Anàlisi BOP-CEO, L'evidència fundacional de l'1-O d'un nou país | Francesc Abad

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Francesc Abad

Com ja sabeu els que em seguiu, com a analista, una de les coses que més m'agrada és tenir al davant una bona enquesta i abocar-me als seus continguts, llegir i valorar el que ens explica. I sempre des de la perspectiva dels aprenentatges que en puc -podem- treure en aquest procés per fer possible la República Catalana, per esdevenir independents. Fa molt temps que segueixo sistemàticament totes les bones enquestes a les que tinc accés, singularment els Baròmetres d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, per a mi, sempre ho dic, la millor enquesta que es fa a Catalunya.

Té tres grans virtuts: és una enquesta tècnicament impecable, la seva periodicitat ens permet disposar d'una sèrie històrica valuosíssima i és una enquesta valenta, en el sentit que no defuig cap de les qüestions que tenen rellevància política i social. En aquest últim sentit, totes les comparacions són odioses, però si comoparem el CEO amb el CIS veiem, en el CIS, una enquesta covarda, al servei de l'estat, no al servei de la veritat, no al servei del retrat demoscòpic d'una societat i dels seus debats i posicionaments polítics. El CIS, per exemple, no pregunta coses incòmodes, com la monarquia. El CEO sí.

Doncs bé, divendres, quan va caure a les meves mans aquest primer BOP 2019 del CEO, m'hi vaig submergir, i a mesura que avançava en els seus continguts i les seves dades hi tenia l'evidència que en aquelles taules s'hi estava revelant, havia emergit, el nou país que va néixer l'1 d'Octubre. Aquell 1 d'Octubre fundacional. Aquell 1 d'octubre del que en David Fernández en va fer la millor definició: volíem ser República i vam aprendre a ser poble. En totes les taules de l'enquesta del CEO emergia aquest nou país, que havia après a ser poble l'1-O, i es feia evident la irreversibilitat de la República que volíem fer l'1-O.

Som poble i serem República. No hi ha cap marxa enrere possible. No hi ha cap altre destí per a aquest poble que el de ser República. Al mateix temps, de totes aquelles taules també emergia la dificultat i la complexitat del camí (o camins) fins fer-la possible, fins esdevenir independents.

Per això en el primer article analitzant el CEO deia que el dedicava als resultats electorals que projectava perquè sóc conscient que és el tema mediàtic i que concentra gairebé tota l'atenció, però que per a mi, allò era el menys important d'aquella enquesta. Per això deia que aquest CEO ens ofereix una quantitat brutal d'informació i d'evidències, que és el que més val la pena d'analitzar, de compartir.

Som-hi!
L'evidència fundacional de l'1-O i la irreversibilitat de la República 

O l'estat espanyol ens elimina físicament i com a poble o serem República. No n'hi ha una altra. S'ha acabat tot. Aquest poble que vam aprendre a ser l'1-O ja ha penetrat tan intensament i tan aclaparadorament en la immensa majoria de tots nosaltres, del cos de la Nació, de tots i cadascun de nosaltres, que no hi ha cap altra sortida possible. La desconexió política, social, cívica de l'estat espanyol i de les seves estructures podrides és total. I ja no té marxa enrere. I també emergeix amb la contundència que només tenen els grans fonaments nacionals, allò que volem ser.

El 78, 7% dels catalans pensem que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en referèndum. Ho creu el 100% dels votants de JxCAT, ERC i la CUP. Ho creu el 85,1% dels votants dels Comuns. Però, i això és el més transcendent, també ho creuen el 40,7% dels votants de Cs, el 59,8% dels del PSC-PSOE i el 44,5% dels del PP.

La dissociació del discurs de tots els líders espanyols i la voluntat del poble de Catalunya, incloent-hi els seus votants és radical. Sembla una marcianada. No entro en temes de coherència dels votants, etc. Això forma part de la complexitat. En tot cas, les dades són contundents i obliguen a reflexionar molt com canalitzar aquest acord vertebral de la nostra societat.

El 73% de la societat catalana està poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Ja poden fer les campanyes que vulguin i dir les barbaritats que vulguin. A Catalunya ja no enganyen a ningú. 3 de cada 4 catalans denuncia aquesta no-democràcia.

Potser la dada on amb més intensitat contundència s'aprecia aquest nou país que va néixer l'1-O és en el radical rebuig a la monarquia espanyola. És la institució pitjor valorada d'entre una llista de més de 20. El 78,6% dels catalans suspenen a la monarquia. En una escala de 0 a 10 on el 0 és que la institució genera cap confiança i 10 molta confiança, la monarquia espanyola, entre els catalans, és valorada amb una mitjana de 1,82.

Aquell 3 d'octubre, quan Felipe VI àlies "El Preparao" va irrompre a les TV de tot l'estat per fer aquell patètic i repugnant discurs contra Catalunya i els catalans, ell potser no ho sap encara, però s'estava acomiadant. Això no hi ha qui ho aixequi. Amb un 1,82 de valoració en escala 0 a 10 ja no hi ha res a fer. La monarquia ja és només una càrrega per al 80% de la societat catalana de la que estem mirant com ens en desfem.

Un 75,9% dels catalans prefereixen la República com a forma de Govern. Ho volen així el 100% dels votants de Junts per CAT, d'ERC, dels Comuns i de la CUP. Però també un 69,8% dels votants del PSC!!! I un 18,75 dels de Cs i un 33,3% dels del PP.

Finalment, l'evidència del col·lapse de l'estat espanyol, d'aquest estat podrit, de les seves castes, del deep state i de la fractura irreversible que la manera com totes aquestes institucions han actuat, és que totes són radicalment rebutjades, suspeses, per la societat catalana. De 0 a 10 la Banca un 2,29, el Govern espanyol un 2,93, el Tribunal Constitucional un 3,03, els tribunals de justícia un 3,53. No se salva res. Tot el que és l'estat espanyol, tota aquesta trama podrida d'institucions del deep state ja són percebudes per la immensa majoria de catalans com un element hostil, ja ens mereixen confiança zero, cap confiança.

I quan això passa, senyors, el nou país ha emergit als nostres ulls, el nou país, potser sense adonar-se'n, ja no veu com a pròpies cap de les institucions de l'estat espanyol, tot el contrari, les veiem com a instruments d'agressió.

La demencial deriva demofòbica, autoritària, repressora, de l'estat espanyol i dels seus gestors (polítics, jutges, policies...) ens ha dut aquí. I d'aquest punt ja no hi ha marxa enrere. És el rei, el que amb el que ha fet s'ha situat en aquest 1,82, ha esdevingut aliè al 80% dels catalans. És ell, i no l'escola catalana, ni la TV3, ni l'adoctrinamiento ni totes aquestes rucades. Són ells, el rei, els jutges, els governs espanyols, els que s'han situat, amb tot el que han fet, en aquest supens radical, en aquesta absoluta falta de confiança.

I de tot això ja no hi ha marxa enrere. Això ja no es recupera. Ja pot fer el que vulgui l'estat espanyol, que a CAT està mort, ha desaparegut. I per sempre. Pot reprimir. Però no pot evitar l'inevitable. I l'inevitable és que ja hem marxat, ja no som. I ara només ens falta formalitzar-ho. Seria important que l'estat espanyol, que la societat espanyola fos conscient del lluny que estem d'aquest estat. Sense ponts. Sense res a fer. Excepte fer la nostra República i començar de nou, d'igual a igual, unes noves relacions de veïnatge i cooperació.

QUE JO RONCO??? QUÈ VA! JO NO RONCO! 

Tot el que hem vist i analitzat de les anteriors taules configura l'ànima més fonda d'aquest nou poble que va néixer l'1-O. És una visió interna, profunda sòlida, inequívocament sòlida. Però que no es manifesta igual en tots.

I aquí comença "el lio". A la vista de la contundència de les anteriors dades, hom podria pensar que tota aquesta gent estem per fotre el camp d'Espanya cagant hòsties, fundar la nostra República i fer un estat democràtic, amb unes institucions que ens mereixin confiança.

Però això no és ben així. A la pregunta "vol que CAT esdevingui un estat independent", un 48% diuen que Sí i un 44% que No.Ja no hi ha aquella aclaparadora majoria que teníem en el rebuig a les institucions que són l'estat espanyol (monarquia, poder judicial, govern central, etc). La cosa encara és més sorprenent davant la pregunta de resposta múltiple, perquè llavors un 52% dels enquestats opta per una forma política encaixada (més intensament o menys intensament) amb Espanya.

O sigui que un 80% estem absolutament en contra de la monarquia, volem una República, ens caguem en totes les institucions que configuren el deep state... però quan et diuen "fotem el camp!" només ho veuen clar entre un 39,7 en la múltiple (estat independent) i un 48% en la d'independència Sí o No.

Mirant aquesta dissociació m'ha vingut al cap el que passa amb la gent que ronca, que són els últims en assabentar-se'n, que sempre són els altres que els hi diuen. I al principi sempre es nega, fins i tot busquen excuses (estaré arrofredat) i no s'hi relaciona simptomatologia com fatiga durant el dia, boca seca al llevar-se, etc.

Una part de la nostra població és evident que "ronca" políticament (rebutgen radicalment la monarquia, volen una República, etc) però no en són conscients, no ho processen políticament. I aquí estem nosaltres dient-los-hi, ei, que esteu roncant. I ells estan encara en la fase de negació. Els ho hem de dir, que això que volen només amb la independència ho tindran, desfer-se del monarca, fer una república democràtica, etc.

Això és en si mateix un repte que hauríem d'abordar. Canalitzar aquesta ànima profunda del nou poble que som (80%) i fer-la emergir, en un estat de presa de consciència col·lectiva. Tenim un bon punt de partida, aquest 80% que creu el nostre futur l'hem de decidir nosaltres. Democràcia.

DONEC PERFICIAM

PS: En el tercer i últim article analitzant el CEO abordaré algunes qüestions que per a mi són, a la vista del que ens explica l'enquesta, transcendents sobre com fer-ho. No tinc la recepta de què fer ni de com fer-ho, però sí tenim elements que són clau per poder-ho fer.

Font: http://diesdefuria.blogspot.com/2019/04/analisi-bop-ceo-2-levidencia.html?m=1

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Espanya, com Estat pària no és l’ideal català | Pau Miserachs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pau Miserachs

President del Grup d'Estudis Polítics, membre d'esquerres per la independència. 

En la política catalana ens cal fer un retrat real de la situació l’evolució més recent. Cal assumir les coses tal com s’han fet i fer-nos les preguntes adients per poder fer el disseny del futur.

Ens cal ser fidels i lleials a la nostra pròpia història, a la nostra ànima indestructible, la força intombable de l’esperit català, sense deixar-nos arrossegar per les traïcions ni pels corrents destructors de la pau social, i menys per les especulacions sectàries.

La nostra arma és la democràcia, plural, oberta i diversa juntament amb una aferrissada defensa de les llibertats.

Però ara es posa en qüestió el model de convivència i no es parla del model d’Estat ni de les aglomeracions urbanes ni de la desertització rural.

Vivim amb la paranoia pel control de les energies i la concentració de capitals, la tecnologia i la robòtica, mentre la vida política s’atomitza i es desintegra sense poder fer front als fons voltors que desestabilitzen i empobreixen, mentre els governs només somien en anar pagant els interessos d’un deute que no s’eixugarà.

En aquesta situació s’ha normalitzat la violència, el terrorisme, la ultradreta i tot el que això significa de dany i menyspreu a la dignitat humana.

Hem trigat 40 anys per descobrir que s’ha produït la continuïtat d’un règim construït sense demòcrates. No es va construir el 1978 una estructura jurídica per la convivència, l’harmonia i la concòrdia entre pobles. Seguim lligats al passat i amb la nostàlgia del règim desaparegut.

La Constitució s’ha convertit en una eina fonamental pel control del poder en mans de qui governi, en lloc de potenciar drets socials i llibertats. S’han derivat lleis per la discòrdia i la impunitat del poder.

Tal com evoluciona la política, els catalans no podem caure en les febleses de les angoixes del poder en una situació de manca de tradició democràtica. Ens cal exigir democràcia i practicar-la.

Els catalans no hem de veure la república com una utopia, sinó com la democràcia de tots i totes, l’autocrítica permanent, el desenvolupament de les llibertats democràtiques i els drets humans, allunyant els extremismes i la demagògia que volen destruir la pau social i forçar el poble al silenci. Cal no oblidar que democràcia i dictadura són incompatibles.

Ens cal a Catalunya una democràcia de no dominació, respectant els drets dels treballadors a la promoció social i el benestar, allunyant la mera retòrica, tanmateix el cinisme, la hipocresia i les ambigüitats.

Hem de recordar que la secessió de Catalunya és justa i legítima, justificada per la mateixa democràcia. Hem d’exigir el control del territori, duanes, aeroports, plena capacitat fiscal i financera, amb decisió i coherència, doncs Espanya s’està transformant en un Estat pària amb els seus atacs constants a la personalitat nacional de Catalunya, la pràctica de la repressió i l’anticatalanisme visceral.

Cal que govern i diputats reaccionin contra aquest estat de coses, ja que el poble català va parlar clar l’u d’octubre 2017 exigint la sobirania plena de Catalunya que els partidaris de la Constitució de 1978 no reconeixen en contradicció amb els principis i propòsits de les Nacions Unides.

Els catalans confiem en la democràcia i amb una esperança viva, pacient i persistent, doncs no tenim esperit d’esclaus ni de poble sotmès.

El govern d’Espanya intenta obtenir la rendició dels catalans mentre puja al 41% l’acceptació dels ciutadans espanyols en la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pactat.

Els governs espanyols, posant Catalunya com excusa, no han sabut donar a més resposta a les reivindicacions socials, l’Espanya rural, la sanitat, els pensionistes, els discapacitats, l’atur, els baixos salaris, la precarietat, els horaris laborals abusius, la manca d’habitatge pública, la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat.

Catalunya ha sigut declarada l’enemic a abatre pels que tenen por de la democràcia i les decisions de la voluntat general. Per això necessiten retallar drets i llibertats, repressió, seguir el camí invers de la democràcia.

Catalunya fa nosa pels polítics que es troben bé sota la monarquia i reneguen de Catalunya, s’apunten a la intolerància i la intransigència.

No hi ha joc net, el que impossibilita la neutralitat davant dels que s’han proposat obstruir la democràcia. Aquests no la volen per què no els agraden les llibertats ni escoltar les protestes dels ciutadans. Calen doncs noves polítiques.

Cal posar i activar un nou impuls per les aspiracions catalanes, no desertar i impedir l’enfrontament entre grups socials, barris. Els valors republicans s’han de fer visibles a totes les institucions i a tota la societat catalana.

El govern de l’Estat ha d’entendre que ha fracassat i és un error voler imposar als catalans la forma de vida castellana. Les notes diferencials i definitòries han resistit tot atac dels que rebutgen la diversitat i el pluralisme.

De fet no sabem on se situarà el futur polític. Però no hem de donar oportunitats a l’oportunisme i la manca d’intel·ligència política. Si cal lluitar contra la normalització de la desigualtat, la partitocràcia antisocial.

La conclusió és que Espanya no és un ideal per la gent Catalana. Les constants amenaces d’intervenció i destrucció institucional ho demostren. La intransigència de l’Estat no ofereix altra alternativa que la independència.

No veiem per tant Espanya com a destí, sinó Europa davant l’estupidesa crònica dels nostàlgics de la dictadura, la societat corrupta que van deixar, els clans polítics i econòmics, la bombolla i la destrucció de la credibilitat política dels que encara pretenen imposar l’hegemonia dels que governen l’Estat, el vell imperi caigut.

Font: http://unilateral.cat/2019/04/08/espanya-com-estat-paria-no-es-lideal-catala/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ciutadania compromesa | GEMMA CALVET

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

GEMMA CALVET

Els passos que fem tots nosaltres en el recorregut col·lectiu tenen un impacte en el present i en el futur

La intel·ligència estratègica de la ciutadania l’hem de poder traslladar als partits polítics, si més no a partir de l’acció constant personal i col·lectiva

Fa uns dies, va arribar a les meves mans l’extraordinari assaig de la filòsofa Marina Garcés sobre la Il·lustració radical. Especialment colpidor és l’esment al que ella anomena “analfabetisme il·lustrat”. El fenomen, que bàsicament es resumeix en el fet que més coneixement i informació no són necessàriament garantia de més utilitat social, o ús encertat del poder, és una denúncia de la incapacitat d’adaptar el progrés de la humanitat al progrés científic o de coneixement. L’autora, una dona fermament compromesa en la recerca de pensament que doni sortides reals i possibles a les grans incerteses que ens acompanyen, s’esforça a mirar al futur i a apel·lar a un compromís. De fet, com ella diu, es tracta de passar del lament a l’acció reactiva, i això a partir de fer-nos preguntes. El resum dels seus postulats són impossibles de reproduir aquí, però la força de la seva inspiració sí que ens porta a saber que hi ha esperança. Aquesta paraula sorgeix d’unes certeses. I aquestes han de venir d’un compromís personal i col·lectiu. La capacitat de guanyar emancipació i llibertat, la concepció d’una globalitat al servei de l’altre i no a la recerca del domini de l’altre, la certesa que venim de lluny però que hi ha un destí segur i permanent que entrellaça cultura i natura i la convicció que malgrat que el futur perilla, el temps no el podem perdre.

És clar que tenim camí al davant, i que els passos que fem tots nosaltres en el recorregut col·lectiu tenen un impacte en el present i en el futur. Ens cal pensament, reacció i compromís. Sortir de la posició còmoda d’observadors o de ciutadania resignada i passar a la cultura de la capacitat de reaccionar, que, amb la tradició republicana, implica que cadascú, des de on és –i amb independència de la cultura, ideologia, nivell econòmic o activitat– té capacitat de contribuir a un nou estat de coses. I que aquest nou estat de coses que afecta el poder, i la consideració de la ciutadania, impliqui recuperar les paraules dignitat, llibertat i justícia amb tota la seva profunditat. En aquest compromís allò del “privat és públic” comporta fer la feina d’una manera, gestionar les relacions humanes i creure que el verb estimar forma part del motor de la humanitat.

Per això sabem que el curs dels esdeveniments no el podem deixar en mans dels partits polítics, molt sovint presoners d’unes sigles i d’unes necessitats de guanys electorals. Com denunciava Martha Nussbaum, la política està massa lluny de l’amor. Cada vegada més, la liquidesa de Bauman afecta també la seva capacitat estratègica en la incorporació del bé comú com a pacte mínim de consens. Els partits, en general, s’han distanciat de la realitat, de tal manera que la ciutadania ja no creu tant en sigles com en persones. I els mateixos partits, uns més que altres, estan fent un esforç de reorientació interna, arriscant electorat però cercant solucions. En tot cas, és evident que ara mateix és la societat civil la que marca camins de sortida.

El nostre país està patint les conseqüències d’una falta de política de solucions, extrapolada al territori de la repressió judicial constant. I més enllà, la nostra societat, enmig de la crisi econòmica, està vivint en un mar de tempesta, amb onades immenses i vaixells que sovint no poden fer res més que resistir el temporal. Amb el Brexit, es fa trontollar el projecte europeu, a banda que comporta enormes dubtes sobre la seva viabilitat immediata. El dia a dia dels camps de refugiats, on els menors estan morint impunement i milers de ciutadans no tenen lloc ni dignitat, ens fan evident que els drets humans han caigut en picat. Com a conseqüència d’aquest estat de coses i de l’alarma que genera el creixement de l’extrema dreta, justificat en part per la falta de certesa democràtica, la consciència que som capaços d’esdevenir actors i protagonistes del canvi és el punt de partida.

La nostra responsabilitat, però, com ens recordava fa uns dies l’advocat Gonzalo Boye, és que indignació, resistència i acció es mantinguin en unes actituds i valors que mai posin en risc la pau, el civisme i la consciència de comunitat plural. Com sempre diu el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, cultura i democràcia van de bracet, i això implica que la repressió ha de ser resposta amb més democràcia i més contundència pacífica. La intel·ligència estratègica de la ciutadania l’hem de poder traslladar als partits polítics, si més no a partir de l’acció constant personal i col·lectiva, i superar la idea que tot depèn d’ells o que tot està perdut.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1583766-ciutadania-compromesa.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Coses que vaig aprendre al PSAN | Núria Cadenes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Núria Cadenes

Ja passa, això, amb els aniversaris: que recapitules i recordes i fas balanç. Com ara. Perquè resulta que aquesta primavera ens arriba amb una efemèride de pes, els cinquanta anys que fa de l’assemblea constituent del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans en les seves sigles desplegades, el tronc del qual va néixer l’independentisme català modern, una escola política que deixa empremta i a la qual, avui, voldria, breument, homenatjar.

Més que breument, de fet: sintèticament. Tan sintèticament com pugui. Sintèticament i condensadament en quatre punts. Coses que vaig aprendre al PSAN: u, dos, tres i quatre.

Coses que vaig aprendre al PSAN, u: a discutir sense barallar-se. A discutir aferrissadament, vull dir, apassionadament, fins i tot, si hi tens tirada, sense que això signifiqui llançar-se els plats pel cap, ni políticament ni personalment. De fet, el mateix PSAN va néixer d’una discussió així. D’una discrepància. I no sé si ha estat l’única vegada que s’ha dut a terme una escissió cordial, diguem-ne, però sí que va ser significativa. A casa, els pares ho resumien d’aquesta manera: ‘i ens vam repartir els ciclostils’. Des de la clandestinitat, encara. Quan els joves del Front Nacional de Catalunya (FNC) es van definir comunistes, i el Front es va mantenir com era, i van acordar de separar-se, i s’ho van repartir tot equitativament, i l’any 1968 va néixer el PSAN, i els ‘grans’, a més a més, van ‘avalar’ els ‘joves’ davant la resta de forces polítiques, i aquestes són coses que no s’obliden. I sí, en aquest punt, hi tinc també el vessant sentimental i personal, perquè els meus pares formaven part d’aquells joves fundadors (llegir Lenin i Camus, alçar el puny, un triangle groc i un estel roig per a acompanyar les quatre barres), i perquè des de menuda l’he coneguda, aquesta història, i perquè cada vegada que sento parlar del Front se m’hi enganxa, indefectiblement, la definició: ‘un amor de gent’.

Coses que vaig aprendre al PSAN, dos: que els partits són necessaris però no són el més important. Encara que els hagis fet, o que hi hagis estat anys, o que t’hi lliguin històries i vida i persones i tot. Són eines. Ni més ni menys. Ni menys ni més. Ben mirat, de vegades em sembla que el PSAN és el partit menys partit que he conegut. O menys partidista. I també hi vaig aprendre, per tant, que cap sigla no et situa per sobre del poble. Que mai no ets més que el poble. Que ets poble, de fet i naturalment. Allò que l’Estellés explicava en versos. Tan senzill com això.

Coses que vaig aprendre al PSAN, tres: allò de la contradicció primera i la contradicció segona. Junt amb una altra frase famosa: anàlisi concreta de la realitat concreta. I això, que no és gens abstracte, significa que una persona d’esquerres ha de saber veure quina és la contradicció principal, i actuar-hi. Quan el PSAN va formular, ja fa temps, la proposta de front patriòtic, propugnava precisament una confluència, una aliança àmplia, de poble, per tal de donar resposta a la nostra contradicció primera, que és la subordinació per la força dins dels estats espanyol i francès. I això no significa pas que es prioritzi una lluita (la nacional) sobre una altra (la social), sinó que, al nostre país, per a poder avançar en l’altra has d’haver resolt l’una. I que no és opcional. Que és condició necessària. Per dir-ho amb una altra terminologia: si continues espoliat i intervingut, com pretens fer polítiques socials? Doncs justament per fer polítiques socials t’has d’haver tret de sobre la llosa espoliadora.

Coses que vaig aprendre al PSAN, quatre: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, a no limitar el país a la restricció autonomista, a saber-lo sencer i divers i a actuar sempre en conseqüència. I això, aquest ser estructuralment de Països Catalans, no significa pas negar que hi pugui haver ritmes diferents en una part del territori o en una altra, pel que fa a l’assoliment de la independència, sinó que comporta una cosa tan senzilla com és tenir una estratègia per al conjunt del país. Sempre. Sense deixar mai ningú de banda. Reconeixent-nos en la riquesa, humana i cultural i de potència econòmica i de tot, que tenim. I sí, és una altra cosa important que vaig aprendre al PSAN: a saber on són Monòver, Baó o Santanyí, per exemple. A saber què són. I que són casa.

En fi, que el PSAN ja no és actiu però que tampoc no és passat. Perquè ha esdevingut escola i manera de fer. I això sí que és, diria, imprescindible.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/aprendre-psan-opinio-nuria-cadenes/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Per què cal la solidaritat del País Valencià amb el procés democràtic català? | Manuel Giron i Jiménez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El dret d'autodeterminació dels pobles, el dret a la independència, forma part del que es considera democràcia i això és el que s'està jutjant a Madrid com si fora un delicte

Manuel Giron i Jiménez

PAÍS VALENCIÀ

1. A Catalunya, després d'anys de mobilització (amb un gir clarament sobiranista i independentista a partir de la diada de 2010) i de que, en aquest procés, la gent seleccionara, a poc a poc, els seus representants polítics, les sessions de les Corts Catalanes del 6 i 7 de setembre de 2017 van definir les formes legals i democràtiques del camí cap a la constitució d'una República. En aquests dos dies s'aprobaren les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica -tan legals i molt més democràtiques que les que van transformar unes corts orgàniques espanyoles del 75 en les corts postfranquistes del 78-. El posterior referèndum de l'1-O, un èxit del poble en la defensa pacífica del dret a decidir, i la vaga general del 3-O, es van trobar amb la primera onada de la violència represiva de l'estat. La proclamació de la República el 27-O i la possibilitat de l'obertura d'un procés democràtic constituent no subordinat s'enfrontà amb la monarquia i l'aparell repressiu judicial i policial, amb el govern espanyol i els seus aliats, amb les corts i el senat espanyols aplicant l'article 155 de la constitució espanyola. El resultat, la vulneració dels drets legals i humans, presos polítics i exili. Una vergonya que no s'ha pogut ocultar davant el món. No obstant aquesta violència organitzada, la gent ha mantingut la seua força i es manté en disposició de rebre i utilitzar la solidaritat de la resta de pobles de l'estat.

Si s'haguera obert un Procés Constituent posterior al 27-O, un Procés que es podria haver desenvolupat de forma significativa només sota una presió potent de la ciutadania, hauria conduït a establir, de forma independent, les bases del futur social i polític del poble català així com de les relacions entre la població defensora d'una catalunya independent, la defensora de propostes confederals o federals i la defensora de una proposta unionista. Un possible Procés Constituent com aquest amb un Referèndum decisori és un procés realment perillós. És què, és possible tenir el poder de decisió des d'un procés organitzat des de baix i des d'unes intitucions que semblaven, fins ara, subordinades? Per a les classes dominants d'Europa, de l'estat espanyol, del País Valencià i de Catalunya, una demostració de la relació indestriable entre democràcia i drets socials seria un exemple horrible per a la gent.

El procés català, amb les seues possibles insuficiències, sota la pressió i el control de la mobilització popular, suposa un model democràtic i no violent de construcció de sobirania per al País Valencià i per a altres pobles oprimits d'Europa.

2. El món repressiu, el món mediàtic i el món polític espanyols es posicionaren en favor de la "unidad indisoluble de la patria" i en contra d'un Procés Constituent i d'un Referèndum organitzats de forma lliure. La seua arma va ser la definició de les actuacions de les Corts Catalanes com actes il·legals davant dels quals havien d'actuar la justícia i les forces repressives.

Els actors polítics que s'assenyalaven com més propers a la gent -per por de perdre vots o per convenciment polític, i malgrat els seus posicionaments polítics progressius sobre el dret a decidir- es posicionaren de forma implícita o explícita en contra del procés democràtic i del costat de l'aplicació del 155, fins i tot declarant-la, inexplicablement tot venint des d'una esquerra que ha participat en moviments de desobediència civil, com una oportunitat per a garantir l'estabilitat de les institucions.

3. Al País Valencià, el nou govern de 2015, què n'havia fet fora les forces conservadores, es feia conscient -com se n'havia fet l'últim govern del PP- dels problemes d'un sistema injust de finançament per a poder dur a terme polítiques socials amb un mínim d'abast per a la població. La combinació d'un deute que s'engoleix el 25% del pressupost anual i un espoli fiscal anual (el que es queda l'estat espanyol del que es recapta al País) que és d'un tamany semblant al d'aquest servei del deute els va fer més conscients de la seua subordinació econòmica. D'altra banda, "gràcies" a les limitacions i mecanismes de control pressupostari i a l'actuació "legal" dels governs espanyols i del seus tribunals, les Corts Valencianes comprobaven la seua falta d'autonomia política real per a legislar per al seu poble. Una limitadíssima Renda Valenciana d'Inclusió, què va introduir com un dret subjectiu la lluita contra la pobresa, triga 9 mesos per a poder arribar -amb quantitats molt limitades- a aquells llars que l'han pogut demanar. La universalització de l'atenció sanitària i avanços en el dret a l'habitatge, entre d'altres, va ser paralitzades -com a Catalunya- per l'aparell judicial espanyol. Amb aquesta situació pressupostària i de falta de control econòmic i polítics real, no es extrany que es mantingueren bloquejats en bona mesura -i malgrat les intencions del govern valencià- el desenvolupament de l'ensenyament públic i en valencià/català, la desprivatització de la sanitat i la potenciació de l'atenció primària, així com el desenvolupament de serveis socials propers, i que, en lloc d'unes noves bases per a un nou model econòmic i productiu, es reactivaren les polítiques del toxo i de depredació del territori amb nous grans plans "urbanístics". Un escenari, aquest, que no facilita la reconstrucció socioeconòmica del País al servei de la gent treballadora i de la ciutadania.

Des d'aquesta subordinació econòmica i política, Catalunya i el País Valencià guarden una clara equivalència.

4. Bona part de la ciutadania valenciana ha continuat mobilitzant-se en defensa de les persones desnonades, en defensa del camp, en defensa d'un finançament just, per la reversió dels serveis sanitaris privatitzats, contra els atacs del feixisme, en defensa de pensions dignes i pels drets de les dones. Tanmateix, les mobilitzacions, organitzades per entitats com Acció Cultural del País Valencià, la Plataforma pel Dret a Decidir o l'Espai de Trobada per la Llibertat, en defensa de les llibertats, del presos polítics i del dret a decidir ha trobat dividida ideològicament la societat. Una part del món polític i intel·lectual valencià d'esquerres, en línia amb els Jean-Paul Sartre, Bertrand Russel i Noam Chomsky de la defensa antiimperialista i de la solidaritat amb l'alliberament dels pobles algerià, vietnamita o nicaragüenc, s'ha posicionat a favor del dret a decidir i en solidaritat per l'alliberament dels presos polítics. Per als polítics i intel·lectuals que han treballat per la defensa de l'alliberament dels pobles, aquest treball sempre ha significat posar en qüestió el conjunt de les estructures socials i de poder de les seues societats, siguen colonitzades o colonitzadores.

Una part de l'esquerra, com les direccions de Podem o EU, s'hi han posat d'esquena i ha evitat de pronunciar-se (amb uns silencis que valen tant o més que les paraules). I bona part de les seues bases militants ho han trobat a faltar. Una tercera s'ha posicionat en línia amb el món repressiu, mediàtic i polític espanyol, bé amb gust o bé segurament amb una certa preocupació pel futur de la democràcia. Aquesta divisió és resultat de la victòria en el passat del projecte provincial-regionalista "Comunidad Valenciana" -amb tota la ideologia espanyola, depredadora i anticatalanista reaccionàries al darrere- sobre la via del País Valencià. Aleshores, com a trampa es deia que els "símbols" no importaven. El seu resultat és l'anòmia i la subordinació de la societat, factors que, al seu torn, influeixen sobre la configuració de les èlits ideològiques i polítiques.

5. L'exemple, possiblement no desitjat personalment, del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, presidint la cerimònia de lliurament del premi de la Fundació Broseta, un grup blaver, a Societat Civil Catalana, un grup unionista espanyol amb vincles amb l'ultra-dreta, no pot ser més decebedor per a la ciutadania que busca una societat socialment justa i democràtica. També, els càlculs d'enginyeria electoral han determinat els posicionaments de partits i polítics del pacte del Botànic, com el silenci de Podem -amb la majoria dels seus dirigents absents de les mostres de solidaritat amb els presos, mentre que l'1 de juny de 2017 sí s'havien pronunciat a les Corts Valencianes per a "(e)xigir al govern veneçolà l’alliberament immediat de tots els presos polítics"-, o com les declaracions de la vicepresidenta del Consell i portaveu de Compromís, Mónica Oltra, insultant l'exiliat president Puigdemont. D'altra banda, tots tres partits del Pacte del Botànic, arran d'una baralla nocturna entre clients d'un bar al municipi d'Alsasu (Euskal-Herria), sí signaren tota una declaració institucional de les Corts Valencianes, del 19 d'octubre de 2016, de "apoyo y solidaridad con la Guàrdia Civil" "ante ... una violencia que no puede quedar impune". On ha quedat per a aquests dirigents la solidaritat entre els pobles?

6. Què guanya el País Valencià de la defensa del procés català i de la seua solidaritat amb (totes) les preses polítiques i exiliades?

Es guanya el que es pot derivar de mantenir un posicionament moral de defensa de la democràcia. El dret d'autodeterminació dels pobles, el dret a la independència, forma part del que es considera democràcia i això és el que s'està jutjant a Madrid com si fora un delicte. Però, com va expressar Jordi Cuixart al fiscal i al jutge Marchena, el 26 de febrer passat, el que s'està jutjant a Madrid no és només el dret d'autodeterminació sinó, més significatiu encara, l'exercici de drets fonamentals com la llibertat d'expressió, les de reunió i manifestació, o el dret a votar. La defensa de la democràcia és una actitud cívica, un principi ètic, relacionat estretament amb altres actituds humanistes -com la no violència i la defensa dels drets humans-. Aquestes actituds es contraposen a l'anòmia, i en aquest sentit determinen la salut, en tots els sentits del terme, d'un poble. En contraposició, des del bloc dominant la repressió es justifica en base a la defensa de la "legalitat" (amb mitjans antidemocràtics), com si la legalitat no estiguera al servei de la democràcia i de l'ampliació dels drets, i especialment les d'aquells grups minoritzats i subordinats. "Legalitat" repressiva versus Democràcia. És la contraposició de dos models: el de "l'objectiu final justifica els mitjans" versus el de "l'objectiu final està determinat pels mitjans utilitzats".

En segon lloc, la defensa del dret a decidir, el fet de qüestionar qui és qui decideix, significa guanyar en la capacitat d'emancipació amb respecte de la situació de subordinació política, econòmica i social en què es troba el País Valencià i la resta dels pobles que en l'actualitat mantenen l'Espanya unitarista d'arrels autoritaris i violents. Aquesta capacitat d'emancipació també significa emancipació per als grups minoritzats i subordinats del nostre País. En el terreny econòmic, al País Valencià, l'espoli fiscal, o el seu succedani, l'infra-finançament, són una mostra palpable d'aquesta subordinació a la marca Espanya, i són factors determinants d'un deute que ens subjecta a les directrius de l'estat i d'uns serveis públics amb pocs recursos o sotmesos a la depredació de les privatitzacions. En contraposició, el que s'argumenta (de forma il·lusòria) per part del bloc dominant és que a partir d'adaptar-se a la subordinació es poden aconseguir, encara que siguen menuts, avanços pràctics reals.

Tant al País Valencià com a Catalunya, la falta d'una autonomia real de gestió, de sobirania, és un factor que la "marca Espanya" sap que ajuda de forma decisiva a mantenir la força de les elits conservadores. I si els sembla que no hi ha prou, aquestes poden recórrer al nou feixisme.

En tercer lloc, la dignificació del dret a decidir significa guanyar en capacitat de resistència i en la construcció d'una ciutadania crítica, davant de tendències autoritàries, anti-igualitàries i anti-solidàries. Aquesta construcció és el nostre futur. En contraposició, des del bloc dominant el que s'argumenta és el sotmetiment de la ciutadania a valors culturals de "sentit comú", bé als gran-espanyols, amb el seu sentit de "pàtria", bé als de la globalització capitalista i el seu "cosmopolitisme", o, més bé, als d’ambdós i així evitar l'enfrontament amb el "progrés" dels que manen.

Quart, guanya la capacitat de defensa front de l'anticatalanisme, el qual constitueix el model ideològic estrella de la dreta. Els atacs contra l'ensenyament públic i en defensa de l'ensenyament en català/valencià materialitzats en els atacs sobre el conseller d'ensenyament Marzà són un exemple actual de les funcions reals de la ideologia anticatalanista, garantir el benefici privat i la destrucció de la llengua i la cultura de les valencianes. Aquest terreny ha estat un punt feble de l'esquerra valenciana des del blasquisme de finals del segle XIX i principis del XX, al paper del PSOE i del PCE durant la transició i la seua claudicació en pro de la "marca Espanya" durant la formació del Consell i el debat de l'estatut valencià. Tradicionalment, aquesta esquerra ha cedit davant del model ideològic unitarista i autoritari, basat en el "poder de la fuerza" (Ortega y Gasset, 1922), de l'elit dominant espanyola i de la subordinada elit valenciana.

Per últim, la solidaritat amb el procés republicà català significa la defensa del dret a la desobediència civil. Aquesta solidaritat inclou la denúncia i el rebuig del juí que es duu a terme a Madrid. En aquest, el que s’està jutjant és la democràcia: el dret a exercir llibertats fonamentals com la de manifestació, d’expressió política a favor de la independència, de votar en un referèndum i el dret a desobeir pacíficament lleis que prohibeixen aquests drets. En aquest sentit, aquest juí no afecta només Catalunya sinó el conjunt de la resta de pobles de l'estat espanyol així com el conjunt dels moviments socials. Com ha alertat Jordi Cuixart "el juí a la democràcia del Suprem simbolitza la persecució política i penal de tota societat civil, de tot moviment social que sigui considerat dissident". La repressió del procés català significa l'apoderament del feixisme i de l'autoritarisme violent del nacionalisme espanyol reaccionari.

7. Ens juguem molt. El que està sobre la taula és la defensa de la democràcia vinculada a la defensa de la sobirania, tal com va mostrar la gran mobilització unitària del 28 d'octubre de 2017 a València contra les agressions feixistes del Nou d’Octubre. I la proposta eficaç és la de construir la solidaritat anti-repressiva amb els presos i exiliades polítiques dins de la construcció i la defensa de la nostra sobirania com a País i dels nostres drets socials. La sobirania com un instrument de millora de la qualitat de vida. Sobirania en el sentit del dret del poble a decidir. Decidir entre federació, confederació, independència. Però també en el sentit del control dels recursos, del control de la capacitat política, del control dels impostos i de la hisenda pública. I, també la defensa de la capacitat de les cultures, de les llengües, dels col·lectius minoritzats i assetjats, dins dels sistemes jeràrquics, de poder i d'autoritat dominants, d'arribar a tenir capacitats de decisió i d'igualtat reals.

El País Valencià i els seus moviments socials existeixen i es construeixen dintre de la mobilització i la defensa de drets, i no dins de fenòmens identitaris, així com dintre de l'enfrontament entre democràcia i repressió autoritària, i en aquest sentit, la solidaritat, la defensa de les llibertats democràtiques i la llibertat de les preses i el retorn de les exiliades polítiques, no només és d'una importància cabdal per al futur de la ciutadania de Catalunya sinó que, específicament, ho és per al futur a casa nostra.

Font: https://www.passos.cat/noticia/29450/perque-cal-la-solidaritat-del-pais-valencia-amb-el-proces-democratic-catala

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Anem junts al Parlament Europeu | Article conjunt de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya és això, un ‘conflicte’ i ‘polític’. Eludir la realitat no la canviarà, ni resoldrà res; no es tracta de delinqüència, ni de criminalitat, ni de codi penal, presons i exilis. La necessitat d’una solució política és inexcusable; és el deure dels demòcrates.

Des del primer dia d’exili, a més de defensar els nostres drets, hem continuat fent política, treballant per cercar solucions. La feina feta amb les eines i recursos limitats de què hem disposat és en part coneguda per l’opinió pública, i en part es manté encara en la necessària discreció. Però és una feina que té tan sols un objectiu: contribuir a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Amb la dosi d’autocrítica i l’anàlisi més reposada que cal, en la distància a vegades reparadora i a vegades limitadora, amb la consciència plena de totes les mancances i de tots els actius que hem acumulat en aquesta fase de la nostra història. I amb la mirada posada cada dia damunt els efectes de la repressió que persisteix amb una tossuderia malaltissa, que té empresonats amics i companys, jutjats per delictes inexistents, i que persegueix electes, activistes i ciutadans compromesos en general.

En el cicle electoral que comença amb les eleccions espanyoles del 28 d’abril, la necessitat de fer política s’accentua i serà determinant en les decisions que ha de prendre el moviment independentista català. Som conscients d’una banda que una gran part de la societat catalana reclama persistentment la unitat política, i d’una altra de les dificultats que troben determinats actors polítics per a fer-la realitat. Des de la perspectiva de la responsabilitat assumida fins ara, i davant els desafiaments que presenta aquest nou cicle, aquesta demanda d’unitat ens compromet i ens interpel·la a tots. La unitat s’expressa amb claredat a la societat civil, que continua mobilitzada amb força i determinació malgrat dificultats i adversitats. Difícilment afrontarem els envits que tenim ara davant, si no responem a la unitat de la gent, també amb la màxima unitat política.

L’anomenada ‘crisi catalana’ és ja un afer europeu. Aquella Europa que no ens feia cas i voldria mirar cap a una altra banda quan el Regne d’Espanya vulnera drets i violenta principis democràtics ja no té més remei que parar atenció i mirar amb rigor tots els aspectes d’aquesta crisi, i de fer-ho conscient que la concerneix directament. Els catalans ens hem fet visibles, hem guanyat el dret de ser reconeguts; som una realitat política de fet. S’ha trencat el pacte de silenci que hi havia a Europa envers el conflicte entre Catalunya i Espanya. Van sorgint iniciatives inimaginables fa tot just un parell d’anys, vinculades a la necessitat de defensar principis fonamentals contra vulneracions flagrants per un estat membre de la Unió.

És l’hora que la veu d’aquesta Catalunya que es manté mobilitzada, que se sent representada per les idees de radicalitat democràtica, de progrés social i llibertat nacional en una Europa dels pobles, es faci sentir alta i clara al nou Parlament Europeu. De totes les eleccions que vénen, en cap no hi ha tanta necessitat d’actuar units com als comicis europeus. Ara que a Europa es comencen a alçar veus llargament esperades, ara que la internacionalització del conflicte entre Catalunya i Espanya és un fet incontrovertible, ara que l’estat espanyol es troba forçat a donar explicacions per actituds i decisions que incomoden molts ciutadans europeus, ara és el millor moment perquè la Catalunya que vol la seva llibertat nacional irrompi al Parlament Europeu.

Proposem, per tant, amb més convicció que mai, una llista conjunta a les eleccions al Parlament Europeu del dia 26 de maig. Una candidatura que reculli tota diversitat del moviment independentista, que pugui guanyar amb claredat les eleccions i enviar un missatge inequívoc a Europa i al món. Una candidatura que posi el dret d’autodeterminació dels pobles al centre de l’agenda política europea i faci créixer la solidaritat internacional que l’exercici d’aquest dret necessita.

Fem-ho, en tenim més raons que mai. Fem un darrer esforç per a aconseguir que la veu de Catalunya  –que tant el Partit Popular, com el Partit Socialista i els populistes de Vox i Ciudadanos voldrien silenciar a Europa–  tingui la força històrica que aquesta hora demana. Ens hi juguem el futur com a república, com a nació de llibertats, com a nació europea.

En aquest esforç ens necessitem tots, no hi sobra ningú. I l’hem de fer amb tota la generositat que el moment ens exigeix. Per això reiterem els oferiments que, per tal de facilitar aquesta llista unitària al Parlament Europeu, hem fet de fa mesos. Encara hi som a temps.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/parlament-europeu-unitat-puigdemont-comin-ponsati/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Revolució catalana i nova legalitat | CARLES CASTELLANOS

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CARLES CASTELLANOS I LLORENÇ
PROFESSOR DE LA UAB. CANDIDAT DEL FRONT REPUBLICÀ

Aques­tes dades sobre els abu­sos de poder no són infor­ma­ci­ons per tenir guar­da­des per a la història.

“La revo­lució cata­lana és una revo­lució democràtica que posa en qüestió el prin­cipi en què s’aguan­ten alguns dels vells estats cen­trals euro­peus més recal­ci­trants”

La lluita inde­pen­den­tista ha tin­gut diver­ses fases, però jo vol­dria mos­trar algu­nes de les lliçons més impor­tants que es poden treure del període de con­fron­tació i repressió que ha acom­pa­nyat i seguit el dia 1 d’octu­bre del 2017. Com més ha anat avançant l’ofen­siva de repressió de l’Estat espa­nyol més han anat fent-se evi­dents les carac­terísti­ques d’aquesta estruc­tura de poder. Les deten­ci­ons i la presó, l’exili, la repressió de les mobi­lit­za­ci­ons, l’arbi­tra­ri­e­tat de les des­ti­tu­ci­ons, de les pro­hi­bi­ci­ons (és pro­hi­bit fins i tot pro­tes­tar, i dir que hi ha pre­sos i exi­li­ats) i de les acu­sa­ci­ons sense fona­ment; les fat­xen­de­ries i els atacs de les ban­des fei­xis­tes cober­tes per la impu­ni­tat... fins a aca­bar en un judici esperpèntic d’ençà del mes de febrer... han anat dibui­xant amb trets molt grui­xuts les dife­rents expres­si­ons d’aquest Estat que actua com una estruc­tura política ene­miga. D’on ve aquesta passió agres­siva, aquest odi obses­siu? L’única res­posta és que l’Estat espa­nyol com a estruc­tura de domi­nació vol, amb veri­ta­ble vora­ci­tat, extreure’ns el fruit del nos­tre tre­ball. Aquest és el seu “amor”... i també la causa del seu odi vis­ce­ral que els encega.

La revo­lució cata­lana és una revo­lució democràtica que posa en qüestió el prin­cipi en què s’aguan­ten alguns dels vells estats cen­trals euro­peus més recal­ci­trants (entre aquests l’espa­nyol), hereus de monar­quies abso­lu­tes o cre­ats a la seva imatge: el prin­cipi segons el qual aquests estats tenen la pro­pi­e­tat damunt els súbdits que rete­nen enga­bi­ats dins les seves fron­te­res, uns súbdits ente­sos, cada dia més, com a sim­ples màqui­nes aptes per pro­duir i per poder extor­quir. La història ens demos­tra que els poders despòtics que es basen en la coacció tenen data de cadu­ci­tat, a la manera dels vells impe­ris que domi­na­ven Europa no fa pas tant de temps. Tot s’acaba. I aquest Estat espa­nyol s’aca­barà; i seria interes­sant que acabés “bé”, és a dir, sense dei­xar temps a pro­duir més “danys col·late­rals”, que ja n’ha acu­mu­lat prou fins avui; uns danys dels quals qui sap si, un dia o altre, hau­ria de donar compte.

La nova lega­li­tat. A Cata­lu­nya hi ha una vella lega­li­tat que mor i una nova legi­ti­mi­tat que va crei­xent i que esde­vindrà lega­li­tat. Aquest sen­ti­ment de rebuig con­tra el poder abu­siu, un sen­ti­ment que es va fent cada dia més gros entre nosal­tres, no és cap altra cosa que un signe evi­dent de la pèrdua de vigència, i de suport, de la llei espa­nyola a casa nos­tra. Res­po­nent tan sols a les agres­si­ons de l’Estat espa­nyol sense cedir en el nos­tre con­ven­ci­ment, la força de la llei espa­nyola fa figa. I algu­nes acti­tuds, com ara el “Jo acuso”, ja són expres­si­ons del nai­xe­ment d’una nova legi­ti­mi­tat. Hem de ser cons­ci­ents que, en cada acti­tud que expres­sem de resistència, de deso­bediència i de suport al nos­tre objec­tiu, estem cons­truint un nou refe­rent perquè és una legi­ti­mi­tat que ja té el suport de la majo­ria. Les estruc­tu­res repu­bli­ca­nes exis­tents en aquests moments, les que es tro­ben fora de l’abast de l’Estat espa­nyol i les que van pre­nent forma arreu del ter­ri­tori, mal­grat la domi­nació i la repressió espa­nyo­les, van donant força a un nou marc social i ideològic que es farà vigent. El Front Repu­blicà que s’ha for­mat per plan­tar cara al des­po­tisme de l’Estat espa­nyol, sense con­ces­si­ons, és una expressió directa d’aquest espe­rit de resistència i de no ren­dició davant els seus abu­sos.

L’expressió més clara de la pos­si­bi­li­tat i pro­xi­mi­tat de la nova lega­li­tat és la tasca que s’està fent arreu de Cata­lu­nya i dels Països Cata­lans per docu­men­tar i cata­lo­gar tots els crims con­tra el poble català que s’estan come­tent d’una manera con­ti­nu­ada, crims per­pe­trats per vies legals i, fins i tot, contràries a la seva lega­li­tat mateixa. Aques­tes dades sobre els abu­sos de poder no són infor­ma­ci­ons per tenir guar­da­des per a la història. Són infor­ma­ci­ons que mar­quen la volun­tat de poder, l’espe­rit d’una nova legi­ti­mi­tat que, de mane­res molt diver­ses, va pre­nent cos.

Font: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1579389-revolucio-catalana-i-nova-legalitat.html?utm_source=linkedin&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els observadors internacionals alerten que el testimoni de Baena evidencia un procés polític #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La fiscalia general de l'estat respon a la petició d'entrevista que li van fer els observadors del judici contra el procés al Suprem espanyol

Redacció VilaWeb

El testimoni del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena en el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol va posar de manifest que durant anys es va investigar l’independentisme no per uns fets concrets sinó com a moviment polític. Així ho alerten els observadors internacionals coordinats en la iniciativa International Trial Watch, que fa un seguiment periòdic del judici al Suprem. ‘L’objecte de la investigació, iniciada el 2015, no eren uns fets concrets sinó un moviment polític. Es tractava, així, d’una “investigació prospectiva”, que posa en evidència que podria tractar-se d’un procés polític, no possible en el marc del procés penal espanyol’, diuen en l’informe que han fet públic avui sobre les sessions del judici de la setmana passada.

Reforça aquesta idea, segons l’informe dels observadors, precisament el fet que el director operatiu policíac de totes les investigacions, Daniel Baena, no actués amb la neutralitat ni la imparcialitat que se li ha d’exigir. Una cosa evident, tenint en compte l’ús que feia de les xarxes socials amb l’usuari de Twitter Tácito, insultant i atacant independentistes, però que el jutge Manuel Marchena no va deixar que es pogués demostrar en la sala del judici.

Els observadors critiquen que Marchena no permeti a les defenses d’utilitzar els atestats policíacs, com els que feia Baena, per a contrastar la credibilitat del testimoni. ‘En el procés penal l’atestat és clau poder realitzar tal contrast en aquesta fase del judici, i molt més en el present cas, en què la instrucció (i l’acord de presó provisional) s’han fonamentat en gran mesura en tals atestats’, afegeixen en l’informe.

A més, en una setmana en què hi va haver molts testimonis d’agents de la Guàrdia Civil, els observadors alerten de l’ús de paraules com odi, tumult, massa, polvorí, insurrecció, por… ‘La utilització d’expressions tan similars podria denotar tant que aquestes declaracions estarien orquestrades i preparades, com el fet que el judici retransmès en directe estaria contaminant les testificals.’

D’una altra banda, International Trial Watch ha informat que la fiscalia general de l’estat els ha respost l’escrit en què demanaven de poder tenir-hi una entrevista, amb el propòsit de conèixer de primera mà les posicions de cadascuna de les parts d’aquest judici.

Vegeu ací, íntegre, el darrer informe dels observadors:

Valoracions del Judici 1-0 (Setmana 7)

International Trial Watch ha estat present en les sessions de la setena setmana del judici amb tres observadors:

• Khadija Ryadi, presidenta i representant de la Coordinadora Magribí d’Organitzacions de Drets Humans (CMODH). Primera Presidenta dona de l’Associació Marroquina per als drets Humans (AMDH) i Premi Especial als Drets Humans de les Nacions Unides l’any 2013.

• Beixir Labidi, Secretari General i representant de la Lliga Tunisiana per als Drets Humans (LTDH). Pres polític a Tunísia per un judici sense garanties l’any 2008 sota el règim de Ben Ali. La LTDH, com a membre del Quartet, va ser guardonada amb el premi Nobel de la Pau de 2015 per la seva tasca en favor de la democratització de Tunísia.

• Sahar Francis, Advocada, directora i representant d’Addameer, organització Palestina de Drets Humans i de suport a presos. Advocada especialista en Dret Internacional dels Drets Humans i Dret Internacional humanitari.

ASPECTES POSITIUS

La Fiscalia General de l’Estat ha respost a l’escrit presentat per International Trial Watch el passat dia 25 de març de 2019, amb registre 201.900.006.245, en el qual se sol·licitava una entrevista entre els representants del Ministeri Fiscal que exerceixen d’acusació pública i aquells observadors internacionals que assisteixen a les sessions del judici oral, per tal que aquests puguin ser coneixedors de totes les posicions. ITW informarà sobre si aquestes trobades finalment ocorren.

ASPECTES D’ATENCIÓ

1- Un nou problema processal ha aparegut a la causa amb importants conseqüències jurídiques: el tractament dels atestats en el judici oral. El President de la Sala ha rebutjat contrastar les declaracions del testimoni Tinent Coronel Baena amb els atestats que ell va dirigir, assenyalant que la Sala només considerarà el que es digui al judici. Certament, el valor probatori dels atestats només és ple si són ratificats en el judici oral. Però en el procés penal l’atestat és clau poder realitzar tal contrast en aquesta fase del judici, i molt més en el present cas, en què la instrucció (i l’acord de presó provisional) s’han fonamentat en gran mesura en tals atestats.

2- Les poques preguntes que en aquest sentit van poder realitzar les defenses -poques perquè el President ha vetat el contrast entre atestat i declaració del testimoni- han posat al descobert que l’objecte de la investigació, iniciada el 2015, no eren uns fets concrets sinó un moviment polític. Es tractava, així, d’una “investigació prospectiva”, que posa en evidència dues qüestions: d’una banda, que podria tractar-se d’un procés polític, no possible en el marc del procés penal espanyol; i, d’altra banda, i si es demostrés que el director operatiu de les investigacions, a les ordres del Fiscal Zaragoza, no va actuar amb absoluta neutralitat i imparcialitat tal i com exigeix la llei (cosa que no s’ha pogut demostrar encara perquè la Sala ha impedit la reproducció de la gravació en què el mateix Sr. Baena afirmava que era Tácito), resultaria també evident la falta de credibilitat del propi testimoni.

3- En les declaracions de testimonis policials s’han repetit insistentment conceptes i descripcions de successos. Paraules com ara “odi”, “tumult” “massa” “polvorí”, “insurrecció”, “por”, tot i que es tracta de valoracions subjectives que en res relacionen els acusats amb els fets imputats, han sonat insistentment a la Sala. La utilització d’expressions tan similars podria denotar tant que tals declaracions estarien orquestrades i preparades, com el fet que el judici retransmès en directe estaria contaminant les testificals.

4- Tot i aquestes declaracions, i en vista de les proves fins al moment aportades, es constata una manca de proporcionalitat entre tals proves i els càrrecs que persegueix l’acusació.

5- Se segueixen apreciant com constants negatives qüestions ja apreciades en setmanes anteriors:

a) Pel que fa a temes substantius, persisteix la preocupació respecte de com continuen tractant-se certs fets que poden ser expressió de l’exercici de drets fonamentals, com el de reunió o manifestació, així com la criminalització d’aspectes ideològics. La manera en què el Ministeri Fiscal pregunta i condueix les respostes dels testimonis, dóna a entendre que reunir-se i cridar, cantar “No passaran” o “Votarem”, mirar amb desdeny a cossos policials o mostrar reprovació per les actuacions policials, poden ser mostra d’elements de sedició o de rebel·lió. De l’estratègia de l’acusació sembla derivar-se una interpretació referent a l’ús de “violència” que tindria greus conseqüències en el que s’anomena “criminalització de la protesta o la dissidència” i en la limitació del lliure exercici de llibertats i drets fonamentals de la societat civil a l’Estat espanyol (Chilling effect o “efecte desincentivador”).

b) I pel que fa a aspectes processals, es manté la limitació per part del President de la Sala de confrontar els testimonis amb el recurs d’imatges vídeo gràfiques o l’exhibició de documentació de la instrucció, amb les conseqüències advertides en setmanes anteriors respecte a una possible vulneració de l’art. 6.3.d) del CEDH. També se segueix sense permetre que la part que no hagi proposat un testimoni li pregunti més enllà del que ha estat preguntat per la part proposant (possible afectació del principi d’igualtat d’armes, que es podria transformar al llarg del procediment en causa d’indefensió material). I les parts segueixen sense conèixer el calendari complet del judici; ni tan sols l’ordre en què es practicarà la prova testifical, cosa que dificulta enormement la preparació dels interrogatoris.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/observadors-internacionals-judici-proces-suprem-daniel-baena/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Independentisme antinacionalista | TONI COMÍN #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

En la societat catalana predomina una mirada postnacionalista i republicana

Il·lustració: RAMON BUCH

TONI COMÍN

Una de les idees més esteses a Europa sobre l’independentisme català és que es tracta d’un moviment nacionalista. L’equació és simple: els catalans partidaris d’una república independent són nacionalistes que, com tots els nacionalistes, volen que la seva nació tingui el seu propi estat. Cada nació el seu estat i, per tant, cada estat al servei d’una única nació: això és el nacionalisme. Són molts els polítics i ciutadans d’Europa que creuen que el procés de Catalunya va d’això, i és fins i tot lògic que, des de la distància, ens vegin així.

Tanmateix, el procés català, almenys des de la seva eclosió l’any 2010 amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional, té molt poc d’això. És, podríem dir, un “independentisme no nacionalista” que, de fet, el que intenta és fugir del nacionalisme espanyol, que vol –aquest sí– que Espanya sigui un estat al servei d’una única nació, l’espanyola (de matriu castellana).

Durant aquests mesos a Europa, m’he afartat de repetir la reflexió següent: “No volem una república catalana perquè siguem nacionalistes (catalans), sinó que la volem, precisament, perquè som antinacionalistes (espanyols). El nacionalisme espanyol és asfixiant i autoritari, té unes arrels profundament antiliberals i antidemocràtiques. I aquells que ens volem alliberar del nacionalisme, en general, i que vam intentar exorcitzar el nacionalisme espanyol postfranquista, en particular, per mitjà d’una proposta federal plurinacional –amb Pasqual Maragall al capdavant– i no ens en vam sortir hem acabat constatant que l’única manera d’aconseguir aquest objectiu és per mitjà d’una república catalana independent. El conflicte polític català no és, doncs, l’expressió del xoc entre dos nacionalismes, l’espanyol i el català, és l’expressió del xoc entre una societat (l’espanyola) amb unes arrels culturals profundament nacionalistes i una altra societat (la catalana) on predomina una mirada postnacionalista i republicana (en el sentit filosòfic del concepte).”

El primer a teoritzar això de manera rigorosa i sistemàtica va ser Xavier Rubert de Ventós en el seu ja clàssic Catalunya: de la identitat a la independència (1999), en què deia: “M’he trobat ara fent l’elogi d’una eventual independència de Catalunya i dels països políticament pobres (“PPP”) enfront d’uns estats cada cop més nacionals, identitaris, nostàlgics i encarcarats. Deixem-los ser nacionalistes a ells i reivindiquem tot just la independència.”

El nostre independentisme és antinacionalista, sí. Quan a Europa expliques això, d’entrada, sovint queden un pèl descol·locats. Però és imprescindible fer-ho perquè, en la gramàtica europea i en la memòria històrica del continent, el nacionalisme és la mare de totes les guerres que l’han assolat durant segles. I és, per tant, allò contra el qual s’ha construït l’actual projecte europeu. “El nacionalisme és la guerra”, “el tancament nacionalista és un verí perniciós”, ha repetit Jean-Claude Juncker en els seus darrers discursos sobre l’estat de la UE. I en això no hauríem de dubtar a donar-li la raó. I hauríem de córrer a explicar a Europa que l’independentisme català és, en aquest sentit, profundament europeista. Perquè tant el projecte d’integració europea com el projecte de la república catalana responen a un mateix esperit: deixar enrere el nacionalisme excloent, font de conflicte i de dominació.

L’independentisme català actual és, en aquest sentit, exactament el contrari del nacionalisme populista que prolifera en aquests moments en tants països del continent europeu. Un populisme que, en tant que nacionalista, és també xenòfob i euroescèptic. I defensor d’una concepció de la identitat nacional com a identitat única i tancada, sempre orientada a un passat suposadament gloriós –i la majoria de vegades inexistent–. Allò que a Espanya representaria millor que ningú Vox, però també el PP i Cs, i que a França i a Itàlia representen Le Pen i Salvini.

Si l’independentisme català és la bèstia negra de la dreta espanyola és també per això: per la seva profunda diferència cultural i ideològica de base. Mentre que l’un mira al futur, no és identitari, és republicà i plurilingüe i busca un estat bàsicament per garantir drets polítics i socials, sense veure la diversitat dels sentiments de pertinença com un problema, l’altre és profundament identitari, monolingüe, atrapat en un passat més mític que real –inventat pel seu relat nacionalista– i entén l’estat no com un instrument al servei dels ciutadans, sinó com una encarnació de la pàtria envers la qual els ciutadans tenen un deure de fidelitat.

Avui, la ultradreta nacionalista a Alemanya, Holanda, Itàlia, França, Hongria i en tants altres països europeus veu en la UE una amenaça a la seva identitat nacional. I això és exactament el mateix que les dretes d’ultradreta espanyoles –Vox, PP, Cs– veuen en la independència de Catalunya. I això explica millor que cap altra cosa per què la integració europea i el projecte de la república catalana neixen de la mateixa arrel, responen al mateix impuls i són les dues cares de la mateixa moneda.

Font: https://www.lrp.cat/opinio/article/1579605-independentisme-antinacionalista.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial