PAÏSOS CATALANS

Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.

La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit

Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.

En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).

Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.

Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.

La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit

Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.

En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).

Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.

Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

Font: Països Catalans

Projectem la República Mallorquina

MARCEL PICH 

Mallorca viu una situació molt especial, diria que pels següents motius:

• L'actual arc parlamentari dóna com per començar-nos a plantejar un nou 'statu quo'. A les passades eleccions del 2015 es produïren canvis molt significatius a totes les institucions que superen la lògica de l'alternança. El PP no tendrà més majories absolutes.

• Els moviments socials semblen continuar guanyant força tot i l'hipotètic efecte desmobilitzador de governs més propers ideològicament. Es nota la llavor sembrada els quatre anys de Bauzá i, especialment, els efectes de tot allò que significà la lluita dels docents. Així mateix, es percep en l'opinió pública un malestar pel tracte per part de l'Estat i, alhora, una inquietud per saber què hem de fer. De mica en mica, anam creant el necessari relat propi sobre què som i què volem ser de grans.

• En relació amb això, gran part del sobiranisme hauria assumit que el subjecte polític en què ens hem de centrar és Mallorca.

• Catalunya viu un procés que farà implosionar l'Estat espanyol i que obligarà tothom a posicionar-se, especialment els territoris que pateixen espoli fiscal.

A partir d'aquí, crec fermament que els propers deu anys poden ser clau per a Mallorca i que hem de començar a plantejar-nos reptes. Algunes dels deures a fer serien els següents:

• Seguir avançant en la construcció del relat propi. És necessari visibilitzar les lluites d'avui entenent-les com a icones necessàries de la Mallorca que volem. També potenciar tots aquells col·lectius i organitzacions que, des de la base, protagonitzen aquestes lluites i generen un discurs particular. Necessitarem també fer visibles exemples de transformació a les institucions, per creure'ns que, si volem, podem. Caldrà més valentia.

• Llançar a la societat propostes transversals però transformadores, que projectin la superació del marc autonòmic i d'aquesta Mallorca sota pressió constant dels lobbys especuladors i les elits extractives.

• Aglutinar el major nombre de sensibilitats, possibilitar la unitat d'acció en qüestions cabdals i dissenyar un full de ruta cap a un nou paradigma capaç de superar el model autonòmic fracassat i l'inseparable espoli fiscal, el saqueig dels recursos públics per part màfies en forma de partit i la barrera entre institució i ciutadania, generadora de frustracions i situacions classistes.

• Dibuixar un futur que pugui generar il·lusió i consens entre una majoria de la població. En relació amb allò esmentat en el punt anterior, hi ha diversos motius d'urgència per a fer-ho: gestionar els nostres propis recursos, construir noves estructures de poder que substitueixin aquelles generadores de corrupció i disposar d'unes institucions que siguin veritablement una eina de poder per a la ciutadania. Així mateix, per respondre a la creixent ofensiva de l'Estat espanyol cap a la nostra terra.

Pens, humilment i sabent que ho haurem de pensar molt i entre tots, que la millor manera d'aglutinar sensibilitats i esbossar un futur és projectant la idea d'una república per a Mallorca. Una república entesa com un nou estat de les coses on convisquin identitats, on puguem governar-nos plenament, on el control democràtic dels afers i poders importants per a la vida sigui inqüestionable. Una república mallorquina per viure millor, ser més feliços i traçar un futur digne per a les properes generacions.

Font: Projectem la República Mallorquina

Alacant té, finalment, un carrer dedicat a Miquel Grau

Aquest militant de l'MCPV va ser assassinat per un feixista quan enganxava cartells de la Diada del 1977

Ahir es van instal·lar finalment a Alacant els panells que indiquen l’existència del carrer dedicat a Miquel Grau.  L’ajuntament ja havia aprovat fa mesos concedir a aquest militant del Moviment Comunista del País Valencià, assassinat el 1977, la medalla d’Or de la ciutat a títol pòstum i s’havia compromès a que un carrer de la ciutat portés el seu nom.

Miquel Grau va ser assassinat el 1977 quan enganxava cartells cridant a la que anava a ser la primera Diada legal del 9 d’octubre. El sis d’octubre Grau va rebre un cop amb una pedra llançada des d’un balcó i deu  dies després va morir a l’Hospital a conseqüència de les ferides rebudes per aquell impacte. El seu assassí, M. Panadero, va ser condemnat per homicidi però el govern d’UCD el va indultar. Actualment treballa de procurador als tribunals.

L’enterrament de Grau va constituir una gran manifestació de dol amb milers de persones acompanyant el taüt, que va ser segrestat per la policia.

Miguel-Grau-Entierro-Plaza-de-Torosok

La mort de Miquel Grau va sacsejar la política valenciana, convertint-lo en un símbol del valencianisme i l’esquerra. En la seua memòria el grup Al Tall va composar la cançó ‘A Miquel Grau’.

Font: Alacant té, finalment, un carrer dedicat a Miquel Grau | VilaWeb

Tolosa celebra avui, dimècres, la Carta de las Libertats Comunalas

A l'ocasion de la commemoracion del 828n anniversari de la naissença de la Republica de Tolosa

La vila de Tolosa commemorarà dimècres que ven lo 828n anniversari de la signatura d’una carta istorica. Lo 6 de genièr de 1189 lo comte Ramon V liurèt los poders civils al pòble de Tolosa, après una revolucion borgesa. Lo poder lo prenguèron los capítols, los dotze oficièrs municipals de la Ciutat Mondina que bastirián lo Capitòli. La Republica de Tolosa representèt lo pòble tolosan fins a sa dissolucion pendent la Revolucion Francesa.

A l'ocasion d’aquel anniversari, la Sala dels Illustres del Capitòli de Tolosa aculhirà una ceremònia de commemoracion amb la participacion del cònsol màger de Tolosa, Jean-Luc Moudenc, e de Joan-Francés Laffont, president de Convergéncia Occitana. La ceremònia d’aniversari se debanarà al Capitòli, dins la Sala dels Illustres, a 12h30.

L’eveniment comptarà amb la participacion dels calandrons de l’escòla Calandreta de Garoneta.

Trobaretz çai-jonch lo carton d’invitacion per participar d’aquel eviment istoric.

Per mai d’informacions podètz contactar l’Ostal d’Occitània al telefòn, +33(0)5 61 22 13 31, o per e-mail: acuelh@ostaldo...

Font: Tolosa celebrarà dimècres la Carta de las Libertats Comunalas - Jornalet

Si Espanya implosiona, què farem al País Valencià?

Antoni Infante @Infanteantoni | Coordinador De La Plataforma Pel Dret A Decidir 

El passat 19 de desembre, hi va haver un debat molt interessant a l'Octubre CCC. L'ocasió la va donar la projecció del documental L'autodeterminació damunt la taula, dirigit per Pere Sánchez, realitzat per Carlos Sanchiz Rodríguez i editat per Alberto Andreu. En aquest treball una sèrie de persones expertes parlen de la raó del dret d'autodeterminació i de la seva aplicació pràctica en casos recents com Kosovo, Crimea o Escòcia, i de la relació que poden tenir amb casos potencials com Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià.

Després de la projecció del documental, va tenir lloc un important debat presentat i moderat per Bartomeu Rosselló, president del Cercle Mallorquí de Negocis, entitat promotora del documental i de la seva presentació a València. Hi van participar Andrés Boix, professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, el jutge i senador per ERC Santiago Vidal i Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis. 

Tant al llarg del documental com en el posterior debat van anar apareixent conceptes i interrogants, des de la definició que fa la Carta de les Nacions Unides sobre el Dret d'Autodeterminació com a eina per prevenir conflictes i garantir la pau entre els pobles, fins als tipus d'Estat que voldrien construir als seus territoris les persones i entitats que el reivindiquen, així com quines creuen que són les passes a seguir per aconseguir-lo. També es va discutir sobre si aquest dret és o no aplicable en cap dels territoris de l'Estat espanyol o dins el marc jurídic de la Unió Europea. Altres temes que també van sorgir versaven sobre si prevaldrà el Dret a l'Autodeterminació sobre el principi d'integritat territorial o si és un dret reservat i ja aplicat a les antigues colònies o s'ha de continuar desenvolupant en funció dels casos que van apareixent .

Dos temes, però, em van semblar centrals. El primer va ser quan arran la intervenció d'Albert Pont es va explicar com davant els processos secessionistes els estats d'arrels democràtics i de pràctiques flexibles tenen capacitat de negociar la secessió, acordar les formes i els ritmes, repartir els actius i els passius i entrar en una nova etapa de relacions amb el nou Estat emergent. Per contra els estats de poca tradició democràtica i de practiques rígides tenen una tendència contraria a la negociació i acaben sovint implosionant. Entre els primers hi trobaríem el Canada i el Regne Unit i entre els segons l'antiga URSS „que prèviament havia segut el primer estat en reconèixer el Dret d'Autodeterminació„ i sembla evident que també pot ser el cas del Regne d'Espanya.

Aquest tema ens porta al segon que vull destacar. Caldria pensar que, més enllà de l'opinió que puguem tenir sobre aquesta qüestió i de l´hipotètic resultat, Catalunya i el Regne d´Espanya estan abocats a un procés secessionista. Així ho preveuen els grans mitjans de comunicació a nivell internacional1, i també sembla prou evident que ja està a l'ordre del dia dels parlaments i cancelleries del nostre entorn2. 

Un procés que hui per hui i per les característiques de rigidesa i poca tradició democràtica portaria l'Estat espanyol a una situació de gran risc d'implosió. Tot i que en política sol ser l'espai on més fàcils són els canvis d'opinió, tant el darrer discurs de Felipe VI de la nit de Nadal com les recents resolucions del Tribunal Constitucional espanyol i un munt de declaracions polítiques, reafirmen eixe tarannà rígid i que exclou la negociació característic de l'Estat espanyol.

I si això es produeix, què farem des del País Valencià estant? Hi ha algun estament, institució, entitat, organització o simplement persones que estiguen estudiant o avaluant què fer si eixe escenari es compleix? Un escenari d'eixes característiques certament implica riscos, però és possible que també oferisca oportunitats. El Govern ha previst res en aquest sentit? I les Corts o les entitats empresarials, sindicals, socials o polítiques? Continuarem amagant el cap o simplement (com es va verbalitzar al debat) continuarem desitjant que el fet no es produisca entre d'altres raons perquè ens quedaríem sols davant d'una Espanya que no convenç ni qui no la qüestiona? 

A les acaballes del debat vaig fer una crida a la "intel·ligència" del País Valencià per pensar la possibilitat d'aquest escenari. Ara ho faig en aquestes línies.

Font: Si Espanya implosiona, què farem al País Valencià? - Levante-EMV

La veritat sense metes

La Veritat és que la immersió en català s’ha relaxat tant a l’Escola Pública de Catalunya que cada vegada té més classes en espanyol

Jordi Galves 
Barcelona. Divendres, 6 de gener de 2017

Si la República pot ensenyar les metes —l’una, l’altra, o les dues, a gust de l’artista— la Veritat, perquè sigui l’autèntica, només se’ns pot presentar en esplendor, sense calces, ben conilla. Vagin amb compte perquè si va amb els ulls embenats aleshores és la Justícia i si va vestida i ben tapada podria ser la Mare de Déu, o una doble que ve d’un pessebre vivent o una digna senyora mafumètica. Jo ja comprenc que a la Veritat és difícil de treure-la quan surts a fer unes copes, a passejar, a un sopar familiar o a un vernissatge amenitzat amb poemes de Carles Duarte, el Conco. La Veritat entremaliada, a la que et descuides, es desfà de cop de la culot, de les bragues com si diguéssim, i ensenya amb la vitalitat que sempre l’ha caracteritzada, millor que qualsevol turoperador amb una llicenciatura en Història, tot l’Alt Empordà, de Figueres a Colera. La Veritat és especialment inconvenient sobretot si has d’enraonar —és un dir— amb algun polític independentista, quan ai, li aboca per la ferida que el català es transmet de pares a fills per sota del 37 per cent i que va minvant. I que la qualitat de la llengua transmesa o és hemofílica o té altes concentracions de nicotina espanyolista. Potser sí que ara el jovent ja sap millor el pitunglis que abans, però, en canvi, el català no li aprofita per a gaire re.

Servidor, ha arribat el moment de confessar-ho, va néixer sota una col. I quan el van dur a estudi va veure —o li va semblar veure— que mentre els espanyolistes tenien una flaca per la milícia, la mol·lície i la malícia, els catalanistes eren igual de ganduls i de malcovats però, en canvi, semblaven una micona més pacífics, més llegits, més europeus, més amics de la Llibertat. Per aquest motiu, durant anys i panys emprar el català va servir per a la contestació antifranquista, per reivindicar la identitat catalana, per fer-se una cultureta arreglada, especialment distant de la força centrípeta del Siglo de Oro, la generació del 98 i del “que inventen ellos”. Els independentistes contemporanis vam néixer coincidint amb la guerra de Cuba —com recorda la sagrada bandera de l’estel solitari i pur— quan vam col·legir que no podíem continuar essent espanyols perquè era i continua essent vergonyós. Però vet aquí que és aleshores quan la Veritat nua i descarada ens estira les orelles i ens recorda que s’atrapa més aviat un mentider que un coix.

El Govern ens amaga que el català està perdent a gran velocitat prestigi social i notorietat cívica. És incapaç de promoure indústries culturals prou interessants per a les generacions més joves que, desenganyades, consumeixen només productes en espanyol i en anglès. Les pobres excepcions de la norma o bé són insuficients o directament no fan cap servei públic. Seguint l’herència malèfica de Jordi Pujol, el Govern continua marginant els grans intel·lectuals del país en favor dels porcels, villatoros i cabrés, és a dir, dels llagoters del poder que —a diferència de Vargas Llosa, per posar un exemple clar— no tenen un públic significatiu que els justifiqui i viuen de fer veure que el món de la cultura fa costat als manaires.

La Veritat és que la immersió en català s’ha relaxat tant a l’Escola Pública de Catalunya que cada vegada té més classes en espanyol. Que les autoritats, la inspecció i els directors dels centres es tapen els ulls davant el creixement exponencial de l’espanyol com a llengua real i viva, vehicular de la majoria dels nostres escolars. Que el menfotisme dels responsables i el silenci còmplice dels administradors ha arribat a un punt que no es pot pas dissimular. Que el prestigi que havia tingut el BUP, fortament catalanitzat, ha desaparegut en ser engolit per l’ESO, un ensenyament que en la pràctica ha esdevingut una mena d’FP amb ínfules curriculars. La Veritat si va nua es veu que té unes bones metes, encara que ens la vulguin tapar. És per aquest motiu tan sa que si volen, volguts lectors i lectores, il·lustres ciutadans tots, ja continuarem un altre dia. 

Font: La veritat sense metes

Qui són per donar-nos consells?

«Hi ha gent que no ensenya en català que es permet de dir-nos que determinats professionals ´feim mal´ a l´aprenentatge del català»

Bernat Joan I Marí 02.01.2017 | 05:30

Coincidint amb el començament del nou trimestre escolar, voldria permetre´m la llicència de comentar un determinat discurs, distorsionat i de poc llaurar dret, al voltant dels mals de la llengua catalana (a nivell social). Per què hi ha actituds negatives envers el català? Per què hi ha alumnes que no en volen aprendre? Per què hi ha pares que no transmeten una actitud positiva envers l´aprenentatge de la llengua catalana? Per què hi ha professionals de l´Educació, a les nostres illes, que no estan capacitats per ensenyar en català ni tenen cap intenció d´estar-ho? 

Els nostres adversaris, aquells que voldrien veure el català convertit en una llengua merament folklòrica, en un residu provincial, en un idioma «regional», en una llengua «autonòmica» (tot i que saben que el català no és res de tot això), carreguen la culpa als més abrandats dels nostres.

Record el discurs, fa anys, d´un col·lega de claustre que atribuïa les males actituds lingüístiques d´alguns d´ells a la manca de simpatia d´alguns de nosaltres. No ens feis el català simpàtic, ens venia a dir. «Imposar» un determinat percentatge d´ensenyament en català va contra la llengua.

Si la cosa anàs a lloure, si cadascú fes allò que volgués, venia a dir, la gent tendria una actitud millor, i seria més fàcil ensenyar català (i aprendre´n). Només faltava que digués que si el català no fos oficial la gent el parlaria més (com ocorria durant el franquisme)!

Ara no se sol demanar «simpatia» d´una manera tan directa, però sí que hi ha gent que no ensenya en català, fins i tot que no en parla, que es permet de dir-nos que determinats professionals de l´Educació «feim mal» a l´aprenentatge de la llengua catalana. Anys endarrere, aquest tipus de comentari solien venir del que Mestre Aracil en deia «simpatitzants», gent que es manifestaven a favor de la causa de la llengua catalana, però que, a la pràctica, mostraven unes actituds ben contràries a la plena normalització de l´ús de la nostra llengua. I que, a més, consideraven que els n´havíem de donar les gràcies, de la seua simpatia envers nosaltres. Obviaven una cosa tan elemental com que l´anglès, l´alemany, el francès o l´espanyol no necessiten que els seus parlants es facin simpàtics ni que tenguin simpatitzants per aquí i per allà.

Qualsevol individu que, dins el nostre petit món educatiu, per exemple, s´atreveixi a criticar un company de Llengua Catalana per com faci la tasca, com a mínim, ha de complir cinc condicions: la primera, i més important de totes, és que ha d´impartir (ell mateix, o ella) les classes en català. Que qualsevol que no ho faci es permeti dir que algú de nosaltres fa mal a la llengua catalana és el súmmum de la barra. La segona és que ha de tenir una actitud activa a l´hora de promoure l´ensenyament en català. Si no, no té autoritat moral per anar-nos dient el que hem de fer. La tercera és que ha de tenir una actitud favorable a la llengua també a nivell social. Qualsevol que no faci alguna cosa, a nivell social, pel català, tipus fer de voluntari per la llengua, no es pot permetre una crítica tan a la lleugera sobre una qüestió com aquesta.

La quarta és que ha de tenir un bon nivell de català. Qui faci mal ell mateix amb el seu mal ús no té cap dret a dir a algú que en sap més que, amb la seua actitud, està fent mal a la nostra llengua. I la cinquena és que ha de donar suport a les polítiques públiques que operin a favor de la llengua catalana, si vol tenir un mínim de credibilitat. Qui no compleixi aquests cinc condicions que s´estalviï qualsevol crítica a la tasca de les persones que ensenyen català o que ho fan en la nostra llengua. Mai no li faran tan de mal com li fan els que promouen aquestes crítiques.

Criticar algú que ensenya en català per com ho fa i dir que fa mal a la llengua, si no es compleixen les cinc condicions esmentades més amunt, és, al cap i a la fi, una actitud colonial. I que no em diguin que el colonialisme només opera des de l´anomenat primer món en relació al que alguns anomenen tercer!

I nosaltres, malgrat no viure en un país normal, hem de començar a actuar amb normalitat si hi volem viure mai. Que algú que ve de fora aprengui la nostra llengua, la utilitzi normalment i la defensi no hauria de ser cap mèrit especial (tot i que reconec que avui ho és). Es tracta, senzillament, del que fa tothom quan arriba a qualsevol lloc. Tret que el lloc formi part del cinc percent de la nostra part del món on es parla una llengua minoritària o minoritzada.

Font: Qui són per donar-nos consells? - Diario de Ibiza

MARXA CÍVICA 2017

El 14 de gener (19h) es celebrarà pels carrers de Vila-real la Marxa Cívica, un dels actes més participatius i espectaculars del calendari festiu, que rememora un fet cabdal en la història de Vila-real i del poble valencià: la crema de la ciutat per les tropes de Felip V, el 1706. Socarrats i Acció Cultural del País valencià us conviden a l'esdeveniment.

Associació Cultural Socarrats - Cronologia

https://www.facebook.com/acsocarrats/photos/a.450521465074634.1073741830.446562628803851/1084952124964895/?type=3&theater&notif_t=notify_me_page&notif_id=1483558769798909

COMUNICAT DE SOLIDARITAT AMB JAUME MONFORT

El passat dia 6 de desembre, al municipi de Gata, a la Marina Alta ha succeït un incident on Jaume Monfort,  Regidor de Desenvolupament Sostenible Urbà del poble de manera electa pel veïnat, ha sofert una discriminació pels cossos de seguretat de l’estat espanyol per dirigir-se a ells en valencià i demanar que aparcaren bé el vehicle oficial de laGuardia Civil. 

El vehicle estava estacionat de manera no reglamentària en una cantonada per entrar a un bar i que generava un risc per la seguretat viària; és aleshores quan li van contestar al regidor que “estamos en Espanya i nos hablas en espanyol”. 

El regidor va demanar identificar-se a l’agent per presentar una queixa i l’agent al regidor suposadament per escàndol públic. A més el sergent de la GuardiaCivil al comunicar-li la queixa va expressar al regidor que “no tienes razón,estamos en Espanya i nos hablas en espanyol”.  El passat dia 28 de desembre, la Guardia Civil ha obert una nota interna per aquest assumpte i el regidor ha publicat aquesta informació amb un manifest.

Des de Decidim volem expressar el nostre gran malestar pels fets succeïts, ja que es tracta indubtablement d’un acte de discriminació lingüística a un veí, amb el fet agreujat de tractar-se d’una autoritat electa municipal, desenvolupant una tasca per part dels cossos de l’estat amb caràcter, només, d’agent de l’autoritat, i que pareix que incomplien la normativa viària expressament.

Volem recordar que segons la seua normativa estatal, el real DecretoLegislativo 5/2015, de 30 d'octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto Básico del Empleado Público, al seu article 54 on tracta els principis de conducta, cita al seu punt 11 literalment “11. Garantizarán laatención al ciudadano en la lengua que lo solicite siempre que sea oficial en elterritorio”.

Des de Decidim exigim, tant a la Guàrdia Civil  com al Ministeri de l’Interior espanyol del qual depenen, que respecten els drets lingüístics del poble valencià, que es faça complir la llei vigent i es respecte el caràcter d’autoritat electa d’un regidor per part dels cossos i forces de seguretat de l’estat espanyol.

Decidim volem recordar que aquest incident no és un cas aïllat sinó que, com recorda la Plataforma per la Llengua, als darrers mesos s’han comptabilitzat 37 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques a l’Estat espanyol.

Prou discriminació a la nostra llengua!

Exigim respecte pel nostre poble i els i les seves representants electes!

Tota la nostra solidaritat amb Jaume Monfort i la resta de persones discriminades!

Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim!

Font: COMUNICAT DE SOLIDARITAT AMB JAUME MONFORT

Homenatge a Aurora Picornell i les roges del Molinar

Tribuna Mallorca / Dimecres 02 de gener de 2017

Aquest dimecres, 4 de gener, el Grup Blanquerna i Es Molinar en Moviment organitzen el tradicional homenatge a Aurora Picornell i les roges del Molinar. Enguany, en el 80 aniversari del seu assassinat, es pretén recordar i homenatjar les militants comunistes i, a més, posar en valor i donar veu a les lluites actuals.

Hi intervendran Maria Antònia Oliver, de Memòria de Mallorca; Toñi Fernández, activista del Molinar i membre de la campanya Al Molinar Port Petit; Neus Truyol, portaveu de l’Ajuntament de Palma i Dolors Sabater, batlessa de Badalona. També hi actuarà el cantautor valencià Pau Alabajos.

L’acte serà el proper 4 de gener a les 20 hores al Teatre del Mar, al Molinar. Les entrades, que tenen un preu de cinc euros, es podran comprar a partir d’una hora abans de l’acte.

Font: Homenatge a Aurora Picornell i les roges del Molinar – Tribuna Mallorca

És el poble, estúpids (o la cançoneta dels comuns)

«De polítics que viuen d'aguantar la pastanaga, sempre n'hi haurà. Viuen d'aguantar la pastanaga i dels problemes mai no resolts de la gent»

‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’ Si algú volia una declaració unilateral d’independència, aquí la té. Aquest és l’article primer de la llei de transitorietat jurídica que Junts pel Sí i la CUP han preparat per a ser aprovada el dia que convingui. En principi, això serà el juny o el juliol d’aquest 2017 que som a punt d’estrenar. Però la realitat posa els fulls de ruta al seu lloc i tot és força imprevisible.

Sí, sí. La realitat és la cosa més tossuda que hi ha. Pots barallar-t’hi. Pots mirar de canviar-la. I fins i tot pots negar-la. Però al final s’acaba imposant sense gaire esforç. És tan tossuda que per moltes estratègies que tinguis per dominar-la, tan sols la pots interpretar. Allò que ara se’n diu fer-ne un relat. No cal quedar-se amb el recent Lakoff. Val més anar als clàssics i recuperar algunes observacions fetes amb la teoria de la construcció social de la realitat de Berger i Luckmann i la idea de legitimació.

Però tampoc no cal anar ara per aquestes branques (interessantíssimes). Ningú no pot defugir els relats. Però hem de fer una mica l’esforç d’analitzar elements, dades, conductes i treure’n conclusions pròpies. I això, a Catalunya i en el context actual, ens portaria inevitablement a refusar aquesta història esgotadora de seduir o convèncer els comuns per fer el camí cap a la independència.

Això del referèndum pactat ho entenc tan sols com una aproximació estratègica. I punt. Res més. No hi haurà referèndum pactat. I què? Ja ho sabem. I qui no ho sàpiga és que no ha viscut en aquest país des de fa mil anys. I jo crec que els qui hi vivien fa mil anys ja ho veien, també, que no hi hauria mai un referèndum pactat. Espanya no pacta referèndums (com diria l’amic Quim Torra). Per tant, qui us prometi un referèndum pactat o el posi de condició, és un ignorant complet o un mentider compulsiu. O ha perdut el sentit del ridícul o la noció de la realitat. Un ximple, vaja.

El món voldria un referèndum pactat. Bé. Més aviat no voldria res. Voldria que paguéssim el deute d’Espanya religiosament i sense protestar. Però si hem de fer soroll i hem d’armar un bon sidral, prefereix un referèndum pactat. A nosaltres ens aniria molt bé. Perquè facilitaria el camí i esvairia incògnites i penalitzacions. Però això no passarà. Correcció: no passarà si abans ni tirem pel dret. Com diu David Fernàndez en un piulet per emmarcar: ‘O hi ha una via democràtica cap a la independència, o hi haurà una via independentista cap a la democràcia.’

Cal fer el numeret (perdoneu que ho digui així) del referèndum pactat de cara a la galeria (llegiu ‘comunitat internacional’). Però que no es despisti ningú. Perquè l’únic camí cap a la independència passa per la unilateralitat primer. Ningú no ens espera (que diria el gran Baixauli). I cal tirar pel dret. Això vol dir fer el referèndum (sense adjectius). I per fer-lo, cal aquesta legalitat catalana aprovada per la majoria del parlament, legítim representant de la sobirania del poble. I és aquí on tornem a l’article primer de la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’

Oi que no podeu deixar de llegir-la, aquesta frase? He he he! És que és molt bona, oi? Doncs és real. És escrita i es pot aprovar aviat. No seran flors i violes. Serà complicadet. Però depèn de la voluntat del poble de Catalunya. No depèn de les cúpules dels partits. Ni de dirigents més o menys mediàtics. Qui ha de sentir-se seduït per ‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social’ no són les cúpules dels comuns, que ja poden dir missa. Ni tan sols les cúpules de Junts pel Sí o de la CUP. Qui ha de votar això i fer-ho possible és el poble de Catalunya.

Per tant, s’equivocarà qui dediqui l’esforç del numeret del referèndum pactat a seduir les cúpules dels comuns o de qui sigui. El clam pel referèndum pactat és un missatge al món perquè després de l’enèsima negativa espanyola es comprengui el camí del referèndum únic i possible. Deixeu estar les cúpules, que sempre tindran el cul llogat. Adreceu-vos a la gent. Que és la que paga el desastre d’infrastructures que ens ofereix l’estat espanyol. Que és la que paga el munt d’impostos que no serveixen per al seu benestar. Que és la que paga els peatges que no s’haurien d’haver creat mai. Que és la que veu com els seus fills s’amunteguen en classes d’escoles plenes a vessar.

Adreceu-vos a aquesta gent. A tots nosaltres. De polítics que viuen d’aguantar la pastanaga, sempre n’hi haurà. Viuen d’aguantar la pastanaga i dels problemes mai no resolts de la gent. Deuen pensar que, si s’acaba l’espoliació fiscal, no sabran de què protestar i se’ls acabarà el duro. No són ells l’objectiu de cap seducció. És el poble qui decidirà. I el vot d’un Fachin valdrà igual que el d’un comú dels de veritat.

Font: És el poble, estúpids (o la cançoneta dels comuns) | VilaWeb

2016: Sensacions agredolces

No sabria com descriure aquest 2016, un any boirós però il·lusionant, fosc però comença a veure’s certa llum al final d’aquest camí. Ha estat un any marcat per les eleccions, hem viscut gairebé un any de reflexió política, amb un trist retorn i una consciència política sobre els qui són d’esquerra per conviccions i els qui són per ser d’algun lloc al món. Al País Valencià note un altre esperit, veig una suavització de tot allò que té caràcter polític. És clar que sempre estaran els radicals que culparan a Joan Ribó per si plou o fa vent, però vaig notant —i açò ja va a tall personal— com la gent veu que ara mateix tenim unes persones que no sé si seran les millors, supose que no, però com a mínim, no ix un cas “aïllat” de corrupció cada dia, que ja començava a fer vergonya anar-se’n fora del país i que et reconeguen pels teus governants. Tampoc llançaré flors a l’actual govern, qui treu els comptes orgullosos del fet que hi haja una recuperació econòmica, ho tenien prou fàcil, si l’anterior va furtar 100 milions i tu furtes 99, numèricament, apareixeràs en positiu. Allunyant-nos de l’àmbit polític he vist notícies com que al País Valencià era l’únic lloc on baixava l’atur, em vaig alegrar prou amb aquesta notícia, comença a haver-hi llum per a alguns afortunats.

Referint-nos ja al televisiu, sembla que els valencians som encara més “radicals” que els ciutadans del País Basc o Catalunya, ells hi han retransmet el missatge del rei per televisions com el 24 hores de TV3, nosaltres no, hem tallat directament, ningú haurà vist el missatge del rei per Canal 9, bo, ni el missatge del rei no el Babalà. Comencen les negociacions per reobrir aquest mitjà necessari per a la ciutadania valenciana. Mentre que açò passa, encara no tenim TV3, no vaja a ser que diguen que Compromís és catalanista, primer la televisió valenciana, els catalans ni en pintura, no vaja a ser que algú diga a la televisió que parlem una mateixa llengua i el pengen del Micalet. Ja acabant-se l’any ens vàrem despertar amb la notícia de la mort de qui va ser alcaldessa durant 24 anys, Rita Barberà, estimada per alguns, odiada per molts altres, però aquest no és lloc per debatre sobre la vida d’una persona.

Açò és el resum del nostre país: política, corrupció, llengua, festa, paella i morts. Podria haver escrit (llevat de la mort de Rita) aquest mateix article l’any passat, no ha canviat massa la situació, però tothom manté l’esperança de deixar de ser un país de corrupció i ser-hi d’un d’integració per tothom.

Álvaro MuñozFont: 2016: Sensacions agredolces - Diari Valencià

Culmina la primera Diada de Mallorca en 31 de desembre reconeguda pel consell insular

Manifestació aquesta tarda a Palma, convocada per la plataforma unitària 31-D i el Bloc d'Unitat Popular. Marc Ferrà

LEIRE GIRALMARC FERRÀ

L'illa de Mallorca encalenteix motors per la seva diada, que des de fa poques setmanes ha estat reconeguda oficialment com el 31 de desembre. Els actes, però, han començat una o dues setmanes abans a molts indrets de l'illa. Les activitats culminen avui amb la tradicional manifestació a Palma i la Festa de l'Estendard, la pedra angular d'aquesta festivitat, una de les més antigues d'Europa, que s'ha celebrat ininterrompudament des del segle XIII.

Com cada any, la manifestació per la diada es convoca un dia abans de la celebració de la Festa de l'Estendard. Les entitats convocants, agrupades sota el paraigua de Plataforma 31-D amb el lema "Per un full de ruta sobiranista", conviden a participar en la manifestació que recorrerà els carrers del centre de Palma a partir de les 6 de la tarda, i culminarà amb un concert al Parc de Ses Estacions.

El Bloc d'Unitat Popular (BUP), format per més d'una desena de col·lectius socials de Mallorca, també convoca la manifestació, però ho fa sota el lema "Per la plena sobirania de Mallorca: construïm els Països Catalans"

El Bloc d'Unitat Popular (BUP), format per més d'una desena de col·lectius socials de Mallorca, també convoca la manifestació, però ho fa sota el lema "Per la plena sobirania de Mallorca: construïm els Països Catalans". Fan una crida a la participació per tal que les mallorquines "puguin decidir sobre tot allò que afecta les seves vides en el marc de la construcció dels Països Catalans" i per convertir aquest dia en un "crit per la plena sobirania de Mallorca". El bloc, que agrupa més d'una desena de col·lectius de Mallorca, comparteix l'objectiu de transformació social a l'illa amb la construcció d'un projecte d'unitat popular als Països Catalans a través de la lluita contra el masclisme, l'aposta clara per la igualtat entre sexes o el combat contra els privilegis d'una minoria.

La prèvia a la celebració de la Diada es va encetar amb diversos actes arreu de la geografia mallorquina, com el concert d'Andreu Valor a Artà, la prediada a Sineu, amb música en viu, tallers i cercaviles, diverses taules rodones i conferències –que plantejaven l'objectiu de repensar la Diada des d'una perspectiva inclusiva–, rutes històriques pels carrers de Palma o la celebració de la Nit de la Cultura al Teatre de Palma. Com és habitual a cada diada, l'organització independentista Endavant realitza un acte polític, que enguany ha tingut lloc a Sineu, el dijous al capvespre, i es va centrar en la recuperació de la memòria històrica amb apel·lacions a figures ben presents, com Aurora Picornell, o a la recent exhumació de la fossa de Porreres.

31-D, diada oficial

El 31 de desembre, data que durant molts anys ha estat reivindicada com la Diada de Mallorca per moltes persones, entitats i organitzacions sobiranistes i independentistes, enguany ha estat reconeguda així per primera vegada. El passat 23 de desembre, el Consell de Mallorca va aprovar el canvi de la data de la Diada, que passava del 12 de setembre al darrer dia de l'any. Precisament, el dia coincideix amb la celebració històrica de la Festa de l'Estendard, que recorda la conquesta del rei Jaume I de Mallorca, quan les tropes catalanes varen entrar a Palma, ara fa gairebé 800 anys.

El passat 23 de desembre, el Consell de Mallorca va aprovar el canvi de la data de la Diada, que passava del 12 de setembre al darrer dia de l'any

A partir del 2017, però, el repte institucional serà trobar una data adequada perquè el consell insular organitzi els actes de distinció de la Diada de Mallorca sense superposar-los amb la celebració de la Festa de l'Estendard, declarada Bé d'Interès Cultural i organitzada per l'Ajuntament de Palma. Així, segons el dictamen de la comissió de la Diada, el Consell haurà de coordinar-se amb el consistori palmesà, institució que ja ha avançat que la Festa de l'Estendard no patirà canvis ni enguany, ni en els anys vinents. En aquest sentit, la comissió per la Diada suggereix que el Consell "complementi" els actes organitzats per l'Ajuntament de Palma i proposa la celebració d'un acte institucional el 24 d'abril, dia en què es va constituir el Consell de Mallorca ara fa 38 anys. Amb tot, no hi ha unanimitat entre els partits.

Gala Popular de la Diada de Mallorca per la memòria històrica que ha tingut lloc enguany a Sineu / Endavant

Actualment, governa el consell el partit econacionalista MÉS, juntament amb Podem i el PSOE, dues formacions que es mostraven més reticents a realitzar el canvi de data. A principis d'any, va crear-se una comissió política, formada per tots els partits de la institució, que es va dedicar a consultar acadèmics i historiadors sobre la idoneïtat de la celebració de la Diada el 31 de desembre. La decisió final pel canvi de data la tingué la comissió -d'on, per cert, el PP va deixar de participar el mes de setembre–, que finalment va decidir que el 31 de desembre era la data més idònia i que històricament tenia més sentit.

Tot i que aquest canvi de diada ja és oficial, el Partit Popular, actualment a l'oposició, ja ha anunciat que si guanya de nou les eleccions, tornarà a canviar la Diada per la data anterior. Els conservadors, juntament amb Ciutadans i altres entitats d'ultradreta o gonellistes (el regionalisme anticatalanista) han mostrat el seu rebuig al canvi i argumenten que és una "imposició catalanista". De fet, al ple hi van assistir una trentena de membres de la fundació anticatalanista Jaume III amb pancartes de protesta, on es podia llegir "Basta de imposiciones catalanistas".

El PP, juntament amb Ciutadans i altres entitats d'ultradreta o gonellistes (el regionalisme anticatalanista) han mostrat el seu rebuig al canvi i argumenten que és una "imposició catalanista"

No obstant això, el resultat de l'escrit de la comissió especial per la Diada de Mallorca fou prou contundent: en dos processos participatius, el 80% de les expertes, ciutadanes i ajuntaments es varen mostrar favorables a la data del 31 de desembre com a Diada de Mallorca per diverses raons. Per una banda, històriques, com la festa de l'Estendard; per l'altra, per la similitud amb altres diades dels Països Catalans, que celebren també la seva incorporació a la corona catalanoaragonesa. És així com el dictamen fet per diferents expertes es va decantar pel 31 de desembre, ja que l'actual –el 12 de setembre– no havia arrelat durant vint anys des de la seva declaració.

El 1997 el Consell de Mallorca va aprovar que la Diada de Mallorca fos el 12 de setembre, amb els vots favorables del PSIB, el PP i Unió Mallorquina, l'abstenció d'EU i els vots en contra del Part (actual MÉS). Segons la seva impulsora, la llavors presidenta insular Maria Antònia Munar, la data recordava la Carta de Franqueses de Jaume II, de 1276, un document jurídic oblidat per la història i sense arrelament popular, que en vint anys no ha tingut gaire reconeixement per part de la ciutadania.

En canvi, la Diada de Mallorca del 31 de Desembre, coneguda com la Festa de l'Estendard, és la més arrelada entre les mallorquines. Commemora l'entrada a la Madina Mayurqa de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, després de derrotar els sarraïns. Així, es vindica el naixement de la Mallorca actual i és la festivitat cívica més antiga d'Europa, ja que s'ha celebrat ininterrompudament des del segle XIII.

Font: Culmina la primera Diada de Mallorca en 31 de desembre reconeguda pel consell insular | Directa

«Tenim motius i raó / per ser aquí i seguir sa lluita. / Perquè dos ous i una truita/ no són cap provocació»

L'encarregada de fer i llegir el manifest de la Plataforma Unitària 31D, ha estat enguany la glosadora manacorina Maribel Servera. Lògicament el parlament ha estat en glosa, el reproduïm íntegrament a continuació.

Mallorquins d'aquí i dallà,

benvinguts a sa diada,

que crec que aquesta vegada

tenim molt per celebrar!

Ningú mos podrà tombar

si som ferms com una roca.

Ja ho heu vist que es temps col·loca

es punt a damunt sa i.

Sa diada, a la fí,

podrà ser es dia que toca!

Ha guanyat sa intel·ligència,

es seny i es sentit comú.

Perquè és dia 31

sa diada amb trascendencia.

I no és per prepotència

però crec que ho podem dir:

l'han canviada a la fi

perquè un any darrere un altre

sempre amb sa cara ben alta

tots noltros érem aquí.

Es poble ha fet sa diada

que és així com toca ser,

ell ha de menar es poder

cap a sa fita marcada.

I no just a l'escarada

quan es govern és hostil.

Quan més hem de marcar estil

és quan es d'ara governen,

perquè a vegades hivernen

i perden es nord i es fil.

Noltros hem de ser sa guia

que sempre ha d'il·luminar.

No ha de tornar en Bauzà

perquè lluitem cada dia.

És dins sa monotonia

que té sentit es treball.

Farem créixer aquest espai

i sa nació a la vegada

si l'any que ve a sa diada

som més des que hem estat mai.

Tenim motius i raó

per ser aquí i seguir sa lluita.

Perquè dos ous i una truita

no són cap provocació.

Perquè s'estat opressor

depassa totes ses mides.

Perquè a base de mentides

no mos deixen decidir

i perquè el rei gosa dir

que no hem d'obrir ferides.

Quines paraules sobreres!

Quina mòmia des passat!

Lluitam per sa dignitat

i ho feim de totes maneres.

Ja hem obert sa de Porreres

i encara n'obrirem més.

Ja hem llevat noms de carrers

però sa feixina resta.

No aturarem sa protesta

fins que jegui de través!

I hi ha res més democràtic

que unes urnes per votar?

No mos podem expressar?

Què té això de problemàtic?

Aquest bloqueig sistemàtic

d'Espanya no mos convé.

Ara ja no mos va bé

s'antiga esperança cega.

Dins un estat que mos nega

no hi tenim cap feina a fer.

Sa fita ja està marcada

i sabem on hem d'anar.

També haurem de tenir clar

que sa feina és complicada

però en estar començada

tota passa fa camí

i quan tenim clar es destí

cap obstacle mos n'allunya.

I es mirall de Catalunya

aquí mos podrà servir.

Catalunya ha d'estirar

tota sa nació sencera

i més quan prest serà vera

lo que un jorn va somiar.

Quan siguin lliures allà

i tenguin s'independència

sa gent prendrà consciència

que és possible i que va bé

i noltros haurem de fer

feina encara amb més urgència.

I la farem, amb mesura

amb orgull i amb compromís,

per sa llengua, pes país

per sa terra i sa cultura.

Viurem aquesta aventura

alegres i amb il·lusió.

Vetlarem cada racó

amagat d'aquesta roca

que és es trosset que mos toca

d'aquesta bella nació.

I quan es darrer bocí

de sa pàtria sigui lliure,

llavors ja podrem escriure

que s'objectiu és aquí.

S'esforç ha de ser es camí

i sa llibertat sa meta

perquè ja ho va dir es poeta

no hem d'aturar de lluitar

fins que poguem abastar

sa nació lliure i completa.

Font: http://dbalears.cat/balears/2016/12/31/297262/tenim-motius-rao-per-ser-aqui-seguir-lluita-perque-dos-ous-truita-son-cap-provocacio.html