Carles Fenollosa. Filòleg
Els mites no cauen del cel. Els mites els construeixen i els perpetuen les persones. Les llengües, també. Hi ha, però, qui encara no se n’ha adonat o, menys innocentment, fa titànics esforços per no fer-ho. El problema és quan aquestes persones tenen els megàfons. Arturo Pérez Reverte en té, de megàfons. I uns quants. Televisió, planes de diaris de gran tiratge i alguns centenars de milers de seguidors en Twitter. El que diu, va a missa. Encara que siga esbiaixat. Contestar-li com cal, demanaria potser altres megàfons. Jo no en tinc. Que servisquen aquestes humils i subalternes línies.
Doncs bé, recorde ara un article d’aquest notable narrador i superstar mediàtica, que publicava un article al Semanal titulat “Una historia de España (XXI)” –ara ja va pel fascicle LXX, trobe– on tractava d’explicar la innocent, harmoniosa i “natural” supremacia del castellà durant el segle XVI. No és nova, aquesta imperiosa necessitat seua de deixar clar que tot el que no siga castellà –i cristià, i etc– molesta, i que si Espanya no va bé és perquè no està unida i ben uniformitzada. Un discurs que, en el fons, no és sinó una versió 2.0 del noventayochismo de tota la vida. Però anem a les paraules. A les seues.
“Fue durante el siglo XVI”, deia l’acadèmic de la RAE, “cuando se afirmó la lengua castellana”. I ho deia amb certa raó, que no és cap secret que a partir del cinc-cents la llengua de Castella pren força com a llengua de l’Imperi de Carles V. Fins ací no hi hauria cap problema. Cap. És un fet històric, amb les causes i conseqüències, positives i negatives, de tot esdeveniment. Però ai, Reverte continuava, i donava la seua raó per a explicar aquesta supremacia, aquesta “afirmació” del castellà: “Y eso ocurrió de una forma que podríamos llamar natural”. Natural! Ja sabeu, com la pluja o l’eixida diària del sol. El castellà, tot plegat, acabà triomfant en “en la literatura, la religión, la administración de la justícia (…) no mediante imposición forzosa – como insisten en afirmar ciertos manipuladores y/o cantamañanas –, sinó como consecuencia natural del asunto”. Sublim.
Continuem, però. Comparava aleshores el cas del castellà amb el de l’alemany – “que se calzó al checo” –, l’anglès o el francès, llengües que relegaren a altres com el basc, bretó o valencià a “su uso doméstico, familiar y rural en sus respectivas zonas, mientras que la lengua de uso general, castellana en nuestro caso, se convertía en la de los negocios, el comercio, la administración, la cultura, la de quienes deseaban prosperar”. Ús general? Quina administració? Prosperar on? En la natura, o en un sistema polític? No ens aturarem, encara.
Tot això per què, vos preguntareu? Quina és, novament, la raó que explica els fets? “Para aviso de mareantes y tontos del ciruelo, que esa elección fue por completo voluntaria, en un proceso de absoluta naturalidad histórica, por simples razones de mercado”. Ah, ara ja són “razones de mercado”, hem progressat. “Y no está de más recordar que ni siquiera en el siglo XVII, con los intentos de unidad del ministro Olivares, hubo imposición del castellano”. Res, tot feliç, sense conflicte. Congratulem-nos.
Les gents de mig món, en harmonia i en ús total de les seues facultats mentals i físiques, abraçaven eufòricament la llengua castellana: “cuantos querían buscarse la vida en los vastos territorios del imperio optaron por la útil lengua castellana”. Hi ha més, però: “la hegemonia militar y política que a esas alturas había alcanzado España no hizo sino reforzar el prestigio del castellano: Europa se llenó de libros impresos en español, los ejércitos usaron palabras nuestras como base de su lengua franca, y el salto de toda esa potencia cultural a los territorios recién conquistados en América convirtió al castellano, por simple justícia histórica, en lengua universal”. Si després del concepte “justícia histórica” heu pogut continuar llegint, veieu que acabava amb “lengua universal”. I, així, preparava la cloenda d’un article memorable: “Y las [lenguas] que no, pues oigan. Mala suerte. Pues no”. Ja veiem, la mala sort com la naturalitat, explicacions acadèmicament incontestables d’una supremacia lingüística universal, estratosfèrica.
Bé, anem per parts. El que feia Reverte en tot l’article no era altra cosa que explicar una supremacia total del castellà al segle XVI per simple “consecuencia natural del asunto”. Doncs bé, ni supremacia total –encara, ja vindrà, i no serà amable– ni, per suposat, natural. Natural, senyor Reverte, són el dia i la nit. Les llengües, senyor Reverte, les parlen, imposen, respecten, aniquilen, comparteixen i etc, les persones, amb estructures socials i polítiques que no són necessàries, ni naturals, com les hegemonies militars i polítiques.
En primer lloc, l’autor de Cartagena, hàbilment, evitava el segle XVIII, i amb aquest l’aniquilació del Regne de València, per exemple, i per tant la imposició de les lleis i costums castellanes com a públiques i institucionals, inclosa la llengua castellana. Sí, senyor Reverte, imposició. I gens natural. Podia no haver sigut així, però fou així. Arribaren cossos de funcionaris d’elit forasters sense escrúpols ni miraments, i el castellà s’imposà a l’administració, el servei militar, la predicació eclesiàstica i l’escolaritat, i s’estengué encara més en la producció editorial o els diaris. La uniformització jurídica i administrativa comportava també la uniformització cultural i lingüística. A la força, sí. I li recorde, per cert, que quan es generalitzà l’educació obligatòria, ho va fer naturalment en castellà i sense opció a rèplica. Per tant, no hi hauria escola en valencià fins a final del segle XX. L’escola que ara successius ministres i lleis democràtiques han volgut tornar a tocar de mort.
Com dèiem, però, Reverte evitava el segle XVIII, i el XIX, i per suposat el XX… i parlava del que li interessava: del XVI i del XVII. Ni una paraula de la desfeta indígena i la imposició cultural i lingüística a l’altra banda de l’Atlàntic, que són, ja ho hem vist, esdeveniments de divina “justícia histórica”. Ai, la justícia històrica! Els indígenes abraçaven la llengua castellana com els crucifixos i les espasses: amb total alegria de poder progressar dins les fronteres de l’imperi. Preciós.
El castellà s’afirmà al segle XVI, deia i reiterava. És cert. La seua supremacia s’anirà covant a poc a poc. El castellà avança, i per unes raons que, per cert, res tenen a veure una vegada més amb la “natura”. El mercat, per exemple, com ell mateix comenta. El en cas valencià, Martí de Viciana traduí al segle XVI la seua Crònica de València al castellà per raons de mercat editorial, exactament, com altres ho feren per imitació dels models cultural en voga. No en fou l’únic. Com tampoc no faltaren els escriptors que es mantingueren fidels al valencià, ja fóra per voluntat o per pura impossibilitat d’usar cap altra llengua. Allà està, encara indignat amb el món, Pere Joan Porcar, dietarista del XVII.
Però sí, el castellà comença a arraconar altres llengües. Comença. I prou. Ni és l’única llengua “útil” ni l’única llengua “general”. Dir això és manipular. En primer lloc, el castellà no arracona el valencià en l’àmbit popular, on seria àmpliament majoritari fins ben entrat el segle XX. En segon, continuava havent-hi producció cultural en valencià durant el XVI i el XVII, s’escrivia i es llegia en valencià, com es feien negocis en valencià –i no només els purament locals–, i la llengua de l’administració de les institucions pròpies del Regne de València –no les que representaven la monarquia “central – continuava sent el valencià. El valencià, doncs, era útil. I era “general” entre el poble valencià –i el català, i l’illenc…–. Només deixarà de ser útil en l’administració quan, simplement, es carreguen aquella administració i n’imposen una altra: la castellana. Ja ho hem vist abans. A Reverte, però, això no li interessava.
El castellà també era útil, evidentment. I tant. Útil per a què? Principalment per escriure a la moda o per a progressar en el sistema polític de la monarquia hispànica. Un sistema amb unes institucions que no, tampoc plovien del cel. Una pena. I és que, fins on jo sé, l’existència dels virreis, de la Reial Audiència o el desembarcament de funcionaris i eclesiàstics d’origen castellà, tot això, no es votava. No s’escollia. Ni tampoc, òbviament, creixia dels arbres.
Arribats ací, podem dir alegrement que l’afirmació del castellà durant el segle XVI fou “consecuencia natural del asunto”? No. Rotundament no. Dir-ho és estendre el que el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno anomena nacionalisme lingüístic. La supremacia de certes llengües no és natural. Les llengües, senyors, no evolucionen “naturalment” de cara al progrés, això és una manipulació del darwinisme social aplicada a la lingüística, pròpia del liberalisme del segle XIX. La preponderància del castellà a partir del segle XVI respon a factors històrics i polítics, no sempre amables, de vegades tràgics, mai naturals. Factors com la influència cultural, sí, però també com la imposició d’estructures polítiques d’un Imperi, que a partir del segle XVIII serien senzillament inapel·lables. Unes estructures que, per cert, sempre han protegit i privilegiat el castellà i no mai cap altra llengua. Així de senzill –o no. I qui no ho vulga veure, que mire cap a una altra banda, però ja n’hi ha prou de reescriure la història.
En tot cas, no heu de fer massa cas de tot el que acabe de dir. Al capdavall, no deixen de ser les paraules d’un trist “cantamañanas” de València, que no creu en els cants de sirena ni en la “justícia històrica”, i que pensa, ingènuament, com alguns altres un “tontos del ciruelo”, que ni els rics han de menjar-se els pobres, ni els blancs els negres, ni els homes les dones, ni les llengües grans les xicotetes. Què hi farem, amics.
