PROVA (ACTUALITZADA) DE LA CONSPIRACIÓ DE PACO CAJA I ALBERT RIVERA PER EXTERMINAR LA LLENGUA CATALANA.

Font: http://www.directe.cat/noticia/386670/la-guerra-contra-la-llengua-de-ciudadanos-al-descobert

La guerra de Ciudadanos contra la llengua al descobert

Un document de Francisco Caja enviat a Albert Rivera al que ha tingut accés el directe.cat revela l’objectiu de Ciudadanos de crear tensions socials amb la llengua i de retornar el català a la situació de 1978

Fotografia del document a què ha tingut accés Directe!cat

El maig de 2011 el president de Convivència Cívica, Francisco Caja s'adreça al president de Ciudadanos, Albert Rivera, per tranquil·litzar-lo. Mesos abans es produïa la primera gran manifestació del 10-J contra al sentència de l’Estatut i 1,5 milions de persones sortien al carrer per reclamar la independència. Caja diu a Rivera que estigui tranquil que FAES i Denaes els ajudaran a aconseguir que el 2013 o el 2014 milers de pares es revelin contra la immersió lingüística, però que de moment “costa molt que els pares es moguin” perquè veuen molt violent “marcar” els seus fills. Caja li retreu que no busqui acords amb “Alícia” i explica a Rivera que el moment estratègic de “noquejar” el català i “retornar-lo a les masies” vindrà amb el moment polític i augura que entre tots retornaran el català a la situació de 1978, és  a dir, “matar-lo de gana i desproveir-lo del prestigi que ha obtingut a costa del castellà”.

La via Ulster a través de la llengua

Caja augura que CiU i ERC es posaran d’acord en l’aventura “secessionista”, però que “l’aventura independentista es podrà descarrilar amb facilitat des de l’estat , amb o sense intervenció militar”, i afegeix que fins i tot en el cas que la secessió anés endavant, la llengua seria una eina formidable “per fulminar el nou estat” perquè tindrien “un camp abonat per a la  revolta” en el moment en que els separatistes moguessin fitxa per “imposar el seu idioma”, i assegura que encara que els d’ERC passin del tema, això és pura estratègia. “Llavors serà una arma considerable per desestabilitzar “l’estadet” català de cartró pedra”, perquè se’ls hi anirà la mà en voler corregir la debilitat de l’idioma per la falta de natalitat que tenen.

A l’espera de l’esclat de la majoria castellanoparlant 

Caja assegura que “la dona catalana, tan sensual ella, els ha sortit estreta a l’hora de parir” i assenyala queserà llavors “que els ho farem pagar” i la profecia de Don Leopoldo sobre l’aportació de la immigració prendrà cos i la població majoritàriament castellanoparlant “esclatarà”. Caja argumenta que això serà així per la comoditat de la població amb el castellà i la incomoditat amb el català, que farà que la gent es rebel.li.

Rivera, l’escollit per rematar la feina que Franco no va acabar 

Caja continua la missiva mostrant-se convençut que tard o d’hora el castellà tornarà a “senyorejar” a Catalunya, i no només als tribunals  i a l’economia, i diu a Rivera que el seu paper en aquesta “noble escomesa” serà decisiu i que “Ciudadanos ha de ser el màxim beneficat de la guerra de la llengua. Una guerra que guanyarem contra els que volen imposar un idioma del passat que, per desgràcia, Franco no va acabar de posar al seu lloc”.

Els àngels exyterminadors. Paco Caja, segón per l'esquerra.

L’acte del teatre Goya colofó de la catalanofòbia 

Caja s’acomiada de Rivera explicant que aquestes “reflexions” són per tranquil·litzar-lo i que aviat es veuran.Gairebé un any després, Ciudadanos, el PP, Convivencia Cívica i altres entitats espanyolistes van pactar el camí per acabar amb la immersió lingüística, en un acte ple de violència dialèctica que va omplir el teatre Goya. Francisco Caja en l’acte va assegurar que “La immersió lingüística és de totes totes incompatible amb la democràcia”, i Rivera sentenciava que: “Hem tingut mala sort, els catalanoparlants i els castellanoparlants, perquè quan s’agafa una llengua, una raça o una religió com un patró únic s’exclou a part de la població”.

Reproduim la missiva de Caja a Rivera que explica el perquè de tot plegat:


Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento "marcar" a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del "prestigio" que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  "estado"  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir…. Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele..Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo. A su vez, es evidente que C's debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco

Enllaç noticia :

http://www.directe.cat/noticia/386741/entre-todos-devolveremos-al-catalan-a-su-situacion-anterior-a-1978 

+ INFORMACIÓ RELACIONADA DE LA TRAMA:

UN MALTRACTADOR, DARRERE LES DENÚNCIES CONTRA LA LLEI D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

El futur de la llengua i la cultura es decideix en el món de la comunicació

Publicat en El Punt Avui divendres 30 de gener del 2015

La I Jornada de Comunicació en Català al País Valencià ha reunit experts de tot l'àmbit lingüístic a la Universitat d'Alacant.

Els participants han defés la necessitat de potenciar els mitjans en llengua pròpia des de la qualitat, la innovació i la proximitat.

La periodista Amàlia Garrigós ha conduït la Jornada.

El tancament de RTVV, el cessament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, l'absència de mitjans escrits en valencià i la desaparició de desenes de televisions locals que emetien en català al País Valencià han sigut les principals qüestions que han centrat el debat d'experts i professionals a la Universitat d'Alacant. La institució acadèmica ha convocat la I Jornada sobre l'Àmbit Comunicatiu en Català al País Valencià, organitzada amb l'objectiu de debatre sobre la situació actual i propostes de futur per a la comunicació en la llengua pròpia.

Els experts han lamentat la manca de mitjans generalistes en valencià, però han subratllat la bona salud de publicacions especialitzades, que demostren el gran nivell dels professionals que hi treballen i el bon criteri a l'hora de posar en marxa projectes de prestigi.

La trobada ha comptat amb la presència d'experts en el món comunicatiu com ara el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, periodista i membre de l'Institut d'Estudis catalans, Josep Gifreu, el director de Vilaweb, Vicent Partal, el periodista i doctor en Sociologia, Francesc Viadel, l'historiador i periodista de la Universitat de València, Francesc Martínez, el catedràtic de Comunicació de la Universitat Jaume I, Javier Marzal o la periodista Amàlia Garrigós entre altres. La jornada ha servit no sols per analitzar la “dramàtica” situació comunicativa en català, sinó també per esbossar propostes per a revitalitzar-la i amb un conclusió unànime de tots els participants: el futur de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià es decideix en l'àmbit de la comunicació.

Intercavi

Josep Gifreu ha sigut especialment contundent a l'hora de definir la situació de la comunicació. “Allò que ens uneix als Països Catalans és el consum de mitjans de comunicació en espanyol”, una afirmació de què no es salva ni tan sols el Principat.

En la seua ponència, per a la que ha utilitzat continues referències al seu llibre Construint l'espai català de comunicació, ha destacat la importància de fomentar l'intercanvi i la col·laboració entre els mitjans de tots els territoris de parla catalana, concepte per al que ha citat al professor de la Universitat d'Alacant, Manuel Alcaraz, qui ja defensava aquesta tesi l'any 1991. Gifreu també s'ha referit al periodista ja mort Enrique Cerdan Tato, cronista d'Alacant i que en el mateix llibre demanava enfortir els lligams de tot l'àmbit català. Per a poder-ho fer, però, Gifreu ha assenyalat que “cal recuperar els mitjans públics, de qualitat i en valencià”. El professor ha anat un poc més enllà i ha assegurat que perquè aquesta empresa tinga èxit cal tindre un estat, ja que “aquest exercita el seu poder especialment en qüestions identitàries, com l'educació, la llengua, la cultura o els mitjans de comunicació”.

Una nova RTVV?

La jornada també ha debatut sobre la necessitat de la reconstrucció o construcció d'una nova RTVV, la qual, segons el catedràtic Javier Marzal, “s'hauria de reinventar de dalt abaix”, amb un nou “projecte seriós que responga a les necessitats de la societat actual”. Marzal ha pres com a referència televisions públiques com la BBC, que “són grans motors de la innovació”. Això no obstant, el catedràtic ha destacat la importància dels mitjans de comunicació de proximitat, “especialment en un territori amb llengua pròpia” i que ha definit com a claus perquè “la llengua i la cultura puguen sobreviure en un escenari globalitzat com l'actual”.

Per la seua banda, els ex treballadors de l'ens públic valencià, Amàlia Garrigós i Francesc Manel Antón, han reivindicat els “actius sòlids” que existeixen i a partir dels quals , seria possible reconstruir un projecte que ha de ser “inequívocament valencià, progressista i de qualitat”.

En aquesta mateixa taula rodona ha intervingut el responsable de Radio Altea, un mitjà amb vint anys de treball i en valencià, que insistit en la importància de la independència i el treball de proximitat, alhora que reivindicava mantindre les relacions d'intercanvi amb altres mitjans. El debat també s'ha centrat en la importància dels continguts. Francesc Viadel ha assenyalat que els periodistes “anem a cegues ja que no sabem que és el que vol llegir la gent” i ha apuntat la necessitat de fer un estudi que marque les línies a seguir. Viadel també ha subratllat “les grans possibilitats que ofereix Internet per a la supervivència de la llengua”.

Diari en valencià

La jornada ha finalitzat amb el debat sobre la premsa escrita i la premsa digital, en el que el professor Francesc Martínez ha presentat la seua “carta als Reis mags”, amb deu punts per a potenciar un espai comunicatiu en valencià. Martínez reivindica en el seu document, desenvolupar la Llei d'Ús, polítiques públiques que afavorisquen decididament els mitjans en la llengua pròpia; potenciar les xarxes d'emissores de radio i els consorcis públics de TDT; l'acord de reciprocitat amb els mitjans de la resta de territoris de parla catalana o elaborar un pla de reorganització de l'espectre audiovisual desfet per les concessions de les TDT l'any 2004, entre altres punts.

Durant el debat també s'ha destacat la importància de la implicació dels ciutadans amb els mitjans. En aquest sentit,el , director de La Veu del País Valencià, Moisés Vizcaíno ha denunciat la discriminació comunicativa que pateixen els valencianoparlants i , sense una oferta de mitjans en la nostra llengua” ha reivindicat una “legislació objectiva de contractació de campanyes institucionals”.

Per la seua banda, Vicent Partal ha plantejat la fita d'assolir un nou diari imprés al País Valencià. Això sí, “amb criteris d'innovació com segueixen capçaleres de prestigi mundial, centrat en l'edició en digital, però eixint als quioscos certs dies de la setmana per aconseguir arribar a un públic que d'altra manera no s'arribaria”.

Nord-catalans culturalment actius cerquen...

El català ha de conviure, tant sí com no, amb el castellà, des que fórem infantats, tant la nostra generació com la dels pares, avis i rebesavis. La familiaritat que hem establert amb la llengua castellana explica que no la sentim com una imposició aliena. I justament perquè és omnipresent des que tenim ús de raó, a voltes ens desvetlla simpatia i empatia. Un historiador empordanès subratlla que aquesta normalitat lingüística trontolla quan t’acostes a la Catalunya del Nord. «¿Què hi fa aquí el francès?», és molt saludable fer-se la pregunta. Ben mirat, les comarques de l’altra vessant de la serra de les Alberes, són tan catalanes com el Matarranya, Andorra, La Safor o Menorca. Però allà dalt, la intromissió del francès, per a la gent de la resta dels Països Catalans, amb una certa sensibilitat, es transforma en una agressió lingüística. Resulta així d’explícit atès que el francès és una llengua encara molt més artificial de Portbou a Guardamar. Passa el mateix, però a la inversa, quan els nord-catalans enfilen cap a avall. I es demanen: «Què hi fa aquí el castellà?». Qualsevol imposició lingüística forana és una agressió: la reminiscència d’un colonialisme que persisteix a l’Europa fantàstica del segle XXI.

La divisió territorial també ha estat una altra mena d’imposició exterior. Al capdavall, la Catalunya del Nord és oficialment Pirineus Orientals, un departament a hores d'ara de la regió Migdia-Pirineus/Llenguadoc-Rosselló. L’expressió «Catalunya del Nord» no disposa de cap reconeixement institucional a l’Estat francès. Sigui com sigui, els nord-catalans, que malden per viure en català, es presenten a arreu com a catalans. N’hi ha que es permeten fer bromes, com ara l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff: «sóc francès però m’estic curant».

Precisament perquè hi ha molts nord-catalans que s’estimen aquesta «pàtria tan petita» i la somien «completa», en paraules del poeta, que l’associació Aire Nou (www.airenou.cat) de Baó, el Rosselló, cerca una entitat local de la Franja de Ponent de cara promoure un intercanvi cultural. Aire Nou ofereix preparar un correfoc, actuacions castelleres i, fins i tot, de falcons en el poble que els pugui acollir. Els falcons és una manifestació gimnàstica, apareguda en el Penedès fa un segle, consistent a fer construccions acrobàtiques. Hervé Pi, portaveu d’Aire Nou, detalla que cada juliol l’entitat passeja per algun punt dels Països Catalans: «Hem visitat les Illes, hem anat al País Valencià i mai hem acabat d’arribar a la Franja. Ara per ara no tenim res de concret per enguany». Si Georges Brassens cantava «le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet, la musique qui marche au pas, cel·la ne me regarde pas», els de Baó també eviten la «fete nationale» procurant fer-la coincidir amb l’estada d’estiu a l’exterior.

Un dels meus primers contactes amb nord-catalans fou un Onze de Setembre d’inicis dels 80 a Arenys de Mar. Un home, la muller i dos vailets, dempeus, sense cap altra suport que la veu, van començar a entonar cançons reivindicatives a la plaça de l’església. Desprenien un aire hippy i molt de convenciment. Tot i que saltava a la vista que no es tractava de professionals de la música, els vianants s’hi van acostar encuriosits. Segurament perquè l’escena impressionava: el compromís d’aquella família humil traspuava un insòlit esperit de lluita i amor per les coses nostrades.

Quim Gibert, psicòleg i autor de l'assaig Qui estima la llengua, la fa servir

Esteu segurs que no faran servir l'oficialitat del castellà com una arma en contra? (Vídeos)

Juan Carlos Moreno Cabrera:

Esteu segurs que no faran servir l'oficialitat del castellà com una arma en contra?

Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico:

Si us ha interessat el discurs del professor Moreno Cabrera, aquí en podeu trobar més vídeos que exposen diversos aspectes del seu discurs lingüístics.

https://www.youtube.com/results?search_query=lingusita&spfreload=1

Per què el castellà ha de ser oficial?

Publicat en El Punt Avui dijous 22 de gener del 2015

http://www.elpuntavui.cat:80/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/815070-per-que-el-castella-ha-de-ser-oficial.html?cca=1

Ara que ja es comencen a preparar esborranys de la futura Constitució de Catalunya potser seria adient reprendre el debat sobre l'oficialitat única del català.

A la campanya "Ara és l'hora" de l'ANC i Òmnium, la pregunta 5 ja donava per feta la cooficialitat del castellà i no hi havia opció per dir que es volia el català com a única llengua oficial.

  

Al Punt Avui del 28-12-2014 es reproduïa part de la Constitució coordinada pel Sr. Santiago Vidal. A l'art. 4 s'hi pot llegir: "La llengua pròpia de l'Estat és el català. El castellà és llengua cooficial i podrà ser emprada oralment i per escrit per tots aquells ciutadans que així ho desitgin". A la pràctica (jurídicament) queda que "el castellà és oficial a Catalunya". O sigui, com ara.

Em sembla molt bé ser independents per tindre un país més just i més pròsper, però per mi és una oportunitat històrica per intentar salvar el català (castellanització fonètica, morfològica i sintàctica, poc ús social, integració dels nouvinguts en castellà. etc.).

Si el castellà ha de ser cooficial o no, ho haurien de decidir els sociolingüistes, no pas els polítics. La majoria de lingüistes consideren que el català ha de ser l'única llengua oficial. És la condició sine qua non per la seva supervivència. L'altra ja depèn de nosaltres, els parlants. Fins i tot el lingüista madrileny J.C. Moreno Cabrera ens avisa: "Seria un error que el castellà fos llengua oficial".

És evident que després es pot fer una Llei de garanties lingüístiques (del castellà i de les altres llengües).

A la Constitució de l'Havana (1928) hi deia: "L'única llengua oficial a Catalunya és la catalana". A l'Estatut de Núria (1931): "La llengua catalana serà l'oficial a Catalunya". A la proposta de Constitució de Reagrupament (2010): "El català és la llengua pròpia, nacional i oficial de Catalunya. La llibertat lingüística està garantida."

Resumint: algú em pot justificar per què ara hem de fer oficial el castellà?

Xavier Marí Tresserras

Barcelona

Crida per fer un diari pel País Valencià (també en paper)

FONT: http://blocs.mesvilaweb.cat/vicent/?p=268732

Avui he participat en les jornades sobre els mitjans de comunicació en català que organitzava la Universitat d’Alacant al seu campus. Aquest és el text de la meua intervenció.

Gràcies per la invitació a participar en aquest taula rodona sobre els mitjans en català al País Valencià, ací a la Universitat d’Alacant.

Com que tenim el temps molt ajustat em permetreu que vaja directe al fons de la qüestió i, encara que a algú li puga sorprendre, per a mi el fons de la qüestió en matèria de premsa al País Valencià té que veure amb la inexistència d’una diari en paper.

Molts de vosaltres m’heu sentit parlar sovint dels mitjans digitals i és conegut el meu escepticisme respecte a la supervivència dels mitjans en paper. En general així ho veig però crec que en el cas valencià i precisament en aquest 2015 quan el canvi polític crida a la porta cal parlar de la necessària existència d’un diari (també) en paper en català pels valencians com a fita a assolir.

I això perquè el model del que és un diari avui en dia és més fàcil que no ho era ahir i perquè el darrer reducte de raó per a creure en els diaris en paper és que encara compleixen un paper imbatible de representació simbòlica de la col·lectivitat. Des d’eixe punt de vista la inexistència d’un diari valencià, no només en català val a dir, simplement d’un diari per a tots els valencians, és un missatge terrible.

Supose que a algú també li estranyarà que parle d’això quan és conegut que el meu treball ha estat dirigit a crear durant vint anys un mitjà per a tots els Països Catalans i no per a una zona concreta.

De nou l’excepcionalitat és la raó. Els valencians necessitem, com a tot arreu del món, combinar mitjans nacionals, mitjans regionals i mitjans locals per tenir una dieta mediàtica equilibrada. I les 34 comarques valencianes són un marc indiscutible en eixe sentit que jo sempre he vist com a  compatible amb el treball que fem els qui intentem fer un marc de comunicació de Salses a Guardamar. Que jo m’haja dedicat a cobrir una banda de la demanda no vol dir que no siga conscient de l’existència de l’altra.

Crec per tant que aquest 2015 els valencians ens hem de plantejar que la fi del règim del PP comporte tres grans canvis mediàtics: la recuperació de la ràdiotelevisió pública valenciana, la recuperació dels canals en català de la resta del país, molt principalment de TV3 però també la creació d’un clima que facilite i impulse l’aparició d’un diari en català pel País Valencià.

Evidentment parle d’un diari que hauria de ser privat. Però a ningú no se li escapa que és molt obvi que tindre les institucions en contra d’una iniciativa com aquesta, que és el que passa avui, la fa especialment complicada.

Tenim gent, periodistes però no només, preparats per a fer un projecte com aquest? Ningú no ho pot dubtar això. Hi ha demanda? A mi em sembla indiscutible que sí i després donaré alguna dada. Hi ha negoci? El pot haver, però només dependrà això de com es plantege el model de diari, és clar.

Sobre el nombre de lectors només cal mirar els que tenim VilaWeb o La Veu del País Valencià per fer-se una idea del terra mínim. O veure com aquests dies hi ha 40.000 persones que s’han inscrit per a votar a les primàries de Compromís. Compteu quanta gent forma part d’Escola Valenciana i col·labora en les Trobades… No crec que seriosament ningú puga negar l’existència d’un mercat per a un diari com aquest.

Ara bé, quin model de diari? Jo crec que ací està la gran qüestió a debatre. Plantejar-nos l’edició d’un diari tradicional, com seria l’Información per posar una referència local, seria un error i segurament constituiria un impossible. En canvi precisament és la crisi dels diaris tradicionals que ens permet pensar de forma seriosa en la creació d’un diari que ja des del seu naixement estiga adaptat a la realitat industrial del moment.  he de dir que paradoxalment per alguns, és més favorable ara que no ho era abans.

Aniré al detall, tot i que no puc fer una descripció acurada per no rebentar el temps que tinc adjudicat així que només apuntaré algunes característiques que em semblen clares, tenint en compte no només la realitat valenciana sinó la realitat del periodisme a Europa també.

-El diari del qual parlem hauria de ser un diari bàsicament digital, que publicara una edició en paper al matí. No al revés. La web i les xarxes socials haurien de ser el seu centre informatiu.

-La versió en paper del diari és imprescindible per la representació simbòlica però hauria de ser controlada i sostenible en termes industrials: poques pàgines (16 per exemple) i eixint només divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Avui ja no té sentit gastar-se més diners en impressió i en distribució que no en creació de continguts. La versió en PDF, en canvi, sí que hauria de ser diària. Cada vegada més els diaris tradicionals intenten que els seus subscriptors els llisquen en pissarretes i no en paper. Aprofitem-ho.

-Hauria de ser un diari d’informació universal, no local i encara menys localista. I clarament de qualitat. El seu possible públic ho reclama. Els diaris d’avui ja no poden ser populars perquè la gent ja no en llegeix. Així que és millor jugar a la qualitat, que és el darrer mercat que els queda. Cada any cau el nombre de lectors dels diaris tradicionals. Fa vint anys parlar d’un diari viable al País Valencià era parlar de 300.000 lectors. Avui qualsevol diari mitjà està cercant els 40.000 lectors com a màxim. I això ens dóna ara un avantatge de mercat a nosaltres.

-Hauria de ser un diari rabiosament independent dels poders públics i molt assentat en la trama social i cívica del país. Amb una empresa forta al darrera que evidentment hauria de tenir complicitats clares amb tota aquesta trama social i amb els mitjans de comunicació que ja existim i treballem en català al País Valencià.

-I hauria de ser un diari obert, on els lectors jugaren un paper determinant tant en el seu sosteniment (subscripció) com en la seua publicació. Aquesta és una tendència clara avui als mitjans anglosaxons i particularment des de VilaWeb podríem ajudar molt gràcies a la nostra experiència del sistema de subscripció que ja fa uns anys que hem posat en marxa i que treballa amb un èxit notable en aquest sentit.

Finalment he de dir que jo imagine aquest diari, en el qual crec profundament, com un pont amb la resta del país. La desconnexió progressiva entre el Principat i els altres Països Catalans és el tema que em preocupa més avui en dia. I un dels problemes evidents que planteja el procés d’independència del Principat és la fractura de l’espai comunicatiu nacional. Una fractura que els valencians sabem que seria molt perillosa per a nosaltres però que també, encara que ells no ho sàpiguen ni ho vulguen escoltar, ho és per a la gent del Principat.

Espere, doncs, que al 2015 la proposta d’un diari per als valencians siga posada sobre la taula com cal i jo personalment  i VilaWeb com empresa ens compromet a treballar tant com siga necessari per a fer-lo possible.

Entrevista al filòleg, que publicà 'El bilingüisme mata'

Pau Vidal: 'Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística'

Pau Vidal. Fotografia: Bi Bi Oye - Núvol.

El català no s'està morint, l'estem matant. L'està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.' Amb aquesta contundència parla el filòleg Pau Vidal en l'últim llibre, amb un títol també prou rotund i provocador: 'El bilingüisme mata' (Pòrtic). Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïnitat i diluint-se. 'El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català', alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això tracta aquesta entrevista, on Pau Vidal tomba mites sobre la immersió lingüística i diu que l'hem santificada. 'Val més dir la veritat.'

—Provocador, això de 'El bilingüisme mata'…

—Sí. És provocador perquè en realitat va néixer d'una imatge d'un paquet de tabac. 'Fumar mata', i vaig pensar 'El bilingüisme mata'. La primera intenció era que la portada fos com la imatge d'un paquet de tabac. 

—Quins riscs veieu per dir això? 

—El risc és un: la desaparició. El bilingüisme és un estadi transitori en el camí de la substitució lingüística. Això ha passat en molts casos i és el que passa aquí, més lentament perquè nosaltres som rars. I, a més a més, és un camí que s'ha accelerat perquè la revolució tecnològica ha fet que els canvis vagin molt més de pressa. El contacte de llengües fa que el final sigui la substitució per via de falta de transmissió. És el model País Valencià: els pares deixen de parlar-lo als fills i cada vegada hi ha més pocs parlants fins que ja no es transmet. I quan es mor l'últim s'ha acabat. 

—I en el cas del Principat?

—Seria una via nova, perquè som com un poblat gal: la via de la dissolució. Augmenta el nombre de parlants (des d'aquest punt de vista sembla que la llengua es refà), però en realitat el contacte fa que la contaminació sigui tan aclaparadora que et quedes sense llençols. La paradoxa és aquesta: el català no es morirà per falta de parlants sinó de català. A les enquestes diran 'Vuit milions de catalans!' i parlarem castellà.

—La condició de la llengua en un hipotètic estat independent no és cap debat secundari. En canvi, s'ha convertit en tabú, en una mena de 'ara no toca'. 

—S'ha convertit en un tema tabú per motius de tipus pràctic, polític. La paradoxa és que a aquesta situació d'ara, d'exaltació del bilingüisme d'aquests últims trenta anys, també hi hem arribat pels mateixos motius. 'No toquem això de la llengua perquè tindrem sarau!' Per no tenir conflicte sempre hem anat presentant una versió edulcorada i ha arribat un punt que anem de baixada. Si no en prenem consciència, ens podem trobar --fins i tot de manera involuntària-- que tinguem estat i no tinguem llengua. I llavors per a què putes el volem, l'estat?

—Pensar que la defensa del català com a llengua única en un nou estat pot fer apartar de l'independentisme els qui no tenen el català com a llengua materna no té un deix de paternalisme?

—Jo sóc científic i en això no m'hi he de ficar, més enllà d'opinar com a ciutadà. Però almenys estaria bé que, ja que hi ha aquesta tirada a parlar-ne quan convé i no fer-ho quan no convé, la gent en parlés amb coneixement de causa i sabés que quan parlem de contacte de llengües hem de tenir present aquests riscos. És molt fàcil d'escriure articles de diari.

—Som massa tous? Diuen que hem de fer el català més seductor, que hem de recollir el català que es parla al carrer… 

—Hem rebut tant que és normal que tinguem por. Som com el gos apallissat que quan t'hi acostes ja recula i comença a glapir. És per això que parlem als forasters en castellà sistemàticament, per evitar el conflicte. També és veritat que, precisament perquè és un punt central de la nostra comunitat, el parer de tothom és considerat igual. I en el temps es poden crear idees falses. Com això que 'les llengües evolucionen' i més bestieses que diu gent que no hi ha rumiat ni deu segons. En el nostre cas això fa molt de mal, perquè s'evita de superar la subordinació mental --que és la clau de volta-- a causa de l'autoodi.

—Aquesta subordinació mental la veiem exemplificada en els insults, que es mereixeria un capítol sol. De fet, en un llibre en recollíeu un fotimer. És allò que diuen que els insults en els films doblats al català no sonen 'reals'. Que dir 'talòs' o 'capsigrany' fa pagès, i que s'ha de dir 'gilipolles'. 

—És un fenomen curiós. Passa a tots els llocs del món on hi ha una llengua dominant que s'imposa a una altra. Els lingüistes parlen d'autoodi, la gent normal en diu complex d'inferioritat. Passa quan t'han dit durant segles i segles i segles que la teva llengua no val res i te l'han associada a la idea de pagès, de rústic, d'antiquada. Totes les innovacions que ens arriben del castellà funcionen i en canvi és molt difícil de fer entendre a algú que dir-li 'hosti, nano, estàs de pega' és una expressió perfectament funcional. A mi, un dia que vaig dir això, em van respondre: 'Parles com el meu avi.'

—És allò que en dieu la 'síndrome del polvo'?

—La 'síndrome del polvo' és la manifestació material de l'autoodi, de veure com a inferior qualsevol innovació o material propi de la llengua. Si tu dius a algú 'Ahir vaig fotre un clau de collons' de seguida t'imaginen amb una barretina en un paller del Solsonès. En canvi, si dius 'Quin polvo que té aquesta tia', l'imaginari és tot un altre. No és millor que el clau, però la submissió fa que a la gent li sembli així. Passa en tots els estaments. A mi, com a usuari de la llengua, em passa com als altres! S'ha de solucionar d'una altra manera, el parlant prou problema té a parlar. 

—I què és el català 'low-cost'?

—L'etiqueta de català low-cost és de la Patrícia Gabancho; l'Enric Gomà en diu català mandrós. Són maneres de batejar un fenomen: el català traduït automàticament, normalment per castellanoparlants, que no l'han après a escola sinó per contaminació ambiental, i que han après el necessari per a fer vida i prou. Són els que després creen moltes innovacions, com per exemple 'Nitbona'. És un fenomen molt freqüent per diversos factors, no es tracta de culpar el parlant, però el resultat és que fa mandrós també l'idioma dels altres. És el fenomen de les set i mitja. En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. 

—A les Illes i al País Valencià, amb una agressió institucional molt més forta contra la llengua que no pas al Principat, no hi ha tanta contaminació lingüística. Per què?

—Perquè la diglòssia, paradoxalment, funciona com un preservatiu lingüístic. La llengua es preserva molt més genuïna perquè no hi ha tant contacte. Si no hi ha un corrent favorable de conversió al català, com sí que passa a Catalunya, això fa que moltes innovacions com la 'Nitbona' no entrin. És una mena de paradoxa. No hi ha tant contacte, no hi ha converses bilingües. Hi ha menys ocasions per a la contaminació. 

—Què me'n dieu, de la immersió lingüística? Ens enganyem quan creiem que ha estat un èxit?

—És un exemple perfecte. A còpia de defensar-la, l'hem santificada tant que ara sembla que sigui com un túnel de rentar cotxes: hi passes un alumne i ja en surt catalanoparlant. Això és mentida. Per això dedico dos capítols a desmitificar les famoses enquestes que semblen una panacea. Avui hi ha centenars de milers d'alumnes que han passat per la immersió i no són catalanoparlants. Diuen que saben parlar-lo però no el parlen habitualment; i no tan solament això, sinó que molts tenen serioses dificultats per a parlar-lo. No els podem comptar com a catalanoparlants. Si ens diguessin la veritat ens deprimiríem molt. Durant trenta anys no l'hem dita, ens ha semblat que tot anava molt millor i ara ens trobem amb això. Crec que val més dir la veritat: no n'hi ha prou, amb la immersió. 

—Sí que és una mica depriment. Què més fa falta? Més eines?

—Si entens que la llei és una eina, sí. Falta una llei. És a dir, que les circumstàncies siguin unes altres. Falta allò que tenen en qualsevol lloc normal: un codi preeminent. Que el nano quan surt de l'institut amb un català precari perquè al seu entorn no el parlen es trobi amb l'obligació de fer-lo servir. Però literalment: que vagi a un lloc on no l'entenguin si no parla en català. Com passa a qualsevol lloc. Perquè si no les llengües es rovellen. 

—Estem molt contaminats per l'espanyol, més que mai segurament... 

—Aquest és un punt interessant. Corren unes fal·làcies… En Baulenas va fer un llibre que es deia 'El català no morirà' (ja amb un error de genuïnitat al títol), on sostenia que si el català havia sobreviscut al franquisme no havia de patir. És una idea que ha circulat molt, i és una bestiesa. L'acceleració i la revolució tecnològica han fet que els mitjans que tenia el franquisme per a aniquilar la llengua fossin un acudit al costat dels que hi ha ara. Perquè ara tenim una freqüència de contacte lingüístic incomparablement superior a la d'aleshores. Parlem amb més gent, ens arriben més canals de televisió i ràdio i les xarxes socials ens han posat en contacte amb molta gent contínuament i amb molts més llocs. Això fa que les possibilitats de contaminació augmentin exponencialment.

—I els mitjans de comunicació hi deuen tenir una responsabilitat, en això. 

—Els mitjans tenen un mal, que és que la història els ha convertits en transmissors, i per tant en vehicles de la llengua. No en són culpables però sí que hi tenen una responsabilitat, que és la de transmetre un model de llengua eficaç, útil i genuí. Cada vegada ho fan més poc, perquè és molt difícil de lluitar contra tot això que dèiem, i a l'hora de la veritat són els que difonen el model contaminat. Arriben teletips en espanyol, el filtre sempre és l'espanyol… En el cas de la llengua oral, tenim l'exemple de les transmissions de ràdio, a càrrec de persones amb una formació bastant deficient. Hi ha molt poca gent que doni importància a una bona formació lingüística. L'exemple el tenim en les transmissions de futbol, que són les més escoltades. Alguns dels col·laboradors fixos de la TDP no haurien de parlar per antena, perquè transmeten una quantitat de virus terrible. 

—Tenim molts fronts oberts!

—Per això anar-hi posant pedaços no soluciona res. Seria molt més pràctic començar des de dalt: capgirar aquest procés que ara funciona que és el de la traducció sistemàtica. Els diaris traduïts són una metàfora del país: es pot dir que aquest país pràcticament parla amb un traductor automàtic posat, perquè bona part dels missatges ens arriben en castellà. La majoria dels missatges estrangers ens arriben filtrats pel castellà. Per tant, la traducció es perd. I com pitjor són les condicions en què tradueixes, més perds. Això es veu en els diaris traduïts, que són autèntiques fàbriques de calcs.

—Sembla que tot porta al mateix lloc: a la necessitat d'un estat propi perquè la llengua sobrevisqui. 

—Com a científic, t'haig de dir que aquesta condició no seria necessària. Les condicions perquè una llengua s'autoalimenti no tenen res a veure amb l'organització política. Si una comunitat s'estableix dins les seves pròpies normes, pot tenir un funcionament normal, igual que qualsevol altra llengua. Ara, també encara haig de dir que, havent de fer tractes amb el poder castellà, això és impossible. Això no li passa pel cap a ningú. No cal ni posar-ne exemples. Un dels objectius que té el poder castellà és aniquilar-nos. Per tant, sí, ateses les circumstàncies necessitem un estat propi que pugui legislar. I, així i tot, durant un període s'hauria d'anar molt alerta i vigilar què passa. Però seria un punt de partida irrenunciable perquè sense la preeminència d'un idioma no hi ha supervivència. No passem per alt que parlem d'una llengua minoritzada. 

—Però un estat pot no ser suficient. Segons què en fem. Vós proposeu un 'monolingüisme oficial'?

—És un terme lleig i fàcil de desprestigiar per part de qui no en sap. Totes les etiquetes que s'han proposat han tingut rèplica. Jo m'estimo més l'expressió 'llengua de poder'. Quan senten 'monolingüisme' de seguida criden: 'Ah, ens volen portar tots a la presó!' En canvi, 'llengua de poder' simplement vol dir que sigui la llengua efectivament obligatòria a l'hora de viure en aquest país, com passa a qualsevol lloc.

—Sembla que no és gaire popular aquesta proposta, entre els qui debaten sobre el nou país. 

—El debat sobre la llengua l'haurien de fer els experts, que no són els periodistes. 

—Ara no pensava en periodistes, sinó en polítics. 

—Aquests també haurien de callar. Perquè no en saben i no fan sinó mal. És com si jo em poso a parlar sobre la qualitat de l'aire. Ells també han de callar i demanar el parer dels qui en saben, com es fa en tot. Tothom es pensa que, com que parla, el seu parer sobre llengua és igual de vàlid. És com si jo participés en un congrés de gastronomia simplement perquè menjo. Sóc molt sever, en això. 

FONT:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4228932/20150128/pau-vidal-durant-trenta-anys-hem-dit-veritat-immersio-linguistica.html

Més sobre l'autor:

Podeu comprar el llibre 'El bilinguisme mata' ací

Més llibres del mateix autor: 'El catanyol es cura', '100 insults imprescindibles'

La Veu està demostrant que és viable un diari de qualitat en català al País Valencià

Entrevista publicada a LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dilluns 12 de gener del 2014

http://www.laveupv.com/entrevista/12638/la-veu-esta-demostrant-que-es-viable-un-diari-de-qualitat-en-catala-al-pv

---

Moisès Vizcaino.
Fotos: La Veu del País Valencià

---

FONT:
Etiquetes
La Veu, La Veu del País Valencià, Moisès Vizcaino,Valencià

---

Vicent Canet / Barcelona

Moisès Vizcaino és editor de La Veu del País Valencià un mitjà digital d’informació general en català d’àmbit valencià i de tendència valencianista i de progrés. Després de dos anys des de la seua aparició,La Veu ja ha consolidat la seva presència en el panorama mediàtic valencià i ha pogut agafar el testimoni d’altres projecte de mitjà digital en català al territori valencià dels darrers anys com ara l’Informatiu, Pàgina 26 o Som, d’ElDiario.es.

-Com va nàixer el projecte de La Veu del País Valencià?
En l’any 2012 comencem a elaborar un projecte per fer un diari digital en català d’àmbit valencià, fet des del País Valencià i que, sobretot, té com a objecte informatiu tot el territori valencià. Era un somni d’allò que sempre penses que s’hauria de fer al nostre país i agafem el testimoni de tots els projectes anteriors. Com a mitjà de comunicació, l’objectiu fonamental que ens vam marcar va ser poder tenir un mitjà per vertebrar el País Valencià, perquè quan vam idear el projecte, en 2012, no hi havia cap mitjà digital d’àmbit valencià que parlarà del territori com a País Valencià i fet amb llengua pròpia. Ja hi ha productes per a tots els territoris de parla catalana i molt bons, que tenen molta qualitat, i no ens plantegem competir en aquest àmbit. On hi havia un buit no cobert era en la demanda d’un mitjà en català estrictament del territori valencià.
 

L’altre objectiu que ens vam marcar com a projecte va ser contribuir al canvi social i polític que necessita el país. L’aposta pel digital va ser clara, perquè en paper no era un projecte viable almenys de moment. Darrere del diari som persones particulars, que hem aportat el capital suficient durant 2013 perquè el projecte poguera començar a caminar. El nostre repte és que el mitjà visca dels valencians, de les empreses valencianes i puga rebre subvencions i publicitat de les institucions públiques valencianes. Si ha de sobreviure ha de ser perquè els valencians pensem que hem de tenir un o més mitjans en llengua pròpia i perquè el volem.

-Quins són els motius perquè costi tant consolidar un mitjà en català al País Valencià?
Audiència hi ha per a un mitjà en català al País Valencià, però existeixen dificultats. Hi ha un problema de falta d’hàbit de lectura en català en una part molt important de la població valenciana. Per això es pot canviar i per això des de La Veu del País Valencià estem trencant esquemes i demostrant que és viable fer un diari de qualitat, en català i que creix en audiència. A més, tenim les generacions que han estudiat totalment en valencià que tenen un important potencial com a audiència.
 

-Hi ha més possible mercat d’informació en català al País Valencià des del tancament de Canal 9?
Els lectors de La Veu del País Valencià estaven desconnectats de Canal 9 perquè ja no era un mitjà propi del país, ni que ho fera tot en llengua pròpia.

-Què falta, doncs, empreses que arrisquin o que inverteixin en publicitat a mitjans en català?
L’administració pública, que té importants pressupostos, ha tancat mitjans de comunicació públics i en català i això pot desanimar qualsevol empresari que pensa que no posarà diners en un mitjà que no sap si tindrà audiència i rendibilitat. Des de La Veu del País Valencià estem tocant a la porta de la societat valenciana dient que som un mitjà que necessitem “agermanar” molta gent, necessitem capital i empresaris que aposten per això. A més capital i més inversió, més possibilitats de sobreviure en el mercat.
 

-L’Ara és un mitjà en català impulsat des de sectors empresarials catalans lligats al país, seria això possible al País Valencià?
El problema és que no tenim una classe empresarial forta valenciana que estiga darrere d’un partit nacionalista valencià de centre i centre-dreta i que no tinga complexos de reconéixer la unitat, i de mantenir una relació cordial amb Catalunya. No tenim un empresariat que tinga consciència de país i disposat a invertir en un mitjà en català i del país. Sempre han mirat, almenys fins ara, a Madrid. Ara comencen a tindre consciència que el negoci en Madrid no els ha anat massa bé. I sí que pot haver un petit sector empresarial valencianista però és molt minoritari.

-El fet que sigui un mitjà nacionalista i progressista, és una dificultat afegida per a un mitjà de comunicació en català al País Valencià?
Crec que és a l’inrevés, si aconseguim sobreviure en el futur és perquè ens hem situat d’una manera clara en el centre esquerra i en el valencianisme. De fet el nom, La Veu del País Valencià, ja és una declaració d’intencions: ací tens un diari en llengua pròpia, valencianista i de progrés i això és el nostre producte. I és precisament entre aquest públic on més possibilitats hi ha per a un mitjà en català. Pensem que és la gent qui pot apostar per un mitjà d’aquestes característiques. Els que han defensat el país s’ubiquen en un àmbit ideològic progressista, el centre dreta s’ha preocupat molt poc per la normalitat de la llengua tot i que sempre hi ha excepcions. No sé si al País Valencià hi ha opcions per fer un diari en català ubicat ideològicament al centre dreta. Com a editor no m’atreviria a ficar-me, no sé si seria viable.
 

-I veus factible que mitjans en castellà amb una línia ideològica fora del valencianisme facin una edició també en català com fan El Periódico o La Vanguardia?
Crec que seria molt interessant perquè hi hauria diversos mitjans i es normalitzaria el fet de poder tenir premsa diària en llengua pròpia i trencaríem la anormalitat que suposa hui La Veu del País Valencià com a únic mitjà en valencià al País Valencià. I imagina’t que el Levante-EMV, La Información o Mediterráneo apostaren per fer una edició en català... arribarien a un altre públic i incrementaríem la quota del mercat de publicacions en llengua pròpia. Un diari en castellà ja és rendible i ja té suficients ingressos per al projecte, però si hi hagueren polítiques públiques per fer una edició en català seria molt més fàcil.

-Quina audiència té La Veu del País Valencià?
La més elevada va ser un mes en què vam obtenir uns 85.000 usuaris únics. Ara ens mesura l’OJD, i durant aquest 2014 hem passat d’una mitjana de 40.000-50.000 usuaris únics a 70.000-80.000 i seguim en creixement.
 

-Quines són les vostres fonts d’ingressos en un moment de crisi dels mitjans de comunicació?
En 2013 va ser una aposta de tres o quatre particulars que van posar capital propi, el soci majoritari sóc jo. L’objectiu del primer any va ser fer un diari en digital mitjançant el teletreball perquè no tenim una redacció física. Una vegada fet el producte, i amb el recorregut de 12 mesos, ens llancem al mercat. Ara tenim tres vies d’ingressos, la més forta és el producte “Ajuntaments agermanats” per anar sumant poblacions que representen diverses comarques del territori i amb els quals s’arriba a un acord econòmic pel qual la informació local d’aquest municipi té un espai propi a la nostra web. Hem tingut molt bona resposta i hem anat implicant ajuntaments de progrés. La segona font són els lectors agermanats, als quals els demanem una xicoteta aportació: dotze euros a l’any, un euro al mes. Estem a prop dels mil i molts d’ells superen bastant l’aportació mínima de 12 euros. Amb tot això ja tenim garantida la base mínima per a subsistir com a projecte. A més, n’hi ha empreses que ens contracten publicitat, però és difícil que el projecte només visca d’empreses. Hem rebut subvencions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1300 euros en 2013 i 1700 euros en 2014), però la Generalitat no ens ha inclòs a nosaltres en les campanyes de publicitat institucionals que fa. Tot i que, si s’aplicara la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià, s’hauria d’incloure a un mitjà com el nostre.
 

-Empresarialment, quin és el vostre objectiu?
La Veu del País Valencià és un mitjà al qual s’han posat moltes hores de voluntarisme i que han donat els seus fruits. Actualment està professionalitzat amb deu persones que hi treballen diàriament, més de deu periodistes 'freelance' que hi col•laboren i més de quaranta opinadors. El nostre objectiu és acabar constituint una cooperativa de treball associat. El nostre objectiu és la viabilitat econòmica i això no s’aconsegueix amb un empresari que invertisca per a quatre anys o amb subvencions de la Generalitat. Ha d’haver un producte de qualitat i interessant perquè hi haja viabilitat. Som un equip multidisciplinar i ens ho agafem seriosament, tenim un pla d’empresa sòlid, tot i que som conscients de les dificultats.

Aquesta entrevista s'ha publicat a Media.cat.