Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 19 de gener de 2017

Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació

"Al País Valencià hi ha la pervivència d’un franquisme sociològic subjacent potent, expressat en el blaverisme feixista primer i en amples majories electorals del PP després"
Font del dibuix al web de compromís. autor: @perefuset
per Antoni Infante

En un recent debat a València va sorgir un tema, per altra banda recurrent, sobre si el Dret a Decidir (DaD a partir d’ara) és només una forma succedània de referir-nos al Dret d’Autodeterminació. Un dels ponents va plantejar que no li semblava honest que el DaD amagara el seu veritable objectiu autodeterminista. Alhora, de tant en tant, podem observar com quan ens referim al DaD, i no queda clar si estem parlant del País Valencià o de Catalunya, es genera una certa confusió, ja que la situació política diferent en cada territori es fa difícil de saber si el DaD serveix per avançar o per entrebancar.

Amb l’objectiu de clarificar l’ús que fem del terme, explicaré que el Dret a Decidir en el cas del País Valencià no és cap disfressa, actualització, rebaixa o renúncia al Dret d’Autodeterminació. Tampoc és un intent de copiar mecànicament l’ús que se’n fa  a Catalunya.  La raó és molt senzilla, tot i que puga ser dur haver de reconèixer-ho: al País Valencià no ha existit cap moviment potent a favor d’aquesta autodeterminació, que necessite ara transformar-se o amagar-se darrere d’altres sigles.

Ans al contrari, en el nostre cas el DaD naix precisament com a resposta a la feblesa del nostre moviment i a la necessitat de trobar vies d’empoderament de la nostra societat com a col·lectivitat diferenciada, a partir d’un necessari procés d’empoderament individual davant la pervivència d’un franquisme sociològic subjacent potent, que s’ha anat expressant en el blaverisme feixista primer i en amples majories electorals del PP després, i que ha contaminat alhora bona part de les bases socials dels altres partits.  

De fet, en començar a utilitzar el DaD a partir de les nostres necessitats, ens hem vist amb la necessitat de dotar-nos d’un mínim de fonamentació en aspectes diferents alhora que complementaris. Aquests aspectes són una certa fonamentació teòrica, una argumentació política i el fet de ser mediació necessària. Respecte a la primera, el DaD comença quan afirmem l’autonomia de la vida. És a dir, si les persones podem decidir sobre la capacitat de produir i reproduir la vida, estem negant de facto qualsevol hipotètica voluntat divina o l’existència de cap poder omnímode. Sobre aquest dret podem fonamentar tant el dret de ciutadania com l’ateisme individual o el laïcisme públic. O en altres paraules, les bases socials del republicanisme.

El DaD implica per se que les persones en la nostra evolució natural tenim dret a emancipar-nos. En el cas dels pobles (també en el cas de l'esclavatge) no és una emancipació sinó un alliberament. Les persones, però, no neixen en el no-res, sinó que afirmem la nostra vida dins de la nostra societat, de manera que el DaD naix com un dret individual però va creixent col·lectivament. Tots i totes sabem que, contràriament al mite robinsonià, les condicions de producció i reproducció de la vida són una tasca col·lectiva. Aquestes condicions no són altres que l’alimentació, l’habitatge, la salut, l’ensenyament, el treball que possibilita totes les anteriors, etc.

Per això la gestió de la vida és l’essència de la política. L’apoliticisme és una forma de negar la vida en majúscules, però la corrupció allunya la gent de la política. Quan parlem de corrupció, en aquest nivell ens referim al que ara anomenem política i que és majoritàriament la corrupció del camp polític. La societat i els seus sistemes de dominació han convertit la política en un fetitxe, invertint i traslladant la font de qualsevol poder polític, el poble, a les institucions que diuen que el representa.

És així com a nivell teòric el DaD es pot convertir en una poderosa eina capaç de deconstruir el discurs del poder i la pràctica de la submissió alhora que aporta els elements necessaris per a poder retornar el poder al poble fent el trànsit del poder com a potestas al poder com a potència. Podem, per tant, ni que siga a nivell teòric, passar de persones súbdites a sobirans de la nostra vida.

A nivell polític i davant del fetitxisme i la corrupció d’aquest camp, hem vist com el poder sempre treballa a favor de mantenir-lo mitjançant certs graus de consens i com, quan ho necessita, és capaç d’utilitzar la força a través de formes feixistes, retallades de llibertat, etc. És en el camp del consens, però, on més esforços dediquen. Així, els grans mitjans de comunicació que abans formaven el que anomenàvem quart poder, han passat a ser l’espai mateix on es construeix el poder, i tot el sistema educatiu fins a la mateixa universitat, una gran màquina de reproducció de les escales de valor dominants.

Aquesta involució de diversos espais que en un altre temps representaven -almenys parcialment- espais de construcció de la llibertat, han possibilitat l’emergència de teories i posicions polítiques contràries al DaD de persones i pobles: la suposada fi de les ideologies als anys 60, l’esgotament de la política als anys 70/80, el final de la història l’any 89, la pèrdua de qualsevol referent i metarelat alternatiu a l’emès pel poder, la preeminència d’una legalitat temporal sobre la voluntat democràtica dels pobles, etc.

El DaD suposa ara i ací, en el camp polític, recuperar la capacitat d’intervenció popular en la gestió de la vida i, per tant, de la política. El DaD apareix així com un factor determinant de la mediació entre la (dura) realitat en la qual vivim i la societat on ens agradaria viure i conviure. Aquesta mediació necessita un pla d’intervenció i les eines escaients. No n’hi ha prou de proclamar la veritat revelada un parell de vegades a l’any.

Sabem que les condicions de vida i treball alienat i cada dia més precaritzat creen les condicions perquè de tant en tant el poble esclate de manera torrencial davant les injustícies, però si no té al seu abast les eines organitzatives i polítiques per a canalitzar eixa força, una vegada passada aquesta eclosió, el poder furtat al poble resta més dominant que abans. Cal, doncs, dotar-nos d’eixes eines que posen en valor polític el poder popular que existeix majoritàriament com a potència.

Aquestes eines no poden ser unidireccionals. Així, la participació electoral, o la mobilització popular, l’existència d’organitzacions estratègiques o cíviques  i tantes altres, no han de ser vistes com a antagòniques sinó com a complementàries. És en aquest camp on el DaD apareix amb tota la seva potència creant i potenciant eines d’enquadrament popular, fent factible el dret a decidir de tots i totes sobre la totalitat de la vida i, per tant de la política, espentant els diversos actors a transcendir la seva realitat i/o normativitat i ajudant a relacionar els diversos camps de la intervenció social en un projecte democràtic i d’empoderament popular.

No, el DaD, almenys en el cas del País Valencià, no és un substitut avergonyit del Dret d’Autodeterminació. En tot cas, és una eina que pot possibilitar la factibilitat de l’altra.




Font: El Món | Dret a Decidir versus Dret d'Autodeterminació
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA