Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 21 de juny del 2019

Els draps bruts de Javier Zaragoza, l’ideòleg de la causa general | Josep Casulleras

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El fiscal del Tribunal Suprem espanyol té una trajectòria tacada d'escàndols a l'Audiència espanyola, on va aplicar una forta doctrina repressora



Era un dels darrers dies del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Al matí els fiscals havien exposat l’informe final amb les peticions de presó per rebel·lió i malversació contra els presos polítics, amb uns discursos agressius, ofensius, parlant de cop d’estat, mirant de fer encaixar en el tipus penal de la rebel·lió una violència entre insòlita i inexistent. A la tarda, mentre parlava l’advocada de l’estat Rosa María Seoane, el fiscal més dur, Javier Zaragoza, aquell que va imprimir un to més polític en el discurs, es passejava per les dependències del Suprem habilitades com a sala de premsa, i xerrava de manera distesa amb alguns periodistes. Ja havia acabat la feina. Vestit amb pantalons i jaqueta de color blau marí i amb una camisa blanca, sabates fines d’entretemps, somrient, passejava una imatge desimbolta, oposada a aquella més encarcarada que li havíem vist durant quatre mesos dins la sala amb les ulleres de mirar de prop penjant de la punta del nas, la toga negra i les punyetes.

Aquella tarda, Zaragoza estava satisfet, se li notava, convençut que tot anava per bon camí; les seves conclusions, pràcticament com si el judici no hagués existit, culminaven una feina de gairebé quatre anys, primer a l’Audiència espanyola i ara al Suprem, perquè l’independentisme rebés el càstig judicial que es mereixia. Ell ha estat la punta de llança de la resposta d’un estat que l’endemà del 9 de novembrede 2014 es va sentir humiliat i avergonyit, perquè allò no fou la botifarrada que pensaven, no havien sabut calibrar la capacitat de la mobilització de l’independentisme ni la penetració que tenia en el teixit social del Principat. El govern de Rajoy va judicialitzar la resposta, amb el procediment contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, que va acabar en condemnes per desobediència i en un càstig patrimonial imposat per un Tribunal de Comptes polititzat. Però hi havia una altra maniobra, molt més profunda i ambiciosa, de llarg recorregut i soterrada, que va engegar Javier Zaragoza.

Si l’independentisme no afluixava després del 9-N, calia parar-li els peus. Oimés després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan va aconseguir una majoria parlamentària amb un full de ruta públic i definit, amb terminis inclosos, fins a la proclamació de la independència. Javier Zaragoza era aleshores fiscal en cap de l’Audiència espanyola, i el 5 de novembre, un mes després de les eleccions, ja va ordenar per escrit a la policia espanyola, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra que investiguessin tot allò que consistís a desplegar un mandat polític que ell mateix qualificava d’il·legal. Tot funcionari (‘sigui local, provincial o autonòmic’) restava sota sospita a partir d’aquell moment, i ordenava a la policia que li fes arribar tot allò que pogués semblar encaminat a ‘executar actes constitutius de rebel·lió i sedició quan la seva finalitat o el seu propòsit sigui canviar il·legalment l’organització territorial de l’estat i declarar la independència d’una part del territori nacional, en el cas en qüestió de la comunitat autònoma de Catalunya’.
L’alumne més aplicat
Zaragoza feia temps que era fiscal de l’Audiència espanyola, d’ençà del 2006, quan el va nomenar el fiscal general de l’estat d’aleshores, Cándido Conde Pumpido. Zaragoza, membre de la Unió Progressista Fiscal, sempre s’havia mogut bé en l’entorn de poder socialista. Anys enrere, havia treballat de bracet del jutge Baltasar Garzón en operacions contra el narcotràfic com a responsable de la fiscalia antidroga. I abans, durant la major part dels anys vuitanta, va exercir de fiscal al País Basc. Però per a ell, com per a qualsevol fiscal espanyol, esdevenir el fiscal en cap de l’Audiència espanyola és un premi, el màxim prestigi. Perquè és el principal tribunal polític, hereu del franquista Tribunal d’Ordre Públic, que jutja els crims contra la corona espanyola, contra la unitat de l’estat, a més del narcotràfic, els principals delictes econòmics i el crim organitzat. Zaragoza va tenir durant una dècada aquest poder, i el va anar modulant, per a adaptar-se als canvis polítics i preparar l’arribada del PP al poder, d’ençà del 2011, endurint les seves posicions i adaptant-les a una agenda més restrictiva en matèria de drets civils.

Per a mantenir la cadira al capdavant de la fiscalia de l’Audiència espanyola quan Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa, Zaragoza va voler ser l’alumne més aplicat. Però no fou pas una actitud impostada ni empeltada, sinó que la seva concepció de l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió ja havia quedat clara temps enrere. Per exemple, quan va denunciar els diaris bascs Deia i Gara, l’any 2008, per injúries contra el rei espanyol, per haver publicat un article crític amb Juan Carlos, ‘Las tribulaciones del Oso Yogui’ i el dibuix que l’acompanyava. Era arran d’unes informacions segons les quals el rei espanyol havia anat a caçar óssos a Rússia. Fou un dels judicis més absurd que es recorden a l’Audiència espanyola, on els autors van haver de discutir amb l’acusació qui anava begut, si l’ós o el rei.

En aquells primers anys com a fiscal en cap de l’Audiència espanyola que va fer tenalla amb el seu padrí, Conde Pumpido, per a aturar la investigació que Baltasar Garzón –temps enrere aliat de Zaragoza en la lluita contra el narcotràfic– pretenia engegar contra els crims del franquisme. El criteri que aleshores volia imposar la fiscalia (i li van acabar donant la raó) era que aquells crims, comesos d’ençà del cop d’estat del 1936, no podien ser jutjats per l’Audiència espanyola perquè no n’era competent. Javier Zaragoza deia aleshores que permetre aquella investigació hauria significat obrir una mena de causa general contrària al procés penal que hauria de ser propi d’un estat de dret. Aquest argument per a impedir la investigació dels crims de la dictadura fou el que va transgredir ell mateix per a engegar, anys més tard i a l’Audiència espanyola mateixa, una investigació que va esdevenir una causa general contra l’independentisme, amb la motivació del resultat d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, les del 27-S. Aquell recurs de Zaragoza contra la investigació va afavorir la querella de l’organització d’ultradreta Manos Limpias i de la Falange contra Garzón.
L’escàndol revelat per WikiLeaks
I durant aquests anys, entre el 2007 i el 2009, es va reunir unes quantes vegades al seu despatx amb responsables de l’ambaixada dels Estats Units que el pressionaven, a ell i més fiscals i polítics espanyols, perquè aturessin les investigacions que hi havia obertes a l’estat espanyol pels vols de la CIA de trasllat il·legal de presoners; contra militars nord-americans acusats de l’assassinat del càmera de televisió José Couso a Bagdad el 2003; i contra responsables de Guantánamo per tortures. Zaragoza va cedir a les pressions, i va anunciar que s’oposaria al processament dels tres militars acusats d’haver matat Couso i que s’arxivarien les altres causes. No només va actuar en aquest sentit, sinó que va proporcionar informació molt valuosa a les autoritats nord-americanes sobre l’evolució de les investigacions en aquests casos. L’escàndol, el va destapar WikiLeaks i el va publicar El País.

La reputació de Zaragoza i de més jutges (com Ismael Moreno) i fiscals (com Conde Pumpido) no es va trobar compromesa malgrat unes evidències que haurien hagut d’enterrar sengles carreres. A l’inrevés, perquè tots van mantenir i van millorar les posicions de poder que ocupaven. En el cas de Zaragoza, fent i desfent a pler a la fiscalia de l’Audiència espanyola; tot passava per les seves mans. Ell tenia la darrera paraula en els casos que s’investigaven, i durant els seus darrers anys ocupant aquest càrrec va emprendre investigacions i acusacions per delictes d’odi a la xarxa, amb un peculiar criteri a l’hora de seleccionar les opinions mereixedores de càstig i les que eren perdonables; va fer que un jutge fiqués a la presó per apologia del terrorisme uns titellaires de Madrid per haver fet broma en un espectacle amb un cartell que incloïa la paraula ETA; va demanar vint mesos de presó contra el cantant de Def Con Dos per enaltiment del terrorisme per la lletra d’unes cançons i va denunciar per injúries a la corona i ultratge contra els símbols espanyols la xiulada contra el rei i contra l’himne d’Espanya en la final de Copa del 2015 al Camp Nou. A mesura que el govern de Rajoy enduria la legislació, amb la llei mordassa, la reforma del codi penal i la de la llei del Tribunal Constitucional, perquè esdevinguessin eines efectives de repressió judicial, Zaragoza s’hi anava emmotllant.
Cap a la causa general
Fins que l’independentisme es va atrevir a fer el 9-N i a guanyar unes eleccions com les del 27-S. Aleshores va decidir d’aplicar una vella doctrina que ell mateix havia fet anar amb mà de ferro durant anys, la del ‘tot és ETA’, reformulant-la i rebatejant-la implícitament: ‘Tot és el procés’. Per això la tardor del 2015 va obrir una via repressiva que arriba fins avui, encarregant a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies ‘Tácito’ a la xarxa (des d’on insultava independentistes), va explicar en el judici contra el procés que d’ençà de final del 2015 que investigava dirigents independentistes seguint les indicacions de Zaragoza. Baena ho va fer durant mesos, fins que el jutjat número 13 de Barcelona, arran d’una querella de Vox, va fer allò mateix, a començament del 2017. Diverses investigacions obertes per un mateix motiu, en una causa general de caràcter prospectiu que encara es va anar ramificant, amb causes obertes al TSJC, a l’Audiència espanyola i al Tribunal Suprem.

Però, malgrat haver estat un alumne tan aplicat, les famílies polítiques acaben pesant més. I a començament del 2017, justament quan es judicialitzava la causa general al jutjat número 13 de Barcelona, pocs mesos abans de l’anunci de la data de l’1-O, Javier Zaragoza fou rellevat –al cap d’onze anys– del càrrec de fiscal en cap de l’Audiència espanyola. Fou un revés per a ell, que es va haver de conformar a ser fiscal de sala del Tribunal Suprem, una posició de menys responsabilitat i de menys acció, en un tribunal de darrera instància on pràcticament no es fan judicis. I un dels pocs que s’han fet aquests últims temps ha estat precisament el judici contra el procés, que per a Zaragoza fou com una benedicció. Perquè li permetia de tancar judicialment un procediment que ell mateix havia nodrit, quatre anys enrere, i amb un lluïment mediàtic que li ha fet rebre el favor d’una bona part de la premsa de Madrid, per haver-se exhibit com l’assot de l’independentisme.

Aquest paper, el comparteix en l’àmbit mediàtic espanyol amb Manuel Marchena. Perquè un dels fets més destacats, i alhora inquietants per als presos, durant aquest judici, ha estat la progressiva convergència de criteris i parers entre Zaragoza i Marchena, en decisions transcendentals que el magistrat ha hagut de prendre recentment, com ara la negativa a tramitar un suplicatori al congrés espanyol per a continuar jutjant els presos diputats; la denegació de deixar-los en llibertat provisional; i la prohibició a Junqueras d’exercir d’eurodiputat. Perquè, acabat el judici, ha quedat clar que qui recull millor el testimoni del fiscal Zaragoza és el jutge Marchena.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

dijous, 20 de juny del 2019

Vergonya damunt del ‛país de Franco’ ! | Axel Schönberger

Etiquetes de comentaris: ,
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Axel Schönberger
L’anomenada «Transició», el suposat pas ràpid de la criminal dictadura de Franco a un aparentment estat de dret i democràtic, després de la mort del criminal del segle Francisco Franco, s’ha revelat, a través dels esdeveniments dels darrers temps, com un «poble de Potemkin», com un conte de fades que va ser presentat a l’opinió mundial, mentre que ‛l’estat profund’ del franquisme seguia controlant i encara controla les palanques del poder, sigui a través de la monarquia instal·lada per Franco (el rei espanyol és per naixença el cap suprem de les forces armades), sigui a través del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem o de l’Audiència Nacional a Madrid. A Espanya no hi ha hagut mai una superació del passat a la manera d’Alemanya, i per això, per exemple, els antics i nous feixistes alemanys a Espanya s’hi troben molt bé.

A qui pot estranyar que el Tribunal Suprem, amb seu a Madrid, hagi establert en una de les seves decisions, que Francisco Franco s’ha de considerar com a cap d’estat espanyol ja des del primer d’octubre del 1936?
La Guerra Civil espanyola, que van començar els rebels dirigits pel després assassí de masses Francisco Franco, es va iniciar el juliol del 1936 i es va acabar el primer d’abril del 1939. No va ser fins a principis del 1939 que els sublevats van aconseguir, gràcies al decisiu suport militar, logístic i financer d’Adolf Hitler i de Benito Mussolini, conquerir Catalunya, que havia lluitat valentament contra les tropes feixistes. A la nació catalana, Catalunya, València i les Balears, li esperava una brutal repressió i persecució, l’abast de les quals encara segueix sense conèixer-la la major part de l’opinió pública alemanya. Amb la prohibició temporal de la llengua catalana i la immigració massiva de treballadors de parla espanyola amb les seves famílies als Països Catalans, el criminal dictador va intentar assimilar per la força Catalunya a Espanya i eliminar tant la identitat nacional dels catalans com la seva prestigiosa llengua cultural, que es compta entre les grans llengües literàries europees.  Sense l’ajuda alemanya no s’hauria produït mai aquesta repressió del poble català que va durar dècades.
Si, com ara volen establir els critòcrates del Tribunal Suprem, amb bona expertesa franquista, el dictador ja hagués estat cap d’estat des del 1r d’octubre de 1936, els catalans llavors no haurien combatut per la democràcia i l’estat de dret, pel govern elegit i per Espanya, pagant un alt preu de sang, sinó que ben al contrari haurien estat ells els ‛sublevats’, quan van intentar aturar les bandes d’assassins dels feixistes.
Tampoc pot estranyar a ningú que conegui bé Espanya que el mateix Tribunal Suprem faci un judici penal contra polítics catalans i dirigents de l’independentisme civil, en primera i única instància (!), encara que no és el tribunal que la llei designa com a competent, i encara que el Grup de Treball contra Detencions Arbitràries, de les Nacions Unides, després d’un estudi llarg i intensiu del cas, declarés oficialment que «no hi ha cap fonament ni per la presó provisional ni pel procés penal» i va demanar la llibertat immediata de tots els acusats demanant una indemnització adequada.
I ara el Tribunal Suprem ha demostrat que Espanya no té cap mania per destruir el dret democràtic del parlament Europeu, impossibilitant que el Dr. Oriol Junqueras —elegit correctament per molta gent a Catalunya com a representant seu al Parlament Europeu, i pel que en un procés de característiques kafkianes hauria de ser també vàlida la presumpció d’innocència—, pugui incorporar-se al seu mandat, a més de mantenir-lo empresonat arbitràriament en condicions que atempten contra els drets humans. Aquest no és cap estat de dret civilitzat, sinó una barbàrie monstruosa, una perversió del pensament europeu, un malson per a tothom que defensi la democràcia i l’estat de dret. És la lletja carota del franquisme que torna a aixecar el cap, i en connivència amb els seus germans i germanes en esperit a Itàlia i a altres llocs intenten remodelar no sols Espanya, sinó també Europa de forma contrària als drets humans.
Un Parlament europeu en el qual Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín, com a diputats elegits correctament, no tinguessin veu ni vot, perquè els critòcrates i polítics espanyols, per motius polítics, poguessin i volguessin impedir-ho, perdria el dret de dir-se democràtic, i estaria en contradicció amb la idea d’Europa i amb la Convenció Europea de Drets Humans. Perquè si els pobles d’Europa permeten una injustícia així, si  no posen Espanya a ratlla i no li recorden les seves obligacions que es deriven, segons el Dret Internacional, vinculant per Espanya, de la Convenció Europea de Drets Humans, dels tractats europeus i també de la Constitució espanyola del 1978, la Unió Europea a la curta o a la llarga perdrà el seu fonament moral i els seus principis bàsics i s’estavellarà davant del problema català.
Els catalans són una nació. El poble català pot estar orgullós d’una història mil·lenària, d’una potent tradició literària, de moltes obres culturals i de característiques nacionals. El català és una llengua independent, de característiques gal·loromàniques i més proper a l’occità parlat al sud de França que a l’espanyol iberoromànic. Catalunya és un element central d’Europa, i els seus ciutadans i ciutadanes demanen els drets humans que els hi pertoquen de manera inalienable i irrestringible. Els catalans són moderns, simpàtics i oberts al món. Són part de la Unió Europea i s’hi volen quedar. Europa no pot tancar-se més temps a la realitat i al destret del poble català si vol ser una Unió dels europeus i no solament una associació funcional dels estats europeus. Allò que succeeix a Catalunya, el que els passa als catalans, com Espanya viola els Drets Humans a Catalunya de mil maneres, afecta a tots els europeus de bona voluntat, defensors de la democràcia i dels drets humans!
Els europeus de tots els estats i de totes les nacions han estat cridats a anar a Estrasburg el 2 de juliol del 2019 i a protestar davant de la seu del Parlament Europeu pel manteniment dels drets humans i contra la violació dels drets de diputats electes del Parlament Europeu.
Publicació original en alemany:
Traducció al català: Pere Grau i Rovira (Hamburg)
Font: http://unilateral.cat/2019/06/18/vergonya-damunt-del-pais-de-franco/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :

dimecres, 19 de juny del 2019

Què no és, què és I com inscriure's al Consell per la República? Xavier Climent

Etiquetes de comentaris:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de el consell per la república

QUÈ NO ÉS EL CONSELL PER LA REPÚBLICA?


QUÈ ÉS EL CONSELL PER LA REPÚBLICA?


COM INSCRIURE'S AL CONSELL PER LA REPÚBLICA?

El registre ciutadà del Consell per la República requereix cinc passos que s'han de fer a través del consell.republicat.cat que està ja activat.
"Tothom pot formar part d'aquest registre, sense cap límit d'edat o origen. Només cal la voluntat de ser-ne i l'adhesió als valors que volem que ens cohesionin".
El registre ha de servir per prendre decisions "col·lectivament", com l'elecció de membres del Consell i per compartir informació.
    El procediment per a registrar-se consta de cinc passos. El registre inclou el pagament d'una aportació mínima de 10 euros.
    Fonts:


    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
    Cap comentari :

    dimarts, 18 de juny del 2019

    De Pere Martell a l'actual Cambra de Comerç, 791 anys d'èxits.

    Etiquetes de comentaris: ,
    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    En motiu del canvi de Presidència a avui volem compartir amb vosaltres, “Fets històrics que expliquen la cultura d'empresa catalana”. Recuperem-los!


    @fem_historia

    1228: Pere Martell, comerciant i navilier que coneixia la Mallorca musulmana, va aconseguir asseure al menjador de casa seva el comte-rei Jaume I i els magnats del Principat per a negociar finançament, aportació militar i el repartiment de l’illa.


    1401. En plena crisi econòmica, política i social per la Pesta Negra i els rebrots posteriors, en el Consell de Cent els comerciants de transaccions internacionals de BCN creaven la Taula de Canvi a la Llotja de Mar, considerada el primer banc públic de la història d’Europa.


    1474. El Consell de Cent de Barcelona inicia les obres del port de Barcelona: obra finançada i promoguda íntegrament pel govern municipal de Barcelona. El moll s’anomenaria de la Santa Creu, i la seva explotació seria arrendada tant a comerciants de la ciutat com a estrangers.


    1493. Membres de la cancelleria reial i l’estament mercantil de la ciutat formalitzen un crèdit sindicat de 166.000 sous (avui 10 milions d’eur) per a finançar el 2n viatge de Colom. Aquest fet es traduiria amb una important presència de catalans en aquell segon viatge.

    1493-1500 Els catalans del 2n viatge de Colom introdueixen les primeres formes modernes de producció al Nou Continent. Destaca l’empresa de Miquel de Ballester, qui explotaria, transformaria i exportaria canya de sucre des de l’illa de la Hispaniola (avui Rep. Dominicana i Haití).


    1550-1640: La immigració occitana duplica la població i quadruplica la producció. La primera onada és mà d’obra. La segona està formada per un grup d’artesans i comerciants. Son els introductors d’una ideologia d’empresa protestant que canviarà per sempre la cultura del país.


    1640 Revolució dels Segadors: Pau Claris ordena a Josep Fontanella, cap de l’executiu, que envii un grup als Països Baixos per a adquirir coneixements per a implantar el model mercantil neerlandès a Catalunya. Naixia la idea “Catalunya, la Holanda de la Mediterrània”.

    1690. Comerciants catalans, neerlandesos i anglesos liderats per Narcís Feliu de la Penya 
    funden la Companyia de la Santa Creu destinada a l’exportació de tèxtils fabricats a Barcelona i rodalies i alcohols destil·lats a Reus, cap a Anglaterra, Paisos Baixos i les seves colònies.


    L'any 1696 es culmina l’obra de tancament del @portdebarcelona. El moll s’anomenà de la Santa Creu com la companyia mercantil creada anys abans. El seu cost va ser de 250.000 lliures barcelonines (l’equivalent actual aproximat a 150 milions d’euros).


    1701: No es pot explicar la progressiva gravitació de Catalunya cap a l’aliança internacional austriacista anti-borbònica sense la intervenció de la classe mercantil: Els Borbons pretenien acabar amb els canals comercials catalans amb Anglaterra, Paisos Baixos i colònies.

    1701-1705: el comerciant neerlandès #Jagger va ser objecte de persecució, sanció i ordre d’expulsió per no obeir l’ordre borbònica de no comerciar amb les potències atlàntiques enemigues de la coalició borbònica. Les institucions catalanes es van posar al costat de Jagger.


    El Pacte de Gènova (1705) -amb Anglaterra- que posicionava #Catalunya al costat de l’aliança austriacista, es va signar amb #Crowe, un vell conegut de Jagger i un potent  exportador anglès radicat anteriorment a Barcelona i amb interessos a Reus.


    1709: Salvador Feliu de la Penya i 7 comerciants exportadors catalans, creen la Companyia Nova de Gibraltar, el primer canal comercial català que no fa escala a Càdis per a exportar-importar amb les colònies hispàniques d’Amèrica.


    1750-1800 La classe empresarial catalana inicia la compra de terrenys en desús per a crear matèria primera per a la #indústria. Destaca el barceloní Melcior de Guàrdia, que va adquirir el despoblat d’Almacelles, va promoure la seva refundació i va posar en explotació les terres.
    1756. Un grup de comerciants catalans crea la Reial Companyia de #Comerç de Barcelona amb un capital social d’un milió de pesos (1 milió d’eur aprox.) per a comerciar, amb les limitacions imposades pel regim borbònic, amb l’Amèrica hispànica, especialment amb Veneçuela.


    1750-1800 Prenen força els projectes de modernització de l’aparell agrari català. Mentre que l’estat finançava obres faraòniques a Castella, comerciants i industrials catalans iniciaven grans projectes com el Canal d’Urgell i els Canals de la Dreta i de l’Esquerra de l’Ebre.


    1750-1800 Comerciants catalans com Pere Turull, conegut com "el Rico Catalán", conquesten els mercats peninsulars. Va fixar el compromís de compra de la producció de les grans finques d’Andalusia i Extremadura poc després de la sembra, i després hi venia el producte transformat.


    1750-1810: 1a onada immigratòria catalana a Cuba, Puerto Rico, Lousiana i Argentina. Els catalans comerciants hi “planten botiga” amb el propòsit de crear i controlar l’exportació-importació amb Catalunya. El model comercial llatinoamericà actual, es l’herència d’aquells catalans.
    Els comerciants que planten botiga a Buenos Aires i l’Havana, fan un dels dos punts terminals d’una ruta d’importació-exportació entre Catalunya i Argentina que generarà la creació dels primers capitals que conduiran a la Revolució Industrial .

    1750-1810 Per influència de l’activitat dels “indianos”, els tallers tèxtils i les destil·leries catalanes es multipliquen. Abans de la Rev. Industrial, els conreus i tallers pre-industrials que produeixen pel mercat peninsular i colonial son cada cop més importants: BCN i Reus.


    1820-1830: Implantació de les #selfactines (automatització de la producció) a la industria tèxtil catalana. La Güell, Ramis i Cia. -de Sants- coneguda com el Vapor Vell, seria la primera.
    1830-1880: 2a onada de catalans professionals qualificats a l’Argentina i a Cuba que segueixen obrint botiga. L’actual model comercial Llatinoamericà anomenat bulevard, va ser exportat pels catalans (actualment en crisi pel model anglo-saxó del centre comercial que exporta EUA).


    1838-1855: Creació de grans fàbriques que concentren centenars de treballadors:
    • La Maquinista Terrestre i Marítima -a la Barceloneta- amb 1.200 treballadors.
    • La Fabril Algodonera de Reus, concentra 1.000 treballadors.

    1848: Inauguració de la primera línia de ferrocarril de la península: Barcelona-Mataró.
    El 1854 s’inaugurava la  Barcelona-Molins de Rei i el 1856 la Reus-Tarragona.


    1886: Fundació de la #CambradeComerç. El seu primer president va ser Manuel Girona, que havia estat el fundador de la Companyia Canal d’Urgell, promotora de l’obra civil privada més important del segle XIX peninsular.




    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
    Cap comentari :

    dilluns, 17 de juny del 2019

    La gran tergiversació (per a Javier Cercas) | Màrius Serra

    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    He llegit "La gran traición" de Javier Cercas a El País Semanal. M'ha semblat un article molt trampós, de manera que he decidit parafrasejar-lo quasi literalment des d'un punt de vista oposat. 


    Màrius Serra

    Per als polítics unionistes, només són catalans els qui es mostren fidels a la pàtria i voten el que cal votar. Els altres no comptem. 
    En moltes cròniques sobre el judici al procés que es publiquen en diversos diaris i es comenten per diverses emissores de ràdio i televisió, els fiscals generals, l’advocacia de l’Estat i les acusacions particulars s’erigeixen amb tota naturalitat en la totalitat del poble espanyol. Encara que les urnes diguin una vegada i una altra que, a Catalunya, el vot explícitament independentista s’acosta cada cop més al 50% dels votants, el relat de les acusacions insisteix a fer invisible la seva existència i en nega la legitimitat. Ajudats pels mitjans de comunicació afins, l’unionisme aconsegueix omplir cada dia les pantalles d’unapart d’Espanya que es considera el tot. 
    Aquesta és la qüestió. El pacte central de l’Espanya democràtica el van formular així els seus patriarques, Adolfo Suárez i Felipe González: “Espanya és un país ric en peculiaritats regionals, però és espanyol tothom qui parla la llengua comuna, que és la gran riquesa i garanteix la unitat de la nació”. Centenars de milers de catalans, valencians, balears, bascos, navarresos, gallecs, asturians i aragonesos, gent majoritàriament molt humil, s’ho van creure; els meus pares també s’ho van creure, i van criar els seus fills en conseqüència. És veritat que la meva àvia, que va arribar de Vilanova i la Geltrú a Nou Barris l’any 1960 sense cap estudi, mai no va saber parlar castellà, i per tant hauria estat una d’aquelles persones a qui potser alguna administració amb el suport de VOX hauria obligat a aprendre castellà sota l’amenaça de fer-la fora del país; però els meus pares, les meves germanes i jo no som pas com ella. Nosaltres no només paguem els nostres impostos a l’Estat sinó que vam adoptar molts costums castellans que ens van ensenyar els nostres veïns de Nou Barris o Radio Televisión Española, vam aprendre castellà fins a esdevenir bilingües, ens vam casar amb qui vam poder (jo amb una descendent d’aragonesos de la Franja de Ponent i una de les meves germanes amb un català de pura soca que un bon dia, al seu menjador de la Diagonal, va anunciar a tots els seus fills que a partir d’aquell moment ja només els parlaria en castellà en pro del seu progrés social), vam educar els nostres fills tan bé com vam poder i fins i tot vam contribuir amb el nostre granet de sorra a difondre la llengua apresa des de les ones de RNE. Tot de bades. Encara que fins a l’últim moment ens vam esforçar a continuar creient que érem espanyols, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, que és quan va començar tot, vam saber sense cap possibilitat de dubte que no ho érem. Espanyol, el que se’n diu espanyol, ja només ho era aquell qui volia que Espanya no canviés gota, era espanyol qui considerava que, en saber tots parlar castellà, les altres llengües “cooficials” podien ser molt boniques i ornamentals però e-vi-dent-ment no estaven ni podien estar al mateix nivell i que la sobirania era una i no compartible. En resum, Espanya abans “roja” que “rota”. I llavors tothom que, ja sigui per vincle sentimental a Catalunya o perquè, com ara jo, se sent incapaç d’entendre les virtuts de la unitat imposada i la considera una causa reaccionària, injusta i autoritària, no computa com a espanyol, com a mínim per als dirigents espanyols de gairebé tot l’arcparlamentari. La prova flagrant d’això és que aquests dirigents parlen per sistema en nom d’Espanya i jutgen que el problema català és un problema entre catalans, i no ho és: és un problema entre espanyols, els uns incapaços d’imaginar altres espanyols que difereixin del seu concepte d’espanyolitat i els altres encaterinats a comptar-se a través del mètode més lògic en democràcia: un referèndum d’autodeterminació vinculant perquè tots arribem a saber, inclòs el senyor Cercas, quants són els que, com ell predica, no volen la separació i quants sí. Aquest és el mètode més clar per dilucidar-ho, encara que pugui fer canviar les coses. Per això el nacionalisme espanyol demostra dia a dia que és incompatible amb la democràcia i amb la justícia: perquè, quan es tracta de triar entre la democràcia i la nació, sempre tria la nació, i el mateix li passa amb la justícia. Si s’ha de saltar el mandat de les urnes, s’aplica el poder judicial, el poder policial i, si cal, el militar. Per als dirigents espanyolistes que sempre hi ha al poder, els catalans no som els ciutadans que vivim, treballem i votem a Catalunya, sinó només els qui, a més, són bons catalans, fidels a la pàtria espanyola i voten el que s’ha de votar. Els altres no som espanyols, no comptem, no existim. Si votem congressistes  (Sánchez, Rull, Turull, Junqueras) o senadors (Romeva) els inhabiliten i el mateix succeeix amb els eurodiputats (Junqueras, Puigdemont, Comín). Quan no els agrada el que surt de les urnes, canvien les majories des dels despatxos. Ja n’hi ha prou de fer-se il·lusions sobre la democràcia i la justícia espanyoles. Probablement mai no vam ser espanyols, mai no vam comptar, mai no vam existir. Això és el que amagaven les proclames unanimistes de l’unionisme (“A por ellos”, “Todos los españoles somos iguales”), l’ús disciplinat dels ressorts que van permetre telefonar empresaris, domesticar l’atzar perquè el jutjat número 13 estigués de guàrdia quan tocava, l’ús de paraules tan corrents com l’adjectiu “tumultuàries” i les declaracions disciplinades de funcionaris públics repetint com lloros les mateixes parauletes: una tergiversació descomunal. 
    La paraula és dura, però no en trobo cap altra: nosaltres vam ser lleials al pacte que va fundar l’Espanya democràtica; els hereus del franquisme, no. Que jo sàpiga, cap d’ells no ha demanat perdó, i no sé pas si cap tindrà el valor de fer-ho. La qual cosa significa que, a menys que la democràcia i la justícia europea li ho impedeixin, continuaran posant la nació per davant de la democràcia i de la justícia. M’alegro que el meu pare, que va anar a la guerra amb dinou anys, no hagi arribat a viure això, i també em causa alegria que ma mare, a punt de fer noranta-quatre anys, hagi tingut forces i coratge per anar a votar el dia 1 d’octubre (malgrat les amenaces dels uniformats), el 21 de desembre, el 28 d’abril i el proppassat 26 de maig. Ara bé, mentiria si no afegís que ara mateix, després de seguir amb interès el judici al procés, el meu sentiment fonamental és una barreja d’incredulitat, d’humiliació, de fàstic i de vergonya, i que a vegades em demano si, a més d’una tergiversació descomunal, no haurà estat tot, des que als quatre anys vaig anar a escola i el primer dia el meu professor em va ensenyar la primera frase en castellà que vaig aprendre (“Me gusta mucho ir a la escuela”), una estafa immensa.

    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
    Cap comentari :

    diumenge, 16 de juny del 2019

    IB3, TV3 i À Punt estrenen ‘Favorits’, la primera producció conjunta

    Etiquetes de comentaris: ,
    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

    Redacció VilaWeb
    IB3, TV3 i À Punt estrenen el programa d’entreteniment ‘Favorits’, que té la intenció d’explicar les històries més impactants, emocionants, curioses i divertides que ofereix el món dels continguts digitals i les iniciatives innovadores. És el primer programa d’entreteniment coproduït per IB3, À Punt i TV3. La primera cadena que l’emetrà és IB3, avui mateix a les 20.00; À Punt l’estrenarà demà a les 21.15, i TV3, dimecres vinent, a les 22.15.

    El programa fa una selecció dels continguts més sorprenents sorgits d’internet en què la tecnologia té un paper molt important. En aquest cas, els protagonistes són les persones: l’internet de les persones enfront de l’internet de les coses.

    Cada capítol durarà uns 25 minuts, dividits en històries de dos minuts, peces curtes de xarxes socials i tres peces de producció pròpia sobre el sector d’innovació local de cadascun dels territoris de les televisions coproductores (les Illes, el Principat i País Valencià). El programa no té presentador, però sí un narrador que se situa en el punt de vista de l’espectador, capaç d’aportar les seves idees, fer broma i ser crític. Aquesta narració és diferent per a l’emissió de cada cadena.

    En el primer capítol, s’explicarà un invent per a lluitar contra la malaltia de l’Alzheimer a pedalades. ‘Robots enfadats’ és l’inspirador cas d’una jove americana que va perdre un braç en un accident i ara fa esquetxos còmics sobre el seu braç amputat. El programa també inclourà el cas d’un científic que va descobrint la personalitat dels peixos. També es veurà el treball d’uns joves valencians que ajuden a fer el tren més ràpid del món i el ressorgiment d’un poble gràcies als grafits.

    Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/ib3-tv3-a-punt-estrenen-favorits-primera-produccio-conjunta/
    Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
    Cap comentari :
    Subscriure's a: Missatges ( Atom )