HISTÒRIA ESTELLESIANA DELS VALENCIANS

HISTÒRIA ESTELLESIANA DELS VALENCIANS from miramuro on Vimeo.

Audiovisual realitzat per ALKA amb àudio de CATO que forma part del projecte educatiu "Vicent Andrés Estellés, la veu del teu poble", realitzat pels mestres Susanna Francès i Tomàs i Vicent Luna i Sirera , amb il·lustracions i maquetació de Sílvia Faus Garcia, i que va ser editat per la Universitat d'Alacant i l'Ajuntament d'Alcoi per participar en l'Any Estellés 2013.

Font: HISTÒRIA ESTELLESIANA DELS VALENCIANS on Vimeo

AL NORD SEGUEIX LA LLUITA EN DEFENSA DEL PAÍS CATALÀ

Es consensua la idea de Països Catalans

Chorographie du Royaume de Valence, de la Catalogne et des Isles Maillorques", París (1787)

Marc Pons 
Barcelona. 18 d'octubre de 2016

Tal dia com avui, fa 110 anys, es clausurava a Barcelona el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquell congrés hi van participar les figures més destacades del món acadèmic i científic dels territoris de parla catalana. El propòsit era rescatar la llengua i cultura catalanes de la marginació cultural que havien provocat dos segles de prohibició i de persecució. De genocidi cultural i lingüístic perpetrat pels estats espanyol i francès. En definitiva, transportar la llengua i la cultura catalanes a la modernitat, creant els instruments necessaris per prestigiar-la com a cultura, socialment i políticament.

Aquest congrés, però, també va posar en relleu l'existència d'una comunitat cultural catalana que ultrapassava els límits estrictes del Principat. Una comunitat cultural que compartia una llengua i una història. El terme Països Catalans, que ja havia estat postulat trenta anys abans en els cenacles intel·lectuals de València cap i casal, s'accepta de manera general –a partir del Congrés– per definir la comunitat de territoris que tenien la llengua catalana com a denominador comú cultural. A la idea Països Catalans, en aquell moment, no se li va donar una categoria política. L'assoliria amb el pas dels anys, i es formularia, inicialment també, al País Valencià.

El ressò que va tenir el Congrés de la Llengua –va ser un dels temes més recurrents de la premsa europea de l'època– va significar la difusió i coneixement internacionals de la realitat cultural catalana. Els europeus de 1906 descobrien –en una barreja d'estupefacció i d'admiració– que una de les cultures més vives i més riques d'Europa resistia i es rearmava, malgrat que havia estat obcecadament prohibida i perseguida amb obsessió. La que, per sorpresa, havia donat noms de talla universal com el filòsof mallorquí Ramon Llull, el literat valencià Joanot Martorell o el científic català Narcís Monturiol. La cultura dels Països Catalans.

Font: Es consensua la idea de Països Catalans

Joves de les Balears, el País Valencià i Catalunya participen al Triangle Jove

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Gandia, País Valencià, la XVIII Trobada del Triangle Jove. Els dies 14, 15 i 16 d’octubre s’han reunit membres d’associacions juvenils de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià per formar-se sobre ètica associativa, debatre i fer xarxa entre les diferents entitats i Consells.

Enguany, han realitzat cursos i tallers sota el lema 'Amb coherència'. Així, les formacions s’han centrat en el Codi ètic de l’entitat, l'Associacionisme inclusiu, la Gestió ètica i participativa dels recursos, la Deconstrucció de gènere i Lideratge transformacional, participació transformadora.

La Trobada ha acabat aquest diumenge amb la tradicional foto del Triangle Jove i una visita a la ciutat de Gandia.

Fundació Triangle Jove, instrument de coordinació dels Consells

El Triangle Jove és, des de 1999, l’espai de col·laboració del Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana (CJCV), el Consell de la Joventut de les Illes Balears (CJIB) i elConsell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). Els Consells de la Joventut són representants de l’associacionisme juvenil i tenen com a objectius la interlocució davant les administracions públiques i la promoció de l’associacionisme.

Font: Joves de les Balears, el País Valencià i Catalunya participen al Triangle Jove » Balears » Balears » dBalears.cat

Més informació:

Fundació Triangle Jove

Triangle Jove - Facebook

Fund Triangle Jove (@trianglejove) | Twitter

Trobada Triangle Jove | Consell Nacional de Joventut de Catalunya

Triangle Jove - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

País Valencià davant la ‘imbecil·litat’ de Comunitat Valenciana

El conflicte en el nostre benvolgut país és, podríem dir, una estimulant afició que deambula de conversa en conversa i que, quan entra en l’espai dels descervellats i barroers feixistes, es transforma en absurda violència, com va passar amb l’última agressió el 9 d’octubre per part dels neonazis. Notem si no els casos de les banderes, el del nom de la llengua, el de si són o no són les falles un producte nacional o el nom que li volem posar a la nostra terra. En tots els casos, les diferents vessants estan escindides per la ideologia de cadascun dels ‘contertulians’ que esdevenen actors actius en l’escenari que volem proposar.

Ens farem ressò de l’últim dels casos que hem esmentat anteriorment: com ens volem dir més enllà de l’oficialitat imposada en la transició?, País Valencià? Regne de València?, o continuem amb l’asèptic Comunitat Valenciana? El proppassat 9 d’Octubre, Joan Francesc Mira, en el marc del lliurament dels premis que atorga el Consell valencià als nostres conciutadans més destacats, i amb la vehemència de sentir-se sobradament autoritzat (segurament, ara per ara, qui més ho està) per a parlar del tema, llançava encertadament un missatge a tota la plana major allà reunida, i a la societat valenciana per extensió: “Per què no recuperàrem el nom País Valencià?”

Efectivament, i encara anem més enllà, per què la dreta valenciana espanyolista ha creat conflicte a partir d’eixe nom? El mateix Emilio Attard, creador confés del ‘nom/concepte’ Comunitat Valenciana, en una entrevista a la revista El Temps l’any 1991, parlant sobre com es va decidir posar eixe nom, apuntava: “No entre a dir si procedia posar regne o país, o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana que me la vaig inventar jo”, per a acabar rematant amb un aclaridor: “Podrem ser país o regne, però geopolíticament no som una comunitat.” Aleshores, com es pot continuar defensant un nom que no té sentit? Té sentit dir “Comunitat Valenciana”  a la nostra políticament i administrativament comunitat autònoma de l’estat espanyol ?

Sobre el tema se n’ha parlat moltíssim, i des de ja fa molts anys. El mateix Joan Fuster, en un dels seus articles ja aclaria que la procedència del nom País Valencià prové dels principis dels anys 30 i va ser usat amb total normalitat. De fet, el mateix Miquel Adlert, gens sospitós com el mateix Attard de pertànyer a corrents, per aclarir-ho ràpidament, catalanistes, escriu un article l’any 1954 titulat: “La literatura catalana al País Valencià”. A més, Fuster, en l’article de què parlàvem, assenyala l’any 1962 com el de l’aparició d’hostilitat envers el nom de País Valencià. Una hostilitat que ha dut a desestabilitzar l’acceptació d’aquest nom d’una manera normal, com el nom d’un territori que compta com la seua gent, en paraules del mateix escriptor de Sueca “pensen que el nostre poble té uns drets col·lectius a exigir”. A més, el diari Las Províncias en la seua portada de data 8 i 10 d’octubre de 1978 titulava: "Hoy, día del País Valenciano”  i “El día del País Valenciano”.

Ben comptat i debatut, l’opció de País Valencià alberga tot allò que ens identifica com a poble. Una de les tasques més importants que cal dur a terme immediatament és la de llevar d’aquesta denominació les etiquetes, tan ben acollides pels valencians, i això només passa per obrir un profund debat sobre la necessitat que el nostre poble tinga un nom d’acord a factors polítics, geogràfics i socials en ple segle XXI. És evident que som un país format per una ciutadania que n’esdevé el motor necessari per a aconseguir els nostres reptes, com també ho és que ara per ara no hi ha cap rei (ja n’hem  tingut prou) a suportar. Tampoc ens apanya aquell Valentínia que proposà Faustí Barberà a principis de segle XX, ja amb el nostre territori esquarterat en províncies.

Definitivament el nostre poble ha decidit fer un canvi de rumb i fer el camí cap a la normalitat i cap a una societat civilitzada i moderna. Aquest canvi, de què tant s’ha parlat, té un compte pendent des de fa molts anys, i és recuperar tot allò que el conflicte interessat de la dreta espanyolista i antivalenciana (Batalla de València) ha fet perdre. Entre altres coses, el nom de la nostra terra, que no pot ser altre que País Valencià. Ens avala la història, la llei i, fins i tot, i a pesar de les mancances, el mateix Estatut d’Autonomia en el seu preàmbul.

En democràcia podem demanar que la proposta de concepció moderna i denominació de País Valencià arribe a les Corts valencianes i que cada força política decidisca la seua posició. Obrirem el debat. Acceptarem el resultat. No cal dir-nos no abans d’intentar-ho. És l’hora de la valentia política, però la de deveres.

Font: País Valencià davant la ‘imbecil·litat’ de Comunitat Valenciana - La Veu del País Valencià

Breu explicació del terme País Valencià

Amb el títol ‘País Valencià, t’estime’ aquest audiovisual de poc menys de 4 minuts de duració fa un xicotet repàs històric del terme País Valencià que ja des del segle XVI, els valencians hem utilitzat per referir-nos a la nostra terra

RedactaVeu / València

“Sembla com si als valencians ens agradara especialment parlar del que som, deixem de ser, del que sentim. Això fa que romanga al nostre interior una sensació de neguit. Com si ser valencià fóra una cosa que estiguera per definir-se o per concretar-se. Com si hi haguera molt per fer...

Els intel·lectuals valencians de principis del segle XX es van adonar que totes aquestes coses que ens identifiquen i ens fan sentir orgull necessitaven d’un nom per al nostre poble que estiguera a la seua alçada”.

Així comença el relat explicatiu de la història del terme País València realitzat pel Bloc Jove de poc menys de 4 minuts de duració amb el títol ‘País Valencia, t’estime’ on es recorda que fins i tot tres dels projectes d’estatut d’autonomia que es van redactar durant la República pretenien convertir aquest nom en oficial, “si bé la guerra civil i els posteriors 40 anys de dictadura truncaren totes les aspiracions del poble valencià de recuperar l’autogovern perdut 250 anys enrere”.

Amb l’arribada de la democràcia, el Consell preautonòmic tenia el nom oficial de Consell del País Valencià, i així es va reflectir al 1981 a l’Estatut d’autonomia que acordaren totes les forces politiques valencianes, tan d’esquerres com de dretes, conegut com l’Estatut de Benicàssim, on es fixava el nom oficial de País Valencià com  nom oficial per al nostre territori. No obstant això, aquest terme seria rebutjat posteriorment i substituït pel de ‘Comunitat Valenciana’, “el qual es va inventar en el conegut com l’Estatut de Madrid, i que els valencians mai tingueren ni hem tingut ocasió de ratificar o rectificar”.

Font: Breu explicació del terme País Valencià - La Veu del País Valencià

3.500 alumnes franjolins reben les agendes escolars en català

La Plataforma per la Llengua valora positivament que les agendes hagin arribat a tots aquests alumnes gràcies a la col·laboració de les entitats del territori, i lamenta la manca de diàleg i escolta del govern d'Aragó.

L'alumnat de les escoles de la Franja ha rebut molt positivament les Agendes de la Terra, un material educatiu i pedagògic editat en català. Les 3.500 agendes repartides, d'un total de 4.000 d'editades -2.000 per als centres de primària i 2.000 més per als de secundària- representen un pas cap a la normalització del català, la llengua pròpia del territori.

El material ha estat editat conjuntament per la Plataforma per la Llengua, el Casal Jaume I de Fraga, el Moviment Franjolí per la Llengua, l'Associació Clarió de pares del Matarranya per l'escola en català i la Diputació de Lleida. Les entitats promotores lamentem l'actitud oposada del Govern d'Aragó envers aquest projecte.

Tot i les repetides propostes de diàleg encetades des de la Plataforma per la Llengua, el Departament d'Educació de l'Aragó mai ha respost per mirar d'arribar a una entesa. Aquesta postura va arribar fins al punt de vetar aquest material, decisió que van rectificar per la bona acollida de les agendes en els centres educatius i per la valoració positiva que es va fer de les agendes com a material pedagògic, a banda del fet que molts centres del territori no tenien accés a cap agenda escolar gratuïta.

Com a organitzadors de la campanya volem agrair públicament la complicitat del col·lectiu docent i de la resta de la comunitat educativa, així com el treball i la dedicació de les persones individuals de les entitats de la Franja, perquè les agendes poguessin arribar a mans dels estudiants, que era el nostre objectiu, i que se'n garantís el repartiment amb plena normalitat, des del seu compromís amb la llengua i l'educació.

El català és la llengua pròpia de les comarques de la Franja, i ha de ser un patrimoni a conservar per part dels pares, les mares, les escoles i l'Administració. Que els nens i nenes facin servir una eina pedagògica en català, en el seu dia a dia, és una manera necessària i bona de dignificar el català a l'àmbit educatiu de la Franja de Ponent.

Font: 3.500 alumnes franjolins reben les agendes escolars en català | Notícies | Plataforma per la Llengua

TONI DE LA MATA A LA COLÒNIA GÜELL

Toni De La Mata, nascut a Barcelona el 1957, actualment resideix a Mallorca, és un artista polifacètic, escultor activista, gestor cultural d’implicació social i compromès, t’apropa d’una forma planera i senzilla a una filosofia nova: “La recerca de la bellesa a través de les coses més insignificants que ens ofereix de manera natural, el nostre entorn”. Crea a partir de res i quasi res és la seva font d’inspiració. Juga amb les formes i els volums que li proporcionen la freda nuesa del ferro vell i abandonat en la seva lletjor, per a poder gaudir després del màgic instant de la transformació en tot allò que provocarà admiració i sorpresa gràcies a la mateixa creativitat inesgotable. 

Res li passa desapercebut i tot forma part de la seva obra. D’un munt de ferralla reciclada, reprodueix formes i figures quotidianes de força i moviments increïbles que contrasten amb l’estàtica duresa d’aquest element. Així doncs d’un caramull de ferros sorgeix una flor tendra i ingènua o la sensual i sinuosa forma d’uns pits d’exquisida delicadesa o l’atractiu d’un instrument que sembla escoltar-se a mesura que s’observa...

Per tant, des del reciclatge d’aquest material com a únic recurs utilitzat fins al moment culminant de l’escultura, Toni De La Mata ofereix una lliçó magistral d’alquímia i ens convida a seguir la seva trajectòria.

El doctor fotògraf de Sixena

El desconegut Francesc Xavier Parés va viatjar el 1912 al monestir i va recollir els seus últims sospirs de grandesa

MARIA PALAU - BARCELONA

Jordi Baron custodia l'arxiu de l'enigmàtic Parés, “un dels grans autors de principi del segle XX”

En sabem el nom i ben poca cosa més. Però el cert és que Francesc Xavier Parés i Bartra (Torelló, 1875-Barcelona, 1955) va ser un gran fotògraf. Ja és curiós que la feixuga actualitat del cas Sixena ha donat una mica de visibilitat a la seva enigmàtica trajectòria. Fa uns dies, el fotògraf i antiquari especialitzat en fotografia històrica Jordi Baron va sorprendre, a les xarxes socials, quan va penjar el reportatge inèdit que Parés va fer al monestir el 1912. N'hi ha per impressionar-se, perquè les imatges són precioses i donen dades reveladores dels últims sospirs de grandesa del convent abans de caure en desgràcia el 1936.

Buscar informació de Parés és complex: ha deixat pocs rastres. De moment, qui més s'ha preocupat de saber qui va ser és Baron, que fa uns deu anys va comprar el seu vast arxiu, format per més de 3.000 imatges, la gran majoria estereoscòpiques. “Vaig quedar meravellat: és del millor que he vist de fotografia de principi de segle”, diu Baron, que va començar a investigar però es va trobar amb un desert de pistes.

Sí que va esbrinar que era metge municipal i que havia presidit la secció fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya. Com altres aficionats a la fotografia d'aquesta entitat, va fer un munt de viatges per documentar els pobles del país. També va sortir a fora, a Espanya, Itàlia, el centre d'Europa i Egipte. Fins aquí, res que sortís de la norma. “El que ja no és tan habitual és la manera com treballava. Era molt escrupolós tant en l'aspecte tècnic, quan positivava, com en la selecció dels llocs més interessants, que li agradava que tinguessin un component social, insòlit en altres autors d'aquesta època”, precisa.

Doncs vet aquí que Sixena ha concedit la primera oportunitat a Parés per ser, si no reconegut de cop i volta, com a mínim conegut. Les fotografies que va fer al monestir (un total de nou) no tenen res, o quasi res, a envejar de les del fotògraf de referència del moment, Adolf Mas, que va trepitjar el cenobi dels Monegres un any abans, el 1911. En aquell viatge, que Parés va emprendre a principi del mes d'abril acompanyat d'una colla de socis del centre, va penetrar en altres llogarets de la comunitat veïna, com ara Montsó o Tamarit, on va documentar la recent construcció de l'imponent canal d'Aragó i Catalunya.

El seu testimoni gràfic de Sixena té el valor que reflecteix una estampa que estava a punt de desaparèixer. El monument, fundat al segle XII, va ser saquejat i incendiat pels anarquistes incontrolats als inicis de la Guerra Civil espanyola. Les imatges fan evident la decadència en què s'arrossegaven la majoria d'estances del cenobi des de feia segles, però algunes de les seves joies artístiques hi continuaven lluint amb majestuositat.

Les pintures murals (segle XIII) de la Sala Capitular, obra mestra sense parangó a la península, o el retaule d'alabastre dedicat a santa Anna (XVI), de Gabriel Joly, són algunes de les obres que van cridar l'atenció de la càmera del doctor fotògraf. Eren, certament, els seus darrers dies daurats: el foc del 1936 va massacrar-les, tot i que per sort no les va destruir del tot.

Tot allò que se'n va poder salvar es conserva des de fa anys i panys al Museu Nacional d'Art de Catalunya (els frescos, sense els seus colors originals, devorats per les flames) i al Museu de Lleida (els únics quatre fragments supervivents del retaule d'alabastre, transformats en guixos per l'acció de l'elevada temperatura assolida durant l'incendi). Un material artístic que, com se sap, Aragó ha portat als tribunals al·legant que li va ser sostret de manera il·legal.

Una altra peça que gràcies al reportatge de Parés podem apreciar tal com era en tota la seva dimensió és el retaule de la Pietat (segle XVI), del mestre de Sixena. El custodia el Museu de Lleida, però no pas sencer: li manca la taula gran del mig. I ara, per culpa del mateix litigi judicial, corre el perill de disgregar-se una mica més, ja que dos compartiments també els reclama Aragó.

Un estrany oblit

Com és possible que un llegat fotogràfic d'aquesta magnitud hagi quedat enterrat en l'oblit? “La majoria de socis acostumaven a dipositar els seus fons al Centre Excursionista, però Parés no ho va fer, i no sabem per què. Va morir sense descendència i jo vaig comprar el seu arxiu a una persona que no tenia res a veure amb la família”, revela Baron, que ha col·locat alguns positius duplicats en arxius municipals i en col·leccionistes (la sèrie de Sixena li va adquirir un particular aragonès) però la unitat del catàleg de negatius “és intocable. No es pot dispersar de cap manera”.

El món de la fotografia és un terreny trufat de tresors ocults. Hi ha tant talent pendent de descobrir que el nom de Parés pot passar per un més de la llista. I sí, però no. “És un dels grans. M'agradaria fer un llibre i una exposició”, avança Baron, un “boig de la fotografia” reclòs en el seu espai de treball, un magatzem del carrer Cervantes que és com una cambra de les meravelles del patrimoni fotogràfic català de tots els temps

Si Sixena ha servit per començar a reivindicar el treball de Parés, alguna cosa bona inesperada es traurà d'aquest conflicte tan desagradable.

Font: El doctor fotògraf de Sixena | Maria Palau | barcelona | Cultura | El Punt Avui | Notícia

La portalada romànica. Foto: FRANCESC XAVIER PARÉS (FOTOGRAFIA CEDIDA PER JORDI BARON)

El retaula de Santa Anna, quatre fragments del qual s'exposen al Museu de Lleida. Foto: FRANCESC XAVIER PARÉS (FOTOGRAFIA CEDIDA PER JORDI BARON)

El retaule de la Pietat, sense mutilacions. Foto: FRANCESC XAVIER PARÉS (FOTOGRAFIA CEDIDA PER JORDI BARON)

La sala capitular, amb bells frescos que es conserven al MNAC. Foto: FRANCESC XAVIER PARÉS (FOTOGRAFIA CEDIDA PER JORDI BARON)

La Franja està patint un lingüicidi legal davant l'immobilisme general

ENTREVISTA A JOAQUIM GIBERT

Joaquim Gibert és psicòleg i professor. Nascut a Arenys de Mar, fa anys que resideix a Fraga i n'és membre actiu del Casal Jaume I de la capital del Baix Cinca, a on destaca com a activista cultural en defensa de la llengua catalana. És autor de llibres com: "Qui estima la llengua la fa servir", "Removent consciències" i coautor de diverses obres sobre el fet lingüístic als Països Catalans. Quim és una persona de conversa amena, pausada i contundent. Amb una gran capacitat de generar empatia, és un dels grans artífexs de que aquest curs escolar milers d'estudiants de la Franja disposin d'agendes en català, un projecte encetat per la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Moviment Franjolí, el Casal Jaume I de Fraga i l'associació Clarió, amb el suport de la Diputació de Lleida. Des de tots els col·lectius implicats en el projecte volem agrair la gran tasca realitzada pel Quim.

Òscar Adamuz (Moviment Franjolí)

1-Com va néixer aquest projecte i a què respon la necessitat que l'alumnat de la Franja disposi d'agendes en català?

Neix d'una proposta intel·ligent de la Plataforma per la Llengua de fer costat a les comarques catalanoparlants més vulnerables en termes d'identitat lingüística. Respon a la necessitat que els alumnes de la Franja de Ponent interioritzin la llengua territorial, la catalana, com un recurs lingüístic útil, potent, propi, creatiu. I coneguin altres comarques de l'àmbit lingüístic tant de la Franja com de la resta dels Països Catalans. 

2-Respecte als continguts de les agendes, quins són els valors que interessaven de transmetre a les aules franjolines?

L'amor per la llengua autòctona, l'univers lingüístic del català, l'ecologia, les energies alternatives, la diversitat...

3-Com va funcionar el primer contacte amb els centres educatius i la posterior distribució de les agendes? Va haver-hi una bona resposta en general a la iniciativa?

Amb bons ulls va vist el primer contacte. Així com amb un punt de sorpresa i curiositat sana. Durant la distribució vaig notar agraïment i vam aprofitar l'avinentesa per aclarir detalls. En general, la resposta va ser bona.

4-Després del vet del govern aragonès a l'agost (per considerar que invadia competències d'Aragó) per posteriorment desdir-se a mitges, quins creus que foren els efectes negatius d'aquest posicionament de la DGA per a l'entrega efectiva de les agendes?

Els efectes negatius s'han girat en contra del govern aragonès: han fet el prèssec! Les agendes feia setmanes que estaven repartides en els centres escolars quan la DGA aixeca la llebre.

5-Com valores la feina en xarxa que s'ha fet amb gent d'altres col·lectius col·laboradors del projecte? Hi ha voluntat de seguir col·laborant?

Tant la tasca en xarxa com altres suports són fonamentals. La Franja de Ponent continuarà sent la Franja de Ponent si s'estableix lligams sòlids amb la resta dels territoris catalanoparlants culturalment actius.

6-Breument, com analitzes la situació de la llengua pròpia a l'ensenyament de la Franja i quines iniciatives creus que poden ajudar a augmentar-ne la presència?

El català a l'ensenyament a la Franja rep un tracte colonial. La llengua vehicular a l'escola és el castellà. I, per tant, la nostra llengua avança amb rapidesa cap a la substitució lingüística. Es tracta, en viu i en directe, d'un lingüicidi legal, que es produeix a l'Europa democràtica del XXI davant l'immobilisme gairebé general. 

És imprescindible fer oficial, a tots els efectes, el català a la Franja. I prestigiar la llengua: transmetre la joia de ser catalanoparlants. Així com cercar urgentment complicitats, de primer ordre, entre la Franja i la resta de l'àmbit lingüístic. Les poquíssimes existents són insuficients.

7-Si poguessis tirar enrere el temps, vist el resultat final, quines coses canviaries del projecte per tal d'aconseguir una major presència d'agendes a l'escola?

És preferible fer la distribució de les agendes per mitjà de les AMPES, en tant que associació privada.

8-Per acabar, alguna anècdota quant a la distribució de les agendes als centres o amb la rebuda de la proposta...

Una senyora de Mequinensa em va preguntar com s'explicava que puguéssin ser de franc les agendes. I una docent, em va dir que a l'Aragó el dia dels Enamorats no era, de cap de les maneres, per sant Jordi. 

Moltes gràcies, Quim

Fonts:

• Moviment Franjolí per la Llengua: "La Franja està patint un lingüicidi legal davant l'immobilisme general" [entrevista a Quim Gibert]
• "Aprendre català només depèn de si en tens ganes o no" | Cent per Cent

SUPORT AL CATALÀ A L'ESCOLA DE MILLARS. SIGNEM!

L'escola primària de la ciutat de Millars (Rosselló), a la Catalunya Nord, acordà l'ensenyament del català amb l'associació de pares de l'Aplec. Sense el consentiment dels pares, des de setembre passat, aquesta immersió en català s'ha suprimit.

La nostra identitat passa per la defensa de la nostra llengua; el col·lectiu #Agissons ha iniciat una campanya a través de Change.org per demanar a l'alcalde de Millars que pressioni la direcció de l'escola per re introduir el català a l'escola.

#Agissons! #Actuem!

PER SIGNAR LA PETICIÓ CLICA AQUÍ

Font: Petición · MAIRE DE MILLAS/Directeur de l'école : SOUTENONS LE CATALAN A L ÉCOLE DE MILLAS · Change.org

AVUI, DIADA NACIONAL DEL PAÍS VALENCIÀ

Una Muixeranga amb lletra de Vicent Torrent i arranjament de Ximo Caffarena

El 9 d'octubre és la Diada Nacional del País Valencià i commemora l'entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l'any 1238.

Després de 5 mesos de setge, el 28 de setembre de 1238, vespra de Sant Miquel, l'emir de València, Zayyan ibn Mardanix, va signar la rendició de la ciutat de Balansiya a Jaume I amb la condició de disposar de 5 dies perquè tothom pogués sortir lliurement amb tots els béns que poguessen portar. Diu la tradició que Zayyan va ser l'últim en eixir de la ciutat el 8 d'octubre i que l'endemà, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fer l'entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de Valènciaconsagrà la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d'acció de gràcies. Malgrat que la conquesta no havia acabat, pocs mesos després Jaume I va donar els Furs de València a la ciutat, que proclamaven la fundació del nou Regne de València.

Ramon Muntaner ja va llançar en el mateix segle XIII la idea d'una celebració en la seua Crònica,^[3] en què demanà que se celebrés el dia de Sant Miquel, prenent com a model la Festa de l'Estendard que ja se celebrava a Mallorca, i que coneixia personalment.

Diferents cartells convocant a la DIada.

9-O DIADA DEL PAÍS VALENCIÀ 2016: NO SER RES SI NO S'ÉS POBLE

Tots els pobles i ciutats del País Valencià al cartell de la PDaD. No ser res si no s'és poble." Som Poble, Som País

El 9 d'octubre és la Diada Nacional del País Valencià i commemora l'entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l'any 1238. En tot el territori valencià, és una celebració institucional de caràcter autonòmic que té el seu origen directe l'any 1977, quan el Plenari de Parlamentaris proclama aquesta data com a Dia del País Valencià.^[1]

Les celebracions de caràcter local que es realitzen a València des de fa segles per a recordar-ho, van fer que aquesta data fos elegida com la més representativa de la conquesta feudal del Regne de València, i per tant com la data simbòlica de naixement del Poble Valencià. Per al valencianisme progressista simbolitza l’acta de naixement del poble valencià amb substància nacional catalana, però aquesta celebració no té el mateix significat per a tots els valencians.

Orígens: primer centenari de la conquesta (1338)

El 9 d'octubre de 1338, primer centenari de la conquesta de València, el Consell de la ciutat va disposar fer una processó de commemoració per a demanar a Sant Dionís la remissió de la fam que en aquells anys assolava el regne per les males collites. Van participar tots els estaments de la ciutat, les corporacions d'ofici i el poble, però no el rei Pere el Cerimoniós, que es trobava encara a la ciutat després de jurar els Furs de València, i va refusar participar-hi al·legant motius de salut; l'estendard reial es va portar en substitució de la persona del rei.

Sembla que a partir d'aquell any es va anar celebrant anualment la processó amb major o menor continuïtat. Destaca el seu caràcter religiós i municipalista, propi de les celebracions civils medievals, que va derivar amb el temps cap a un caràcter més patriòtic i d'adhesió monàrquica.

Furs i llibertats del Regne de València

La Senyera es baixa pel balcó de l'Ajuntament de València perquè no pot passar per sota d'una porta i mai s'inclina davant ningú. Processó Cívica de 2010.

Amb l'excusa del segon centenari Alfons el Magnànim, que en aquell moment tenia establida la seua Cort a València, es va implicar en els preparatius per a adequar la celebració als seus interessos. En efecte a partir del segle XV els oficials reials cobren major importància en la desfilada anual arran de l'interès de la monarquia per identificar la nova dinastia dels Trastàmares amb el regne, i es reforça de nou el caràcter religiós per a pregar contra la pesta. Per aquells anys també va començar a córrer la llegenda que Sant Jordi havia participat en la batalla del Puig, motiu pel qual aquest sant va ser proclamat patró del Regne de València i es va començar a celebrar per Sant Jordi una desfilada molt semblant a aquesta de Sant Dionís.

Aprofitant el tercer centenari, en 1538, la jerarquia local va voler donar major sumptuositat i caràcter municipalista a la celebració anual en un context de repressió posterior a les Germanies, hegemonia valenciana encara a la Corona d'Aragó, i la incipient castellanització política. A més de nombroses festes i balls per tota la ciutat, la processó religiosa del matí va ser perllongada, i la gran desfilada va ser reservada a la vesprada, amb un rigorós ordre jeràrquic. Obrien la desfilada els oficis i mestres amb les seues ensenyes, seguits del Centenar de Sant Jordi (la milícia local) amb tambors de guerra. A continuació els frares dels 4 ordes mendicants, amb el clergat local, seguits del Bisbe de Sogorb i l'Inquisidor General, el Bisbe de València i el Lloctinent General del Regne, ambdós sota pal·li. El Governador General, el Mestre Racional i la resta d'oficials reials anaven seguits del Justícia Criminal, màxima autoritat local i portador de la Senyera, envoltat dels Jurats de València que portaven els faldons, i de la resta de càrrecs i advocats municipals. Darrere tancaven la desfilada els nobles, cavallers i ciutadans de la ciutat, el Síndic i el Sotssíndic, i finalment la resta del poble.

Per al quart centenari, 1638, el context era molt diferent, amb la Contrareforma, i es va voler celebrar la conquesta com una gesta catòlica i monàrquica, però amb unes celebracions igualment fastuoses.

Després de la Nova Planta: l'absolutisme borbònic

Sembla que a partir del Decret de Nova Planta de 1707 les celebracions anuals es van suspendre en un context en què no tenien massa sentit, i no va ser fins al 1738, per al cinquè centenari, que es va tornar a celebrar amb molts canvis, sobretot incidint en el caràcter religiós de la conquesta, i no en el seu tradicional vessant patriòtic. Així i tot, va haver-hi problemes amb les autoritats de Madrid i els més aferrissats borbònics per la desfilada de la Senyera, antic símbol foral. Els antics càrrecs de l'administració municipal foral van ser substituïts a la processó pels de la nova administració borbònica; així el Corregidor va portar la Senyera en substitució del Justícia, acompanyat dels Regidors i altres càrrecs municipals, i es va improvisar la reconstrucció de l'abolida milícia del Centenar de Sant Jordi per a retre els honors corresponents a la Senyera.

La Renaixença valenciana

Article principal: Renaixença valenciana

Imatges de la Processó Cívica de 1933, amb pancartes a favor de l'Estat Valencià.

Amb l'arribada de l'Estat Liberal a partir d'Isabel II i en el context de la Primera Guerra Carlina, la Corporació de l'Ajuntament Constitucional va voler celebrar el sisè centenari. El liberalisme i el federalisme imperant a l'època varen reivindicar els Furs i les llibertats valencianes basades en el pactisme entre les institucions de la terra i el monarca, situació que contrastava amb l'anterior règim absolutista borbònic. Novament es van produir canvis per a adequar una tradició foralista al nou Estat Liberal, entre ells la baixada de la Senyera per les escales de l'Ajuntament, en compte de pel balcó, fet sense precedents en tota la història, o la substitució definitiva del Centenar de Sant Jordi per la Milícia Nacional.

La vespra del 9 d'Octubre davant d'una enfervorida multitud es va ensenyar a la Torre del Temple el Penó de la Conquesta, la Senyera i l'espasa de Jaume I. El 9 d'octubre al matí es van fer els actes religiosos acostumats, ara amb la Senyera portada pel Batle, i a la desfilada de la vesprada es van afegir elements d'altres festes com la Moma del Corpus, les Roques, gegants i cabuts i altres elements festius que va convertir la Processó Cívica oficial en una simple cavalcada festiva.

La festa va anar així perdent identitat fins que en 1891 va recuperar un cert caràcter polític quan Lo Rat Penat en plena Renaixença va començar a fer homenatges a l'estàtua de Jaume I que s'acabava d'erigir. 1915 va ser el primer any amb un marcat aire valencianista amb el primer Aplec del Puig i la manifestació convocada per Joventut Valencianista. Amb la Dictadura de Primo de Rivera la celebració del 9 d'Octubre va passar molt desapercebuda i es van prohibir aquesta mena d'incipients manifestacions valencianistes. Amb l'arribada de la II República la celebració es va reprendre incidint novament en el caràcter "democràtic" de Jaume I, i la celebració de 1932 es convertiria en un acte de demanda de l'Estatut d'Autonomia. En 1934 es van suspendre les celebracions per la revolta d'Astúries, però l'any següent Nicolau Primitiu va proposar per primera vegada el 9 d'octubre com a Dia Nacional de la Pàtria Valenciana, que es va celebrar amb una gran manifestació.

La celebració des de la Guerra civil a la Transició democràtica

La celebració del setè centenari el 1938, en plena guerra civil, va ser un acte de reafirmació republicana i d'esquerres. Per això, l'any següent, el 1939, el nou Ajuntament franquista va voler celebrar novament el centenari amb un cicle de conferències i discursos comparant l'alliberament de Jaume I amb l'alliberament de Franco, i algunes misses per les víctimes del marxisme. En els tradicionals actes del 9 d'Octubre es va substituir la tradicional Senyera Coronada, identificada en aquell moment amb la República, pel Penó de la Conquesta com a símbol monàrquic del Casal reial d'Aragó. Quan el 1943 l'Ajuntament va reprendre la celebració anual del 9 d'Octubre, la Senyera Coronada ja havia sigut reinterpretada pel Franquisme com a símbol regional.

El 15 de setembre de 1976 la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va proclamar aquesta data Dia Nacional del País Valencià,[4][5] i a partir de llavors se celebra a tot el país. L'any següent, el 1977, el Plenari de Parlamentaris adoptà el mateix acord, i per la vesprada, després de la firma del "Compromís Autonòmic del País Valencià"[6] entre els partits valencians amb representació parlamentària (UCD, PSOE, PSV, i PCPV, entre d'altres) es va celebrar a València la manifestació més gran de la història fins aquell moment. Unes 600.000 persones vingudes de totes les comarques d'arreu del país, sota el lema "Ara, volem l'Estatut", van participar en el primer i últim acte conjunt de totes les forces polítiques valencianes en demanda d'autonomia, car en els mesos següents esclataria l'anomenada Batalla de València. A Alacant, durant l'enganxada de cartells per a la Dia d'aquell any, va ser mortalment ferit el jove alacantí Miquel Grau com a resultat de la ferida d'una rajola que li va ser llançada des del terrat d'un edifici.

A partir de l'any següent la tradicional Processó Cívica de la ciutat de València es va reafirmar com un acte de reivindicació blavera o més aviat de nacionalisme espanyol, amb actes violents fins al punt d'arribar a agredir al primer alcalde democràtic de València, el socialista Ricard Pérez Casado, o la crema de la bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià, penjada al balcó de l'Ajuntament de València, a la Processó Cívica de 1979.

L'intent de commemorar en 1988 l'anomenat 750 aniversari de la conquesta de manera més espectacular va acabar en una simple celebració a causa de l'enquistat conflicte identitari al País Valencià. No va haver-hi cap acte conjunt, cada associació política o cultural va celebrar l'efemèride d'acord amb els seus postulats ideològics, i la Processó Cívica tradicional va ser la més conflictiva en anys.

La celebració actualment

Des de principis dels anys 1990 la programació consta de nombrosos actes que comencen la vespra, el 8 d'octubre: un concert commemoratiu al Palau de la Música, a càrrec de l'Orquestra municipal, i un festival pirotècnic en el llit del riu Túria de la ciutat de València. El 9 d'octubre és celebrat institucionalment pel Consell i el President de la Generalitat amb una recepció institucional i amb el lliurament de les altes distincions i medalles de la Generalitat.

A la ciutat de València continua celebrant-se la tradicional Processó Cívica, de caràcter municipal, però en la qual també participen els membres del Consell. En 1991, es va reintroduir el tedèum a la Catedral de València, com a primera etapa de la Processó Cívica. Des de 1995, amb l'arribada del PP al govern de la Generalitat, es va introduir una parada al Palau de la Generalitat per fer palesa la relació entre la Senyera Coronada i el conjunt de la comunitat autònoma; el 2006 es va suspendre i va recuperar l'itinerari tradicional. L'acte final de la Processó Cívica és una ofrena de flors a l'estàtua del rei Jaume I, com es fa des de finals del segle XIX, situada a la plaça d'Alfons el Magnànim (coneguda popularment com el Parterre), on s'interpreta l'Himne de València.

Arreu del País Valencià, encara que amb menor tradició, se celebren festes organitzades pels diferents ajuntaments o per la mateixa Generalitat que van arrelant a poc a poc. En els últims anys s'ha posat de moda en algunes localitats com ara El Campello o Borriana celebrar una breu desfilada cívica, a imitació de la de la Ciutat de València.

També és tradicional –almenys des de la Transició Espanyola– la celebració d'una manifestació reivindicativa duta a terme per organitzacions culturals, sindicals i polítiques de l'àmbit del nacionalisme, que també acaba amb un acte sota l'estàtua de Jaume I. Aquesta manifestació es fa a la vesprada per no coincidir durant el matí amb les organitzacions de l'extrema dreta i el blaverisme que, també des de la transició, es manifesten de matí, just quan acaba la Processó Cívica. No obstant això, durant els últims anys aquesta situació ha experimentat una evolució, i des del 2007 i per iniciativa del BLOC JOVE[7] junt amb altres col·lectius valencianistes, hi ha presència valencianista en la marxa del matí, que va guanyant en notorietat i assistència any rere any.[8]

Seguint la tradició pirotècnica d'aquesta celebració, la nit anterior a la festa hi ha un castell de focs d'artifici, i una mascletà a migdia en acabar la Processó Cívica.

Font: (1) Plataforma pel Dret a Decidir - Cronologia