Això és la síntesi d’un estudi gramatical del M. I. Rd. Fr. Lluís Fullana, que el Consistori dels Jocs Florals de la ciutat del Túria enguany va premiar. Se tracta d’un premi extraordinari que oferí l’Ajuntament de Barcelona per aquest tema:
Característiques catalanes en lo regne de València. Fr. Lluís Fullana, dins el pròleg, diu: «Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar en la portada: Gramàtica Valenciana».
Enviam la nostra enhorabona més cordial al Rd. Fr. Fullana pel triumf alcançat i per la valentia que ha tenguda de proclamar una veritat a la que molts de valencians encara fan barres… per ignorància i per mal entès patriotisme valencià.
Sí, n’hi ha encara a València que no hi poden consentir que el valencià haja de ser el mateix català… de València. Aquests filisteus se creuen sortir del pas dient que el valencià surt del llemosí, no del català. Pobrets! Què saben ells del llemosí ni de sant llemosí?
Que peguin una ulladeta a la història, i veuran que el llemosí, el dialecte de Limoges, la branca de la llengua d’Oc anomenada llemosí, cap influència lingüística exercí damunt València ni intervingué mai per res en la formació del valencià. D’on ha de sortir el valencià, sinó dels pobladors catalans que s’establiren en aquell delitosíssim territori quan el rei En Jaume el va recobrar dels sarraïns? Així com parlen aragonès (castellà) les regions veïnades d’Aragó que poblaren els aragonesos, així les altres regions parlen el català que parlaven els catalans que hi anaren a poblar, la major part de la banda de Lleida, i per això el valencià s’assembla tant al lleidatà, això és, a allò que es parla dins la província de Lleida i la Ribera d’Ebre. Que el valencià té una fesomia especial que el diferencia prou del català de Catalunya? Distingo: del català de Catalunya oriental i central, concedo; del català de les regions lleidatanes, nego.
Són molt poca cosa les diferències del valencià amb el lleidatà; i casi tota la diferència és que els valencians se són acastellanats més que els lleidatans, no han estimada tant llur parla, i per això l’han mestallada més de castellà. Per això cal reaccionar fort, però fort de tot. Per això cal que els amadors del valencià esmercin encara, molts d’anys, llurs forces en fer reviscolar dins els cors de llurs compatricis l’amor i l’entusiasme per llur dolcíssima i delitosíssima llengua, escampant pertot arreu la seva història gloriosa, donant a conèixer de prop sos grans escriptors dels segles XIV, XV i XVI, donant fites clares de lo que era antigament el valencià i de lo que li toca ésser avui, això és, que en via neguna s’ha de rompre ni trencar llur gloriosíssima tradició literària; que, si no són fills literàriament d’En Bernat Metge, N’Ausias March, En Jaume Roig, Sant Vicenç Ferrer, En Joanot Martorell, no seran res mai en literatura; seran uns bastards, uns desheretats. En què es diferenciaren aquests altíssims escriptors de llurs contemporanis de Catalunya i Balears? En casi res, com se’n pot convèncer qualsevol comparant les obres d’uns i altres. Per lo mateix, el M. Rd. R Provincial dels Franciscans, amb lo seu estudi premiat, sostenint que la gramàtica valenciana és la mateixa del català, ha feta una obra altament patriòtica, ha posat les coses a llur lloc, ha aclarit conceptes molt embullats entre molts de valencians, ha prestat un bon servei a la pàtria, que hi ha que agrair-li amb tot lo cor; i també hem d’agrair al Jurat dels Jocs Florals de València que acceptàs i premiàs la valenta i sàvia tesi de Fr. Fullana, que cal a tots els amadors de la llengua valenciana acceptar i sostenir fins a sembrar-la dins tots els cors valencians, si volen fer feina de profit en llur empresa, si volen anar orientats i via dreta cap a la restauració i enaltiment de llur llengua.
Antoni M. Alcover
Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, IV, pàgs. 164-165 (Ciutat de Palma - 1909).
