El govern denuncia el menyspreu de l'Estat a la carta de llengües regionals

Font: El Punt / Avui

L'executiu espanyol va ignorar les crítiques de Catalunya en l'informe que va presentar al Consell d'Europa

Madrid està obligat per llei a protegir el català

01/04/15 02:00 - BARCELONA - RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE

Manifestació per l'escola en català el 14 de juny passat, a Barcelona Foto: JOSEP LOSADA.

1

La direcció general de Política Lingüística ha decidit passar a l'acció i lliurar al comitè d'experts del Consell d'Europa l'informe l'informe Greuges contra la llengua catalana 2010-2013, en què denuncia l'incompliment pel govern espanyol de la carta europea de les llengües regionals o minoritàries (Celrom), de la qual Espanya és signatària. El govern ha pres aquesta mesura inèdita després que l'executiu espanyol ometés les crítiques a les polítiques lingüístiques de l'Estat adverses a la llengua catalana que la Generalitat havia lliurat a l'Oficina de Llengües del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques de l'Estat per a l'elaboració del quart informe espanyol de seguiment de l'aplicació de la Celrom.

El document, disponible a internet, denuncia la voluntat de recentralització de competències i de refermament del castellà a Catalunya per part de l'Estat, la nul·la receptivitat a les recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d'Europa, i les dificultats en l'ús del català a les institucions europees. El text també denuncia qüestions com per exemple els efectes negatius de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l'Estatut, la llei Wert i l'ofensiva contra el català en tots els territoris: Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó.

L'informe posa l'accent en el fet que Madrid ignori la Celrom fins al punt d'actuar com si aquesta norma no fos vigent a l'Estat. Així, per exemple, el document remarca que gairebé no hi ha cap sentència judicial que esmenti la carta i la inacció de l'Estat a l'hora de garantir que un percentatge del personal de l'administració de Justícia a les comunitats autònomes amb llengua pròpia la conegui.

El Consell d'Europa va aprovar la Celrom el 1992 i l'Estat espanyol la va ratificar el 2001, un fet que el compromet a aplicar els graus més alts de protecció de les llengües oficials pròpies diferents del castellà.

LA XIFRA

12,72

per cent

de les sentències judicials de Catalunya estan redactades en català, segons l'informe del govern.

LA DATA

25.06.92

s'aprova

la carta europea de les llengües regionals o minoritàries. L'Estat espanyol la va ratificar el 2001.

LES CLAUS

Tractat vinculant convertit en paper mullat

R. G. A

Acte per l'etiquetatge en català de la Plataforma per la Llengua Foto: A. PUIG.

1

L'Estat espanyol és un dels 25 membres dels 47 que té el Consell d'Europa que han complert tots els tràmits de la carta europea de les llengües regionals o minoritàries (Celrom): signar-la i ratificar-la. D'entrada, els passos fets per Madrid són un exemple de compromís en la defensa de les llengües diferents del castellà. La llàstima, però, és que la bona voluntat rubricada el 1992 i ratificada el 2001 ha quedat en no res. Els crítics amb la carta lamenten que, tot i el caràcter oficialment vinculant del tractat, a la pràctica molts estats n'ignoren els aspectes que fan referència als drets lingüístics dels parlants i la tenen com una declaració d'intencions folklòrica.

Bel·ligerància

El govern espanyol ha estat els últims anys especialment bel·ligerant contra la llengua catalana en tots els territoris on es parla. El govern català, conscient de l'escàs marge que té per forçar l'Estat a complir amb la carta, s'aferra al dret de dur directament la denúncia al Consell d'Europa.

Propostes d'Acció Cultural per la igualtat lingüística

Publicat en El Punt Avui dilluns 30 de març del 2015

DES DE LA BALCONADA

Bernat Joan i Marí

El secretari d'Acció Cultural i el responsable de Política
Lingüística de l'entitat mostren el document consensuat.Foto: PRATS I CAMPS.

Acció Cultural del País Valencià ha consensuat un document amb la participació de les diverses universitats del país al voltant de com s'hauria de redireccionar la qüestió de la llengua. Certament, en més de trenta anys d'aplicació de la Llei dÚs i Ensenyament del Valencià, no s'ha aconseguit la igualtat lingüística –és a dir, la igualtat en l'exercici dels drets lingüístics- entre tots els ciutadans del País Valencià. I això que la LUEV tenia entre els seus projectes, almenys dels proclamats emfàticament, el d'aconseguir la igualtat de les llengües i el d'aconseguir la no discriminació dels ciutadans per raó de llengua. Pareix ben clar que ni una cosa ni l'altra no s'han aconseguit. Avui dia, el castellà continua sent la llengua clarament majoritària en el si de la societat, i es continuen produint casos de discriminació lingüística de determinats ciutadans (sempre a causa de l'ús del valencià). Fins i tot m'atreviria a dir que, durant aquests darrers anys, passades ja les reminiscències més pròximes del franquisme, s'ha produït un revifament del supremacisme lingüístic, i hi ha determinats sectors intel·lectuals i polítics que vindiquen la preponderància del castellà sense cap tipus de complex. Davant aquests sectors, ACPV esgrimeix el principi elemental de la igualtat entre llengües oficials, que, bàsicament, s'ha de traduir en el principi democràtic de la igualtat entre parlants. Perquè, subratllem-ho: no estam parlant bàsicament de llengües, sinó de persones. No es tracta dels drets de les llengües, sinó dels drets de les persones que les parlen.

Els aires de canvi polític que es respiren al País Valencià constitueixen una bona oportunitat per modificar també, substancialment, aquest estat de coses. El títol del document consensuat ja resulta del tot significatiu: “Per una nova i efectiva Llei d'igualtat lingüística: principis bàsics i àmbits d'actuació pràctica”. Tenint en compte que els objectius de la LUEV no s'han assolit, per una banda, i que la societat ha canviat extraordinàriament durant aquests darreres tres dècades, fa falta, inexorablement, una nova llei, que responga a les necessitats de la societat valenciana. Es tractaria, en definitiva, d'una llei per aconseguir que, efectivament, no es produeixi discriminació, entre els ciutadans del País Valencià, a causa de l'ús d'una o altra llengua oficial. Dit pla i ras: que cessi la discriminació envers els valencianoparlants, que no s'ha aturat al llarg d'aquestes últimes tres dècades (i ja venia de molt endarrere).

Del document es desprèn que, finalment, s'ha de passar de la despenalitzció (o de l'exaltació merament folklòrica) del valencià a l'àrdua tasca de treballar per la igualtat de drets lingüístics. No basta que les persones que parlen valencià no siguin perseguides per aquesta qüestió: perquè sigui efectiva la igualtat de drets, fa falta que es generin unes altres condicions. Per exemple, resulta del tot imprescindible que tots els servidors públics de les diverses institucions valencianes puguin treballar amb normalitat, a tots els nivells, en les dues llengües oficials. Si una part (els valencianoparlants) poden treballar en les dues, però en canvi n'hi ha una part que només poden treballar en la llengua oficial de l'Estat, qualsevol principi d'igualtat queda triturat. També cal que existeixi disponibilitat lingüística a l'àmbit laboral i al món del comerç. Si no existeix, com a mínim, un coneixement passiu generalitzat del valencià, els ciutadans que parlen la llengua pròpia del país pateixen la imposició dels monolingües. Des del meu punt de vista, un dels elements més contundents d'imposició és la ignorància. I això no ho hem de perdre mai de vista.

En aquest sentit, trobe molt interessant la proposta que el valencià sigui la llengua vehicular de l'ensenyament. Amb l'actual sistema dual no s'ha format una generació que conegui en peu d'igualtat les dues llengües. I s'ha de formar. Per compensar la desigualtat social entre llengües, l'ensenyament hauria de ser molt majoritàriament en la llengua pròpia del país. Si no, es fomenta la desigualtat lingüística.

I, finalment, resulta imprescindible que es generin mitjans de comunicació públics en la llengua del país i que es puguin rebre (i oferir a la resta) tots els mitjans de comunicació de la resta de l'àrea lingüística valenciano-catalana, tot superant el patètic intent de divisió de la nostra comunitat de més d'onze milions de parlants. La pressió dels mitjans en una llengua tan estesa com el castellà ja és prou contundent perquè encara es posin traves a la recepció dels mitjans de comunicació en llengua catalana. Al cap i a la fi, lliurement, haurien de ser els ciutadans els que decidissin el seu propi consum de mitjans de comunicació, o el seu consum cultural.

La proposta d'ACPV, en definitiva, obre les portes a un debat que hauria de donar els seus fruits en la redacció d'una nova llei (la idea de “Llei d'igualtat lingüística” em sembla democràticament impecable, cívicament positiva i jurídicament inapel·lable) que garantís, a la fi, la igualtat entre els ciutadans del País Valencià, sense discriminacions per raó de llengua. I ara no es tracta de proclamar-ho emfàticament, sinó de posar els mitjans perquè aquest bell objectiu es pugui dur a la pràctica.

Enric Gomà: “El bilingüisme rata”

Enric Gomà

font: http://www.nuvol.com/opinio/el-bilinguisme-rata/

Entro en una botiga de joguines de l’Eixample barceloní amb el meu fill i tot seguit se’ns acosta una dependenta sol·lícita amb un somriure franc, jovial i despreocupat (és l’actitud correcta en una botiga de joguines; en una filatèlia, en canvi, es poden permetre un grau inferior d’empatia). Potser perquè el meu fill té trets orientals, la dependenta li pregunta en castellà: “¿Que te gustan los juguetes?”. Jo li aclareixo a la noia: “Només entén el vietnamita i una mica el català. El castellà no el rasca”. Llavors la noia respon resolta, un punt exultant i tot: “Ah, doncs millor”. Dissimuladament, em prenc un vàlium 5.

Garbuixos com el que acabo de relatar són corrents en la societat catalana. Al capítol setze de El bilingüisme mata de Pau Vidal, que he celebrat especialment, s’hi descriuen unes anècdotes semblants, que ens indiquen fins a quin punt els catalans som, lingüísticament, uns pusil·lànimes i alhora uns il·lusos quimèrics. Esperem que el català sigui una llengua preeminent a Catalunya (això és, vigorosa, expressiva, natural i dominant) de la mateixa manera que molts ens curem unes angines: sense fer-hi res.

La tesi principal de Vidal és que el bilingüisme mata, això és, mata el català. Jo diria més aviat que el bilingüisme rata, que és una manera de morir rosegats per un idioma més fort, amb més parlants, més prestigi i més mitjans de comunicació. Per entendre’ns, el bilingüisme ens aboca a la fusió de dues llengües i converteix el català en un idioma híbrid, disgustat, calcat de l’altre, sense trets propis, una mena de spanglishque Vidal denomina amb un nom que ha fet fortuna: el catanyol. Cada vegada que sento que el senyor Foix esquivava la prohibició de retolar en català durant el règim de Franco amb paraules que tant podrien ser castellanes com catalanes, se’m regira el ventrell. Altres ho aplaudeixen, com un exemple d’enginy excepcional, mentre que a mi em sembla una anècdota sinistra i desolada que ens recorda les tenebres d’on venim.

Durant els segles XVII i XVIII alguns poetes catalans s’entretenien a escriure poemes que tant es podien llegir en català com en castellà, també per exhibir un suposat enginy. El resultat és que els poemes són insuportables i llepats. No serveixen ni per falcar una porta. Doncs una cosa semblant és just el que fem ara. Però per motius ben diferents. Ara, cada dia més, els catalans parlen amb un català aparent, que és un pur calc del castellà, en tots els aspectes: lèxic, sintàctic, fraseològic, etc. Aquest català aparent va ratant la riquesa i expressivitat de l’idioma, perquè per a un gruix de parlants el català és només una nosa que toleren amb més o menys esportivitat. De fet, quan parlen català (o l’escriuen) tradueixen mentalment del castellà i els surt aquest català calcat del castellà que, francament, no val un rot de gitano. Per què s’hi haurien d’esforçar, si enlloc els demanen, exigeixen, un català millor i no aquest holograma lingüístic? Van fent amb aquest simulacre de llengua, que bàsicament només contribueix a engruixir els percentatges de les enquestes, sempre triomfals. Però no els ho retrec, en absolut. Fan santament. Si no els hi va res, per què trencar-s’hi el cap? De fet, han tingut una revelació, que els repatanis (els professors de català, els de l’Òmnium més arravatats, els de Sabadell que mengen belgues de Can Genescà) es neguen a admetre: el català i el castellà són dues llengües completament paral·leles. No aprofitar-ho seria demencial. Qualsevol calc del castellà serà rebut com una cosa del tot normal, entesa ràpidament i acceptada sense maldecaps. Al revés, també: qualsevol paraula o expressió catalana que no sigui coincident (l’arrel) amb el castellà, és suspecta. Perquè s’interpreta com ‘una paraula que no diu ningú’. Potser cap a Arbúcies, algun despistat, i para de comptar. Paraules como ara embranzida. Carrerilla en canvi s’entén de seguida. Però, pensant-hi bé, per què no carrereta?

Un idioma se sosté gràcies a tres columnes: que sigui imprescindible per a guanyar-se la vida; que sigui la llengua dels benestants, això és, d’aquells individus que porten una bona vida (esquí nàutic, còctels, subscripcions a L’Avenç, coses així) i que accedir-hi comporti un ascens social (gairebé tothom aspira a viure millor, és una fal·lera molt estesa); que sigui un vehicle potent de cultura i entreteniment (la segona part, tan important com la primera i per aquesta raó Merche Mar es mereix la Creu de Sant Jordi).

Quin és el punt del català, actualment? Imprescindible per guanyar-se la vida, cada dia menys. La llengua dels benestants, a mitges (encara bo d’aquesta meitat, si només fos llengua de pobres miserables i arrossinats no la voldria saber ningú). Cultura i entreteniment? Cultura, encara rai (amb totes les mancances que hi vulguin), mentre que l’entreteniment s’aguanta per un fil d’aranya. També és cert que l’entreteniment és denostat pels intel·lectuals i altres exquisits, que no accepten que en alguns moments de la vida prefereixes fer una sopa de lletres a llegir Tucídides. El mateix Tucídides hi estaria d’acord. O com a mínim Plini el Jove (un tarambana i un poca-solta, segons Plini el Vell).

Vidal conclou que tot plegat es resoldrà amb la coneguda i tan referenciada independència del país. No dic que no. Però és jugar-s’ho tot a una sola carta, una mica hipotètica. Perquè, mentrestant, ens quedarem quiets i solemnes, mirant com passa l’enterro? O continuarem assistint any rere any a actes simbòlics multitudinaris d’aquests que desperten l’admiració arreu del món? No paren d’admirar-nos, potser hauríem d’afluixar una mica perquè a l’estranger han començat a donar senyals d’extenuació admirativa. Jo també n’estic una mica tip, dels actes simbòlics. Si els queda una mica de compassió humana, des d’aquí els imploro que no se’ls acudeixi convocar una agenollada per la independència: milions de catalans de genolls, fent una gran genuflexió per demanar un referèndum legal a les autoritats d’Espanya, de la Unió Europea i del que queda del Comecon.

El que no sapiguem començar a resoldre ara, difícilment la independència ho resoldrà. Potser que comencem a apostar, a curt terme, per solucions més modestes, imaginatives, pràctiques i alhora efectives. Admeto que no seran no tan grandiloqüents com la llibertat nacional d’un poble i el seu dret a decidir. El que vinc a proposar és que no ens limitem a dipositar totes les nostres esperances, i els ous, en un sol cistell. Un cistell que el cistellaire tot just ha començat.

És la cooficialitat, cavallers, és la cooficialitat - Juan Carlos Moreno Cabrera

La idea que el català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni hegemonista.

Si el català ha avançat significativament a Catalunya des del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la cooficialitat.

A Catalunya s’han fet sentir algunes veus que consideren que no és recomanable que en una Catalunya independent el castellà figuri com a llengua oficial juntament amb el català. Aquestes veus han estat identificades per Jose Rodríguez, en un article intitulat «Es la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad», com a procedents d’«independentistes identitaris» radicals que volen destruir l’harmonia lingüística que segons aquest autor hi ha actualment a Catalunya. Per tal de replicar breument alguns aspectes de l’article del senyor Rodríguez, considero necessari repassar breument la nostra història recent.

La transició entre el règim dictatorial de Franco i la democràcia parlamentària no va ser una revolució. És a dir, no es van destruir totalment totes les institucions franquistes, sinó que se’n van aprofitar la major part per oferir un rentat de cara amb algun vernís democràtic. Les institucions fonamentals de l'estat (l'exèrcit, el poder judicial, el poder legislatiu, i la monarquia restaurada pel dictador) no van ser transformades en institucions democràtiques, sinó que van ser dotades d’alguns aspectes democràtics, alhora que conservaven una inèrcia post-franquista que arriba fins avui. L’acceptació de tot això ha estat anomenada consens constitucional, i els partits nacionalistes d’àmbit estatal hi recorren per impedir l’autèntica transformació democràtica de la societat espanyola, que passa per l’eliminació de la monarquia postfranquista i el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques, entre molts altres aspectes.

El desenvolupament de l’organització autonòmica, que forma part d’aquest consens, va ser un mitjà per impedir el reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacions històriques i es va oferir com un mal menor per apaivagar les amenaces colpistes de la cúpula militar franquista —que es van dur a terme amb divers grau de desenvolupament durant diversos anys—, una de les institucions que va supervisar la transició. Dintre d’aquest àmbit, i no pas en el del consens, cal considerar la cooficialitat lingüística que es va instaurar una vegada desenvolupada l’organització autonòmica postfranquista.

Sens dubte, el règim de cooficialitat estava pensat no pas per reflectir i harmonitzar la realitat sociològica del país —conseqüència, per cert, d’una política de persecució del català i imposició del castellà particularment cruenta i efectiva durant el franquisme—, ni tampoc com una decisió política per a la defensa de la llengua pròpia de l’autonomia, sinó com un mitjà per mantenir de la política franquista de supremacia total i absoluta del castellà. Altrament, per exemple, en l’Estatut de Catalunya no hauria calgut declarar el castellà llengua oficial, per una raó molt senzilla: si Catalunya és una part del Regne d’Espanya, i si l’espanyol hi és oficial arreu, en conseqüència també ho serà en una part i, per tant, no hauria calgut, per redundant, assenyalar l’oficialitat de l’espanyol a Catalunya. Si es va fer així va ser per una raó evident: perquè la llengua catalana no arribés a figurar sola com a llengua oficial de Catalunya en el seu Estatut.

Així doncs, a Catalunya l’espanyol (o castellà) és dues vegades oficial: una vegada perquè Catalunya és una part d’un territori (Espanya) on l’espanyol és oficial i una altra perquè està esmentat explícitament en el seu Estatut d’Autonomia. D’aquesta manera, Catalunya va quedar sotmesa a una doble imposició legal de l’espanyol, que ha estat utilitzada des del començament pel govern de l’Estat per impedir amb tots els mitjans legals possibles que el català arribi a ser la llengua dominant en el seu territori, Catalunya.

A Catalunya mateix s’han produït també —de vegades s’hi han iniciat— atacs en aquesta línia, la qual cosa ha proporcionat una justificació addicional al Govern centralista per adduir que és de la mateixa Catalunya d’on surten les iniciatives que qüestionen el paper que ha d’ocupar el català en àmbits importants, com ara l’educació. En aquest terreny conflictiu, un objectiu habitual és la política de la immersió lingüística. Aquest model va ser adoptat pels representants del poble català, que majoritàriament el van confirmar després de les deliberacions pertinents i el van adoptar amb totes les garanties democràtiques. Per descomptat, la societat catalana és plural, i no tots els representants hi van votar a favor. Però la veritat és que una majoria sí ho va fer i, per tant, aquesta majoria reflecteix la majoria del poble català. Els qui no hi estan d’acord i prefereixen que existeixin dos models d’escolarització a Catalunya, un en català i un altre en castellà, poden defensar-lo al Parlament i intentar convèncer la resta de parlamentaris que cal substituir el model majoritàriament aprovat per aquest altre —que, segons el meu parer, és un model de divisió lingüística—. Però, en comptes d’això, el que alguns ciutadans catalans fan és usar l’ardit de l’oficialitat del castellà per intentar guanyar per la via judicial, amb l’ajut de les instàncies de Catalunya heretades de la falsa transició postfranquista, el que van perdre al Parlament, amb què actuen en contra de la voluntat majoritària, democràticament constituïda, del poble català.

Aquesta batalla legal es duu a terme des de les mateixes institucions judicials de Catalunya amb l’inestimable suport del poder judicial de l’Estat, que continua sent centralista, nacionalista espanyol i estrictament unilingüe, i que no reconeix cap mena de sobirania real al Parlament ni tan sols sobre assumptes que afecten només el poble català (com ara el model educatiu que s’ha d’aplicar a Catalunya). Per aquesta raó, aquest poder judicial, defensor acèrrim i garant de la indissolubilitat de la nació espanyola, ha apartat de l’activitat judicial Santiago Vidal per haver tingut la gosadia de redactar en el seu temps lliure una constitució per a la república catalana.

Per tant, la cooficialitat de l’espanyol i el català a Catalunya no obeeix gens ni mica a cap intenció d’harmonitzar i igualar les dues llengües, sinó a un objectiu persistent d’arraconament i minorització del català, que procedeix de fora i de dintre de Catalunya. Si el català ha avançat significativament a Catalunya des del franquisme, en cas que ho hagi fet realment, ha estat malgrat la cooficialitat (o, millor, la doble oficialitat), i no pas gràcies a aquesta. La cooficialitat de l’espanyol i del català ha estat fins i tot més utilitzada per barrar el pas al català que no pas per promoure l’espanyol. La raó és simple: per la potència i fortalesa adquirides com a fruit del seu cultiu i expansió, l’espanyol és una llengua que no necessita ser promoguda, i el seu ús a Catalunya continua i continuarà sent vigorós en qualsevol circumstància. Fins i tot si el castellà no fos oficial a Catalunya, no perdria robustesa, però en canvi sí perdrien consistència jurídica els continus i intolerables atacs del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem contra el sistema educatiu català o contra determinats aspectes de l’Estatut de Catalunya.

La perspectiva d’una possible Catalunya independent ha posat de manifest la postura del Govern central davant la circumstància que el poble català exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. S’hi han abocat tota mena d’amenaces: expulsió de la UE, sortida de l’euro, fallida, reculada de decennis en l’economia, deslocalització d’empreses, pobresa, desastre nacional, expulsió dels organismes internacionals, etc. L’espanyolisme recalcitrant dels partits centralistes amb possibilitats de governar guiarà les actuacions de tota mena contra el dret del poble català a l’autodeterminació i en defensa de la indissolubilitat de la nació espanyola que figura a la Constitució actual i que cap partit d’àmbit estatal sembla qüestionar, atès que pertany a l’esmentat consens constitucional.

A la vista de les actuacions de qui, des de dintre de Catalunya, intenten guanyar per via legal el que van perdre per la via política instrumentalitzant l’oficialitat del castellà, no pot estranyar, doncs, que també hi hagi catalans que es plantegin la conveniència que el castellà sigui també oficial en una futura república catalana, com una cessió que permeti evitar el conflicte. Si no existís aquest comportament hostil i si a Catalunya el català tingués assegurat el paper que li correspon en la societat catalana —que és el que el poble català desitja majoritàriament que ocupi—, aleshores no hi hauria cap problema en la proposta d’una cooficialitat del català i l'espanyol en una Catalunya independent. Però no es tracta d’aquest cas: el català no només no és la llengua comuna de Catalunya, sinó que continua sent una llengua sotmesa i atacada.

En el seu article, Jose Rodríguez arriba fins i tot a afirmar que els catalans han renunciat que el català sigui hegemònic a Catalunya. Em pregunto en què es basa aquesta constatació. Per descomptat, crec raonable dir que, com a mínim, els catalans no han renunciat que la seva llengua sigui vehicular almenys en l’àmbit de l’educació i, per això, han d’estar a la defensiva en aquest terreny tenint en compte els constants atacs judicials i polítics des de dintre i fora de Catalunya provocats per l’actitud hegemonista de l’espanyolisme. La situació del català es deu a una renúncia, o a una resistència no totalment efectiva davant l’hegemonia lingüística espanyolista? L’espanyol és hegemònic no només al Regne d’Espanya, sinó també en molts països d’Amèrica. D’on prové aquesta hegemonia? De la decisió lliure i democràticament adoptada per les poblacions autòctones de tots aquests llocs, com afirmava Juan Carlos I en el seu cèlebre discurs («Mai no va ser la nostra una llengua d’imposició, sinó de trobada; a ningú se’l va obligar mai a parlar en castellà»)? No, prové de l’imperialisme lingüístic i de la imposició.

Si per ventura els catalans haguessin renunciat a l’hegemonia del català a Catalunya, com afirma Jose Rodríguez, seria, en darrera instància, per les mateixes raons per què els habitants autòctons de tants i tants països on l’espanyol és hegemònic han renunciat que la seva llengua pròpia sigui l’hegemònica, i no pas l’espanyol.

Dues de les més importants són les següents: la primera és el convenciment (induït) que la llengua pròpia és menys útil, menys avantatjosa i de menys qualitat comunicativa que l’espanyol, és a dir, una actitud de colonialisme mental que duu a menysprear o menystenir la pròpia llengua i la pròpia cultura; la segona és la renúncia a la defensa i desenvolupament de la pròpia llengua i de la pròpia cultura, derivada en part de la primera raó. Si considero que la meva llengua i la meva cultura són inferiors a les que em vénen de fora, difícilment lluitaré per defensar-la de manera conseqüent i per fer-ne un instrument plenament apte per als diversos aspectes de la vida.

Davant d’això, em pregunto: Per què han de renunciar els catalans que la seva llengua sigui hegemònica a Catalunya quan els espanyols no tenen la menor intenció de permetre que l’espanyol deixi de ser hegemònic no pas a Catalunya, sinó enlloc del món on en aquest moment ho és? Però és que resulta que, a diferència d’altres pobles sotmesos lingüísticament, el poble català majoritàriament està orgullós de la seva llengua i de la seva cultura, que, segons Jose Rodríguez, no han de considerar-se com «pròpies» del poble català —advoca per bandejar aquest adjectiu en el cas de la llengua—, i si bé és cert que ha renunciat que sigui la dominant en la seva nació, no és pas perquè consideri que això és el millor per a la seva llengua, sinó perquè les circumstàncies impedeixen que els catalans puguin atorgar-hi aquest estatus superior que té l’espanyol en tants llocs del món.

La idea que el català sigui dominant en la pròpia Catalunya no és una pretensió imperialista ni hegemonista com sí ho és la idea que l’espanyol ha de ser dominant per necessitat en una bona part del món, incloent-hi el Regne d’Espanya i Catalunya. Com pot ser hegemonista que un poble democràticament pretengui revertir una situació històrica d’injustícia i maltractament, i mantenir viva i plena la seva llengua històrica, com el principal valor cultural que de manera genuïna (i, per desgràcia, potser exclusiva) pot aportar al món?

El que proposa Jose Rodríguez és perpetuar en una Catalunya independent la situació lingüística actual de Catalunya dintre de l’Estat espanyol, on hi ha dues llengües oficials, una de les quals necessita protecció perquè està minoritzada. I per a defensar aquesta proposta presenta aquest model com a fruit d’un consens convivència de la societat catalana, utilitzant un recurs semblant a l’al·lusió al consens constitucional a què m’he referit en començar l’article, adduït, com s’ha vist, per mantenir una situació de domini polític que es considera desitjable. És a dir, Jose Rodríguez utilitza la idea del consens com a subterfugi per perpetuar la situació en què el català continua subordinat al castellà en molts àmbits, tot i que Catalunya sigui un Estat independent. El lògic seria suposar que si el poble català decideix fer passos cap a la independència, ho farà amb l’objectiu de canviar la situació legal i política actual, incloent-hi la lingüística, i no pas per continuar en la mateixa situació que en l’època de la subordinació a l’Estat central.

Jose Rodríguez admet també que el català necessita protecció com a llengua minoritzada. Sent així, no sembla que tingui gaire sentit lluitar per una república catalana en què el català continuï en la mateixa situació legal i real que té ara. Proposar aquesta cooficialitat en una Catalunya independent és continuar posant a la disposició de l’espanyolisme lingüístic centralista, que romandrà actiu entre la mateixa població de la república catalana, un instrument legal d’opressió i atac lingüístic. És proporcionar a l’espanyolisme que opera des de la mateixa Catalunya un mitjà d’intervenció que el poder jurídic del nou Estat no podrà obviar si actua com a poder democràtic i independent. El que l’espanyolisme a Catalunya no consentirà pas és una oficialitat fraudulenta, de la mateixa manera que el poble català no hauria de consentir un poder jurídic que no actuï segons la llei.

Així doncs, el qüestionament del que implica la cooficialitat no prové d’un suposat independentisme catalanista intransigent, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó del reconeixement d’una realitat constatada al llarg dels decennis que ens separen de la dictadura franquista: un supremacisme lingüístic espanyolista lingüicida que, procedeixi de fora o de dins de Catalunya, es presenta perversament disfressat de patriotisme constitucional democràtic i no nacionalista i ara d’independentisme noidentitari o cívic, i que té una influència internacional molt més gran que no la que pugui arribar a aconseguir una Catalunya independent.

La raó que alguns qüestionin la cooficialitat castellà-català en una futura república catalana no radica en uns suposats independentistes furibunds que volen dinamitar la convivència lingüística de Catalunya, com diu el senyor Jose Rodríguez, sinó que cal atribuir-la al nacionalisme lingüístic espanyolista que durant dècades, tant des de l’Estat central com des de Catalunya mateix, no ha dubtat ni un segon a atacar, qüestionar, ridiculitzar i impedir la promoció i el desenvolupament de la llengua catalana a Catalunya. És a les institucions i persones que defensen i promouen aquest espanyolisme supremacista a qui haurien de demanar compte els ciutadans catalans que se senten indignats, molestos o amoïnats per les propostes que el castellà no sigui llengua oficial en una Catalunya independent.

FONT:
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4238744/cooficialitat-cavallers-cooficialitat.html

[Trastocant és un col·lectiu format per lingüistes, traductors, sociòlegs, pedagogs i activistes que, amb la col·laboració de Contrastant, pretén obrir un espai de crítica i reflexió sobre la qüestió de l’estatut, gestió i ús de les llengües a la Catalunya actual i futura, des d’una posició d’absolut compromís amb la plena normalització del català.]

Proposta pel País Valencià

Font: Plataforma pel Dret a Decidir - PV: Proposta pel País Valencià

Des de la PDaD-PV llancem la Proposta pel País Valencià, un document amb les bases pel Dret a Decidir del nostre poble.  El text defineix les línies fonamentals que han de creuar les propostes i programes electorals a favor del Dret a Decidir i de la democràcia real, ara que està a punt d’arribar l’onada que ha d’abolir la dictadura dels mercats al sud d’Europa.  

Les candidatures a aglutinar la il·lusió de canvi, que han de posar fi a la maquinària d'espoli permanent i de corrupció institucionalitzada, que han de generar noves dinàmiques, s’han de fonamentar en els pilars que marca el document: un procés constituent que trenque amb l’herència del franquisme, un territori cohesionat i divers amb una València a la seua alçada, i el poble valencià com a subjecte sobirà que ha de decidir-ho tot. 

A continuació podeu descarregar el document.
Descarregar els arxius adjunts: Proposta_pel_PV.pdf

El PP, o com convertir l’odi en un símbol - La Veu del País Valencià

Font: El PP, o com convertir l’odi en un símbol - La Veu del País Valencià

---

Jorge Bellver en una conferència en Lo Rat Penat.

---

URL curta

---

Hem hagut d’esperar una setmana per contenir les paraules i no opinar en calent sobre l’aprovació de la increïble Llei dels Senyals d’Identitat que el PP valencià ha aprovat amb l’absoluta insensatesa que els proporciona la majoria. Un temps prudencial per assimilar un atac massiu, una ofensa per a fer mal i sobretot per a fomentar l’odi entre els ciutadans del País Valencià. I és que no podem obviar que amb aquesta aprovació, el PP cerca nodrir encara més tot allò que els ha donat vots al llarg de la seua història: el blaverisme, el secessionisme, un atroç anticatalanisme que res té a veure amb la realitat que viu actualment el poble valencià, en definitiva, els arguments fal·laços que han enaltit grups de dubtós tarannà democràtic i partits afins a ideologies feixistes, els trets identitaris dels quals són la violència, la intolerància vers la diferència i el discurs de l’odi com a suport a la ràbia que es produeix la democràcia. Grups, per altra banda, que sempre han sigut ben rebuts dins del PP valencià.

Però com la cosa va de símbols i senyes d’identitat, podem començar a parlar-ne, si és el que volen. Sense dubte un dels problemes més apressants que viu el nostre país és la situació econòmica. De fet, estarem d’acord que el primer que cal resoldre per a millorar el benestar de tots els ciutadans és un sistema econòmic al límit del col·lapse, un autèntic maldecap per al futur govern i que suposarà un autèntic repte, ja que la nefasta política megalòmana del PP, ha dut la nostra economia a una situació límit, accentuada a més per la incapacitat dels governants valencians d’aconseguir el finançament que ens correspon. Doncs bé, com la cosa va de símbols, podem pensar que feia molts anys que el nostre país comptava amb emblemàtiques entitats financeres que hui dia han sigut absorbides per la situació de fallida a què han sigut portades. Parlem com no de l’absorció per part de la Caixa del Banc de València, de Bancaixa per Bankia, de Caixa Rural per Cajamar o de la CAM pel Sabadell, un resum que palesa l’interés pels símbols econòmics valencians dels dirigents del PP.

I com ací no acaba la cosa, doncs seguim. L’AVL va ser un dels grans projectes que ja apareixien a l’Estatut d’Autonomia i que amb Eduardo Zaplana va prendre forma i cos, un símbol que havia de vetllar per la supervivència del valencià, més enllà dels designis que es marcaren des de l’’odiada’ Catalunya i el ‘maleït’ IEC. Amb aquesta llei però, l’AVL passa a ser repudiada i substituïda per entitats tan allunyades de la cultura valenciana com la RACV o lo Rat Penat, un autèntic desgavell que no permetrà avançar la llengua cap a cap procés de normalització, perquè si bé al País Valencià podran encabir-los amb absurdes lleis com aquesta, a la resta del món no donaran validesa a cap decisió emesa per aquestes entitats, cosa que endarrerirà més si cap un procés que s’albira etern, per no dir cada cop més impossible si no som capaços de fer fora com abans millor aquesta colla d'incapaços polítics.

No cal que en nomenem més. És evident que les senyes d’identitat del PP valencià no tenen res a veure amb la cultura i història que ens són pròpies, no, perquè de personatges com el senyor Santamaria només pot nàixer una llei que fomente l’odi, que intente amagar tota  la porqueria que han produït al llarg de vint anys i que només els seus disciplinats súbdits poden aplaudir. No hi ha senyes d’identitat que valguen, l’únic que intenten és desfer un país per a deixar-lo ingovernable, perquè saben que el seu temps al front de la Generalitat Valenciana s’ha exhaurit. Que ningú no s’enganye, el blaverisme, el secessionisme i tot allò que els ha funcionat fins ara, ja no té cap tipus de validesa. Al País Valencià hi cabem tots els qui ens estimem la terra d’una o altra forma, i sabrem parlar i resoldre les nostres diferències, però no permetrem que qui enalteix el discurs de l’odi vers els altres tinga èxit, perquè el que sí que és un senyal d’identitat ben nostre és la capacitat de conviure i entendre’ns. No oblidem la nostra història, la vertadera, perquè ella ens dirà sincera qui som.

20.000 assistents a la XXVIII Festa per la Llengua a Vila-real - La Veu del País Valencià

FONT: 20.000 assistents a la XXVIII Festa per la Llengua a Vila-real - La Veu del País Valencià

Més de 30.000 persones al primer cap de setmana de les Trobades

---

 3 comentaris     

      

     (2 vots)

---

Els Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló, l’entitat d’Escola Valenciana de la Plana Alta i la Plana Baixa, ha conclòs hui el programa d’activitats que han omplert el mes de març d’exposicions, xerrades, teatre, cinema, tallers, cercaviles i el lliurament dels Premis Sambori comarcals a Vila-real com a preludi de la Festa per la Llengua.  És la tercera vegada que Vila-real acull aquest acte d’estima pel valencià de la Plana Alta i la Plana Baixa.

---

Foto: La Veu

Foto: Escola Valenciana

---

URL curta

---

Notícies relacionades

• 28.03.2015. Agullent, primera festa lúdica i reivindicativa per ‘l’Escola que volem’
• 28.03.2015. Xaló acollirà la XXX Trobada d’Escoles en Valencià de la Marina Alta

---

Etiquetes
Trobades 2015, Vila-real

---

RedactaVeu / Vila-real

Per a Natxo Badenes, president dels Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló i vicepresident d’Escola Valenciana: “Les famílies, els docents, els col·lectius i les entitats que participem a les festes lúdiques i reivindicatives d’estima pel valencià som la veu dels qui apuntem a la necessitat d’un nou Govern valencià que garantisca el model de l’escola que volem. La tasca de la Regidoria de Normalització Lingüística de Vila-real és un bon model per a prendre’n nota”. Així mateix, Badenes ha recordat que “les comarques de Castelló han patit durant els últims temps un atac frontal a les unitats educatives en la nostra llengua, els casos de les escoles del centre de Castelló han estat flagrants i alhora, la lluita de les famílies exemplar”.

La Festa per la Llengua s’ha iniciat a les 10 hores  amb la tradicional cercavila dels centres educatius. Les activitats de carrer s’han combinat amb un centenar de tallers i paradetes dels centres educatius, col·lectius i entitats participants en la Trobada de la Plana.

“Hui s’han superat les previsions d’assistència en el paratge de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real. Una festa per la llengua amb el suport de la Regidoria de Normalització Lingüística de Vila-real i dels centres educatius. L’escola i les Trobades són fets importantíssims per a la nostra llengua i estem molt contents de l’èxit de participació ”, Pasqual Batalla, tinent alcalde de Vila-real.

La pròxima Trobada se celebrarà l’1 d’abril a Xèrica, el que serà la primera festa pel valencià a l’Alt Palància, una comarca considerada de zona castellanoparlant, però on les famílies consideren que no per això els seus fills i filles han d’estar privats de rebre ensenyament plurilingüe en valencià. Per a Escola Valenciana, aquesta Trobada de l’Alt Palància ha suposat un gran pas endavant en la reivindicació del dret de totes les valencianes i els valencians a optar per l’ensenyament en valencià independentment de la zona on visquen.
 

 

Context de canvi
 
L’última vegada que la Festa per la Llengua va passar per Vila-real la situació era ben distinta. Parlem de l’any 2010 i Alejandro Font de Mora, veí de la ciutat, era conseller d’Educació. Entre d’altres mesures, intentava incorporar el xinés mandarí a les escoles mentre atacava frontalment els programes en valencià. Va ser aleshores quan Escola Valenciana va crear el lema ‘Sí al valencià’ que encara perdura.
 
La Festa per la Llengua de la Plana Alta i la Plana Baixa de 2015 se celebra en un context de canvi. Des d’Escola Valenciana es considera que el període que va iniciar d’atac al valencià Alejandro Font de Mora l’ha completat Maria José Català i ha estat un cicle molt dur per a l’ensenyament plurilingüe, de qualitat i en valencià.

 
“Amb el Sí al valencià vàrem aturar el decret de Font de Mora, amb l’Escola que volem tenim com a objectiu potenciar un canvi sempre en positiu al sistema educatiu valencià de cara al curs que ve”, ha declarat el president d’Escola Valenciana. Vicent Moreno ha apuntat amb aquestes paraules la necessitat d’impulsar una Llei Educativa Valenciana i de desenvolupar com cal la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
 
Per a recuperar un sistema educatiu digne, competent i que assegure la qualitat educativa a l’alumnat valencià, Escola Valenciana compta amb un document obert anomenat ‘Model de l’escola que volem’. Aquest document traça les línies educatives per recuperar l’escola i la llengua a l’escola. A principis del mes de maig el document quedarà tancat amb les aportacions de diferents agents de la comunitat educativa que s’hagen inclòs i serà un model que tindran als seu abast tots els partits polítics de cara al nou govern que es configurarà a la primavera.

Ací totes les fotos d'Agullent


 

Trobades per a l’escola del Segle XXI

---

 2 comentaris     

      

     (8 vots)

---

Fotos: La Veu del País Valencià

Foto: La Veu

---

URL curta

---

Etiquetes
Escola Valenciana, Llengua,Trobades 2015

---

Per a tots els agents socials preocupats per l’educació del poble valencià, resulta evident que les actuacions dels poders públics en els darrers anys han anat configurant un model d’escola retrògrad pel que fa a la ideologia que el sustenta, antiquat en continguts i propostes pedagògiques, que margina el valencià com a llengua pròpia del país, que promou interessos econòmics i ideològics en contra d’una escola pública i laica, amb edificis i instal·lacions insuficients i inadequats i retallades escandaloses en recursos humans i materials. La situació s’ha fet insostenible excepte, és clar, per als qui es beneficien d’aquest model.

És hora ja que entre les persones més conscients i preocupades per l’educació es puga obrir un debat en el qual puguen participar tots els sectors implicats —famílies, professorat, forces polítiques i sindicals, ciutadans, etc.— per tal de consensuar i assumir un model diferent d’educació, dotar-lo dels recursos humans i materials necessaris, aplicar-lo amb el compromís i suport de tots i cadascun dels ciutadans i institucions, i fer-ne un seguiment continuat per tal que avance en línia amb el consens adoptat.
 

Aquest és l’objectiu que planteja Escola Valenciana. Un debat enriquidor que permeta construir l’escola valenciana del segle XXI que necessitem. I aquest camí, aquest recorregut té una primera estació en les Trobades d’aquesta primavera. Unes festes d'estima per la llengua que acompleixen 30 anys i que faran eixir al carrer més de 200.000 persones per portar a la seua samarreta i al seu cor el lema l'Escola que volem i que té significats ben contundents: L'escola que volem en referència a l'escola que ens estimem. L'escola que volem referida al model d'escola en valencià al qual aspirem. L'escola que volem com a sinònim de desig de canvi, allò al que cal que estiga atent el govern de la Generalitat Valenciana que es configure a partir del 24 de maig.

Les Trobades, a hores d’ara, reivindiquen una nova escola per al segle XXI basada en uns trets fonamentals que cal fer realitat dia a dia en les aules amb els recursos adequats. Una escola plurilingüe i intercultural. Valenciana. Pública, gratuïta i laica. Inclusiva. Democràtica. Oberta i participativa. Crítica, creativa i innovadora. Compromesa amb l'entorn local i global. Coeducadora. Humana. Una escola que ha de dir prou a les imposicions, a les discriminacions i precarietats, a les retallades i a les ocurrències de portes tancades i autoodi.
 

Després de dècades, ha arribat l'hora de fer efectiva la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i de crear una Llei Educativa Valenciana que garantisca la millor educació possible al nostre alumnat. El desenvolupament jurídic és fonamental per a normalitzar el valencià tant a l'escola com al carrer. És per això que és necessari establir el requisit lingüístic en la funció publica, tindre una radiotelevisió pública, de qualitat i en valencià o promoure la cultura en la nostra llengua.

Quan a les Corts Valencianes el PP aprova la nefasta i traïdora Llei d’Identitat Valenciana, s’oblida de les Trobades com a referent de normalització del valencià com a llengua pròpia. La tasca d’Escola Valenciana és impagable i ja veurem si algun dia pot estar reconeguda per la Generalitat Valenciana al mateix nivell que la reconeixen milers i milers de famílies valencianes. Però no hi ha cap problema, les Trobades 2015 són més que mai l’altaveu de les demandes de les comunitats educatives d'arreu del País Valencià i fan paleses les reivindicacions de les persones compromeses que aspirem a una societat millor.
 

Per totes aquestes raons, espere trobar-vos a les Trobades i Festes per la Llengua.