Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 13 d’abril del 2015

MANIFEST DEL COMITÈ DE SON COLETES. ABRIL 2015



La pregunta era "Qui és?". La resposta era: "Deú". La consigna era: "Pàtria". La resposta: alçar el braç. Aquest va ser el resultat de la barbàrie feixista. Les armes contra les urnes. L'opressió contra la llibertat. Varen ser tantes de nits sense poder dormir gens. El tirà contra el poble. Aquell poble unit, alegre i combatiu, que tenia ganes d'ajudar, i d'encantar. I ganes d'estimar, i de viure. Ganes immenses de parlar, i de volar. Aquell poble que volia un món nou perquè no li agradava aquell. I el va fer millor i tot va ser meravella, perquè el poble estava fart de fàstics. Perquè tot, aleshores, era de tots, perquè tot era de tothom. I això molestava i volgueren engabiar el poble com una fera ferotge. El tancaren i el volgueren fer callar. I aquells homes, i aquelles dones, que entrecavaven l'esperança i duien ansa per ansa la somada de la sort i de la llibertat, aquells homes i aquelles dones que demanaven igualtat, educació i cultura per a tothom, sanitat pública i gratuïta i universal, abolició dels privilegis i del caciquisme, aquells homes i aquelles dones, foren sepultats per la ignomínia, pel menyspreu i per la brutalitat. Per la por inexplicable dels seus botxins. D'una illa hom no en pot fugir. Illetes, Porreres, Palma o Manacor varen ser escenaris macabres d'una guerra que ens ficaren dins ca nostra. Per les idees. Per la bondat de les idees. Només per les idees els ompliren el pit de plom. Per les idees moriren mentre es demanaven quan vendria el dia que l'home valgui més que pous i cases, més que les terres més bones, més que les plantes i els arbres? Quan vendrà el dia, ens demanam encara.

Han passat vuitanta anys, gairebé, de tot allò. I quaranta de la mort del dictador. Però la raó d'aquells homes i aquelles dones continua intacta, florida, ufana i ardent. Quaranta anys fa que els reivindicam. Han esbucat, a la fi, els monuments feixistes. Gràcies. Han fet fill il·lustre el batle Garanya. Gràcies. Han canviat els noms dels carrers que enaltien el feixisme i els feixistes. Gràcies. Gràcies? De res! Vuitanta anys després de tanta sang vessada, encara avui n'hi ha que s'aferren a l'equidistància entre dos bàndols per justificar segons quines omissions. El Comitè de Son Coletes continua demanant la instal·lació del mural que dissenyà Jaume Ramis i elaborà Andreu Pascual Frau en memòria dels morts per la llibertat l'any 1936. Les respostes sempre són les mateixes: o un no, o un silenci. Res no hi ha que pugui rescabalar el dolor de les famílies aquell 1936. Només la dignitat del poble d'avui i les seves ànsies per lluitar pel que lluitaven aquells homes i dones pot aconhortar aquell desconsol de dècades.

Vuitanta anys, han passat. I som on som. I som on érem, desgraciadament. Som a una terra on els poderosos sopen cada setmana amb els governants. On qui paga mana. On qui té doblers no n'està mai assaciat. Vivim en una terra on els qui més tenen es rabegen en la incultura i la mangarrufa. I on la igualtat d'oportunitats és un somni massa llunyà. On l'educació pública, de qualitat i en català no és prioritària, sinó combatuda. On les persones han de mostrar un trosset de plàstic per ser ateses a la sanitat pública. Els qui manen a la terra on vivim, amics, tenen por de la llibertat, i els crema per dedins un foc de culpa.

Per això volem que ho sàpiga tothom, tant si escolten com si van amb les orelles embossades: no eixalarem les ales de cap somni. Si no ens fa acotar el cap cap violència innoble que ho sàpiga qui ho hauria tampoc no ho farà el foc d'una culpa aliena.

Hem resistit vuitanta anys i l'amor d'aquells dies republicans rebrota avui i ens ajunta, i ens empeny. Vetlarem fins que el nou dia repiqui en el finestral. Perquè ara ja no ens alimenten molles, ara ja volem el pa sencer. I amb aquella olor de pa novell, s'alçarà una matinada tan perfecta com si el món tornàs a començar i les ciutats seran rius plens de gent. Floriran flors i cants i alegries. Floriran crits i cors i paraules. Reviurem les llibertats per les quals tant lluitàrem abans del 36. I aquest dia, amics, serà un dia que durarà anys.