Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 7 de juliol de 2015

El nou espanyolisme enrabiat

El nou espanyolisme enrabiat - La Veu del País Valencià

Per Manuel Lillo i Usechi. Doctorant en Història ContemporàniaUniversitat d’Alacant


Carolina Punset i Albert Rivera.
Foto: EP




Etiquetes
Carolina PunsetCiudadanos,EspanyolismeManuel Lillo
Mai no podrem digerir els comentaris de la líder de Ciudadanos al País Valencià, Carolina Punset. La seua postura ha alçat crítiques indignades dels sectors propers –i no tan propers– al nacionalisme valencià. Per això, i envers la nova estratègia nacionalista de Carolina Punset, he volgut comparar aquesta nova forma d’espanyolisme valencià i les anteriors versions que hi estigueren presents, no fa molt. Punset no és més que la versió moderna del que sempre hem patit. Les seues declaracions no ens poden sorprendre.

Ciudadanos. Aquest partit va ser fundat al Principat l’any 2006. La seua raó de ser era molt simple. Es tractava de respondre a un catalanisme in crescendo. El sector independentista d’aquest moviment creixia i la qüestió era fer-li oposició des d’un nou rostre de l’espanyolisme. El PSC a Catalunya no era paral·lel al PSOE estatal. Si bé no era partidari de la independència, tampoc es mostrava centralista i tancat a tot procés sobiranista. El PP era el rostre més destacat contrari a l’independentisme català. Però aquest partit, sempre vist a Catalunya amb aires més de caverna, no arreplegava tot el vot necessari per combatre seriosament el sobiranisme. Apareixia així un nou rostre: el d’Albert Rivera. En eixe sentit, queda prou clar que Ciutadans naix com una resposta de rebuig a l’independentisme català. És la seua pura i simple –i legítima– raó de ser. No tenen cap altre argument que desprestigiar l’independentisme.

Un Podemos de derecha. Així va anomenar Josep Oliu, president del Banc Sabadell a Ciudadanos per frenar l’ascens de Podem, un partit que volia transmetre una nova forma de fer política però que, per altra banda, creava escepticisme en molts electors pel passat recent comunista de molts dels seus militants. D’aquesta manera, Ciudadanos fa el salt polític a l’estat espanyol i es converteix en l’alternativa a Podem en la nova forma de fer política. El seu discurs moderat és atractiu per a tot votant tradicional de dretes. La lluita contra l’independentisme català els avala.

Estudiada paradoxa. Curiosament, Ciudadanos es presenta com un partit de “centro-izquierda”. És una definició enganyosa, alhora que intel·ligent. Amb aquesta presentació arreplega, no només els vots de la dreta descontenta amb el PP, sinó també d’alguns votants tradicionals del PSOE, també divorciats del seu partit.

Mana la lògica. Llavors, amb aquests antecedents, no era gens difícil d’imaginar que Ciudadanos tingués l’actitud política que té al País Valencià. No hi podia ser una altra. El rebuig al valencià i a tot símbol susceptible de nacionalisme era qüestió de temps. D’eixa postura ve allò de “aldeano”, “entranyable” i “poc útil”. Volen fer del valencià un simple monument al qual només calga assistir per posar-li flors el 9 d’octubre. Volen fer del valencià un simple stand en una fira regional, amb altres stands garants d’una valenciania que no pertorbe –en absolut– la desitjada uniformitat d'Espanya. Eixe stand del valencià el trobaríem al costat del de les falles, els petards, l’arròs i l’orxata. Que es puga veure, que complisca la funció de curiositat diferenciada. Però no res més que això. No pot ser més que una simple curiositat. No mereix cap altre tracte, cap normalització, cap estudi, cap ensenyament. Al cap i a la fi, és valencià “entranyable”, “aldeano” i “poc útil”. No mereix més que un stand de mostra a la fira, amb un vell natural de Carcaixent –o d'una altra aldea, qualsevol és vàlida– parlant amb accent nadiu per abastar la curiositat dels forasters.
 

Els antecedents. L’espanyolisme al País Valencià no és nou. Ens situem a les acaballes de la dictadura franquista. Un grup de fidels al règim responen a uns escrits de certs personatges que entenien que per ells ser valencians era la seua forma de ser catalans. La llengua i un passat –més o menys– comú, juntament amb l’aportació intel·lectual imprescindible de Joan Fuster –fonamentalment– forjava i consolidava un pensament minoritari però estable i sobretot, molest. Les autoritats franquistes, des dels seus ideòlegs valencians de finals de la dictadura, responien fins i tot amb bombes i s’envoltaven amb la bandera de la ciutat de València, la que hui és la de la Comunitat Valenciana, la de les quatre barres amb un blau coronat.

Eren, fonamentalment, els que formaven part d’Unió Valenciana. Partit fundat a principis dels anys vuitanta per Vicente González Lizondo, un carismàtic fabricant de brotxes, valencià i furibund anticatalanista. Es presentava ell mateix com a nacionalista, en una època en la qual Jordi Pujol creixia sense impediment al Principat i el mateix ocorria amb el PNB al País Basc. Eren els primers anys de democràcia. La diferència entre Lizondo i els líders esmentats és que bascos i catalans buscaven arguments des de la diferenciació cap a Espanya. Eren, resumidament, nacionalistes. Lizondo encarnava eixe sentiment anteriorment explicat: ser valencià com una forma més de ser espanyol. Ell i el seu partit eren, senzillament, regionalistes. I eixe regionalisme el practicaven des del més rabiós dels anticatalanismes. Amb crema de llibres al carrer inclosa. Llibres en català, clar. El PP no entrava dins d’aquest joc. Però un dia tot va canviar.

Any 1991. Encara que semble impossible, hi va haver un temps en què el PSPV governava còmode al País Valencià, sense necessitat de pactes. Al cap i casal ho va fer fins 1991, quan després dels comicis d’aquell any, Rita Barberà, que ja hi era per allà, va poder pactar amb Unió Valenciana l’alcaldia de la capital del país. Entre els dos partits feien fora Clementina Ródenas, del PSPV. Eren els inicis d’alcaldessa de la Rita que ara acaba de deixar el càrrec, vint-i-quatre anys després.

Any 1995. La situació es calca al govern de la Generalitat Valenciana mitjançant el conegut com “pacte del pollastre”. Eduardo Zaplana i Vicente González Lizondo pactaven al despatx de Federico Félix, president de l’AVE –per això el nom del pacte– el nou govern de la Generalitat Valenciana. S’acabava l’hegemonia de Joan Lerma i el PSPV, presents al poder des de l’any 1982. Arribava un nou govern format per PP i UV, en el qual l’anticatalanisme no podia faltar.
 

Tot i que aquest anticatalanisme fou d’allò més graciós i curiós. Vicente González Lizondo es constituïa president de les Corts i passava a emprar termes com “facenda” en comptes d’"hisenda". Una conselleria que quedava en mans del seu partit, passava a anomenar-se “mig ambient” en comptes de “medi ambient”. L’anticatalanisme, doncs, es practicava des d’una diferenciació del valencià envers el català tan potent com fos possible i, sobretot, sense cap por al ridícul. Ells, de complexos i de vergonya, no entenien res. I el PP, que no tenia cap sentiment d’identificació i de responsabilitat cap a la cura de la llengua dels valencians, no es sentia, doncs, molest en aquest sentit.

Any 1996. Al nadal, mor Vicente González Lizondo d’un atac cardíac. Mor el líder del blaverisme, la seua cara més ferma i carismàtica. La seua mort consolida una batalla –ja oberta des d’abans de la desaparició del líder– per dirigir Unió Valenciana. La situació, a poc a poc es va anar fent insostenible. I el PP va saber aprofitar el moment.
          
El colp magistral. El PP, aprofitant la batalla, acaba de dividir Unió Valenciana i absorbeix molts dels seus dirigents, tant d’històrics com de nous. Ja s’havien fet amb el suport de la directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, representant i altaveu de l'irascible anticatalanisme valencià. Ja s’havien apropat també a la vídua de Lizondo per identificar la imatge de l’antic dirigent regionalista amb la del PP. Ara, arreplegaven el descontent d’un sector crític d’Unió Valenciana per incloure’l al Partit Popular. Els polítics canviaven de partit i els votants, també. El PP es feia amb els polítics i amb el vot regionalista. El PP passava de ser la dreta espanyola a ser la dreta espanyola i regionalista del País Valencià. I així, fins ara. Possiblement –pense– sense aquesta absorció i, en conseqüència, sense haver pogut usar el discurs anticatalanista valencià, el PP mai hagués assolit tants anys seguits la majoria absoluta. El vot regionalista, molt especialment al cap i casal, potser no és majoritari però segur és minoria nombrosa i per tant, fonamental.
 

El nou espanyolisme. Llavors, aquest espanyolisme que exerceix Punset i Ciudadanos no és nou, però tampoc és idèntic a l’anterior. Té semblances i també, diferències. La principal semblança és el rebuig cap al catalanisme. Catalanisme en cursiva, perquè tal catalanisme és més imaginari que no pas real. Ho inventen per provocar por i, en conseqüència, atraure un nombre important de vots. Heus ací l’enemistat amb Compromís. No és l’únic paral·lelisme. Ciudadanos, perfectes estrategues polítics, saben molt bé d’on poden furtar vots al PP del País Valencià. Hi ha un sector de l’electorat que, com hem dit abans, està fart de corrupció i, alhora, mai no serà capaç de votar opcions que no siguen de dreta. En eixe sentit, Ciudadanos s’agarra al discurs anticatalanista per incloure un al·licient als votants tradicionals del PP valencià. Saben molt bé que en poden traure partit.

En canvi, no tot són concordances. Unió Valenciana i el blaverisme folklòric valencià, d’una manera errada i des d’un odi visceral –i irracional– cap al catalanisme, defensaven, a la seua forma, el valencià. Des d’una postura farsant, en tant que negaven fins i tot la catalanitat de la llengua, que és sobradament demostrada. I des d’una activitat diferenciadora que superava el més gran dels ridículs. Però, alhora, una defensa, al cap i a la fi. Un blaver mai hagués titllat el valencià d'“aldeano” o “poc útil”. Una altra cosa és que l’ús que d’ell hagués donat fóra un ús infravalorat i, en conseqüència, “aldeano” i “poc útil”. Però mai no ho haguera dit, perquè mai no ho hauria pensat així. Al cap i a la fi, el blaverisme estimava –a la seua forma– el seu valencià. Artificialment diferenciat del català i sota premisses totalment falses. Però l’usaven a les Corts i als actes oficials, que ja és una mostra de major compromís que el que mostra la nova política de Ciudadanos, que no entén ni tan sols de regionalismes: només entén d’Espanya, de la seua uniformitat per ells inqüestionable i d’eliminar tot element que puga pertorbar tal uniformitat.
 

L’altra possibilitat. Tot el nacionalisme valencià coincideix que el seu poble és un poble amb zero d'autoestima. No ho diuen des del victimisme, perquè els anys han demostrat que el País Valencià no mostra una voluntat d’identitat diferenciada. En eixe sentit, la forma de fer política de Ciudadanos, la de desprestigiar el valencià i fins i tot ridiculitzar la llengua, no te perquè ser malament vista per un important sector –potser no majoritari però sí important– de les gents del país. Perquè, desgraciadament, per a molts, el valencià si que és “poc útil”, “aldeano” i ni tan sols arriba a ser “entranyable”, sinó que és odiós. Els molesta. Eixe atreviment de Punset sobre el valencià mai no ho podria haver fet sobre el català al Principat. El context que allà es viu, i l’autoestima del poble català, impedeixen totalment aquesta mena de discursos.

Manuel Lillo i Usechi

Doctorant en Història Contemporània
Universitat d’Alacant
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA