SENTÈNCIA CONTRA L'ESTAT ESPANYOL PEL CATALÀ A LA JUSTÍCIA. SIGNA PER DENUNCIAR L'INCOMPLIMENT

Enviem milers de correus al Consejo General del Poder Judicial exigint justícia en català!

En el món jurídic és on es troben les vulneracions lingüístiques més greus.

L’Estat espanyol margina i exclou el català en l’àmbit judicial.

Des de la Plataforma per la Llengua denunciem la discriminació i precarietat

del català a la justícia i en condemnem l’Estat espanyol.

Ajuda’ns a fer pressió!

CONDEMNA L'ESTAT ESPANYOL (Signa Aquí)

Coneix el testimoni de 3 persones discriminades lingüísticament a la justícia:

> Llegeix l'informe "Quins són els obstacles que impedeixen l’ús del català a la justícia?"

Part demandant: Plataforma per la llengua

Part demandada: Ministeri de Justícia i altres

SENTÈNCIA

El tribunal ha pronunciat la següent sentència en el recurs interposat per la Plataforma per la Llengua contra l’Administració de Justícia de l’Estat espanyol, el Consejo General del Poder Judicial i altres.

ANTECEDENTS

• PRIMER: La Plataforma per la Llengua denuncia que la llengua catalana en l’àmbit de la justícia és residual i precària. És en el món jurídic on es troben les vulneracions lingüístiques més greus, i on jutges, lletrats de l’Estat, fiscals, funcionaris i operadors jurídics no compleixen la normativa lingüística.
• SEGON: El Govern espanyol ha signat i ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, i ha regulat les llengües a l’article 3 de la Constitució espanyola i a altres normatives, com per exemple l’article 231 de la LOPJ.

Hom fonamenta la denúncia en els següents motius:

Marc jurídic desfavorable

1. Marc juridicolingüístic advers: la llengua dels procediments judicials i la inèrcia dels operadors jurídics d’utilitzar el castellà.
   La Llei orgànica del poder judicial (article 231) comporta un clar menysteniment del principi d’igualtat de les llengües cooficials, atorga preferència al castellà respecte del català, en el cas que es produeixi indefensió. Les autoritats judicials no poden al·legar indefensió, ja que haurien de tenir coneixement suficient del català per garantir els drets lingüístics dels ciutadans.
   En general, a Espanya, a diferència de països multilingües semblants, no són els ciutadans qui escullen la llengua d’entre les llengües pròpies de l’estat i el jutge s’hi ha d’emmotllar, sinó que és el jutge qui escull la llengua, però atès que la llei determina que aquesta per defecte és el castellà, la preeminent és el castellà.
   En aquesta Administració s’ha creat una inèrcia, difícil de trencar, que consisteix en el fet que tots els operadors tenen consciència que en la tasca professional han d’actuar en castellà.
2. Procedència forana del funcionariat.
   La manca de tradició opositora a Catalunya i l’estructura estatal dels cossos de funcionaris establerta a la Llei orgànica del poder judicial han produït l’arribada massiva de personal de fora de Catalunya, que vénen amb la intenció d’anar-se’n al seu lloc d’origen tan aviat com puguin, cosa que genera una provisionalitat excessiva del personal en les oficines judicials.
3. Els requisits lingüístics del personal de Justícia.
   Jutges, magistrats, fiscals, lletrats de l’Estat i personal funcionari de l’Estat estan obligats a saber castellà però no pas català. El català només pot ser un mèrit, no pas un requisit. El Consell d’Europa ha recomanat a l’Estat espanyol el gener d’aquest any que modifiqui les lleis per garantir que aquests funcionaris exerceixin les seves funcions també en català.
4. Materials de treball, documents i textos legals per al funcionament de la justícia en castellà.
   La legislació, i el material de treball dels operadors jurídics (manuals, codis anotats, etc.) estan redactats en llengua castellana. Això origina un gran greuge entre totes dues llengües i posa traves a la normalització lingüística en aquest àmbit perquè no permet que els operadors jurídics es conscienciïn que la justícia també pot parlar en català.
5. L’escola judicial.
   No és possible fer la formació en català ni tan sols a Barcelona, on hi ha una de les seus de l’escola judicial amb la formació bàsica. Tot l’ensenyament bàsic és exclusivament en castellà. El català només és una opció fora de les assignatures obligatòries.
6. Els drets del ciutadà per adreçar-se a la Justícia.
   Si el ciutadà s’expressa en castellà, no té cap restricció i gaudeix de tots els drets i possibilitats arreu del territori espanyol. En canvi el català sí que està clarament restringit i molts cops, per dirigir-nos en català als jutjats ja sigui per escrit o oralment, hem de recordar o informar de la normativa lingüística a les persones que d’ofici ens haurien de garantir aquest dret.

Males pràctiques per part de l’Administració de l’Estat espanyol

1. Les sentències en català.
   S’usa el castellà per defecte en tots els tràmits judicials. Les sentències dictades en català en els darrers 10 anys han passat del 18,10% de l’any 2006 al 8,4% de sentènciesl’any 2015.
2. Traduccions al castellà.
   Peticions de traducció al castellà no recollides a la llei, tant a l’àmbit oral com en l’escrit. El 75% dels advocats que usen el català afirmen que se'ls ha suggerit canviar al castellà als jutjats. Els usuaris de la justícia també pateixen aquestes pràctiques arbitràries i abusives. Això suposa una greu discriminació quan l’Administració gaudeix d’un estatus de poder respecte d’usuaris o professionals de l’advocacia.
3. Universitats i formació especialitzada.
   Les universitats i la formació especialitzada no garanteixen cursar els estudis en català, fet que dificulta l’adquisició de llenguatge jurídic català i el coneixement dels documents de treball en la nostra llengua, i desincentiva l’ús de la llengua pròpia en l’exercici posterior de la professió.
4. Operadors jurídics
   Els col·legis professionals no requereixen una actitud lingüística equiparable a la dels empleats públics per a l'accés a l'exercici del torn públic d'ofici.

FONAMENTS DE DRET

El motiu de fons d’aquesta denúncia és la vulneració del règim d’oficialitat de les llengües, específicament la marginació o exclusió del català en les activitats internes i externes de l’àmbit jurídic. En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua invoca la normativa en matèria d’oficialitat lingüística per revertir aquesta situació:

• Declaració universal dels drets humans. Des de la proclamació de la Declaració universal dels drets humans (1948) i, més especialment, d’ençà de la promulgació, el 1996, de la Declaració universal dels drets lingüístics, els drets dels parlants i de les comunitats lingüístiques estan emparats per la legislació internacional.
• Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, Estatut d’autonomia de Catalunya, article 6 i 32 i següents.
• Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.
• Constitució espanyola, 1978, article 3.
• Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, article 231.
• Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que va aprovar el Consell d’Europa el 5 de novembre de 1992 i va entrar en vigor a Espanya l’1 d’agost de 2001, article 9 i 10.
• Carta de drets dels ciutadans davant la Justícia, aprovada pel Ple del Congrés de Diputats el 16 d’abril de 2002.

DECISIÓ

Condemnem l’Estat espanyol, el Consell General del Poder Judicial i les administracions públiques amb competències en el món jurídic, així com els operadors jurídics (notaris, registradors, col·legis d’advocats i procuradors) com a culpables de la precarietat de l’ús de la llengua catalana i de la discriminació que pateix en l’àmbit judicial. Imposem a l’Estat espanyol, al Consejo General del Poder Judicial i a altres que es compleixin les recomanacions fetes per part del Consell d’Europa per tal d’aplicar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i que s’exigeixi el requisit lingüístic per als jutges, lletrats de l’Estat i fiscals que exerceixin als territoris de domini lingüístic català.

Així mateix s’acorda que s’ha de garantir els drets lingüístics dels usuaris i professionals que es dirigeixen a la Justícia i, per aquest motiu, demanem a tots els operadors jurídics que s’hi impliquin, que posin a l’abast dels ciutadans els recursos humans i pressupostaris i les eines necessàries per revertir aquesta situació.

Amb especial atenció a les universitats i els col·legis professionals.

Les Universitats han de garantir que les classes es facin en català i facilitar els recursos (manuals, llenguatge jurídic i terminologia) per formar en el domini de la llengua catalana els futurs professionals. Els col·legis professionals (advocats, procuradors), notaris i registradors, han de garantir que per accedir a la professió es dominin les dues llengües, amb especial atenció als advocats i procuradors que exerceixen el torn d’ofici.

Font: La Justícia, en Català!

El contrarelat de la llibertat lingüística

JOSEP ENRIC ESCRIBANO president d'El Tempir

Dues persones matenen una pancarta. Hi podem llegir –i cite textualment: “No a la imposición de un dialecto de minoría”. La imatge, procedent de la manifestació contra el decret de plurilingüisme a la ciutat d’Alacant del passat 10 de març, és una variant més d’aquella oració lapidària, dita en Corts Valencianes, que considerava el valencià com una llengua aldeana. I ja us podeu imaginar que a eixa pancarta van succeir altres lemes en altres tantes pancartes com “En español me siento com un pájaro: puedo volar más lejos”. Gran part dels prejudicis lingüístics denunciats (i desmuntats des d’El Tempir amb el nostre Decàleg d’actituds contra els prejudicis lingüístics) apareixen resumits en aquestes dues sentències que demostren que tenim una part de la societat valenciana (i, per extensió, també a la resta de l’estat espanyol) que és irredempta, és a dir, és impossible dialogar i enraonar amb ells perquè dins els seus paràmetres monocolors només hi ha un bé superior a la democràcia que és el supremacisme del castellà, entés com a l’única manera de ser espanyol. És el reduccionisme dut a la quinta essència.

Més enllà del nombre de persones (escàs, certament) que es manifestaren eixe dia a Alacant i més tard a València, el fet cert és que els lemes del principi expressen prejudicis i estereotips propis del discurs de l’odi (hate speech, com n’anomenen els organismes internacionals), lemes d’una valencianofòbia exacerbada que a tall de missatges senzills i planers, repetits de manera abassegadora a través de mitjans de comunicació que hi donen suport (per acció o per omissió), poden acabar per calar en la nostra societat perquè no hi ha un altre relat a triar (o a comprar), no hi ha una altra narració sòlida dels fets que, de manera pedagògica i en format de contrarèplica, pose en tela de judici els disbarats d’aquest sector, més enllà de les entrevistes i les declaracions setmanals de l’actual govern de la Generalitat Valenciana. En altres paraules, cal crear de manera intel·ligent tallafocs perquè el discurs d’aquests màrtirs de la llibertat contra el decret del plurilingüisme (i més concretament contra el nivell avançat, autèntic salt pedagògic i metodològic del decret) no acabe dominant la realitat. Hem de tenir clar que qui crea el relat, crea la realitat. I, de moment, a l’àgora pública, i sobretot a la del sud, no hi ha més relat que el de la imposició, que es presenta amb un excel·lent embolcall com és el de la llibertat de triar, llibertat semànticament desvirtuada i corrompuda en mans d’aquests cabdills.

A més a més, ens cal aquest contrarelat per a aïllar eixe discurs d’odi perquè la intoxicació d’aquest sector no acabe impregnant altres capes de la població que, amb una informació adequada i amb unes estratègies encertades, podrien (i poden) acabar decantant la balança a favor d’un model de plurilingüisme, on els nivells bàsic i intermedi foren més o menys testimonials en comarques valencianoparlants de manera progressiva (no ho són en totes a hores d’ara) i poc aclaparadores en comarques de predomini lingüístic castellà. De fet, a la creació d’eixe contrarelat haguera ajudat una campanya publicitària informativa potent adreçada als pares perquè haguera apaivagat ànims al sud. I qui diu al sud també diu a altres contrades del país. La valencianofòbia no està territorialitzada, però sí significada per zones.

Ah! I un apunt que caldrà difondre de manera repetida i pedagògica perquè en forme part: els pares no tenen un dret a escollir la llengua en què han de rebre l’ensenyament els seus fills perquè, entre altres motius, és l’Administració educativa qui regula l’ús de les llengües vehiculars en l’ensenyament. Aquesta regulació és competència de l’Administració educativa perquè, d’una banda, forma part de la naturalesa del dret a l’educació que ha de desenvolupar i, d’una altra, de l’organització de l’activitat educativa que ha de gestionar. Compte, però! Això ho diuen sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem de 2013. De fet, ni els tractats ni els tribunals internacionals han reconegut mai als pares aquest pretés dret a elegir la llengua. Una altra cosa és que, una vegada l’Administració educativa haja triat com vehicular les llengües (bé a través d’un sistema d’immersió com a Catalunya o un Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic –PEPD- amb sis nivells en Infantil i Primària i tres en Secundària al País Valencià, per exemple), els pares puguen decidir lliurement a quin nivell del PEPD volen matricular els fills.

En definitiva, el contrarelat s’ha de crear conjuntament, col·lectivament, fruit de sinergies comunes, entre l’Administració autonòmica i les entitats que, amb major o menor posicionament crític cap al decret, hem fet faena a favor de l’esperit del decret, de la metodologia que comportava i de l’excel·lència del nivell avançat. Serà exitós en la mesura que evite la propagació d’eixa intoxicació persistent des d’ara fins a les pròximes eleccions autonòmiques i més enllà. No es pot delegar de manera absoluta la gestió de la contrarèplica en l’Administració, ni les entitats poden desenvolupar la seua faena de base pel seu compte. La resposta, per tant, ens ha d’implicar a tots. També al ciutadà de carrer. Així es podrà contrarestar principalment tant de discurs deslegitimador i victimitzador de polítics, activistes, entitats cíviques... on s’acusa els que busquem la cohesió social de ser els suposats botxins i els que volen perpetuar-se en el seu estatus de confortabilitat lingüística excloent són les (pobres) víctimes. Cal denunciar insistentment aquest tipus de recurs dialèctic moralment reprovable perquè criminalitza els defensors del valencià, llengua encara postergada i discriminada en molts àmbits, i els acusa de marginar el castellà, una llengua omnipresent en la societat.

Des d’El Tempir entenem que no podem deixar en mans d’aquest sector irredempt els valors de la llibertat, la igualtat i la democràcia. En altres paraules, no es pot permetre que es diga que el decret de plurilingüisme és fruit de les polítiques d’un nacionalisme essencialista, excloent, etc. que ara governa. La resposta ha de ser una altra: la igualtat lingüística és una qüestió de democràcia. Com més igualtat lingüística, més qualitat democràtica. Com més qualitat democràtica, més nivell d’equitat, de justícia social entre parts lingüísticament desiguals. Cal fer pedagogia de l’equitat per a arribar a la igualtat. Aquestes han de ser les coordenades del debat i del contrarelat, i no unes altres. De fet, si excel·lim a augmentar la qualitat democràtica del nostre sistema polític, tindrem més garanties de gestionar la diversitat en una societat complexa com la nostra, on la particularitat lingüística i identitària individual (fins i tot comarcal) quedaria plenament garantida. D’eixa garantia dependrà que puguem sentir empatia els uns amb els altres. Així podríem construir una societat dins uns paràmetres de conducta integradors i referents per a tots els valencians i en què el valencià ens cohesione, faça de pal de paller, i siga vehicle transmissor d’eixos paràmetres. Ens definirem com a poble pel que farem d’ara en avant (pels reptes de construcció civil valenciana) i no sols pel que fórem en el passat.

En definitiva, tenim un gran repte. Toca clarificar les coordenades que marcaran el camp de joc i jugar. Sí, juguem, però juguem sent sabedors que ja no tenim noranta minuts de partit. Amb tot, hi ha partits que s’han guanyat en els últims minuts o en pròrrogues. Ara bé, el treball és ben ardu i el camí, llarg.

Decàleg d’actituds contra els prejudicis lingüístics

Fonts:
El contrarelat de la llibertat lingüística - Diari La Veu
http://eltempir.cat/decaleg-prejudicis/

Aina Moll: “Quan facin llibres de text en sevillà, llavors en farem en eivissenc”

   Aina Moll | © UOC

Joan Mascaró M.

Amb el parlar reposat i tranquil que dóna tenir l’edat de 83 anys, açò malgrat haver de menester crosses per desplaçar-se, la filòloga Aina Moll Marquès (Ciutadella, 14 d’agost de 1930) ha atès a l’Iris des de la seua casa de Palma de Mallorca, on resideix habitualment des que l’any 1939 marxà de Menorca amb la seua família. Llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitat de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l’any 1953 i col·laboradora en l’etapa final (8 anys) de la magna obra del Diccionari Català-Valencià-Balear que mossèn Alcover començà l’any 1900 amb la “Lletra de Convit” i que acabà Francesc de Borja Moll 61 anys més tard, Aina Moll és tot un referent quant a la contribució a la normalització lingüística dels territoris de parla catalana. Entre moltes altres facetes destacades del seu extens currículum citarem que fou la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1988), açò apart, per exemple, d’haver exercit com a catedràtica de francès a l’institut Joan Alcover de Palma durant prop de 35 anys i d’haver estat sòcia fundadora de l’Obra Cultural Balear, o d’haver rebut premis tan diversos com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1989), el Ramon Llull del Govern balear (1997), la Medalla d’Or de la ciutat de Palma (2012) i el nomenament com a Doctora Honoris Causa de la UOC (2012). I també, Aina Moll és la filla major, la major de 8 germans, de l’il·lustre Francesc de Borja Moll (1903-1991), de qui, precisament, l’any 2004 publicà la seua biografia. Aquest detall ens ha servit per començar la conversa, que transcorre pausada i distesa.

M’és inevitable i quan veig Aina Moll pens en el seu pare, Francesc de Borja Moll. Ara fa 10 anys vau publicar la seua biografia, amb un títol on destacàveu la seua “fidelitat tossuda”. Us va encomenar aquesta “tossudesa” el seu pare a vós?

(Riu) Sí, supòs que sí… De totes maneres, devia venir als gens del naixement… No sé si és tossudesa o què, però és allò de fer-se un propòsit i tirar endavant fins a aconseguir-ho.

Va influir el seu pare en la vostra vocació i passió com a filòloga?

És possible que sí, però també és possible que ho dugués d’herència d’ell en el sentit que hagi heretat l’afició com un instint, com qui ja vingués preparada perquè m’influís.

Recordau alguna dita o frase seua que us digués, d’aquelles que queden gravades per sempre?

(Riu) En ocasions encara me’n record de coses que mon pare deia, però ara mateix no me’n ve cap per dir-ne alguna com a lema.

I de Ciutadella, allà on heu nascut, en teniu algun de record que sempre us acompanyi?

Bé, sí, una de les coses que record és que vam passar els tres anys de la Guerra Civil al camp, a una finqueta de l’avi, i record mil coses d’allò… Ara mateix veig el dia de “sa girada”, quan tota la gent que vivíem als voltants d’aquella zona de terra ens vam ficar dins una cova natural, tot esperant a veure què passava. Els al·lots mos vam cansar d’esperar i sortíem defora, i record com la tia Guida estava preocupada pel que podria passar si érem defora i no volia que sortíssim. No va passar res i un moment donat van dir “ja està” i vam sortir del tot. Ho record com una cosa pacífica. També, pens en els tres dies que vam fer a Maó (dies d’avorriment total) esperant que hi hagués passatges per anar a Palma. I allà vaig quedar, ja per molt de temps.

Tornareu un dia a Ciutadella?

Si puc i la salut m’ho permet sí, tot i que a viure no, perquè pensa que tota la vida l’he feta aquí…, ara, anar-hi sí que m’agradaria molt.

   Aina Moll foto de Dora Moll Marquès

Amb 83 anys com teniu ara, la seguiu de prop encara a l’actualitat de la nostra llengua?

Sí, home, i tant! Açò és per a tota la vida!

En quin punt trobau que esteim a Balears si rallam de llengua?

Ara tenim un altre temporal damunt…, el TIL que s’ha inventat en Bauzà no fa més que nosa, … però vaja…, Tractament Integral de Llengües li diu…, però surarem, no hi ha problema.

Us veig molt segura dient que surarem…

Hem aguantat coses molt fortes ja, i no ve d’una. Passa que l’home, com que no té gens de traça i no sap res de llengua, té poques possibilitats de triomf.

Esteim en un punt de no retorn o veis que hi ha possibilitat d’entesa i de consens en aquest tema?

Home, amb aquest personatge segur que no, però d’entesa entre els ciutadans n’hi ha i sempre n’hi ha hagut, i açò és el que assegura la vitalitat de la llengua.

Perquè és tan difícil la convivència entre català i castellà aquí a les Illes?

No és difícil la convivència. Els mallorquins sempre han parlat castellà quan ha estat necessari, com la cosa més natural del món. Si un rallava castellà li contestaven en castellà i no hi havia problema, que és el que ha de ser, però aquest home, que no sap res d’açò, vol que s’empri en la llengua escrita les modalitats de cada lloc, cosa que no es fa a cap lloc del món…, i fins i tot voldria fer llibres de text en mallorquí, menorquí, formenterenc… No sé si pensa que no ens entendríem o què.

Què en pensau de la possibilitat de fer llibres de text escolars en les modalitats lingüístiques de Mallorca, Menorca i Eivissa?

Quan facin llibres de text en sevillà, granadí o almerienc, llavors en podrem fer en eivissenc, mallorquí o ciutadellenc, però mentrestant hem de fer el que es fa a totes les llengües civilitzades, que no és altra cosa que escriure en la llengua que coneix tothom i llavors cadascú parla de la seua manera.

Un dels arguments que s’empren per impulsar aquests llibres és dir que les modalitats illenques es perden en benefici del català estàndard, que hi ha paraules nostres que es van perdent…

Però no sé quines paraules i qui les perd, perquè si se deixen dominar tant per açò… Hi ha gent que les perd i gent que no, però per açò hi ha els diccionaris i, a més a més, els qui en saben tenen l’obligació d’ensenyar-les.

És el mateix tenir un estàndard que tenir unes normes ortogràfiques comunes?

És necessari tenir-ho, perquè si no tinguéssim unes referències comunes seria impossible comunicar-se entre gent de diferents dialectes. Aquestes normes comunes són indispensables, però açò no només passa en el català sinó en totes les llengües. Tothom té una manera general de parlar i llavors hi ha les regionals i les individuals, idiolectes que es diuen, que són les maneres concretes de parlar d’una persona determinada.

És a dir, que en realitat hi ha tantes varietats com persones, idò?

Duit a l’extrem sí: cada persona té la seua manera particular de parlar.

No farem llibres diferents per a cadascuna, llavors…

(Riu) Esclar, només faltaria… Com a totes les llengües civilitzades, hi ha una manera acadèmica de parlar i d’escriure.

Diríeu que hi ha una certa resistència a dir obertament que el menorquí, per exemple, és el català de Menorca o simplement català?

Bé, a Menorca diria que no, a Mallorca més i sobretot a València sí, perquè allà parlen valencià i s’ha acabat…, i els aragonesos van tenir la idea d’inventar-se un nom per a la seua llengua, que ara es diu LAPAO a la part oriental d’Aragó i LAPAPIP a la part dels Pirineus. La resistència hi és.

Aina Moll | © Dora Moll Marquès

Trobau que aquesta resistència seria la mateixa si entost de català, al català li diguéssim, per exemple, “principatí” o qualque altre nom?

Supòs que no… Tal vegada, el que tindria més èxit entre la gent que no ho coneix bé o que es resisteix a admetre-ho seria que li diguessin balear, però llavors hauríem de dir pitiús a l’eivissenc…

Hi ha res que m’impedeixi emprar l’article salat, per exemple, en un text formal?

Que ho impedeixi no, però no és la llengua literària i la que s’ensenya a l’escola, tot i que si un es posa a escriure en salat, sala i ja està…, i no hi ha cap problema, quin problema hi ha d’haver? El salat és la forma familiar de les Illes Balears, i en canvi la general és la que feim servir, si volem, per relacionar-nos amb desconeguts, per fer discursos, etc.

Les hem de “salvar”, idò, a les modalitats?

Què vol dir “salvar-les”? A les modalitats les salvam parlant-les, però per entendren’s entre tots, i açò passa a totes les llengües de cultura del món, on hi ha unes formes determinades que coneixem tots, tot i que, com deia, si un vol escriure en salat, que sali i ja està. No hi ha cap problema: ens entendrem.

Un dels noms que més s’invoquen per defensar una o altra idea, sobretot per defensar les modalitats enfront de l’estàndard, és el d’Antoni M. Alcover, que morí l’any 1932, quan vós just teníeu 2 anys, però que el seu pare va conèixer moltíssim de prop. Quina idea tenia mossèn Alcover en aquest sentit?

Si ara mossèn Alcover aixequés el cap, si ara aparagués, i veiés que encara tenim aquest problema diria “però bono, n’hi ha per treure una llendera”, un fuet, i potser afegiria que sembla mentida que haguem deixat passar tants anys sense progressar gens en aquest aspecte. Alcover pensava que és una única llengua, i que cadascú la rallava a la seua manera però que a l’hora d’escriure, naturalment, hi ha d’haver un cert ordre, un cert ordre en el que avui en dia es diu estàndard, tot i que ell no sé si li deia així.

De totes maneres, en el seu moment, mossèn Alcover, que fou el primer president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, es negà a redactar el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) amb les normes ortogràfiques de 1913 i, de fet, el mateix nom del Diccionari (Català-Valencià-Balear) pot donar una idea de fragmentació de la llengua catalana.

Sí, sí, era les tres coses: català, valencià i balear. Volia que es respectessin les diverses realitats per fer un tot. Va ser quan es va barallar amb els catalans quan va baratar el nom, perquè abans de barallar-s’hi no pensava açò. Però després va decidir-ho d’aquesta manera i així ha estat. De totes maneres, a l’ortografia també l’havia canviada i mon pare li deia que perquè fos llengua de cultura havia de tenir una única forma d’escriure, i mossèn Alcover li deia que ell ja havia canviat massa vegades i que quan es morís ho podia adaptar a les formes de l’Institut d’Estudis Catalans ben tranquil, però que mentrestant ell mantindria aquest nom i l’ortografia que en aquell moment tenia.

Però açò no vol dir que estés en contra de tenir una norma ni que fos contrari a la unitat de la llengua, no?

Ell no estava en contra, però estava en contra dels catalans i en aquells moments no en volia saber res. S’havia barallat amb les persones i mantenia aquesta idea. De fet, va mantenir el nom però li va afegir un subtítol llarguíssim que diu “Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns i del parlar vivent al principat de Catalunya, al regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus orientals, a les valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Tot açò és el subtítol del DCVB, que diu ben clar que es refereix a la llengua catalana i llavors fa la llista dels llocs on es parla.

Escolti, i els Països Catalans, existeixen?

Per saber si existeixen hem de saber de què parlam, i si parlam de la llengua que es parla a tots aquests llocs els hi podem dir Països Catalans perquè sigui més curt, però en realitat no hi ha per què fer-ho.

(Aquesta entrevista de Joan Mascaró M. ha estat prèviamet publicada al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 14 de febrer de 2014).

Font: Aina Moll: “Quan facin llibres de text en sevillà, llavors en farem en eivissenc” | Joan Mascaró M.

Les Balears demanen ser incloses en el corredor Mediterrani

Agències

El Parlament ha aprovat a la comissió d'Economia d'aquest dijous, una proposició no de llei (PNL) perquè «Balears sigui inclosa en el corredor Mediterrani» i en la qual manifesta el seu «compromís decidit» amb l'impuls d'aquesta infraestructura de transport ferroviària «estratègica».

Aquesta proposta ha estat presentada i defensada pel portaveu del partit polític Ciutadans, Xavier Pericay, i ha estat aprovada per assentiment, amb la incorporació de cinc esmenes del Grup Parlamentari Socialista.

Així, des de la Càmera autonòmica es considera que el corredor és «imprescindible» perquè les infraestructures de cadascuna de les illes «puguin prestar els seus serveis amb la qualitat i eficiència exigibles, tot a partir d'inversions provinents de la Unió Europea».

Entre altres punts, en la PNL s'ha aprovat instar al Govern perquè contempli el seu desenvolupament en el 'Pacte Nacional sobre les Infraestructures i Transports', i al fet que el Ministeri de Foment presenti en un any una Estratègia de renovació de la infraestructura ferroviària estatal amb un calendari anual.

A més, es demanen altres qüestions relatives al reforç de les competències de l'Oficina Nacional d'Avaluació (ONE), l'estudi de l'ordre de prioritats en el corredor; la compensació dels costos derivats de la insularitat o el consens amb el Govern d'un Règim Especial Insular, d'acord ammb l'Estatut d'Autonomia.

Les Balears demanen ser incloses en el corredor Mediterrani » Balears » Balears » dBalears.cat

El català, a prop de la “mort clínica” en l’àmbit judicial

Foto: CCF

El català s'acosta a la "mort clínica" en l'àmbit judicial, segons ha advertit la Plataforma per la Llengua aquest dijous. Ho ha fet el president de l'entitat, Òscar Escuder, que ha destacat que s'ha passat del 25% de les sentències en català l'any 2001 al 8,4% l'any 2015. Escuder ha afegit que això és "un vessant més de l'anomalia que representa el català" en el context de països democràtics.

És per això que la Plataforma ha presentat la campanya 'La Justícia, en català!', que permetrà que tota la ciutadania conegui amb detall "les discriminacions que pateix el català a la justícia" i pugui exercir els seus drets lingüístics. L'objectiu final és que la campanya enviï una sentència simbòlica als poders judicials de l'Estat espanyol per demanar respecte a la llengua.

El cas de la jutgessa d'Olot

Justament aquest dijous, coincidint amb la presentació de l'informe i de la campanya, s'ha retirat l'amonestació a la jutgessa d'Olot Ana María Caballero Muñoz per haver menyspreat el català. El representant del Consell de l'Advocacia Catalana, Josep Cruanyes, ha valorat amb "indignació" l'anul·lació de la sanció, destacant que "és greu" que una administració de justícia "menyspreï els drets civils".

"Estem davant d'una democràcia que no assumeix l'obligació de fer seva l'oficialitat de la llengua" i que "pràcticament considera una desconsideració l'ús d'aquest dret", ha dit Cruanyes. Per a ell, si l'òrgan màxim pren aquest posicionament, significa que hi ha una "impunitat pel respecte d'aquest dret", ja que anul·lant aquesta sanció, es "reforça" l'actitud de la jutgessa.

Cruanyes ha manifestat que quan s'ataca directament aquest dret hi ha "indefensió", ja que, des que la Constitució i l'Estatut havien de fer efectiu l'ús del català en l'administració de justícia, "no només no hi han posat mitjans", sinó que "quan es vulnera el dret, no es fa res".

Els obstacles del català

Segons la Plataforma per la Llengua, els obstacles que es troba el català, és que sovint el personal del sector judicial és de procedència forana i que ningú els ha "exigit" el català per poder exercir. A més, un altre obstacle que identifiquen és que la redacció de la majoria de procediments judicials que fan els oficials per defecte és en castellà, fet que "menysté" el principi d'igualtat de les dues llengües oficials.

Per altra banda, dins els obstacles que impedeixen l'ús del català també ressalten les restriccions que té el ciutadà quan s'adreça a la justícia, el material de treball dels operadors jurídics, que en la seva gran majoria estan redactats en castellà, i l'ús del català en les escoles jurídiques, on "ni tan sols a Barcelona" és possible fer la formació jurídica en català, entre d'altres.

Font: El català, a prop de la “mort clínica” en l’àmbit judicial

Homenatge a Guillem Riera

En primer lloc, i en nom de l'Obra Cultural Balear de Manacor, voldria agrair-vos la vostra assistència a aquest homenatge a l'artiller manacorí Guillem Riera, que va perdre la seva vida en defensa de les institucions mallorquines demà farà 301 anys.

Si pegam una ullada a l'assaig 'Pólvora i Farina', que podem trobar en el bloc Etziba Balutxo, que és una font immensa i documentadíssima d'informació històrica del nostre país que ens hi ofereix el benvolgut company i compatriota felanitxer Bartomeu Mestre, i que podem trobar a la secció dels blocs de Vilaweb, podem comprovar com, en el context de la Guerra europea anomenada de Successió, -i que, a la vista de com han anat les coses aquests darrers tres segles ben bé la podem anomenar els mallorquins Guerra de Submissió-, quan va esser caiguda Barcelona, dia 11 de setembre del 1714, tot feia pensar que Mallorca amb un parell de dies, estaria fet d'ella. Però no.

El Marquès de Rubí, virrei de Mallorca, es negà a capitular davant dels enviats d’En Felip V. Quan feia una setmana que era caiguda Barcelona, dia 18 de setembre del 1714, el mateix dia que es retia la vila de Cardona, el nostre ambaixador internacional Felip Ferran de Sacirera s’entrevistà amb el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda Jordi I per demanar-li la intervenció anglesa a fi de mantenir unida Catalunya a la Casa d’Àustria i que, si això no era possible, Catalunya, amb les illes de Mallorca i d'Eivissa, constituís una República, a fi de mantenir la justícia i de restablir els privilegis dels regnes d'Aragó i València, abolits pel tractat d'Utrecht.

El Marquès de Rubí mantenia l’esperança que hi hagués canvis diplomàtics per a resistir. Dia 13 d’octubre de 1714, va arribar a Ciutat el general borbònic Dancourt, amb sis vaixells, per tal d'ocupar l’illa. Envià com a emissari al capità Pastrana el qual ofereix a En Rubí 100.000 escuts a canvi de la rendició. El marquès no es va deixar subornar. Va dir que no. Que Mallorca no es retia i continuava la resistència i la lluita. Aquella ferma determinació va fer dubtar les tropes franceses i espanyoles i les naus borbòniques tornaren arrere.

El mes de novembre, l’emperador Carles d’Àustria va felicitar Mallorca per no haver capitulat i va prometre reforços militars des de Nàpols que arribararen mesos després. El marquès de Rubí va reforçar la vigilància de la costa i va mantenir alta la disciplina i la moral de victòria de les nostres tropes. Dia 6 de gener del 1715 va organitzar una demostració de la Coronela de Palma, és a dir, de les nostres forces defensives i, després d’una desfilada, es beneïren les banderes. D'actes com aquell, en va fer a diversos pobles mallorquins.

Dia 4 d’abril de 1715 hi va haver el primer intent de desembarcament borbònic. El jove artiller que homenatjam avui, En Guillem Riera, des d'aquesta Torre des Serral des Falcons, va reparar com s’acostava la flota invasora. Va sonar el corn en senyal d'alarma, així com feien els maulets i, corrents, vengueren trenta homes, armats amb trabucs i ballestes, a enfortir la resistència. Desembarcaren més de tres-cents soldats francesos ben armats. Amb el petit canó de la torre, un falconet que disparava bales com el puny, En Guillem Riera es va posar a disparar sense aturall i amb una punteria que va espantar els invasors. Aquests desconeixien la limitació de les forces que els disparaven des d'aquesta costa. Per això tornaren arrere, cametes me valguen i fugiren escapats cap a dins mar. Des d'aquí dalt, els milicians mallorquins disparaven sense aturall. També hi disparava el nostre heroi Guillem Riera, però el petit canó, de tanta de temperatura que va agafar, va rebentar i el va ferir amb conseqüències mortals. Gràcies a ell, les tropes borbòniques estarien més de dos mesos a tornar.

El maig de 1715, quan ja era imminent l’ocupació de l’illa, encara un emissari negociava a París les condicions de la nostra rendició, que havien d'incloure el manteniment de les llibertats del regne de Mallorca i la restitució dels privilegis de tota la Corona d’Aragó. Però les converses varen esser debades. Dia 11 de juny de 1715, sortiren de la Barcelona ja vençuda i ocupada cap a Mallorca 404 vaixells borbònics, que duien 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, amb un total de 30.000 soldats, 2.800 cavalls i més de 500 canons. Unes forces ben superiors a les que havien assetjada Barcelona. Dia 15 de juny, aquell exèrcit franco-espanyol va desembarcar a Cala Ferrera, Cala Llonga i Cala Figuera i va començar la invasió.

El desconeixement general que la nostra societat pateix d'aquells fets cabdals demostra que el règim que hem tengut del 1978 ençà ha aconseguit amagar-nos la dimensió nacional de la Guerra de Successió. Ens han fet creure que aquell conflicte va ser purament una simple brega de reis que només va dur una mica de rebumbori a la regió del Principat. Ens han extirpat la memòria històrica de la nostra consciència col·lectiva.

I han fet ben igual amb la nostra cultura, amb el nostre idioma i els recursos econòmics que generam, que se'n van i no tornen per, de passada, fer-nos creure que som uns mals gestors i uns mans foradades, com ens ha donat a entendre aquests dies el ministro Montoro, que ens predica lo que no fa a ca seva, que és que ens enstrenguem encara més la correja i que no ens aturem d'apoquinar.

La Guerra de Successió continua. Ara ja tenim una perspectiva de quatre dècades per veure com en tot moment aquest règim ha procurat davall davall que les llengües de l'Estat que no siguin el castellà no servesquin per gaire cosa fora de l'àmbit familiar, tribal i informal. Per això, tira tira però sense aturar-se, temporades sense fer renou i temporades fent-ne bandera, han anat tancant un darrere l’altre els pocs mitjans de comunicació de masses que hem anat creant, no fos cosa reconstruíssim la consciència de país. Censuraren aquell circuit catalanobalear de la Televisió Espanyola que hi havia la darreria del franquisme i la primeria d'aquesta mica de democràcia que el va succeir, un circuit ara impensable. Tancarren la Ràdio 4, l'emissora de la Radio Nacional de España que emetia la seva programació íntegrament en català. Ja no rebem la RAC 105, l'emissora musical que ens permetia sentir música en català, en anglès i en espanyol, i que cada mitja hora feia un noticiari breu en català. Ja no tenim SOM Ràdio, l'emissora mallorquina que procurava donar una certa continuïtat a l'oferta musical i informativa que perdérem amb el tancament a les Balears de la RAC 105. Tancaren la Televisió de Mallorca, l'emissora Ona Mallorca, la passada lesgislatura ja havien censurat a Mallorca Catalunya Informació, el Canal 33 i el 3 24. Tancaren el Canal 9 valencià, així com el Punt 2. Pràcticament no tenim per la televisió futbol en català, perquè saben que el futbol és un fenomen massa de masses per tolerar que puguem triar veure'l en el nostre idioma. 

 La Guerra de Successió continua perquè no tenim llibertat de triar lliurement el nostre idioma a les sales de cine. Ni a l'etiquetatge dels productes de consum. Els establiments comercials, oberts a tot el públic, no estan obligats a retolar com a mínim en l'idioma oficial i propi de Mallorca ni a posar personal que l'entengui i que hi sàpiga atendre els clients. Ni estan obligats a oferir els missatges de megafonia com a mínim en aquest idioma. 

 Tenen en el punt de mira que el personal de l'administració pública tengui aquesta obligació, que la passada legislatura ja havien abolida, cosa que ens feia l'únic territori del món on un funcionari es podia permetre desconèixer un idioma oficial, obligació lògica i natural, ara sortosament acabada de restablir. Com tenen també en el punt l'ús normal del nostre idioma a les escoles, que també tenen com a objectiu a abatre.

La Guerra de Successió continua perquè som el territori que pateix el dèficit fiscal més alt d'Europa. L'Estat se'n du tot quant vol d'aquí,. Amb aquests recursos, no mira prim per fer AVEs sense passatgers i aeroports sense vols però llavors ens plany tornar-nos els 190 milions dels més de 3.000 nets que se'n du cada any, els 190 milions que hem de menester per acabar la via del tren d'Artà, per posar un simple exemple.

Com que les conseqüències d'aquella desfeta són més actuals que mai, avui l'Obra Cultural, en col·laboració amb l'Assemblea Sobiranista, volem retre honors a en Guillem Riera i, amb ell, a tots els herois, a tots els màrtirs que donaren la seva vida en defensa nostra.

És legítim que n'hi hagi que creguin que un dia sortiran interlocutors a Espanya que trobin just restituir-nos les institucions i les llibertats que els pobles vençuts en la Guerra de Successió havíem posseït durant segles fins abans d'aquells fets, dins la Monarquia Hispànica. És legítim pensar que aquella convivència dels territoris de la Corona d'Aragó en condicions d'igualtat amb els de Castella pugui tornar. Fins i tot que pugui tornar dins una gran Europa unida i protectora de tots els pobles que la integren, amb Estat o sense. Com és legítim també que n'hi hagi que dubtin que en surtin mai, d'interlocutors que ens reconeguin com a poble amb dret a existir. És normal, per tant, que n’hi hagi que frissin de reconstruir sense esperar comprensions de més amunt aquella Mallorca lliure que perdérem el 1715.

Tant si som d'una sensibilitat com de l'altra, tant si som dels pacients com dels impacients, la causa sobiranista d'En Guillem Riera ens uneix. La causa d'En Guillem Riera és més actual que mai i és la nostra causa. Moltes de gràcies.

Jordi Caldentey

OCB Manacor

Font: Homenatge a Guillem Riera