Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 2 de juny del 2015

Desobediència i insubmissió

Els darrers esdeveniments, principalment relacionats amb el maltracte transfranquista que el Regne d’Espanya, amb totes les seves armes de conqueridor, fa a la llengua catalana i als catalans (arreu dels nostres països) no ens haurien de semblar tan estranys si pensem que, tot i els quasi quaranta anys de dictadura i quaranta de «democràcia», la persistència de la llengua i la identitat, malgrat les múltiples maltempsades, és un fet incontestable. Ha de ser realment desesperant per als conqueridors que després de 300 anys d’intentar anorrear-nos com a poble, no solament sobrevivim sinó que, a més a més, ho fem amb la tossuderia que prové de la força de la raó.
En els diversos camps de la nostra vida quotidiana els atacs a la pervivència del català han estat constants i planificats, sigui per activa sigui per passiva, des de l’Estat, els tribunals, les forces repressives, els mitjans de comunicació espanyolistes i els quintacolumnistes nostrats.
Per defensar-nos-en, ara mateix només tenim les armes de la insubmissió i de la desobediència. No es tracta tant, però, d’enfrontar-nos-hi amb el cor a la mà com fins ara —tenim les de perdre—, en què alguns han cregut o ens han fet creure —els qui han aprofitat per viure de la rifeta o per fer bullir l’olla del «victimisme»—, sinó, de fet i de dret, de no sotmetre’ns i de desobeir.
En aquest camí, els periodistes i els mitjans de país hi tenim una gran responsabilitat i no s’hi val a fer de franctiradors o d’anar cadascú a la seva. No és l’hora dels tebis i dels cagadubtes, sinó de juramentar-nos per ensorrar arreu la fosca tirania que ens tenalla com a poble.