Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 30 de desembre de 2016

El País Valencià entre dos models confrontats



Més enllà d’alguna campanya mediàtica de curta volada en el temps, cada dia que passa es fa més evident que l’Estat espanyol no té cap interès real de negociar res substancial amb Catalunya. El referèndum i, si el resultat és favorable, la declaració unilateral d’independència semblen ara mateix els únics escenaris versemblants.
Com tantes altres vegades a la història, a primera vista sembla que els fets es desencadenen per elements secundaris de darrera hora, però és evident que, almenys en aquest cas, responen a divergències profundes i mantingudes en el temps que no fan sinó anar ampliant la divergència dia rere dia.
Recorde una conferència de la gran historiadora Eva Serra, en què explicava com la confrontació dels dos models nacionals entre Espanya i els Països Catalans responien a una  lluita entre un model sociopolític d’origen català que era comercial-menestral-camperol i representatiu, i cada vegada menys bel·licista, i un de sociopolític espanyol fonamentalment ramader-aristocràtic-amb classes urbanes i camperoles febles, i caracteritzat per l’absolutisme monàrquic imperialista i bel·licista. [1]
A aquests models en bifurcació podríem afegir-los avui el corol·lari que a Catalunya s’aspira (i es vol exercir) a una democràcia representativa i cada dia més participativa, amb gran fortalesa de la societat civil, manifestacions populars, més permeabilitat de les institucions a les propostes populars, assajos de democràcia directa, etc. En canvi, a Espanya és hegemònica la idea d’una democràcia merament representativa i de molt baixa qualitat, que basa la seva legitimitat en la reforma potsfranquista, amb nul·la separació de poders (amb un Tribunal Constitucional que exerceix de tercera cambra legislativa) i cada dia amb més restriccions de les llibertats individuals i col·lectives. Alhora, s’hi fomenta una economia especulativa, sucursalista i terciaritzada, que aguditza la precarietat laboral  (no són feines que demanden una especialització i formació per fer-les) i una forta disgregació de les rendes del capital i del treball.
A ulls de qualsevol persona que observe aquestes bifurcacions, es fa evident que les diferències no són secundàries ni tendeixen a desaparèixer; ans al contrari, cada dia més i més sectors socials es fan conscients d’aquestes dinàmiques socials que són més profundes que la simple voluntat partidària conjuntural.
Al País Valencià aquesta confrontació de models no ens és aliena, sinó que, per contra, hem segut en molts moments de la història el mateix camp de batalla de tots dos models. Ara també. En l’actualitat el model espanyol hi estaria representat pel PP, Ciudadanos i la part més espanyolista del PSOE, que malden per continuar les polítiques d’especulació, depredadores del territori [2] i de la turistificació, alienes a la cultura valenciana i insensibles amb les necessitats socials. A l’altra banda hi ha el model valencià, molt més permeable als interessos populars de la majoria de la població, que lluita per trobar espais de més democràcia i més participació, per recuperar la cultura i per potenciar el nostre sector primari  complementat per un de secundari (automoció, ceràmica, tèxtil, joguines, transformació d’aliments, producció de mobles…), que cal continuar potenciant de manera planificada en funció dels interessos col·lectius.
Aquest model valencià ha tingut la seva primera expressió d’èxit en les darreres dècades en fer fora el PP de bona part de les principals institucions, però encara no acaba de decantar-se per aprofundir de manera radical el seu propi model de societat, arrelat en la seva pròpia història, socialment compartida [3] amb la resta dels Països Catalans, i viu una certa perplexitat i esquizofrènia reclamant del model social espanyol unes característiques que intrínsecament no té, no ha tingut i dubte molt que puga tenir-les en el futur sense una implosió prèvia del mateix Estat espanyol. Pesa molt en la manera d’actuar dels partits, entitats, institucions i dirigents la por de les batalles perdudes i la manca de confiança en les forces populars, amb què es limita i les limita a un simple seguidisme de les institucions, també de molt poca volada.
És l’hora d’anar una mica més enllà de la simple gestió dels espais que ens deixen aquells que operen com a amos. És l’hora de decantar l’agulla de la balança a favor de la nostra història, sent conseqüents amb el nostre passat i mirant al futur amb orgull d’allò que aportem com a poble genuïnament a la història de la humanitat. Retrobar-nos amb el nostre model social serà també la millor aportació solidària que podem fer en aquest moments en què el resultat de la confrontació condicionarà no només el que passe entre Catalunya i Espanya, sinó que també influirà directament en nosaltres i en la resta del sud d’Europa.
[1] Si n’hi ha cap errada en la referencia és responsabilitat exclusiva és meva.
[2] L’exemple d’Aureli Martínez, destacat membre del PSOE, que en la seva qualitat de president de l’autoritat portuària del port de València es comporta com un veritable depredador de l’horta valenciana.
[3] Amb moltes i enriquidores particularitats.

Antoni Infante: @InfanteAntoni Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

Font: El País Valencià entre dos models confrontats
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA