L'estat espanyol ha anunciat retallades en els pressupostos del Principat, les Illes i el País Valencià · Unes retallades que s'afegeixen a un dèficit fiscal i a un infrafinançament crònic als Països Catalans
El Consell de la Generalitat Valenciana va
anunciar dimarts que el govern espanyol retallava 353 milions del finançament
valencià. L’endemà se sabia que també es veurien afectades Catalunya (780
milions d’euros) i les Illes Balears (67,3 milions). Una retallada que s’afegeix
a un dèficit fiscal i a un infrafinançament crònic als Països Catalans.
El Ministeri d’Hisenda espanyol havia
anunciat al juliol els diners que es lliurarien segons la previsió de quantitat
recaptada, cosa que va permetre d’aprovar els pressupostos autonòmics, però ara
ha rebaixat la xifra justificant-ho amb la pròrroga dels pressupostos d’enguany.
La rebaixa serà extensible, previsiblement, a totes les comunitats de
l’estat.
En el cas valencià, ens trobem que
l’increment del pressupost (+0,83) ja era molt inferior a la resta d’autonomies
(+3,89 de mitjana), tot i que el País Valencià té un creixement econòmic
superior al del conjunt. Però resulta que amb aquesta retallada el pressupost es
redueix en 269 milions (-2,69%) en relació amb el 2017, fet que pot portar a
noves retallades o bé a un descontrol del dèficit. La situació és similar a les
Illes Balears, on el pressupost s’ha reduït un 2,6% respecte de la previsió del
juliol, i a Catalunya, on es rebran 125 milions menys que el 2017.
La justificació és que la pròrroga dels
pressupostos no permet de gastar més, però no sembla tenir sentit quan la
transferència és, fins i tot, inferior a l’any anterior i la previsió és que hi
hagi creixement econòmic i més recaptació amb les mateixes condicions.
El govern espanyol ha assenyalat que
l’import pot variar a mesura que avanci la tramitació del projecte de
pressupostos, fet que ha estat considerat com un xantatge a les autonomies
perquè s’aprovi un pressupost que actualment no té el suport necessari.
El finançament com a arma
políticaAl País Valencià s’ha anunciat un enduriment del Fons de
Liquiditat Autonòmica (FLA), imprescindible atès l’infrafinançament, fet que han
denunciat com un 155 encobert de les finances, similar al que es va començar a
aplicar a Catalunya el setembre, amb accés als registres de factures i a la
despesa feta. Això pot portar a un control absolut en el qual no es pugui fer
cap pagament sense l’autorització de Madrid.
A aquest control cal afegir que tretze lleis
valencianes han estat recorregudes al Tribunal Constitucional. Algunes
d’aquestes lleis són vitals per a l’autogovern i el benestar social, com ara la
de pobresa energètica, la llei d’accés universal a la sanitat o el decret de
plurilingüisme. A més, el govern espanyol va advertir per carta la possibilitat
d’intervenir els comptes si no es corregia la desviació de despesa, fet al qual
s’ha negat la Generalitat a causa de l’infrafinançament.
El control de les finances ja es va
aplicar a un altre adversari polític, el govern de Madrid de Manuela Carmena: en
van fiscalitzar els comptes setmana a setmana, els van obligar a reduir en 173
milions el pressupost de l’ajuntament i van retirar-los gran part de la
inversió. Tot plegat representa 95 milions menys que el pressupostat l’any
passat.
La situació ha portat a una crisi a la
capital de l’estat, on sis regidors d’Ahora Madrid (els tres d’IU i els tres de
Ganemos Madrid) es van absentar per no donar suport al pla pactat entre Carmena
i el PP. Això ha comportat la destitució del regidor responsable d’Economia i
Hisenda, Carlos Sánchez Mato, l’artífex de les finances madrilenyes que havien
reduït substanciosament el deute de la ciutat.
L’ombra del 155 ha servit per a amenaçar
tots els governs que s’allunyen dels executius que són estrictament del PP o del
PSOE. Més enllà de Catalunya, i del País Valencià i les Illes, que governen amb
Compromís i MÉS per Mallorca, el delegat del govern espanyol a Castella – la
Manxa va amenaçar d’activar l’article 155 per a corregir el govern autonòmic de
PSOE i Podemos, i també s’ha pronunciat de manera similar el PP al País Basc i a
Navarra, on consideren que hi ha una situació que pot portar a la que viu
Catalunya.
Un sistema que no
funciona…L’actual sistema de finançament representa un poder absolut
sobre les autonomies, ja que el govern espanyol recapta i reparteix els diners,
té la clau de caixa i, a més, no hi ha cap mecanisme per a protegir-se dels
incompliments més enllà de portar-ho als tribunals, i fins i tot en aquestes
circumstàncies, no hi ha cap òrgan que obligui el govern espanyol a complir les
sentències.
El govern català va quantificar en 10.000
milions d’euros els incompliments de l’estat en l’actual sistema de finançament,
sumat a trenta-quatre sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal
Constitucional favorables a Catalunya que l’estat incompleix. Entre aquestes
lleis, hi ha la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, de la qual
hi ha vint-i-quatre sentències, i que fa que les entitats catalanes que atenen
la gent més vulnerable deixin d’ingressar vint milions d’euros; les beques a
l’estudi, que l’estat espanyol fa més de vint anys que incompleix i que la
Generalitat calcula que es podrien ampliar en 150 milions; o bé en l’àmbit
cultural, en què s’incompleixen quatre sentències del TC: de museus a espais
escènics o comunicació cultural.
En el cas dels valencians, mentre hi ha
comunitats suprafinançades, trobem que només s’ha transferit l’equivalent al 80%
del que es gasta en sanitat i educació, fet que fa inviable l’autogovern.
L’estat també incompleix en altres matèries, com la inversió, on només es va
executar el 59% de la inversió pressupostada en infrastructures (la mitjana
estatal és del 72%). Va rebre solament un 6,4% de la inversió del govern
espanyol, tot i tenir el 10,7% de la població i el 9,8% del PIB.
Aquest problema és comú a tots els
territoris dels Països Catalans, que, entre el 2009 i el 2011, només van rebre
el 15% de la inversió de l’estat, tot i representar el 31% del PIB. En el cas
valencià, la inversió rebuda en aquest període fou del 4,87%.
El sistema pendent de revisió des del
2014, més enllà de la desprotecció, comporta un dèficit fiscal desmesurat per a
Catalunya, el País Valencià i les Illes –i també per a Madrid, tot i que aquí
entraria l’efecte capitalitat–, fet que representa un infrafinançament dels
Països Catalans que obliga a endeutar-se i estar controlats pel govern
espanyol.
Manifestació ‘Per un
finançament just’ al País Valencià.
… i sense solució?A començament
de l’any passat, Rajoy es va comprometre a tenir un sistema de finançament el
mateix 2017, però el compromís no s’ha complert.
El principal assenyalat ha estat
Catalunya, però, tal com recordava el president valencià, Ximo Puig, Catalunya
ja no va participar en la primera Conferència de Presidents, i tot i això, Rajoy
es va comprometre igualment a aprovar-lo, de manera que ‘s’ha incomplert la
paraula del president’.
La portaveu de Castella i Lleó, Milagros
Marcos, ha culpat ‘la inestabilitat’ a Catalunya d’alentir la negociació del nou
model de finançament. Per la seva banda, el president gallec, Alberto Núñez
Feijóo, veu ‘pràcticament impossible’ un nou finançament amb un executiu
independentista, i el coordinador general del PP, Fernando Martínez-Maillo, ha
dit que era ‘imprescindible’ que Catalunya fos en el nou model.
El president Puigdemont ja va al·legar que
la Conferència era ‘una posada en escena sense resultat’, d’un model caducat l’1
de gener del 2014 i el govern espanyol ja assumeix que el nou finançament
s’aplicaria com a molt d’hora el 2019.
Un acord en què surtin beneficiades totes
les autonomies i l’estat espanyol sembla impossible. El PP d’Extremadura
va dir, el 2014, que un sistema
propi per a Catalunya comportaria que la seva comunitat perdés 400 milions
d’euros, un 12% dels ingressos actuals i fins a 16.000 en el conjunt de les
autonomies. En el mateix sentit es pronunciavaun estudi del Foro
Económico Gallego, que preveia que un concert per a Catalunya faria perdre entre
560 i 784 milions d’euros a Galícia i entre 7.119 i 9.846 al conjunt de
l’estat.
En el discurs de Nadal, el president de
Castella – la Manxa, Emiliano García-Page, va criticar l’independentisme, tot
argumentant: ‘Estan en joc els nostres drets, la nostra sanitat, la nostra
educació, el nostre finançament.’
La proposta dels experts, un de cada
comunitat excepte de Catalunya, no qüestiona la caixa única ni defensa el
principi d’ordinalitat, i cal destacar que el 40% de l’informe eren vots
particulars. Per tant, no sembla haver-hi cap consens, ni de bon tros, i sembla
molt llunyà cap canvi substancial en què la clau de la caixa deixi de tenir-la
el govern espanyol.
Les propostes alternatives no convencen
la majoriaL’expert designat per les Illes, Guillem López-Casasnovas, i
interlocutor dels catalans, defensava dues vies de finançament, amb els qui
estiguessin satisfets i els qui no, els quals optarien per més capacitat fiscal.
La proposta va en línia amb la postura defensada pel govern
balear, que defensa un sistema de finançament autonòmic basat en el ‘federalisme
asimètric’ que posi fi al ‘cafè para todos’.
En una direcció similar, el president
basc, Iñigo Urkullu, proposava el concert basc com a referència, un model que
comportés una responsabilitat fiscal, en què es descentralitzés la recaptació
dels impostos i que les autonomies administressin els recursos, i qui vulgui
gasta més en serveis, apugi impostos o retalli despesa pròpia.
Però les propostes ja han estat rebutjades
per la majoria de comunitats, ja que es veuen beneficiades per l’actual sistema
i un nou model podria fer-los perdre part dels ingressos actuals.
La qüestió és que, tal com va desgranar el doctor Ferran Requejo, la reforma de l’estatut de Catalunya del 2003 tenia quatre
grans objectius que encara són l’arrel del problema actual. La protecció de
l’autogovern contra les ingerències de l’estat; la fixació de les bases d’un
finançament equitatiu i racional que posés fi a l’enorme dèficit fiscal; la
institucionalització de les relacions bilaterals amb l’estat que no diluís la
posició catalana en constant minoria entre disset comunitats més; i un
reconeixement nacional que remarqués que no era pas una comunitat autònoma més
entre disset.
En quinze anys no s’ha assolit cap canvi
en aquests quatre grans objectius, i el País Valencià i les Illes tenen els
mateixos problemes. Tot i el consens, amb massives manifestacions, la tendència
és més de collar que no pas de resoldre, en una reivindicació que va més enllà
del nacionalisme i que pot anar creixent a mesura que no arribi una solució que
com més va sembla menys possible i llunyana.
