Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 17 de juny del 2018

El parany territorial | JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mapa expansió marítima / Wikimedia Commons

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

El 1979-80, en el govern de la UCD presidit per Adolfo Suárez, hi hagué un ministre adjunt per a les Regions, alhora titular de Cultura: Manuel Clavero Arévalo. Tot i que la Constitució distingia clarament entre els conceptes de nacionalitats i regions, el nom del càrrec eludia l’existència de nacionalitats a l’estat espanyol, si bé el fet que, alhora, fos el ministre de Cultura ja indicava que la diversitat existent no era de caire purament administratiu, sinó d’un altre caire, més polític o identitari o, pel cap baix, cultural. I ja se sap que, darrere d’una cultura i una llengua, hi ha sempre un poble que en parla l’idioma i s’identifica amb una cultura determinada, que són les que assumeix com a pròpies. Clavero, antic membre del Partit Social Liberal andalús, regionalista, fou qui convertí Andalusia en nacionalitat històrica, de pressa i corrents i totalment d’acord amb el PSOE i els seus interessos polítics que, amb el pas del temps, encara duren i continuen sent els mateixos.

Quaranta anys després, Meritxell Batet és ministra de Política Territorial i Funció Pública i tothom s’hi refereix esmentant només la primera part de la responsabilitat ministerial, com si la segona no tingués cap importància, fos un simple afegitó o, simplement, un aspecte del tot secundari. Cal dir que el terme política territorial és un terme del tot enganyós i que el seu ús regular, com si fos la cosa més normal i lògica del món, es presta a qualsevol interpretació, llevat d’aquella que, de fet, exerceix Batet des del primer moment. La majoria de comunitats autònomes, precisament, tenen conselleries de política territorial, amb unes funcions ben distintes a les de la ministra. I és en aquestes, precisament, en què hom pensa quan en sent el nom. Política territorial, doncs, acostuma a remetre, més comunament, a nocions com ara obres públiques, foment, etc.

Però ningú no ignora que Batet no es dedicarà a ordenar el territori, a decidir on es construeixen infraestructures, per on passaran trens o autopistes, quin sòl serà destinat a indústria, serveis o agricultura, o com s’hi preservarà el medi ambient des de la sostenibilitat. Perquè, a veure si ens aclarim: els problemes que haurà d’afrontar la ministra no són territorials, sinó nacionals. A l’estat espanyol no hi ha plantejat un conflicte territorial, sinó nacional. Dir-ne territorial és amagar el cap sota l’ala i no acceptar la realitat plurinacional existent a l’Estat. Quan dos milions de persones omplen carrers i carreteres, places i avingudes, col·legis electorals i urnes, no ho fan, precisament, per motius territorials, sinó nacionals. No ens hem manifestat, pacíficament, any rere any, ni ens hem agafat les mans, ni hem protagonitzat totes les performances patriòtiques imaginables i més, rere la consigna mobilitzadora de Visca el territori o bé Volem la independència perquè som un territori, ni hem anat a votar tampoc perquè tinguéssim un problema d’ordenació del territori o de medi ambient. Hem sortit al carrer i hem acudit a les urnes perquè som una nació.

«La primera hegemonia del poder dominant sempre és cultural i lingüística»
Batet haurà de fer front a l’expressió de la plurinacionalitat, que, en el cas de Catalunya, compta amb un amplíssim suport social a la solució d’independitzar-se d’Espanya. No caiguem, doncs, en el parany de legitimar un llenguatge que amaga tot allò que som. Perquè la primera hegemonia del poder dominant sempre és l’hegemonia cultural i lingüística, amb l’ús dels seus mots.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial