Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 12 de setembre del 2017

“Som davant l’emergència d’un dret democràtic”

Etiquetes de comentaris:

 “Seria més respectuós per part del PP i el PSOE que participessin en una campanya donant arguments de per què Catalunya ha de romandre a Espanya”

 “Quan algú té l’ocasió de votar sobre una qüestió fonamental, ho ha d’aprofitar, encara que no hi estigui d’acord”

 “El dret d’autodeterminació és un dret inalienable que no es pot negar a un poble”

Daniel Turp, al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Foto: JUANMA RAMOS.

 - BARCELONA
Trobo inconcebible que es persegueixi a qui vol permetre als catalans escollir el seu camí polític
Daniel Turp té un posat rialler que encomana convenciment en allò que diu. Professor de dret constitucional i dret internacional a la Universitat de Mont-real, és president de l’Institut d’Investigació sobre la Lliure Determinació dels Pobles i la Independència Nacional (IRAI) i segueix amb deteniment el cas català. Fa poc va participar a Barcelona en unes jornades sobre el dret d’autodeterminació al segle XXI, organitzades pel Departament d’Exteriors de la Generalitat.
El govern català apel·la al dret internacional per fer el referèndum. Hi ha camí, en aquest sentit?
Sí. En el fons del projecte de llei sobre el referèndum hi ha el Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics, que afirma que tots els pobles –cosa que vol dir no només els pobles colonials– tenen el dret d’autodeterminació. Es poden sustentar sòlidament sobre el dret internacional per exercir el seu dret d’autodeterminació i escollir el referèndum com un mitjà per saber el que el poble desitja fer.
Saber això i al mateix temps aplicar-ho?
Sí. Si la gent escull el sí, la independència ha de poder ser declarada sobre el fonament que el poble ha triat la independència. El dret d’autodeterminació permet a la gent exercir una tria, com al Quebec, on no vam escollir la independència. Un acte d’autodeterminació també és no voler la independència.
Aquí hi ha molt de debat sobre quin és el llindar de participació perquè el referèndum sigui validat i el nivell de sí o no que hi ha d’haver per aplicar-lo. Té resposta per a això?
El dret internacional no contesta això. No hi ha un procediment comú establert que fixi un mínim de participació ni la majoria requerida. Sobre la resposta, la majoria dels referèndums que s’han organitzat, amb les Nacions Unides fent d’observadors, han utilitzat el 50% més un. Hi ha una pràctica força uniforme i constant: si hi ha un 50% més un que vota a favor de la independència, es pot fer. I si hi ha un 50% menys un, no.
I si els del no no van a votar?
És la seva elecció, no exercir el dret de vot. És clar que com més gran sigui la participació, amb més legitimació serà percebut el resultat. Quan algú té l’ocasió de votar sobre una qüestió fonamental, ho ha d’aprofitar, encara que no hi estigui d’acord. Al Quebec, quan la gent va tenir l’oportunitat de dir sí o no, un 95% de la població va votar.
Però aquí el govern espanyol no permet el referèndum.
És un dret internacional. Catalunya no necessita un permís del govern espanyol, perquè el dret d’autodeterminació és un dret inalienable que no es pot negar a un poble. El dret d’autodeterminació en si mateix es contradiu amb el fet d’haver de demanar permís. Si aquest permís existeix, molt millor, però no cal demanar-lo. Al Quebec, el Canadà no va donar permís per fer-lo i el vam fer.
I si el govern espanyol l’acaba bloquejant de totes les maneres possibles, què pot fer el govern català?
Cal perseverar i no acceptar aquest comportament i condemnar-lo. Cal buscar totes les solucions per tenir el referèndum, perquè és legal, està sota l’empara d’un dret. Cal apel·lar al sentit democràtic, tant dels altres ciutadans espanyols com dels governs i parlaments del món. Però, des del meu punt de vista, no s’ha d’estar a la defensiva, ben al contrari, cal estar a l’ofensiva. Cal dir: nosaltres, com els escocesos, com els quebequesos, com els habitants de Nova Caledònia, com els kurds... volem fer un referèndum. I deixar ben clar que, si no, es viola el dret a l’autodeterminació, els principis democràtics, que són els fonaments del dret a decidir d’un poble.
Els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, estan contra el referèndum. Per vostè això és una anomalia?
Seria més respectuós, per part d’aquests partits, que participessin en el referèndum i en la campanya donessin arguments de per què Catalunya ha de romandre a Espanya. En el nostre cas, els partits polítics que eren contraris a la independència es van reagrupar en el comitè del no. I hi havia un comitè que aixoplugava els partits del sí.
Els processos judicials oberts contra els sobiranistes portaran a un bloqueig absolut?
Trobo inconcebible que es persegueixi les persones que simplement volen permetre als catalans escollir el seu camí polític. Em sembla increïblement antidemocràtic.
Davant aquesta situació, veu la comunitat internacional fent alguna cosa?
Crec que cada vegada hi ha més estats, governs i parlaments que veuen el gran contrast que hi ha entre l’actitud de l’Estat espanyol i la del Regne Unit o el Canadà. Som davant d’un procés d’emergència d’un dret democràtic, que és el dret a l’autodeterminació. Ens trobem al segle XXI, i les coses han canviat amb el Quebec, Escòcia, el Sudan del Sud. Seria com a mínim desitjable que Espanya seguís aquesta tendència.
Crec que hi haurà fortes simpaties cap a Catalunya, perquè ho ha fet tot bé en termes democràtics.


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124  
Cap comentari :

diumenge, 10 de setembre del 2017

SINDICATS DELS PAÏSOS CATALANS I DE LA RESTA DE L'ESTAT AMB EL REFERÈNDUM

Etiquetes de comentaris: ,
M. Antònia Font, Coordinadora del departament de Normalització lingüística de l'STEI-i, en un acte que ha tingut lloc aquesta tarda a l'Espai Jove la Fontana. M.A. Font és també una activista per la llengua i la re-unificació dels Països Catalans

El sindicalisme compromès amb el referèndum de l'1 d'octubre

Una porta oberta per a la gent treballadora de  les nostres nacions i pobles .

Catalunya viu en una cruïlla històrica on la majoria del poble català vol decidir lliurement el seu futur polític i per això s'ha mobilitzat per reclamar repetides vegades el seu dret a fer-ho pacíficament i democràticament mitjançant la convocatòria d'un referèndum.

Des de les primera consulta auto organitzada a Arenys de Munt el setembre de 2009 fins la convocatòria del Referèndum per part del Parlament de Catalunya aquest 1 d'octubre de 2017, s'ha demanat repetida i formalment al Govern de l'Estat Espanyol que permeti un referèndum vinculant a Catalunya i que emprengui les reformes legals necessàries per fer-lo possible ( des del 1977 fins l’actualitat han estat 18 vegades). Però el Govern de l'Estat espanyol, i aquells que li donen suport en aquesta qüestió,   s'han negat sempre a obrir un debat real que pugui resoldre aquest conflicte polític per la via democràtica.

Des de l'any 2012 les mobilitzacions populars han omplert els carrers amb més d'un milió i mig de persones cada 11 setembre, a la consulta del 9 de novembre  de 2014 van anar a votar 2.305.290 persones el 80'76% dels quals van optar pel Sí a que Catalunya fos un estat independent i les eleccions de 2015 van donar una majoria absoluta als diputats dels partits independentistes.

En aquest sentit, les organitzacions sindicals que signem aquesta declaració volem deixar clar que:

    1. El dret a vot és un dret fonamental per qualsevol societat que vulgui resoldre democràticament qualsevol conflicte de forma justa i participada.
    2. El conflicte polític  obert entre Catalunya i l'Estat Espanyol només pot resoldre's a través d'un referèndum on el poble català pugui decidir lliurement el seu futur polític.
    3. Són les continues negatives de l'Estat Espanyol a iniciar un procés que finalitzi amb un referèndum pactat a Catalunya les que han portat al Parlament de Catalunya a convocar de forma unilateral un referèndum d'autodeterminació per aquest 1 d'octubre de 2017.
    4. Les organitzacions sotasignats donem suport ferm a la celebració del referèndum de l’1 d’Octubre i a defensar el seu resultat.
    5. En cap cas pot ser la via de la prohibició, la repressió o la judicialització la resposta que doni el Govern de l'Estat Espanyol a la convocatòria d'aquest referèndum. 

Ens comprometem, doncs, a mobilitzar-nos i a ser part activa en la defensa del referèndum i garantir que aquest 1 d'octubre el poble català pugui anar a votar lliure i democràticament.

És la democràcia i el dret a l'autodeterminació dels pobles el que està en joc aquest 1 d'octubre per això volem fer una passa endavant des de la solidaritat i l'aliança de classe, comprometent-nos i essent part activa del procés Català.

En primer lloc perquè estem convençuts que serà la mobilització i l'activació popular la que farà possible que aquest 1 d'octubre els catalans i les catalanes puguin votar el que creguin i en segon lloc, perquè entenem que el camí que ha obert Catalunya és una oportunitat per a la classe treballadora de la resta de les nacions i pobles de l'Estat Espanyol per aconseguir unes condicions de vida millors i una societat molt més democràtica i justa.







http://www.intersindical.es/images/logo_cintersindical.gif
Resultado de imaxes para csi asturies
Imaxe relacionada





Resultado de imaxes para cut aragon
Resultado de imaxes para ciga logo
Resultado de imaxes para ela sindikatua
Resultado de imaxes para esk sindikatua





Resultado de imaxes para intersindical canaria
Resultado de imaxes para lab sindikatua logo
Resultado de imaxes para sat andaluz



Pots seguir Boladevidre
Cap comentari :

"Falsa bandera"

Etiquetes de comentaris:

“Falsa bandera”, article d’Albert Pont.

Data : 4 de setembre de 2017

Espanya s’ho jugava tot a una sola carta: atacar Catalunya per terra, mar i aire, en paraules de la mateixa Soraya Sáez de Santamaría. Fins i tot, algunes de les perverses i clarividents declaracions de l’exministre Margallo advertien de la data aproximada i deixaven entreveure que al seu entendre, les persones amb responsabilitat d’Estat tenen el deure d’assumir el cost moral d’algunes morts, si amb elles s’evita un mal molt major. Com deia el mateix Margallo «un ataque terrorista se supera, la disolución de España es irreversible»; una maquiavèl·lica lliçó de realpolitik que les autoritats catalanes no trigarien a aprendre.
Els dirigents espanyols estaven convençuts de la superioritat de la seva força bruta en un conflicte obert contra Catalunya. Aquest és l’escenari on les autoritats espanyoles se senten més confortables. I tanmateix, la unitat d’Espanya s’ha esclafat com un joguina de llautó rovellat sota les botes del flamant cap dels Mossos d’Esquadra. Malgrat el mal menor de no haver pogut impedir l’ocupació de l’aeroport del Prat per la Guàrdia Civil amb motiu d’un conflicte laboral convenientment provocat setmanes abans del referèndum d’independència, la Generalitat ha acabat calçant-se els experimentats serveis d’intel·ligència i cossos de seguretat espanyols. I ho ha fet sense contemplacions, avançant-se a qualsevol possible reacció del govern espanyol i emprant les seves mateixes armes: l’ús quirúrgic de la força, l’exercici de l’autoritat sota l’empara de la seguretat nacional, i una adequada gestió de la informació que ha permès construir un relat sòlit, quasi ètic, davant d’una opinió pública commocionada i una comunitat internacional expectant.
El govern ha deixat que les xarxes socials i la premsa lliure parlessin i, sobretot, ha permès que l’enemic difongués el seu propi relat dels fets fins al punt de posar-se en evidència. La gestió de la informació per part de la Generalitat i els mitjans catalans contrasta profundament amb el discurs preparat d’antuvi d’alguns mitjans espanyols afins al règim, en una perillosa associació d’idees entre jihadisme i sobiranisme que durant el passat episodi de 2015 els germans Fernández Díaz no varen saber explotar (mai millor ben dit). Així, la interpretació apriorística d’uns esdeveniments que finalment se’ls ha escapat de les mans els ha posat en contradicció una vegada més i ha deixat sense sentit les editorials d’alguns diaris reclamant la nostra renuncia al procés i a la independència.
Tot plegat ha sacsejat l’Estat espanyol des dels fonaments i les seves clavegueres fins a les més altes instàncies i ha erosionat la unitat del seu govern en relació al procés sobiranista. La divisió en el ple del consell de ministres es va començar a fer palesa a mida s’evidenciava que era la Generalitat qui tenia el control de la crisi i qui n’assumia la gestió. Encara sort que alguns varen entendre in extremis que una quinzena de morts no justificava una ocupació militar de Catalunya tal com estava previst. A més, tampoc hauria tingut gaire sentit, ja que l’amenaça del terrorisme islàmic no entén ni d’Estats, ni de nacionalitats, ni de regions, simplement perquè aquesta no és la seva lògica. L’amenaça del terrorisme islàmic, quan és real, afecta a Occident, i no a la regió secessionista d’un Estat a batre.
El cas és que durant la vigília i els dies immediatament posteriors als atemptats, el desconcert regnava a Espanya. Els membres del govern espanyol, no se’n sabien avenir de com convenientment saltaven pels aires (dues vegades en menys de vint-i-quatre hores) les seves frustrades esperances de garantir la unitat nacional, dipositades en uns maldestres aficionats a col·leccionar bombones de butà de segona mà. Després d’això, el desconcert en el sí del govern espanyol va ser monumental quan es va fer públic que el responsable de l’atropellament massiu a les Rambles va aconseguir fugir d’una acció improvisada per escapar del centre de Barcelona sense que el detectés cap dels centenars de càmeres de seguretat sembrades pel nucli antic, ni cap dels nombrosos controls policials que varen tenir paralitzada l’àrea metropolitana durant interminables hores d’angoixa. I al final, se’ls va glaçar la sang quan aquest mateix personatge apareixia mort a trets pels Mossos quatre dies després; però, això sí, amb la cara inflada i completament desencaixada.
I encara us diré més, per primera vegada el govern espanyol va ser conscient que la Generalitat no posa la seva seguretat nacional en mans d’aficionats. Tots hem pogut veure la imatge del terrorista desaparegut i abatut pels Mossos, fotografiat mort i amb els ulls oberts; un petit detall que només pot passar desapercebut entre aquells que encara no saben el pa que s’hi dóna. És com si tot plegat respongués a la macabra escenificació d’alguna mena de ritual amb un clar missatge amenaçador adreçat als instigadors últims dels atacs de Barcelona i Cambrils; una escena que, per cert, la premsa espanyola es va afanyar a publicar tan estúpidament que encara no s’han adonat del seu error. En fi, les expressions de culpabilitat de les autoritats espanyoles assistents a la cerimònia a la Sagrada Família (oficiada exclusivament en castellà), diuen molt de la confusió que fins aleshores imperava les clavegueres de l’Estat. Però la inexistent mobilització de la societat espanyola en solidaritat pels nostres morts, encara diu més.
Aquesta vegada les nostres autoritats han estat capaces d’anticipar-se als fets, cosa que ha permès capgirar radicalment l’escenari polític del procés i la posició de força entre el govern espanyol i la Generalitat. Espanya porta el pas canviat, i a partir d’ara es veurà obligada a improvisar noves vies de contenció del procés mentre els seus mitjans intoxiquen sobre la labor dels mossos. Ara, el ventall de possibilitats està més obert que mai. Però el temps corre a favor nostre i el full de ruta segueix inalterable.
Malgrat l’estela de víctimes, la Generalitat ha superat la prova amb cum laude, perquè més enllà d’anticipar-se als esdeveniments i evitar centenars de víctimes mortals (que és el que hauria passat si els Mossos no haguessin intervingut), ha sortit reforçada davant la comunitat internacional. Les nostres autoritats han demostrat tenir el control efectiu del territori i han estat capaces de prescindir de qualsevol dilema ètic davant la imminent violació de la nostra seguretat nacional. Al cap i a la fi, com diria Margallo, un atac terrorista se supera, però la independència de Catalunya és irreversible. A més, hem de considerar que la participació en operacions amb foc real com la que ens ocupa, estreny encara més els llaços entre els agents dels cossos de seguretat implicats, amb independència del seu origen i ideologia, per simple camaraderia i conveniència corporativa. Ara ja no hi pot haver dubtes sobre la seva fidelitat en cas de ruptura amb l’Estat espanyol, si és que en algun moment n’hi ha hagut cap.
Espanya ha optat per un perillós camí sense retorn que debilita la unitat dels seus estaments pel que fa al procés sobiranista, davant l’evidència que la Generalitat és capaç d’emprar instruments només reservats als Estats independents. I la seva divisió es farà més gran a mesura que la Generalitat sigui capaç de neutralitzar les accions de l’Estat espanyol per evitar la independència. Arribat a aquest punt, potser el pas següent sigui que la Generalitat abandoni la seva actitud defensiva. Al cap i a la fi, la comunitat internacional acostuma a mirar cap a una altra banda quan un determinat Estat reacciona davant una amenaça real a la seva seguretat nacional amb l’aplicació de contramesures; sempre, és clar, que es respectin els usos i bons costums del ius in bello. És a dir, sempre que tinguin caràcter preventiu com ara la neutralització d’un atac imminent com és el cas que ens ocupa, o bé, sempre que les contramesures adoptades i executades en terreny contrari siguin immediatament posteriors i proporcionals a l’atac, quan aquest no s’hagi pogut preveure o neutralitzar a temps.
Cert, la divisió dins del sí de l’Estat espanyol encara és latent, però acabarà esclatant. De fet, alguns agents polítics espanyols comencen a plantejar tímidament una sortida pactada a la crisi política amb Catalunya, encara que siguin convenientment silenciats. L’orgull espanyol que impregna les altes esferes de l’Estat, està més ferit que mai, així que encara no podem descartar la improvisació de nous episodis igualment èpics. O algú es creu que la recent visita de Zoido al Marroc respon a motius de simple cortesia institucional?
Ara, a Espanya no li queda cap altra opció que intoxicar mentre en prepara alguna altra de grossa. És previsible doncs, que una vegada recuperat del cop, el govern espanyol ho torni a provar. Al cap i a la fi, no hi ha poble més obstinat que l’espanyol i bandera més falsa que la d’Espanya.


Pots seguir Boladevidre
Cap comentari :

dissabte, 9 de setembre del 2017

Una Catalunya independent recuperaria en "pocs dies" els drets laborals perduts

Etiquetes de comentaris:

El secretari general del Departament de Treball considera que una victòria del sí l'1-O permetria apujar el salari mínim interprofessional als 1.000 euros

El secretari general del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta, 
El secretari general del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta, creu que una Catalunya independent trigaria "pocs dies" en impulsar un Codi català del treball que fes recuperar els drets laborals que s'han "perdut" durant la crisi econòmica.

En una entrevista a l'ACN, Ginesta ha lamentat que els drets laborals i els salaris "no es recuperen a la mateixa velocitat que l'economia" i això es tradueix en "malestar, inestabilitat i conflictes" en diversos àmbits.

El secretari de Treball ha considerat que l'increment del salari mínim interprofessional fins als 1.000 euros hauria de ser una de les prioritats d'una Catalunya en què s'imposés el sí a la independència el pròxim 1 d'octubre. A més, ha criticat les cadenes de subcontractació, que "superen els límits en molts casos".
 
Què passaria en una Catalunya independent?
 
Ginesta ha assegurat que la crisi econòmica ha fet augmentar la conflictivitat laboral a Catalunya, ja que "la reforma laboral ha originat patologies que abans no existien al mercat de treball".
 
El secretari general de Treball ha recordat que el Parlament de Catalunya ja ha aprovat propostes en contra de la reforma laboral, així que, en cas que el referèndum de l'1 d'octubre derivés en una Catalunya independent, de seguida es legislaria en aquest sentit i es podria actuar contra la precarietat laboral, ha defensat.
 
Augment de sous
 
Una altra de les lleis que es podrien aprovar amb facilitat en una Catalunya independent, segons Ginesta, és l'increment del salari mínim interprofessional a 1.000 euros, que és el 60% del salari mitjà del país. Aquesta xifra estaria més a prop de la recomanació europea que l'establerta per l'estat espanyol, que aquest 2017 és de 707 euros per 14 pagues.
 
En cas que Catalunya no aconseguís ser independent, una alternativa per aconseguir incrementar el salari mínim interprofessional seria a través d'un acord en el marc del Consell de Relacions Laborals, un òrgan de debat en què hi participen la Generalitat, les patronals i els sindicats.
 
De moment, però "no s'ha pogut avançar" en aquest aspecte. Tot i que aquest pacte no tindria rang de llei, adquirir-lo implicaria poder-lo introduir en les negociacions col·lectives, ha defensat Ginesta.
 
La productivitat com a variable
 
Per altra banda, Josep Ginesta s'ha mostrat a favor d'introduir la productivitat com a variable a l'hora de negociar increments de sous. Pel secretari de Treball, en moltes professions té sentit "trencar el binomi temps-diners" a l'hora de pactar un salari.


Pots seguir Boladevidre
Cap comentari :

dilluns, 4 de setembre del 2017

Suport a la República Catalana des de la resta del territori

Etiquetes de comentaris: ,

El dijous 7 de setembre és la data triada per l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, l'Obra Cultural Balear i l'associació que agrupa els càrrecs electes sobiranistes, Avançam, per mostrar la solidaritat amb les aspiracions del poble del Principat de Catalunya de constituir-se en república independent.
La cita és a les 19 hores a la plaça Major de Palma i el lema triat és 'Des de Mallorca, Sí a la República catalana'.
L'acte es farà uns dies abans de l'11 de setembre, que segurament marcarà una nova fita amb la mobilització popular convocada per l'ANC. L'escriptor Antoni Serra llegirà el manifest.
Pots seguir Boladevidre
Cap comentari :

diumenge, 3 de setembre del 2017

Més estat que no intel·ligència

Etiquetes de comentaris:
"Enric Hernández és només un peó. Si no ho hagués fet ell ho hauria fet un altre. Perquè s’havia de fer"



Algun dia ho sabrem tot sobre el 17A, però segur que no serà abans de l’1O. Un servidor, per exemple, té una curiositat especial sobre l’absentisme de l’estat aquella tarda-nit. Les preguntes, crec, són pertinents. Per què el president del govern espanyol es va amagar fins després de mitjanit? Com és que no va fer una primera compareixença des de Galícia –on era de vacances– per enviar un primer missatge de control de la situació i lideratge polític, i per anunciar el seu immediat desplaçament a Barcelona, com hauria fet qualsevol cap d’estat o primer ministre europeu en una situació com aquesta? Per què el govern espanyol més recentralitzador i antiautonomista de la història recent va deixar que fos un president regional qui aparegués liderant la situació davant del món en aquelles hores crítiques? És només una qüestió d’incompetència i de falta de reflexes? S’hauria amagat Rajoy de la mateixa manera si l’atac hagués estat a la Puerta del Sol o a la Giralda? Qui va decidir amagar Rajoy, i sobretot, per què?

La qüestió és que durant set llargues hores l’estat espanyol va estar ostensiblement absent, i que el buit el van ocupar les institucions catalanes obtenint una nota molt alta a ulls de la població del país i de l’opinió publicada mundial. D’aquí plora la criatura: la idea que va quedar fixada en 48 hores (un govern competent i serè, una policia preparada per a qualsevol repte, un país autosuficient) resultava intolerable a ulls de l’estat, i menys a un mes vista d’un referèndum d’autodeterminació.Tot el que ha passat després té a veure amb això, no amb l’obsessió malaltissa d’un periodista. Enric Hernández és només un peó. Si no ho hagués fet ell ho hauria fet un altre. Perquè s’havia de fer.

Només quan hi ha una operació d’estat al darrere es pot aconseguir que els sis diaris de més circulació i absolutament totes les televisions excepte la de Catalunya donin per bo un document que és apòcrif (cap segell oficial), que diu que es tracta d’informació “sense fonament i de veracitat desconeguda”, i que és ple de senyals inequívocs de fabricació maldestra. Només quan hi ha una operació d’estat al darrere es pot, contra la lògica més elemental, convertir en culpable d’un atac terrorista precisament l’únic cos policial que està marginat de la informació sobre terrorisme. Només si hi ha l’aval de l’estat la premsa del sistema es pot atrevir quasi unànimement a jugar amb la seguretat, un tabú important per als editors responsables. Tot plegat canta tant, que fa angúnia i tot. Angúnia pel periodisme, i sobretot pels periodistes concrets que s’hi han prestat.

Quin serà l’efecte a curt termini i en relació al referèndum? Difícil de pronosticar, però malgrat la pudor de claveguera que ha envilit l’ambient i ens fa sentir bruts i desassossegats, no estic segur que els autors intel·lectuals de la jugada hagin encertat l’estratègia. Si Madrid tenia en ment prendre el control del cos de mossos per impedir físicament el referèndum, en el marc o no d’una intervenció més general de l’autonomia, ho té molt més difícil ara que no fa un mes. El cos, i no diguem el seu major, avui és més a prop que mai del Govern de la Generalitat i més lluny que mai del d’Espanya. Tampoc no sembla que l’estratègia engegada de màxima crispació sigui la més adequada per fomentar l’abstenció. L’experiència històrica demostra que, a més excitació ambiental, més participació en els processos electorals. Caldrà esperar i veure, però potser, només potser, descobrirem que la intel·ligència de l’estat té més d’estat que no d’intel·ligència.


Pots seguir Boladevidre
Cap comentari :

divendres, 1 de setembre del 2017

VOLEM VOLAR A L'ALGUER PEL FUTUR DE LA LLENGUA

Etiquetes de comentaris:


El 2016 es van suprimir els vols regulars i directes entre Catalunya i l’Alguer, que existien des del 2004.Aquesta supressió representa un fre important per a les tasques de recuperació i foment de la llengua catalana a l’Alguer. Les llengües necessiten ésser útils per a sobreviure. I per a ésser útils, cal que tant els parlants com els territoris on es parlen aquestes llengües estiguin connectats i les puguin fer servir per a comunicar-se. Aquesta supressió, és clar, també ha provocat un debilitament en la relació econòmica, social i cultural entre els dos territoris.

Què han representat aquests dotze anys de connexions aèries Catalunya – l’Alguer?
Els dotze anys de vols han creat un fort acostament entre els dos territoris:
  • Revitalització de l’alguerès, amb mesures com l’obertura del primer ple municipal en català ( vídeo ) i les primeres circulars de l’Ajuntament de l’Alguer en la llengua pròpia.
  • Més de 100.000 passatgers anuals i la connexió de la gent de l’Alguer amb la resta de territoris de parla catalana.
  • Nous intercanvis econòmics, culturals i socials entre els dos territoris. Com per exemple, l’establiment d’una delegació del govern de la Generalitat de Catalunya a la ciutat sarda.
Per a aconseguir restablir els vols entre Catalunya i l’Alguer, reclamem la intervenció dels governs català i sard.
Enviarem una carta al president de la Generalitat de Catalunya i al cap de govern de la Regió Autònoma de Sardenya per demanar-los que trobin les solucions necessàries a fi de recuperar els vols directes entre els dos territoris. A través del web www.volemvolar.cat, enviem milers de cartes als presidents dels governs català i sard reclamant que prenguin les mesures necessàries per a recuperar els vols regulars entre els dos territoris!

Des de quin aeroport voldries que es restablís aquest vol?

EverybodyFly, una iniciativa creada per persones vinculades al sector aeri i plataformes que donen suport a un millor desenvolupament dels aeroports regionals, i la Plataforma per la Llengua han arribat a un acord de difusió dels seus projectes per aconseguir recuperar els vols directes entre Catalunya i l'Alguer. 

Selecciona, entre els quatre aeroports que comptem al nostre país (Barcelona, Girona, Lleida i Reus), aquell que et sigui més accessible i còmode per prendre aquest vol!


Cap comentari :

Els beneficis del bonisme

Etiquetes de comentaris:
Els discursos defensors de l’acollida han resultat molt útils per prevenir la resposta xenòfoba als atemptats: benvinguda siga la correcció política
JORDI MUÑOZ
Els beneficis del bonisme / JORDI GARCIA
Ho hem vist molts cops al nostre voltant: quan es produeix un atemptat com els que van colpir Barcelona i Cambrils, sovint es posa en marxa una espiral securitària en què el xoc emocional i la por ajuden a bastir discursos, i polítiques concretes, que busquen alimentar la desconfiança de la societat envers la població immigrada i limitar els drets civils en pro de la seguretat.

Afortunadament, no sembla que aquest siga l’ambient que s’ha instal·lat a Catalunya les darreres setmanes. Més enllà del soroll dels darrers dies i de les polèmiques manufacturades interessadament, el que és més interessant d’observar és la reacció dominant en l’opinió pública. Aquests dies s’han sentit més crides a reforçar l’acollida i millorar la convivència com a mecanismes de prevenció que no pas reaccions xenòfobes, ni tan sols tèbiament xenòfobes. Imatges icòniques com l’abraçada del pare d’una de les víctimes amb l’imam de Rubí o l’aplaudiment a Ripoll a una germana d’un dels autors de l’atemptat en són la mostra més clara. Això és una de les coses més rellevants de les que han passat les darreres setmanes a Catalunya, per molt que ens hàgim passat el temps discutint si hi havia d’haver estelades a la manifestació o no, o si tal o tal diari va voler aprofitar els atemptats per fer callar l’independentisme.

¿Com és que, a diferència del que ha passat en altres casos, a Catalunya la reacció predominant ha estat la de reforçar les crides a l’acollida i la convivència? Cal no enganyar-se: la societat catalana no està plenament vacunada contra el virus de la xenofòbia. Que no hagen surat les respostes xenòfobes no vol dir que no hi haja el risc. Perquè si mirem les dades, la societat catalana -i l’espanyola- està entorn de la mitjana europea en actituds envers la immigració: no som, de mitjana, ni més ni menys tolerants que a la majoria dels països d’Europa.
Com és que, a diferència d’altres casos, a Catalunya la reacció predominant als atemptats ha estat reforçar les crides a l’acollida i la convivència? 
En canvi, una diferència important és que no tenim cap partit rellevant amb una agenda antiimmigració. Els experiments lepenistes que hem tingut, com el d’Anglada o el d’Albiol a Badalona, han tingut només un èxit relatiu. Possiblement les claus són la incapacitat de l’extrema dreta de modernitzar-se i presentar una opció desvinculada del passat franquista i del nacionalisme espanyol, juntament amb la capacitat del PP, a escala estatal, de cohesionar i ocupar tot l’espai de la dreta política i social que hi ha ajudat.

L’absència d’una formació de dreta radical, antiimmigració, és fonamental perquè evita que la resta de partits hagen de patir per la competència d’una força d’aquestes característiques, i per tant no tenen incentius per jugar en el seu terreny. Mentre que els partits del centredreta tradicional a França o el Regne Unit, davant l’ascens del Front Nacional o el UKIP, han corregut a posicionar-se com els més durs davant la immigració, en altres casos com Alemanya o Espanya no han tingut aquesta necessitat. Això té com a conseqüència que, sense actors rellevants que juguen aquest joc, la reacció xenòfoba quede molt més soterrada i esmorteïda.

Però possiblement la reacció inclusiva que hem viscut també s’explica, en part, gràcies a dues de les grans bèsties negres de l’opinió publicada conservadora: el bonisme i la correcció política. Hem sentit i llegit una infinitat de vegades crítiques punyents al progressisme benpensant que imposa -ens deien- una mena de pensament únic fictici, molt allunyat de la realitat, que evita afrontar els problemes de cara i que, per tant, podria arribar a ser contraproduent.

Doncs bé, sembla que casos com el que hem viscut aquestes setmanes, els discursos integradors, defensors de l’acollida i de la convivència, han resultat molt útils per prevenir, o si més no esmorteir molt, la resposta xenòfoba. Perquè eviten la normalització de determinades reaccions que, potser, tenen un component instintiu, però que potencialment són molt perilloses per a la societat. Entrar en una espiral de desconfiança, limitació de drets i exclusió només pot portar a agreujar el problema i contribuir a la repetició de casos com el del grup de Ripoll. Per tant, benvingut siga el bonisme, i benvinguda siga la correcció política. I que ens puguen ajudar encara durant molt de temps a prevenir la normalització social de les reaccions xenòfobes. Mentrestant, dediquem els esforços a la prevenció, a reforçar les polítiques d’acollida i a millorar la convivència, perquè aquesta és la millor resposta.


Pots seguir Boladevidre

Cap comentari :
Subscriure's a: Missatges ( Atom )