‘Ay, Carmena’ | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'ex-batllessa de Madrid ha passat de convidar Puigdemont, Junqueras i Romeva a negar-los la condició de presos polítics

Pere Martí

El 22 de maig de 2017, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller Raül Romeva es va reunir amb Manuela Carmena, aleshores batllessa de Madrid, al seu despatx. Després, els tres membres del govern van presentar la proposta de referèndum i van obrir la porta a negociar-lo amb el govern espanyol. Ho van fer a l’auditori de la Caja de la Música del Palau de Cibeles, un local municipal dins el mateix edifici de l’ajuntament. La batllessa de Madrid va tenir la valentia i la generositat de cedir a Puigdemont un local de propietat municipal per poder explicar el referèndum. No era fàcil trobar locals a Madrid en aquella època.

La decisió de Carmena va provocar la reacció irada del PP i Ciutadans, que van oposar-se a la cessió del local, i també de l’extrema dreta, aleshores encara extraparlamentària, que es va manifestar a la porta de l’ajuntament. Eren quatre gats, però la policia va haver de protegir la comitiva del govern català i els assistents a l’acte, entre els quals hi havia Pablo Iglesias. Va ser l’únic dirigent espanyol que va assistir-hi. La batllessa de Madrid va declinar d’anar a la conferència, perquè era massa arriscat per a la seva carrera política, i va delegar l’assistència en el regidor de participació Ciutadana, Pablo Soto, únic membre de l’equip de govern d’Ahora Madrid present a la sala.

De tot això fa dos anys. Avui, Puigdemont és a l’exili i Junqueras i Romeva són a la presó dels Lledoners, a l’espera de la sentència del Suprem espanyol. Manuela Carmena ja no és batllessa de Madrid perquè el tripartit ultra l’ha fet fora i Iglesias renega del referèndum per poder ser vice-president del govern de Pedro Sánchez. Carmena ha vingut a Barcelona i ha expressat les seves opinions actuals, que si no fos perquè serà la pregonera de les Festes de la Mercè d’enguany, haurien tingut menys ressò. Però no deixen de ser representatives de la involució que va fent l’anomenada esquerra espanyola alternativa sortida del 15-M davant el procés d’independència de Catalunya.

Una de les afirmacions de Carmena és que el procés ha despertat l’extrema dreta a Espanya. Una tesi que també va defensar Pablo Iglesias en el seu dia i que és fàcilment rebatible. L’extrema dreta ja hi era, aquell mes de maig, davant l’ajuntament de Madrid on havien de parlar Puigdemont, Junqueras i Romeva. Hi ha estat sempre, perquè com molt bé sap Carmena, la transició no va ser una depuració, sinó una mera reforma, que va costar vides, com la dels advocats d’Atotxa, els seus companys de bufet assassinats per l’extrema dreta. Seria absurd culpar la democràcia o el comunisme de les accions de l’extrema dreta durant la transició. En aquells moments qui movia l’extrema dreta eren les clavegueres de l’estat. També és absurd culpar l’independentisme de l’extrema dreta.

L’ascens de Vox és degut al fet que la dreta espanyola que representen el PP i Ciutadans ha assumit el seu discurs i l’ha fet homologable amb la fotografia de la manifestació de la plaça de Colón de Madrid. Una part dels antics electors del PP i Ciutadans han preferit l’original abans que la fotocòpia. Amb una excepció: això ha passat arreu de l’estat espanyol tret Catalunya i el País Basc, on Vox és extraparlamentària, tot i que també hi ha detractors del procés. Per tant, no és tant el procés com el substrat franquista i la manca de cultura democràtica a Espanya que han afavorit l’ascens de l’extrema dreta.

L’ex-batllessa madrilenya també pot negar la condició política dels presos catalans, com fan el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. Quan fa això només confirma la involució que ha fet l’esquerra alternativa espanyola en dos anys, passant de donar suport al referèndum a negar el pa i la sal a l’independentisme per provar de frenar la seva desfeta electoral. No els ha servit de res. Aquesta involució també deixa sense arguments aquells que veuen a Espanya un sector demòcrata com a aliat per a pactar una sortida pactada al conflicte embolicant-se amb la tricolor. Poden continuar somiant. Potser fa dos anys hi eren, però ara s’han evaporat.

Naturalment, la senyora Manuela Carmena té tot el dret de canviar d’opinió. La llibertat d’expressió és per a tothom. Ella la va garantir a Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid, quan eren polítics. Ara són a l’exili i a la presó, però no han deixat de ser polítics. Qui potser ha deixat de ser d’esquerra transformadora és Carmena. Té tot el dret de coincidir amb el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/ay-carmena/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pactes contra natura… però la política no és natural | Joan Ramon Resina

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«El gest de Junts per Catalunya és simptomàtic d'una derrota espiritual, i no sols política, d'enorme importància. És la conseqüència fatal d'una descreença que ja s'amagava sota l'aparent coordinació de Junts pel Sí i que s'ha anat destapant a còpia de revelacions»

Joan Ramon Resina

Atribueixen a Confuci la dita que cal distingir entre la branca i l’arrel. Els qui s’escandalitzen pel pacte a la Diputació de Barcelona creuen que les branques surten dels troncs per voluntat de les fulles. Invocar voluntats on hi ha causes és com creure en les goges. Passa que l’aparició d’una branca es prepara subterràniament. La seva força i esplendor la determinen el terreny, el sol i la pluja. Jo no defenso que Junts per Catalunya hagi regalat la diputació als socialistes. No m’agrada la branca, però reconec que la decisió ha estat lògica, potser fins i tot necessària no sols del punt de vista de l’egoisme partidista sinó de la causa independentista mateixa, l’estat de la qual, malauradament, és un símptoma que convida a reflexionar.

Comencem per aquí. El gest de Junts per Catalunya és simptomàtic d’una derrota espiritual, i no sols política, d’enorme importància. Que no és d’ahir ni abans-d’ahir. És la conseqüència fatal d’una descreença que ja s’amagava sota l’aparent coordinació de Junts pel Sí i que s’ha anat destapant a còpia de revelacions. Impossible saber si, com s’ha especulat, aquell govern esperava perdre el referèndum o, arribat el cas de guanyar-lo, paralitzar l’aplicació dels resultats. Santi Vila saltant del vaixell al darrer moment testimonia que la reconducció del procés era a l’agenda del govern, si més no d’una part. En tot cas, el que no és gens dubtós és la imprevisió per a l’endemà de la declaració d’independència. Això sol dóna fe que ningú comptava a donar-li continuïtat. Els actors quedaren atrapats en la pròpia comèdia quan esdevingué dramàtica i l’heroisme de la gent els posà en un compromís. El titubeig de les setmanes següents, la inèdita declaració sense efecte del dia 10, el compàs d’espera i la trista declaració del dia 27 eren, per qui tingués ulls i orelles, branques d’un arbre amb arrels superficials. L’arbre no podia aguantar cap bufarut.

Feu feredat descobrir la indigència del govern durant el judici. Per no comptar, no comptava ni amb la pròpia policia. Pitjor encara: el major Trapero revelà que tenia un pla per a detenir el govern. ‘Anaven de catxa’, com reconegué l’ex-consellera Clara Ponsatí en una explosió de sinceritat. En aquesta tragicomèdia prenen un fort relleu indiciari les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián. Amb aquell sonor petó al president, el mestre de les analogies preparava l’escenari d’un fracàs anunciat. Denunciada amb la precipitació i la impetuositat característiques, la traïció de Puigdemont assegurava l’hegemonia d’ERC en unes eleccions que es donaven per descomptades. Els d’ERC en tindrien prou escenificant un indignat trencament del govern per recollir una cascada de vots. Quan les coses anaren d’una altra manera, van insistir igualment en el trencament, malgrat la solidaritat que imposaven les circumstàncies. Així i tot, el 21 de desembre el veredicte de les urnes fou contundent, però el 30 de gener Roger Torrent anul·lava el mandat popular i donava el cop de gràcia al ‘procés’, amb agraïment públic del secretari general del seu partit. Des d’aleshores la política catalana s’ha estat reglant no als despatxos sinó a la presó, fins ara que hi ha hagut un cop de timó a l’exili.

Ja fa un any que vaig escriure en aquest mateix diari que els partits amb membres empresonats es trobaven en una situació perfectament descrita a la teoria de jocs: el dilema del presoner. Si dos presoners resisteixen solidàriament i no s’ataquen l’un a l’altre, poden sortir-se’n. Però si es denuncien entre si per mitigar la pena, tots dos hi perden. Quan el dilema enfronta jugadors sense experiència, el resultat és fatal: tots dos traeixen el pacte. Per sortir d’aquest atzucac cal que el jugador traït castigui sistemàticament la deslleialtat de l’altre. Després ha de reprendre el joc de bon tarannà, però deixant clares les condicions de la col·laboració, i repetir-ho fins a dissuadir l’altre de reincidència. Sols així s’assegura una col·laboració mútuament profitosa.

Traslladat al debat sobre l’ús o abús que els partits fan dels resultats electorals, la funció de represaliador correspondria als electors. Ara molts s’esquincen els vestits pel ‘pacte de la vergonya’ a la Diputació de Barcelona. Però és un fet que a les recents eleccions la gent no va castigar les deslleialtats sinó que va premiar-les. No calia ser cap harúspex per a deduir que ERC ho interpretaria com un consentiment a la política d’asfixiar la coalició de la qual depèn el president Puigdemont i, amb ell, el continuisme amb el Primer d’Octubre. Renunciant a fiscalitzar el trencament del pacte entre presoners, els electors es feien coresponsables de la política de pactes posterior. Queixar-se que d’aquesta insolidaritat se n’aprofiti el carceller és no distingir entre la branca i l’arrel.

La solució no depèn de la casuística. Si pactar, o no, és qüestió de principis, per què hauria de ser més indigne un pacte a la diputació que no pas a uns altres indrets? I si la qüestió és pragmàtica, per què hauríem de considerar ERC víctima i no pas artífex de la recuperació de l’Ajuntament de Barcelona pels socialistes? A molt estirar, hauria estat víctima de la seva estupidesa crònica, reblada amb la decisió de mantenir costi què costi la voluntat d’associar-se amb els responsables d’excloure’ls del govern de la capital per pur totemisme de l’esquerra.

Anem a pams amb el pragmatisme. Estimar la gravetat de la deslleialtat segons el pressupost a potinejar és d’una hipocresia inefable. A hores d’ara no és cap hipòtesi que ERC prioritza l’extensió burocràtica del partit a la solidaritat entre independentistes. La qual cosa sols pot voler dir, ras i curt, que actua insolidàriament amb l’independentisme. El trencament fa temps que és al full de ruta dels seus ideòlegs. En aquest punt del joc dels presoners, Junts per Catalunya sols podia oposar-hi una tàctica, encara que molt arriscada. Calia extremar l’escàndol portant-lo a una crisi de grans proporcions per aturar l’embogida carrera per a veure qui col·labora més i millor amb el repressor. Colpejar ERC a la diputació és una manera dràstica però eficaç de penalitzar la deslleialtat i reprendre el joc estipulant amb claredat les condicions de la col·laboració. Haurà servit per a demostrar que les victòries particulars a costa dels socis/rivals són estèrils, tant a Madrid com a Barcelona.

S’ha discutit si l’afer de la diputació tenia el vist-i-plau de Puigdemont. A mi m’agradaria creure que l’havia ordit ell mateix, cosa que permetria deduir que hi ha intel·ligència estratègica al darrere. Sobretot, permetria deduir que el pacte no és una concessió a la fam de cadires del PDECat sinó una represàlia calculada per a refer la solidaritat davant l’enemic comú. La maniobra és arriscada, no sols perquè reforça els carcellers i perquè ERC podria reaccionar visceralment, com ho va fer dijous mateix anunciant conseqüències al govern, sinó perquè l’electorat, també visceralment, podria penalitzar Puigdemont, confirmant ERC en la seva dèria de substituir l’independentisme per l’esquerranisme decoratiu dels comuns, reactivant la dinàmica frontpopulista de 1936, amb un president de la Generalitat captiu d’uns anarquistes que es delien pels ministeris de Madrid.

Puigdemont podria matar dos pardals d’una pedrada i esquivar una reacció electoral negativa si aprofita la indignació que ha generat l’afer de la diputació per apartar-se de les runes de Convergència, transcendint la vella política que embafa l’electorat quan del carrer passa a les urnes. La jugada permetria revertir la degradació del PDECat amb una aliança estratègica amb la nova CUP que forcés ERC a tornar al camí de la solidaritat. Però una nova formació amb noves sigles o sense no tindria cap credibilitat si servís per a tornar a reciclar polítics hipotecats per la militància passada o trànsfugues d’altres formacions. L’oportunisme és el càncer dels partits. Per això, la condició d’independent hauria de ser prioritària, no sols en sentit polític sinó sobretot professional. La política no pot ser autista; han de fer-la persones que també sàpiguen fer alguna altra cosa i no en depenguin. I no cal dir que el pragmatisme, ineludible en les circumstàncies actuals, hauria d’incloure no sols el realisme dels fins sinó també un realisme dels mitjans. Vull dir que els polítics que governin el país l’endemà de les pròximes eleccions haurien d’admetre els mitjans que corresponguin als fins declarats. La disjunció entre fins i mitjans ha estat la causa de l’ensulsiada independentista des del primer moment.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/pactes-contra-natura-opinio-joan-ramon-resina/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'abast de la repressió | Germà Capdevila

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Mentre esperem les sentències dels judicis als líders independentistes, una repressió més amagada però molt persistent s'escampa a pertot»

Germà Capdevila

Els judicis als líders i activistes independentistes que hem seguit com un serial a través dels mitjans de comunicació ens ha colpit de tal manera, que els nous episodis de la repressió –que no cessa i s'intensifica de forma sibil·lina– passen gairebé desapercebuts, mentre esperem unes sentències que no presagien res de bo.

Veure un estat de la Unió Europea desoir les recomanacions de les Nacions Unides –que són acceptades per democràcies en entredit com ara Veneçuela– és tan impressionant, que els nous embats repressius ens semblen que són menys greus. Tanmateix, hi ha detalls que ens haurien de posar en alerta vermella.

L'imputació del president de la Generalitat per desobediència per una cosa tan innòcua com una pancarta en una balconada, és un avís tan diàfan com devastador: les autoritats de Catalunya resten sotmeses a la discrecionalitat d'un estat que les pot defenestrar a voluntat, amb motiu o sense.

Càrrecs electes són objecte d'investigacions judicials secretes, que busquen emetre un missatge similar: ningú no s'escaparà de l'abast repressiu de l'estat. No pas per les seves accions, sinó per la seva ideologia. Qualsevol que s'atreveixi a presentar-se en unes eleccions defensant les idees independentistes –que no són il·legals– restarà sota vigilància i rebrà tot el pes repressiu de l'estat, si escau.

El cas més terrorífic en termes democràtics, però, és la multa contra Carles Puigdemont i Toni Comín per "temeritat" en haver demanat mesures cautelars en protecció dels seus drets. Encara més, s'ha deduït testimoni contra el seu advocat, per haver preparat i presentat els escrits corresponents. 

La gravetat d'aquest episodi és enorme. S'emet un missatge per a tot l'independentisme que és molt clar. La Justícia no els defensarà, sinó que actuarà contra ells si s'atreveixen a demanar la seva empara. Encara més bèstia: s'avisa a tots els advocats del país que si defensen independentistes poden acabar imputats. Erdogan o Orban es deuen haver picat el front amb la palma de la mà tot exclamant: "com no vaig pensar-hi jo abans!". 

Més de dos milions de persones a l'Estat espanyol han esdevingut pàries sense protecció jurídica ni representació democràtica lliure. El candidat a president del Govern espanyol demana per escrit al seu potencial soci de govern un compromís d'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya quan ho considerin necessari. I aquests són els més dialogants.

Quan totes les portes democràtiques i legals es tanquen i un conjunt de ciutadans queden atrapats en una situació de vulneració de drets sense solució possible, només queda la desobediència civil com a vàlvula d'escapament. Podríem manllevar les paraules del líder irlandès Jim Larkin durant el gran locaut de Dublin de 1913: "Els grans semblen grans perquè nosaltres som de genolls. Aixequem-nos!".

Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19915/abast/repressio

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ho tinc clar, i vostès? | Gonzalo Boye

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Gonzalo Boye 

No som pocs els que fa temps que diem que la repressió no passa per un únic judici i que existeix un autèntic pla per implementar-la a diversos àmbits. Els fets d'aquestes últimes setmanes ens estan donant la raó i haurien d'ajudar a comprendre la immensitat del concepte "tot és el procés", que tant agrada a algun fiscal del Tribunal Suprem.

Les actuacions repressives no sempre són clarament visibles, però sempre responen a un mateix patró: intimidar l'afectat directe i, alhora, servir d'avís a navegants. Això és, justament, el que s'està fent cada vegada més visible i, especialment, en aquestes últimes setmanes.

Muntar una operació policial en territori francès, i ampliar-la a la part alemanya, per detenir i traslladar ràpidament a Espanya el president Puigdemont i Toni Comín, saltant-se els molestos tràmits d'un procés d'extradició, és només un símptoma de fins on estan disposats a arribar alguns per salvaguardar la "indissoluble unitat de la nació espanyola" i, també, un avís a navegants: ni les fronteres ni les lleis no els detindran perquè tot és el procés.

Acusar el president Torra d'un delicte de desobediència per una denúncia d'una polititzada entitat anomenada Junta Electoral Central, actualment en mans d'autèntics talibans, també és una mostra de fins on estan disposats a arribar i quantes persones estan preparades per "ajudar", fins i tot a risc de carregar-se l'ordenament, la credibilitat professional i, fins i tot, la imparcialitat que es pressuposa als jutges.

Imposar multes, per presumpta temeritat, als qui sol·liciten mesures cautelars per garantir els seus drets i el dels seus electors, com ha fet la Sala Tercera del Suprem respecte del president Puigdemont i Toni Comín, així com deduir testimoni en contra del seu advocat per preparar i presentar aquests escrits, no són més que mostres del mateix, però, en aquest cas, amb un plus afegit: no volen que siguin defensats, els prefereixen indefensos... per acabar ja amb el procés.

La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment

Investigar durant més d'un any Laura Borràs, diputada, fer-ho en secret i per part d'una jutgessa que és obertament incompetent per investigar-la, bé com a diputada autonòmica o com a diputada a les Corts, només és un nou exemple que contra els independentistes tot s'hi val i les lleis no són més que una referència... mentre no molestin l'objectiu de criminalitzar el procés.

Haver espiat les comunicacions entre la Generalitat i les seves delegacions a l'exterior, juntament amb les possibles conseqüències legals que això tingui aquí o més enllà dels Pirineus, és un altre clar símptoma de com menyspreen la llei i els drets fonamentals i de com estan disposats a endinsar-se en una guerra bruta a fi d'acabar amb el procés.

Els anteriors són només alguns exemples dels molts actes repressius que hem vist en aquests dies, però, sens dubte, podríem continuar exposant casos per arribar a la mateixa conclusió: tot forma part d'un pla perfectament orquestrat per reprimir a uns i acovardir a uns altres i, així, poder-se carregar el procés.

La repressió ni està començant ni està acabant, simplement s'està fent més i més visible perquè la seva aplicació, cada vegada, requereix més dosis de desvergonyiment. El que va arrencar sent quelcom subtil s'està demostrant ineficaç davant de la persistència del poble català i, per tant, els mètodes són cada vegada més bastos, més descarats i, per què no dir-ho, més il·legals.

Alguns estaments de l'Estat han decidit travessar la frontera del que és el comportament propi d'un estat democràtic i de dret per endinsar-se en un laberint d'il·legalitats en què l'únic que es té clar és on va començar però no on acabarà. En altres moments històrics s'ha incorregut en el mateix error i s'han buscat diversos mètodes, inclosos els violents, per intentar aconseguir el mateix: aniquilar el dissident.

La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat

Els fets d'Estrasburg, del 2 de juliol, m'han recordat molt ―mantenint les distàncies― el que va passar al sud de França durant l'apogeu dels GAL, i hem de confiar que no s'arribi a aquests extrems, però, insisteixo, un cop es travessen determinades línies vermelles, és molt difícil desfer el camí.

L'actuació de la Sala Tercera del Suprem, en contra del president Puigdemont, Toni Comín i, també, en contra meu, em recorda molt algunes decisions de tribunals turcs en què no només es persegueix sancionar el dissident, sinó, de passada, privar-lo d'un dret tan bàsic com és tenir un advocat de confiança que el defensi.

La laxitud i imparcialitat amb la qual es pretén asseure al banc dels acusats el president Torra i amb la qual s'ha estat investigant en secret l'Excma. Sra. Borràs són altres clars exemples d'una justícia polititzada i tremendament compromesa amb una idea del que ha de ser Espanya, que poc i malament encaixa amb el context europeu en què se suposa que ens situem.

Del Borrellgate millor ni parlar-ne, perquè això, segurament, acabarà sent investigat per tribunals d'altres països amb més cultura democràtica i on no miraran a un altre costat davant una il·legalitat tan gran.

Exemples a part, la qüestió de fons no és quant reprimiran, que serà molt, sinó si estem disposats a tolerar-ho o no. És a dir, com ens posicionarem davant la repressió i si aconseguirà o no el seu objectiu: castigar-ne uns per atemorir-ne d'altres. En el meu cas, que sé molt bé el que és patir la repressió, no ho aconseguiran.

La defensa dels drets humans i dels drets civils i polítics sempre ha comportat el risc d'acabar sent víctima de la repressió a la qual es combat. I davant situacions com les que estem vivint, ve bé recordar José de San Martín quan va dir: "L'enemic és gran si se'l mira de genolls", o a José Martí quan va explicar: "Val més un minut dempeus que una vida agenollat". Jo ho tinc clar. I vostès?

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-tinc-clar-vostes_403057_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

#Rebrotem | Fem reviure la Ribera d'Ebre

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Fem reviure la Ribera d'Ebre i les zones afectades per un dels incendis més grans de les últimes dècades

I després d’un incendi forestal, què?

El passat 26 de juny de 2019 les comarques de la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià van patir un dels incendis forestal més important de les últimes dècades.

5.000 hectàrees de cultius i bosc van quedar afectades pel foc i, a causa d’això vam perdre el paratge natural, el sòl, la biodiversitat, les oliveres, vinyes i ametllers a més dels projectes i somnis d’agricultors i ramaders que depenen del camp per a la seva subsistència.

És per això que valorant la situació dramàtica en la que es troba el nostre camp, posem en marxa aquesta campanya de crowdfunding per poder revertir la situació de forma immediata, eficient i transparentCal tenir en compte que l’agricultura i la ramaderia son una de les eines més efectives per combatre els incendis cuidant del territori i no podem deixar de banda a totes aquelles persones que posen el seu esforç per treballar el camp i que ara han de començar de zero. Hi depèn el futur de la vida rural, de pagesos/es i de ramaders/es però també de tots els qui hi viuen.

Les primeres accions que es duran a terme amb la recaptació seran destinades a la reparació d’explotacions agràries amb caràcter d’urgència col·laborant estretament amb les Administracions públiques. I, posteriorment, en diferents iniciatives de reforestació i divulgació, entre d'altres.

Pots aportar la quantitat que vulguis, però et demanem que, un cop hagis fet la donació comparteixis la campanya a amics, coneguts, familiars i companys de feina per a que la recolzin!

Descripció del projecte. Característiques, fortaleses i diferencials.

Volem retornar la vida a la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià, les tres comarques afectades per l’incendi forestal iniciat a la Torre de l’Espanyol. Per això posem en marxa aquesta campanya de crowdfunding amb la que volem activar la solidaritat i crear un fons comú per a restaurar l’ecosistema rural mitjançant diferents accions partint d’aquelles més urgents (facilitar que agricultors i ramaders afectats puguin refer la seva vida, reposar canalitzacions de rec) fins a aquelles més meditades com activitats per a la reflexió i construcció del model de vida rural i reforestació que volem a les comarques afectades..

Els fons recaptats es destinaran amb criteris de prioritat i amb la màxima transparència per mitjà del web Rebrotem.cat i, per a això, ja estem treballant colze a colze amb els Ajuntaments de les zones afectades. Aquest crowdfunding complementarà altres ajuts que es puguin rebre tant de forma monetària com en espècie i busca ajudar de forma immediata.

Alguns dels objectius a curt i mig termini són:

• Reposició de mangueres de rec i canalitzacions
• Recuperació de terrenys agrícoles i la seva activitat de forma urgent
• Reducció de l’impacte per a pagesos i ramaders que viuen del camp.
• Activitats relacionades amb la reforestació de la zona afectada
• Activitats relacionades amb divulgar models de vida rural, sostenibilitat, gestió del territori i equilibri teritorial.

---

La missió general de la iniciativa Rebrotem és la de coordinar diferents accions des de la ciutadania que ajudin a restaurar l’ecosistema rural perdut en l’incendi forestal.

A més, Rebrotem va molt més enllà d’una campanya de crowdfunding és un projecte de solidaritat per mitjà d’activitats culturals, de divulgació, de defensa de la vida rural i la lluita contra el desequilibri territorial. Des de la pàgina Rebrotem.cat farem públiques totes les donacions monetàries i en espècie aconseguides per revertir la situació i continuarem treballant per evitar que torni a passar quelcom semblant.

---

Recompenses

[Agraïment]

A partir de 10€ totes les recompenses tenen agraïment amb:

• Nom a la secció de mecenes de la pàgina web Rebrotem.cat
• Nom en una placa metàl·lica que situarem en els camps afectats.

[Apadrinament d’hectàrees]

Per cada 50€ aportats apadrinaràs una hectàrea de terreny afectat.

El teu nom apareixerà en un mapa online del terreny amb la quantitat d’hectàrees que hagis apadrinat i rebràs, a més, un agraïment especial i un certificat digital d’apadrinament.

[Samarreta Rebrotem]

A partir dels 25€ totes les recompenses tenen samarretes amb el disseny «Rebrotem» de Daniel Rull

[Ampolla d’oli]

A partir dels 80€ totes les recompenses reben oli especial “Rebrotem” fet amb olives de la zona.

Es faran enviaments de recompenses a donants que visquin fora del principat català (a càrrec del donant en el cas de l'oli) o en el cas de causa major. A Catalunya posarem a disposició diversos punts de recollida un cop acabi la campanya.

🔔 Totes les donacions per mitjà d’aquest crowdfunding solidari desgraven davant d’Hisenda, de forma que si donessis 100€, només et costaria 25€ ja que Hisenda te’n torna 75€.

Què haig de fer per rebre aquesta desgravació?

Res. L'Agència Tributària te'l descomptarà automàticament de la teva pròxima declaració de l'Impost de la renda de les Persones Físiques (IRPF). Important Aquesta millora fiscal no aplica fora d'Espanya, ni tampoc al País Basc ni a Navarra, que mantenen una deducció del 30 % i del 25% respectivament del total aportat.*

Quan rebré els diners de tornada?

En la teva pròxima declaració de la renda de 2020

L'Agència Tributària ja contemplarà la donació en el teu esborrany.

Motivació i a qui va dirigit el projecte

Amb la intenció de canalitzar i organitzar la gran onada de solidaritat que ha provocat l'incendi iniciat a La Torre de l'Espanyol ens mobilitzem fer arribar tota aquesta ajuda a aquells que més la puguin necessitar.

Davant la necessitart urgent de restablir activitats econòmiques a la zona per a aquells que s'hi dediquen i que ho han perdut tot i davant de la necessitat de recuperar el paisatge que ha quedat devastat, proposem aquesta campanya de crowdfunding.

Volem fer possible que tothom pugui donar el seu granet de sorra per revertir la situació. Amb una simple aportació econòmica ja sigui per mitjà de donacions sense recompensa, per mitjà del botó [Cofinança el projecte] o a canvi d’alguna recompensa podrás ajudar a les comarques de la Ribera d’Ebre, Garrigues i Segrià a remuntar, reconstruir i #rebrotar amb més força.

Ajuda’ns a refer la vida!

TOTA LA INFORMACIÓ

Font: https://ca.goteo.org/project/rebrotem

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Estat, país, nació i embulls interessats | Pere Llofriu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pere Llofriu

La perversió del llenguatge per part dels polítics principalment, però també per altres sectors de poder, o doblers, o que en volen, i amplificat pels submisos que els envolten, periodistes dels diaris dels sectors del poder... és un tema recurrent i ben antic. Deuen esser pocs els columnistes que no hagin dedicat algun article sobre el tema, probablement qüestions puntuals per mor de modes beneites que adesiara degraden l’idioma. El perquè de tot plegat requeriria una tesina.

Els polítics volen tenir la pella pel mànec i no l’amollen ni que els arribin els esquitxos de l’oli calent. El cas més entenedor serà el de dictadors i altres dèspotes, per no anar més enrere, que enlloc d’adaptar-se ells a l’entorn, consideren que és el món, qui s’ha d’adaptar a ells. S’hi escau recordar la cèlebre frase: l’Etat c’est moi. Una confusió ben assumida, o necessitat d’embullar, és mesclar impròpiament els conceptes ‘país-nació-estat’. Evidentment que són conceptes diferents, d’altra manera no existirien.

El món polític està dividit en estats, com no pot esser d’altra manera, a conseqüència de la història que varen patir els nostres avantpassats. Aquests estats s’han anat formant manu militari, tot i què pugui esser de fa segles o en diverses etapes. Si miram mapes històrics d’Europa de cada 50 anys veurem que són ben diferents. Hi ha gent per devers Eslovènia que ha viscut en uns cinc estats sense haver-se mogut del poble. Un estat ho és, per exemple, si té un cos de piolins disposats a pegar d’hòsties a la població, i no ens queixem perquè encara és pitjor que l’exèrcit “pel bé de la pàtria” dispari a la població. De matances cèlebres la història en va plena. Napoleó va ascendir així, les matances de Sant Petersburg d’abans de la revolució (Stalin me queda fora de quadre), les de l’Índia abans de la independència... A Espanya també: els darrers dos segles la gran majoria batalles han estat contra els mateixos espanyols (encara hi ha carrers que ho commemoren). Espartero ho tenia ben clar: “Hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.

Per això a Espanya no es pot cantar un himne amb l’emoció de la Marsellesa, ni mitja Espanya mostrarà la bandera com amb l’orgull d’Estats Units. Aquí encara hi ha gent viva que, en nom de la bandera, i de Déu, ha vist mitja Espanya assassinada, exiliada o desnonada i a sobre humiliada; probablement familiars seus.

El patriarca Pere Bonnín va més enllà i diu que Espanya és un imperi (en aquest cas la grandesa deu anar per dins), això ho pot dir ell que ja no té edat d’anar a la presó. D’altra banda els col·legues, i també mestres i de coratge prou demostrat, Bernat Joan i Tomeu Martí, en circumstàncies diferents han coincidit en parlar d’autocensura en ses darreres intervencions... ho dic perquè no sé si arribarem a parlar de ‘nació’ o si l’espai que tenc adjudicat se m’acabarà abans.

Tot això, però, no és obstacle per a què cada vegada que per la televisió diuen ‘país’ es refereixen a un estat, pràcticament el cent per cent de vegades, o potser més, ja que quan la notícia no dona més de si, encara hi tornen: ‘país’. Tant té si és l’Espanya elegida per Déu per a preservar les essències de pàtria, rei, església i tot allò que consolidi els partits de dretes, com si parlen d’Estats Units, supòs que per a unificar conceptes, Califòrnia, Alaska, Florida o Maryland, tot es fica dins el mateix ‘país’, i això que són arreplegats de tot el món. Ja me contaràs els xinesos, que tots se semblen i tots mengen arròs xinès, com sap tothom.

I és que ‘país’ té connotació de paisatge, i per extensió de parc natural amb aucells que t’envolten com als documentals de La 2. El polítics, que pensen en tu, volen que te sentis com a casa, com al documental aquell o com vulguis, però que els tornis a votar, de tant bé que te pensis que estàs, i si fas bonda encara podràs aspirar a estar millor. Tot el contrari són els catalans radicals que posen cara d’odi als piolins quan reben cops de porra (enlloc d’agrair que els estiguin educant com Déu mana), o els separatistes que encara exigeixen esser atesos en català a casa seva. Aquí ja entraríem en el concepte de ‘nació’ ─pareix que me queden un parell de línies... glups!─

D’això... jo diria que una nació ho és quan els habitants d’una nació es reconeixen com a tals i ho volen esser, per exemple Catalunya i Euskadi (de moment). Ho han demostrat per activa i per passiva. Les manifestacions de l’11 de Setembre són les més grans jamai vistes, a part d’exemple mundial de pacifisme, i acabam de viure la manifestació d’Estrasburg: una altra fita històrica. A part dels trets característics que ja sabem tots i per tant només en destacarem l’idioma, i només per recordar com ha estat d’apallissat, precisament per part de l’Estat i fins ara. La prova definitiva és com es vota de diferent de la resta de l’Estat, ben especialment votant massivament partits nacionalistes, que per alguna cosa es diuen així, i per alguna altra, a partir d’Aznar, els nacionalistes espanyols els odien tant. Per això la dreta espanyola de l’espasa, la creu i el 155 és tan minoritària a Catalunya i ha desaparegut d’Euskadi.

Ja m’ho deia mon pare: mem si encara rebràs.

Font: https://www.dbalears.cat/opinio/2019/07/04/328761/estat-pais-nacio-embulls-interessats.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Dos punts | CARLES RIBERA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Aprovar el pressupost de la Generalitat i activar el Consell per la República són els actes més revolucionaris disponibles en aquests moments

CARLES RIBERA

El mateix dia que ens manifestàvem a Estrasburg convocats pel Consell per la República, el Diari Oficial de la Generalitat publicava l’ordre d’elaboració del pressupost català per al 2020. Dues notícies aparentment inconnexes que, si es posen en relació, indiquen quin podria ser el camí de l’independentisme a curt termini.

A casa, aprovar els comptes de la Generalitat per fer front a la situació en general i a la duresa de la sentència en particular seria l’acte de resposta més revolucionari que estem en disposició d’executar. No és cap ironia. Mentre la societat civil organitza l’estratègia de desobediència, la política hauria de fer allò que ningú espera d’ella, consolidar la posició mentre els partits no s’aclareixin entre ells, almenys per no haver de patir (tant) per la gestió del dia a dia quan els carrers s’activin. I l’alternativa de fer-nos passar la ràbia amb l’enèsima convocatòria electoral és contraproduent per tres motius bàsics. Primer, és la finestra d’oportunitat que espera l’Estat espanyol per intentar assaltar electoralment la Generalitat. Segon, anant bé els partits republicans es tornaran a necessitar entre ells si volen un govern republicà. Córrer el risc per acabar si fa no fa allà mateix? Tercer, en cas de no sumar, si hi ha algú disposat a fer un govern transversal, ja ha vist el pa que donen a l’Ajuntament de Barcelona. Esperar a final del 2021 per tornar-nos a comptar seria bo per a tots. JuntsxCat, ERC i la CUP haurien de pensar-hi.

Pressupost domèstic i, a fora, reforç del Consell per la República. En un país ocupat, privatitzar l’acció exterior és la millor fórmula per actuar amb llibertat d’acció fins i tot si es perd transitòriament el govern interior. Calen uns 200.000 paganos. Ara n’hi ha 70.000. La fita no és cap quimera. Si no hi ha ni un 10% dels votants independentistes disposats a esquitxar entre 15 i 100 euros anuals, malament rai.

Un full de ruta de dos punts no és cap procés constituent ni té la més mínima èpica. Ara bé, en aquest marc de desconcert, proposa dues coses concretes, factibles i amb esperit positiu. Menys de dos punts és un punt. Menys d’un punt és cap punt. El que hi ha ara si no comptem les ganes fratricides de fer anar els ganivets.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1631135-dos-punts.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

#StopBorrell, el diplomàtic | PATRYCIA CENTENO

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

PATRYCIA CENTENO

Escollir un ‘look’ Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges

Que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit

Creieu-me que que es presentés de Dora, l’exploradora a una reunió al Níger amb el ministre de l’Interior, Mohamed Bazoum, no és el que més em remou de Borrell. En el segle XIX es va determinar que el vestit i la corbata serien a partir de llavors l’uniforme diplomàtic occidental i, tot i el pas del temps i les reivindicacions d’alguns homes (i després dones) que no estaven d’acord amb aquesta imposició de patró estètic únic, continua imperant i fent que qualsevol altre vestit es contempli com a ridícul o carnavalesc. Encara que s’autodenomini socialista, l’estil de Borrell és conservador i tradicionalista. Per tant, escollir unlook Coronel Tapioca –al qual només faltava el salacot– per visitar un país africà té molts missatges i cap de rebel –vesteixo (penso) com vull– o diplomàtic (respecte). O penseu que Borrell s’hauria permès assistir a una trobada amb un ministre francès, alemany o rus disfressat d’Indiana Jones?

A aquell que obra amb diplomàcia, se li reconeix una gran elegància (serenor). L’acompanyen certa independència i silenci. Escolta i observa més que no parla i quan verbalitza alguna cosa és per reflexionar o concloure. En aquest sentit, nomenar Josep Borrell cap de la diplomàcia europea resulta tan sòrdid com col·locar Christine Lagarde (de color taronja, com Donald Trump, i causant de la misèria que es pateix encara per les cruels mesures anticrisi que va engegar com a directora de l’FMI) de presidenta del Banc Central Europeu.

En diplomàcia, l’última estratègia que es pot fer servir és posar fi al diàleg (ruptura de la relació). I fa uns mesos, com a ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell va abandonar una entrevista de la televisió alemanya perquè, segons ell, el periodista “estava mentint”. Les preguntes que havien alterat tant el ministre estaven relacionades (evidentment) amb Catalunya, amb la presó preventiva dels líders independentistes i amb la possibilitat de reformar la Constitució per introduir el dret d’autodeterminació. Borrell va demanar que es parés l’enregistrament de l’entrevista, es va treure el micròfon del coll de la camisa i va marxar. Van ser els seus assessors els que el van convèncer que hi havia de tornar. Si les dades de l’entrevistador del programa Conflict Zone eren incorrectes o falses, n’hi havia prou amb rebatre-les, oi?

On tots vau poder escoltar la seva polèmica reflexió sobre els Estats Units –“l’únic que van fer va ser matar quatre indis”–, els que ens dediquem a llegir els gestos vam comprovar, a més, la sinceritat de la seva banalització verbal sobre un dels més brutals genocidis de la història: arronsar-se d’espatlles (indiferència), palmells de la mà oberts (franquesa) i boca buldog (tristesa), però amb un “puf” final (menyspreu). I aquell dia que es va referir al conflicte català amb el símil d’una ferida oberta que calia cosir, però que abans s’havia de desinfectar, va acompanyar la seva recomanació amb una mà que feia una frega corrosiva i que més que netejar (prendre cura), irritaria i perjudicaria (un “et fa mal?” amb somriure pervers) qualsevol.

Quan acabem de conèixer una persona amb qui haurem d’interactuar (sobretot si hem de dependre del seu criteri) ens preguntem inconscientment dues coses. La primera, si és intel·ligent, i la segona, si és de confiança. I és més important esbrinar ràpidament si l’altre és de fiar perquè si no ho és, i a més és astut, ens devorarà. No sé quants cops he hagut de sentir a dir que Josep Borrell és una persona privilegiada mentalment. En aquestes llargues converses d’anàlisi sobre el socialista m’han arribat a exigir que havia de reconèixer que és un dels polítics amb més nivell. Aparentment, però, en el meu terreny no li trobo el què. És més, les seves formes revelen una discapacitat emocional que, segons el meu parer (judici), no l’incapaciten com a home llest, però sí com a líder intel·ligent emocionalment. I l’estupidesa emocional, cal conscienciar-se’n, és una xacra per a la nostra espècie.

Amb tot, que Josep Borrell sigui el responsable de la diplomàcia europea sembla un acudit..., però d’aquells que no fan gens de gràcia.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1631247-borrell-el-diplomatic.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Riu-te’n de les constitucionalistes i també del que diuen sobre la imposició lingüística | Iñaki Aicart

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Iñaki Aicart

Si algú et diu que és constitucionalista, riu-te’n. Riu-te’n per posar a aquesta persona en evidència, perquè en realitat el que fan les constitucionalistes és riure’s de tu.

Ens diuen que la Constitució és la llei fonamental del regne i el pilar de la democràcia. És possible amb una llei que representa un suposat consens social i polític que no ha refrendat ningú menor de 59 anys? En el millor dels casos i amb un toc de benèvola voluntat diré que és un d’aquells reculls de «bones intencions» que no es compleixen. Per contra, és un text on es lliga el model d’Estat resultant de la reforma del franquisme.

Per ventura, passaríem gust de llegir a les seves pàgines tot allò de què tothom té dret a la vida i ningú no pot ser sotmès a tractes inhumans o degradants, allò de què l’ensenyament bàsic serà gratuït, allò del dret al treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les pròpies necessitats, allò de la política orientada a la plena ocupació o allò del dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat si no fos perquè després de 40 anys ha quedat més que comprovat que tot això és paper mullat.

Els centres d’internament per estrangers, les condemnes del Tribunal Europeu de Drets humans al regne d’Espanya per tortures o els règims d’aïllament a les presons; les quotes de les escoles concertades i els guetos escolars de la pública; una taxa d’atur molt per damunt de la mitjana europea, la precarietat laboral, l’escletxa salarial; uns preus de l’habitatge -de lloguer o de compra- que són molt alts i que comporten veritables sacrificis econòmics… Són tantes les coses que ens recorden que els nostres suposats drets que recull la Constitució són una mentida…

“MAI SENTIRÀS CONSTITUCIONALISTES PRESENTANT SOLUCIONS VALENTES PELS PREUS DELS LLOGUERS O PER L’ELEVADA PRECARIETAT LABORAL”

Quan vegis que es treu la Constitució com a base o garant d’un argument, riu-te’n, però també posat en guàrdia. Te la volen tornar a pegar. Mai sentiràs constitucionalistes presentant solucions valentes pels preus dels lloguers o per l’elevada precarietat laboral. Les seves prioritats són altres. Ja saps quines, 40 anys ens ho han mostrat.

La defensa de la Constitució agrupa un ample espectre d’individus, partits i altres associacions que abasten des de l’extrema dreta («Se educa en el odio a España y la Constitución») a l’esquerra. Un bon ventall d’hipòcrites o d’interessades. Sovint s’utilitza aquesta defensa de la constitució per atacar una sèrie de coses i valors. Posaré la lupa en un: El constant atac a les llengües pròpies dels diferents pobles oprimits per l’Estat des de fa uns quants segles. Lluny de qualsevol base científica, sociolingüística o sense cap mena de bones intencions, hi ha constitucionalistes que en la seva perpètua campanya en contra de les llengües ens recordaran que l’espanyol és un garant de la convivència, que el català (o la llengua que vulguis) s’imposa, que a les escoles es viu un drama amb el català, que l’espanyol està amenaçat, que les llengües «regionals» són un entrebanc per la mobilitat laboral de les espanyoles…

Fins i tot, hi ha constitucionalistes que, quan interessa, poden inventar coses que no surten a la constitució i es queden tan amples. On diu que l’espanyol és la llengua de totes? Només diu que el castellà és la llengua de l’Estat i que cal conèixer-la. Ni tan sols diu que l’hagis de parlar. També, com que la Constitució no diu quines són les altres llengües, no hi ha problema en reivindicar (per polemitzar, mai augmentar l’ús o per protegit) el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterenc com a llengües oprimides per la imposició del català i no com a variants dialectals. Però la constitució sí que ens diu que les llengües pròpies les definiran els estatuts d’autonomia. El de les Illes Balears només n’apunta un: el català. Clar que avui en dia, com ja tot està inventat, segurament es pot ser constitucionalista i estar en contra de les lleis sobre les quals delega la constitució o la desenvolupen en alguns aspectes, com els estatuts d’autonomia.

“HI HA CONSTITUCIONALISTES QUE, QUAN INTERESSA, PODEN INVENTAR COSES QUE NO SURTEN A LA CONSTITUCIÓ I ES QUEDEN TAN AMPLES”

Seguint en aquest tema, s’ha de dir que mai sentireu cap constitucionalista fer referència al contingut de tot l’article 3r de la Carta Magna perquè més d’una persona hauria de mirar cap a l’altre costat. Les que es senten còmodes en el fang, perquè les seves propostes de llevar-lo com a requisit, de disminuir la seva presència a l’horari escolar i etc. van en contra del que diu aquest article en el tercer punt: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques […] serà objecte d’especial respecte i protecció». Respecte? Protecció? Ara que… Les altres constitucionalistes, les que no posen en qüestió les llengües, ja ens podrien explicar el que s’ha fet en la promoció del respecte i la protecció del català a les Illes o a l’Estat en aquesta legislatura, perquè si hi ha hagut alguna cosa, ha passat ben desapercebuda mentre l’ús social continua davallant (venga, digueu-me que és una percepció personal com la de la massificació turística).

Sí, riu-te’n de les constitucionalistes perquè et volen vendre la moto. Però també riu-te’n de la gent que va d’alternativa o que participa en lluites socials i que sense cap fonament sociolingüístic es dedica a fer-ho tot en castellà o en bilingüe de manera generalitzada «perquè ho entengui més gent» o per a què el seu producte cultural es pugui vendre a un públic més ampli. Fins i tot una constitució moribunda i estantissa ho té més clar que elles.

Font: https://www.aguait.cat/opinio/riu-ten-de-les-constitucionalistes-i-tambe-del-que-diuen-sobre-la-imposicio-linguistica/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Sànchez planteja que les entitats i no els partits capitanegin la resposta a la sentència

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Si la gent es planta durant dies als carrers, benvinguda la decisió", afirma a 'El Periódico'

El número dos de JxCat, Jordi Sànchez, a l’Audiència Nacional el 16 d’octubre del 2017 / JAVIER BARBANCHO

ARA / ACN

"La resposta ha de venir de la ciutadania", opina el diputat de JxCat al Congrés i expresident de l'ANC Jordi Sànchez. En una entrevista a 'El Periódico' , el també líder de La Crida considera que han de ser les entitats sobiranistes les que capitanegin l'estratègia un cop el Tribunal Suprem dicti sentència contra els 12 acusats del judici al Procés. "Els partits ja s'hi afegiran, si volen", afegeix. "Caldrà respondre des del civisme i la no-violència", apunta, sense descartar del tot que la sentència pugui ser absolutòria: en el seu cas se l'acusa de rebel·lió per part de la Fiscalia, de sedició per part de l'Advocacia de l'Estat, però no de desobediència ni de malversació, perquè no ostentava cap càrrec públic la tardor del 2017.

En l'entrevista, Sànchez també parla de les diferents estratègies d'ERC i JxCat, però fuig de simplificacions quan sent que es qualifica els republicans de "moderats i pactistes". "És fals que uns siguem intransigents i uns altres dialogants; resulta que qui parla de les 155 monedes de plata és ERC, i qui presenta una esmena a la totalitat als pressupostos que precipita les eleccions també", retreu, i afegeix el veto a Miquel Iceta com a senador.

En aquest sentit, Sànchez creu que això es deu al fet que la "major caça oberta" és contra Carles Puigdemont i alerta que es vol contraposar a "un Oriol Junqueras raonable i moderat". "És tant com dir que Puigdemont és irracional, radical i no dialogant", critica. I recorda que en totes les ocasions que Puigdemont i Junqueras s'han confrontat a les eleccions ha guanyat el líder de JxCat. "La realitat és més complexa del que alguns voldrien", conclou.

Investidura de Pedro Sánchez

El debat a l'entorn de la investidura del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, continua obert dins de JxCat. Els presos polítics de la formació, entre els quals s'inclou Jordi Sànchez, advoquen per una abstenció que faciliti formar govern al líder socialista. La decisió que prenguin els òrgans interns serà "única", explica, i descarta diferents vots. Ni Jordi Turull, ni Josep Rull ni ell poden votar en haver sigut suspesos per la mesa del Congrés.

Com també ha expressat públicament la portaveu del partit a Madrid, Laura Borràs, la premissa perquè JxCat s'abstingui és que el PSOE pacti amb Podem. "Només així, i una vegada hagi descartat el PP i Cs com a socis prioritaris, JxCat estarà en condicions de decidir el seu paper a la investidura", conclou.

Maragall, "alcalde" amb una llista unitària

D'altra banda, Sànchez també s'ha referit a la situació al consistori barceloní, on els comuns van comptar amb els vots dels socialistes i Cs i van evitar una alcaldia d'ERC, i ha assegurat que sense les "resistències" d'ERC, el PDECat i la CUP, i amb unitat sobiranista, "avui Maragall seria alcalde".

"¿Algú creu que Colau hauria acceptat ser alcaldessa amb els vots de Valls i amb 10 regidors si la primera llista a Barcelona tingués 15, 16 o 17 regidors? Estic convençut que no, la seva ètica no l'hi hauria permès", acaba. També sobre les eleccions municipals, Sànchez reconeix que els resultats de JxCat "no són els esperats", encara que està convençut que no és res que no sigui "reversible" a curt i mig termini.

Font: https://www.ara.cat/judici-presos-politics-1-octubre/Jordi-Sanchez-sentencia-mobilitzacio-ciutadana_0_2265973500.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els independentistes no saben què és pitjor | Jordi Barbeta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Barbeta

Fent un esforç per no desconfiar, que motius no en falten, podríem dir que el desig –o el somni– de la independència de Catalunya és la única idea compartida pels diferents grups que es declaren independentistes. Pel que fa a tota la resta, o estan en desacord o no saben ben bé què s’ha de fer i, per si de cas, es porten la contrària. No hi ha moviment independentista en el sentit estricte perquè no hi ha una estratègia clara per arribar a la independència ni sobre quin ha de ser el proper pas. Tampoc és clar el paper que correspon als presos i als exiliats, ni com ha d’actuar el Govern de la Generalitat i com s’haurà de respondre a la sentència del Suprem.

Les contradiccions són bastant generalitzades. Sense anar més lluny, tots els líders polítics s’han omplert la boca cridant a “implementar el mandat de l’1 d’octubre” i a continuació reivindiquen un altre referèndum acordat amb l’Estat. En què quedem? L’autodeterminació s’ha fet o no s’ha fet? Precisament, en el debat sobre quina ha de ser la resposta a la sentència del Suprem, va guanyant terreny la idea que el president Torra convoqui un altre referèndum, en la línia del “ho tornarem a fer”. Uns altres prefereixen anar a eleccions potser perquè pensen que les guanyaran, però ningú no té gaire pressa perquè el que més por fa és perdre la feina.

A més, el conflicte dels independentistes catalans és amb Espanya i el que ara mateix pertoca decidir és quina estratègia han de seguir al Congrés dels Diputats atesa la situació d’incertesa respecte de la investidura de Pedro Sánchez i la possibilitat d’unes noves eleccions generals. És evident que el conflicte català manté bloquejada la política espanyola des de fa gairebé deu anys i en això les diferents opcions estratègiques estan més clares que no pas expressades públicament.

Rebutjar la investidura de Pedro Sánchez i atiar la inestabilitat fins que l’Estat s’assegui a negociar o facilitar la investidura i negociar els indults. Aquesta és la qüestió

L’opció A es basa en la convicció que Espanya no pot tirar endavant mentre duri el conflicte amb Catalunya i consisteix a mantenir la tensió amb l’Estat en tots els fronts: català, espanyol i europeu. Atiar la mobilització i sobretot contribuir a la inestabilitat per demostrar que Espanya no sortirà de l’atzucac mentre l’Estat no s’assegui a negociar un acord polític. En aquest sentit, l’opció dels diputats independentistes al Congrés ha de ser de bloqueig i, per tant, votar en contra de qualsevol investidura presidencial, i si, malgrat el rebuig, Pedro Sánchez surt elegit president del Govern espanyol, impedir com sigui la governabilitat fins a forçar-lo a acceptar les exigències sobiranistes principals.

L’opció B és tot el contrari. Es considera que, atesa la posició dels tres partits de la dreta espanyola, que només pretenen acabar amb l’autogovern català, l’únic interlocutor vàlid és Pedro Sànchez i, per tant, cal facilitar-li la investidura com a prova de la predisposició al diàleg i immediatament després, convençuts que la sentència serà severa, negociar prioritàriament l’indult dels presos, que és la condició sine qua non per estabilitzar políticament el país i reprendre la negociació estrictament política.

D’això parlen aquests dies el president Puigdemont amb el president Torra i amb el president Mas a Waterloo i a Lledoners el vicepresident Oriol Junqueras, amb el president Torrent i el vicepresident Aragonés, uns i altres sense cap intenció de posar-se d’acord.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-independentistes-no-saben-que-es-pitjor_401488_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial