtats de dignitat en la pròpia història resistent –la que vincla la pacífica tossuderia reposadora de les àvies d’Alella amb un calmat carnisser palplantat al mig del carrer. Ens n’hem sortit sempre perquè els de baix han obert sempre al carrer els que els de dalt volien tancar sempre des del poder. En un país amb memòria, no serà l’extrema dreta, el 2018, qui ens silenciï. No ens cansarem, ja es cansaran. #llibertatspresospolítics #llibertatpresespolítiques

Font: https://directa.cat/despres-ningu-no-en-sap-res/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Torra, tot a una carta: fer creïble que l'1-O no té marxa enrere | Marta Lasalas

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marta Lasalas

Encara que Quim Torra i Pedro Sánchez s'han intercanviat un parell de whatsaps aquest estiu, amb la represa del curs polític, s'ha fet evident que la distància entre els dos presidents manté dimensions estratosfèriques. Ni el diàleg ni els whatsapps han servit per acostar posicions. Ni tan sols han aconseguit situar els dos polítics en la mateixa pantalla, segons es podria desprendre de les declaracions que han protagonitzat aquest dilluns. El president de la Generalitat defensa la vigència de l'1-O i la seva voluntat d'arribar "fins al final", mentre el cap de l'executiu espanyol ofereix un referèndum "sobre l'autogovern". Dos discursos en dues dimensions paral·leles.

Malgrat tot, Torra insistirà a sistematitzar aquest dimarts la seva proposta, el seu pla. Ho farà des del Teatre Nacional de Catatalunya i amb la solemnitat que els responsables polítics catalans han volgut atorgar els darrers anys a aquestes intervencions en aparicions que superen l'abast dels faristols oficials.

Ja no es parla de full de ruta, perquè vist el resultat la paraula ha quedat expulsada de la nomenclatura independentista, però, tampoc es parlarà de terminis. L'objectiu del president és replicar a les veus que li retreuen que el seu Govern no té un objectiu clar però evitar que el calendari es converteixi en un parany. Aquest dilluns, Torra ha desgranat públicament algunes de les propostes que exposarà, moltes de les quals havia anat dosificant en les nombroses aparicions estivals que ha protagonitzat durant el mes d'agost. 

El president insistirà que l'1-O es manté vigent i que no té marxa enrere, però també en la idea de no acceptar una sentència condemnatòria contra els presos polítics, davant la qual reclamarà una resposta del Parlament. "Arribaré fins al final, el meu únic límit és el Parlament de Catalunya, l´únic al qual dec lleialtat", assegurava aquest dilluns en declaracions a TV3. Igualment, reclamarà una resposta de la societat catalana perquè “estan en joc els nostres drets civils, els nostres drets com a nació i el dret a l’autodeterminació”.

El discurs de Torra tindrà també com a destinatari el govern espanyol. El president adverteix que si Sánchez vol realment una nova era de relacions entre els Catalunya i Espanya han de ser capaços de parlar "amb tots els riscos i totes les conseqüència". I aquesta serà la seva exigencia.

No obstant, la rèplica al discurs del president la va avançar també aquest dilluns el mateix Sánchez, sense necessitat d'escoltar la seva proposta. A la mateixa hora que Torra intervenia a TV3, Sánchez deixava clar en una entrevista a la SER que els riscos que està disposat a assumir són molt limitats. La seva proposta és aconseguir pactar un referèndum, però no sobre l'autodeterminació, sinó sobre l'autogovern. "Quan parlem d'autogovern, parlem d'un nou Estatut", ha aclarit tot seguit per si algú havia perdut el matís. De fet, Sánchez no ha dubtat a insistir de nou que en cas que calgui tornarà a aplicar el 155.

La proposta del president espanyol ha rebut la rèplica tant de JxCat com d'ERC. Mentre la consellera de Presidència, Elsa Artadi, ha deixat clar que es tracta d'una "pantalla passada fa molts anys en un referèndum que no es va respectar", la republicana Marta Vilalta reclamava coratge a Sánchez i assegurava que no s'han fet les mobilitzacions dels darrers anys "per més autogovern o un nou Estatut". "El que reclama la població és portar a votació la qüestió de fons, el dret a l'autodeterminació, que Catalunya esdevingui un país independent, és sobre aquesta qüestió que reclamam una solució", advertia Vilalta.

Aquest dimarts, a partir de les set del vespre, Torra tindrà oportunitat de dibuixar els eixos de la seva proposta i les línies vermelles que no està disposat a acceptar. Serà l'inici formal del curs que es prepara per a un llarg rosari d'aniversaris que esperen resposta.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/politica/torra-sanchez-tnc-1-o-presos-politics_301434_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

1713: Per què Catalunya va votar la resistència a ultrança? | Marc Pons

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marc Pons 
Foto: Font: Enciclopèdia 

Barcelona, 6 de juliol de 1713. Reunió dels Tres Comuns, la màxima representació política de la societat catalana. Tres mesos abans (abril de 1713), les potències aliades de la causa austriacista havien signat la retirada d’un conflicte que, contra tots els pronòstics inicials, s’havia revelat excessivament llarg i costós. Ho feien a canvi d’importants compensacions territorials i comercials que, per una banda els amortitzava la gran inversió de la guerra, i per l’altra certificava el descens definitiu de la monarquia hispànica a la segona divisió del concert internacional europeu. I, només sis dies abans, les darreres tropes austríaques i angleses havien estat evacuades del territori català. Catalunya s’enfrontava sola a l’Aliança borbònica de les Dues Corones. En aquell nou i tens escenari, els Tres Comuns votarien la posició de Catalunya en la darrera i decisiva fase de la Guerra de Successió hispànica (1705-1714), la que internacionalment s’anomenaria la Guerra dels Catalans (1713-1714): resistència a ultrança o capitulació negociada.

S’imposa la resistència a ultrança

La resistència a ultrança s’imposaria amb 75 vots pels 43 de la capitulació negociada. La historiografia romàntica catalana ha fet una ingènua lectura patriòtica d’aquell resultat, en la mesura que la historiografia nacionalista espanyola s’ha obsedit amb la interessada idea que no hi havia una voluntat rupturista. Ambdós són extrems que no expliquen la realitat: ni la del debat previ ni la del resultat definitiu. Catalunya votaria resistir fins a les darreres conseqüències contra una aliança borbònica assedegada de venjança (com posteriorment quedaria palès) que multiplicava per vint la capacitat militar del Principat. Pierre Vilar, el gran investigador occità del segle XVIII català, va dir que “Mai el sentiment català no ha tingut tanta força i combativitat”. Però, aquesta cita, lluny de transportar-nos a un escenari de rauxa patriòtica, revela una complexa arquitectura política i uns sòlids arguments econòmics que explicarien la posició d’aquells resistents.

Acta de l'acord dels Tres Comuns publicat el 9 de juny de 1713. Font: Biblioteca Nacional de Catalunya

Les classes mercantils, classes rectores del país

És el mateix Pierre Vilar qui explica que a diferència del que havia passat anteriorment a la Revolució dels Segadors (1640), el posicionament austriacista de 1705 “no era un moviment espontani, violent, popular i defensiu”, sinó que era el resultat de complexos pactes polítics entre les classes rectores del país. Catalunya, gràcies a l’encertada aliança entre una innovadora classe pagesa i una emprenedora classe mercantil, havia recuperat el seu aparell productiu —devastat durant la guerra dels Segadors (1640-1652)—  i ja era el motor econòmic de les Espanyes peninsulars. Exportava tèxtils i alcohols a Anglaterra, als Països Baixos i a les seves colònies. Una vigorosa puixança clarament contraposada a la imparable decadència castellana. I les classes mercantils catalanes —que Vilar anomena “les classes mitjanes de l’època”— s’havien consolidat com les classes rectores del país, també en clara contraposició al que passava a la resta de dominis hispànics peninsulars, dominats per les rònegues aristocràcies latifundistes castellanes.

El mirall atlàntic

Pierre Vilar, a partir de l’estudi dels textos coetanis de Feliu de la Penya i de Martí Piles —comerciants i autors del “Fenix de Cataluña”, el retrat més significatiu de la societat catalana de l’època—, apunta clarament que el posicionament antiborbònic de Catalunya tenia una motivació social, econòmica, i política. La Catalunya de 1705 tenia un perfil de país més similar als Països Baixos o a Anglaterra que a Castella. Les classes mercantils catalanes —les classes rectores del país— no tan sols s’inspiraven en el model econòmic de les potències atlàntiques, sinó també en el seu model polític. Anglaterra i els Països Baixos havien conegut unes revolucions liberals —la de Cromwell i la dels germans de Witt, cronològicament paral·leles a la revolució catalana dels Segadors— que, després de molts daltabaixos, acabarien consagrant un sistema polític i econòmic que afavoria clarament les classes mercantils (les classes mitjanes de Vilar). Això les transportaria i  consolidaria en el poder dels seus regnes.

L’ambició catalana

D’ençà d’aquelles revolucions, Anglaterra i els Països Baixos havien passat de la categoria de simples actors a la de potències continentals. I això era el que inspirava les classes rectores catalanes. Vilar diu: “En aquella Espanya decadent, només els catalans es sentien cada vegada amb més dret i amb més forces per a intervenir”. Una cita que revela que aquells catalans, els de 1705, no eren independentistes, sinó que eren liberals en el sentit coetani del terme. Vilar explica que l’ambició catalana passava per guanyar la centralitat de l’edifici polític hispànic, i que hi havia un corrent molt decidit a instal·lar la cort a Barcelona. Així, obririen la porta a les classes mercantils dels països de la Corona d’Aragó, als de la península ibèrica, als de la península italiana, i als insulars de la Mediterrània occidental. Per altra banda, la petarien als nassos de les oligarquies latifundistes castellanes (les classes cortesanes madrilenyes), paradigma del parasitisme i de la corrupció, responsables del saqueig i la bancarrota del que havia l’imperi més ric de la història.

Junta de Guerra delegada pels Tres Comuns. Font: Viquipèdia

La coherència de les idees

Aquest detall és molt important, perquè explica el Tractat de Gènova (1705), “quan les institucions catalanes signen un tractat internacional de tu a tu amb Anglaterra”, que marcaria els posicionament definitiu del Principat a favor de la causa austriacista. I explica, també, la declaració de resistència a ultrança. Malgrat les circumstàncies especialment adverses que envoltaven el moment, es convertiria en un exercici de coherència ideològica (entesa com un conjunt indestriable d’idees econòmiques i polítiques). La tradicional inclinació catalana a la praxis, allò que s’ha volgut anomenar "seny", no podia obviar que l’Espanya borbònica que venia era la que lideraven les classes cortesanes madrilenyes. Ho farien juntament amb les classes mercantils parisenques, que havien previst convertir les Espanyes en una pseudocolònia econòmica francesa. Els “temors catalans”, en termes de Vilar, es revelarien en el Tractat d’Utrecht (prèviament a la votació dels Tres Comuns) i es confirmarien a la Nova Planta (posterior a l’ocupació del Principat).

Mapa de Catalunya (1660). Taller cartogràfic de Witt. Amsterdam. Font: Biblioteca Nacional de Catalunya

La idea hispànica de les elits catalanes

És en aquest punt on s’intensifica el debat. La qüestió que es planteja és: les classes mercantils catalanes —que van ser les que van desequilibrar el vot a favor de la resistència a ultrança— havien transitat d’una idea hispànica cap a una idea antihispànica?  Si és així,  podríem definir-los com a independentistes? Les fonts documentals confirmen que la idea hispànica inicial no havia desaparegut. I això, segons com s’interpreti, pot provocar caure en la trampa del nacionalisme espanyol. Perquè la idea hispànica de Casanova i de Villarroel, arengant a lluitar “per la llibertat dels pobles d’Espanya” no es pot relacionar, de cap manera, amb les Espanyes dels darrers Habsburg, ni molt menys amb la gran masmorra borbònicasorgida d’aquell conflicte. L’Espanya de fàbrica borbònica de 1717 (la de la Nova Planta), o la de 1978 (la de l’actual Constitució) no tenen cap relació amb la idea hispànica del Fenix de Cataluña, o amb la de Vilana-Perles, de Dalmases, de Ferran, de Berardo o del Carrasclet.

Mapa d'Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda (1699). Taller cartogràfic Quercy. Paris. Font: Bibliothèque Nationale de France

La internacionalització de la causa catalana

A propòsit de Dalmases, Ferran i Berardo, ambaixadors de Catalunya davant els governs de Londres, de La Haia i de Viena respectivament, cal dir que les expectatives que generaven les seves missions diplomàtiques van contribuir moltíssim a reforçar el sentit del vot. Dalmases, Ferran i Berardo, van intentar per tots els mitjans diverses fórmules. Una era repartir el pastís hispànic entre els contendents: la corona castellanolleonesa i les colònies americanes pel Borbó, i la corona catalanoaragonesa amb els estats italians pel Habsburg. Una altra era que el Principat i Mallorca restessin com a països de l’edifici polític austrohongarès dels Habsburg. I una altra era constituir Catalunya i Mallorca com una república sota la protecció militar de la Gran Bretanya. En qualsevol dels casos, un dels propòsits principals era salvaguardar l’aparell productiu català de l’amenaça francesa. I l’altre era salvaguardar el sistema institucional català de l’amenaça espanyola. És difícil saber quin prioritzava a l’altre.

Catalunya versus Castella

Amb aquests elements, es pot afirmar que ni la Guerra de Successió ni la Guerra dels Catalans van ser un simple conflicte entre dues dinasties reials que es disputaven el tron de Madrid, com li agrada pontificar a la historiografia espanyola. Darrera hi havia en joc dos models polítics, econòmics i socials d’estat, liderats per les respectives classes rectores. Un enfrontament, en tota regla, entre una Catalunya ascendent i ambiciosa i una Castella decadent i decrèpita. La distribució del vot dels membres dels Tres Comuns ho revela: el braç popular format pels comerciants, els professionals liberals, els menestrals i els representants de les ciutats, va votar en massa la resistència a ultrança. I els esdeveniments posteriors ho confirmen. Vilar diu que “els grans mercaders catalans signarien arriscadíssimes cartes de crèdit a favor de les institucions del país —com havien fet les classes mercantils dels Països Baixos (1582) i de Portugal (1640) en les seves respectives revolucions—  per a llevar la tropa i adquirir armament”.

Mapa dels Països Baixos (1702). Taller cartogràfic de L'Isle. Paris. Font: Bibliotheque Nationale de France

Latifundisme nobiliari contra mercantilisme plebeu

Borbons contra Habsburgs. La vella Espanya, atàvica i eterna, encarnada en la figura d’un rei absolutista, contra unes Espanyes noves i renovades, on el poder monàrquic estava limitat per l’acció de les classes productives i intel·lectuals. Oligarquies latifundistes aristocràtiques contra burgesies mercantils plebees. Decadència contra puixança. Sucumbir contra liderar. Castella contra Catalunya. Madrid contra Barcelona. Aquesta és la gradació que explica el conflicte i que explica el resultat de la votació dels Tres Comuns el 6 de juliol de 1713. I si bé és cert que la idea catalana d’Espanya no havia desaparegut, també ho és que els esdeveniments l’havien erosionat. Les múltiples gestions dels ambaixadors catalans —les diverses propostes formulades a Londres, La Haia i Viena— posen de relleu que ja en l’ambient d’aquella votació, planava la convicció —el “pessimisme” del que parla Vilar— que aquella idea havia entrat en un procés inevitable d’esgotament. La convicció que Espanya, definitivament, no tenia remei. I pensin que parlem del 1713.

font: https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/marc-pons-1713-per-que-catalunya-va-votar-la-resistencia-a-ultranca_300834_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els tres principals partits francesos, amb el llaç groc

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Representants dels tres principals partits francesos es van posar un llaç groc ahir per rebre el president de la Generalitat. Quim Torra, que va viatjar a Perpinyà per participar en la inauguració de l’exposició 55 urnes per la llibertat organitzada pel Comitè de Solidaritat Catalana. El va rebre l’alcalde de Perpinyà, Jean Marc Pujol, amb un llaç groc en solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. Però no va ser l'únic. Torra també es va reunir amb Hermeline Malherbe, presidenta del Consell Departamental dels Pirineus Orientals (PS) i amb Laurence Gayte, diputada d'En Marche, i totes dues el van rebre amb un llaç groc a les solapes de les seves jaquetes. 

I no es tracta pas d'independentistes. D'una banda, Pujol pertany a la formació de centredreta Els Republicans -anteriorment la Unió per un Moviment Popular de Nicolas Sarkozy-, i va voler evidenciar el posicionament de les institucions nord-catalanes amb l’actual situació a la Catalunya sud. D'altra banda, Laurence Gayte és diputada d'En Marche!, el partit d'Emmanuel Macron. Malherbe, per últim, és la presidenta loal del PS, i ja va penjar llaços grocs a la façana de la seu del departament a mitjans d'abril. 

Font: Els tres principals partits francesos, amb el llaç groc

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial