Autocrítica? Ara no toca!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La bitàcola de Xavier Diez

En aquests darrers dies, responsables del govern de la Generalitat, ara República, han començat a compartir certes dosis d’autocrítica respecte a les actuacions anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Coincideixen a expressar que no s’esperaven la virulència de l’estat a reprimir les institucions i les persones, ni sospitaven que l’estat estigués disposat a perpetrar un bany de sang contra la població civil en aquesta deriva turca que fa anys que vinc denunciant.

Puc comprendre com de colpits per la situació es poden sentir els responsables polítics que es van limitar a fer allò que els exigíem els seus votants. Tanmateix, sobre això els dic: “ara no toca”. Deixeu les crítiques per als historiadors. D’aquí vint, trenta, o quaranta anys, la gent del meu gremi ja us posarem a caldo, si cal, o lloarem el vostre valor, si cal, i probablement totes dues coses alhora. Humanament és comprensible que us sentiu confosos i afectats, tanmateix, si algú ha de començar a donar explicacions no sou precisament vosaltres, que repeteixo, us vau limitar a complir les ordres que nosaltres, la gent, us vam donar.

Perquè sí trobo que hi ha gent que, si bé no farà mai autocrítica, atès que viuen en el món insolent de la fatxenderia, la manipulació, la mentida i un sentit caspós de l’orgull és l’estat espanyol, els seus detentadors, els seus mitjans i els que van fer servir la violència per tractar d’avortar un moviment democràtic, és a ells a qui correspon disculpar-se.

En primer lloc, trobem el monarca, un tipus al qual l’ordenament jurídic li confereix un paper arbitral, i en canvi, actua com un hooligan que transmet la idea a aquells que poden exercir la violència policial i judicial, a fer-ho sense recances. És ell qui avui hauria de ser en un tren amb bitllet d’anada, per la seva irresponsabilitat. També trobem un partit polític que ha fet servir la qüestió catalana per dissimular tots els indicis que apunten a què el PP actua com a una organització criminal, on hi ha centenars d’imputats per corrupció, i que no mostra cap recança a destruir proves. També trobem unes organitzacions polítiques que atien l’odi contra la societat catalana, i que dissimulen el seu fracàs a l’hora d’estimular la convivència plurinacional a còpia de buscar culpables entre els mestres o els periodistes del nostre país.  L’administració de justícia, a partir del doble raser a l’hora de perseguir l’independentisme, acaba de dinamitar les poques parets que quedaven dretes d’aquella entelèquia que anomenàvem “estat de dret”. I també podríem anar més avall, entre bona part de la societat espanyola, que ha mostrat la seva pitjor cara del menyspreu i la fatxenderia a còpia d’insults, acusacions, boicots contra tot allò que soni a català. Amb tot aquest panorama, el divorci traumàtic entre Catalunya i Espanya no té volta enrere, és definitiu, i ja ni el temps crec que serà capaç d’arreglar-lo.

Entenc que l’autocrítica és ara per ara, un exercici arriscat. En plena campanya electoral, l’establishement tracta d’elaborar un relat segons el qual, el poble de Catalunya s’havia equivocat buscant una sortida democràtica al conflicte. Aprovar aquest discurs és assumir el conformisme amb la dictadura. I això és moralment inacceptable. En la campanya electoral que vindrà, la cosa ha de quedar clara: és democràcia contra autoritarisme; és la voluntat de la gent contra la intenció d’un estat a fer qualsevol cosa, si cal mitjançant la violència, per mantenir un statu quo, que no oblidem, representa la voluntat del dictador Franco, transmesa al seu llit de mort a un Borbó. Hem de desbordar-los amb la nostra República.

No és l’hora de l’autocrítica, sinó de la denúncia. Si no es va poder buscar una sortida pactada, és perquè ens trobem davant d’una dictadura que ha arribat entre la complicitat de la societat civil espanyola, que ha decidit sacrificar la democràcia per mantenir la unitat, i que es quedarà sense unitat ni democràcia. Si hi ha algú que mereix un examen de consciència és, precisament, la majoria del poble espanyol, que té una evident responsabilitat col·lectiva en l’afer.

Font: Autocrítica? Ara no toca! | Espai de dissidència

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pérez Royo: "Són presos polítics, i no per les seves idees, sinó les de la jutgessa"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El jurista Javier Pérez Royo ha manifestat en un debat a Barcelona, que els consellers del Govern i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són presos polítics no per les pròpies idees sinó ''per les idees del fiscal i la jutgessa'', i creu que el component polític en la decisió judicial mostra que s'estan escollint ''dreceres incompatibles'' amb el funcionament d'una societat democràtica.

Pérez Royo, que reconeix que la lluita per part de l'Estat espanyol contra el ''desafiament independentista'' no està respectant la legalitat, també ha afirmat que, veient la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem per justificar la rebel·lió n'hi ha prou amb el fet de ''ser al carrer'' perquè es considera que ja s'estan creant les condicions per acabar en situació violenta i per tant, conclou que és ''l'existència dels nacionalistes catalans el que els constitueix en rebels''. Pérez Royo ha lamentat que tampoc no hi ha una resposta jurídicament ordenada ''per sortir d'aquí, i això és greu''. 

La taula 'Drets i presons', organitzada a la presó Model per l'Ajuntament de Barcelona, ha fet debatre a Pérez Royo al costat de la també jurista Victoria Rosell i el tinent d'alcaldia de l'Ajuntament, Jaume Asens. Tots tres han coincidit en alerta de la deriva poc democràtica del govern espanyol i han posat en dubte que es puguin atribuir delictes de sedició i rebel·lió al Govern i als presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. 

Rosell ha recordat que segons l'Estatut, l'òrgan que hauria de jutjar aquests suposats delictes seria el TSJC i que només en el cas que el delicte s'hagi comès fora de Catalunya, hauria de passar a jutjar-se al Tribunal Suprem. Per això, critica que l'Audiència Nacional s'hagi fet càrrec del cas, ja que només per instruir-lo al TS s'ha utilitzat que ''té efectes'' fora de Catalunya, el delicte que s'imputa, quan hi ha altres casos similars, a la jurisprudència, on no s'ha seguit aquest criteri. 

Pel que fa al procés judicial, en el cas dels membres del Govern, Rosell també ha criticat que no es garantís el dret de defensa i ha fet referència a les declaracions del fiscal Maza en què apuntava que si acceptaven la Constitució espanyola, acceptarien la llibertat condicional, cosa que és un ''argument polític''. També ha alertat que els fa renunciar a qualsevol activitat política futura si no és dins el marc constitucional. Rosell ha posat en dubte que no es pugui superar el marc actual constitucional, més enllà de renunciar a la violència. 

Per la seva banda, Jaume Asens ha recordat que els delictes de rebel·lió i sedició ja estaven a la llei d'amnistia, com a delictes amb intencionalitat política i per tant, són dos delictes que estan ''tacats de sang'' perquè els van utilitzar els colpistes del 36 i per tant, és una ''ofensa a la memòria antifranquista'' quan s'utilitzen per empresonar persones que l'únic que volen és defensar el dret de votar del la gent.

Asens ha fet referència que cap país vol tenir presos polítics, ni reconeix tenir-nos, i ha ha recordat que el referèndum de l'1 d'octubre va suposar un exercici d'empoderament de la ciutadania i que va permetre crear ''sentit comú de país'' en un escenari que està més ''legitimat que mai''. Per això ha lamentat l'amenaça de l'estat en repetir l'aplicació del 155 si no surten els resultats ''correctes'' a les eleccions del 21-D, i ho ha titllat de ''dia de la marmota''.

Font: Pérez Royo: "Són presos polítics, i no per les seves idees, sinó les de la jutgessa"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb el diputat del parlament de Finlàndia

Andreu Barnils

Mikko Kärnä (1980) és diputat al Parlament de Finlàndia. Milita en el partit que actualment governa, el Partit de Centre. El diputat Kärnä ha presentat mocions sobre Catalunya dins el parlament finladès, vol promoure-hi debats. Des del seu compte de Twitter explica el cas català al món, ha penjat texts explicant la declaració d’independència en català en el seu bloc, i també ha presentat mocions a més països nòrdics per explorar si podrien fer el rol de negociadors. Diu que tot ho fa mogut pel respecte cap a les llibertats que s’han guanyat a Europa. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Mikko Kärnä explica la seva posició personal, i com es veu el cas al seu país.

—Què passa a Catalunya, des del vostre punt de vista?—Ara tothom espera les eleccions del 21-D. I veig que els separatistes han dit que respectarien els resultats. Però jo estic preocupat per la reacció d’Espanya. I crec que la majoria dels mitjans fan les preguntes equivocades a Rajoy. Perquè aquí la pregunta és què farà si els independentistes guanyen les eleccions. Respectarà els resultats? Respectarà la consolidació de la República Catalana? O afegirà més 155 a l’equació? I fins quan? Fins que aconsegueixi els resultats que vol?

—Us esperàveu una reacció violenta per part de l’estat espanyol?
—Feia un mes que seguia el cas català, des d’abans del primer d’octubre. I ja em preocupava. Jo esperava que la Unió Europea i els països europeus es pronunciessin. I que ho fessin abans del referèndum. I que diguessin que la violència no seria acceptada. Però la intensitat, això sí que em va agafar per sorpresa. Va ser realment terrible. Era violència organitzada. I va atacar els valors centrals i les llibertats polítiques que portem tan endins a la UE.

—Com és que ens segueix tant de prop? Té amics catalans, coneix Barcelona, com és?
—De fet, mai no he visitat Barcelona. Sí que tinc un parell d’amics catalans. Però així com ho veig, aquesta és una qüestió molt important per a la Unió Europea. Crec en la UE. Crec en els valors , els drets humans, la democràcia i el principi de subsidiarietat que hem creat. Per això estic tan entristit amb el silenci de la UE. I tan orgullós del govern del meu país, que va tenir la valentia de condemnar la violència que va tenir lloc durant el referèndum. Em va alegrar. Insisteixo: no veig aquest afer com un afer intern espanyol. És un afer intern de la UE. Si hagués passat a Turquia, per exemple, hauríem estat els primers a condemnar-ho.

—Per què dieu que és un afer europeu?
—La gent que diu que l’afer és espanyol i que la UE no hi té res a veure, ho diu perquè vol fer les coses fàcils dins els estats nacions. Jo crec en Europa. Una Europa que concep diferents menes d’àrees. Una Europa en què les decisions es prenguin a prop del ciutadà. Com més a prop, millor. Entendreu que si aquest és el meu punt de vista, cregui que el tema català és importantíssim per a la UE. Què som, una unió federal, o una unió d’estats nacionals independents? A mi em preocupa molt l’escalada de la tensió que podríem veure en les eleccions del 21-D. Hem d’assegurar-nos que les eleccions són justes, i que Espanya en respecta els resultats.

—Què temeu de la reacció espanyola?
—No tinc por del govern català, ni dels catalans. Sempre he vist que els catalans estaven disposats a negociar i parlar amb Espanya. Sempre. I en canvi, segons que sé, encara hi ha Guàrdia Civil i policia a Catalunya. Crec que veurem, efectivament, unes eleccions lliures, i uns vots lliures. Però, i després? Què passa si els partits independentistes guanyen? Continuarem en el mateix atzucac? No ens en podem sortir si els catalans i els espanyols no seuen a la taula i negocien. El més important és tenir-los negociant a la mateixa taula. De moment Espanya ha estat molt inflexible, i diuen que no tenen res a negociar, pel que fa a la independència de Catalunya.

—Veurem el govern finlandès fent de mediador, doncs?
—Tenim una llarga experiència com a mediadors. I molts dels mediadors internacionals més exitosos són finlandesos. Per tant, és possible. Des del meu punt de vista, el primer pas a fer és el següent: un procés actiu i obert de negociació entre Espanya i Catalunya. Però, ai amic, si Espanya diu que no vol negociar, doncs serà molt difícil que nosaltres puguem intermediar en res. Però si les dues bandes ens ho demanessin, crec que nosaltres estaríem preparats per a ajudar. Ho crec.

—El govern espanyol, o el català, han trucat a la vostra porta per a demanar-vos que féssiu de mediador?
—Aquesta pregunta no us la puc respondre.

—Vós sou diputat del Partit de Centre. Un partit de liberals. És el partit que mana a Finlàndia. El govern, o el vostre partit, és previst que prenguin mesures?
—Vull deixar clar que les opinions que expresso són meves. No parlo en nom del govern. Parlo com a diputat. I sé que molts més partits em donen suport. També dins el parlament. A Finlàndia, tradicionalment, hem vist els afers exteriors no com si fóssim jutges, sinó com si fóssim metges. Volem ajudar, no jutjar. I nosaltres estem disposats a ajudar si les dues parts volen que ajudem. A intermediar. A negociar. És del tot inacceptable allò que va passar durant el referèndum. I em preocupa molt què pugui passar el 21-D. Entenc del tot la decisió final del govern català, que va decidir de declarar, però no forçar la independència, a causa de l’amenaça de força, o de violència.

—Vostè és sami i independentista?
—No. Jo sóc ètnicament finlandès, però amb arrels sami, això sí. Del tema sami necessitaríem quatre dies per a parlar-ne. Per fer-ho curt: tenim quatre tipus de sami, pobles indígenes, a Finlàndia. És un tema que s’ha de resoldre. De moment, els hem acceptat com a pobles indígenes. I tenen tot el meu respecte. Però el tema sami, per a mi, no té res a veure amb el tema català. D’entrada, no tenen un moviment independentista com vosaltres. En qualsevol cas, i que quedi clar, si un dia el poble sami vol votar la seva independència, tindran tot el dret de fer-ho. Només faltaria. I després ja negociaríem el govern central amb ells. A Finlàndia no hauria passat res d’això que va passar a Espanya. Però res de res.

—A Finlàndia no s’hauria prohibit el referèndum ni s’hauria enviat a la presó mig govern.
—Exacte. Hauríem acceptat el referèndum, i el seu resultat.

—La meitat del govern català és a la presó. Què hauria de fer la UE?
—És un tema complex. Segons el govern espanyol, han trencat la llei. Està clar. Però des del meu punt de vista, això vol dir que a Europa tenim presos polítics. És vergonyós. Per sort, em fa molt content que molts premis Nobel, com el nostre antic president, Martti Ahtisaari, ho hagin condemnat. I que reclamin que Espanya permeti que els polítics catalans tornin a casa i puguin participar en les eleccions del desembre lliurement.

—Què haurien de fer els independentistes, si guanyen?
—Això és molt difícil de respondre, per a mi. D’entrada manifesto el meu respecte per les decisions del govern català, escollit lliurement. Jo no tinc totes les dades a la mà per a saber què s’ha de fer. Dit això, com a observador exterior, si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida. Voldrà dir que la gent creu en la independència i en la República Catalana. I aleshores Espanya haurà de negociar.

—Ara voldria saber la reacció no només dels polítics, a Finlàndia. Per exemple, els diaris. O la gent del carrer.
—El tema català no és només un tema dels polítics. La premsa i la gent també en parlen. Jo estic molt orgullós de la premsa finlandesa perquè ha seguit el cas molt de prop. I si segueixes el meu Twitter veuràs que penjo molts ninotaires dels principals diaris que simpatitzen, com molta gent del carrer, amb el cas català. La premsa ha fet una bona feina. No tots els periodistes, és clar, estan a favor de la independència, i alguns creuen que mai no passarà. És la seva opinió. Uns altres pensen el contrari.

—Sou d’un partit de centre. Els d’esquerres i de dretes també tenen opinió sobre Catalunya?
—Amb els meus companys en parlàvem, i ho trobàvem divertit. Per a aquesta causa trobarem suports en el meu partit de centre, a l’esquerra, a la dreta, a la dreta ben dreta, i als verds. No és un tema partidari. Va més enllà. Com deus saber, enguany Finlàndia compleix cent anys. El desembre. Jo he intentat apuntar-ho: quan nosaltres vam votar per la independència en el nostre parlament, fa cent anys, teníem dos-cents diputats. Els independentistes eren la meitat. Cent diputats. Un 50%. Nosaltres veiem que vosaltres teniu 135 diputats. I em sembla que van ser setanta, els qui van votar a favor de la independència. És a dir, el suport a la vostra independència és més gran.

—Fixa’t. I què va passar, després de la votació, a Finlàndia?
—La nostra independència no va ser pacífica. Vam declarar la independència i Rússia, de fet la URSS, va estar-hi d’acord. Però just després va esclatar una sanguinolenta guerra civil. Blancs contra vermells, que volien romandre a l’URSS. I la història diu que els blancs van guanyar i Finlàndia va arribar a la independència per mitjà d’una guerra civil. Molt dolenta. Finlandès contra finlandès. Els blancs van tenir l’ajuda de l’Alemanya imperial, i els vermells, de l’URSS.

—Sense acord, i sense exèrcit. Així volem arribar a la independència, els catalans.
—Hauria de ser possible. Som a l’any 2017. I si la humanitat ha entès alguna cosa és que, amb les guerres civils, sobretot dins Europa, no hi ha res a guanyar. Hem de ser capaços de negociar. És evident que si algun dia Catalunya és independent, i la República és reconeguda pels altres estats, haureu de tenir els requisits necessaris. I això vol dir control de fronteres i que sigueu capaços de defensar-vos vosaltres mateixos. Però aquesta és una tasca que heu de gestionar més endavant. No ara. Ara, la primera cosa, és debatre. Que la UE, Espanya, i Catalunya decideixin com han de continuar avançant, què s’ha de fer.

—Si la UE no fa de mitjancera, no crec jo que Espanya s’assegui a cap taula…
—I això és exactament allò que el nostre antic president i Premi Nobel, Martti Ahtisaari, va dir: la UE hauria de posicionar-se sobre el cas de Catalunya. I intermediar-hi. I una altra antiga presidenta, Tarja Halonen, també va dir que no podia entendre què feia la UE. Que la UE hauria de ser capaç de negociar.

—La seva moció al parlament finlandès, com ha acabat?
—La moció és dins el parlament. Està en marxa. Té dues parts. La primera part diu que Finlàndia hauria de promoure dins la UE les llibertats polítiques i les solucions negociades a Espanya i Catalunya. La segona part diu que quan Catalunya pugui demostrar que té els requisits necessaris per a ser un estat independent, el govern de Finlàndia haurà d’estar disposat per a presentar-se al president i reconèixer la independència. Però, com tothom, entendreu que el govern finlandès no pot reconèixer una independència que encara no ha tingut lloc. Ara els vostres polítics són a la presó, i el govern espanyol ha aplicat el 155. I jo reuneixo  signatures, i encara hem de veure si la moció anirà al comitè d’Afers Exteriors o no. També considero de fer una moció per a fer un debat polític dins el parlament de Finlàndia sobre la UE i Catalunya.

Font: Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El partidisme no podrà vèncer la gent

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Pobre d'aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d'aquell que es pense que és factible retornar a l'autonomia»

Fotografia: Albert Salamé.

Vicent Partal

D’ençà que va començar el procés cap a la independència, la iniciativa sempre l’havíem tinguda els independentistes. Aquesta era una de les claus per a avançar: quan l’estat volia intervenir-hi ja era tard i nosaltres ja érem en un altre estadi. Mariano Rajoy ha girat com un mitjó la situació convocant les eleccions autonòmiques del mes vinent i, segons que sembla, ha aconseguit l’efecte desitjat. Per primera vegada des del referèndum d’Arenys de Munt, els partits catalans no parlen de fer possible allò que vol fer la gent sinó d’allò que pot fer la política. Per primera vegada des d’Arenys de Munt, hem perdut el marc mental.

Rajoy ha estat molt hàbil, en això. Aplicant el 155 no podia dissoldre el parlament i convocar eleccions, com tampoc no podia destituir el govern, però en un colp de força avalat pel PSOE i la UE ho ha fet. I era conscient de l’efecte que causaria tot plegat: la baralla partidista i l’accentuació de les diferències dins l’independentisme. Primer es trencarà Catalunya que no pas Espanya, que va dir Aznar…

I resulta que els socis de l’ANC, per una majoria aclaparadora, han votat a favor d’una llista unitària. Que ERC ha posat com a condició per a no anar sola una llista unitària. Que la CUP ha respost demanant una llista unitària. I que el PDECat s’ha trobat amb un president que vol encapçalar una llista unitària. Tots la volen, en teoria, però no hi serà. El ridícul és còsmic i l’abús de la paciència dels electors, monumental. De manera que, morta la possibilitat de fer una llista unitària –en tot cas la llista que es presenta com a unitària serà la ‘llista del president’–, ja comencen les picabaralles dins l’independentisme. Com era previsible. L’esquema d’enfrontament entre ells porta a prioritzar qui guanya diguem-ne l’hegemonia dins el camp independentista. De manera que l’enemic immediat a batre és el company de cel·la o exili, més que no pas el contrincant real. Rajoy volia que aquestes eleccions fossen un enfrontament entre independentistes, a veure qui guanyava l’hegemonia dins el camp, i no unes eleccions d’un estat contra un altre. Lamentablement, hi hem caigut de quatre potes.

Això dit, afegiré que seria molt equivocat de deprimir-se o de donar res per perdut. De cap manera. Perquè al final el problema no és les llistes separades o la llista unida, sinó què s’amaga al darrere de la decisió d’anar separats siga com siga. I, en aquest sentit, hi ha fórmules que encara poden desfer l’embolic o que, si més no, serviran per a deixar clar en molt poc temps qui és qui i qui vol què. Per exemple, és més que factible que totes tres candidatures deixen clar en el programa que si es forma govern activaran el procés constituent i aplicaran la llei de transitorietat. I crec que seria raonable, pensant en l’exterior –però ja m’imagine que això no passarà–, que tots es comprometessen a tornar al seu lloc, si més no durant uns quants dies, el govern legítim, aquest famós govern Puigdemont-Junqueras que tantes vegades ens van intentar vendre. Si això passa, l’una cosa o l’altra, serà un senyal molt poderós que dirà que continuem actuant en el marc de la República proclamada el 27 d’octubre.

I si això no passa voldrà dir que algú, des de l’independentisme, té voluntat de fer-se enrere i tornar a l’autonomia espanyola. I he de dir que, en aquest sentit –només en aquest–, veig positiu que hi haja tres candidatures, i molt especialment que es presente la CUP. Perquè estic segur que no es permetrà que governe qui guanye les eleccions si és al preu de recular i acceptar el marc de la constitució espanyola. De les tres candidatures que ara semblen configurar-se, cap no obtindrà prou diputats per a governar tota sola ni li resultarà senzill de fer pactes amb actors no sobiranistes. Per tant, les dues altres controlaran la principal. Sempre he cregut que, en vista de la situació excepcional que vivim, la millor proposta era una sola candidatura que superàs el 50% dels vots, però sempre mire de trobar la part bona de qualsevol situació. I en aquest cas el control i el marcatge que es faran entre totes tres em sembla un element molt oportú i interessant.

Tanmateix, al final, serà la gent que decidirà amb què ens trobem l’endemà de les eleccions. I contra els que es pensen que ja s’ha decidit tot i que el resultat està cantat, he de dir que jo no ho veig així. Una competència dura i forta entre ERC, la CUP i Puigdemont no té un resultat gaire fàcil d’endevinar, especialment en el cas que Puigdemont siga capaç de crear alguna cosa que no siga una disfressa del PDECat –si fos això, ni ell podria no remuntar la caiguda.

Però si és capaç de fer una llista que vaja clarament més enllà del seu partit ja veurem com van les coses. De moment, la recollida de signatures d’aquesta llista que es diu unitària encara que no ho siga sembla que va molt forta. Si realment poden presentar les cinquanta-cinc mil signatures dijous i els noms i les llistes són atractives, no podem descartar fins i tot que aquesta llista aplegue la indignació de tanta gent que no entén que tothom demane la unitat i ningú no la pose en pràctica.

Enmig de tot això, la manifestació de dissabte va ser molt important, extraordinàriament significativa. I crec que no l’hem calibrada bé, que no hem copsat de debò fins a quin punt fou extraordinària. Jo vaig tenir la sensació d’estar assegut en un volcà a punt d’esclatar. Hi havia més gent que mai, sí, però no era solament això. La gent era conscient del moment que vivim i sabia la repressió que pot arribar a tothom en qualsevol moment. I era allí per la llibertat dels presos, però també –molta atenció a això– per a consolidar la República.

Ponsatí i Sabrià han coincidit aquests dies a afirmar que la Generalitat no estava preparada per a encarar-se a la violència de l’estat espanyol i que per aquesta raó va retre l’administració i va optar per l’estratègia del govern a la presó i l’exili. Són explicacions importants que cal tenir en compte, però el fet substancial no canvia: la República es va proclamar i només qui la va proclamar, el Parlament de Catalunya, la pot anul·lar. La pregunta, doncs, és com ho faran, si és que ho volen fer, els polítics que semblen convençuts que va ser un error proclamar-la, per enfrontar-se a tota aquesta gent que creu que proclamar-la fou un encert.

Perquè proclamar la República no va ser cap error. Al contrari. Va ser el gran encert. Ara ens permet de tenir un camí i altrament no en tindríem cap. És cert, i així ho reconeixen ells mateixos, que va ser una decisió forçada per la valentia dels ciutadans el primer d’octubre. Però això no és cap novetat: la Via Catalana va obligar a fer el 9-N. La V va obligar a fer Junts pel Sí. La Meridiana va portar Junts pel Sí i la CUP a guanyar i l’1-O va forçar els polítics a proclamar una república que molts no veien clar de proclamar o no veien clar de quina manera proclamar.

I, si ho mirem des d’aquest punt de vista, aleshores hi ha una lliçó a aplicar que ens ha de donar una gran confiança i una enorme seguretat: dissabte el carrer va tornar a prémer l’accelerador i tot fa pensar que ho continuarà fent fins i tot si des de la política s’intenta controlar, domesticar i frenar les organitzacions de la societat civil. Més gent que mai, més clara que mai i més decidida que mai, i això després de setmanes de resistir una repressió brutal, mai no vista. Dissabte el carrer va clavar un colp de puny sobre la taula, que tindrà conseqüències. La Catalunya que alguns pretenien dibuixar-nos des de l’unionisme i els seus mitjans, la van posar a lloc: és una realitat inflada artificialment per a veure si ens la creiem i ens espantem. I la repressió salvatge d’aquestes darreres setmanes va rebre també una resposta important: no hi haurà passos enrere perquè destruir aquella riuada de gent amb jutges i policies simplement no es pot fer.

Així, doncs, als partits, ara i amb vista a aquestes eleccions, deixem-los que facen què vulguen. Lamentablement, no hi ha manera d’evitar-ho i no tenim cap més remei. Però pobre d’aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d’aquell que es pense que és factible retornar a l’autonomia i s’imagine fent jocs de malabarista tot gestionant les engrunes de Madrid. O bé després de les eleccions es consolida la República, aplicant la llei de transitorietat i emprenent el procés constituent, o bé em sembla que no hi haurà govern fàcil i potser ni tan sols govern possible. Que és, en definitiva, allò que Rajoy no ha calculat que puga passar.

Font: El partidisme no podrà vèncer la gent | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Comunicat : Qu’èm hòrt preocupats per la situacion en Catalonha | Partit Occitan

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lo govèrn de Madrid que pren lo risc d’ua escalada en Catalonha

Aqueste matin la Guardia Civil, sus l’ordi deu govèrn de Madrid, qu’ei entrada en los bastiments de diferentas institucions del govèrnament autonòme de Catalonha. Qu’an interpelat un dotzenat de personas.

Desempuish mantuns dias la tension qu’ei hòrta en Catalonha. Los maires favorables au referèndum son convocats devant la justícia. Perquizicions que son miadas entà sasir tot document qui posca promòver lo referèndum. Deu son costat lo govèrn de Catalonha que confirma tota la soa volontat d’organizar lo referèndum sus l’independéncia deu 1 d’octobre.

En dehòra de tota presa de posicion sus la question de l’independéncia de Catalonha que consideram qu’ei necessari de consultar democraticament los catalans entà que poscan díser çò que vòlen. Que serà « òc » o que serà « non » mes las causas que seràn claras, com ne deven estar en democracia.

Se lo govèrn espanhòu de Madrid e considèra qu’aqueth referèndum n’ei pas legau non i a pas nat dobte que sia legitime. Efectivament la decision de l’organizar qu’ei estada presa per un parlament catalan democraticament elegit. 

Lo govèrn de Madrid qu’ei donc dens l’obligacion de prepausar ua solucion. Aquesta solucion qu’ei de crear las condicions entà que sia organizada ua consultacion deus catalans entà que poscan díser se vòlen un Estat independent o se vòlen demorar en l’Estat espanhòu en condicions d’autonomia qui son a determinar.

Non i a pas nada auta solucion que d’aplicar los principis democratics basics.

A las decisions de Madrid de uei que responen per l’òra manifestacions pacificas de milierats de catalans qu’apèran a la defensa de la democracia e qui afirman en disant « Votarem ! » que son determinats a votar lo 1er d’octobre. Que saludam los responsables màgers deus partits e de las organizacions catalanas favorablas au referèndum pr’amor qu’apèran a la mobilizacion pacifica deus ciutadans de Catalonha.

Que cranhem que las decisions deu prumèr ministre Mariano Rajoy e deu son govèrn sian de natura a méter en perilh la democracia. Qu’ei ua escalada perilhosa qui an causit las autoritats de Madrid.

Nous sommes très préoccupés par la situation en Catalogne

Le gouvernement de Madrid prend le risque d’une escalade en Catalogne

Ce matin, la Guardia Civil, sur l’ordre du gouvernement de Madrid, est entrée dans les bâtiments de différentes institutions du gouvernement autonome de Catalogne. Une douzaine de personnes ont été interpelées.

Depuis plusieurs jours la tension est forte en Catalogne. Les maires favorables au référendum sont convoqués devant la Justice. Des perquisitions sont menées afin de saisir tout document qui puisse promouvoir le référendum. De son côté le gouvernement de Catalogne confirme toute sa volonté d’organiser le référendum sur l’indépendance du 1er d’octobre.

En dehors de toute prise de position sur la question de l’indépendance de la Catalogne, nous considérons qu’il est nécessaire et indispensable de consulter démocratiquement les catalans afin qu’ils puissent dire ce qu’ils souhaitent. Ce sera « Oui » ou ce sera « Non» mais les choses seront claires, comme elles doivent l’être en démocratie.

Si le gouvernement de Madrid considère que ce référendum est illégal il n’y a pas de doute qu’il soit légitime. Effectivement la décision de l’organiser a été prise par un parlement catalan démocratiquement élu.

Le gouvernement de Madrid est donc dans l’obligation de proposer une solution. Cette solution est de créer les conditions pour que soit organisée une consultation des catalans afin qu’ils puissent dire s’ils veulent un État indépendant ou s’ils veulent demeurer à l’intérieur de l’État espagnol dans des conditions d’autonomie qui sont à déterminer.

Il n’existe aucune autre solution que d’appliquer les principes démocratiques basiques.

Aux décisions de Madrid d’aujourd’hui répondent pour le moment des manifestations pacifiques de milliers de catalans qui en appellent à la défense de la démocratie et qui affirment en disant « Votarem ! » qu’ils sont déterminés à voter le 1er d’octobre.

Nous saluons les principaux responsables des organisations citoyennes et des partis politiques catalans favorables au référendum en raison de leur appel à une mobilisation pacifique des citoyens de Catalogne.

Nous craignons que les décisions du premier ministre Mariano Rajoy et de son gouvernement soient de nature à mettre en péril la démocratie. Les autorités de Madrid ont choisi une escalade dangereuse.

Font:  Comunicat : Qu’èm hòrt preocupats per la situacion en Catalonha | Partit Occitan

L'Any 1 - Mes 1, de la Resistència Catalana contra l'ocupació directa espanyola

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE POBLE LLIURE I DE L'ANC I PROFESSOR DE LA UAB

Carles Castellanos i Llorenç,
històric militant independentista,
membre de l'ANC, militant de Poble Lliure,
i professor de la UAB

L’1 d’octubre del 2017 va començar la nostra resistència a l’ocupació directa espanyola de Catalunya. Amb l’assalt a les urnes l’estat espanyol franquista iniciava l’ofensiva directa contra el nosaltres convertint l’ocupació disfressada que era el règim autonòmic, en una ocupació directa amb l’únic objectiu de sotmetre el poble català, subjugar-lo i humiliar-lo amb la finalitat de poder perpetuar el seu abús econòmic i polític.

El primer assalt es va resoldre amb la victòria del poble en defensa del dret de vot i, d’una manera més general, el dret a organitzar-nos lliurement de manera col·lectiva. Aquesta primera batalla de resistència ens ha permès reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a República, marcant de manera clara el nostre objectiu que ara definirem amb més claredat i precisió per mitjà del procés constituent participatiu que ja s’ha començat a organitzar.

L’estat espanyol respon a la nostra voluntat de ser lliures amb una estratègia de tipus militar (que és l’única amb què s’identifiquen com a franquistes profunds que són) l’objectiu de la qual és crear desànim i divisió, per mitjà d’atacs en diverses línies d’intervenció: com a Batalló d’Avantguarda les tropes de la judicatura d’arrel i d’ideologia franquista; amb el suport permanent i la cobertura de les Forces d’Ocupació espanyoles (dedicades, si cal, a arrencar banderes catalanes, a fer pintades de carrer, i a rebentar rodes de cotxe, i a insultar vianants ...); i amb la col·laboració de la Infanteria de bojos desfermats que són les bandes feixistes (formades sovint per elements de les forces d’ocupació disfressats de persones).

Hem de ser conscients que, ara com ara, som un poble ocupat de manera directa. Tothom que no denunciï aquesta situació vol dir que se situa al costat de l’ocupant. Les coses són així. Ens hem de preparar per a resistir sense defallir fins a arribar a fer impossible per a l’ocupant aconseguir l’objectiu de la seva ocupació que és a nostra humiliació.

Només d’això depèn la nostra victòria. I la nostra llibertat, que ara sabem que ve en forma de República.

Carles Castellanos, 7 de novembre de 2017

Font: https://www.llibertat.cat/2017/11/l-any-1-mes-1-de-la-resistencia-catalana-contra-l-ocupacio-directa-espanyola-40441

L’unionisme no té un camí fàcil | Partal

Pots seguir Boladevidre al Canal de Telegram : https://t.me/BoladevidreOficial

«Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer»

FOTO Elisabeth Magre

Vicent Partal

És dilluns dia 30 d’octubre de 2017. La República Catalana ha estat proclamada. I precisament per això, perquè ha estat proclamada, ja hi ha uns quants estats que ens han dit que no la reconeixien. I molts més que callen, alguns dels quals són molt importants i significatius. Per això Espanya, reconeixent que ha estat proclamada, ha explicat als seus socis què calia dir, concretament, i com. I tanmateix, de moment ja n’hi ha un, Bèlgica, que ha fet un gest enorme: ha avisat Espanya i Europa que acceptaria d’acollir el president de la Generalitat com a exiliat. Aquest gest, només de fer-se públic, ja ha estat una gran bufetada política per al govern de Madrid. Podia no haver passat, però va passar divendres: Catalunya es va constituir davant el món en un estat independent. Aquesta era la primera fita on era imprescindible d’arribar, i hi vam arribar.

Aparentment, però, l’aplicació del 155 pel govern espanyol ha estat capaç de posar al seu servei una part suficient de l’administració autonòmica catalana. Si això acaba passant, ja veurem si dura i es consolida. Però en qualsevol cas caldria no perdre de vista el fet essencial: que la Generalitat de Catalunya és molt més que una simple administració. La Generalitat no és una diputació gran, ni una administració i prou. La Generalitat és la representació política del país i és important per això. El president, el govern i el parlament representen la nació catalana, tant si tenen poders sobre l’administració com si no. I d’això, en tenim una prova ben senzilla: durant decennis, la va representar el president Tarradellas, que va viure tot aquell temps sense secretari, ni xofer, ni escorta ni diners.

L’escenografia espanyolista intenta fer veure que ara ells tenen el comandament. Afirmen, sobretot, que han resolt el problema convocant unes eleccions que es faran a final de desembre. I aquesta afirmació és ben sorprenent, perquè aquest país té unes xifres sòlides i continuades de vot i preferència política des de fa dècades que sembla impossible que canvien només per l’aplicació d’un article d’una constitució. Els qui divendres tenien el 39% dels vots al Parlament de Catalunya no en tindran avui, de sobte, el 50%, ni sembla raonable que el puguen tenir el mes de gener, si no fan trampes. De la mateixa manera que el centenar de batlles que té el PSC, ni tan sols juntament amb l’únic batlle del PP, no representa ni representarà cap majoria alternativa del sobiranisme en el poder local.

L’escenografia, per a l’espanyolisme, sempre ha estat molt important. Hi creuen molt i s’esforcen en aquest tema. Però si grates una miqueta les coses comencen a veure’s d’una manera diferent. Recordeu allò que Rajoy va assegurar que faria? Perquè no és ben bé el que està fent. Rajoy va dir que governaria Catalunya durant sis mesos i que després convocaria eleccions. I no us crida l’atenció que, de sobte, renuncie a governar Catalunya i convoque, ni que siga de manera il·legal, unes eleccions immediates, sense gairebé tenir temps de preparar-les?

No cal ser gaire sagaç per a entendre d’on ve aquest canvi de rumb monumental. Europa ha fet pinya amb ell, cínicament i malgrat el fàstic que li va produir l’agressió violenta del primer d’octubre. I atorga ara a Espanya una pròrroga per veure si troba cap solució del problema que ella mateixa ha creat. Però una pròrroga amb condicions: ha de ser tan curta com siga possible i no hi pot haver violència. Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer. La situació que vivim avui no és la que volien Rajoy i el PP. I la seua aparent fortitud és, de fet, una gran debilitat: perquè, ara, per exemple, a veure com evitaran el boicot dels funcionaris. Com posaran a treballar la màquina de la Generalitat si aquesta de sobte s’alenteix i treballa al ritme de no voler validar les coses sinó després de mesos i mesos de rascar. O com guanyaran aquestes eleccions que proposen, si no es fent trampes evidents i poc acceptables internacionalment. O  O com faran obeir els ajuntaments. I a veure com podran fer tot això, a més, sense poder fer servir la violència oficial ni, possiblement –això no ho sé però tindria una certa lògica– sense poder il·legalitzar els partits independentistes, que és el que volien i pretenien.

He dit com podrien guanyar unes eleccions i no voldria que, per això, s’entengués que tinc coll avall que les eleccions es faran. No és així- Tant és guanyar com fer. Allò que importa i compta, i que determinarà el futur, en tot i també en les eleccions, és la decisió que prenga el moviment independentista.

Jo no tinc cap apriorisme sobre això de les eleccions. Si no es poden fer es demostrarà que Espanya no controla el territori. I si es fan però les guanya l’independentisme, cosa més que factible si no poden prohibir-l’hi la participació, aleshores demostraran a Europa que no hi pot haver cap solució mentre no posen l’interlocutor català a l’altura de l’espanyol. Què farà Rajoy en aquest cas? Tornar a demanar permís a Brussel·les per tornar a tancar una altra vegada el parlament. Personalment, per tant, jo encara no veig clar què és millor, quina opció és la més sensata per mantenir viva la república i guanyar. Però sí que demane una cosa: que la decisió siga compartida. Si els partits i les associacions es posen d’acord a fer una mateixa cosa, s’acabarà fent. El somni d’Espanya, i diria que el seu pla, és que cadascú prenga una decisió diferent per així afeblir-los a tots. Aquesta, per tant, hauria de ser l’única línia vermella: que no es faça res sense un acord enormement ampli i consensuat. En això i en totes les altres coses.

Res sense acord però sobretot res sense la denúncia de la il·legalitat comesa. El 130è president de la Generalitat és Carles Puigdemont i no hi haurà un 131è president legítim fins que ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. I per això la proposta de solució a la crisi que ha de posar sobre la taula el moviment independentista ha d’incloure necessàriament la restauració de la situació que tenia Catalunya divendres passat en el moment que Rajoy va trencar la seua pròpia constitució.

I arribats a aquest punt és on vull deixar clar que, precisament per això, perquè no hi ha solució política possible per a Catalunya que no passe pel retorn del parlament i el govern legítims que vam triar fa dos anys, la proclamació de la República, tant si avui té efectes administratius visibles com si no els té, va ser el pas més decisiu de tots. Si no l’haguérem proclamat simplement no tindrem cap lloc on tornar, excepte a l’autonomia espanyola…

Font: L'unionisme no té un camí fàcil | VilaWeb

AIGÜES BRAVES | COTARELO

Ramón Cotarelo

La revolució catalana ha entrat en zona de ràpids. Els divuit mesos de l'anunciat full de ruta van transcórrer més o menys segons el previst enmig de la indiferència, la incomprensió i el menyspreu de les autoritats centrals i les seves oposicions. La promesa transició de l'autonomia a la pre-independència va culminar quan el passat 27 d'octubre, quan el Parlament va votar la independència de Catalunya en compliment del mandat rebut en el referèndum de l'1.O. Èxit rotund.

Precisament aquest èxit va provocar l'abrupta resposta del govern d'activar el 155 i entrar a sang i foc en l'autogovern de Catalunya, convocant al mateix temps eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. El 155 és, en realitat, una llei de plens poders ja que l'únic límit és el control del Senat, on el partit de la Gürtel té majoria absoluta. És una dictadura sense més, emparada en un article de la Constitució per carregar-se la Constitució, per suspendre-la sense dir-ho i per fer normal l'estat d'excepció. L'ús de la coerció és màxim, tenint en compte que el bloc independentista manté la seva actitud radicalment pacífica.

Fa molta ràbia però cal recordar que, en tots aquests anys, la violència a Catalunya només ha vingut de fora, amb les forces de seguretat i militars de la Guàrdia Civil i les bandes de nazis, sembrant el terror per on passen.

Aquest esperit de resistència pacífica és el que es trobarà l'administració colonial que pretén governar Catalunya com governa el conjunt d'Espanya. Escapçat el moviment, amb uns dirigents a la presó i altres que s'han salvat pels pèls però estan a l'exili, el càlcul de l'autoritat ocupant és que aquesta resistència es mostrarà els primers dies i, després, anirà amainant fins apagar-se del tot.

Efectivament, és una possibilitat. Però una que xoca amb dos fets: un passat i un altre present. El passat és el referèndum del 1.O, els tres milions de votants, els dos milions dos-cents mil vots amb un 90% de sí, els més de mil ferits. És un fet que suposa un llegat i un compromís ara. Perquè l'independentisme és un procés viu, no un pla de laboratori i se sent moralment obligat a continuar una tasca que ve d'enrere. El present és la realitat d'una societat molt mobilitzada i organitzada en xarxes amb un gran domini de l'univers internet. Una estructura, una organització distribuïda, no necessitada de grans jerarquies, capaç d'actuar amb rapidesa i que només necessita comunicació amb els seus líders, cosa impossible d'impedir en la nostra era.

I aquesta és la qüestió. On han d'estar els líders? Sens dubte fins quan estan a la presó, com els dos Jordis, mantenen un grau alt (encara que minvat) de visibilitat i capacitat d'orientació com a símbols. Però seran més útils als objectius col·lectius mantenint plena capacitat operativa, esquivant la presó i constituint-se a l'exili. Aquí intervé l'habitual mala fe del debat polític, quan molts crítics entenen el pas de Puigdemont a Brussel·les, com una fugida, una covardia, una manera de deixar a l'estacada als seus seguidors. La política és així: si, a més de criticar l'enemic es pot desmoralitzar, segur que s'intenta.

No obstant això, la marxa a l'exili de Puigdemont té més interpretacions. En primer lloc, major internacionalització del conflicte, més debat, més escàndol, més atenció internacional sobre la situació a Catalunya, cosa que odien el govern i el seu auxiliar, el PSOE. Amb això, a més, mantén la legitimitat de la República Catalana a l'exterior amb l'expectativa que hi hagi reconeixements. En segon lloc, conserva el lideratge de l'independentisme. El cap és a l'exili; però hi és en comunicació amb les xarxes del moviment. Els dubtes induïts sobre si Puigdemont fuig o es manté en el seu lloc xoquen amb una experiència: des del començament del full de ruta no ha fallat mai. L'exili i el regne. La República enfront de la Monarquia.

L'assumpte entrarà en els entrellats judicials, unes curses que no seran tan prolongades com la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'avortament però tampoc tan ràpides com les prohibicions amb què aquest mateix tribunal rega Catalunya pràcticament cada dia. Tant que hi ha qui l'anomena TCpC, Tribunal Constitucional per a Catalunya.

L'ocupació del Principat té com a objecte organitzar les eleccions del 21D. L'independentisme s'inclina per participar-hi. L'ANC ja ho demana clarament. Aquesta previsió d'eleccions ipso facto té pinta de ser una exigència exterior. La vicepresidenta calculava un termini de sis mesos 155 a la mà i potser més. En dos mesos hi ha una alta probabilitat que el resultat sigui una majoria independentista. En tot cas, doncs Europa està atenta, el partit de la Gürtel no podrà fer les habituals trampes o, almenys, no tan descarades. I, per la seva formidable intel·ligència es troba que, en organitzar aquestes eleccions, en realitat, està organitzant el referèndum que volia evitar a qualsevol preu.

Perquè, és obvi, no poden fer-se trampes. No es pot il·legalitzar les opcions independentistes, ni excloure de les candidatures als represaliats. Pot ser un vot massiu independentista per treure els Jordis de la presó i per tornar el seu càrrec als membres del Govern. "Ah!" - afirma el vicepresident del Senat, - "si vuelven a ganar los indepes, volvemos a aplicar el 155 ". Benaurats els pobres d'Esperit perquè d'ells serà el Senat. Això ja seria la revàlida de la dictadura.

Font: Palinuro: Aguas bravas

Pots seguir Boladevidre

Canal de Telegram: https://t.me/BoladevidreOficial

Facebook  https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

Perpinyà prohibeix l'estelada al Castellet

El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, ha comunicat a l'organització de la Diada de Catalunya Nord que el proper 4 de novembre no es podrà despenjar l'estelada des del Castellet, com és tradició al final de la manifestació de commemoració del Tractat dels Pirineus. Per primera vegada des de fa 30 anys que s'organitza aquesta celebració, l'ajuntament de Perpinyà prohibeix l'estelada al Castellet. En una carta en data del 31 d'octubre, el batlle declara que "en el context actual, no és possible desplegar una bandera independentista al Castellet."

Des del col·lectiu 7 de novembre denunciem aquest atac a la llibertat d'expressió. El Castellet és un símbol de la resistència catalana, no sols un museu gestionat per l'ajuntament de Perpinyà. Aquest lloc de memòria pertany a tots els catalans. Justament en aquests moments que recorden temps no gaire llunyans, pensem que la defensa dels drets fonamentals i la solidaritat amb els catalans del Sud han de ser més forts que mai.

Sembla que Jean-Marc Pujol ha optat per girar el cap de l'altre costat, com molts altres elegits del nostre país. En situació d'injustícia, qui calla és còmplice. Amb aquesta decisió l'ajuntament de Perpinyà fa un pas més en el dubtós camí de les prohibicions i de les restriccions de llibertats. Així, la Fidelíssima Vila de Perpinyà se fa cada cop més infidel. No ho deixarem pas fer.

Convidem tothom a participar a la manifestació "Sem Catalunya Nord, Volem decidir" aquest dissabte 4 de novembre, a les 16 h, plaça Catalunya. Per demostrar el nostre rebuig a aquesta prohibició, incitem tots els participants a portar estelades. Si aquest símbol de llibertat no pot onejar al Castellet que els carrers de Perpinyà se transformin amb una mar d'estelades.

Font: Comunicat del col·lectiu 7 de novembre

PRESOS POLÍTICS. CAIXA DE SOLIDARITAT. TENIM DOS DIES

AJUDA'NS A FER FRONT A LES
SANCIONS IMPOSADES PER L'ESTAT

per pagar amb tarja clica aquí

Transferències bancàries als números de compte:

ES78 2100 5000 5102 0017 2439

ES41 3025 0002 4514 3338 9791

La caixa de solidaritat permet fer front a les represàlies econòmiques que reben persones físiques com a conseqüència d’actuacions emmarcades en el procés cap a la independència per participar d’ accions unitàries, cíviques, pacífiques i democràtiques. Aquestes actuacions han de respondre a iniciatives acordades per les entitats i/ o partits sobiranistes o bé per seguir el mandat de les urnes i els acords del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat en favor del procés independentista.

Els responsables d’aquesta caixa de solidaritat són dues persones de l’Assemblea Nacional Catalana i dues d’ Òmnium Cultural. A més, té com a auditors externs i independents els 3 expresidents del Parlament: Joan Rigol, Ernest Benach, i Núria de Gispert.

La creació d’aquesta caixa de resistència és un gest potent de solidaritat, transversalitat i unitat de l’independentisme. Llança també un missatge internacional i crea un problema a l’Estat en la mesura que la seva capacitat de coerció queda disminuïda.

Avís Legal

Font: Caixa de Solidaritat - CdS 2

Pots seguir Boladevidre

Facebook  https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  

Què tenim i què necessitem?

«Però, sobretot, sabeu què necessitem? Necessitem ganes de guanyar i d’obrir-nos pas. En teniu?»

Vicent Partal

Tenim quatre coses. Un país i un govern que no s’han agenollat i planten cara. Una ciutadania avui més partidària de la independència que mai. Una trama espessa i molt eficaç d’organitzacions, associacions, comitès i grups informals que arriba a cada racó del país i pot organitzar qualsevol cosa. I una oportunitat política fixada el 21 de desembre.

No haver-se agenollat davant Rajoy és la base de tot. El govern va triar un camí, no doblegar-se a la pressió per no proclamar la República i salvar l’administració d’un enfrontament violent que pensava que no podia guanyar. Podem discrepar si va ser la decisió més encertada o no. Però ningú no pot dir que el govern o el parlament s’hagen agenollat i s’hagen doblegat a l’agressió espanyola. El president i els consellers ara donen la cara per nosaltres, arriscant-se a penes de presó o exili, i amb això, amb aquest simple gest, desmunten la ‘normalitat’ que Mariano Rajoy pretenia de presentar davant el nostre propi país, Europa i el món. Ells planten cara de la mateixa manera que els ciutadans, ara fa just un mes, vam plantar cara als colps de porra. Per això a Madrid estan tan nerviosos, per això hi ha insults i virulència al carrer i als seus mitjans. Hi ha una república proclamada que no s’ha fet enrere. No és la que molts voldríem, però és.

Però la cosa més important que tenim és la gent. I, en aquest sentit, el CEO ens ha dibuixat un panorama excepcional: arribem a aquest moment tan complicat amb la xifra més alta de partidaris de la independència que s’haja registrat mai. Just després de la repressió del primer d’octubre. Sigueu-ne conscients. Hi ha gent, això és evident, que avui se sent desconcertada o trista, que creu que ha estat derrotada. Que siga conscient, però, que és sobre eixa tristor que creix la virulència espanyolista. Volen fer-nos creure que estem acorralats perquè ens veuen dubitatius. Per això, aquests dies, veiem escenes terribles com les que han sofert el conseller Forn a Barcelona o els diputats Nuet i Simó a Madrid. Volen deixar-nos sense capacitat de resistència, i ho aconseguiran si tots ens quedem en casa llepant-nos les ferides.

Per això és fonamental aquesta trama enorme, que no té ningú més, d’organitzacions perfectament assentades arreu del país. L’ANC, Òmnium, l’AMI, Súmate, els Comitès de Defensa, el PDECat, ERC, la CUP, Demòcrates, MES i els milers de grups locals i comarcals que han fet tanta feina durant aquests darrers anys. Fa tan sols un mes l’excel·lència d’aquesta trama es va posar en relleu com mai, amb l’epopeia del transport clandestí de les urnes i la defensa dels centres electorals. Per això la volen escapçar mantenint empresonats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Ho fan perquè ara saben de què som capaços i ens temen. Si el primer d’octubre el país va fer allò, pot fer qualsevol cosa.

Finalment tenim, i n’hauríem de ser ben conscients, una gran oportunitat. A Rajoy l’han obligat a anar a un punt on no volia anar, el de les eleccions del desembre. Tenim a l’abast guanyar-les, de manera evident. De fet, tenim a l’abast guanyar-les superant les xifres del 27-S. I si les guanyem, Mariano Rajoy haurà de donar moltes explicacions. I es trobarà en un carreró sense eixida: tornarà a dissoldre el parlament català com si no hagués passat res? Si ara no l’han deixat governar durant sis mesos com ell volia, què us fa pensar que el deixaran repetir elecció rere elecció, si això és inútil per a resoldre un greu problema que ja és europeu?

I si tenim tot això, què necessitem? Coses tan simples com complicades de fer, però que hem de fer ràpidament. Que el govern i el president fixen posicions públiques, comuniquen i facen política; que s’acabe aquest buit de directrius que vivim des de divendres al vespre. Que la gent es torne a activar com aquests darrers anys i recupere els carrers. Ahir hi va haver un primer brot de reacció a l’estació de Sants, avui ens convoquen davant els centres de treball. Avui o demà hauríem de rebre els membres del govern multitudinàriament, si tornen de Madrid, o protestar, si se’ls queden. Cal, per això, que l’espessa trama d’organitzacions es coordine molt millor i torne a ser tan sòlida i torne a actuar amb tanta eficàcia com ara fa un mes. I cal, sobretot, guanyar les eleccions per demostrar a Espanya i a Europa que no hi ha cap solució possible si no es té compte el pes polític i social de l’independentisme i la justícia de la nostra reivindicació.

Però, sobretot, sabeu què necessitem? Necessitem ganes de guanyar i d’obrir-nos pas. En teniu?

Font: Què tenim i què necessitem? | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook  https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124