Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 11 d’octubre del 2017

DECLARACIÓ DELS REPRESENTANTS DE CATALUNYA 10.10.2017 (Text íntegre)

Etiquetes de comentaris:


Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món.  

La justícia i els drets humans individuals i col·lectius intrínsecs, fonaments irrenunciables que donen sentit a la legitimitat històrica i a la tradició jurídica i institucional de Catalunya, són la base de la constitució de la República catalana.  

La nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys d’història. Durant segles, Catalunya s'ha dotat i ha gaudit d'institucions pròpies que han exercit l’autogovern amb plenitud, amb la Generalitat com a màxima expressió dels drets històrics de Catalunya. El parlamentarisme ha estat, durant els períodes de llibertat, la columna sobre la qual s'han sustentat aquestes institucions, s’ha canalitzat a través de les Corts Catalanes i i ha cristal·litzat en les Constitucions de Catalunya. 

Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d'intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica.  

Des de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la política catalana ha tingut un paper clau amb una actitud exemplar, lleial i democràtica envers Espanya, i amb un profund sentit d’Estat.  

L’estat espanyol ha respost a aquesta lleialtat amb la denegació del reconeixement de Catalunya com a nació; i ha concedit una autonomia limitada, més administrativa que política i en procés de recentralització; un tractament econòmic profundament injust i una discriminació lingüística i cultural.  

L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel Parlament i el Congrés, i referendat per la ciutadania catalana, havia de ser el nou marc estable i durador de relació bilateral entre Catalunya i Espanya. Però va ser un acord polític trencat per la sentència del Tribunal Constitucional i que fa emergir noves reclamacions ciutadanes.  

Recollint les demandes d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya, el Parlament, el Govern i la societat civil han demanat repetidament acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.  

Davant la constatació que les institucions de l’Estat han rebutjat tota negociació, han violentat el principi de democràcia i autonomia, i han ignorat els mecanismes legals disponibles a la Constitució, la Generalitat de Catalunya ha convocat un referèndum per a l’exercici del dret a l’autodeterminació reconegut en el dret internacional.  

L’organització i celebració del referèndum ha comportat la suspensió de l’autogovern de 
Catalunya i l’aplicació de facto de l’estat d’excepció.  

La brutal operació policial de caire i estil militar orquestrada per l’estat espanyol contra ciutadans catalans ha vulnerat, en moltes i repetides ocasions, les seves llibertats civils i polítiques i els principis dels Drets Humans, i ha contravingut els acords internacionals signats i ratificats per l’ Estat espanyol.  

Milers de persones, entre les quals hi ha centenars de càrrecs electes i institucionals i professionals vinculats al sector de la comunicació, l’administració i la societat civil, han estat investigades, detingudes, querellades, interrogades i amenaçades amb dures penes de presó.  

Les institucions espanyoles, que haurien de romandre neutrals, protegir els drets fonamentals i arbitrar davant del conflicte polític, han esdevingut part i instrument d’aquests atacs i han deixat indefensa la ciutadania de Catalunya.  

Malgrat la violència i la repressió per intentar impedir la celebració d’un procés democràtic i pacífic, els ciutadans de Catalunya han votat majoritàriament a favor de la constitució de la República catalana.  

La constitució de la República catalana es fonamenta en la necessitat de protegir la llibertat, la seguretat i la convivència de tots els ciutadans de Catalunya i d’avançar cap a un Estat de dret i una democràcia de més qualitat, i respon a l’impediment per part de l’estat espanyol de fer efectiu el dret a l’autodeterminació dels pobles.  

El poble de Catalunya és amant del dret, i el respecte a la llei és i serà una de les pedres angulars de la República. L'estat català acatarà i farà complir legalment totes les disposicions que conformen aquesta declaració i garanteix que la seguretat jurídica i el manteniment dels acords subscrits formarà part de l'esperit fundacional de la República catalana.  

La constitució de la República és una mà estesa al diàleg. Fent honor a la tradició catalana del pacte, mantenim el nostre compromís amb l’acord com a forma de resoldre els conflictes polítics. Alhora, reafirmem la nostra fraternitat i solidaritat amb la resta de pobles del món i, en especial, amb aquells amb qui compartim llengua i cultura i la regió euromediterrània en defensa de les llibertats individuals i col·lectives.  

La República catalana és una oportunitat per corregir els actuals dèficits democràtics i socials i bastir una societat més pròspera, més justa, més segura, més sostenible i més solidària.  

En virtut de tot el que s’acaba d’exposar, nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació, i d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya,  

CONSTITUÏM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social.  

DISPOSEM l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.  

INICIEM el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant. 

AFIRMEM la voluntat d’obrir negociacions amb l’estat espanyol, sense condicionants previs, adreçades a establir un règim de col·laboració en benefici de les dues parts. Les negociacions hauran de ser, necessàriament, en peu d’igualtat.  

POSEM EN CONEIXEMENT de la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea la constitució de la República catalana i la proposta de negociacions amb l’estat espanyol. 

INSTEM a la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea a intervenir per aturar la violació de drets civils i polítics en curs, i a fer el seguiment del procés negociador amb l’Estat espanyol i ser-ne testimonis.  

MANIFESTEM la voluntat de construcció d’un projecte europeu que reforci els drets socials i democràtics de la ciutadania, així com el compromís de continuar aplicant, sense solució de continuïtat i de manera unilateral, les normes de l’ordenament jurídic de la Unió Europea i les de l’ordenament de l’estat espanyol i de l’autonòmic català que transposen aquesta normativa.  

AFIRMEM que Catalunya té la voluntat inequívoca d’integrar-se tan ràpidament com sigui possible a la comunitat internacional. El nou Estat es compromet a respectar les obligacions internacionals que s’apliquen actualment en el seu territori i a continuar sent part dels tractats internacionals dels quals és part el Regne d’Espanya.  

APEL·LEM als Estats i a les organitzacions internacionals a reconèixer la República catalana com Estat independent i sobirà.  

INSTEM al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d’aquesta Declaració d’independència i de les previsions de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.  

FEM una crida a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la República catalana a fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un Estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives. 

Els legítims representants del poble de Catalunya: 

Barcelona, 10 d’octubre de 2017 




Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Cap comentari :

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Preguntes i respostes sobre l’EFTA i una possible adhesió de Catalunya

Etiquetes de comentaris:

Quines són les diferències entre la Unió Europea i l'EFTA i què és l'Espai Econòmic Europeu

El secretari general de l'EFTA amb els ministres d'Afers Estrangers dels quatre països membres.

Què és l’EFTA?L’Associació Europea de Lliure Comerç (European Free Trade Association) és una organització que agrupa Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. És un bloc alternatiu a la Unió Europea, però que hi té una vinculació plena. Bàsicament, s’hi apleguen estats que no volen formar part de la Unió Europea, però que, sense ser-ho, hi comparteixen l’espai econòmic i social. Temps enrere, també n’havien format part la Gran Bretanya, Portugal, Àustria, Dinamarca i Suècia.

Quina relació tenen l’EFTA i la Unió Europea?Tres països dels quatre que integren l’EFTA són part de l’Espai Econòmic Europeu i, per tant, formen part del mercat intern, exactament igual que qualsevol estat membre de la Unió. El quart, Suïssa, va preferir de no entrar-hi i signar acords particulars amb la UE quan calgués.

Què és l’Espai Econòmic Europeu?L’Espai Econòmic Europeu és un acord entre vint-i-set estats de la Unió Europea (tots, llevat de Croàcia) i tres estats dels quatre de l’EFTA (tret de Suïssa) que permet a aquests tres estats de participar en el mercat intern de la Unió Europea, sense formar-ne part.

Què vol dir ‘participar en el mercat intern’?Els països de l’EFTA es beneficien de les quatre llibertats de la Unió Europea com si en fossin membres: les llibertats de circulació de persones, béns, serveis i capitals. Així doncs, aquests països funcionen com si fossin de la UE perquè en tenen tots els avantatges. En contrapartida, han d’adoptar la majoria de les lleis de la UE, per bé que n’hi ha un percentatge petit que no cal que l’adoptin. Del punt de vista del pressupost comunitari, els països de l’EFTA no reben fons europeus, però tampoc no han de pagar com paguen els membres de la UE. L’EFTA, com a tal, contribueix, això sí, a finançar el mercat únic.

Els ciutadans dels països membres de l’EFTA poden viatjar arreu sense restriccions?Dels quatre països de l’EFTA, tres formen part de l’acord de Schengen i, per tant, no passen fronteres dins la UE. Però és que, a més, cal recordar que dotze països membres de la Unió Europea no s’enclouen dins l’acord de Schengen i, doncs, mantenen les fronteres tant per als membres de l’EFTA com per als altres estats de la Unió.

Les empreses radicades als països de l’EFTA, quina condició tenen respecte de la Unió Europea?Les empreses dels països de l’EFTA es comporten com si fossin membres de ple dret de la Unió Europea.

Com és què la Unió Europea permet aquests privilegis a l’EFTA?No són privilegis. Els països membres de l’EFTA no volen formar part de la Unió Europea. Noruega, per exemple, s’hi ha oposat en dos referèndums. Però el fet és que la Unió té interès a fer que el mercat europeu sigui com més gran millor. Per això creu que cal donar aquest tracte a uns països indubtablement europeus que compleixen les condicions comunitàries.

Com es governa l’EFTA?L’EFTA té una autoritat de supervisió i una cort de justícia pròpia, que són els òrgans de decisió, amb un esquema molt més àgil que no el de la Unió Europea.

L’EFTA té un parlament o forma part del Parlament Europeu?Ni l’una cosa ni l’altra. I aquesta és la mancança principal, perquè a la pràctica significa que un país membre d’aquesta aliança ha d’adoptar normes legals decidides pel Parlament Europeu, a desgrat de no formar-ne part. El Parlament Europeu, això sí, té l’obligació de consultar permanentment l’EFTA sobre la legislació que elabora.

Catalunya podria ser membre de l’EFTA?Els articles 56 al 60 del conveni constitutiu de l’EFTA expliquen que per a ser-ne part només cal ser un estat i que el consell de l’EFTA l’accepti. No hi ha, per tant, cap impediment perquè Catalunya en sigui membre, tret de la voluntat política. Sobre això, cal recordar que un dels seus responsables, George Baur, que precisament s’encarrega de les relacions entre la UE i l’EFTA, ha parlat amb molt d’interès sobre Catalunya.

Espanya podria impedir l’entrada de Catalunya a l’EFTA?No, perquè no n’és membre. I, a més, tampoc no podria vetar la relació actual entre la Unió Europea i l’EFTA.


Quines altres alternatives a la UE hi ha?
El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va proposar en un dels seus reports dues alternatives més a la pertinença a la UE i que no són l’EFTA: un acord bilateral amb la UE i l’establiment d’acords de lliure comerç o unions duaneres amb tercers estats.

De què serviria un acord bilateral amb la UE?
Aquest acord podria ser establert per dues vies: en primer lloc, Catalunya i la UE podrien decidir de manera unilateral, però recíproca, de no imposar aranzels a la circulació de les mercaderies fabricades i comercialitzades en els territoris respectius; en segon lloc, podrien signar un acord bilateral per tal de garantir el lliure comerç de productes i serveis, i també per a definir un marc comú de cooperació. La UE ha establert aquestes darreres dècades un gran nombre d’acords bilaterals amb tercers estats. Aquests acords, segons el contingut i les matèries que inclouen, són de tres classes: acords comercials, acords d’associació i acords de cooperació. Els tractats constitutius només feien referència als acords comercials i als acords d’associació, però, a la pràctica, han proliferat també els anomenats acords de cooperació.

I els acords de lliure comerç o unions duaneres amb tercers estats?
En el supòsit que s’obstaculitzés o no s’optés per una integració ràpida i amb règim transitori de Catalunya a la UE, caldria establir una estratègia comercial de Catalunya, atès que seria titular de les competències per a poder concloure acords comercials bilaterals i multilaterals amb aquells països interessats a mantenir-hi relacions comercials, econòmiques i financeres. Es podria adoptar un procediment àgil per a negociar, concloure i ratificar acords de lliure comerç amb tercers estats i impulsar una estratègia molt activa envers aquells mercats amb els quals interessés tenir facilitat d’accés.

I l’espai Schengen és una alternativa?
Tots els membres de l’EFTA formen part de l’espai Schengen, que conforma un territori en el qual s’han eliminat els controls en les fronteres internes i s’apliquen normes comunes per al control de les fronteres externes. Els membres s’han compromès a adoptar, desenvolupar i aplicar les normes comunes de control, entrada, visat, intercanvi d’informació i creació de la tecnologia necessària per a la gestió de les fronteres externes, al mateix temps que es garanteix la cooperació duanera, policíaca i judicial.

Qui forma part de l’espai Schengen?
La particularitat de l’espai Schengen és que, mentre quatre estats de la UE no en formen part (Irlanda, Regne Unit, Xipre i Croàcia), els quatre membres de l’EFTA (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa), sí. Formar part de l’espai Schengen pot ser d’interès per a Catalunya, però encara pot ser més convenient per als altres membres de la UE i per a la UE, atès l’enorme interès que hi ha pel que fa a la vigilància i la gestió comuna de les fronteres externes per a controlar la immigració irregular, les xarxes de crim organitzat, les rutes de la droga i tota mena de pràctiques de corrupció.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Cap comentari :

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Tenim Dret a Decidir. Tenim Dret a la nostra sobirania

Etiquetes de comentaris:
El passat diumenge 1 d'octubre milers i milers de valencians i valencianes, en la seua majoria persones molt joves, eixíem al carrer de les principals ciutats del País Valencià per a dir prou a la brutalitat que estàvem veient -- pels mitjans de comunicació i molt especialment per les xarxes socials—del que la policia espanyola i la guàrdia civil estaven fent contra el poble català. 
Manifestacions massives que, des de l'afirmació del País Valencià com a subjecte del Dret a Decidir, cridaven sense complexos de cap tipus que estàvem amb el poble català, que reconeixíem el seu dret a decidir, que apostàvem pel respecte de totes les llibertats cíviques i polítiques i que condemnàvem la violència ordenada des de les més altes instàncies espanyoles.
Era la confirmació de l'emergència solidària que ja havia aparegut durant els dies anteriors en nombrosos actes de solidaritat al llarg de tot el País Valencià i alhora era una crítica als posats d'equidistància de bona part de les direccions polítiques i socials que entre atemorides i cofoies han trobat la zona de confort en un statu quo que no ens ajuda a avançar ni en el nostre propi projecte ni a tindre solidaritat amb qui la necessita.
És des d'eixe desacomplexament de saber qui som i qui mereix la nostra solidaritat que hui afirmem, per a commemorar la Diada del País Valencià, que estem en el bon camí després d'haver fet fora de les principals institucions, el partit amb els polítics i les polítiques més servils i sipaies al servei dels interessos de les oligarquies que es beneficien dels aparells de l'estat espanyol, però que ens cal anar molt més enllà. Han passat 30 mesos del canvi polític i encara no veiem la nova RTVV, ni podem connectar amb normalitat les emissions de la TV3 o IB3, ni s'ha modificat la llei electoral per a baixar la tanca antidemocràtica del 5% al 3% i poder fer les llistes electorals més democràtiques. Els avanços en la normalització lingüística i cultural són molt tebis i més tenint en compte la situació d'emergència en la qual conviu la nostra llengua i cultura.
Valorem les mesures preses per a intentar modular el model sòcioeconòmic, alhora que constatem que l’actual mapa de repartiment de competències ens impedeix una veritable política que capgire l’actual model terciaritzat, especulatiu i potenciador de la precarietat laboral, cap a un altre més respectuós amb els interessos de la majoria de les persones i el respecte a la natura. Rebutgem rotundament que les noves majories institucionals acaben assumint projectes especulatius hereus de l’època anterior.
També constatem una extraordinària i excessiva prudència en reivindicar la fi de l'infrafinançament que patim, la quitança d'un deute injust i odiós que ens ofega i la reversió de les balances fiscals per a posar fi a l'espoli que com a País Valencià suportem a costa de l'empobriment col·lectiu i els seus efectes individuals que afecten la majoria social. El País Valencià no és pobre, sinó que ens han empobrit i hem de dir prou. El poble valencià està a l'espera d'unes actituds més compromeses i eficients. Les direccions polítiques del nostre país han de demostrar no només una gestió més eficaç i transparent, sinó més compromeses i eficients. Més decidides i valentes en l'aposta per decisions més transcendents que ens situen com a país en la senda d'una major llibertat col·lectiva i d'un major benestar material i social que ens possibilite ser un país de persones felices. Han de mostrar més confiança en les capacitats polítiques del conjunt del poble.
Estem jugant-nos el present i el futur i no ens acontentarem només amb les molles d'un sistema autonòmic que no garanteix el nostre Dret a Decidir-ho tot. Som un País adult i madur que no requereix cap tutoria, supervisió o control per a desenvolupar-nos en plenitud. En aquest 9 d'octubre exigim les claus de la caixa i també les de la casa. Ningú per damunt dels interessos del poble valencià. Ningú ha de poder tindre la potestat de limitar la nostra llibertat i la nostra capacitat de decidir sobre tots els aspectes de la nostra vida.
Tenim Dret a Decidir. Tenim Dret a la nostra sobirania. Tenim Dret a determinar el nostre present i el nostre futur. Som Poble Valencià. Som País Valencià.
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim!
9 d'octubre del 2017.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Cap comentari :

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Per què el PSC bascula cap al feixisme?

Etiquetes de comentaris:
Recupero aquest editorial del 2013 de Vicent Partal, doncs explica molt bé alguns dels motius pels quals avui hem vist el PSC animar als seus militants i seguidors a participar en un acte convocat per l'extrema dreta feixista i xenòfoba, com Societat Civil Catalana i Plataforma x Catalunya.


Vicent Partal

20.08.2013
Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible.

Algunes declaracions i preses de posició de l’actual direcció del PSC són causa d’una notable controvèrsia. Perquè traspassen clarament la línia que vinculava aquest partit amb les altres forces democràtiques catalanes. Mai abans cap partit dels que s’havien oposat a la dictadura no s’havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme català i contra la voluntat popular com les que adopta el PSC. Esbrinar per què passa això és, doncs, important. Defet, a parer meu, respon a tres qüestions. Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica.
En primer lloc, doncs, ningú no ha de perdre de vista que el PSC és un partit acorralat. En les darreres eleccions catalanes va obtenir el pitjor resultat de la seua història. En les darreres municipals va perdre Barcelona, el seu gran símbol, i Girona. Però va perdre també totes les diputacions i molt especialment la de Barcelona, que era la gran màquina de poder que feia servir –de manera lícita i de manera discutible, tot alhora. Des dels anys vuitanta el PSC donava feina, directament o a través de les empreses i institucions que controlava, a desenes de milers de persones, un panorama molt allunyat de la realitat actual.
Tothom creu, a més, que la caiguda no ha tocat fons. Que, en unes eleccions al parlament, el PSC passaria avui a ser una força menor, marginal. Que les pèrdues en les eleccions locals foren enormes i que, de fet, el que ha estat fins ara un dels dos grans partits catalans es precipitaria definitivament en un pou sense fons. I això que, al final de la dècada passada, detenia el poder gairebé absolut al Principat, governant la Generalitat i la gran majoria d’ens locals i el PSOE manava a Espanya.
La patacada, per tant, és immensa. Hi ha ben pocs casos de partits que hagen passat d’una manera tan veloç del poder absolut a la mediocritat institucional. Però, encara que hi haja qui diga una altra cosa, no n’és pas la causa l’augment de l’independentisme. Els indicis de la notable incomunicació entre el PSC i la població ja eren ben visibles durant els anys de Montilla, sinó que el poder absolut els feia insignificants. I, tot i amb això, el PSC es pensa que viu en la Catalunya dels vuitanta, una Catalunya que ja no existeix: aquell lligam tan estret entre Felipe González, més ell que no el seu partit, i una bona part de la societat catalana ja no és sinó un record llunyaníssim amb què tot just podríem interpel·lar els avis, però ja no els fills ni, encara menys (molt menys!), els néts.
Dins el socialisme català, a més, sempre hi ha hagut bàndols molt afrontats, amb un equilibri institucional que es mantenia més per l’interès col·lectiu pel poder que no pas per cap cohesió ideològica. Fràgil, doncs, encara que relativament estable. Però el clima de terror organitzatiu i ideològic imposat pels ‘capitans’ ha anat desgastant la base del partit des de fa molts anys i ara encara la buida més ràpidament, i literalment, no tan sols de militants, sinó també de càrrecs electes. Amb un indici especialment tenebrós que reflecteix quin és el concepte de partit que impera a la seu central del PSC: regidors o batlles que s’han donat de baixa reconeixen que ni tan sols han rebut una telefonada o un correu per demanar-los-en les raons. Cap mena de contacte. Gens d’interès a contrastar la realitat.
Més i tot: la bunquerització del sector dirigent del PSC ha arribat a l’extrem insòlit d’insultar públicament dirigents socialistes destacats, de desautoritzar-los davant els electors i, per tant, de desautoritzar també les sigles que representen. Són els casos del cap dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, o del president del PSC a Girona, Joaquim Nadal, entre més.
Fa uns quants mesos una destacada militant socialista de l’àrea metropolitana, amb dècades de feina acumulada, ja em va explicar que el PSC entraria en aquesta deriva que avui veiem tan clarament. Em va explicar amb tot detall l’autisme de la direcció, molt especialment des que el sobiranisme ha esdevingut una qüestió central de la política catalana, però no tan sols això. La seua anàlisi era que el partit caminava cap a la destrucció i que esdevindria un instrument irrecuperable. Quan li vaig demanar si n’havia parlat amb Pere Navarro, si li havia relatat això que tan cruament em deia a mi, em va respondre que Navarro, amic seu de feia moltes dècades, s’havia limitat a comentar-li que ja podia deixar el PSC, si pensava així. Ella va replicar-li que, en tot cas, fóra ell qui s’atrevís fer-la’n fora.
Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible. I aquest és el primer element, clau i imprescindible, per a entendre per què l'actual cúpula dirigent el partit de Reventós i Obiols, el partit de Pasqual Maragall, comença a bascular lamentablement cap al feixisme.
De diccionari de l'IEC:
bascular 
v. intr. [LC] [EI] Fer un moviment d’oscil·lació, de canvi d’inclinació.

director@vilaweb.cat

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Cap comentari :

divendres, 6 d’octubre del 2017

Després del dol, ve la República

Etiquetes de comentaris:
Sóc de la generació que va compartir bressol amb la democràcia espanyola, la mateixa que és en boca de tots i arreu aquesta setmana. Durant més de trenta anys hem crescut amb ella, sentint-nos segurs i estrenant llibertats que donàvem per fetes. Casa nostra era un lloc de pau on viure tranquils, i amb garanties raonables per poder emprendre els nostres projectes personals i vitals.

L’escola el Ceip Verd el dia de l’aturada de país
4.10.2017 
. Girona.
Ens hem fet grans, hem començat a formar les nostres famílies i la nostra “germana” democràcia ens ha traït. En comptes de més lliure i més acollidora, s’ha tornat mesquina i petita. Sembla ser que ja des del principi estava malalta, els fantasmes dels seus pares l’han marcat massa. No ha servit de res fer-li aprendre idiomes ni veure món. La intolerància i l’odi sovint es transmet entre generacions. I aquest odi que l’ha posseït és el que ens mirava dissabte des d’un parell d’ulls que vaig veure i no oblidaré.
Un parell d’ulls darrera un casc, un de desenes que van rodejar els meus veïns com si fossin rates en un carrer estret del nostre barri, a tocar d’on vaig néixer i han nascut les meves filles, davant el pati d’una escola amb la façana verda que és allà des dels anys trenta.
Ara dic i sento que no ho oblidarem mai però ploro d’impotència en veure com tot un país, que diu voler-nos millor units, tanca els ulls i afegeix el menyspreu de reinventar els fets. Temo que aconsegueixin fer-nos dubtar del que vam viure. Que en unes dècades haguem de sentir que van ser quatre fets aïllats i que ho vam exagerar.
Per això ara necessito escriure tot el que vaig veure. Cada plany amb què la seva mal dita democràcia agonitzava diumenge als nostres carrers. Ho vull escriure i poder rellegir, per si mai torno a pensar que no és morta del tot.
Vaig veure un grup de gent que no es coneixia organitzar-se per a un somni comú. Vaig veure pares i mares aprenent sobre resistència pacífica, els nens adormits a la falda, els tàpers i les pizzes compartides sobre les taules d’un menjador escolar.
Vaig veure joves valentes de tots els gèneres parlant sempre en femení plural, recollir propostes a mà alçada, organitzar-se per a uns ideals comuns. Empenyent-nos a col·laborar i creure en la força que podíem tenir si ho fèiem juntes.
Vaig veure un centenar de persones passar la nit en tendes al pati d’una escola. Timbes de cartes, l’estaca i “al mar”, pilotes de bàsquet, transistors i un taulell de monopoli. Ni tot el soroll va impedir que dormíssim unes hores en sacs i màrfegues prestats.
Vaig veure un barri llevar-se a les cinc i agrupar-se a la tanca del que ja era el nostre castell, la meitat a fora i la meitat a dins. Els que arribaven portaven cafè, que s’acabava ràpid i omplia tota una taula de termos buits.
Vaig veure com en mig de l’expectativa nerviosa uns petits timbaler i saxofonista baixaven de casa per tocar-nos el nostre himne trist. Vaig sentir els aplaudiments trencar el silenci de l’alba i la sensació d’estar davant la història.
Vaig veure com els meus avis, nens de la guerra civil, baixaven nerviosos al seu portal per ser dels primers a votar al costat de casa, perquè ells sempre van d’hora.
Vaig veure la meva àvia fer xerrameca a la cua amb les veïnes de la seva Girona de tota la vida, impacients amb la papereta a la mà. Vaig calmar la seva por dient-los que allà no passaria res senyora, mentre de cua d’ull rebia imatges al mòbil esfereïdores de Sant Julià de Ramis.
Vaig veure com el pols se m’accelerava, en deixar els avis a casa apressadament i veure des del cap del carrer una desena de furgons amb llums blaves. Vaig preguntar al grup de whatsapp del nostre col·legi, mentre corria cap allà, “què passa, sentim trets?”.
Veig veure les botigueres del meu carrer, les famílies amb qui compartim la plaça on juguen els nens cada tarda i els meus veïns d’escala, rodejats per bèsties armats amb porres, armilles i cascs. Les mans enlaire, repetíem com un mantra: “no violència”.
Quan gravava vaig veure a través de la pantalla del mòbil els secretes amb la cara tapada, entrant en tromba cap a la porta. Vaig veure el cant dels segadors interromput pels seus cops de porra descontrolats, la bona gent esdevenir un mar de braços cobrint-se, de crits incrèduls de dolor.
Vaig veure una dona gran empal·lidida caure de la vorera abraçant al meu marit dient-li, “no em pensava mai que tornaria a veure-ho”, els ulls entelats de llàgrimes.
Vaig veure un matrimoni estirar el seu fill adult lluny dels monstres per protegir-lo. Vaig veure’l desafiant als pares i girar-se, la mirada incrèdula, cridant “però ho heu vist això?!”
Vaig veure una noia mirant-ho des de dalt, agenollada sobre la tanca del pati de l’escola, la cara desencaixada per la por i els plors. Vaig sentir els cops de martell intentant rebentar la porta, mentre a dins tots aguantaven l’alè, com en un setge medieval.
Vaig veure policies saltant la tanca embogits, com salten les tanques els zombis a la ficció. Sense equilibri i de cap, embogits per trobar urnes en comptes de cervells.
Vaig veure la imatge més inesborrable de nens expulsats a crits del menjador on s’amagaven per homes armats per a la guerra. Petits i grans plorant, aterrits, abraçats als seus pares, sortint entre aplaudiments fluixets dels impotents que érem a fora.
Vaig veure els saquejadors marxar amb les mans buides, a crits de “fora” i “assassins”. Vaig veure la gent unida, superant més d’un hora d’horror abraçant-nos al costat dels jocs infantils, comptant-nos els blaus i les ferides.
Vaig veure durant tot un dia, un poble alçar-se ja sense por, avis avançant lentíssims amb la papereta, entre llàgrimes i aplaudiments. La gent sortint en massa a votar a la tarda malgrat les imatges terrorífiques al televisor.
Vaig veure tota una ciutat coordinada, protegint els col·legis en solidaritat. Adolescents d’urbanització assajant tècniques de defensa, construint barricades amb contenidors com si fos Minecraft. Una xarxa de la bona gent, la gent connectada, d’amiga a amiga, amb cada company i cada nebot, units per protegir els vots de totes.
Vam votar però passen els dies, el pols encara em tremola i no em puc concentrar en res. Tot sembla tan absurd quan una cosa tan bàsica com saber-te segur al carrer ja no és garantia. Les forces violentes d’ocupació encara són aquí i la democràcia amb què vam créixer és morta. S’ha suïcidat de manera molt dramàtica en un lamentable espectacle davant les càmeres de tot el món.
Estem poc a poc superant les fases del dol, al nostre ritme. La de negació ha durat poc per què la cruesa de les imatges no ho permet. Hi ha hagut ira encapsulada en rius de 140 caràcters, desfermada en privat amb la boca cada cop menys petita i en la dignitat d’aturar tot un país i omplir de gent els carrers. No hi ha res a negociar amb qui et maltracta i aquí estem ara, deprimits. La darrera fase que ha de venir, és la d’acceptació.
Però aquesta acceptació no podrà ser mai resignació. La democràcia que coneixíem era un miratge, no la plorem més perquè no era real. No ho podem oblidar mai ni ho hem de perdonar, i des d’aquí, només podem anar endavant.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Cap comentari :

dijous, 5 d’octubre del 2017

Catalunya ha trencat amb el franquisme, nosaltres el patim reformat | Suso de Toro

Etiquetes de comentaris:

  • Van ignorar a la ciutadania catalana i ara, després de constatar el que podien esperar de l'estat, van concloure que no hi ha lloc per a ells. No se'n van, els van fer fora
  • Ningú des de l'estat és ja un interlocutor per a aquest país empoderat i valent que sí va reunir força per trencar amb el franquisme i ens deixa enrere als altres, cridaners però impotents



Em costa escriure sobre el que ha passat a Catalunya perquè ho he vist i ho he sentit, no podré passar a les idees el que vaig presenciar. La realitat és una experiència i no un llenguatge, així que ho resumiré: una població digne i lliure va vèncer a la força bruta d'un estat autoritari. I és un règim no democràtic.

Sí, no és un govern autoritari del PP, és l'estat. Rajoy va poder fer el que va fer aquests anys, mesos, setmanes i aquestes hores perquè el PSOE, el rei i les instàncies de l'estat el van acompanyar en una resposta d'estat conjunta a un problema polític. I no es tracta només de l'estat, es tracta d'una societat endarrerida cívica i políticament que viu tancada en una bombolla ideològica i mediàtica. L'estat, els partits i el dels poders financers que controlen els principals mitjans de comunicació mantenen a la població espanyola en una inòpia, en aquests mateixos moments els amaguen les imatges que retraten el que el seu estat està cometent en territori català.

I el que viu Catalunya és una veritable i simple ocupació per la força. L'estratègia de l'estat conduïda per Rajoy, després d'ocupar partidàriament institucions fonamentals de l'estat, des del Consell d'Estat al Tribunal Constitucional, i la Justícia, ha destruït completament la naturalesa i la imatge de la Policia i la Guàrdia Civil transformant-les en evidents forces de ocupació.

Així són vistes per la major part de la població catalana en aquest moment i no poden ser vistes d'una altra manera, quan per complir les ordres del fiscal de Rajoy, Maza, han agredit persones desarmades i pacífiques i als bombers que les protegien, quan s'han arribat a enfrontar i agredir la policia catalana que va pretendre impedir la seva violència. Les famílies dels guàrdies enviats a una tasca tan odiosa deuen estar desconcertades veient com als seus fills o companys se'ls encomana la tasca de reprimir l'exercici del vot. Des dels temps d'Intxaurrondo com a centre industrial de tortura i la desaparició de Laza i Zabala no havia patit tant la imatge de la Guàrdia Civil. Aquesta és una altra responsabilitat d'aquest govern.

He presenciat a persones malaltes i gent gran amb minusvalideses anant a votar. A votar  a punts de votació que havien estat guardats i protegits tota la nit per famílies senceres i que van continuar tot el dia en què això escric defensant urnes i paperetes dels guàrdies que les pretenien llevar. Robar urnes i paperetes, aquest és el govern de Rajoy i el seu aliat Sánchez. He vist el que ja havia pogut veure qualsevol que es molestés a venir fins aquesta Catalunya en anys o mesos abans. He vist el que no han volgut veure els qui intencionadament no volien veure-ho, els que quan apareixia la demanda catalana saltaven immediatament amb "la burgesia catalana", "aquestes banderes", "Pujol", "el tres per cent" ... i tot perquè no s'alterés l'statu quo que ha estat vigent fins avui mateix perquè pel motiu que sigui no els interessava.

He vist el que han negat cada dia uns mitjans de comunicació espanyols canalles que van intoxicar a la població diàriament referint-se a la ciutadania catalana que reclamava democràcia com "els separatistes", "els independentistes", "el desafiament català" ... Res és casual ni innocent, respon a consignes. No eren "adduïts" ni fanàtics de cap tipus, eren persones que exigien respecte. Els van ignorar i ara sí, efectivament, després de constatar el que podien esperar de l'estat espanyol van concloure majoritàriament que no hi ha lloc per a ells. No se'n van, els fan fora.

Al final tot és simple: Catalunya, per més que s'hagin aplicat a dir que era així o aixà, sempre ha estat una societat més lliure i viva; aquest estat, o Espanya si ho prefereixen, no l'ha respectat i en els últims anys l'han humiliar. La ignorància va ser irresponsablement absoluta. M'he referit aquí diverses vegades a una imatge que ho resumeix tot: després de la sentència del Tribunal Constitucional, un milió de catalans van sortir en auto-convocatòria al carrer per protestar; el dia següent centenars de milers de veïns de Madrid van sortir als carrers a celebrar la victòria de la selecció de futbol al crit que ara ens mostra el seu sentit últim de "a por ellos, oé!" i "soy español, español!", "¡Viva España!". Aquests crits van ofegar en els mitjans de comunicació espanyols la ràbia catalana. Però tot acaba emergint, com el franquisme que encara era aquí, que estava en el nostre estat i en els nostres partits, els nostres mitjans de comunicació, la nostra població ... No, Espanya no va trencar amb el franquisme, el va reformar.

Després del presenciat avui no tinc cap dubte que Catalunya farà en hores o dies la seva proclamació d'independència. Ningú des de l'estat és ja un interlocutor per a aquest país apoderat i valent que sí que va reunir força per trencar amb el franquisme i ens deixa enrere als altres, cridaners però impotents. Veïns d'aquest estat que no és ni ens representa ni és el nostre ni el volem per a tal cosa. Que algú em doni raons perquè la unió Europea li negui l'entrada a Turquia mentre té dins a aquest estat. No serviran a més reis els catalans, no, i decidiran el seu destí. Fa quatre anys aquest digne diari digital em va publicar "Admiremos a Catalunya", avui més que mai admiro aquesta població victoriosa en la seva lluita per la llibertat. Els qui ho hem anat advertint els darrers anys fins a l'avorriment, hem rebut l'antipatia dels poders i de particulars , no importa. També hem comprovat que a l'hora de la veritat, quan cal escollir bàndol, força persones a qui havíem tingut estima s'acollien a l'estatut de l'equidistància, no importa tampoc.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses aquests anys, una d'elles és no recordar aquell concepte de "la majoria silenciosa" que va inventar el franquisme per referir-se a una població en part espantada i ignorant i en part còmplice. 

La diferència és que ara ja no hi ha por, es manté la ignorància però ha augmentat força la proporció de la complicitat amb la repressió contra els que exigeixen democràcia i respecte. Després de tot, no hem d'aspirar a resultar simpàtics a ningú, no aspirem a una carrera pública ni un pot tenir tants amics, la vida és curta i cal acompanyar els que ho són de veritat.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Cap comentari :

dimecres, 4 d’octubre del 2017

La independència ja és cosa d’hores, més que no pas de setmanes

Etiquetes de comentaris:

«En tots els processos d'independència, hi ha una espurna que desencadena ràpidament el final»



La proclamació de la independència de Catalunya ja és més cosa d’hores que no pas de setmanes. Després de la intervenció crispada, ahir al vespre, del rei d’Espanya, que va legitimar les mesures que sens dubte prendrà aviat el govern espanyol, ja no hi ha espai per a cap mena de diàleg. S’ha acabat. La manera com va parlar el Borbó anunciava ben clarament l’adopció de mesures dràstiques per part del govern espanyol, que implicaran la dissolució de l’autonomia.

En aquesta situació, el Parlament de Catalunya només té una possibilitat de reacció: la proclamació immediata de la independència del Principat. L’intent d’aplicar formalment el 155 o fins i tot el possible enviament de l’exèrcit espanyol a Catalunya només poden rebre aquesta resposta. Entre més motius perquè, després de la proclamació de la independència, el president de la república podrà demanar immediatament als Mossos d’Esquadra que defensen la població civil de noves agressions.

En tots els processos d’independència, hi ha una espurna que desencadena ràpidament el final. Els qui em llegiu des de fa anys ja deveu recordar que he dit moltes vegades que hi ha un punt, un moment, en què tot s’accelera i es precipita. I ara ja som ací, definitivament. La salvatge repressió espanyola de diumenge passarà a la història dels processos d’independència a Europa com un acte paral·lel a l’atac del gener del 1991 al parlament i la torre de la televisió lituanes, o bé a l’anomenada guerra dels Deu Dies eslovena, per a posar dos exemples ben coneguts. Serà un acte paral·lel i tan inútil com aquells, que van obrir definitivament la porta de la independència en ambdós països. La violència fa mal i causa molt dolor, però la violència també foragita la por i reforça definitivament la determinació del poble.

Ahir, durant tot el dia, el Principat va demostrar amb una enorme serenitat i dignitat la determinació de ser lliure, una determinació que el Parlament de Catalunya ha de portar ara a la pràctica, en el moment que ho considere més convenient, però sense dilació. Ho ha de fer per respecte a l’esforç dels ciutadans durant tota la campanya del referèndum, durant el colp d’estat del dia 20, durant el cap de setmana de les votacions i ahir. Però l’ha de proclamar també simplement perquè ja no tenim res a salvar darrere nostre. L’autonomia de Catalunya haurà desaparegut en cosa de poques hores i amb la fi de l’autonomia l’únic camí possible és el de la llibertat, el de la república, el de la independència.


Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Cap comentari :
Subscriure's a: Missatges ( Atom )