Des del Principat de Catalunya i des de la resta dels Països Catalans en general, hi ha la tendència a pensar que l’Alguer és un petit miracle de la història col·lectiva de la comunitat lingüística catalana, que la fa, per dir-ho d’alguna manera, especial. Un tòpic al qual també hi han recorregut alguns algueresos, com, per exemple, el vell activista i polític alguerès Carlo Sechi, que, recentment, ha arribat a afirmar en una polèmica entrevista[1] que “Catalunya i la comunitat internacional de llengua catalana no serien avui en el món el que són sense l’Alguer. Som aquella petita cosa que fa més gran la comunitat catalana”. Boniques paraules que, malauradament, no són del tot certes… L’Alguer, més que un miracle, més que un cas que ens fa particulars, o més grans, és, senzillament, el producte de la història, com tants d’altres hi ha en el conjunt d’Europa. L’Alguer, però, és una història els protagonistes de la qual hem estat els catalanoparlants i per això, per a tots nosaltres, té alguna cosa d’especial, sobretot si tenim en compte que la nostra història col·lectiva ha estat amagada sota la història dels estats que des de segle XVII a la Catalunya Nord i des del XVIII a la resta dels Països Catalans ens han fet marcar el seu pas, massa sovint, militar: França, Espanya, Sardenya-Piemont (després Itàlia, al segle XIX).
Una simple mirada en un mapa lingüístic europeu actual ens farà adonar que només a l’Estat italià podem comptar pràcticament una vintena d’illots lingüístics com l’Alguer. Així, hi podem trobar illots lingüístics alemanys a les regions de la Vall d’Aosta, del Piemont, del Vèneto i del Friül-Venècia Júlia, i a la província de Trento; grecs a les províncies de Lecce i Reggio de Calàbria; albanesos a les regions dels Abruços, del Molise, de la Campània, de la Pulla, de la Basilicata, de Calàbria i de Sicília; un de francoprovençal a la província de la Foggia: un de serbocroata a la província de Campobasso; un d’occità, a la provínvia de Cosenza (a la Gàrdia); sense comptar, és clar, amb les minories eslovenes, alemanyes, occitanes, friülanes, francoprovençals o sardes que tenen territoris molt més grans, a voltes amb continuïtat territorial amb la resta de la seva comunitat lingüística fora de l’Estat italià.
Fins i tot, a la pròpia illa de Sardenya podem trobar un illot lingüístic lígur (genovès): el de les poblacions de Carloforte (U Pàize, en lígur tabarquès) i Câdesédda, els habitants autòctons de les quals són descendents dels genovesos que havien viscut a Tabarka (un illot fortificat a la costa de Tunísia) des de 1553 i fins al 1741. Dues curiositats. La primera és que una part d’aquests “tabarquins” s’instal·laren a les costes del sud del País Valencià, on poblaren l’illa Plana o Nova Tabarca. Curiosament, els “nostres” tabarquins adquiriren el català com a llengua pròpia molt ràpidament. No és el cas dels tabarquins del sud de Sardenya, que han conservat la llengua. La segona és que el 2004 es va reconèixer Carloforte com a municipi honorari de la Província de Gènova a causa dels llegats històrics, econòmics i culturals amb la capital lígur i, en particular, amb Pegli, població d’origen. L’any 2006 aquest reconeixement s’estengué a la població veïna de Câdesédda, fundada pels tabarquins de Carloforte a l’illa veïna de Santu Antiogu. Com podeu veure, l’Alguer, els Alguers, dels lígurs…
Som, per tant, davant la història, a voltes, convulsa del nostre marc mediterrani, que ha creat una diversitat que cal conservar i potenciar en un món cada cop més gris i uniformat lingüística i culturalment. I, per fer-ho, cal teixir complicitats, crear sinèrgies de tota mena, com que les que s’apunten a la minoria tabarquina. Si no es fan, aviat sí que totes aquestes minories, inclosa la catalana de Sardenya, seran història… Una bella història, però una història passada.
Font: Els “altres” Alguers
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada