El català suspèn a les universitats, però agafa impuls al País Valencià i les Illes

Alerta que al Principat baixa l'ús de la llengua catalana i critica el govern català perquè no legisla prou en favor de preservar-la

Avui s’ha presentat el IX Informe sobre la situació de la llengua catalana, que avalua la salut del català als Països Catalans. És promogut per la Plataforma per la Llengua i Òmnium Cultural i elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans. Obtenir una conclusió generalitzada és molt difícil –per no dir impossible–, però aquestes dades serveixen per a saber els punts forts i els punts febles de la realitat del català. Són aquests:

La universitat catalana suspèn

Les universitats públiques catalanes ofereixen en llengua catalana menys del 60% de les classes. L’estudi indica que l’ús del català hi ha baixat de prop d’un 5% i que ara es fa servir en el 56,8% de les classes. La causa d’aquesta dinàmica negativa són els criteris economicistes i d’internacionalització que s’han imposat en la gestió universitària.

Pel que fa a l’oferta i el consum mediàtic i de productes culturals, l’informe diu que la desaparició del Baròmetre de la Comunicació l’any 2014 és un entrebanc a l’hora d’avaluar exhaustivament la presència de la llengua catalana en els mitjans de comunicació i en les indústries culturals.

Al Principat, el consum de la premsa escrita en català ha baixat lleugerament (del 32,5% el 2014 al 31,7% el 2015) en un marc de pèrdua general de la premsa escrita. En canvi, les ràdios que emeten íntegrament en català mantenen el lideratge (RAC1 i Catalunya Ràdio), a força distància de les emissores espanyoles.

Aquesta situació contrasta amb la del País Valencià, on es manté el panorama ‘precari’ de la ràdio en català, arran del tancament de les emissores de RTVV, l’any 2013. Aquí, igual que a les Illes Balears, l’oferta de ràdio i televisió en català es refugia en algunes emissores i televisions locals i comarcals.

Context esperançador a les Illes i País Valencià

Malgrat això, en el terreny polític, el fet que el PP ja no governi ni a les Illes ni al País Valencià fa que s’hi puguin aplicar noves polítiques favorables a l’ús del català, encara que no es puguin palpar amb les dades a la mà. L’estudi indica que s’obre noves oportunitats per al foment del català amb el canvi polític a les institucions.

Al País Valencià, les competències escrites han anat augmentant en termes generals durant aquestes últimes dècades, i l’enquesta del 2015 assenyalava que per primera volta la població que sabia llegir català (57,2%) ja tenia un volum similar al de la població que declarava saber-lo parlar (56,4%). El nombre dels qui el sabien escriure també assolia un màxim històric: el 38,3% de la població de les comarques catalanoparlants. Tanmateix, és preocupant que la comprensió de la llengua catalana hi hagi disminuït de vint punts en poc més de dues dècades. Després de tocar fons el 2011, aquests últims anys s’hi ha notat una millora.

Quant al Principat, l’estudi conclou que l’ofensiva jurídica del govern espanyol contra l’ordenament lingüístic català comença a tenir conseqüències importants i que el govern català, en una ‘actitud defensiva’, no legisla prou en favor del català.

Un dels casos més clars és la reducció de l’ús del català. S’associa a les noves generacions de catalanoparlants inicials que fan servir menys el català que no els seus avis i a la població autòctona de mitjana edat (catalanoparlant o castellanoparlant) que ha reduït l’ús del català, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquests dos gràfics mostren quin és l’ús inicial de cada llengua (esquerra) i la llengua d’identificació (dreta):

Per una altra banda, en contexts grupals l’estudi conclou que hi ha una subordinació lingüística que penalitza la llengua catalana: ‘Cal que les persones, les empreses, les famílies i les institucions donin un impuls social al català perquè el seu estat de salut es mantingui i millori.’

Els experts també remarquen que Andorra, únic territori amb un reconeixement i unes polítiques clarament favorables, ha demostrat una capacitat evident d’atracció i de creixement de la llengua.

Font: El català suspèn a les universitats, però agafa impuls al País Valencià i les Illes | VilaWeb

Què cal fer en normalització lingüística l'any 2017?

G. B. / Dilluns, 05 de novembre de 2016

El dijous passat, 1 de desembre, el grup Blanquerna va convidar els representats de Política Lingüística del Govern, l’Obra Cultural Balear, l’STEI i la FOLC i Joves de Mallorca per la Llengua a debatre en una taula rodona sobre normalització lingüística del català.

La conferència inicial va ser a càrrec de la directora general de Política Lingüística del Govern, Marta Fuxà, qui va explicar la importància d’evitar «inèrcies que passaven en l’època anterior» i va fer un repàs de les mesures que estan portant a terme. Així, va destacar la convocatòria d’ajudes als mitjans de comunicació i dinamització en català i la millor campanya publicitària en català, iniciativa que fomenta l’ús de la llengua en l’empresa privada.

També va destacar la creació del Consell Social de la Llengua Catalana i el fet que una part important del pressupost es destina a l’Institut d’Estudis Baleàrics per a formació, foment, tallers per a persones nouvingudes i cursos intensius de català entre altres iniciatives. D’entre les fites aconseguides fins ara va centrar l’atenció en la recuperació del centre d’aprenentatge de català de Palma. «Ser capaços de gestionar eficientment les inscripcions a les proves de català ja que darrere d’aquestes 6.000 inscripcions hi ha gent que fa feina. L’augment d’inscripcions no va acompanyat de l’augment de recursos econòmics i humans».

Per al 2017, Fuxà va apuntar la voluntat de donar continuïtat als projectes engegats el 2016 i millorar-los. També, afirma, tenen previst nous centres de formació i la plena «contractació amb clàusules lingüístiques per garantir l’ús de la llengua a l’àmbit institucional i donar exemple a la ciutadania». Així com incorporar els drets lingüístics mitjançant la Llei del Consumidor. El pla complet d’actuacions (136 propostes) es pot consultar al web de la Direcció General de Política Lingüística. No obstant això, també va aclarar que «tot no es pot fer en un any» i que s’estan «reunint amb les Conselleries perquè facin seu el pla».

Fuxà va assenyalar la importància de l’apartat de la dinamització amb dinamitzadors lingüístics de carrer (que s’ha fet molt poc i només a Palma), el contacte amb Paraula pel tema del voluntariat lingüístic i «aprofitar la bona entesa amb els altres territoris de parla catalana».

La posterior taula rodona amb la participació de les entitats va deixar entreveure el desengany que sofreix la societat illenca amb les accions de normalització lingüística del Govern. Així, des de l’Obra Cultural Balear, Jaume Mateu va afirmar que pensaven que «seria un eix troncal d’aquest Govern després de ser l’àmbit més castigat per Bauzá». I que, com en tot, si es dotara de recursos a la Direcció General de Política Lingüística l’aplicació de les mesures s’acceleraria. Per últim, va fer notar que «la sintonia amb el País Valencià i Catalunya ha de ser major. Poques vegades trobarem tres governs que no siguin hostils».

En la intervenció de Maria Antònia Font, en representació de l’STEI i la FOLC, va destacar que l’organització ha analitzat l’acord de Govern en referència al català i «és molt feble; per això hi ha hagut poca activitat». Demanen una acció continuada i afirmen que la gent està esperant un lideratge per cohesionar totes les mobilitzacions. «Ens agradaria sentir-nos part del Consell Social de la Llengua Catalana i veure el suport del Govern».

Des de Joves de Mallorca per la Llengua es va fer notar l’abandó dels símbols propis durant anys i la «relaxació del Govern per recuperar les qüestions de llengua, cultura i país». El coordinador, Saïd Barceló, va apuntar la falta de legitimització i de parlar amb propietat pel que fa als Països Catalans i al català. A més, es va referir a la dignificació dels nostres personatges com a referents lingüístics.

Per acabar, Tomeu Martí, en representació del Grup Blanquerna, demostrà la seva alegria per les propostes exposades per la Directora General de Política Lingüística i passà a enumerar algunes de les propostes que ha elaborat el Grup Blanquerna en matèria de normalització lingüística. Va destacar la importància de «definir què volem dir amb normalització lingüística» i de «partir de dades reals, objectives». «Entenem la normalització lingüística com un procés que ha de tenir un principi i hauria de tenir un final». Va voler explicar que «la plena normalització lingüística es donaria quan s’haguessin aplicar les, més o manco, 700 mesures que inclou el Pla General de Normalització Lingüística de les Illes Balears, de les quals se n’han extret 136 per posar en marxa ja».

Entre les mesures del document ‘Mesures per avançar cap a la plena normalització de la llengua catalana a les Illes Balears’ que presentava el Grup Blanquerna hi trobam:

• Assegurar que els càrrecs públics facin les intervencions en català
• Posar clàusules lingüístiques
• Promoure la cooperació en matèria lingüística amb les institucions d’altres territoris de parla catalana
• Fer que IB3 compleixi amb el seu mandat fundacional, que és el d’ajudar el procés de normalització lingüística
• Crida de la presidenta del Govern a tota la ciutadania perquè usin el català
• Fer una oferta de formació en català per a persones adultes al marge del sistema educatiu
• Garantir els drets dels ciutadans a utilitzar la llengua catalana davant qualsevol institució

Font: Què cal fer en normalització lingüística l'any 2017? - Tribuna Mallorca

Països Catalans, Països Espoliats

«Digueu-ne el nom que vulgueu i proposeu-hi el futur que vulgueu, però el país que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó torna a dibuixar-se amb claredat als mapes»

Vicent Partal

Al pas que anem, el vell debat sobre el nom del nostre país podria tenir, segons com, una solució imaginativa: Països Espoliats

Ho dic perquè l’esforç que l’estat espanyol ha fet de la transició política ençà per evitar que els Països Catalans ens relacionem i compartim projectes no ha pogut eliminar el fons real de la qüestió, sinó que el fa renàixer amb una força inaudita. Mireu la reunió d’ahir a Madrid i hi veureu Catalunya, el País Valencià i les Illes, junts i sols, dient que no a Montoro. Ho torne a dir: junts tots tres i sols tots tres. Les dues comunitats basques no hi eren, per raons òbvies, i la resta prenia posicions més o menys tèbies. Els no rotunds al govern espanyol, tots tres, van arribar del País Valencià, de les Illes i del Principat. I aquestes coses no passen perquè sí.

Passen perquè, després de quaranta anys, ja és ben evident que el règim actual es basa en l’empobriment via espoliació fiscal del País Valencià, les Illes i el Principat. I en l’ús discrecional dels milers de milions que cada any s’hi drenen.

Un ús discrecional del govern espanyol que serveix per a dues coses. La primera, per a finançar els deliris estatals, com per exemple l’AVE, i sobretot per a finançar les empreses que se’n beneficien, d’aquest deliris. Empreses que després retornen una part dels beneficis als partits polítics via corrupció.

La segona cosa per a la qual fan servir els nostres diners és per a permetre al gran sud (Andalusia, Extremadura, Castella – la Manxa) un nivell de serveis infinitament superior al que es podrien permetre amb els recursos propis. Cosa que no seria cap problema important si no comportàs paral·lelament i imparablement l’empobriment de l’arc mediterrani, però que esdevé una fractura intolerable quan implica el desequilibri en els drets socials, en les infrastructures, en les inversions que vivim els tres països catalans.

La realitat és molt tossuda. En qualsevol part del món les estructures geogràfiques, econòmiques, culturals i socials són un corrent de fons que pot ser tapat a còpia de polítiques concretes o que fins i tot pot ser aniquilat i aturat per sempre. Si és viu, però, renaix amb força quan la superstructura política o ideològica s’afebleix. I ací és on som avui. Digueu-ne el nom que vulgueu i proposeu-hi el futur que vulgueu, però el país que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó torna a dibuixar-se amb claredat als mapes. L’anestèsia del règim del 79 ja va deixant de fer efecte, com es va veure amb claredat ahir a Madrid.

(Potser us interessa: Cinc mapes econòmics que ensenyen que els Països Catalans són diferents d’Espanya)

Font: Països Catalans, Països Espoliats | VilaWeb

CAL QUE ENVIEM POSTALS DELS PAÏSOS CATALANS!

Bon dia, vegeu aquí una carta col·lectiva escrita pels meus alumnes de català de 6è, al col·legi La Garrigola de Perpinyà. Com ja sabeu, a Catalunya Nord existeix la filera bilingüe en les escoles i instituts públics : una línia a paritat horària que va des de preescolar fins la selectivitat. 

La majoria dels meus alumnes no tenen el català com a llengua materna, però això no els impedeix ser molt motivats i avançar a passes de gegant en la llengua pròpia del país. Els encanta participar en les classes i en les activitats organitzades per les profes de català! 

Aquesta vegada, després d'aprendre quins són els territoris de parla catalana, van decidir escriure aquesta carta per conèixer una mica més sobre els pobles i ciutats que conformen els Països Catalans.

Envieu les postals a:

Col·legi La Garrigola

74 carrer Pascal Marie Agasse

66000 Perpinyà

Gràcies"

Font: Bon dia, veieu aquí una carta col·lectiva... - Estela Rodriguez Godoy

Alumnes d'una escola de Perpinyà demanen postals de la resta de Països Catalans

«Bon dia, nosaltres sem una classe bilingüe del col·legi La Garrigola. Sem de 6ena i tenim tots entre 11 i 12 anys, vivim tots a Perpinyà. Volem fer un viatge amb la nostra imaginació pels Països Catalans. Ens agradaria rebre cartes postals. Envieu-les a Col·legi La Garrigola. 74 carrer Pascal Marie Agasse. 66000 Perpinyà. Gràcies». Aquest és el missatge llançat per alumnes del Col·legi La Garrigola de Perpinyà dirigit a estudiants de totes les terres de parla catalana.

A Catalunya Nord existeix una línia d'ensenyament bilingüe en les escoles i instituts públics que va des de preescolar fins la selectivitat.

«La majoria dels meus alumnes no tenen el català com a llengua materna, però això no els impedeix ser molt motivats i avançar a passes de gegant en la llengua pròpia del país. Els encanta participar en les classes i en les activitats organitzades per les profes de català» explica el professor.

La idea és que els estudiants del País Valencià, el Principat i les Illes Balears enviïn postals dels seus respectius pobles o ciutats i els alumnes de l'escola de Perpinyà els aniran situant al mapa que han elaborat.

http://dbalears.cat/horitzons/2016/12/01/296398/alumnes-escola-perpinya-demanen-postals-resta-paisos-catalans.html

4-D, DIA DELS DRETS LINGÜÍSTICS DEL PAÍS VALENCIÀ

Escola Valenciana i 19 entitats, sindicats i partits polítics declaren el 4 de desembre Dia del Drets Lingüístics al País Valencià. A partir d'ara, en aquesta data es presentarà un informe anual d'agressions lingüístiques sofrides per persones catalanoparlants. La nova plataforma oferirà assessorament jurídic sobre aquest tema a la societat.

Les entitats ACPV, ACV Tirant, Escola Valenciana, Castelló per la Llengua, Ca Revolta, Confederació Gonzalo Anaya, FAPA-València i Societat Coral El Micalet; els sindicats A Contracorrent, BEA, CCOOPV, COS, Intersindical Valenciana i UGTPV; i els partits polítics PSPV-PSOE, EUPV, Compromís, ERPV, Els Verds del País Valencià i PSAN han creat la Plataforma pels Drets Lingüístics al País Valencià (PDL-PV) i han escollit el 4 de desembre com a data per a celebrar el Dia dels Drets lingüístics al País Valencià i visualitzar les múltiples vulneracions d'aquests drets que sofreixen els ciutadans valencianoparlants.

Els representants d'aquesta plataforma han presentat un escrit a la Delegació del Govern al País Valencià explicitant la vulneració dels drets lingüístics dels valencianoparlants i han llegit hui un manifest. Aquest mateix document serà presentat a les Corts Valencianes, al Síndic de Greuges, al Consell Valencià de Cultura, a les tres Diputacions valencianes, al Congrés dels Diputats, al Parlament Europeu, a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i a l'Institut d'Estudis Catalans.

Així mateix, han presentat el document "Què cal fer davant d'una agressió lingüística", que es un protocol sintètic per a tota la ciutadania que en vulga fer ús.

Els documents inclouen els contactes directes de cinc organitzacions a les quals els valencians i les valencianes poden adreçar-se si sofreixen una agressió als seus drets bàsics per motius lingüístics.

En la presentació del Dia dels Drets lingüístics al País Valencià s'ha comptat amb el testimoni de Carles Mateu, que va veure vulnerats els seus drets quan va ser retingut per la Guàrdia Civil durant tres hores per expressar-se en valencià fa vora un any. Aquest conductor d'Almenara va haver de sofrir insults i humiliacions verbals per part dels agents que el van retindre, tres denúncies falses que ascendien a 1.000 euros, la retirada del carnet de conduir durant un any i sis mesos de presó per desobediència a l'autoritat. "Aquest ha estat un cas greu d'agressió i discriminació lingüística, és per això que diversos agents socials valencians ens hem unit perquè persones com Carles Mateu tinguen un espai on poder recórrer per donar-li suport i per solucionar qualsevol vulneració dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana", ha expressat Vicent Moreno, un dels membres d'aquesta iniciativa.

Els integrants d'aquest moviment per la defensa dels drets lingüístics dels valencianoparlants s'ha compromés a elaborar un informe anual amb els casos de valencians i valencianes que denuncien agressions per motius lingüístics i el presentaran cada 4 de desembre a les màximes instàncies autonòmiques, estatals i europees.

Manifest pels drets lingüístics al País Valencià

Estem assistint amb indignació a l'augment i la multiplicació de casos de discriminació lingüística al llarg del País Valencià. De fet, des de les diferents entitats sotasignades hem denunciat la vulneració de drets lingüístics com la de Carles Mateu, a Almenara; Lluís Xavier Flores, al Campello; Rubén Durà, al Puig; Laura G., al Festival Arenal Sound; Paco Muñoz, a Elx, i molts altres. Aquests casos constitueixen no només una manca de consideració i de respecte sinó sobretot una greu vulneració de la legalitat vigent cap a la llengua pròpia i oficial del poble valencià.

Per avançar en la solució les entitats sotasignades proposem:

1. Que l'Estat assumisca d'una vegada per totes la pluralitat lingüística i cultural existent com un fet enriquidor i no com una anomalia que cal fer desaparéixer. Ha d'adoptar les mesures oportunes perquè aquesta pluralitat siga vista com un valor a respectar i conservar per tots els ciutadans de l'Estat. L'escola i els mitjans de comunicació són instruments essencials en la difusió d'aquest valor.

2. L'Estat ha de posar punt i final a les actuacions de membres del cossos i forces de seguretat que es caracteritzen per un supremacisme lingüístic del castellà repecte del valencià. Així, ha d'aplicar la legislació vigent pel que fa al règim disciplinari d'aquests cossos, el qual considera com una falta molt greu qualsevol discriminació o assetjament per raó de la llengua. No poden quedar impunes comportaments que coarten la llibertat d'expressió dels ciutadans valencianoparlants.

3. La Generalitat Valenciana ha de fer valdre el seu paper de garant dels drets lingüístics dels valencianoparlants davant l'Estat tant en l'àmbit públic com en el privat perquè no torne a produir-se cap vexació més per motius lingüístics.

4. Denunciem la desaparició dels cursos d'alfabetització en valencià especialment per al funcionariat dels cossos i forces de seguretat destinats al País Valencià.

5. Animem la ciutadania a denunciar públicament cada cas de discriminació lingüística que es produïsca, perquè sols així es podrà obrir un camí cap a una major pressió social i sensibilització de l'opinió pública a fi que la Generalitat Valenciana garantisca l'oficialitat plena i efectiva del valencià a l'administració i el carrer.

Per tot això, les entitats sotasignades, defensores de la convivència entre pobles i dels drets humans, denunciem aquesta situació davant l'opinió pública valenciana i els organismes internacionals i ens compromentem a vetlar pels drets lingüístics de la ciutadana valenciana proclamant el dia 4 de desembre com a Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià.

ACPV, ACV Tirant, Escola Valenciana, Castelló per la Llengua, Ca Revolta, Confederació Gonzalo Anaya i Societat Coral El Micalet; els sindicats A Contracorrent, BEA, CCOOPV, COS, FAPA-València, Intersindical Valenciana i UGTPV; i els partits polítics PSPV-PSOE, EUPV, Compromís, ERPV, Els Verds del País Valencià i PSAN.

PROTOCOL: 

QUÈ CAL FER DAVANT D'UNA AGRESSIÓ LINGÜÍSTICA

Els nostres drets lingüístics

Cal deixar ben clar un fet inqüestionable: tenim tot el dret a viure en valencià al nostre país. La nostra llengua no sols hi és oficial sinó que és reconeguda com la pròpia.

Que una llengua siga oficial vol dir que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles o d'elles amb els ciutadans.

L'oficialitat del català comporta, doncs, que, com a ciutadans, podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit.

Com a ciutadans individuals, l'oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se'ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se'ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori del País Valencià.

Finalment, cal dir que no existeix cap deure constitucional d'usar el castellà. De vegades, algú ha invocat la Constitució espanyola amb l'argument -radicalment fals- que aquesta imposa el deure d'usar el castellà. Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer -no pas d'usar- el castellà. Per tant, en cap cas, ningú no ens pot obligar a parlar en castellà.

Àmbit privat

Quan entrem a una botiga o comerç per comprar qualsevol cosa, quan posem combustible al nostre vehicle, quan fem una transferència al banc, quan anem a un concert o al teatre, estem actuant com a clients d'aquella empresa i, per tant, tenim uns drets i mereixem un respecte.

Al País Valencià les empreses privades no tenen obligacions legals específiques respecte l'ús del català. Amb tot, podem fer moltes coses per viure en la nostra llengua si utilitzem la força que, individualment i conjunta, tenim com a clients i sobretot si actuem d'una manera ferma i determinada amb aquest objectiu.

Com hem d'actuar?

En principi, adreça't en valencià a la persona que t'atenga.

Si no el parla, no passa res. Si t'ha contestat, vol dir que t'entén i tu pots seguir en valencià.

Si et diu que no parla valencià, no vol dir que no l'entenga ni que tu no l'hages de parlar.

Si et diu que no t'entén, pots repetir la frase en català més a poc a poc i en un to més clar.

Si encara continua dient que no t'entén, pots demanar que t'atenga una altra persona més capacitada.

Evita absolutament entrar en discussions per motius lingüístics o donar cap explicació de per què parles en valencià. Tu parles com parles perquè vols -i més encara al teu país i en la llengua oficial i pròpia.

Si no t'atenen a la teua satisfacció, valora la possibilitat d'anar-te'n a un altre comerç i fes-ho saber, si pot ser, a la direcció de l'establiment en què et trobes.

Si t'has sentit maltractat, pots demanar els fulls de reclamacions i fer-hi constar que no t'han tractat amb respecte i educació. Fonamentalment no t'han atès bé com a client i això és el que ha de constar com a motiu principal de la queixa, sobretot si no s'han comportat amb respecte.

A l'establiment també li has de deixar clar que perden un client per culpa de la seua incompetència lingüística i que ho faràs saber als teus coneguts.

I en el cas greu que hi haja hagut violència, bé verbal, bé física, sempre es pot denunciar davant la policia o el jutjat de guàrdia. Abans, però, si vols, pots demanar ajuda a qualsevol de les entitats que promouen aquest protocol.

Àmbit públic

Quan ens relacionem amb les administracions públiques, tenim uns drets com a ciutadans i com a contribuents. Les administracions hi són per a atendre les nostres necessitats i les mantenim amb els nostres impostos. Entre aquests drets, hi ha el de ser atès en la nostra llengua, com a oficial i pròpia del País Valencià.

I de la mateixa manera que l'oficialitat d'una llengua implica el dret actiu individual de relacionar-s'hi amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l'administració.

Si en la nostra relació amb l'administració algun funcionari ens demana la traducció d'algun document o intervenció oral en valencià, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantisca el nostre dret d'usar la llengua pròpia i oficial del nostre país.

Quines són les administracions públiques amb què ens relacionem habitualment?

a) La Generalitat Valenciana. Comprèn, a banda de les conselleries, els centres d'ensenyament públic (escoles, instituts, etc.), els centres de salut i hospitals que en depenen, etc.

b) L'administració local: ajuntaments (inclou la policia local), diputacions, consells comarcals i mancomunitats.

c) Administració de l'Estat: l'Agència Tributària, delegacions ministerials, el Cadastre, la Seguretat Social i tots els cossos policials, incloent-hi la policia nacional i la guàrdia civil.

d) Administració de justícia: jutjats i tribunals.

En totes elles, podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.

Com hem d'actuar?

En general, adreça't sempre en valencià a qui t'atenga i demana ser atès en valencià.

Totes les administracions públiques radicades al País Valencià, incloent-hi les de l'Estat i de justícia, tenen l'obligació d'atendre't en valencià.

Si algú no t'atén en català pots optar per demanar per alguna persona que estiga capacitada per a expressar-se en la llengua pròpia o bé podeu mantenir una conversa bilingüe.

Ningú no té dret a demanar-te que parles en castellà. Si això ocorre, informa l'interlocutor que, segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (article 3), l'ús del valencià té plens efectes jurídics i no se't pot demanar cap traducció ni pot derivar-se'n cap discriminació ni endarreriment; i que, a més, legalment això és una falta molt greu per a un funcionari.

A qualsevol funcionari o funcionària, pots demanar-li el nom i el número d'empleat públic i pots sol•licitar parlar amb el seu superior jeràrquic. A aquest, exposa-li que no t'ha atès amb correcció, que ha vulnerat els teus drets com a ciutadà i que discriminar-te per raons de l'ús de la llengua pròpia i oficial és una falta molt greu.

Si no atén les teues peticions, redacta un escrit adreçat a l'administració corresponent exposant-hi els fets i insta, si cal, l'obertura d'un expedient.

També pots fer la queixa a la Sindicatura de Greuges: www.elsindic.com

I en el cas greu que hi haja hagut violència, bé verbal, bé física, sempre es pot denunciar davant la policia o el jutjat de guàrdia. Abans, però, si vols, pots demanar ajuda a qualsevol de les entitats que promouen aquest protocol.

En el cas que la vulneració dels drets lingüístics la faça un funcionari de l'anomenada policia nacional, guàrdia civil o policia local, convé que li demanes el número de placa. En aquest cas, es pot denunciar davant el jutjat de guàrdia. Abans, però, si vols, pots demanar ajuda a qualsevol de les entitats que han promogut aquest protocol.

Contactes per a fer denúncies: ACPV, Escola Valenciana, CCOOPV, UGTPV, Intersindical Valenciana.

Escola Valenciana - Oficina de Drets Lingüístics

• C/e: drets@fev.org

• Telèfon: 96 347 27 83

• Adreça: C/ José Grollo, 91- Baix. València

• Espai web:www.escolavalenciana.org/drets

Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

• C/e: info@acpv.cat

• Telèfon: 96 315 77 99

• Adreça: Edifici Octubre. C/ Sant Ferran, 12. València

Intersindical Valenciana

• C/e: intersindicalvalenciana@intersindical.org

• Telèfon: 96 391 91 47

• Adreça: C/Juan de Mena, 18-Baix. València

CCOOPV - Oficina Drets Lingüístics 

Secretaria Confederal de Política Lingüística, Institucional, Comunicació i Cultura

Confederació Sindical de CCOO PV

• C/e: basensi@pv.ccoo.es

• Telèfon: 659835706

• Adreça: Plaça de Nàpols i Sicília, 5 (3ª planta) - València

UGTPV

Secretaria de Relacions Institucionals i Cultura

C/e: fete.spublica@pv.ugt.org / rinstitucional@pv.ugt.org

• Telèfon: 96 388 40 72

• Adreça: C/ Arquitecte Mora, 7 - València

3 anys sense RTVV

29-novembre-2016. Tres anys del tancament de RTVV. Ens vàrem convertir en l’únic territori Europeu amb llengua pròpia sense TV i ràdio pública en la seua llengua. 

Com hem arribat fins ací?

27-novembre-2013. El PP, en solitari, vota en les Corts Valencianes a favor de l’Extinció de RTVV: Ràdio 9 i Canal 9. PSOE i Compromís els criden: “No teniu vergonya!!”

 24-maig-2015 el PP no té majoria absoluta en les eleccions autonòmiques al País Valencià.

 11-juny-2015. Acord del Botànic. S’obrin esperances: PSPV-PSOE, Compromís i Podem porten en el seu programa la importància de reobrir RTVV (pública, de qualitat, en valencià i sense corrupció)

El poble valencià vol una RTVV per seguir les notícies del nostre entorn més immediat (podem sabem que passa a l’altra part del món però no al poble del costat); volem conèixer les activitats que es duen a terme en el nostre voltant (culturals, esportives, socials, etc); volem escoltar les notícies des de la nostra perspectiva i en la nostra llengua.

El poble valencià no vol la RTVV que manipulava i on es malversaven diners, però sí que volem les coses positives que tenia. RTVV es va tancar i per justificar-ho es llançaren afirmacions falses que a base de repetir-les ningú no qüestiona. És mentida que RTVV tinguera més professionals treballant que Antena 3, Telecinco i la Sexta juntes (per exemple, la Sexta, té un 90 % de personal que no consta com a propi perquè el subcontracta a unes altres empreses d’audiovisuals). És fals que tot el que entrava ho feia per influències (En RTVV hi havia treballadors que havien passat processos de selecció, que creien en el servei públic i en un ús de qualitat del valencià.). No és cert que els professionals no protestaren mai ni de la qualitat dels continguts, ni de la manipulació d’informació ni de les situacions laborals: el primer comité de redacció d’un mitjà de comunicació a l’Estat Espanyol es va crear a RTVV i va criticar amb informes periòdics la manipulació informativa des de finals dels anys 90.

RTVV permetia conèixer el territori valencià i la seua llengua als que no viuen en espais valencianoparlants. A més, RTVV permetia la dinamització del sector audiovisual i amb el seu tancament es va provocar l'atur del 80% dels seus professionals.

S’ha afirmat que amb 300 persones hi ha prou, que és molt car començar i que s’està treballant per la reciprocitat amb TV3 i la Televisió de les Balears. Davant d’aquestes afirmacions cal dir, en primer lloc, que l’informe de la Comissió d’Experts en Comunicació de les Universitats Valencianes indica que caldria al voltant de 800 persones (per a televisió i ràdio, 365 dies a l’any, 24 hores al dia: netejadores, vigilants, tècnics de so, d’imatge, maquillatge, periodistes, personal directiu...). En segon lloc, per què no es comença a emetre per ràdio, molt més econòmica? En tercer lloc, el tancament dels repetidors dels senyals de TV3 va ser declarat il·legal  per la secció tercera de la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem en 2014, per tant, res no n’impedeix la recepció.  

Aleshores, la reapertura... Per a quan i com ? Tenim diverses afirmacions: el president autonòmic i el president de les Corts comunicaren que s’obriria el 9 d’octubre de 2015, la vicepresidenta indicà que s’obriria el primer trimestre de 2016. I ara, des de juliol de 2016, tenim una nova llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Una llei que possibilita privatitzar el 80 % de la programació (com volia implantar Zaplana i no va poder perquè els sindicats ho varen frenar en els tribunals) , i una absoluta ambigüitat amb el tema de la llengua d’ús (article 5.1.n). I mentrestant, està pendent un judici sobre l'ERO d'extinció que va fer el PP i que el govern actual sembla que vol defendre.

 I nosaltres, què esperem del Govern de l’Acord del Botànic ?

 Volem que prenga decisions valentes, justes i consensuades, i, certament, el que no esperem és que obriga RTVV just per informar que el PP ha guanyat les eleccions autonòmiques de 2019.

 Ara som nosaltres qui vos diguem: “Vergonya, cavallers, vergonya”

Consol Barberà i Guillem, de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim! @DaDPV

Font: 3 anys sense RTVV, per Consol Barberà

Reclamem a Playmobil que etiqueti en català!

La presència de la llengua catalana en el sector del joc i la joguina és minoritària, amb només un 8% del total de productes disponibles, tal com denuncia la Plataforma per la Llengua a l’InformeCAT 2016. Així, el 92% de les joguines no tenen en compte el català i incompleixen el Codi de Consum de Catalunya, que a l’article 128-1 garanteix el dret dels consumidors a rebre les informacions bàsiques de l’etiquetatge i les instruccions dels productes en català.

Els famosos clics de la marca Playmobil són una de les moltes joguines que no estan etiquetades en català, amb la qual cosa desobeeixen la normativa catalana.

El Codi de Consum català és clar i compatible amb la resta de normatives del sector. A Catalunya, totes les informacions obligatòries en les caixes i fullets d’instruccions haurien de ser, també, en català.

Mentre les grans empreses del sector, com Playmobil, no incorporin el català als seus productes, no aconseguirem revertir aquesta situació. Si Playmobil etiquetés en català podria, a més de complir la llei, aconseguir arrossegar altres marques de joguines per una simple qüestió de competència.

Els jocs i les joguines tenen un paper clau en la socialització dels infants i en molts casos representen el primer contacte amb la llengua i la cultura del seu país. Assegurem-nos que aquest primer contacte amb la llengua sigui amb el català!

Reclamem a Playmobil que etiqueti en català i que serveixi d’exemple a d’altres marques de joguines!

Font: Gràcies - Canvia.cat Canvia.cat

Franja: L’Opus només és una de les parts d’aquest complot

Autor/s: Pere Cardús

Eugeni Casanova: ‘L’Opus Dei només és una de les parts d’aquest complot’

El periodista i escriptor lleidatà explica els interessos i les relacions de poder que s’amaguen darrera el litigi per les obres d’art del bisbat de Lleida en aquesta entrevista amb VilaWeb

El canvi de posició del Bisbat de Lleida en el litigi de les obres d’art del Museu Diocesà és un tomb important en la resolució jurídica d’un cas que barreja interessos i vincles de poder, el Vaticà, el poderós Opus Dei, el govern espanyol i l’Església catalana. Tot plegat, ho explica el periodista Eugeni Casanova al llibre ‘El Complot. La trama en la segregació del Bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art‘, publicat per Pagès Editors. En aquesta entrevista, Casanova ens explica les claus per a entendre la situació actual i la possible resolució d’una trama digna d’una novel·la.

Al teu llibre expliques que qui mou i té interessos a arrabassar les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida és, també, l’Opus Dei. Quins interessos són aquests?

L’Opus és un més dels interessats en aquest afer. Cal recordar que l’Opus té el cor, l’ànima i el cap a Barbastre que va ser el bisbat d’Escrivà de Balaguer, el fundador. Escrivà va maldar ja en el seu temps perquè la part aragonesa del bisbat de Lleida anés a parar a mans del de Barbastre. Era un dels bisbats més petits d’Europa i es trobava en fase de despoblament. S’adonaven que el seu estimat bisbat perdia pes i quedava reduït i amb un poder testimonial. Un cop van aconseguir d’annexionar-se, l’any 95, les parròquies que havien estat sempre de la diòcesi de Lleida, van esdevenir el segon bisbat de l’Aragó, després del de Saragossa. Amb l’operació del 95 van salvar el futur del bisbat. Cal tenir en compte que el gran santuari de l’Opus Dei és Torreciudad, a Barbastre. Hem de tenir present la veneració que els membres de l’Opus senten pel ‘maestro’ (Escrivà de Balaguer) convertit en sant.

Tot plegat és, doncs, un complot de l’Opus per a aconseguir més poder?

L’Opus és tan sols una de les parts de complot. Hi ha també tot el nacional-catolicisme espanyol, amb Rouco Varela al capdavant, i tot el nacionalisme espanyol. En un litigi en el qual hi hagi en una banda Catalunya i a l’altra qualsevol altra part del món, sempre afavoriran ‘l’altra part del món’. Així m’ho van confessar al Vaticà mateix persones neutrals, al marge d’aquestes lluites. Només cal veure els bisbes que nomenen a Catalunya i al País Basc.

Però, de qui parlem? Qui són els instigadors de tot plegat?

Tot plegat respon a una estratègia dissenyada al Vaticà des de la primeria dels anys vuitanta per Eduardo Martínez Somalo, un cardenal ‘franquista fins al moll de l’os’,segons que em van assegurar al Vaticà. Martínez Somalo tenia el suport del cardenal Ratzinger, el sant pare actual, quan aquest era prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, nom actual de la Inquisició, i també del papa Woytiła i tota la cort dels seus homes de cambra. Entre els homes forts del Vaticà hi havia espanyols com López Quintana, nascut a Barbastre i home de moltíssima influència, que es diu que era el cap dels serveis secrets vaticans. Això no es pot demostrar perquè oficialment aquests serveis no existeixen. També hi havia el cardenal de l’Opus, Julián Herranz. És a dir, Barbastre té molta gent col·locada al Vaticà i, per aquest motiu, sempre ha pres partit per aquest bisbat. Fins i tot el cardenal Re, el cap de tots els bisbes del món, és un home molt acostat a l’Opus i sempre ha afavorit els interessos d’aquesta organització.

L’origen del litigi per les obres d’art és l’amputació del bisbat de Lleida?

L’any 1993 va ser determinant perquè van confluir uns quants elements que van afavorir l’ofensiva per la desmembració del bisbat de Lleida. Van fer president de la Conferència Episcopal espanyola l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, que feia anys que lluitava decididament contra el bisbat de Lleida. Aquella època van fer ministre un aragonès il·lustre, Juan Alberto Belloch, actual batlle de Saragossa i simpatitzant de l’Opus, que ha dedicat un carrer de la ciutat a Escrivà de Balaguer. Va ser ministre de Justícia espanyol i, per tant, màxim responsable de les relacions amb l’església i el Vaticà. Més endavant el van nomenar vice-president del govern i ministre d’Interior, home de màxim poder. També va haver-hi alguns nomenaments decisius al Vaticà que ajudaren a determinar la situació perfecta per a executar l’estratègia.

Quin resultat va tenir aquella confluència de factors?

Dos anys després d’aquesta confluència es va fer la primera fase: partició del bisbat de Lleida. L’ambaixador espanyol d’aleshores al Vaticà, Carlos Abella, hi va tenir un paper molt destacat. També era un home de l’Opus i un feixista recalcitrant que va fer totes les gestions i pressions imaginables en favor del bisbat de Barbastre. Totes aquestes confluències van aconseguir de desmembrar la diòcesi de Lleida, que tenia ja més de vuit-cents cinquanta anys d’antiguitat i, per tant, és més antiga que Aragó i Catalunya com les coneixem avui. Ho van aconseguir contra l’opinió i la voluntat dels feligresos. I un cop enllestida la partició, van voler arrabassar les obres d’art.

Quina va ser l’actuació del govern tripartit en aquest conflicte?

En aquell moment el president Maragall era molt pressionat pel govern espanyol. No s’ha d’oblidar que la vice-presidenta del govern espanyol ja era Maria Teresa Fernández de la Vega, que havia estat la mà dreta de Belloch al ministeri. De la Vega ha mantingut des d’aleshores molta relació amb Belloch, que com a batlle ha continuant mantenint el complot contra el bisbat de Lleida. El govern espanyol va tenir un paper fonamental i la consellera de Cultura, Caterina Mieras, que va portar el pes del litigi, em va reconèixer que havia rebut algunes trucades de la vice-presidenta Fernàndez de la Vega comminant-la a lliurar les obres de Lleida. De la Vega afegia a les seves raons que ‘ja teniu els papers de Salamanca’. S’ignora si el retorn dels ‘papers de Salamanca’ havia servit de contrapartida en una negociació entre governs, però, en tot cas, la feien servir per pressionar.

Però el tripartit va actuar amb fermesa en aquest tema o no?

No. El president Maragall va anunciar a Marcelino Iglesias, president aragonès, que les obres serien compartides i va signar un document amb aquest compromís. La voluntat de compartir les obres amb les parròquies que havien format part vuit-cents anys de la diòcesi de Lleida era acceptada pel bisbat. La idea era d’exposar-les de manera itinerant, però conservant-ne sempre la propietat. Aquesta solució del litigi semblava acceptada en un primer moment també per Barbastre, però aviat el bisbe se’n va desdir segurament per ordre del Vaticà i va jugar al tot o res. De fet, el Vaticà sempre ha jugat a aquest joc, mai no hi ha hagut una sentència vaticana en favor del bisbat de Barbastre per aquest afer, sinó que sistemàticament ha desestimat les al·legacions i recursos de Lleida.

Com ha actuat el Vaticà en aquest afer?

L’última trifulga del Vaticà va ser de nomenar administrador apostòlic de Lleida el bisbe de Tortosa, l’únic dels bisbes catalans que havia signat el manifest de La Razón ‘Por la Unidad de España’, aprofitant la renúncia per malaltia del bisbe Ciuraneta. La finalitat era que donés l’ordre de lliurament de les obres a Barbastre. Va ser aleshores que l’Associació d’Amics del Museu de Lleida va portar el cas al jutjat ordinari. Ara hi haurà un jutge que decidirà aplicant la llei. Fins ara, era el Vaticà qui s’atribuïa el poder de decidir. I al Vaticà no n’hi ha cap, de llei; és un sistema feudal en què mana el més fort i en què decreten els ‘prínceps de l’església’.

Quines són les raons jurídiques?

La llei és molt clara en aquest sentit. El dret civil català es basa en l usucapió, pel qual hom esdevé propietari d’una cosa després de ser-ne el titular. En aquest cas, l’aplicació d’aquest mecanisme legal determina que després de tres anys de posseir un bé de manera pacífica i pública, aquest bé esdevé propietat de qui el posseeix. Les obres d’art són en mans de la diòcesi de Lleida des de fa més de cent anys. Per tant, el dret civil és molt diàfan en aquest cas. I aquest és l’argument fonamental de la defensa.

I el bisbat de Barbastre, deu tenir els seus arguments legals també.

A Barbastre no se n’havien hagut d’ocupar mai de la qüestió legal, perquè sempre se n’havia encarregat directament el Vaticà. En aquest judici, Lleida aporta quaranta-cinc quilos de documentació, amb totes les peces escripturades davant notari i amb la documentació de com les va comprar o bescanviar el bisbe. En canvi, Barbastre aporta només les fotocòpies de tres articles de revista que diuen que els anys trenta aquestes obres van ser en algun moment a parròquies ‘aragoneses’.

Quin ha estat el paper de l’església catalana?

El bisbe Ciuraneta, que durant set anys va defensar la propietat de les obres d’art, se sentia profundament decebut per l’actuació de l’església catalana en aquest afer. Però l’església és una organització piramidal i jerarquitzada molt estricta en què s’ha d’obeir allò que manen els superiors. És per això que els bisbes catalans han acatat les ordres o decrets que arribaven de Roma. Si el Vaticà i, sobretot, el cardenal Re, els ordenava que les obres havien d’anar a Barbastre, no podien  treballar en sentit contrari. En algun moment hi va haver alguna protesta molt tímida d’algun bisbe, però mai ningú no va portar la contrària a les instàncies superiors. La majoria dels bisbes catalans han xiulat i fet el desentès en aquesta qüestió.

Hi ha en aquest moment cap canvi d’orientació del bisbat de Lleida?

Quan l’afer ha arribat als tribunals civils, l’església ja no hi pot decidir. Aleshores, el bisbe decideix pressionar els membres de l’Associació d’Amics del Museu perquè retirin la demanda. Evidentment, aquests no ho fan. I ahir es va saber que el bisbat canviava d’actitud i defensava la propietat de les obres al judici civil. En la preparació del judici, l’advocat del bisbat s’ha adonat que Barbastre no pot guanyar perquè no té ni un sol argument de caràcter legal. En canvi, Lleida els té absolutament tots. Se suposa que per poc astut que sigui el bisbe ha vist que, si juga en favor del lliurament de les obres a Barbastre, en sortirà malparat. Per tant, s’han adonat que la posició que han mantingut fins ara els posava contra els parroquians i han rectificat.

De tot plegat, quina lectura se’n pot fer? En podem treure cap lliçó?

Jo diré allò que ja va dir un capellà que va defensar el bisbat de Lleida durant els set anys de Ciuraneta, i que es diu Casanova, com jo. Quan el jutjat civil va acceptar el cas, va dir ‘això demostra que la justícia vaticana no existeix’. El Vaticà simplement és una suma d’interessos, de poder i de pressions controlada per l’Opus Dei i el nacional-catolicisme que ha jugat la seva carta wn aquest complot. Una carta que fa riure.

Font: Bens de la Franja: Eugeni Casanova: ‘L’Opus Dei només és una de les parts d’aquest complot’ – VilaWeb - La Franja